Orgull i Prejudici de Jane Austen: una guia de les millors adaptacions

L'estiu passat amb un grup d'amigues vam fer una relectura conjunta d'Orgull i Prejudici, de Jane Austen. No la rellegia des de la celebració del 200 aniversari de la seva publicació ara fa cinc anys, però sempre m'agrada sumar-me a aquestes iniciatives, ja que sovint aconsegueixes que algú nou la descobreixi. M'encanta, perquè en part recupero aquell dia quan amb 14 o 15 anys vaig agafar el llibre de la biblioteca per primer cop i vaig enamorar-me d'aquesta novel·la.

D'Orgull i Prejudici us he parlat moltíssim en aquest blog. Aquí teniu les meves cinc raons per llegir-la (si és que encara no heu fet), i potser sigui dels llibres que més cops he mencionat per aquí: perque m'he comprat una nova edició, perquè n'he vist una nova adaptació... I precisament per això, he pensat que seria interessant fer una petita guia de les adaptacions que s'han fet d'aquesta novel·la, parlant de quines crec que són una vergonya per la història original, quines són curioses de veure i quines són les que heu de veure sí o sí. I quines, òbviament, són les meves favorites.

Les adaptacions que no he vist. 
Començo per un exercici de sinceritat, que crec que és just. Les adaptacions sobre les quals no puc opinar perquè, senzillament, no he vist.

• Pride and Prejudice (1940). Protagonitzada per Laurence Olivier com a Mr Darcy, sols he vist algunes escenes i es pren moltes llibertats. Amb l'argument, amb l'època... però molta gent en parla bé. Una pendent de veure.
• Austenland (2013). No tinc ni gaire clar que sigui una adaptació directa d'Orgull i Prejudici, però crec que en pren alguns arguments. De moment no he tingut interès en veure-la mai. Explica la història d'una dona que marxa de vacances a una mena de parc temàtic on les dones viuen en novel·les de Jane Austen.

Les que no s'haurien d'haver fet mai.

• Pride and Prejudice and Zombies (2016). D'aquesta en vaig fer una entrada, i tot i que vaig reconèixer que a estones pot ser un divertimento, és clarament una pel·lícula molt fluixa que, potser, hagués estat millor que no s'hagués fet mai (i, sobretot, el llibre insultant en què s'inspira).
• La joven Jane Austen (2007). Si mai em voleu sentir despotricar, demaneu-me per aquesta pel·lícula. Crec que mai m'he sentit tan insultada per un film. La pel·lícula pretén ser una biografia de joventut de Jane Austen, però amb l'insultant intenció de convertir l'argument d'Orgull i Prejudici en esdeveniments reals en la vida de l'autora, Perquè d'on s'havia d'inspirar una dona per escriure si no és en els fets reals de la seva vida??

Les (més o menys) prescindibles

Les que no són imprescindibles, però que us poden aportar coses curioses. Ordenades de pitjor a millor segons el meu molt fal·lible sentit austenià.

• Pride and Prejudice.A Latter Day Comedy. (2013) Una més de les moltes modernitzacions de l'argument d'Orgull i Prejudici que existeixen. De fet, una grandiosa part de les comèdies romàntiques de Hollywood s'inspiren en major o menor mesura en l'argument d'aquesta obra (algunes, como Tienes un e-mail, de forma més clara, d'altres més subtil). Aquesta adaptació és entretinguda, però no acaba de treure-li suc i resulta plana. D'aquells films que pràcticament oblides que has vist després dels crèdits finals.

• Pride and Prejudice (BBC, 1980). Sí, hi ha una altra minisèrie a banda de la famosíssima del 1995, i és aquesta del 1980 que, per mi, és una mena d'Estudio 1 de TVE a la britànica. Actors molt encarcarats, escenaris i direcció més propis del teatre que no del cinema... però tot i això, la seva Lizzy Bennet m'agrada i té la bondat de mantenir algunes de les escenes que més m'agraden de la novel·la i que normalment es deixen fora de les adaptacions.

• Lost in Austen (2008). La sèrie de la ITV en què una dona del segle XXI ocupa el lloc de Lizzy Bennet a la història, destrossant, òbviament, tot l'argument. Un molt bon punt de partida, una execució irregular, però, curiosament, unes interpretacions dels personatges d'Austen molt interessants. No em va satisfer, però, una història que es desenvolupa a costa de trencar la relació entre Darcy i Lizzy. Hi ha coses intocables i per aquí no passo. 

• Bridget Jones' Diary (2001). Crec que és força curiós que molta gent no és conscient que el llibre (i, per tant, la pel·lícula) són una adaptació de Orgull i Prejudici. El film, de fet, ho dissimula molt més en tenir al mateix Colin Firth com a protagonista (i, fora d'Anglaterra i fans d'Austen, la gent no és tan conscient de la dualitat Firth-Darcy). Tot i això, aquest és el mèrit: ser capaç d'adaptar-lo i modernitzar-lo, i al mateix temps oferir-nos un producte propi i que aporta coses diferents. Però li resta que no suporto a Bridget Jones, ho sento.

• Bride and Prejudice (2004) Quan vaig veure l'adaptació de Bollywood de la novel·la d'Austen em vaig quedar insatisfeta, perquè tenia unes expectatives molt altes. Però ara la torno a veure i hi veig molts més elements positius. L'adaptació és enginyosa, els números musicals tenen alguns moments impagables, i m'agrada una Lizzy que sigui una furiosa defensora de l'autenticitat de la Índia davant l'imperialisme americà. 

El Top 3 (les que heu de veure sí o sí)

• Pride and Prejudice (2005). La famosa protagonitzada per Keira Knightley. Abans de conèixer altres adaptacions m'encantava (era jove...), però a mesura que he anat aprofundint, hi ha coses que com a adaptació, no m'agraden. En certa forma, el film se'ns ven com una adaptació més o menys fidel (respecta l'època i les convencions), però força algunes situacions que resulten extemporànies. Lizzy és molt maleducada, Darcy és molt tímid, i hi ha algunes invasions de la intimitat domèstica i / o de dormitori, que són una mica estranyes... Però com a film és preciós, la fotografia i la banda sonora és una meravella, i la declaració sota la pluja, tot i que a Austen segurament li hagués horroritzat, al segle XXI funciona. 

• The Lizzie Bennet Diaries (2012-13). Si em seguiu des de fa anys, sabeu que sóc una gran fan d'aquesta websèrie, que es va emetre a Youtube. És una modernització genial, ben interpretada i amb un format innovador, que es va valdre del suport d'altres mitjans (com xarxes socials) per oferir una història encara més rodona. Va saber resoldre intel·ligentment comtraslladar l'acció al segle XXI, i va saber agafar el to de tots els personatges: Lizzie, Darcy, Jane, Lydia, Wickham, Collins, Charlotte... Tots són perfectes. Sinó fos perquè per damunt tenen la perfecció feta adaptació, serien la meva preferida. I a més la podeu veure de gratis a YouTube sense infringir cap llei!

• Pride and Prejudice (1995). Perquè no, no hi ha cap altra opció. La minisèrie de la BBC, protagonitzada per Jennifer Ehle i Colin Firth, és la perfecció. És fidel a la història original, però sap afegir escenes que l'han feta el clàssic que és (l'escena del llac, i moltes altres). Està increiblement ben interpretada. Colin Firth és adorable, però és el Darcy d'Austen maleducat i orgullós i que falta el respecte a Lizzy. I Jennifer Ehle ÉS Lizzy Bennet. El primer cop que la vaig veure em vaig sentir com el primer cop que vaig llegir el llibre, i pensant que, per fi, havia trobat una protagonista femenina que em satisfés. Millor que això, de moment, no he trobat res, passin el anys que passin.

Medici: Masters of Florence (Temporada 1)

"I can say that I can change the world, but if you let me I can change the world for us. Make this vision all brand new"

Quan fa unes setmanes vam parlar de la sèrie britànica Victoria ja us vaig avançar que aviat faria un post sobre una altra sèrie que he vist darrerament: Medici. Masters of Florence (Los Medici: Señores de Florencia en la seva versió traduïda de Movistar +). Es tracta d'una coproducció italiana i britànica que, per tant, barreja actors britànics i americans (que copen bàsicament els protagonistes)  i italians (que assumeixen molts secundaris). La sèrie explica els inicis de la dinastia dels Medici a la ciutat estat de Florència a cavall entre el Trecento (segle XIV) i el Quatroccento (segle XV), centrant-se en la vida de Cosimo de Medici (Cosme el Vell), que es considera un dels personatges clau pel pas de l'edat Mitjana a la Moderna, així com per la nova concepció de l'art com a mecenes i instrument del poder.

Abans de res, us diré que és una sèrie que m'ha enganxat i he disfrutat. Però per fer-ho, sobretot si veniu del món de l'interés per l'història i l'art (que sigui probablement un dels motius que us porti a començar a veure la sèrie), heu de tenir en compte que els Medici no pot ser considerada gairebé una sèrie històrica. És bàsicament un thriller polític que pren com a teló de fons una època històrica i uns personatges, però prenent-se moltíssimes llibertats en l'adaptació dels fets històrics, inventant i manipulant els fets documentats. No espereu aprofundir en els orígens del mecenatge artístic, en la transició de la societat medieval a la moderna o en l'organització política florentina. La història aquí és una altra. Això sí, pel que tinc entès, és dels primers cops que una producció italiana se centra en l'època del Renaixement, un període que, sorprenentment, s'ha obviat tradicionalment a la televisió. I malgrat totes les llibertats creatives, la sèrie sens dubte pot ser una porta d'entrada per aquells que vulguin aprendre pel seu compte més sobre els personatges i fets d'aquest moment històric.

