dissabte, 31 de desembre de 2011

Resum lector de 2011


Aquesta és una de les entrades que tenia més clar que havia de deixar programades perquè aparegués en aquest blog avui 31 de desembre de 2011. Tot i que per diferents motius m'he quedat una mica endarrerida en comentar algunes de les darreres lectures d'aquest any que avui acomiadem, crec que és una tradició ineludible repassar els llibres que més m'han agradat o marcat aquest any que avui acomiadem. Així que aquí va el repàs final:
  • La Hija de Robert Poste, de Stella Gibbons. El seu curiós sentit de l'humor tant britànic van marcar una de les lectures que més em van fer riure aquest any. Tot i que estic convençuda que en l'edició original en anglès deu ser molt millor, té una de les notes més altes de l'any.
  • Room, d'Emma Donoghue. Un dels descobriments de l'any, i un dels llibres que més es distancia del que llegeixo habitualment. Un relat escrit des d'un punt de vista poc habitual i que defuig els tòpics fàcils en què haurien caigut molts autors que s'haguessin plantejat el mateix tema. Molt, molt recomanable.
  • Brooklyn, de Colm Tóibín. Un llibre aparentment senzill i en el qual no passa res, però que em va agradar sobretot pel realisme amb què retrata els seus personatges protagonistes, especialment aquesta jove irlandesa immigrant a Brooklyn a la qual acompanyem en la seva aventura.
  • London belongs to me, de Norman Collins. Un llibre tan gruixut que es va passar mesos i mesos esperant que el comencés per por que se'm fes pesat, però que em va fascinar amb les seves històries creuades i el seu retrat d'un Londres inoblidable.
  • At Home, de Bill Bryson. Aquest ha estat l'any del descobriment per a mi de Bill Bryson, i tot i que també he llegit el seu Shakespeare, en el podi final he de destacar aquest interessantíssim retrat de la vida quotidiana. Tot allò que sempre us heu preguntat i el que no sobre la vida a casa. Divertídissim i un pou d'informació.
  • Moon Tiger, de Penelope Lively. El segon descobriment de l'any és sens dubte Penelope Lively, una escriptora que m'encanta per la seva forma tan excel·lent de narrar. Tinc pendent d'explicar el comentari sobre aquesta breu novel·la, la segona que he llegit aquest any de Lively, en què una historiadora repassa la seva història quan arriba el moment de la seva mort. Una de les lectures més intenses que he fet enguany.
  • La casa de Riverton, de Kate Morton. I el tercer descobriment de l'any és per a Kate Morton, que sense escriure obres mestres, m'ha fet disfrutar moltíssim enguany amb les seves sagues familiars. Em quedo de moment com a favorit amb el primer que n'he llegit, tot i que El Jardín Olvidado em va agradar moltíssim també, i al meu viatge de Cap d'Any m'emporto The Distant Hours a la maleta.
  • El nombre de la Rosa, de Umberto Eco. Tantes vegades que me l'havien recomanat i tantes vegades que l'havia rebutjat perquè em semblava avorrit. Una llàstima el temps que he deixat córrer sense gaudir d'aquesta història de misteri a l'Edat Mitjana que tant bé captura un període històric apassionant. 
  • Sense and Sensibility, de Jane Austen. No és una nova lectura, però en l'any del 200 aniversari de la seva publicació no podia faltar la relectura de la primera novel·la que va escriure Jane Austen. Com totes les de l'autora, imprescindibles.

En total, enguany he llegit 26 llibres, tot i que amb el viatge de pel mig se m'han quedat a mig acabar dos llibres que segurament tancaré aquest proper gener. Tot i que m'havia marcat l'objectiu a Goodreads de llegir-ne 30, estic satisfeta amb el resultat ja que són tres més que l'any 2010, que no està gens malament. Probablement altres aspectes d'aquest any no han anat tan bé com el ritme lector, així que prefereixo tancar amb aquest bon regust l'any.

