diumenge, 23 de maig de 2010

Lectures breus II: Esmorzar al Tyffany's

Aprofito una altra pausa en la rutina d’estudi d’aquests darrers dies (ja tan sols em queden quinze dies d’enclaustrament) per comentar una altra d’aquestes lectures breus que he anat escollint aquests dies per passar l’estona entre llibre de mitologia i làmina d’art clàssic. Feia temps que tenia ganes de llegir alguna cosa de Truman Capote: crec que ser periodista i no haver llegit "A sang freda" deu ser com a mínim un sacrilegi, però, que voleu que us digui, de moment em fa mandra, i no hi ha res pitjor que agafar un llibre amb aquesta sensació. Així que em vaig animar amb una altra de les obres més conegudes: "Esmorzar al Tyffany’s", immortalitzada al cinema per Audrey Hepburn en allò que aquí a Espanya es va dir "Desayuno con Diamantes", potser perquè els espanyols de l’època no tenien ni idea què era allò del Tyffany’s.
És molt difícil entrar en aquesta història curta i explicada amb moltíssim de talent sense tenir al cap l’Audrey Hepburn. És impossible canviar la imatge mental si has vist la pel·lícula, i no és que m’hagi molestat especialment. Jo quan vaig veure la pel·lícula de petita em vaig quedar amb la imatge que aquí he posat: la de la protagonista, la Holly, menjant croissants a l’aparador del Tyffany’s de la Cinquena Avinguda de Nova York. I, sento decebre als que com jo es van quedar amb aquesta escena, perquè és precisament de les poques coses que són diferents entre pel·lícula i llibre. A la novel·la de Capote, l’esmorzar a la joieria és una referència de la Holly a la gran vida que li espera en el futur, i, evidentment, llavors els croissants se’ls menjaria a dins de la joieria, i no davant de l’aparador. L’altre gran canvi és el final: aquella escena romàntica és cent per cent "made in hollywood", per satisfer els milions d’espectadors que haguessin quedat frustrats pel final real a la novel·la. Deixem doncs que sigui la vida real la que els frustri. I el tercer i darrer canvi: el protagonista masculí, que en principi ha de ser el mateix Capote, ni és alt ni guapo ni té una ocupació de gigoló, un paral·lelisme que potser al cinema ens feia perquè acceptéssim millor els excessos de la Holly.
Un cop acabats el paral·lelisme amb el cinema, aquesta novel·la és una caramelet dolç que es llegeix amb alegria, i que et fa passar una bona estona sense ser ni molt menys frívol. La Holly és dels millors personatges de la literatura (i ho diuen diverses llistes d’aquelles que tant els agraden als americans, no jo) i, tot i que no canti Moonriver, estic segur que encara li queden encants sobre el paper per robar el cor de molts lectors.

dilluns, 17 de maig de 2010

Lectures breus: La Mort a Venècia


Aquests dies que estic de sessió intensiva de preparació d’exàmens, he deixat una miqueta de banda la meva lectura principal en marxa (North and South, d’Elizabeth Gaskell) per desconnectar de tant en tant amb alguna novel·la breu. La primera ha estat una a la que feia temps que li tenia ganes, i em va fer falta una visita a Venècia per acabar de donar-me la darrera empenta: "La mort a Venècia", de Thomas Mann.
Aquest és un llibre d’aquests que es pot llegir en una tarda, però que potser sigui com una bona tassa de cafè calent i ben fragant: que t’agrada anar-lo bevent a petits glops, deixant que t’embriagui, i evitant arribar fins al fons de la tassa. La història és senzilla, però inevitablement veneciana: un escriptor de gran prestigi alemany opta impulsivament per marxar a passar unes vacances a Venècia. Ningú ens ho diu explícitament, però està en l’aire que el protagonisa està malalt o senzillament sent que quelcom li creix per dins, i segurament aquella Venècia que s’enfonsa lànguidament sigui el millor reflex extern del seu veritable estat. Allà, en un glamourós hotel del Lido i mentre una epidèmia es va estenent estranyament per la ciutat, coneix un jove que és el seu ideal de bellesa, i del qual s’enamora.
A partir d’aquí tot són un seguit d’escenes poètiques, breus, amb les pinzellades essencials, però estranyament captivadores. La història se’t desfà entre les mans quan menys te n’adones, però tot i així les seves paraules i imatges seguiran ressonant durant molt de temps pel teu cap. De veritat, si teniu una tarda lliure, doneu-li una oportunitat a aquesta obra mestra, i més si sou d’aquells enamorats de les pedres decadents de Venècia, escenari elles mateixes d’una altra mort lenta, dolça, però inevitable.