dilluns, 31 de desembre de 2012

Adéu 2012, Hola 2013...


"Demà és la primera pàgina en blanc d'un llibre que té 365 planes. Escriu-ne un de bo". Brad Paisley

(Font)

Nine Stories (J.D. Salinger)


Canvio momentàniament l'ordre en què apareixen els llibres llegits aquest any ja que abans de tancar oficialment el 2012 tenia especials ganes de parlar d'aquest conjunt de relats. Bàsicament, crec que és just que un dels llibres que situaré en el meu top-5 de millors títols llegits en els darrers dotze mesos tingui el seu comentari publicat abans no sonin les dotze campanades aquesta nit.A partir de demà, quan penjaré el tradicional resum lector de l'any, ja reprendré el repàs del 2012 des del llibre que m'hagués tocat comentar ara.

Crec que segurament coincidiré amb molta gent si dic que J.D. Salinger és un autor que em va marcar molt durant la meva adolescència. Com a mínim al meu institut, El Guardián entre el Centeno era lectura gairebé obligada durant els anys d'estudi, ja que sempre d'una manera o una altra te l'acabaven fent llegir, o simplement recomanant amb molta ànsia. Per això em sorprenc molt quan trobo algú de la meva edat que no l'ha llegit mai (com em va passar fa poc quan el cohabitant de la casa va agafar la meva còpia de la prestatgeria al·legant que encara no l'havia llegit), i no ha compartit les estranyes sensacions de ser jove amb Holden Caulfield i la seva peculiar aventura americana.

Salinger, però, és un autor amb una trajectòria curiosa. Li agradava la solitud, no donava entrevistes, probablement tenia algun clau mal ajustat al cap (o com a mínim això diuen les biografies que sobre ell s'han escrit). Tot plegat crec que contribueix a què la resta de les seves obres no siguin tan conegudes, com a mínim aquí. Potser perquè no totes tenen "l'honor" de ser la inspiració d'un assassí, que ja se sap que aquesta és una etiqueta que ven molt, tot i la injustícia que suposa per a la seva novel·la més coneguda.

En fi, que entre una cosa i una altra, tot i el que em va agradar El Guardián entre el Centeno, mai m'havia preocupat de llegir res més publicat per Salinger. Fins fa poc que vaig començar a llegir gent que comentava què genial que era Nine Stories. I quan per Nova York la tardor passada em vaig topar amb aquesta edició de butxaca per menys de deu dòlars, vaig decidir que era el moment de rendir comptes amb l'autor.

No vaig haver d'esperar gaire per començar: a l'avió de tornada ja vaig obrir-lo per primer cop i llegir la seva primera història. He de dir, abans de res, que no sóc una persona que sigui capaç de llegir gaire a l'avió, i menys si és un vol d'aquests transoceànics en què tens un temptador menú de possibilitats d'entreteniment a la pantalla del teu seient. Per això, perquè  un llibre m'atrapi de veritat en aquestes circumstàncies (i més tenint en compte que era un vol nocturn), m'ha de semblar realment bo.

Igual que passa quan et demanen que expliquis l'argument de El Guardián entre el Centeno, m'és gairebé impossible dir-vos de què van les nou històries que apareixen en aquest llibre. Són en general molt curtes, i gairebé totes comparteixen el fet d'estar protagonitzades per persones en aparença normals, però profundament pertorbades, especialment pel passat. Amb títols generalment llargs i molt sovint críptics. En moltes d'elles no hi ha cap acció rellevant, a d'altres el final et deixa sense respiració. I algunes són un exercici de joc literari dins d'un altre joc literari.

El millor de tot és l'estil de Salinger, tret que llegir en anglès et permet degustar millor. Igual que Holden Cauldfield, l'autor no s'està per tonteries i descripcions afegides. Va directament al gra, a endinsar-te en una situació que molt sovint flueix a través del diàleg, sense abusar d'adjectius. Però al mateix temps deixant que siguin els detalls, algunes paraules dites en un moment concret, les que t'ofereixin la clau a un univers captivadorament real. El context bèl·lic està molt sovint present en el rerefons de les històries curtes, de vegades com a protagonista, d'altres com una nota del passat que mai acaba de marxar.

