dijous, 31 de juliol de 2008

Els més malvats


La pàgina web Hollywood.com ha publicat recentment la llista dels malvats més malvats de la història del cinema. A banda que per primer cop hi ha aparegut el Lord Voldemort de Ralph Fiennes (tot i que a mi em fa més riure que por... ), que la lidera el magnífic Darth Vader (recordo que de petita m’aterroritzava veure’l estrangulant un altre sense ni tan sols tocar-lo) i que també hi entra el Joker de Heath Ledger (i quines ganes de veure aquesta pel·lícula, tant que en parlen...), a mi m’ha encantat el fet que hi estigui inclosa la magnífica Wicked Witch of the West, o el que és el mateix, la malvada bruixa de l’oest del Mag d’Oz.
La mítica pel·lícula de la Judy Garland la vaig veure de molt petita. És d’aquelles pelis que et queden records com a flaixos, però ets incapaç d’anar explicant com anava exactament l’argument. I entre el flaix del caminet groc, el mag d’oz entre fumeres i l’espantaocells, a mi se’m va quedar gravada la imatge d’aquesta bruixa. Sincerament, no m’acabava de quadrar on sortia un personatge de bruixa dolent, perquè em semblava que la mataven al principi (sí, no recordava que tenia una germana...) però aquella dona verda, de nas puntegut, vestit negre.. Sempre que he pensat en bruixes m’ha vingut la seva cara i la seva forma especial de retòrcer les mans.
Doncs bé, ara fa un parell de setmanes vaig agafar la pel·lícula a la biblioteca i em va encantar retrobar-me amb ella. No és que faci por quan ja tens 25 anys, però si et fiques en la pell d’un nen és bastant impactant... La meva única pena és no haver pogut anar a veure Wicked, el musical sobre la joventut de les bruixes de l’Oest i del Nord que ara fan a Broadway. Es veu que és tota una redempció pel personatge. I és que els dolents sempre, sempre són els millors personatges.

diumenge, 27 de juliol de 2008

Un anyet més...


Ja he comentat vàries vegades que des que vaig fer els 20 anys noto que el temps passa excessivament ràpid. Me’n recordo de quan tenia 10 anys i els dies es feien tan llargs, on l’espera fins el proper Nadal, els propers Reis, el proper aniversari semblaven (i eren!) una eternitat. No sé si perquè llavors érem més petits i la dimensió del temps ens atabalava més o què, però aquests últims anys noto que algú li ha posat el turbo al món i no hi ha manera d’aturar-lo.
A veure, un número relativament rodó com els 25 impressiona, no? Un quart de segle, comença el camí cap als 30... Però el pitjor de tot és que aquests últims cinc anys han passat tan ràpid que sembla com si algú hagués fet petar els dits un dia i de sobte ja tingués cinc anys més. I no és que pugui dir que la meva vida no ha canviat en aquest temps: he acabat la carrera, vaig viure a Suècia, em vaig mudar a Tarragona, vaig començar a treballar, he après àrab (!) (vale, només una mica...), estic emancipada, tinc pis propi (bé, de lloguer...) i resulta que sé cuinar i tot. El cas és que un dia t’aixeques, mires la data o sents algun comentari, i ostres, ja fa un any o dos des que va passar allò altre.
Aquesta sensació la vaig tenir aquesta setmana, quan vaig entrar a la pàgina web de The Leaky Cauldron i em vaig adonar que ja feia un any que havia sortit l’últim Harry Potter!! I llavors em vaig enrecordar com vaig passar tota la nit, tot el matí del cap de setmana del meu aniversari devorant el llibre, com poc després vaig anar a Suècia i vaig comprar-me tota la resta de la sèrie en anglès... Però si d’això feia no res!!! O com me n’adono que falten unes poquetes setmanes perquè la Nemui torni per terres catalanes, perquè tot i que de vegades sembli una eternitat des que no la veig, però si ens vam estar acomiadant fa no res!!!
La cosa bona que els aniversaris semblin ara apropar-se en el temps és que no es fa tan llarg el temps entre festa i festa, i ja no pels regals, sinó per l’oportunitat de reunir amigues i amics i passar una bona estona parlant de tot i de no res. Amigues que, per cert, he descobert que són lectores amagades d’aquest blog.. I jo que em pensava que passàveu de mi tot i tenir l’adreça perquè no em deixeu mai  comentaris.. :’(

dimarts, 22 de juliol de 2008

Engegant de nou els motors


Porto bastant de temps d’inactivitat en el blog per culpa de l’època d’exàmens i sobretot de les vacances. Vaig estar tres setmanes fora creuant de costa a costa els Estats Units i entre preparatius i nervis (a més del viatge en si) no he tingut temps de poder actualitzar ni que sigui una mica aquest blog. Llàstima que ja tot s’ha acabat, i que des de dimecres de la setmana passada he tornat a la dura vida del currante.... *sospir*. Tornar a la feina és sempre molt dur, especialment quan les vacances han estat una d’aquelles mítiques que recordes tota la vida i que t’ensenyen tants llocs inoblidables. Sort que hem començat un blog (l’he afegit també a enllaços) on anirem penjant les experiències i fotos d’aquestes tres setmanes de ruta per terres americanes. Suposo que mentre hi estigui treballant tampoc podré dedicar tant de temps a aquest raconet, però s’intentarà.
El millor des que vaig tornar dels Estats Units van ser els dos dies de vacances que encara em quedaven per adaptar-me: vam anar a la platja, de compres, amb les meves nebodes, vam veure dues pel·lícules senceres (El Mago de Oz i La Última Noche de Boris Grushenko) i vam recuperar-nos del jet-lag, què déu n’hi do si t’afecta!! Jo que sóc una dormilega de mena, que a les 10 de la nit ja se’m tanquen els ulls, estava amb uns ulls com taronges passades les tres de la matinada. I a les 11 del matí no em despertava ni la banda de Kusturica tocant a la meva habitació.... Per sort ara ja he tornat a agafar el ritme i ja sóc capaç d’aixecar-me a quarts de vuit, com abans, i com a mínim tenir una estoneta de temps lliure abans d’entrar en la voràgine laboral de cada dia...
El dia abans de tornar a la feina vaig dir-me a mi mateixa que no seria com altres vegades: que li donaria menys importància al treball i molta més al meu temps lliure, a la meva vida en definitiva. Doncs bé, un cop poses els peus a aquella redacció tots els propòsits se’t cauen a terra, perquè ja el segon dia estava treballant de deu del matí a quarts de dotze de la nit pel mateix sou ridícul d’abans. En fi.
Però bé, jo m’havia jurat i perjurat que aquest blog no seria per parlar de feina, i així continuarà. Segur que a partir d’ara hi haurà molts llibres, moltes pel·lícules, moltes experiències per explicar. I encara que sembli mentida, ja hem començat a pensar en el proper viatge! (el que fa el síndrome post-vacacional...). Doncs sí, estem mirant els bonics paisatges de Suïssa, però suposo que ja ho explicaré d’aquí un any....