Així que només em queda desitjar a tots els que passeu per aquí que aquest 2012 us porti bones notícies i que, de tant en tant, seguiu tenint un moment per aparèixer per aquí.

dimecres, 28 de desembre de 2011


Ja vaig avisar l'altre dia que aquest seria un Nadal especialment viatger. Després de l'experiència londinenca de fa dues setmanes, en aquests moments (o això espero, ja que deixo aquesta entrada programada) estarem volant de camí cap a Estats Units, on passarem uns dies als parcs temàtics d'Orlando, per després enfilar a la descoberta de la Riviera Maya de Mèxic.

Sé que us deixo a mitges el relat de Londres i que em queden pendents molts llibres llegits aquest any per comentar, i espero poder reprendre-ho tot plegat a la tornada, a principis de gener. Això sí, us deixo programat el típic repàs lector de finals d'any, que espero que si tot va bé, aparegui puntualment.

Fins a la tornada!

dimarts, 27 de desembre de 2011

Londres: Houses of Parliament i passeig nadalenc


El nostre segon dia de cap de setmana a Londres es va llevar, com a mínim, menys accidentat. Fins i tot semblava que el sol seria el protagonista, tot i que finalment el fred i una pluja inconstant tot i que emprenyadora (i gebradora) va anar fent acte de presència durant tot el dia.

La nostra primera parada era el Palau de Westminster o Houses of Parliament, on havíem reservat entrada abans de marxar. El Parlament britànic tan sols es pot visitar els dissabtes o a l'estiu, i en aquests dies hi ha tours disponibles en diferents idiomes, inclòs l'espanyol. La visita dura una hora i mitja i et passegen per un munt d'estances de l'interior del Palau, incloses les cambres dels comuns i dels lords, que sempre fa molta il·lusió i fa gràcia veure que, en efecte, són tan petites com semblen per la televisió.

Com que vam arribar a l'entorn del Parlament abans d'hora, ens vam dedicar abans a fer un passeig per Saint James' Park, mig congelats de fred, tot i que amb unes vistes ben maques de bon matí. Sempre em fa molta gràcia estar passejant tan tranquil·lament i topar-me amb algun esquirol espavilat que va a la recerca de donants de menjar.

Després de la visita al Parlament, i després de sobreviure a un petit diluvi universal, ja era gairebé l'hora de dinar, així que vam enfilar cap a Leicester Square, on vam dinar en un pub. Mentre fèiem la digestió vam passejar per les llibreries de Charing Cross Road (que m'avergonyeixo de dir que no coneixia tot i que aquesta és la meva tercera visita a Londres) i, després de xafardejar per unes quantes botigues de llibres de segona mà, vam acabar perdent-nos entre les múltiples plantes de Foyles, on me'n vaig endur dos llibres de Barbara Pym i Penelope Lively.
Llums i moltíssima gent a Regent Street
Decoració a Carnaby
Caminant caminant vam arribar a Tottenham i, d'allà, cap a Oxford Street, on vam començar a veure les decoracions nadalenques. A Londres les llums de Nadal es concentren en uns quants punts concrets, i un dels carrers més comercials per excel·lència n'és un dels escassos exemples. Després d'una parada tècnica per comprar-me un abric nou (després que el que portava de casa hagués decidit desintegrar-se en arribar a Anglaterra), vam girar a Regent Street, on vam seguir observant decoracions nadalenques, i els carrers de Carnaby, on vam poder veure algunes de les llums de carrer més originals.

Després d'un berenar regenerador a Piccadilly Circus, tocava enfilar cap a Hyde Park, on s'organitza Winter Wonderland, tota una espècie de parc temàtic de Nadal amb mercadet de productes d'aquesta època (decoracions, menjar, vi calent, etc.), parc d'atraccions, pista de gel i no sé quantes tabernes per fer un mos o simplement beure amb els amics. Em va recordar moltíssim al Tivoli de Copenhaguen, a Dinamarca, tot i que en aquest cas l'entrada és gratuïta (tot i que no les atraccions, on ens vam quedar amb les ganes d'entrar). Tot i això, hi havia tanta gent que vam haver d'esperar deu minuts a l'entrada (a més que vam haver de caminar una mica ja que la parada de metro més propera estava tancada), i ens vam passar una hora i mitja batallant amb les multituds. Tot i això, és força curiós i un lloc per contagiar-se al cent per cent d'esperit nadalenc.