I el millor de tot és que, per molt pertorbats que t'acabin semblant els personatges, per molt estranya que et sembli la forma en què es desenvolupen els relats, en certa manera cada cop que arribes al final de cadascuna de les nou històries, és inevitable sentir-se retratat. Suposo que aquesta és la gran màgia de Salinger.


diumenge, 30 de desembre de 2012

Re-lectura de Harry Potter, de J.K. Rowling


Els llibres de Harry Potter són inevitablement uns llibres on sempre es vol tornar. I si et posen una excusa, és inevitable tornar a caure-hi. Aquest any que estem a punt de tancar no ha estat gaire prolífic en quant a lectures i potser dels menys variats des que vaig començar aquest blog, i en gran part és culpa del fet que he dedicat un bon quart del 2012 a aquesta relectura (tot i que he intentat sempre combinar-la amb d'altres llibres nous, arriba un moment que la saga et captura i ja no la pots deixar anar).

L'excusa en aquest cas ha estat una marató de Harry Potter que hem muntat aquest estiu amb alguns companys de la UNED, i tot i que jo em vaig quedar endarrerida i no la vaig acabar fins ben entrada la tardor, ha estat molt interessant no sols revisitar Hogwarts, Diagon Alley i tants altres llocs màgics, sinó fer-ho en companyia de gent que igual que tu se sap de memòria les trames, i d'altres que ho descobrien per primer cop. I poder anar comentant els descobriments i sensacions conforme avançava la trama, encara millor.

Evidentment, de la relectura surto amb una molt bona sensació, la mateixa que el primer cop que els vaig llegir. De vegades som injustos amb els autors que tenen llibres d'èxit, i tot i que Rowling no sigui la millor escriptora del moment, sí que se li ha de reconèixer que és valenta, que és una boníssima narradora i que la saga de Harry Potter no és pas fruit de la improvisació. De fet, abans de començar a escriure el primer de la saga, l'autora es va passar cinc anys planificant tota la sèrie. Per tant, rellegir els set llibres et fa adonar-te encara més de com tota la història sembla estar creada amb la precisió d'un mecanisme de rellotgeria, tenint molt clar ja des de la primera pàgina el que passaria al llarg de tota la saga i al final. Construint de forma progressiva els personatges, i fent diferents clucades d'ulls als lectors més atents i als fans que es troben en plena relectura.

Per a mi aquesta relectura ha estat l'oportunitat també de fer-la sencera per primer cop en anglès. Com veieu a la foto, a casa tinc una barreja d'edicions en català i en anglès, però gràcies als nous ebooks de Pottermore (per cert, una web imprescindible pels fans de Potter, per si algú no ho ha provat encara) he pogut, ara sí, fer-ho al 100% en idioma original.

De conclusions, n'he tret bàsicament les que ja sabia, però reafirmar-se és també una sensació que agrada. Com que per exemple els llibres tercer (The Prisoner of Azkaban i The Half-Blood Prince) són els meus favorits. Que Rowling és genial creant personatges que no són ni blanc ni negre (Snape, que per a mi és el personatge en majúscules del llibre i el gran culpable del seu èxit; o el mateix Dumbledore), però que de vegades peca de fer dolents massa plans (Dolores Umbridge...). Que als llibres quart i cinquè (Goblet of Fire i The Order of the Phoenix) a la narració li costa arrencar al principi, però que ho sap comenpensar amb finals esplèndids. I que no hi ha cap escena millor que l'escena del Silver Doe al setè i darrer llibre (llibre amb què en certa forma m'he reconciliat després que la distància me l'hagués fet veure amb ulls més crítics).

En fi, si hi ha algú que encara tingui les seves reserves sobre la saga, espero ajudar a trencar alguna barrera. Jo no sóc una persona que s'enganxi habitualment a sagues de bestsellers (per exemple, ho vaig intentar amb Game of Thrones i ho vaig deixar desesperada després de 300 pàgines), però Harry Potter és especial i és molt més que un llibre per a nens. I aquest 2013 espero donar-vos també la meva opinió amb la primera incursió post-Potter de la Rowling amb la novel·la per adults The Casual Vacancy.

dissabte, 29 de desembre de 2012

Consequences (Penelope Lively)





Confesso que he caigut definitivament rendida als peus de la senyora Penelope Lively. Després de dos novel·les seves, i del molt que em va agradar Moon Tiger l'any passat, aquest any li tocava a Consequences, una obra més recent (publicada originalment el 2007) i que és de nou una mostra excel·lent de les habilitats per explicar històries d'aquesta autora britànica.

