divendres, 25 de novembre de 2011

Primer concert a l'Auditori de Barcelona

Crec que últimament havia comentat moltes vegades les ganes que tenia de poder anar per primer cop a un concert simfònic a l'Auditori de Barcelona. Per això, quan finalment em vaig animar a comprar una entrada per un dels concerts de la temporada de l'OBC d'aquesta tardor no m'imaginava pas que la meva expedició tindria dos ingredients tan poc agradables: per una banda, el diluvi universal durant tot el matí del diumenge, fet que va convertir el desplaçament cap a l'Auditori gairebé en una missió impossible; per una altra, un constipat poc oportú acompanyat d'un atac de tos d'aquells que tot programa de concert desaconsella.

Però com per tot hi ha sortida, vam poder trobar solució a les dues coses: per lluitar contra el diluvi universal vaig poder comptar amb un "xòfer particular" que es va encarregar de portar-me en cotxe fins a la porta mateix de l'Auditori. I pel constipat, ma mare es va encarregar de facilitar-me un paquet de miraculosos caramels Halls que van reduir els meus atacs de tos a un simple i únic estossec durant tot el concert.

Així que un cop superats els obstacles, anem a parlar del que de veritat interessa: el concert. L'actuació de l'OBC portava per títol  Planeta Mozart. Enguany, l'orquestra està fent un cicle dedicat a Mozart, però generalment enfocant la seva música des de diferents perspectives. En aquest cas, que a mi em va semblar molt interessant, volien explorar com de revolucionari va ser per als seus contemporanis el mateix Mozart, i com se sentien desorientats a l'hora d'enfrontar-se amb les seves composicions (si heu vist Amadeus de Milos Forman, un bon exemple d'això és aquella frase de "massa notes" ). Per aconseguir que el públic es posés en aquesta situació, les composicions de Mozart es combinaven amb peces de l'anomenada música clàssica contemporània amb obres de Varèse, Berio i Montsalvatge, que van precedir les obres de Mozart en cadascuna de les dues parts.

I és aquí on va venir el moment divertit de la jornada. Com que és l'únic horari de l'OBC que em va bé, jo vaig anar al concert de diumenge al matí, que tinc la sensació que és també el més concorregut per la tercera edat. En fi, servidora estava rodejada allà dalt del segon amfiteatre d'una representació de persones grans que venien emocionades a escoltar Mozart, i que quan els va tocar empassar-se a Varèse (que a mi, per cert, em va agradar!) van estar a punt de començar una revolució. A la meva dreta, una parella de dones es van limitar a expressar un "Què estrany!", però l'home del meu costat va estar a punt d'anar a demanar que li retornessin els diners. Total, jo sí que em vaig sentir com en un auditori que sentia per primer cop una composició de Mozart al segle XVIII!

Anècdotes a part, vaig disfrutar moltíssim del concert, i espero algun cop poder tornar a escoltar l'OBC o qualsevol altre grup de música clàssica a l'Auditori. Caldrà, doncs, continuar fent guardiola.

dilluns, 7 de novembre de 2011

At Home (Bill Bryson)


De vegades perdem el temps pensant en la història i els perquès d'un munt d'elements intangibles i no ens parem a pensar com tot allò que ens envolta cada dia a la nostra casa està precisament on ara ho trobem i com, fins i tot, ni tan sols sempre s'han dedicat per la mateixa funció que avui tenim tan assumida.  La dona de curiositat insaciable que porto a dins us asseguro que s'ho ha passat de meravella fent aquesta reflexió a partir del llibre de Bill Bryson At Home. L'autor descobreix un dia a casa seva una porta que desconeixia fins aquell moment, i a partir d'aquí inicia un recorregut escrit per la seva antiga rectoria anglesa en què va analitzant, habitació per habitació, la història domèstica. Que és, de fet, la més real, ja que tots els personatges històrics en un moment o altre van arribar a casa, van menjar, van dormir o van prendre's un bany. En cada habitació, Bryson se centra en un tema: de vegades, la història real d'aquell tipus d'habitació; d'altres, la història o curiositat d'algun dels elements que hi trobem sovint (com la seva descripció de la història de la sal al seu pas pel menjador) i, de vegades, relats que gairebé res a tenen a veure amb l'habitació on ens trobem però que, sense tenir gaire clar com, l'autor fa enllaçar com qui no vol la cosa.

Tot i ser un llibre força llarg i no tractar-se d'una història de ficció (que generalment són les que més m'enganxen), les pàgines de At Home flueixen d'una forma extraordinària. Si el primer tast de Bryson amb Shakespeare ja em va satisfer, ara aquesta experiència m'ha encantat i s'ha situat entre les meves lectures preferides del que portem d'any. L'únic però que li trobo a l'obra és la incapacitat de poder retenir tota la informació que hi acumula; pràcticament cada capítol hi ha descobriments que voldries gravar a la memòria, però que després van quedar enterrats per molts altres descobriments nous. Vaig disfrutar moltíssim de capítols com la seva mirada a l'arquitectura de Palladio, la de Capability Brown (que, des que el vam descobrir en la visita a Cardiff Castle, estàvem meravellats a casa del seu nom, les raons del qual per fi he pogut descobrir), la de les primeres cases o molts temes més. I com segurament molts lectors més, vaig estar a punt de saltar del llit mentre descobria totes les bacteries i insectes que s'amaguen entre els llenços d'un llit estàndar....

Així que no us deixeu enganyar, si, com jo, no sou gaire de llegir llibres de no-ficció. Amb Bill Bryson riureu, aprendreu i mirareu la vostra cosa amb uns ulls molt diferents.