diumenge, 30 de desembre de 2007

Tempesta


Una debilitat: els números de pallassos tristos. Un descobriment: l'altre dia, en plena programació televisiva nadalenca, el número "Storm" d'"Alegria", del Cirque du Soleil. Voleu saber com se sent un pallasso quan li trenquen el cor?
PS: He afegit als enllaços la meva recentment creada pàgina a Flickr. Hi aniré penjant algunes fotos meves que trobi interessants... A veure si així m'obligo a no només fer fotos per obligació laboral...

dijous, 27 de desembre de 2007

Tornem a arrencar


Quina setmana més estranya la de Nadal! Un podria pensar que amb dos festius, un mig festiu i dos laborables, aquesta setmana passaria volant. Doncs no. I tampoc és que ho estigui passant malament, però, de fet, he acabat els dies de festa més cansada que els vaig començar.
Primer de tot, perquè el 24, tot i tancar abans, acabem fent les mateixes hores (i de forma més intensa) que un dia normal. Segon, perquè en 48 hores he fet 4 vegades el trajecte Barcelona-Tarragona, he sobreviscut a 3 intenses reunions familiars i he patit els canvis a l'horari d'hivern de Renfe. I tot això acompanyat de quilos i quilos de menjar, torrons i polvorons...
La part bona? Evidentment la primera tanda de regals. Aquests dies m'han regalat un pijama, dues faldilles, un munt de caramels, una cartera i dos DVD's. I encara queda la segona part per Reis. Ah, i els meus regals sembla que han tingut un cert èxit, cosa que m'agrada força, tot i que jo crec que el més divertit és comprar-los, embolicar-los, pensar com els entregaràs...
Avui, que es torna a una certa normalitat, encara he tingut temps per sorpreses positives. He aconseguit anar a la piscina (tot i que m'he quedat sense aigua a les dutxes i gairebé moro congelada esperant que tornés!)i a la TV he descobert que Cuatro està fent Los Caballeros del Zodiaco. Sí!! Sense la mítica cançó de la nostra infància ("caballeros del zodíaco, contra las fuerzas demoníacas..."), però ai, quina il·lusió fa recuperar sèries que han marcat la teva vida.
En els propers dies em queda una llista interminable de coses per fer, com comprar el calendari de 2008 (que no passi com l'any passat, que fins el febrer no el vaig tenir), canviar la bombeta de la nevera, començar els deures d'àrab, escoltar la segona part de l'entrevista a JK Rowling a Pottercast, llegir, i preparar els propòsits d'any nou... Però d'una cosa sí que estic orgullosa aquest 2007 i espero poder mantenir l'any  vinent: la ressurrecció d'aquest blog i ser capaç d'actualitzar-lo regularment. Això sí que es mereix un brindis!

dimarts, 25 de desembre de 2007

Tidings of comfort and joy

Hi ha moltes coses que odio del Nadal, però hi ha unes quantes nadales que m'entusiasmen. Valguin aquests dos vídeos per felicitar a tothom que tregui el nas per aquest raconet de món...


I un record del Nadal més maco que he vist mai: el de Suècia.

diumenge, 16 de desembre de 2007

On París deixa de ser ciutat (París i V)



Sí, després de cinc intensos i gèlids dies, la nostra estança a París va arribar al punt final. Com a ressopó per aquest banquet de cultura, palaus i caminades ens vam reservar un passeig pel lloc on París deixa de ser ciutat per ser poble, bohemi i rural: Montmartre. La colina de la Butte, on els pintors pintaven, els cineastes rodaven (o simplement situaven digitalment) Moulin Rouge, Amélie i moltes més, i on els parisencs senzillament pugen i baixen escales i més escales...
El barri em va agradar força, i hi va contribuir també la ruta recomenada per la guia que vam seguir i que ens va permetre descobrir racons com les vinyes de Montmartre (les úniques en ple centre de París), els locals de tertúlia literària més famosos, el cafè on treballava Amélie a la pel·lícula de Jeunet o la casa de Van Gogh i el taller on es van pintar les Senyoretes d’(el carrer?) Avinyó. Com que encara no havien tocat les onze, la zona estava estranyament deserta, i tan sols ens vam trobar amb l’avalantxa de turistes i de pintors "li pinto el seu retrat senyora?" als voltants del Sacré-Coeur, l’església que corona el lloc des d’on diuen que es poden tenir les millors vistes de París. Llàstima de la boira...
La resta de la jornada final a París la vam repartir entre dues missions molt importants: visitar el Centre Pompidou (quin gran museu!) i anar de compres, sí, com tot turista a París que es preciï. I si el primer va ser força entusiasmant (tot i que les forces recuperades en un xinès de dubtosa reputació van començar a flaquejar), amb el segon propòsit ho vam passar com mai xafardejant entre botigues al Forum des Halles. Sort d’un cafè i un muffin miraculós a l’Starbucks de la zona vam poder ser capaços d’arribar a l’aeroport, sobreviure a avaries al tren i un treballador inútil a la cua de facturació... I tornar, tristos però carregats de records, a casa.

divendres, 14 de desembre de 2007

He rebut un mussol!