I després d'una hora i mitja de voltar per Winter Wonderland encara ens quedaven ganes de molt més! Així que metro fins a Covent Garden per veure la decoració nadalenca d'aquesta zona, i, finalment, nova caminadeta fins a Trafalgar Square per veure l'arbre de Nadal (molt decepcionant, la veritat sigui dita) i escoltar els concerts de nadales (també força decepcionants, tot i que encantadors amb els seus galls inclosos). 

Ja força cansats, vam arribar com vam poder fins a un restaurant indi on vam sopar i, finalment, de nou cap a l'hotel per caure mig morts als llits. Ens quedava el tercer i últim dia de cap de setmana intens a Londres.

dimarts, 20 de desembre de 2011

Londres: odissea a l'aeroport i Wicked

Suposo que quan un es dedica a viatjar força sovint, és una qüestió de probabilitats que algun cop li toqui viure una odissea a l'aeroport per culpa de vagues, endarreriments o cancel·lacions. I a nosaltres ens va tocar pagar la nostra quota de mala sort el passat cap de setmana amb l'inici de la nostra mini-escapada a Londres. Esperem, però, que amb això ja haguem restablert l'equilibri còsmic i la bona sort pel que fa a aeroports i sortides de vols es recuperi de cara a la segona part del nostre Nadal viatger.

Divendres al matí havíem d'agafar el nostre vol cap a Londres, on vam estar fins diumenge a la tarda. En principi, havíem de volar fins a Luton (la tornada era des de Gatwick), però, tal i com ja deien les previsions dies abans, la neu va fer acte de presència a Anglaterra de bon matí i aquest aeroport va ser un dels damnificats. Resultat: el nostre vol, que havia de sortir a les 11.30h de Barcelona, a l'hora d'embarcar encara ni havia sortit de Londres per venir-nos a recollir. En principi, quan només es preveia un retard d'un parell d'hores, ens ho vam prendre amb filosofia: esmorzar en una cafeteria (tot i que a la Terminal 2 cada cop és més complicat trobar un lloc on menjar que estigui obert!), esperar pacientment a la sala d'espera, consultar l'estat dels aeroports a través del Twitter... A les 12h, però, ens avisen que la cosa va per llarg, i ni tan sols ens garanteixen que el vol hagi de sortir. Propera informació, a les 15h. Horror, perquè just per aquella nit tenim entrades comprades per veure el musical Wicked, i l'obra comença a les 19.30h. Si la cosa s'allarga molt, perdem les entrades i els diners.

Quan anem a recollir els vals per dinar a l'aeroport amb què et compensen les companyies aèries el retard, una viatgera que parla nerviosa amb la treballadora de la companyia (Easyjet) ens dóna una idea: els vols a Gatwick estan sortint a l'hora, i n'hi ha un a les 14h. Si hi ha places lliures, potser ens canviaran els bitllets. Així que agafem les maletes de cabina amb què carregàvem i sortim corrents: sortim del mòdul C de la T2, recorrem tota l'àrea de sortida del mòdul B, de nou anem pel carrer fins al check-in d'Easyjet, i, oh meravella, queden llocs lliures al vol de Gatwick i ens els canvien sense cap cost. A més, els vals del dinar ens continuen servint, així que els tres quarts d'hora que ara ens queden per poder embarcar els dediquem a menjar una mica més tranquils, tot i que amb l'ull posat al Twitter per veure si els retards es contagien finalment també a Gatwick.