De nou, Lively se centra en l'ambient familiar, i més concretament en la saga d'una família, per explicar-nos una història d'amor que arrenca d'una coincidència: una trobada al Saint James' Park de Londres mentre dos desconeguts observen asseguts a un banc els ànecs del llac. A partir d'aquesta casualitat, tota la història que resseguirà la història familiar fins a dues generacions més tard se'ns mostra com la conseqüència en cadena d'aquest moment tan senzill a la vegada que màgic. Les tres dones a través de la qual s'articula la narració viuen de forma diferent la recerca de la seva independència i de l'amor real, en una espècie de viatge circular que s'acaba molt a prop d'on comença.

Com ja m'ha passat amb d'altres obres de l'autora, els inicis de la novel·la són una miqueta més durs. Costa introduir-se en la història i costa deixar que et captivi. Però, en quant ho fa, ja no hi ha escapatòria. Igual que Moon Tiger, aquesta és una història de tons molt tristos, tenyida de negra pels efectes de la Segona Guerra Mundial, però en què l'escriptora es permet el luxe d'acabar amb un toc d'esperança que a mi em va fer tancar el llibre amb un bon somriure als llavis, satisfeta del punt i seguit on m'havia dut el viatge de les seves tres protagonistes.

Així que un altre cop (i mai em cansaré de fer-ho), recomano amb tot el meu cor que llegiu a Penelope Lively. Jo aviso que en els propers mesos continuarà apareixent el seu nom per aquest racó de món...


divendres, 28 de desembre de 2012

Les Misérables (2012)



Tothom que sàpiga que sóc una freak dels musicals i que Les Misérables és un dels musicals que més he gaudit en un teatre (mireu sinó la meva crítica de l'any 2011), es podia imaginar que no trigaria gaire a veure la pel·lícula que Tom Hooper ha estrenat el passat dia de Nadal adaptant el famossíssim musical de Boublil i Schönberg. I, evidentment, el passat dia 25 estava jo asseguda a la sala de cinema, després de dies de molta anticipació, recerca incansable de vídeos d'alguns dels clips per les xarxes socials, i molta especulació sobre si el resultat m'agradaria o no.

És bàsicament l'única pel·lícula que tenia ganes de veritat de veure al cinema enguany, però tot i això, no tenia expectatives molt altes. ¿Per què? Perquè adaptar un musical ja és complicat de per si, però ho és més encara adaptar-ne un de l'estil de Les Misérables. No és una comèdia i, el que crec que és el gran hàndicap: no és una successió d'escenes dialogades amb cançons intercalades; és una obra on el 99% de l'acció és cantada, des de cançons introspectives fins a diàlegs que fan avançar l'acció. I d'aquest tipus d'adaptacions tenia el terrible precedent de Rent, que és també un musical gairebé cantat en la seva totalitat, i que va tenir una adaptació al cinema horrorosa tot i comptar amb el càsting original de l'obra a Broadway.

Però, en aquest cas, les meves expectatives es van veure superades. Les Misérables és una pel·lícula que em va agradar moltíssim com a producte cinematogràfic i com a adaptació d'una obra teatral que m'encanta. Que em va emocionar i fer plorar fins al límit del sanglot. I que m'ha obsessionat fins al límit que porto tres dies escribint mentalment aquesta entrada i encara em sembla que seré incapaç d'explicar tot el que vull dir Ho intentaré, com a mínim. Això sí, a partir d'ara us aviso que parlaré (molt llargament) de tota la pel·lícula amb spoilers inclosos: tant de la trama (que si coneixeu el musical ja sabeu), com dels detalls de l'adaptació. Qui no l'hagi vist, doncs, si us plau que deixi de llegir i se'n vagi al cinema ja.


Adaptar el teatre al cinema. No copiar
Vagi per davant que, vocalment, no crec que hagi hagut una millor interpretació de Les Misérables que el dream cast que va representar l'obra al Royal Albert Hall en el desè aniversari de la seva estrena a Londres. I això s'ha de tenir clar, perquè res supera això, com tampoc res no supera la sensació espectacular que es té quan es veu aquest musical al teatre. Però per gaudir d'aquesta pel·lícula, cal deixar una mica de banda tots aquests límits. Perquè, una de les coses bones de l'adaptació, és que el director ha apostat per un llenguatge cinematogràfic i per actors de cinema, i no de teatre. I sé que aquesta opinió és polèmica, però si, per exemple, Rent en versió film no funciona és, en part, perquè els actors de musical que hi treballen (insuperables sobre un escenari) no saben treure partit al llenguatge cinematogràfic.