El principal motiu de la sèrie és la mort en estranyes circumstàncies del patriarca dels Médici, Giovanni de Medici (interpretat per Dustin Hoffmann). Aquest és el motiu que impulsa la sèrie al llarg de tota la temporada i el responsable dels principals girs. Per tant, podríem dir que és una sèrie de detectius, però amb espases i arquitectura renaixentista de fons. Els Médici és també una sèrie que millora, i molt, conforme va avançant: no és fins que arribes a la meitat de la temporada (formada per vuit capítols) que veritablement entusiasma. Fins llavors, un té la sensació que la sèrie no acaba d'arrencar. Fins i tot, la gran presència de flashbacks a la joventut de Cosimo en alguns capítols fan dubtar sobre quina és la història que es vol explicar: la de la seva joventut? o la del seu ascens al poder a Florència després de la mort del seu pare?

Com ja us he dit, la sèrie es pren moltes llicències creatives amb la història real dels Medici: no hi ha cap testimoni que Giovanni de Medici morís enverinat, i es canvien sense pietat aspectes com el nombre de fills dels personatges, l'ordre en què neixen o fins i tot el moment de la seva mort. Això es fa tant amb el clan Medici (format per Cosimo, el germà Lorenzo, el fill Pietro i la dona de Cosimo, Contessina), com amb els clans rivals (Albizzi i Pazzi). Però si ho accepteu, com a sèrie funciona. Tot i això, evidentment, si us agrada la història o la història de l'art lamentareu les oportunitats perdudes. Per mi, és una llàstima que no s'aprofunditzi més en el mecenatge artístic de Cosimo, que, tot i present, queda reduït. Brunelleschi apareix, però poc (malgrat que la cúpula de Santa Maria dei Flori té un paper important en les motivacions de Cosimo). Donatello (amic personal de Cosimo) és una anècdota, i Michellozzo sols és mencionat un cop, sense ni tan sols cap referència al palau Médici on se suposa que viu la família. Evidentment, tot el mecenatge literari ni tan sols és mencionat.

De la mateixa forma, és una llàstima que un surti de la primera temporada tan confós sobre el funcionament polític de Florència com ho estava al principi. És cert que les ciutat estat italianes eren una realitat complexa d'explicar, però, de nou, si Isabel  de TVE va ser capaç d'explicar i entusiasmar explicant el pas de l'estat medieval al modern, estic convençuda que una sèrie pot explicar aquesta peculiar realitat política i ser atractiva al mateix temps. I una queixa similar tinc en el paper de la dona: com és normal en ple segle XXI, la sèrie dóna protagonisme al paper de les dones, que, obligades pel context històric a un segon pla, fan demostracions també del seu poder clau. La sèrie aquí ho centra tot en el personatge de la dona de Cosimo, Contessina de Bardi. El personatge em va encantar, però em resulta molt trist que la dona de Pietro de Medici (fill de Cosimo i Contessina), Lucrezia Tuornabuoni, quedi en canvi reduïda, quan precisament d'ella està documentada la seva activitat com a poetessa i se'n conserven cartes en què fa apologia dels drets de les dones. Espero que la segona temporada s'atreveixi a aprofundir en tot plegat.

Contessina en mode badass

Sigui com sigui, i un cop obviem aquestes queixes, la sèrie pren algunes postures valentes. I no sols per ser de les poques en què el gir argumental clau em va sorprendre i agradar. La principal, però, és dibuixar un protagonista principal que no cau bé i que s'equivoca, és injust i fins i tot pren accions condemnables. Probablement, costa entrar als Medici perquè la sintonia amb Cosimo és difícil d'assolir: seriós, callat, no somriu, no tracta bé la seva dona i fill, està obsessionat amb obres com una cúpula i no deixa de sentir-se un màrtir de Florència quan, com bé apunta en una escena el papa Eugeni IV, no queda gaire clar si de veritat busca glorificar la ciutat i Déu, o senzillament el seu nom. En aquest context, la sèrie ens apunta, o ens planteja de forma clara en altres casos, decisions molt condemnables (el final del capítol 6, Ascensió, és el moment clau en aquest sentit) i que sols són perdonades o bé per la bondat dels que l'envolten, o bé perquè políticament sap moure els fils perquè a la gent no li quedi un altre remei que acceptar-lo. I enmig de tants defectes, una es troba prenent una gran estima a Cosimo (i no sols perquè darrere hi ha la cara bonica de Richard Madden), sinó perquè la sèrie t'ensenya algú que va tenir molt de poder i el va fer servir per canviar el món que el rodejava, però no sempre de la forma més adequada. De fet, sóc de l'opinió que qualsevol que mai ostenti poder, és impossible que l'assoleixi de forma èticament impecable. El meu únic però és que la sèrie fa la petita trampa de pujar uns quants nivells la maldat dels clans rivals per fer quedar els Médici com herois, tot i que molt sovint són els altres membres de la família, i no Cosimo, els responsables de contrarrestar això.

I nota final pel que crec és un dels ingrediens clau de l'èxit de la sèrie: la seva cançó principal. El tema de Paolo Buonvino i Skin és tan bo que et fa venir ganes de veure la sèrie sols d'escoltar-lo (ho sé perquè jo vaig decidir veure-la després de sentir-la!). Les diferents parts del tema van apareixent estratègicament al llarg de l'estructura dels capítols, sense mai repetir-la. Sincerament, crec que sense aquesta cançó la sèrie no agradaria ni la meitat del que agrada; curiós, però aquesta és la màgia de l'audiovisual



Medici, Masters of Florence (2016). Creada per Frank Spotnitz i Nicholas Meyer. Produïda per Rai Fiction i Big Light Productions. Cast principal: Richard Madden, Stuart Martin, Annabel Scholey, Guido Caprno, Alessandro Sperduti.

Victoria (Temporada 1)

Per fi torno a tenir temps d'anar veient algunes sèries de televisió, costum que havia perdut totalment en els darrers anys. En aquest renaixement personal,  Victoria, de la cadena britànica ITV, és una de les que tenia més ganes de seguir. Una història d'època, amb personatges històrics, i un amor emblemàtic són ingredients iressistibles per mi. Ara, vist el resultat, potser no sigui una obra mestra (ni molt menys), però sí que he de reconèixer que és una sèrie addictiva, ben feta i molt agradable de veure. I que, com sol passar amb aquestes temporades tan breus que tenen les sèries britàniques (vuit capítols), et deixa amb ganes d'encara més.

La producció se centra en l'inici del regnat de la reina Victòria, que va governar al Regne Unit durant gran part del segle XIX. La sèrie arrenca amb la mort del seu oncle i la segueix durant els seus primers anys al tro, primer en solitud (aspecte que cobreix la meitat de la temporada) i, després, ja casada amb el seu cosí Albert, en un dels matrimonis més famosos de la història britànica. És una sèrie amable, que cuida l'ambientació però tampoc amb un gran dispendi de mitjans, ben interpretada i que en certa forma resulta addictiva per l'encant dels seus personatges.

El principal problema, però, que se li pot retreure a Victoria, és que és una sèrie que deixa molt de banda tot l'aspecte polític per centrar-se en altres aspectes: la immaduresa de la jove Victòria, la seva relació amb el primer ministre Lord Melboure i, sobretot, els aspectes romàntics, molt especialment a partir que apareix el príncep Albert, a l'equador de la temporada. Ho dic tenint en compte que l'experiència espanyola de Isabel, i molt especialment la primera temporada de la producció de TVE, demostra que els aspectes polítics poden ser tractats i resultar molt interessants per l'espectador sense necessitat de decorar-ho amb històries romàntiques. És una llàstima que toquin de puntetes aquests aspectes, ja que el regnat de Victòria va coincidir amb tota una sèrie de canvis socials i econòmics molt interessants a la Gran Bretanya, i que esperem que la segona temporada (prevista per la propera tardor) sí s'animi a tractar en més profunditat.

Un cop acabada la primera temporada, queda una certa sensació que la producció es podria gairebé dividir en dues sèries diferents, sense que et quedi gaire clar quina és la que volien fer de veritat. I, encara més aquesta estranya divisió encaixa totalment amb una estratègia comercial. Victoria es va emetre la passada tardor coincidint en horari amb la gran sèrie d'època de la BBC, Poldark, però la coincidència tan sols es va produir a partir del quart capítol de Victoria. Per tant, apostaria que jutament per això Victoria endarrereix l'aparició d'Albert fins aquest capítol clau (acabant l'anterior en tot un cliffhanger per assegurar-se que els telespectadors no canvïin a la BBC la setmana següent) i, a partir d'aquest moment, sembla que ens explica la història que de veritat volia explicar: la de la història d'amor de Victoria i Albert.

I què passa fins llavors? La trama en aquesta primera part se centra en la relació de la jove reina amb el seu primer ministre, Lord Melbourne, en què els guionistes afegeixen una mica de sal a l'assumpte i hi inventen una història d'amor platònic entre tots dos. Un escenari que molt probablement no va ser cert, ja que la reina Victòria va escriure uns diaris força francs on no hi ha cap menció a aquest fet, però que, si permetem la llicència als creadors, funciona. Aquesta és la part en què més sentim a parlar de política, però sense mai arribar a aprofundir-hi. I funciona tan bé que el problema amb què s'han topat és que molts telespectadors al final van acabar preferint Lord Melbourne al príncep Albert i, per tant, van estar condemants a sentir-se frustrats quan, com és obvi, qui s'emporta la dama és el segon.

