dimarts, 27 de novembre de 2007

Txuuuuu....?


Divendres a la nit vam tenir la festa de Nadal (!) de la meva empresa, i per la seva gran "flexibilitat" geogràfica ens vam haver de desplaçar fins a un cutre-hotel de teòriques tres estrelles a Lloret de Mar. Mentre que els detalls de la nit és millor que es mantinguin amagats, aquest post està dedicat a la meva aventura ferroviària per tornar al dia següent. Un trajecte de 3 hores i tres quarts d'hora.
Pas 1: a les 16.15h arribo a l'estació de tren de Malgrat de Mar, on per la lentitud de la venedora de bitllets vaig perdre el tren. Per tant, mitja hora d'espera a l'aire lliure i amb un ventet fresquet...
Pas 2: a les 16.45h arriba el tren direcció l'Hospitalet. Un trajecte bastant maleït: entren com dos o tres grups d'adolescents bojos: uns criden i es peguen; altres posen música alta i comencen a tirar diaris; i els tercers es dediquen a cridar i insultar. I tot això amb l'afegit que se m'acaben les piles de l'mp3 (!), només he dormit 3 hores i no puc llegir!
Pas 3: a les 18h arribem a Sants (al·leluia) i  busco els famosos informadors que en teoria han de plagar tota l'estació. Cap rastre d'ells. He de pujar al hall i anar a l'stand de "brief questions" que ja existia fa tres anys, abans que comencessin les obres. Pregunto com anar fins a Tarragona: em diuen que primer vagi a Martorell i allà agafi el regional. Pregunto horaris: en tres minuts tens un tren a Martorell. I els regionals? (que és el que de veritat m'interessa): Això ja t'ho diran a Martorell. Genial, perquè no tinc res millor a fer que esperar una hora a la fosca i gèlida estació de Martorell, esperant el meu tren. (!)
Pas 4: a les 18.30h (algú sabia que Martorell estava tan lluny) arribem a Martorell i una autèntica marabunta de viatgers baixa i puja al regional que, afortunadament, ens estava esperant a la via (ue!). El tren surt als 10 minuts.
Pas 5: a les 19.40h, mitja hora després de l'horari habitual, el tren arriba a Tarragona. Estic adormida, desfeta, marejada.. però ei, podria haver anat molt pitjor...

dimecres, 21 de novembre de 2007

Un bon assaig


Encara estan pendents els meus posts d'anàlisi de Harry Potter and the Deathly Hallows i, de pas, de tota la sèrie de J.K. Rowling. Necessito bastant temps per tal d'organitzar una mica tots els pensaments que sorgeixen entorn d'aquests set llibres i,especialment, d'aquest desenllaç que a molts ens ha deixat amb la sensació de ... aiiiii, falta alguna cosaaaaa....
Afortunadament, mentre que jo sóc lenta en aquest procés, molts altres ja han penjat a internet una sèrie d'assajos sobre aquesta obra infantil-juvenil-adulta? que trobo molt interessants. Concretament, aquest matí, mentre revisava una comunitat que m'encanta, Snapedom ,  he descobert aquest assaig (en anglès), en què bàsicament s'analitza el tractament del personatge de Severus Snape, però que, de passada, fa una interessant interpretació de tota la sèrie des de la perspectiva del trauma de l'autora d'una pèrdua prematura de la seva mare (!). Sobretot em fascina aquesta teoria, que ja he llegit en d'altres comentaris, sobre la identificació de la casa d'Slytherin amb els trets femenins... com una debilitat!?!
I ja que estem en el tema, i aprofitant que aquí tinc penjada la meravellosa-esplèndida-absolutament perfecta portada de l'edició en alemany del setè HP,  un dubte existencial: com pot ser que l'edició en castellà i català del llibre no es publiqui fins finals de febrer quan ja tenim les edicions en francès, portugués, alemany, holandès, xinès, búlgar, rus.... i mooooltes més? Potser aquí no hi ha tanta por a la competència de l'edició en anglès?

diumenge, 18 de novembre de 2007

Un apunt... frívol


Feia setmanes que tenia clixades aquestes sabates i que tenia ganes de comprar-me-les. Després de passar tants cops per l'aparador pensant si m'agradaven més les marrons o les negres, quan resulta que em decideixo per les negres ja no els queda el meu número! Així que canvi de plans: i al final me n'he alegrat, perquè el dibuix era més maco en aquest color. Ja estan estrenades, i espero treure'n profit en alguns d'aquests compromisos de Nadal...