Per sort, el vol surt bé i ens enlairem per fi de Barcelona rumb a Londres. En aquell moment, el nostre vol inicial a Luton està previst que surti, com molt aviat, a les 17.30h. Quina sort que hem tingut! Tres hores després de l'inicialment previst arribem a l'aeroport de Gatwick. Tenim temps d'arribar al teatre, però més val no encantar-se, així que ens deixem una petita part del nostre ronyó als trens del Gatwick Express, que ja comprem a l'avió per estalviar temps, i sortim corrents cap a l'hotel. Portem les  Oyster card ja de casa (no les vam retornar ara fa cinc anys, i oh sorpresa, encara funcionen), així que hi afegim noves lliures per reactivar-les i agafem el metro fins el nostre hotel. Aquest cop hem de dir que estem força contents de l'hotel escollit, The Euro Hotel: tot i que car, era una de les les millors ofertes de Booking, i està molt cèntric (cinc minuts caminant des de Kings Cross), però en una zona tranquil·la i sense trànsit. Amb esmorzar anglès inclòs (no el millor que he pres mai, però sí correcte) i habitacions netes.

Sense gaire més temps que per fer una ullada ràpida a l'habitació, tornem a enfilar cap a l'Apollo Theatre, on aquella nit tenim entrades per Wicked. Tot i la crisi del matí, de fet a Londres no neva i tan sols ha caigut una mica d'aigua-neu al matí. Això sí, fa força fred, vent i plovisqueja; de fet, es va passar tot el cap de setmana plovisquejant. Tot l'estrès i incomoditat del dia, però, se m'oblida quan ens plantem davant de la façana del teatre, tota tenyida de verd en honor a la protagonista de Wicked.

Encara ens queda, però, un pas previ abans de poder entrar: sopar alguna cosa, ja que estem absolutament famèlics després de tot el dia voltant. Amb els pubs de la zona absolutament a rebentar, acabem refugiant-nos en un restaurant Giraffe (ja havíem provat aquesta cadena en algun aeroport, tot i que no recordo exactament ni quin ni quan). És una mica més car que menjar en un pub, però el menjar és força bo i el servei ràpid.

Tant d'estrès, i finalment podem seure a les nostres butaques al teatre deu minuts abans que comenci l'obra. Fa anys que tinc moltíssimes ganes de veure Wicked, i sempre que havia tingut oportunitat física de fer-ho no ho havia fet per algun motiu, així que per fi puc deixar enrere l'estrès i disfrutar.



Per qui no la conegui, Wicked és una especìe de precuela de El Mago de Oz en què explica la vida de les dues bruixes que apareixen a la mítica pel·lícula: Elphaba, la bruixa dolenta de l'Oest (que m'agrada molt més en l'embarbussament del seu nom en anglès, Wicked Witch of the West) i la bruixa bona del Nord, Glinda. Bàsicament, intenta explicar perquè la bruixa dolenta ha arribat a ser tan malvada, i, en certa forma, rehabilitar-la respecte de la seva maldat sense fi de la pel·lícula. De l'argument no en parlaré gaire en aquest post, ja que fa poc em vaig acabar la novel·la en què es basa (molt lliurement, aviso) el musical, i quan en faci el preceptiu comentari abans d'acabar l'any ja en parlaré amb més detall.

He de dir que el musical em va agradar molt més del que m'esperava; coneixia algunes cançons (les més populars, Defying Gravity o Popular), però com a espectacle és molt divertit i espectacular. L'escenografia és preciosa, la història és senzilla de seguir (tot i que quan un en llegeix el resum a la wikipedia pensi el contrari) i les dues actrius protagonistes, especialment Rachel Tucker (que fa el paper d'Elphaba a Londres) em van agradar moltíssim. No és que Wicked sigui una obra mestra, sinó simplement un musical que funciona molt bé com a tal, tot i que sigui a costa de deixar de banda molts dels elements més interesants de la novel·la en què es basa.