Jo, potser perquè sóc una romàntica empedernida (i crec que amb l'edat me'n torno més), no sóc de les que es va sentir així. Des de la primera escena m'enamora el príncep Albert i és la part de la sèrie que més vaig disfrutar. Ara, reconec que va ser un gaudi purament sensorial i de mer entreteniment, i que potser la sèrie perd substància a partir d'aquest moment. Però crec que la capacitat de l'actor que fa d'Albert (Tom Hughes) per ser l'única persona al món que considero capaç de fer un accent alemany sexy, ho compensa.

Al mateix temps, però, els creadors sembla que no acaben de confiar en ser capaços d'omplir la sèrie sols amb la història dels monarques i el seu cercle pròxim (de nou he de recordar que l'experiència d'Isabel els demostra que sí que es pot fer), i van intercal·lant la història amb les vivències dels criats del palau reial. I no és que estigui mal feta o mal interpretada aquesta part, però és absolutament prescindible. Tant, que gairebé l'havia oblidada completament.

La història de Lord Melbourne no és, tampoc, l'única llicència històrica que es pren la producció. La sèrie posa en la pell de Victòria a Jenna Coleman, actriu molt famosa pel seu paper a Doctor Who i una de les millors parts d'aquella Death Comes to Pemberley que va fer la BBC fa tres anys. Converteix així  la que va ser una reina lletja i força maldestre en una jove ben maca i elegant ( i Jenna Coleman ho fa de meravella). També ens passem tot un capítol subratllant com Victòria i Albert s'odien (potser el millor capítol de tots), quan, de fet, s'havien agradat des del primer cop que s'havien conegut de ben joves. I el príncep Albert, aquí ens apareix convertit en tot l'epítet del romanticisme alemany, demostració davant de la qual tota dona faria el que fa la reina: caure rendida als seus peus. No sé perquè, i per molt que disfruti de cada cop que el príncep es rasga les seves vestimentes per impressionar la seva dama, però em costa d'imaginar que un príncep complís tan clarament el decàleg del romàntic. Però, tot i així, són de les millors escenes de la sèrie.

Però tot sigui per la tensió, per fer més agradable la història. Si el producte funciona i és capaç de crear-me curiositat pels personatges reals que els inspiren, ho puc acceptar. I amb Victoria ho aconsegueixen i m'ho passo bé. Perquè arriba un moment en la vida que no vull seure davant de la TV a enfrontar-me a productes intel·lectuals, sinó simplement davant de productes que tampoc insultin la meva intel·ligència. Això sí, potser seria hora que aquest tipus de sèries incorporessin un advertiment sobre com la trama no està més que inspirada, i a estones amb moltes llibertats, en la història real. I ho dic no pensant tant en aquesta Victoria (que en el global, és bastant fidel als fets històrics), sinó sobretot en sèries com els Médici que són tota una demostració del domini de la imaginació sobre la història. Però això és una història per un altre dia.

Gilmore Girls: A Year in the Life

A Year in the Life és el nom del revival de las Gilmore Girls que feia anys que esperava. Tant com els que fa des que vaig acabar les set temporades originals d'aquesta sèrie, que és, sens dubte, una de les meves favorites. L'anunci d'aquest revival per part de Netflix a principis de l'any passat i tota la informació que ens anava arribant, fotogrfies del rodatge, etc. em van mantenir en un estat d'anticipació constant. Tanta que fins i tot em vaig subscriure a Netflix i, amb una amiga, vam planejar un dia Gilmore de visionat dels quatre capítols, és a dir, sis hores de televisió en un sol dia.

Tot i que vaig veure la sèrie just un dia després de la seva estrena, he esperat fins ara per fer aquest article perquè, de veritat, no volia fer cap spoiler a les persones que van haver d'esperar més temps per veure-la. Així que si encara no l'heu vista, us aviso que a partir de la següent imatge destriparé sense pietat coses que hi passen als quatre capítols, que analitzaré per separat.

Abans, però, un balanç general sense spoilers flagrants. Em va agradar la sèrie? Sí. Va aconseguir complir les expectatives? No. Entenc que això darrer era difícil tenint en compte que portava anys imaginant com seria un revival i més encara durant els mesos previs a la seva estrena, però a banda d'això, hi va haver decisions de guió que em van fer enfadar directament. De fet, vaig haver de passar un procés de duel, en què durant 24-48 hores vaig estar molt enfadada, després  ho vaig acceptar i, finalment, em va ajudar moltíssim tornar-la a veure amb calma, a poc a poc i separada per dies, per acabar de digerir-ho.

Tot això, però, ho dic d'una sèrie que vaig disfrutar moltíssim, i que ha estat un dels moments especials de l'any 2016. Si un és fan de Gilmore Girls, gaudirà sens dubte de tornar a endinsar-se en aquest món entre surrealista i ridícul que és Stars Hollow i tots els personatges que hi pul·lulen, i moltes de les línies argumentals les gaudireu sense fisures. El problema és que, amb una sèrie tan estimada, les línies que se m'han ennuegat una mica, van enterbolir en part el resultat final.

Anem, doncs, a destripar les quatre estacions d'aquest any en la vida de les Gilmore Girls:

1. WINTER

El que em va agradar: El capítol dedicat a l'hivern és un dels meus preferits de tota la sèrie. Tan sols hi rivalitza el darrer, Fall, que es veu afavorit per la culminació de les línies argumentals, però crec que en una valoració general, aquest primer s'enduraria el primer premi. Cosa que, crec, és potser una de les debilitats de la sèrie: comença posant el llistó massa alt per després desinflar-se durant dos capítols.
La principal força del capítol és que et torna a situar enmig de la màgia de Stars Hollow com si no hagués passat el temps. Nou anys després et retrobes amb els personatges i pràcticament tots tenen una història pròpia destacable: l'Ööööber de Kirk el wi-fi de Luke, la sortida de l'armari de Michel, el trobador, Emily Gilmore fent un decluttering en texans, Rory fent claquè anti-estrès (he de descobrir si existeix!). La fina ironia d'Emily finalment sent capaç de mantenir una criada mentre la seva filla, Lorelai, és incapaç de mantenir un xef al seu hotel. Com s'introdueix la mort del patriarca Richard Gilmore, que és un dels aspectes més ben tractats de tota la història i el que es nota que està fet amb més amor. Que la dinàmica de relació de parella entre Lorelai i Luke sigui exactament la que és en una parella que porta molts anys junts, tal qual.

El que no: Com els passa a molts, el meu principal problema amb A Year in the Life és la línia argumental de Rory Gilmore. En el segon visionat vaig intentar excusar-la intentant interpretar-la en vista a com li va afectar la mort del seu avi (la sèrie adreça com afecta el duel a Lorelai i Emily, però no a la jove del clan, i vaig trobar que pot ser una opció buscada pels creadors), però tot i això no acaba d'encaixar, especialment en els capítols següents. Sóc la primera que va riure amb la història del xicot de qui tothom s'oblida, però demostra molt poca qualitat moral del personatge. L'affaire amb Logan ja directament em va indignar, tot i que aquestes alçades tenia esperances que acabaria amb aquest capítol.
La història de la mare de lloguer que busquen Lorelai i Luke em va semblar forçada i sense sentit, i el punt més dèbil en general d'un capítol que, en d'altres aspectes, és rodó.

El moment TOP: Durant el flashback a la mort de Richard Gilmore, la discussió post funeral entre Lorelai i Emily. Crec que és de les escenes millor interpretades de tota la sèrie, incloses les temporades originals. Se'm van saltar les llàgrimes. I, curiosament, la frase amb què acaba (Full freaking circle) ens acaben remetent al final de tot el revival, com veurem després.

2. SPRING

El que em va agradar: Aquest és un capítol més pla, en què el que em va agradar van ser els detalls, les petites referències a la història original. La subhasta de les cistelles, l'aparició estelar de Mr Kim (existeix!), el somni amb el Paul Anka real i el Paul Anka gos, el segon film de Kirk (el primer era molt millor, però). Petites cites que posen en dubte si Sherlock (en teoria el gos) és gay, la història de la secta de vegetals que atrapa a la germana de Luke i al seu marit, Paris i Doyle incapaços de pujar les escales dels cinc pisos del seu apartament a Nova York (personalment, sempre he pensat que una casa amb escales seria l'últim lloc on voldria viure).

El que no: En aquest segon capítol, com passa al tercer, la història avança molt poc. La trama de la consulta psicològica que atenen Emily i Lorelai està desaprofitada, i la història de Rory no fa més que indignar-me. La veiem adormir-se fent un reportatge de carrer (amb un tema que, com a periodista, trobo que és molt més interessant del que ella creu!), arribant a una entrevista de feina sense cap tipus de preparació, i sí, mantenint un affaire que no aconsegueixo entendre. Per què és un insult que et proposin una feina a una de les millors escoles de l'estat? De veritat, em costa d'entendre aquesta Rory.

El moment TOP: Podria dir tranquil·lament totes les escenes on surt Paris Geller (el personatge salva tot sol el capítol i part de la sèrie), però si he d'escollir, la seva crisi als lavabos de Chilton. Impecable. Tan sols contrarrestat perquè l'actriu que fa de Rory, Alexis Bledel, fa evident que està uns quants graons més avall pel que fa a qualitat en aquesta sèrie (no entrarà al personatge fins al capítol següent) i això resta a una escena que podria haver estat impecable.