De l'Arc de Triomf a la Concorde (París III)

div>


De l’Arc de Triomf a la Place de la Concorde, on els francesos revolucionaris van instal·lar la guillotina, hi ha gairebé dos quilòmetres. Nosaltres els vam fer tots a peu, passejant tranquil·lament, amb l’aire gèlid de París cremant-nos la cara i xafardejant botigues. Vam començar a l’Arc, on per arribar-hi has de creuar un pas subterrani que t’evita morir atropellat pel caos circulatori de la ciutat. Teòricament, dins de l’arc hi havia un museu que, malauradament, estava en procés de renovació o sigui que... poc museu.
El més espectacular d’estar dalt de l’Arc de Triomf és que més de deu boulevards o avingudes conflueixen en aquest punt i que, des d’allà dalt, tu ets el veritable epicentre de París. La visita va prendre un to encara més especial perquè just en aquell moment el sol es ponia i segons en quin costat et col·loquessis la sensació canviava completament.
Sota l’arc hi ha la tomba del soldat desconegut. És a dir, un pobre home que va morir a la segona guerra mundial que, en comptes d’identificar-lo i tornar-lo a la seva família, va ser col·locat sota el monument per a fer-lo servir per a esperonar el nacionalisme o com li vulguin dir. La tomba està acompanyada per una flama que mai s’acaba... I que cada tarda un grup d’excombatents s’encarrega de reviure.
Per caminar de l’Arc de Triomf fins a la Place de la Concorde has de seguir potser el boulevard més famós de París: el dels Camps Elisis. Es tracta d’un carrer ple de botigues de luxe, on vam trobar cotxes descapotables en aparadors que giraven, rellotges per més de 30.000 euros i cinemes amb entrades que s’acostaven perillosament als deu euros... tot i que això no era cap luxe, sinó la trista realitat pels cinèfils parisencs.
Per cert, vam ser capaços de fer tot el trajecte sense cansar-nos! I la nòria i l’obelisc de la Place de la Concorde guanyen bastant de nit.

dissabte, 17 de novembre de 2007

Pushing Daisies


Aquest any ens hem aficionat definitivament a casa a seguir algunes sèries nord-americanes a través d'internet, i fa poc vam fer un gran descobriment: Pushing Daisies. Es tracta d'una comèdia que s'ha estrenat enguany, i que està escrita pels mateixos creadors d'aquella grandiosa Tan Muertos Como Yo, que aquí a Espanya de tant en tant podies caçar algun matí en una televisió privada que no aconsegueixo recordar.
Què tenen en comú ambdues sèries? Que tracten la mort amb ironia, sense por, sense tabús. Tan Muertos Como Yo, pel poc que vaig poder veure, era tan crua com divertida i interessant, mentre que a Pushing Daisies hi afegeixen unes dosis enormes de fantasia. I ho fan amb l'estètica de dues pel·lícules que m'encanten: Amélie i Big Fish.
La història de la sèrie és la següent: Ned, un pastisser, té el poder de ressucitar els morts amb tan sols tocar-los. Si els manté vius durant més d'un minut, algú més ha de morir al seu lloc. Si els torna a tocar, moren de forma definitiva. Aquest do, que porta al protagonista a crear un petit negoci de caçarecompenses per assassinat, es complica quan la víctima és l'amor de la seva infància.
Pushing Daisies, a banda de la història, té altres punts forts: com la imaginació a l'hora de crear trames, les escenes inoblidables, la capacitat per a barrejar comèdia i drama... Tot això barrejat, fa que la història no perdi força un cop esgotada l'originalitat del punt de partida. Afegiu-ho secundaris de luxe, i la barreja és un pastís d'allò més irresistible. I és que Ned sempre té els productes més frescos del sector.

dilluns, 12 de novembre de 2007

Wake up!