Els actors de la pel·lícula, doncs, canten pitjor que els que podem trobar avui en dia, per exemple, al West End? Seguríssim, amb algunes excepcions. Però, per exemple, Anne Hathaway fa una interpretació del I dreamed a dream espectacular, en un únic primer pla que li treu la respiració a tothom. Però que en un musical al teatre no funcionaria, perquè és un llenguatge diferent. En aquest sentit, celebro moltíssim la decisió de grabar les veus dels actors en directe (i no gravats en estudi com passa sovint als musicals al cinema) i, evidentment, la direcció que ha empès interpretacions genials com la de Hugh Jackman. No m'agrada especialment la seva veu (i tinc dubtes per com interpreta temes com Bring Him Home), però interpretativament fa un pròleg rodó, recurrint menys a notes altíssimes (que hi són), però transmetent més el que busquem en la gran pantalla.

Sé que aquí el món es divideix també molt, però a mi l'estil de col·locar la càmera de Hooper m'agrada. És diferent i no em molesta, com sé que li passa a molta gent amb l'ús i abús de l'angular. I quan es complementa amb la fotografia tan espectacular d'aquesta pel·lícula, millor encara. Llàstima que la part de la història que passa a la barricada, i que és potser la més espectacular al teatre, aquí peca de semblar massa teatral pel que a espai i escenografia es refereix.  En general, però, els primers plans ajuden a transmetre molt als personatges, i algunes escenes silencioses (sobretot el moment en què Javert repassa els morts a la barricada) són molt captivadores. I els números corals, en general estan ben resolts, tot i que desgraciadament One Day More (que potser sigui un dels millors finals de primer acte al món dels musicals) perd la força que té a l'escenari. Però això era inevitable.

Canvis en l'ordre. Encerts i dubtes
Un altre dels problemes d'adaptar un musical tan famós és que a la sala de cinema es troben dos grups oposats. Per una banda, aquells que no han vist el musical o, directament, no els agraden els musicals o no s'esperen una pel·lícula cantada al 99% (culpa en part d'un tràiler força enganyós en aquest sentit). I, per una altra, un grup potser pitjor: els que tenim ratllades les nostres còpies del musical de tant escoltar-les i podem anar cantant tota la pel·lícula en plan karaoke (nota: jo no ho vaig fer, però espero ansiosa que surti el DVD per fer-ho sense vergonya en la intimitat!).

Davant d'aquest darrer grup, és perillós fer canvis. A les lletres i als ordres de cançons. I en aquesta pel·lícula en fan, i no sols per introduir el tema nou Suddenly (fluixet pel meu gust, però a pitjors cançons han donat Òscars). Moltes cançons (les morts de Fantine i Éponine o les cançons de la barricada) estan escurçades, de vegades deixant-se les frases que més agraden als fans, com no. Jo vaig trobar especialment a faltar aquell A breath away, from where you are... de A Little Fall of Rain. O la introducció de On My Own, que és de fet la part més maca de la cançó. Però en general ho entenc en honor a fer més digerible la pel·lícula per als que no coneixen el musical, i pels quals crec que el film ja és possiblement massa llarg.

Amb el canvi d'ordre de cançons hi ha dos encerts grandíssims i un en què hi tinc molts dubtes. Genial canviar el moment en què es canta I Dreamed a dream (al musical és just després que Fantine és acomiadada, a la pel·lícula després de la seva conversió en prostituta), i de matrícula d'honor la recol·locació de Do you hear the people sing?. Aquesta cançó, que és potser la meva preferida, es canta al musical durant la reunió dels estudiants a l'ABC Café, i quan al film van passar directament a la següent escena em vaig sentir frustrada. Quinze minuts d'indignació perquè havien tallat la millor cançó del musical!! Evidentment, ho vaig oblidar totalment quan la cançó sona finalment, en exterior i en format coral, durant l'enterrament del general Lamarque. Pell de gallina.

I els dubtes? De nou amb On My Own. Potser algun dia veurem una versió extendida, però a la pel·lícula queda inconnexa i deixa desdibuixat el personatge d'Éponine, tot i els esforços de Samantha Barks (per cert, actriu ella sí de musicals al West End ). Hi ha un canvi massa forçat entre escenes, i el canvi de tota la successió d'accions entre Éponine i Marius és una mica confús. Tot i que a la pel·lícula funciona, a mi em resulta precipitat.