3. SUMMER
El que em va agradar: El capítol dedicat a l'estiu és famós pel musical que ocupa uns vint minuts de metratge sense tenir gaire sentit (i que a mi em va semblar divertit, però sí, no tenia gaire sentit). L'acció avança una mica més que a la primavera amb Rory de retorn a Stars Hollow i assumint el diari local, i Lorelai vivint una crisi personal a través de la música. Tot i això, la presència del musical el fa desestructurat i el més pesat de tots de seguir. Tres escenes el redimeixen: l'escena amb April (que em va encantar!), el Bar Secret i la discussió al diner entre Lorelai i Luke. Les seves discussions entre tasses de cafè a la barra de Luke's són part essencial de Gilmore Girs. I hi ha un quart element que em guardo pel moment TOP.

El que no: Que la sèrie deixi tantes coses en l'aire però dediqui vint minuts a un musical intranscendent. Que Rory necessiti de nou que un home li digui el que ha de fer. Que Jess sembli tenir poders sobrenaturals per descobrir amb una sola mirada com resoldre el problema de Rory. Que Rory ni tan sols s'aixequi a saludar a Jess o abraçar-lo quan fa més de quatre anys que no es veuen.

El moment TOP: Per si algú no se n'havia adonat encara que sóc fan del personatge de Jess: El millor és, sens dubte, Jess. Milo Ventimiglia es posa en personatge i li dóna un pes espectacular amb tan sols tres escenes a tota la sèrie. M'encanten les mirades, els gestos i, sobretot, la petita escena muda de la retrobada amb Luke a través de la finestra.

4. FALL

El que em va agradar: Per fi, la sèrie recupera el ritme i arriba un capítol on passen coses. Potser masses? Molt carregat emocionalment, em va fer plorar molt. Em va agradar moltíssim el moment revelació en plena natura de Lorelai i la trucada per telèfon a Emily recordant l'anècdota més estimada amb el seu pare. També el moment en què Rory va a casa dels seus avis i, recorrent les sales, va veient les escenes que allà va viure, i, especialment, quan obre la porta del despatx i veu al seu avi assegut treballant. L'escena de Jess i Luke al diner és genial. El casament entre Lorelai i Luke em va semblar preciós, però, sobretot, em va encantar el discurs que en Luke fa precedint el nou prometatge. Luke en estat pur. I, molt especialment, la petita escena en què Luke interacciona amb el gos, Paul Anka, cuinant-li el sopar  bufant-li el bistec. Quedeu-vos sempre amb l'home que bufarà el bistec perquè el vostre gos no es cremi.

El que no: Sobretot i per damunt de tot, el final. Em va decepcionar moltíssim que les quatre famoses paraules que havien de tancar la sèrie originalment fossin per desvetllar que Rory estava embarassada. Previsiblement, d'un home del que no està enamorada i que està a punt de casar-se amb una altra. Em va deixar en xoc i em va indignar. Després ho he acceptat com una opció creativa de narració en cercles i paral·lelismes, però no m'agrada el missatge que estem condemnats a viure la vida dels nostres pares. Ni tan sols Star Wars fa una cosa així.
No sóc gaire fan de la Life and Death Brigade i em va molestar que apareixessin. Ni les referències al Mag d'Oz  ni a Across the Universe la van redimir.
Em va enfadar molt com es tanca la història de Jess. Es construeix del no-res una vida impressionant, i encara continua enamorat de Rory? Condemnat a ser el seu Luke? Tot i el positiu d'aquest paral·lelisme per un hipotètic futur, per mi espatlla un personatge meravellós.

El moment TOP: Emily Gilmore deixant la seva vida anterior en una escena en què qualifica repetidament de bullshit els que havien estat els pilars de la seva vida social. Posant-se unes bambes (preciós el paral·lelisme amb la primera temporada, en què pren prestades les de la seva filla en la seva primera visita a Stars Hollow) i anant a treballar. La història millor resolta de tot el revival.

Enamorada... del meu Kindle

Ja fa força temps que em vaig passar al cantó "fosc" de la lectura electrònica quan em vaig comprar un Sony Reader que m'ha acompanyat força aquests darrers anys. Tot i les limitacions d'aquest model (no tenir un carregador de corrent, la bateria durava cada cop menys i el sistema tenia alguns problemes de lentitud), m'ha estat molt útil per rescatar clàssics en versió anglesa i també per acompanyar-me en moments en què m'era impossible fer servir les dues mans per llegir (sobretot els primers mesos de ser mare).

Ja feia temps, però, que tenia moltes ganes de passar-me al Kindle, i el fet que la bateria del meu Sony no aguantés ja ni un quart de llibre sense necessitar una recàrrega em va decidir a fer el pas. Especialment després que ara fa un any li vaig comprar un a ma mare (pel qual, per cert, ara mon pare i ella es barallen els dies que estan junts a casa!). Com que ella va fer de cangur fins el primer any de la peque, li vaig regalar com a acompanyant en les llargues hores de tren que l'esperaven, i sóc la seva subministradora oficial de llibres (inclosos els Harry Potter als quals ara està súper enganxada... pobra, l'altra dia va acabar Harry Potter i el Calze de Foc i la dona estava desfeta...).

Així que, aprofitant el final del període d'exàmens a la UNED el passat trimestre, un moment que sempre és bo per autoregalar-se alguna cosa a canvi de tantes setmanes d'esforç, vaig encarregar el meu Kindle amb la seva preciosa funda lila. I des de llavors, és el company inseparable de la meva bossa i de la meva tauleta de nit. M'encanta la seva rapidesa per passar planes, la possibilitat d'enviar documents via wifi sense necessitat de cap cable, que el pugui carregar amb el carregador del meu teléfon i tablet, i que em permeti subratllar frases, buscar paraules al diccionari... En definitiva, tot un munt de possibilitats que el meu pobre Sony, que va quedar antiquat ben ràpid, no podia oferir.

Tant m'ha acompanyat el meu Kindle aquestes setmanes que no  m'he pogut resistir a posar-li nom. Així que us presento a Jess. Sí, per Jess Mariano de Gilmore Girls.

Ho sento, no em vaig poder resistir.

Eurovision 2012: curiositats un mes després

Per obligacions sobretot estudiantils he hagut de desaparèixer del mapa durant les darreres setmanes. He trobat molt a faltar aquest trosset d'internet, però hi ha moments en què la vida no dóna per més si es vol seguir dormint unes 6-7 hores diàries, així que les meves disculpes per tots aquells que segueixen més o menys regularment aquesta pàgina.

Una de les coses que m'ha sabut més greu d'aquest parèntesi ha estat no poder fer el meu tradicional comentari sobre Eurovision, que en els darrers anys m'havia permès donar renda lliure al meu cantó més freak. Especialment em va saber greu perquè és un festival que aquest any va guanyar Suècia, que per a mi sempre és un motiu d'alegria, i perquè a més la cançó feia temps que l'havia conegut i era la meva favorita personal.



Però una notícia publicada en els darrers dies per part de la pàgina web oficial d'Eurovision m'ha donat l'oportunitat de recuperar el tema, i l'excusa per reobrir el blog amb una entrada divertida i que em permeti mostrar-vos els que per a mi van ser els moments més freaks d'aquesta Eurovision, per aquells que voleu anar directament a allò que és interessant i saltar-vos aquells que es prenen el festival massa seriosament.

L'excusa és la publicació dels detalls de les votacions "reals" del festival. I és que els organitzadors ja no saben què fer perquè no se'ls acusi de vot polític, aliança dels països de l'Est, lobby escandinau... Per això, ara els resultats són la combinació del 50% del televot, i el 50% del vot d'un jurat. El dia del festival tan sols vam conèixer la suma, i tot i que alguns països han anat desvetllant la separació d'ambdues votacions les setmanes següents, no va ser fins la setmana passada que l'organització del festival va publicar oficialment les xifres detallades.

Abans de res, perquè ningú s'espanti, dels resultats separats de les votacions dels espectadors i dels jurats professionals la principal conclusió és que la guanyadora hagués continuat sent Suècia. De fet, gran part de l'avantatge clar que el país nòrdic va aconseguir va ser gràcies al vot dels jurats (avantatge de 123 punts respecte del 2on classificat segons el jurat), i no pas pel vot dels telespectadors (el televot tan sols els va donar un avantatge de 10 punts). I pels que teniu una curiositat per com hauria quedat Espanya, doncs el jurat l'hauria situat en cinquè lloc, per damunt de països com Rússia o Azerbadjan, i cinc llocs millor que com va quedar en la classificació final; el televot sol la va situar encara més avall, al lloc 18. Potser influència de la mala decisió de vestit de la cantant, en què fins i tot vam gaudir d'un pla de la seva cremallera lateral?

Però anem pel meu TOP 3 de moments freaks d'Eurovision, i vegem com els van valorar jurat i telespectadors. Comencem per les àvies de Rússia, una espècie de Chikilicuatre en versió tercera edat que va ser de fet el fenomen de la nit. Van quedar segones, i pel televot s'haguessin quedat molt a prop d'usurpar-li la corona a Suècia (a tan sols deu punts). El jurat no va ser-ne tan fan, i les va situar en onzè lloc.



A banda d'algunes actuacions molt apreciades per públic i jurat, com Albània o Sèrbia, i que jo no vaig arribar a entendre, aquest any he descobert que el millor del festival s'amaga a les semifinals. Com puc haver-me perdut aquest espectacle tants anys? Moments com l'actuació de Montenegro, una de les pitjors qualificades pel jurat en les tres jornades del festival ( 28 punts; el televot sols li va donar 20). Us horroritzarà, us posarà la pell de gallina, us farà saltar les llàgrimes, però aneu en compte, que també se us ficarà la cançó al cap i no parareu de cantar-la.