L'experiència, evidentment, va acompanyada dels costums dels anglesos a l'hora d'assistir al teatre. Sempre em fa molta gràcia veure'ls amb les tasses de cafè per emportar, els gots de vi o cervesa o les capses de pastissets asseguts a la seva butaca. I és que dubto que a Barcelona et deixin passar a dins d'un teatre ni que sigui un got de l'Starbucks a la mà! I no em deixa de sorprendre que la gent s'aixequi a mitja obra per anar fins al bar a aconseguir més beguda, o, fins i tot, fer-ho en el moment culminant del musical, al final del primer acte. Nosaltres ens vam moderar durant l'obra, però en l'entreacte vam cedir a la temptació de comprar-nos els tradicionals gelats que es venen a platea i que, tot i el fred que feia fora, ens van sentar de meravella.

Satisfets de l'obra, vam dirigir-nos finalment cap a l'hotel amb la intenció, ara sí, d'estar-hi com a mínim vuit hores sense presses ni estrès. Evidentment, quan ens vam estirar vam caure morts de son després d'un dia amb un principi complicat, però amb un final d'allò més bo.

Properament, la crònica del segon dia de la mini-escapada a Londres...

dijous, 15 de desembre de 2011

Miniescapada nadalenca a Londres

Enguany tenim una temporada nadalenca molt viatgera, i la primera part la iniciem a partir de demà amb una miniescapada a Londres. Tinc moltes ganes de tornar a la capital anglesa (fa cinc anys que no hi vaig, tot i que l'any passat vam passar les vacances d'estiu fent ruta per Anglaterra i Gal·les), però veient les previsions meteorològiques (que anuncien neu per demà i màximes de 4 i 3 graus pel cap de setmana) a una li sorgeixen alguns dubtes. Tot i que confio que, malgrat el fred, ens ho passem força bé: tenim entrades per veure el musical Wicked i fins i tot farem la visita a les Houses of Parliament, que tot i ser el tercer cop que aniré a Londres, mai no hi havia pogut entrar.

Com a prèvia a aquest cap de setmana tan gèlid, i espero que també tan nadalenc, volia encomanar una mica d'esperit festiu al blog amb un parell de nadales. I com que a la meva maleta recuperaré diverses peces de roba que vaig fer servir en la meva etapa d'Erasmus a Suècia per sobreviure al fred nòrdic, inevitablement la meva ment ha acabat viatjant cap a les nadales sueques, que continuen sent les meves favorites. Aquí en teniu una mostra:



dimarts, 13 de desembre de 2011

Less than Angels (Barbara Pym)

Després d'un any de descans de Barbara Pym, aquesta tardor  vaig tornar al seu peculiar univers amb Less than Angels. I com sempre em passa amb aquesta autora (aquest ja és el quart llibre d'ella que llegeixo), he tornat a gaudir amb els seus peculiars personatges, especialment aquestes dones mig despistades, mig romàntiques a la vegada que mig resignades a una vida en soledat. El descans forçat que em vaig autoimposar després de llegir Some Tame Gazelle ha demostrat ser també efectiu, ja que mentre que aquell llibre se'm va fer una mica més pesat, aquest m'ha resultat, de nou, fresc i entretingut.

Tot i que no sigui tan bo com Excellent Women (de fet, crec que serà difícil trobar un altre llibre de Pym que sigui tan bo com aquest, però potser m'equivoco...), Less than Angels ens transporta al curiós món de la antropologia, que és una professió que apareix moltíssimes vegades a les seves novel·les. En aquest cas, se centra en el petit univers entorn els estudiants d'Antropologia d'una universitat, barrejant-hi els estudiants que tot just hi comencen, amb els graduats de prestigi i els professors, juntament amb els aliens a aquest món que hi han de conviure per la seva relació amb un antropòleg. Com a d'altres novel·les de l'autora, ens trobem un petit univers de personatges, molt britànic, i en què la majoria són educadament excèntrics. Suposo que això és una de les coses que més  m'agraden: com des d'una prosa amb un estil d'absoluta normalitat anem descobrint els dimonis i manies dels personatges amb tota naturalitat, i sempre amb aquesta pàtina de fina ironia que fa tan irresistible la història.