Ritme?
Són gairebé tres hores de pel·lícula. I sí, el musical dura molt més, però com vaig recordar als meus acompanyants al cinema, al teatre es té l'avantatge que després de One Day More (quan ja portes dues hores d'obra), aplaudeixes, t'aixeques, i si estàs al West End, et menges un gelat. I al cinema això no es pot fer, cosa que va en detriment també d'un tret que comparteixen el 99,9% de tots els musicals: el segon acte és sempre més fluix que el primer. I, a Les Misérables, malgrat l'espectacularitat de la barricada, això passa també. Al film ho intenten arreglar endarrerint el moment en què apareix One Day More, amb el canvi de Do You Hear The People Sing?, i, en certa forma, accelerant les escenes del final. Tot i això, crec sincerament que hi ha moments que el ritme falla i la pel·lícula es fa llarga. Si t'agrada i coneixes el musical, no ho pateixes tant perquè tens sempre l'expectativa de la cançó que ha de venir després. Però si per tu Les Misérables és nou, probablement sigui més dur.

Els actors




En general, i a nivell interpretatiu (que no musical), les interpretacions són molt i molt bones. De Hugh Jackman i Anne Hathaway s'ha dit molt, així que ho subscric tot, i es mereixen sens dubte totes les nominacions que els ploguin. I de nou, parlant exclusivament a nivell interpretatiu (i NO musical), crec que Russell Crowe està superbi i sap donar profunditat a un personatge tan complicat com l'antagonista Javert. És capaç d'omplir la pantalla tan sols movent un mil·límetre de la seva cella, i això dubto que hi hagi cap Javert que hagi passat per un escenari que ho sàpiga fer. Ara, musicalment, és on la cosa li falla. Per a mi, la seva intepretació ho supleix si ho accepto com a un producte aïllat, però mai quan ho comparo amb el producte teatral. Les parts més dialogades i menys "complicades" vocalment (com l'intensa Confrontation amb Valjean, que encara que us sembli increïble, és una de les cançons preferides dels fans del musical) les salva correctament, però als seus dos solos: Stars i Javert's Suicide, falla. Ho fa millor que Gerard Butler al Fantasma de l'Òpera, però queda lluny del que han de ser aquestes cançons. I em sap greu que algú descobreixi aquest musical amb aquesta interpretació d'Stars, així que, si us plau, si és el vostre cas, cliqueu aquí i escolteu com s'ha d'interpretar aquesta cançó. Que és un dels moments culminants de l'obra, encara que sembli mentida quan la canta Crowe.


De la segona part del film, el nivell musical millora amb Barks, Aaron Tveit (Enjolras) i Eddye Redmayne (Marius), que tenen experiència fent musicals al teatre. I a tots els números corals hi ha presència d'actors de Broadway i el West End (alguns grans estrelles actuals), en papers en què saber interpretar cinematogràficament no és tan important.

Nota a banda per a Helena Bonham Carter i Sasha Baron Cohen. Cap dels dos m'agrada cantant, però crec que supleixen la càrrega humorística dels seus personatges amb interpretació. Master of the House ha de ser un moment de descans de tant moment miserable, així com totes les seves aparicions, i crec que funcionen. 

El "CAMEO" en majúscules
Havia rastrejat molt sobre el musical però no fins a l'excés de saber-me tots els cameos d'actors famosos de musicals, que n'hi ha uns quants. I us confesso que el gran cameo d'aquesta pel·lícula el desconeixia en el moment de veure-la, tot i que emocionalment, per un estrany mecanisme, em va funcionar igual de bé. Un dels personatges que més m'agraden del musical, i que de fet tan sols canta uns deu versos, és el del bisbe que acull a Jean Valjean durant el pròleg i que és, de fet, l'episodi que desencadena la història de redempció de Valjean. A la pel·lícula,  aquest paper el fa Colm Wilkinson, que és gairebé un déu pels fans del musical ja que va ser el primer Jean Valjean a Broadway i el West End, i també al dream cast del desè aniversari. Jo només diré que ningú canta aquest personatge com ell. I per això, a banda de la clucada d'ull que suposa donar-li aquí el paper del bisbe, em sembla impressionant el tancament del cercle que li ofereixen al final:

Mentre Valjean entona la seva última frase (To Love Another Person is To See the Face of God), es troba cara a cara amb Colm Wilkinson en el moment de la mort. Simbolisme i emocions que surten per tots els porus. Es pot acabar un film amb una sensació millor?