L'altra estrella de les semifinals va ser sens dubte Letònia, que en un exercici de ¿clarividència? va competir amb la cançó "Beautiful Song", que ni era maca, ni anava acompanyada de la millor escenografia. Intenteu obviar la cantant (sé que és difícil) i fixeu-vos en la coreografia de les coristes. M'ho agraireu. Per cert, a la primera seminifal en què va competir, el jurat la va situar al lloc 18, l'últim, amb tan sols 17 punts.



Aquestes són les tres cançons que jo destacaria, però cap d'elles va ser la pitjor qualificada pel jurat. I ho comento perquè aquest honor recau sobre un país que crec que pocs ens esperàvem. Bàsicament perquè fan com és una dels comentaris en viu del The Guardian sobre Eurovision, sé que els anglesos es van sentir especialment ferits pel "vot polític" que creuen que els va condemnar a ser penúltims en el concurs. Doncs bé, pels jurats professionals el representant anglès, Engelbert Humperdinck, no hauria d'haver quedat penúltim, sinó en un destacadíssim últim lloc amb tan sols 11 punts. De lluny, la puntuació més baixa de la nit.

Un últim detall: no vull acabar aquesta entrada sense agrair a Lady Wedding la gran festa de temàtica eurovisiva a què ens va convidar el dia de la final, i que va ser el que va permetre arrodonir la jornada. Ella ho explica molt millor que jo al seu blog, així que res més a afegir. Bé, sí, que espero que ho poguem repetir l'any vinent.

Òpera en texans

 Quan vaig sentir a parlar per primer cop d'aquest nou programa del Canal 33, Òpera en Texans, no vaig poder evitar que el títol em fes gràcia. Bàsicament perquè automàticament vaig traçar un paral·lelisme directe amb el primer cop que vaig anar, amb ma mare, a veure una òpera. Vam anar al Liceu, i sí, totes dues anàvem amb texans. Crec que perquè vam dir que era una reivindicació del fet de portar la classe obrera al Gran Teatre del Liceu o algun deliri per l'estil. Cal tenir en compte que, mentre havia crescut, el Liceu sempre m'havia sembla una cosa intocable i barrada a algú de l'extraradi com servidora. Però ja veieu, van venir les sessions populars i el nostre interès per l'òpera, i així vam acabar.

Sempre dic que ni ma mare ni jo no haguéssim fet el pas d'anar per primer cop a veure una òpera si no fos perquè algú es va encarregar de fer-me-la propera i fer-me adonar que allò no era avorrit. En el meu cas, va ser un programa de la desapareguda Catalunya Cultura en què, en una secció, explicaven l'argument d'una òpera. I així em vaig adonar que allò que jo associava a dones grasses i avorrides era en realitat tot un munt d'emocions, històries, passions... que em cridaven moltíssim l'atenció. Per això, quan vaig veure que al Liceu es representava La Bohème, de Puccini (que jo coneixia com l'òpera en què s'havia inspirat un dels meus musicals preferits, Rent ) ens vam animar a comprar entrades d'aquelles tan barates que et col·locaven a l'últim pis del lateral on tens menys visibilitat. Però tot i així aquella nit ens vam emocionar com dues nenes petites.

Després va venir l'any en què vaig ser abonada amb descompte d'estudiant al Liceu (llavors vaig guanyar una mica de nivell i ja estava al quart pis del lateral sense visibilitat) i moltes altres històries (com el cop que vaig anar al Liceu encara pitjor vestida que en texans, en sorprendre'm una tempesta i haver de robar roba a casa del meu xicot), però quan m'havia d'afrontar amb la incomprensió de molta gent pel fet que jo anés al Liceu, sempre trobava a faltar que no hi hagués algun altre programa que sapigués explicar l'òpera amb la passió que cal perquè li perdem la por.

I bé, podem dir que aquesta temporada els meus desitjos s'han fet realitat gràcies a aquest programa, que presenta Ramon Gener, un cantant d'òpera retirat reconvertit en divulgador de la música clàssica. La mitja hora de cada diumenge a la nit d'Òpera en Texans és una petita joia en què el presentador ens introdueix a una òpera en concret: ens explica l'argument, ens diu quines són les àries principals, ens ensenya escenes d'algunes de les millors representacions... I encara té temps per ensenyar-nos, com qui no vol la casa, aspectes de tècnica musical o de construcció interna d'una òpera, biografia del seu autor o interpretacions modernes que s'ha fet de la seva música.

Tot això amb molta imaginació, molta passió, embolcallant-lo d'una normalitat i simpatia que estic segura que faran despertar la curiositat de molta gent per descobrir en primera persona una òpera. O que, com a mínim, farà que molts ja no arrufin el nas quan els expliquis que tens entrada per una sessió popular al Liceu. L'únic dubte que em queda és saber com estan rebent el programa els puristes de l'òpera i els veritables experts en el món: els avorreix, els agrada, el troben frívol...?

Per si us heu perdut aquest grandiós programa, podeu veure els dos capítols ja emesos a la seva web. Aquí teniu el darrer, dedicat a Il trobatore de Verdi. I aquí, el de Carmen, de Bizet. I aquest diumenge, Parsifal, de Wagner.

Glee (Seasons 1 & 2)

Intentar analitzar la sèrie musical de la Fox Glee d'una forma seriosa és impossible, així que no ho faré. De fet, tinc comprovat que, inconscientment o no, m'escapo de seguir qualsevol sèrie mínimament seriosa: per casa s'han vist The West Wing, The Wire, Lost, ara tenim passis intensius de  The Sopranos... I jo, per la meva banda, no faig més que posar els DVD's de Friends, Gilmore Girls, i tan sols segueixo amb més o menys immediatesa (enguany amb un retard d'uns quants mesos) Glee. Potser perquè només m'apropo a la televisió per evadir-me una mica, o senzillament perquè em fa mandra dedicar hores de la meva vida a res més transcendent. Però sigui com sigui, amb aquestes dues primeres temporades de Glee m'ho he passat molt i molt bé.

Aquesta sèrie s'ha convertit en la meva acompanyant de divendres a la nit: quan arribo cansada i amb ganes de no pensar en res, és el moment d'agafar un bol de crispetes i enxufar-nos un parell de capítols. Que per què m'agrada tant? Doncs és complicat d'explicar si no veieu un d'aquests moments de la primera temporada:



Reconec que la primera temporada de Glee és, de moment, la millor de les dues que s'han emès. La vaig veure l'any passat (majoritàriament sola, fins que vaig aconseguir enganxar a l'acompanyant habitual en els visionats d'enguany) i no sols hi trobava moments divertits, sinó que sempre vaig defensar que anava més enllà de la típica sèrie d'institut nord-americana. De fet, Glee agafa els tòpics i els dóna la volta, i en comptes de parlar-nos dels triomfadors, gira la truita i es fixa en els perdedors. Que, 44 capítols després, ho segueixen sent, tot i que suposo que de mica en mica ho van acceptant.



La part bona de la primera temporada és que, tot i l'embolcall frívol i de pur divertimento, es tractaven temes més seriosos, com l'embaràs adolescent, la discriminació als diferents, etc. I en aquesta segona, tot i que ho han intentat també amb temes com la crisi econòmica o fins i tot la mort, trobo que no se n'han sortit tan bé.  O també, durant la temporada passada, com qui no volia la cosa, introduïen l'estil d'un flashmob amb tota naturalitat.



Si l'any passat vaig acabar posant molt bona nota a la primera temporada, enguany m'ha quedat el mal regust dels capítols de la primera meitat de la segona temporada, on semblava que els guionistes s'havien deixat la coherència a casa. Tot i això, com sempre, les cançons han permès superar els aspectes negatius i pocs capítols se m'han fet ni un minut massa llargs. D'aquesta segona temporada, tot i el previsible de moltes trames, m'ha encantat els capítols temàtics (a la primera temporada ja n'hi va haver dos dedicats a Madonna i Lady Gaga): Britney Spears (amb cameo de la mateixa Britney), The Rocky Horror Picture Show i, el que més em va agradar per inesperat, el dedicat a Fleetwood Mac:



Així que si voleu passar una estona entretinguda, i us agraden els musicals (i els bons actors de musicals que són, de fet, tant els protagonistes de la sèrie com els convidats), us recomano que dediqueu algun dels vostres moments d'evasió del món real a endinsar-vos al món de Glee. Us trobareu sorpreses, com que Gwyneth Paltrow o Patrick Neil Harris canten, i molt bé! Jo, de moment, us deixo amb el final del capítol pilot, on va començar tot...

L'aventura del Romànic

No deixa de ser irònic que, per una vegada que TV3 fa un documental en prime-time dedicat a l'art, jo hagi de renunciar a veure'l perquè precisament estic preparant-me per un examen d'història de l'art. Afortunadament, aquest gran invent de la televisió a la carta per internet em va permetre ahir posar-me al dia i veure per fi el reportatge L'aventura del romànic.

Reconec que una de les coses que em feien tirar enrere a l'hora de veure el documental era que el seu director i presentar és en Josep Cuní, un periodista que, com a mitja Catalunya, a mi em comença a saturar força ja. Tot i això, l'interès pel tema que tractava va poder amb les meves resistències, i me n'alegro, ja que he de reconèixer que Cuní està molt mesurat i que fa de fil conductor sense massa dosis d'exhibicionisme. Només les justes per satisfer els seus fans, suposo.