Potser a diferència d'altres novel·les, m'hagi estat una mica més complicat simpatitzar amb els personatges protagonistes (potser l'única excepció és Catherine, l'única protagonista principal que no pertany al món de l'antropologia, i que potser sigui la que més s'adequa al prototip de dona de l'únivers Pym), però tot i això hi ha escenes i personatges molt divertits, com l'excèntric antropòleg veí o el curiós univers de la facultat d'antropologia.

Així que, una novel·la Pym més a afegir a la llista de preferits, i a buscar la següent "víctima"...

divendres, 9 de desembre de 2011

Invasió de Nadal


Tot i que aquestes vacances estiguin sent atípiques per a mi per diferents motius, això no vol dir que el Nadal no estigui envaint, com cada any, casa meva. O que qualsevol escapada a Barcelona, ni que sigui per uns motius diferents, no sigui una bona excusa per visitar la Fira de Santa Llúcia, enguany amb l'objectiu d'aconseguir els Reis Mags que completen el meu pessebre "seriós". Els Reis també s'han sumat enguany al pessebre de Playmobil que col·loquem al rebedor gràcies a una exitosa expedició a Clickània, a Montblanc, ja fa força temps. I com no, també estan ben col·locades les quatre espelmes d'advent; dues d'elles ja han començat a cremar, i la tercera espera a aquest diumenge per fer-ho.

Enguany estaré menys temps de l'habitual a casa per Nadal ja que per Cap d'Any i Reis serem fora de viatge (ja diré més endavant on), així que m'ha vingut força bé que enguany el primer advent caigués aviat en el calendari per poder disfrutar així de la meva dosi de decoració nadalenca a casa.

dimecres, 7 de desembre de 2011

Roxette a Barcelona, deu anys després

Sembla que el mes de novembre és la meva època tradicional de visita al Palau Sant Jordi per algun gran concert. Ho vaig fer fa dos anys amb el concert de Depeche Mode, i pràcticament en les mateixes dates hi vaig tornar el passat 19 de novembre pel concert de Roxette. La casualitat va voler que, a més, el concert del duo suec coincidís amb el desè aniversari de la seva darrera actuació a Barcelona, també al Sant Jordi. On, evidentment, jo hi vaig ser.

Tot i que últimament m'hagi tornat una mica més eclèctica en això d'escoltar música i ja no tingui edat de considerar-me "fan", si hi ha un grup que m'ha acompanyat tota la vida aquests són Roxette. Sense anar més lluny, aquest blog porta el nom d'una cançó d'un dels seus components, Per Gessle, que em va marcar especialment quan vaig estar estudiant a Suècia allà per l'any 2005. Aquesta pàgina, a més, es va començar a actualitzar amb més o menys regularitat a partir pràcticament del meu viatge a Estocolm l'agost de 2007 per veure a Per Gessle en concert.

I totes aquestes casualitats són només les que es poden veure a través d'aquest blog. Perquè més enllà d'això, la meva vida ha passat gairebé a ritme de les seves cançons, que encara que passi anys sense escoltar, sempre sóc capaç d'entonar fil per randa si sona pels altaveus. I sempre amb un somriure a la cara, perquè si una cosa fan Roxette, és que em fan veure amb optimisme fins i tot els dies més foscos, una recepta que va de perles per èpoques una mica grises com les que estem passant últimament.

Per tot això, per a mi tornar a veure Roxette en concert va ser molt especial. És cert que ja no són els mateixos Roxette de feia deu anys, que la malaltia de la cantant, Marie Fredriksson, l'ha deixat mermada si se la compara amb la seva actuació l'any 2001. Però tot i això, va ser una nit increïble; la banda sona segurament molt millor que fa deu anys i, sobretot, tothom damunt de l'escenari fa la impressió de passar-s'ho molt bé. Una cosa que no sempre es veu en aquests retorns de grups històrics que, realment, ni tan sols es parlen entre ells.

Una nit que recordaré amb estima durant força temps. Sort del youtube que ens deixa algunes petites porcions per reviure-la.