I per acabar, una nota sobre pedanteria i doblatge
Justament la setmana passada al 30 Minuts de TV3, dedicat al nivell nefast d'anglès de Catalunya, sortien unes declaracions del president del Gremi d'Empresaris de Cinema de Catalunya dient que demanar que les pel·lícules es facin només en versió original és "pedanteria". Doncs bé, potser pedanteria sigui fer una versió doblada d'un film en què només s'ha de doblar un 1% del temps (i sort que no se'ls va acudir doblar les cançons..), i en algunes ocasions fins i tot atrevir-se a doblar diàlegs que sonen per damunt de la música i del cor cantant, destrossant en gran part l'efecte. És incomprensible que s'hagi fet això, i que la gent que no vivim a Barcelona i no tenim cinemes VOSE a l'abast, ens haguem de conformar amb aquesta versió.

I, evidentment, un toc d'atenció sobre els subtítols de les cançons: què ens passa en aquest país que no traduïm literalment les cançons quan les subtitulem, sinó versions lliures i a estones basades en adaptacions del musical en castellà? Em va molestar moltíssim adonar-me que el que es deia en realitat no tenia res a veure amb el que deia el subtítol, i vaig optar per deixar de llegir-los. Seriosament, què ens passa exactament amb el doblatge i els subtítols en aquest país??

dijous, 27 de desembre de 2012

Adquisicions americanes i nadalenques



Fa molt de temps que no faig un repàs d'incorporacions a la meva llibreria particular, així que aprofitant el botí de Santa Claus aquest Nadal (que ha estat bastant amant dels llibres), faig un repàs ràpid afegint-hi també els llibres que van afegir un parell de quilos més a les meves maletes en el viatge que vam fer aquest novembre a Estats Units (per cert, espero poder explicar alguna cosa d'aquest viatge en les properes setmanes...).

De l'estada a terres americanes, vaig aprofitar per visitar dues llibreries que vaig veure recomenades a diverses webs sobre Nova York. Per una banda, la popular The Strand, que em va encantar un cop vaig començar a recórrer les seves gairebé laberíntiques prestatgeries de ficció (confesso que vaig arribar a desorientar-me i tot). I per una altra, una llibreria molt interessant al Soho, McNally Jackson. D'aquestes dues botigues vaig sortir amb els següents llibres:
  • The Casual Vacancy, J.K. Rowling. Tenia moltes ganes de comprar-me'l, i en comptes de fer-ho a través d'una botiga virtual, vaig decidir aprofitar l'estada a Nova York. Me'l reservo pel 2013 ja que he llegit molta Rowling enguany per culpa de la relectura de Harry Potter (de la qual en parlaré més endavant).
  • Nine Stories, J.D. Salinger. Va ser un impuls en trobar-lo bé de preu, i és un dels llibres que més ràpid s'ha incorporat després a la meva lista de llegits. Més sobre ell en els propers dies.
  • On the Road, Jack Kerouac. Era la meva missió literària d'aquest viatge. El 2008 vam creuar el país de l'Atlàntic al Pacífic amb aquest llibre com inspiració prèvia. En el segon road trip al país (aquest cop de Nova York a Chicago) no podia fer més que comprar-me una edició en anglès de l'obra.
  • Weird things customers say in bookstores, Jen Campbell. Una de les coses que em va agradar de The Strand és que els venedors fan recomenacions personals i deixen targetes sobre les seves raons en els llibres agraciats. Aquest, que ja estava a la meva wishlist, era un dels escollits. Evidentment, no em vaig poder resistir.
  • Ham on Rye, Charles Bukowski. La compra impulsiva del viatge. Portava un temps que em topava amb Bukowski a tot arreu, i tot i no haver llegit més que algun poema aïllat, tenia molta curiositat per llegir la seva novel·la més coneguda. I si un exemplar seu es va creuar en el meu camí, qui era jo per oposar-me a les forces del destí.
Afortunadament, al sac de Santa Claus aquest Nadal també hi havien alguns dels llibres que fa temps que estan a la meva llista de desitjos. Els tres que van aparèixer sota el meu arbre el passat dia 25 són:
  • One Day, de David Nicholls. M'agrada el plantejament del llibre (una història d'amor explicada a través d'un mateix dia al llarg dels anys) i n'he sentit bones referències, així que no crec que trigui gaire a començar-lo.
  • Ragnarok, A.S. Byatt. Mitologia i Byatt és una combinació irresistible. M'ha decebut, però, veure que és molt més curt del que m'esperava, però espero que el contingut s'ho valgui.
  • According to Mark, Penelope Lively. Qualsevol cosa de Penelope Lively. Amb aquestes paraules vaig fer la meva carta a Santa Claus, ja que aquest nom és sinònim d'èxit per a mi. Interessant que la que m'ha tocat pràcticament a sort sigui protagonitzada per un home...