El documental tracta la història del romànic català, especialment de les pintures murals que s'han conservat a l'interior de moltes de les petites esglésies del Pirineu, des del seu "redescobriment" a principis del segle XX. I és que encara que avui ens sembli impossible, els humans ens vam oblidar de l'art medieval durant segles, considerant-lo una etapa fosca i que volíem oblidar (per si no ho sabeu, el meravellós art gòtic de Notre-Dame de París o de la Sainte Chapelle es diu així perquè durant el Renaixement es considerava l'art bàrbar dels gots, sense cap tipus d'interès artístic per a ells). El redescobriment d'aquesta etapa de l'art a Catalunya es va fer en plena Renaixença, quan alguns intel·lectuals troben que darrere dels retaules que durant el gòtic i el barroc es va instal·lar dins de les esglésies, simplement perquè aquella era la moda, s'amagaven espectaculars pintures romàniques.

És llavors quan va començar una mena de cursa: la dels col·leccionistes de tot el món per aconseguir aquestes pintures,i la de l'Institut d'Estudis Catalans per evitar que marxessin a l'estranger. És per aquest motiu que avui podem veure pintures romàniques del Pirineu a Boston o Nova York, però, sobretot, perquè quan visitem l'encantador conjunt de la Vall de Boí (un viatge d'un cap de setmana imprescindible, si no l'heu fet mai), totes les pintures que hi trobem són reproduccions. Si volem veure les originals, caldrà anar fins al MNAC de Barcelona, on es van dipositar per protegir-les de col·leccionistes estrangers.

A banda d'aquesta curiosa història, que hi ha força gent que desconeix, del documental em va agradar especialment com tractava la reflexió sobre la legitimitat dels museus per continuar exhibint peces artístiques com pintures murals o escultura arquitectònica (com són els marbres del Partenó) fora de l'ambient i la societat per a les quals van ser creades. Em va agradar que no oferia una única versió, sinó que totes les opinions recopilades obrien el camí cap a la reflexió. I com la por a perdre un patrimoni que es considera propi per la possibilitat que se'n vagi a un museu a unes desenes de quilòmetres provoca escenes com les que es recullen a poblets del Pirineu, on els veïns es passen talles romàniques de casa en casa per evitar que se les emportin, però, també, que ningú més les vegi o estudïi.

En el mateix sentit, el documental també tracta el paper dels col·leccionistes i la seva actitud sovint obsessiva, o la debilitat dels governs sovint per poder defensar el que és seu o de la pròpia societat per adonar-se del valor d'algunes peces artístiques. Però, sobretot, vaig aplaudir que un reportatge produït a TV3 tingui la valentia, ni que sigui molt per damunt i cap al final, de plantejar que, de fet, el romànic català no existeix com a tal i que, potser, no és més que una construcció romàntica i nacionalista feta durant la Renaixença. Amb unes peces de gran valor artístic, això sí.

Així que, per molt que l'aparició de Josep Cuní  us provoqui urticaria de bon matí, us recomano moltíssim fer l'esforç i apropar-vos al seu enllaç al 3alacarta per descobrir aquest documental. Us sorprendrà tot el que pot envoltar unes pintures que, durant segles, es van considerar poc més que uns molestos grafits.

Eurovision se'n va (inexplicablement) al Caucas

Que estigui en plena època d'exàmens i sense temps d'actualitzar tant com voldria (o tant com indicarien la quantitat de temes i llibres que esperen ser escrits i publicats), no vol dir que enguany no hagi de fer la meva tradicional crónica d'Eurovision. Tot i que reconec que, potser, aquest és el cop que em fa més recança de totes les que l'he escrit; suposo que és el que passa quan no entens res del que passa a les votacions i quedes "decebuda" (i ho dic entre cometes perquè veure i comentar aquest festival no deixa de ser un divertimento sense més conseqüències).

De fet, jo en els darrers anys he defensat que, tot i la quantitat de països que encara voten per temes geopolítics (el meu veí, el meu país amic, el que m'ha de vendre el gas natural, etc.), sempre guanyava la cançó que, de fet, agradava més al gran públic. Va passar amb els Lordi de Finlàndia, amb l'Alexander Rybak de Noruega i, l'any passat, amb Lena d'Alemanya. Per això, quan enguany portàvem mitja votació i veia al capdavant Azerbaidjan (que tot i que va ser la guanyadora a mi no em va agradar gens ni mica!) i Ucraïna (l'únic mèrit de la qual va ser posar damunt de l'escenari una artista que feia dibuixos amb sorra), ja veia a venir que els meus arguments dels darrers anys s'ensorrarien.

Però Eurovision és Eurovision, i si els països de l'Estat no es votessin entre ells, els bàltics als escandinaus, els llatins entre ells  i els de Xipre i els de Grècia no s'intercanviessin dotze punts, no seria el mateix, oi? De què riuríem llavors durant les votacions?

Això sí: com que en aquest blog el jurat és unipersonal, d'Azerbaidjan tan sols us comentaré que van guanyar, i que si voleu podeu mirar el seu vídeo, allà vosaltres amb la vostra salut auditiva. Però, qui crec jo que hauria d'haver guanyat?

Doncs jo sóc defensora a ultrança dels representants irlandesos Jedward: no em compraria el seu disc, no! Ni aniria a un concert, però trobo que la seva cançó i la posada en escena resumien força bé l'esperit del festival:



Tampoc m'hagués molestat gaire que el guanyador hagués estat l'Eric Saade de Suècia. Com a mínim, puc reconèixer que la cançó era encomanadissa i, bé, el noi no estava gens malament, oi? La qualitat de la lletra és una altra cosa, però clar, compareu amb la cançó que va guanyar (d'autors suecs també, per cert...).



I ara sí, les meves dues preferències més personals i que crec que mereixien estar més amunt del que van quedar. Per una banda, la cançó d'Estònia, que jo vaig trobar molt simpàtica i, pobres!, van quedar per darrere de la cançó espanyola!!Que és el pitjor que et podia passar en aquest festival, la veritat...



I, per acabar, una darrera preferència amb què em sentia una mica fora de lloc veient els comentaris en directe del Guardian (molt divertits, per cert). Però que, vista la classificació final, és una de les que més va sintonitzar amb els resultats: Bosnia & Herzegovina. M'agradava el seu ambient a l'escenari, què voleu que us digui...

In search of the Brontës

Com ja vaig avisar, aquests dies puc treure el cap menys de l'habitual ja que s'apropen els exàmens a la universitat i, combinar els estudis amb feina i guàrdies de cap de setmana i altres històries que van sorgint es va fent una mica més complicat. És en moments com aquests, en què un necessita algun tipus de "premi" per fer descansos en certa forma justificats entre hora d'estudi i hora d'estudi, quan m'acostumo a enganxar a alguna sèrie, minisèrie o pel·lícula que pugui anar veient a trossets. I les que estan pujades al Youtube, en petits trossos de deu minuts, són evidentment el remei ideal.

Així és com, al principi de la sessió d'enclaustrament estudiantil d'aquest semestre, vaig recuperar In search of the Brontës, de la qual fa moltíssim que en va parlar Cristina al seu blog i que havia quedat anotada en algun racó del meu cervell. M'ho vaig plantejar com una sèrie o documental (perquè no tinc gaire clar on classificar-la) que veuria a petits trossets, però va passar l'inevitable: m'hi vaig enganxar i vaig acabar aparcant temporalment els llibres per veure-la sencera en un únic cap de setmana.

Una de les curiositats més interessants d'aquesta proposta, estrenada per la BBC l'any 2003, és la seva barreja de gèneres. Es tracta, de fet, d'un documental sobre la vida de les Brontë, però escenificat tot per actors. Una barreja, per tant, de documental i ficció que rebutja explicar-nos una biografia a través de fotos i imatges buides de protagonistes, sinó recreant com podrien haver estat aquelles històries. El plantejament, per tant, és força curiós, però crec que té un avantatge: es fa molt més fàcilment digerible que el típic documental que avorreix a més d'un i estic segura que és una proposta que va atreure molt públic que generalment no segueix aquest tipus de programes.

Si a això se li afegeix que els personatges estan ben interpretats i la història generalment ben tramada i documentada (he llegit que hi ha alguns errors, però com que no sóc una gran experta en Brontës tampoc no hi entraré), us podeu imaginar que el resultat és força interessant. Evidentment, la història és força dramàtica, però el guió no carrega les tintes en aquests moments i s'interessa molt per intentar comprendre què va conduir les tres germanes a escriure, i tracta personatges que, moltes vegades, passen a ser dimonitzats, com el germà Branwell o el pare Patrick Brontë.

Per cert, que si algú està interessat, la sèrie es pot veure a través de You Tube, en anglès i subtítols en grec.