Avui m'he adormit. Llàstima no tenir un gat-despertador com aquest.

diumenge, 11 de novembre de 2007

Podcasts



Ho vaig descobrir fa un parell de setmanes i m'he convertit en una fan d'aquest sistema: els podcasts. Avui mateix he buscat el seu significat a la wikipedia: un podcast és una mena d'arxiu d'audio a través del qual una persona pot difondre un programa de ràdio fet per ell mateix o qualsevol tipus d'audio. Es pot escoltar directament al PC, a l'iPod (d'aquí el nom) i, com ho faig jo, a través de l'iTunes. El gran avantatge és que et permet subscriure't a aquells podcasts o sèrie de podcasts que t'interessen i que es vagin descarregant conforme es pengin nous capítols.
Per mi podcast és sinònim de Harry Potter. Mentre que les altres fans de HP que conec o bé estan lluny o bé encara no han acabat la sèrie, necessitava un lloc on sentir opinions, teories, comentaris. I a través d'aquest sistema he trobat una sortida.
Actualment, estic subscrita a tres podcasts diferents:
  • Snapecast: Va ser el primer a què em vaig subscriure, tot i que no el primer que vaig escoltar. Ja feia temps que havia descobert la seva pàgina web, però no acabava d'entendre el mecanisme. Aquest podcast està dedicat en exclusiva al personatge de Severus Snape de Harry Potter, i crec que és el més divertit i creatiu de tots, amb més seccions, propostes i altres creacions incloses (contes, escenes teatrals, anuncis inventats...etc.).Llàstima que ja hagin anunciat el final de la seva emissió regular el proper gener. De moment, tenim un episodi cada més.
  • Pottercast: És el primer podcast que he escoltat mai, tot i que ho vaig fer via web. L'elabora l'equip de The Leaky Cauldron i tracta sobre el món potterià en general. S'emet cada setmana. En general m'agrada força i el trobo molt divertit, tot i que no és tan complet com l'anterior.
  • Mugglecast: També s'emet regularment, i també el fa l'equip d'una de les pàgines web de referència al món de HP: Mugglenet, en aquest cas. És l'últim a què m'he subscrit i el que menys m'agrada de moment. Menys estructurat que la resta i coincideixo menys amb les opinions que s'expressen. Més centrat en l'actualitat entorn HP que no l'anàlisi dels llibres i pel·lícules en si.
*La imatge està extreta de Deviantart i l'autor és ~ LadyNyaruInfinity

dissabte, 10 de novembre de 2007

Mouvement Sociale (Paris II)