dilluns, 17 de desembre de 2012

Coses que em distreuen (II): El Ganxet


Sempre havia volgut aprendre a cosir o ser capaç de fer algun tipus de manualitat que impliquessin agulles i llana, o algun producte similar. Per això, quan aquest estiu una companya de la facultat d'Història de la UNED ens va proposar fer-nos una espècie de curset on-line de ganxet, després que haguéssim passat els darrers sis mesos morint-nos d'enveja en veure el que ella era capaç de fer, no m'ho vaig pensar dues vegades en sumar-me al grup. I pocs dies després ja era una obessionada amb el ganxet: no sóc pas la més hàbil, però he aconseguit fer algunes coses prou decents. A més que traginar amb l'agulla de ganxet una estona després de sopar m'ajuda a desconnectar del dia, desestressar-me o simplement entretenir-me una estona (a risc que a estones es converteixi també en obsessió).

A dalt us he posat el meu actual "work in progress": una manta feta a quadres (els anomenats granny squares), que amb una mica de sort estarà llesta el 2014.


Aquest va ser el meu primer projecte acabat: un mocador al coll per a tardor / primavera, fet de cotó.

Un barret estil anys 20...

I una bufanda per a l'home de la casa, i que aquí llueix amb orgull la maneta de la porta.

No us torturaré molt amb el meu ganxet en aquest blog (bàsicament perquè el meu ritme és lent), però, evidentment, si algú vol saber els patrons, només els ha de demanar. De moment, si a algú li pica la curiositat i es vol distreure amb el ganxet igual que jo, us recomano aquesta web per aprendre els punts bàsics.


dijous, 6 de desembre de 2012

Repàs ràpid de lectures (i II)

Segona i darrera entrega d'un repàs més ràpid de l'habitual per les lectures d'aquest any. A partir d'aquí, espero recuperar un ritme més o menys normal de comentari dels llibres que han passat per les meves mans aquests darrers mesos:




  • Jane Austen, de Claire Tomalin. Havia llegit crítiques boníssimes d'aquesta biografia de Claire Tomalin, que és, de fet, una experta en aquest gènere (l'hivern passat et trobaves a tot Londres la seva biografia de Charles Dickens). Tot i això, i perquè a mi les biografies de vegades em resulten avorrides (i no ens enganyem, la vida de Jane Austen és bastant avorrida) tenia una certa desconfiança. Però gran part dels meus dubtes es van esvair en passar senzillament un parell de capítols de la biografia: aquesta història de la vida de Jane Austen és interessant, és divertida i ofereix una visió força completa del que se sap de la vida de l'escriptora, sense haver de dependre excessivament en traçar paral·lelismes forçats entre les seves històries de ficció i la seva vida real. Amb aquesta biografia, aprenem sobre l'ambient d'Austen, sobre la seva família, sobre el seu veïnat i sobre el procés de producció de les seves obres. I tot amb un estil que es fa d'allò més agradable. Molt recomenable per tots els fans d'Austen que encara no l'hagin llegit.

  • El lector de Julio Verne, d'Almudena Grandes. Els llibres de literatura espanyola contemporània no acostumen a aparèixer molt sovint per aquí, com a mínim en aquests darrers dos anys. Aquesta novel·la, situada en l'època de postguerra espanyola i ambientada a les muntanyes de la província de Jaén, em va caure a les mans com a proposta d'un club de lectura que tenim muntat de forma extraoficial els estudiants de la facultat de geografia i història de la UNED. Segurament mai se m'hauria acudit obrir-lo si no hagués estat per aquest fet, i hagués estat una veritable llàstima, ja que és un llibre que em va entusiasmar. Jo sóc d'aquelles que no està especialment cansada de les històries de la postguerra i els maquis, sempre que estiguin ben explicades, i aquesta, que ens traça els episodis viscuts en un petit poble de muntanya a través de la mirada d'un nen fill de Guàrdia Civil, però fascinat per la resistència amagada al bosc, n'és un bon exemple. És un llibre emocionant i amb alguns girs argumentals que, tot i que en certa forma previsibles, no deixaran d'impactar. Personatges molt ben traçats i una història en què no tot és blanc i negre. 