Miss Austen Regrets

El passat Nadal, els Reis Mags es van passar per sota del meu arbre per deixar-me una col·lecció de DVD’s sobre la vida de la Jane Austen. No documentals, sinó tres pel·lícules que estaven inspirades d’una forma o altra en la vida de l’autora. He de dir que em va sorprendre al decisió de Ses Majestats, ja que tot i que procuro rastrejar tota adaptació que es faci (per després poder barrinar amb tot allò que no m’ha satisfet), mai no  m’havia plantejat veure cap film inspirat en la biografia de l’autora, de la qual, per cert, se’n sap ben poca cosa a ciència certa.
Part de la meva sorpresa va venir perquè entre les tres pel·lícules hi havia una de la qual no n’havia sentit més que horrors: Becoming Jane. En què Anne Hathaway es posa en la pell de l’autora en la seva joventut, i perdoneu-me els seus fans (trobo que està encantadora al Diablo Viste de Prada, que és un film que trobo molt divertit), però l’actriu en qüestió era una mica justeta. Però el pitjor, evidentment, era el guió que jo ja mig coneixia, i que es basa en inventar-se tota una història d’amor impossible que, vés per on, és la que acaba inspirant Orgull i Prejudici. No tornaré a entrar en l’obsessió de la gent per provar que les dones escriptores tan sols saben escriure novel·les autobiogràfiques (els homes, ja se sap, són capaços en canvi d’inventar ficció), però és que quan arriba el cas de Mr Darcy l’obsessió arriba a límits insospitats i insoportables.
Doncs bé, com que al pack hi havia aquest petit càstig en forma de film, evidentment jo vaig castigar al meu torn a l’home darrere de Ses Majestats amb un visionat de Becoming Jane un dissabte a la nit. Només diré que és molt pitjor del que em pensava, perquè esperava com a mínim poder riure’m de tot plegat, i l’únic que vaig aconseguir va ser indignar-me i avorrir-me. Seriosament, no perdeu el temps amb això.
Però si us sobra una hora i mitja, sí que us recomano que els dediqueu a un altre dels films inclosos a la col·lecció, Miss Austen Regrets, un telefilm produït per la BBC i on Olivia Williams és qui interpreta l’autora. El llibre se centra en la maduresa de l’escriptora, poc abans de l’inici de la malaltia que acabaria amb la seva vida el 1817, poc abans de la publicació d’Emma i mentre escriu Persuasion. L’argument parteix de la relació entre l’escriptora i una neboda, que està a punt de comprometre’s i demana consell a la seva tieta. A partir d’aquí, es desenvolupen tot un seguit de situacions quotidianes que donen peu a retratar l’autora i el seu entorn.
En aquesta adaptació, el poc que se sap de la vida de l’autora s’interpreta amb seriositat, es respecta la seva biografia i, el que s’inventa, s’ajusta a com un podria imaginar-se com era l’autora. I, fins i tot, alguns moments del guió fan burla de l’obsessió de la gent per trobar una història irresistiblement romàntica en la seva vida. I sí, la mateixa Austen del film ens diu que Mr Darcy és inventat.
Així que, per fi, aquell dia vaig poder apagar la televisió satisfeta després d’haver trobar que, com a mínim, algú es pren seriosament a Jane Austen. Diuen que ara s’ha acabat la moda de les adaptacions de les seves obres i vida i que començarà la moda de les Brontë (prepareu-vos!), així que potser a algú més se li acudeix d’estudiar aquesta autora amb un interès que vagi més enllà dels vestits de la Regència i els Mr Darcy inventats.

Emma (BBC, 2009)

Feia ja setmanes que tenia pendent fer el comentari de la darrera adaptació que la BBC ha fet d’una obra de Jane Austen. En aquest cas, l’escollida ha estat Emma, que ja existia en una versió cinematogràfica protagonitzada per Gwyneth Paltrow i també en un telefilm per l’ITV protagonitzat per Kate Beckinsale. El fet que ara s’hagi optat per fer una minisèrie de quatre capítols, donava peu a fer una adaptació una mica més fidel al llibre i no tan precipitada, cosa que la feia una mica més temptadora.
Per tot el tema de la mudança, vaig arribar una mica tard a veure la minisèrie (generalment, vaig descarregant els capítols conforme s’emeten a Anglaterra), pel que ja havia tingut ocasió de llegir crítiques d’horroritzades fans de Jane Austen. Per això, quan vaig apretar el play del DVD em feia bastanta por el que trobaria darrere de la pantalla en negre, però, sorprenentment, m’ho vaig passar molt bé.
Una de les principals crítiques que es fa a aquesta adaptació és la radical modernització de les actituds que s’hi posa de manifest. Els mateixos responsables ja van avançar abans de l’estrena que l’havien volgut aproximar al públic actual amb tots aquests canvis, perquè consideraven que l’obra tal qual no funcionaria bé. Tot i que pugui qüestionar aquesta posició, he de dir que el resultat (si un deixa de banda purismes i el mira de gaudir tal qual és) és una obra molt fresca i molt jove, que es deixa veure amb facilitat, tot i que no sé si per a l’espectador-no-lector de l’obra original la successió d’accions no li provocarà certs canvis anímics una mica inexplicables.
A mi m’ha agradat força. S’ha criticat molt el paper de la protagonista (Romola Garai, que, per cert, va interpretar Briony al film d’Atonement en què parlava a l’anterior post), per la seva desmesurada expressivitat. Trobo que sí que la fa una mica repel·lent, però no és així Emma al llibre? No és l’heroïna més insufrible de l’obra d’Austen, i a la que acabes estimant per simpatia pels seus defectes tan flagrants? Tot i que és cert que el seu moviment de celles pugui ser excessiu, a mi m’agrada més el seu plantejament que el de Paltrow o fins i tot Beckinsale (que, com a mínim, li donava aquell toc frívol a l’adaptació).
A banda de la protagonista, els veritables punts forts són els secundaris. Especialment Michael Gambon, que està superb com a pare d’Emma i que roba totes les escenes on apareix. O l’Augusta Elton de Christina Cole, que ja vam poder veure a Lost in Austen com a la repel·lent Caroline Bingley, i a qui els papers de dona insufrible d’Austen li venen com anell al dit. I sobre Mr Knightley, que és un dels papers més discutits entre les fans de l’autora, he de dir que a mi Johnny Lee Miller m’ha agradat molt. L’únic però que té és que és més jove que al llibre, però suposo que és una de les llicències que es prenen per tal d’apropar l’obra al públic jove actual.
En definitiva, que si sou d’aquells que no s’han atrevit a veure aquesta minisèrie per les crítiques terribles que han llegit a la xarxa, us animo que ho intenteu lliures de perjudicis. Una bona estona no us la traurà ningú.

Un programa que val la pena

Quan estem a hotels amb televisió amb satèl·lit, normalment m’agrada mirar els programes internacionals de notícies. No sols perquè generalment són els únics que es fan en anglès i per tant pots entendre alguna cosa (tot i que sempre et queden els realities de la MTV que no estan doblats...), sinó també perquè molts d’aquests canals ofereixen coses que la nostrada 3/24 o TVE 24h no ens ofereixen.
Tot i que no sóc gaire fan de la CNN, he de dir que en el nostre darrer viatge a Suïssa sí que vaig descobrir un programa que em va encantar, però que desgraciadament no puc veure en directe (ja se sap, si no pagues...). Es tracta de Backstory, un programa de mitja hora de durada en què s’analitza, com diu el seu nom, l’altre costat de les notícies. I això no vol dir que hi ha un munt d’anal·listes explicant-nos el context de les novetats del dia, no. Quan dic "altre costat" em refereixo a allò que veuen, senten i pateixen els que s’encarreguen d’elaborar les notícies: els periodistes.
Per exemple, pots descobrir com s’ho fa el periodista enviat a Afganistan per aconseguir prendre una cervesa a l’hotel (a un país musulmà i no turístic generalment no es pot prendre alcohol); el fred que s’ha de patir al tribunal suprem de Washington mentre es cobreixen els temes; o com s’ho van muntar els corresponsals a Los Angeles per seguir tot el circ de la mort de Michael Jackson.
Tot i que hi ha alguns vídeos que són més avorrits, moltes vegades et fan riure i, fins i tot, sentir-te identificat amb el que els passa. No sé, a mi em reconforta que els periodistes de la gran CNN pateixin els mateixos problemes que tenim els modestos d’altres mitjans més locals.
El millor de tot plegat és el bon ús de les noves tecnologies que fan des del programa. Els pots seguir tant a través del Facebook (on pengen algun vídeo de prèvia del programa sobre com s’està preparant o notes sobre els continguts de la nit) o a Twitter (on el presentador fins i tot penja més d’una actualització al dia). El problema en el meu cas és que tot plegat em  crea una sensació d’emoció acumulada que, mentre els americans la poden satisfer amb l’emissió del programa, jo he de guardar-la i esperar fins que al dia següent es pengin alguns dels vídeos a la seva web.  Llàstima que l’emissió "en viu" de la CNN per internet no sigui més que un simple miratge, on fan una programació del tot diferent a la del canal real.
Us deixo aquí amb un petit tast del programa. Es tracta d’un vídeo sobre el corresponsal a Afganistan després de passar uns dies amb els marines americans desplaçats al lloc (allò que se’n diu un "embed" i que es va posar tant de moda a la guerra de l’Afganistan del 2001). Si deixeu de banda el nacionalisme que va sortint per alguns raconets (no deixa de ser la CNN...) teniu una història molt i molt interessant, i que generalment no s’explica mai.