Avui el mussol Snarky ha portat amb el correu el meu bitllet per l'Snapecast Express . És a dir, la meva entrada oficial a l'última emissió regular d'Snapecast. Sembla que el barret va dubtar entre col·locar-me a Ravenclaw o Slytherin, però al final vaig demanar el primer, ja que això de dormir a les masmorres sota el llac no em feia gaire il·lusió... El viatge serà el dia 9 de Gener, teòric aniversari de Severus Snape, i jo viatjaré al vagó tranquil. Jeje, m'encanta!

dijous, 13 de desembre de 2007

OMG!


Surfejant per un fòrum he trobat això: perruques per a gats!!!! N'hi ha de rosses, castanyes i blau elèctric! I els models felins semblen prou satisfets amb el resultat estètic, tot i que d'altres gats que jo em sé no aguantarien ni un segon amb això col·locat... Així que enhorabona al pacient fotògraf que va aconseguir aquestes imatges (sempre que no es dediqués a petrificar-los amb males arts...). Cada perruca costa uns 50 dòlars, i un 20% es destina a una associació contra la crueltat dels animals. Quina ironia, no? Més informació a Kitty Wigs.

dimarts, 11 de desembre de 2007

Excentricitats, en or i en llenç (París IV)



Havia deixat abandonades les cròniques del viatge a París! Que, per cert, cada dia queden més lluny, més lluny... Que ja ni me’n recordo. En fi, sort de les fotografies que deixen algun tipus de memòria grabada en imatges...
En el nostre tercer dia de París, vam decidir passar la tarda al museu dels museus parisencs: El Louvre! Hi vam anar aprofitant el dia d’obertura nocturna (fins quarts de deu) i fugint del fred insofrible de la superfície. El Louvre és un museu excessiu, inabarcable, i en què és absolutament fàcil o perdre’s o desesperar-se buscant les escales al tercer pis! Però al mateix temps és imprescindible. Em vaig enamorar de les sales de pintura romàntica, de la pintura italiana, i de les obres renaixentistes. I vaig al·lucinar amb la gran excentricitat del museu. Només entrar, dues senyals: a la dreta, la Mona Lisa; a l’esquerre, la Venus de Milo. I la gent fa pacientment cua per fer-ne una foto de prop! Em va recordar a aquells cartells als Museus Vaticans de Roma indicant des del principi "Capella Sixtina, per aquí" i que fan que molta gent tiri pel dret i passi per alt les impressionants galeries...
Com que el grup de japonesos desesperats davant l’obra de Leonardo Da Vinci ens va deixar amb ganes de més excentricitats, el quart dia a terres franceses el vam dedicar a anar d’excursió al Palau de Versalles, a uns vint quilòmetres de la ciutat. Així que vam agafar el tren i ens vam plantar a aquest impressionant palau, on tot és or, luxe, exageració... i culte a la personalitat del rei! La visita va ser interessant, l’audioguia era completa, però sóc l’única que s’ho imaginava més gran? Que esperava visitar més sales? Que se li van fer curtes 3/4 d’hora de visita? Sort que el jardí és tan impressionant com als llibres; llàstima, però, que la gana i el fred ens impedissin caminar-ho tot (una hora de punta a punta del llac!).
El dia el vam tancar passejant pels boulevards i xafardejant les Galeries Lafayette (que ja estaven decorades per Nadal... en ple octubre..). I no, no vam comprar res. Això ho vam reservar per les últimes hores a París.

dissabte, 8 de desembre de 2007

Adeu a Sebastià Sorribas

Vaig trobar aquest llibre, espellifat en una prestatgeria del meu germà quan devia tenir 6 o 7 anys. La portada mig caiguda, les pàgines rossegades, i alguna fulla a punt de desenganxar-se. No em va costar més d'un o dos dies llegir-me'l. Es veu que a la meva època ja no era lectura de classe, però tot i així jo el tornava a obrir i el rellegia i rellegia...
El que més m'agradava del Zoo d'en Pitus era que em feia sentir com una més de la colla. I em feia desitjar que jo també pugués fer una desfilada pel barri, dibuixar els cartells dels animals, fer les gàbies amb filferros de paraigües i anar de caça pel Montseny. I anar a recollir el bebè de tigre al zoo de Barcelona. I estar a la taquilla el gran dia d'obertura.
Aquests records normalment es queden enterrats, perduts, i un dia, de sobte, hi ha alguna cosa que els fa renéixer. Fa gairebé dos anys, vaig tenir la sort de ser a la presentació dels actes de celebració dels 40 anys del llibre. M'en recordo que saltava per la redacció, contenta perquè coneixeria l'autor i tindria una nova edició del llibre. La vaig rellegir al moment, aquella mateixa tarda ja tornava a passejar per les planes, per les il·lustracions de Pilarín Bayés, per la caça de la rata de claveguera...
Potser no li van donar el Nobel ni cap premi important de literatura. Potser no es va fer milionari. Però en Sebastià Sorribas va marcar la meva vida amb una cosa tan senzilla com difícil: ser capaç de guardar la meva infància intacta en les planes d'un llibre.