  • La librería de las nuevas oportunidades, d'Anjali Banerjee. I d'un llibre que segurament estarà al top-cinc d'aquest 2012, a un altre que ocuparà amb tota seguretat el darrer lloc. Aquesta novel·la em va cridar l'atenció durant el passat Sant Jordi, però finalment vaig optar per no comprar-la i agafar-la en préstec de la gran biblioteca digital. Una gran decisió, ja que crec que m'hagués mortificat haver-me gastat vint euros en una història que m'ha semblat fluixa i a estones absolutament estúpida. La protagonista, enfonsada després d'un divorci, torna al seu poble natal per assumir la gestió de la llibreria de la seva tia, que ha de tornar a l'Índia per un misteriós tractament per al cor. I allà, amb un misteriós client, redescobreix les ganes de viure. El punt de partida argumental ja sembla certament fluix, però on jo esperava una història sobre amor a la literatura, m'he trobat unes escenes que feien venir ganes de llençar el llibre per la finestra. Tot i això, és un dels best-sellers de l'any. Potser és que senzillament sóc rara.

diumenge, 2 de desembre de 2012

Repàs ràpid de lectures (I)

Sembla que m'està costant força tornar a agafar el ritme d'actualització del blog (probablement el fred de l'hivern m'ajudi a apropar-me més a l'escalforeta del portàtil), i com que no vull arribar a finals d'any sense haver pogut comentar totes les lectures, prenc una mesura dràstica: començo un repàs ràpid dels llibres que han quedat encallats en el llistat d'aquest 2012, i espero així poder assumir el repte de comentar els més recents en l'estil habitual. Avui, la primera entrega:


  • La Guía del Autoestopista Galáctico (Douglas Adams): Una relectura, però gairebé una lectura nova. Vaig llegir aquest clàssic de la literatura d'humor quan encara anava a l'institut (o potser abans, ni ho recordo exactament) i la seva portada un dia em va cridar l'atenció a la biblioteca. Tenia ganes de tornar a llegir-la ja que, curiosament, tot i tenir-ne un bon record no era capaç de reviure ni tan sols la línia argumental. Per això, quan em vaig tornar a creuar amb ell aquest any, no vaig poder resistir a la temptació. Curiosament, de nou grans parts de l'argument les he oblidat (recordo perfectament, però, el reglament de tot autoestopista galàctic), però sí recordo una cosa: vaig tornar a riure moltíssim i el recomano a tot aquell que no l'hagi llegit encara. Potser algun dia m'atreviré amb les seves continuacions. 

  • Agnes Grey (Anne Brontë): Cada any, i fins que acabi amb tota la seva breu bibliografia, tinc el propòsit de llegir un llibre escrit per una de les tres germanes Brontë. Enguany ha estat el torn d'Agnes Grey, de la més petita de les tres, Anne. Aquesta escriptora generalment ha estat condemada a passar més desapercebuda darrera de l'ombra de les seves dues germanes grans (Charlotte i Emily), que són generalment més ben valorades avui en dia. Amb The Tenant of Wildfell Hall ja vaig poder canviar aquesta impressió per l'impacte que em va causar aquesta novel·la, però he de reconèixer que Agnes Grey és una novel·la certament més fluixa que l'altra obra d'Anne Brontë i que no em va entusiasmar tant. De fet, de totes les novel·les de les Brontë que he llegit fins ara, aquesta és de lluny la que menys m'ha agradat. Evidentment, la trama té l'interès que, en part, sembla estar inspirada en les experiències (pel que sembla traumàtiques) de la mateixa Anne com a institutriu, però tot i això no vaig ser capaç de connectar amb la seva protagonista ni amb la història d'amor secundària. Tot això, evidentment, comparant-lo amb el nivell d'uns llibres que em van entusiasmar molt en el seu moment, així que Agnes Grey es queda amb un M'agrada, però sense les exclamacions dels anteriors. Si voleu descobrir Anne Brontë, comenceu sens dubte per The Tenant of Wildfell Hall.

  • A Glass of Blessings (Barbara Pym): Una altra obsessió dels darrers anys, continuo amb el meu compte enrere de les obres de Barbara Pym, conforme aquestes van arribant a les meves mans. Ara em toca parlar de A Glass of Blessings, una novel·la en què es retorna a l'ambient de les petites esglésies i l'univers de dones al seu voltant. La seva protagonista és una dona que viu avorrida en el seu matrimoni, i que cerca entreteniment a la parròquia del barri i totes les relacions socials (algunes sorprenents) que es teixeixen al seu voltant, i el d'un nou home pel que sembla sentir-se atreta. M'ha semblat una novel·la que, a banda d'entretinguda, és força valenta per tractar temes com l'adulteri (o la temptació de l'adulteri, com a mínim) d'una forma si més no interessant.  Un molt bon retrat d'una protagonista amb la que acabes simpatitzant.