Jane Eyre, versió 2006

Aquest cap de setmana, mentre la meva neurona de la responsabilitat cridava enmig del desert "hauries d’estar estudiant!", la resta de la meva activitat cerebral es concentrava en acabar de veure la minisèrie de Jane Eyre que va fer la BBC l’any 2006. El resultat, a banda que hauré d’aixecar-me fins dijous a les sis del matí per estudiar abans d’anar a treballar (però és que a mi les coses se’m queden millor de dilluns a divendres....), és que ara puc oferir la meva primera crítica d’una adaptació de Jane Eyre.
En global, l’adaptació m’ha agradat força. La marca BBC ja és de per fet sinònim de qualitat d’escenari, de guió i de vestuari, a més d’una fidelitat més o menys generalitzada a l’original. Mentre que considero Wuthering Heights una obra inadaptable a la gran pantalla (he vist escenes d’alguns intents i ni de bon tros s’apropen a l’obra mestra que és sobre paper), crec que l’argument de Jane Eyre es presta més a una versió cinematogràfica. I més si tens un bon encert en els actors.
En aquest cas, tot i que l’actriu que fa de Jane (Ruth Wilson) sigui més maca del que Charlotte Brontë va fer-la al llibre, crec que aconsegueix captar a la perfecció la senzillesa, la intel·ligència, l’humor i la passió del personatge. Pel que fa a Mr. Rochester, potser també una mica més atractiu del que se’l va dibuixar originalment, també considero que se’l dibuixa de forma creïble i amb els trets de caràcter que se li marquen al llibre. Així que, amb aquests dos bons pilars i una química considerable entre tots dos, l’èxit està força assegurat.
Pel que fa al guió, he trobat dues faltes: passa molt ràpidament per la infància de Jane (l’experiència a l’orfanat i la vida a casa de la seva tieta odiosa) i, sobretot, per la seva vida després de fugir de Thornfield Hall. Tot i els esplendoros paisatges que ens ofereix aquesta part de la minisèrie, tan sols la meitat del darrer dels quatre capítols està dedicat a aquesta part de la història, i tot passa molt precipitadament. Per exemple, s’obvia una escena que jo trobo preciosa: quan Jane, famèlica i a punt de morir de fred, observa per la finestra les dues germanes que estudien alemany, igual que la germana de l’autora, Emily, feia mentre preparava el pa a la cuina.
Pel que he vist per les comparatives que hi ha al youtube, molta gent té problemes amb una escena en concret (que de fet es veu en dues parts a través de flashbacks): la conversa entre Mr Rochester i Jane Eyre després del casament frustrat. Aquí el guionista li ha afegit una càrrega sensual que molta gent rebutja i consideren que espatlla una escena en què Mr Rochester mostra la profunditat del seu amor i Jane Eyre la de la seva integritat moral. A mi, però, m’ha agradat, i és que la càrrega sexual està allà, suggerida sobre el paper, i no crec que mostri una Jane més feble, sinó al contrari.
Per si a algú li pica la curiositat, la sèrie està sencera al youtube, en anglès i sense subtítols (com a mínim fins que els guardians del copyright de la BBC no facin res al respecte). Això sí, recomano que abans llegiu el llibre, i llavors la disfratareu molt més.

L'Eurovisió del ventilador

La història d’Eurovisió en els darrers anys es llegeix amb un guió amb poques variacions. Vull dir, si abans SEMPRE guanyava Irlanda, Regne Unit o Suècia, ara o bé guanya un país de l’est (amb una cançó generalment poc potable, però amb una posada en escena diferent, ja sigui amb striptease o un patinador sobre gel) o bé arriba un país escandinau amb una cançó d’aquelles que t’agraden a la primera i arrassa amb tot (l’única excepció seria l’Helene Paparizou aquella, però com que anava amb microfaldilla no compta). I això segon és el que va passar ahir a la nit, el mateix que ja va passar l’any 2006 amb aquells monstres de Lordi. Ahir, però, la cosa va ser extremadament diferent, ja que el guanyador, el noruec Alexander Rybak, és tot el contrari de les màscares terrorífiques del grup de rock finès. Al contrari, com a mínim hi va haver tres representants femenines dels jurats nacionals que es van confessar davant de la càmera enamorades, i crec que amb elles la meitat femenina d’Europa amb l’afegit de la secció gay eurofan... Però bé, la cançó era del millor que es va sentir, així que va ser un resultat just i que va deixar en segon pla allò del "jo sóc Xipre i dono els 12 a Grècia, i jo sóc Grècia i us els dono a Xipre". En fi, us faig una mica de resum cronològic de com vam veure des d’aquí una de les gales d’Eurovisió que més ràpid m’han passat i que més moments de riallada m’han donat (us afegeixo els vídeos d’aquells que considero millors o, bé, que simplement CAL VEURE).
1.Lituània. És el típic concursant random. Recordo que el cantant portava barret. Va tenir sort que els països bàltics sempre es voten entre ells, i arrenquen alguna cosa de Rússia i els escandinaus.
2. Israel. Deixant de banda que Noa va desafinar com una boja (ahir se’m va caure un mite) i la palestina Mira Awad tenia una cara de desubicada impressionant, a mi la cançó m’agrada. Llàstima que la posada en escena va fer que tot plegat estava una mica fora de lloc. Van quedar 16enes, en una de les injustícies de la nit.

3.França. A mi aquella mena d’Edith Piaf que semblava que s’anava a suïcidar en escena o que d’un moment a l’altre trauria una ampolla de whisky de la butxaca, o que es trencaria per la cintura d’abella, em va fer por. Ni vaig poder escoltar la cançó. Sé que el sector masculí opina diferent.
4.Suècia. Mare meva! Lo pitjor de lo pitjor. Una pseudocançó òpera amb una tia amb un front tan gran com les extensions de Lapònia i que desafinava més que Noa en els tons baixos. I en els alts feia por. Justament enfonsats en la taula de classificació.
5. Croàcia. Surt un tio d’aquests guapos tipus Eurovisión (és a dir, banyats en oli) i es queda mirant a càmera somrient que semblava que li sortiria l’estrelleta a les dents. Li acompanyava una rossa vestida amb cortines, tot amb un ventilador a tota canya (accessori que veuríem moltes vegades més...).
6. Portugal. Els happy-flowers de la nit,  i un dels pocs que van sonar naturals i no prefabricats. Vam quedar els 15ns, tot i cantar en portuguès.
7.Islàndia. Van ser els segons, i, a banda que la cantant estava molt bona, no recordo la cançó. Sé, però, que sortia com un vaixell entre la boira a la pantalla. El vaixell era xulo.
8. Grècia. Sento torturar-vos, però el vídeo d’aquest senyor ha de veure’s. Al final de la cançó, després de moure’s durant dos minuts com si tingués un alien als malucs, se li veu un mugró tota l’estona. Déu meu, jo ni podia escoltar amb aquella visió.

9.Armènia. Horrorós vestuari, pitjor actuació, però inexplicablement van quedar desenes. Semblaven un grup de monges armènies amb lligues a les cames.
10.Rússia.Surt una dona que canta una cançó soporífera mentre apareix multiplicada per cinc, també cantant, a les pantalles de darrere. A la versió fílmica va envellint i plora desconsolada, en un altre moment d’aquells de "mama, por". La versió de carn i ossos va cridar com una boja. Crec que a Rússia s’han adonat que fer la gala d’Eurovisió surt massa car i van anar sobre segur per no tornar a guanyar.
11.Azerbaijan. Inexplicablement van quedar tercers. La cançó primer semblava d’influència àrab, de sobte és discotequera i al final es descobreix en plan "ya están aquí los rumberos, ya están aquí". Moment poètic de la nit amb allò de "always on my mind, always all the time".
12.Bosnia. Es veu que el grup aquest és super conegut, però a casa la vam votar l’actuació més avorrida de la nit (amb la francesa i la russa com a mínim hi havia l’al·licient de la por). Si els busqueu per internet, flipareu amb el moment "trance" amb el vel vermell.
13.Moldàvia.Típica cançó folk en què tothom no para de saltar en tota la nit. Sorprenentment, em van agradar.
14.Malta.Típica balada interpretada per la cantant obesa de torn. Avorrit.
15.Estònia.Em va agradar que ahir a la nit molts apostessin per cantar en la llengua pròpia i no en anglès. Tot i que sigui un idioma tan complicat com l’estonià. Van ser unes de les nostres favorites, i van demostrar que no cal tenir cinquanta ballarins i focs artificials per quedar en el top ten (eh, soraya!?)

16.Dinamarca. La cançó estava composada per Ronan Keating. I amb això està tot dit.
17.Alemanya. Van muntar un munt d’expectació perquè sortien amb una stripper que havia estat casada amb Marilyn Manson. Al final, ni va ensenyar res i la cançó ni es deixava escoltar.
18.Turquia. La cantant, que de fet és belga, va desafinar com una boja i va intentar ballar sense èxit dansa oriental (obligatori si representes a Turquia). Van quedar quarts perquè cap al final va sortir un turc d’aquells impressionats que va fer que estigués onejant la bandera turca durant deu minuts.
19.Albània. Haurien d’haver guanyat. Sincerament. Surten a escena amb una nena vestida com la nena de Entrevista con el Vampiro, amb dos nans fent saltirons i un marcià!! Irrepetible.

20.Noruega.En els primers segons llenço la bandera turca que havia onejat en els darrers minuts i em faig noruega. Un cantant guapíssim, d’aquells que són el novi-gendre-germà petit ideal, i canta una cançó maca. Té el punt kitsch just, el cutre just, i amb uns tocs celtes que ja van donar la victòria a Noruega el 1995. Estava cantat que guanyaria.

21.Ucraïna.Aquesta dona es venia com l’anti-crisis girl, i només li va faltar regalar kama-sutres amb el seu número d’habitació per guanyar. La delicadesa i l’erotisme són conceptes desconeguts per a aquesta noia. A destacar el cabreig que tenia la representant del jurat ucraïnès durant les votacions.
22.Romania. El típic numeret d’influència lèsbica. Avorrit, però el vestuari va ser del milloret de la nit (no gaire difícil, per cert).
23.Finlàndia.Només recordo que eren un grup on una de les noies cridava desesperada i el noi estava desubicadíssim.
24.Espanya. Si us plau, classes de dicció per Soraya ja!! Què és allò de "la nochespatami"?? La posada en escena va ser penosa, i més tenint en compte que sortien últims, posició que amb un toc d’efecte et permet quedar gravat a la memòria de tota Europa. Si el gran moment havia de ser la presumpta màgica desaparició de Soraya, que es retirin. Van quedar penúltims i amb la meitat de punts que Chikilicuatre. I això dol, eh?