Aíxi li diuen els francesos a la vaga: Mouvement Social. I va ser una de les primeres paraules que vaig veure en arribar a la Gare du Nord a  París, després de viatjar mitja hora esclafada en un tren des de l’aeroport. Si la xarxa de metro i tren de París ja és prou complicada de per si, afegir-li una jornada de vaga no va ajudar gaire. Tampoc ho fa el fet que a la nostra estació hi hagués com a 5 o 6 línies que buscaves per passadissos laberíntics (fins i tot amb sentits de circulació marcats) ni que cada parada tingués com a vuit sortides possibles (intenteu aclarir-vos arrossegant una maleta). Ni tampoc va ser agradable que s’espatllés una línia de metro quan més la necessitaven, ni que, a la tornada, una incidència provoqués molts retards al tren de l’aeroport...
El transport públic a París estressa. Per això, cal buscar racons de la ciutat que t’ajudin a alliberar-te d’aquesta sensació. Com per exemple, la preciosa Saint Chapel, amagada dins el Palau de Justícia i amb unes vidreres que et tallen la respiració. O passejar per la vora del Sena, mirant els llocs de venda de llibres de segona mà (i souvenirs!) amagats en caixes verdes i el reflex del sol al riu, tot i el fred ambient.
Un dels passejos més interessants és el del cementiri Père Lachaise, diuen que un dels més visitats del món. Hi trobes tombes de molts famosos, i no tan sols francesos: per exemple, hi és la tomba d’Oscar Wilde, on la tradició diu que les dones hi deixen un petó marcat amb pintallavis. És un cementiri vell, on fins i tot hi ha tombes obertes, panteons exagerats, i on, sobretot, és divertit caminar-hi buscant les tombes de noms coneguts que tens marcats en un mapa per turistes (!).
Un altre dels racons que em van entusiasmar, i no només pel seu contingut, és el Musée d’Orsay. Com que m’encanta l’impressionisme i el postimpressionisme ja sabia que disfrutaria d’una visita, però el que no sabia era que el museu era una antiga estació de tren reconvertida.
Finalment, un últim lloc especial. El panteó, que em va recordar moltíssim a Roma, i on la pàtria francesa ret homenatge als seus grans homes (i una única dona). El temple pagà dóna una serenitat que tan sols es pot expressar amb aquella llum clara que el cobreix. La cripta, potser més fosca i estranyament buida, té un puntet d’indret transcendent que m’encanta.

dimecres, 7 de novembre de 2007

Sota la bomba


L'altre dia em vaig deixar de comentar una altra de les exposicions que vaig anar a veure la setmana passada en la meva escapada a Barcelona. Es tracta d'una mostra que tenia veritablement moltes ganes de veure des que vaig llegir l'avanç de les exposicions que es farien a Barcelona aquesta temporada. Es tracta de Sota la Bomba, que es pot visitar al Macba.
Primer de tot, poder posar els peus al Macba ja és tot un luxe: m'encanta aquest museu, el seu color blanc, les seves rampes de pujada... És un lloc molt acollidor per mi. Segon, les exposicions a aquest museu sempre es mimen molt. Com que la col·lecció permanent és bastant minsa i poc atractiva a ulls dels espectadors, donen moltíssim espais a les mostres principals i les cuiden molt.
La mostra en qüestió tractava sobre els camins de l'art després de la irrupció de l'era nuclear. Per fer-ho, centra el seu anàlisi a França i Estats Units al període comprès entre 1945 i 1956. En aquesta època es produeix un canvi definitiu al món artístic: la capital mundial de l'art deixa d'estar a França i es desplaça a Nova York. És el moment del naixement de l'expressionisme abstracte, mentre que a França busquen una personalitat pròpia i una forma de resurgir dels horrors de la guerra en territori propi amb un moviment tan divers, brut i intimista com l'informalisme o art autre.
L'exposició té dos elements que la fan especialment atraient. Primer, que el seu anàlisi el fa no només basant-se en pintura i escultura (tot i que és la majoritària) sinó que també trobem cinema, moda, fotografia, periodisme, la música (el jazz transatlàntic de postguerra, que diu el subtítol de la mostra) i, sobretot, l'oportunitat de veure les principals revistes artístiques i el món dels crítics. Segon, que recull un gran nombre d'obres d'artistes claus de l'època, i es fa especialment difícil trobar a faltar algú. A les sales del Macba es pot veure el diàleg entre Amèrica i França i entendre les noves avantguardes (molt més difícils de digerir pel gran públic que les prèvies a la Segona Guerra Mundial) des d'una perspectiva social.
En un món nou, on totes les tècniques i teories de la societat anterior han quedat derrotades i han dut al gran desastre de la guerra, els artistes lluiten per trobar un nou llenguatge revolucionari amb què reconstruir. A Amèrica, ho fan amb optimisme, però sota l'ombra de les proves atòmiques a Bikini. A França, ho intenten mentre els propis artistes van llepant-se les ferides del passat recent.

diumenge, 4 de novembre de 2007

París (I) Up, up!



Sembla mentida que avui encara quedi gent jove que no ha estat mai a París. O aquesta era la impressió que em feia quan tothom em deia: "Vas a París? I no hi has estat mai?". Doncs no: ni els meus pares em van portar a Eurodisney, ni hi vaig anar amb el cole, ni amb l’institut, ni amb la meva parella vaig tenir l’oportunitat de fer el viatge ja que pel camí es van interposar Roma, Londres i tota Escandinàvia.
Després d’un viatge curt i de sobreviure a la complicada articulació del metro i xarxa de trens de París, arribava el moment de decidir què fer en la primera tarda a la capital francesa. I la resposta va ser: Torre Eiffel! La  veritat, no és el que més m’atreia de París, i al principi estava una mica dubtosa, però conforme vam començar a pujar vaig trobar l’aventura divertida.
Primer, per evitar cues i dispendis econòmics, vam pujar per les escales fins a la segona plataforma. No ens vam cansar i fins i tot vam aprendre coses de la història de la torre gràcies als cent plafons que cobreixen el recorregut. Després, vam pujar de la 2a a la 3a plataforma en ascensor (única forma possible) en un viatge al cel que, per la velocitat i el vertigen, em va deixar les oïdes tapades. A fora, feia un fred insofrible.
Just quan vam acabar el passeig pels núvols, van encendre la il·luminació de la torre. Focus ataronjats i estrelletes platejades que s’encenien i apagaven durant cinc minuts. Amb aquesta imatge de fons, vam reservar lloc a un creuer nocturn pel Sena. Molt maco, molt interessant per tenir una idea general de París, però fred, molt de fred...
El dia següent també el vam dedicar a pujar i pujar. Vam anar fins a l’esplèndida catedral de Notredame de París. Vaig al·lucinar amb l’interior, les vidreres, el disseny de la façana... I vam pujar a les dues torres, on vam conéixer les gàrgoles i vam tenir una altra visió de París des de les alçades.

El cos al segle XX


Portava molts dies sense actualitzar el blog, ja que l'última setmana de vacances he estat distreta. Deixant de banda les aventures parisenques, tot i les dificultats posades per Renfe vaig poder anar a veure una de les exposicions que tenia moltes ganes de visitar a Barcelona. Es tracta de Un Cos Sense Límits, que es pot veure a la Fundació Joan Miró.
A aquesta mostra, es repassa la representació del cos humà a l'art del segle XX gràcies a la llibertat del creador que es reivindica a partir de la Olympia de Manet. A partir d'aquí, l'exposició va passejant per alguns dels grans autors de les avantguardes del segle passat: Giacometti, Chagall, Tàpies, Miró (és clar), Klein, Matisse, Picasso, Moore.. i molts més. Crec que la qualitat de la selecció que es pot veure al museu de Montjuïc és força bona (llàstima que no hi hagi el veritable punt de partida de Manet, tot i que sí que vaig tenir la  sort de veure-la al Museu d'Orsay de París pocs dies abans) i que el conjunt permet obrir la ment cap a d'altres formes de veure el cos representat. És per això que m'encanten les avantguardes: perquè de veritat s'arrisquen per tal de transmetre, comunicar, impactar l'espectador. Per això cal respirar a fons i obrir les portes de la ment per tal que l'obra es comuniqui amb tu directament.
L'exposició de la Fundació Joan Miró té, però, dos inconvenients: el primer, és massa breu i precipitada. Segon, i més important, no hi ha cap tipus de textos de reflexió sobre les obres i la línia interpretativa de la mostra. Llàstima que l'única forma d'aconseguir-ho sigui a través de les audioguies que són de pagament (abans eren gratuïtes amb l'entrada a  una exposició).  En aquest cas, mostres a llocs com el Macba o el CCCB continuen sent molt més completes.