dimecres, 30 de desembre de 2009

Torni vostè demà...


Us podeu imaginar que després de l’odissea d’informar-te sobre una hipoteca, sol·licitar-la (a més d’un banc, evidentment) i després aconseguir que te la concedeixin, de ganes de visitar bancs i caixes te’n queden més ben poques. Suposo que per això, i també per falta de coincidència d’horaris, havíem anat endarrerint una gestió que teníem pendent. Resulta que, en comprar-nos el pis, hem canviat també la caixa on havíem estat tota la vida, però, tot i això, a l’antic compte encara ens quedaven diners i un parell de Visas que ja no fem servir (però de les quals sí que ens cobren la quota). Com que per una qüestió pràctica que ara ja no tinc tan clara (bàsicament, hi tinc una altra targeta de crèdit gratuïta que em va molt bé per quan estic a punt d’esgotar crèdit a la targeta habitual, sobretot durant els viatges) vam optar per no acabar de deslligar-nos  del tot de l’antiga caixa, i, per tant, havíem d’anar a l’oficina que ens quedava ara més a prop de la nova casa i traslladar-hi el compte.
Així que dilluns, aprofitant que per un cop en sis mesos coincidíem els dos en horari d’apertura de bancs i caixes (que, sincerament, s’ho haurien de fer mirar, això d’obrir amb aquests horaris tan especials...), vam anar a l’oficina més propera a fer tots els tràmits. Sincerament, jo em pensava que l’ineptitud en els agents de la nostra antiga caixa era cosa de l’oficina que ens havia tocat a sorts mentre vivíem de lloguer. Però aquell dia vaig poder comprovar que no, que deu ser cosa de la marca corporativa.
Arribem. "Per quin motiu traslladeu el compte?". Se me’n van acudir uns quants (aquell compte d’estalvi que ens van cancel·lar sense avisar a l’oficina de la ignominia...), però vaig optar per la diplomàcia i dir que per un tema de proximitat (buf, és que per anar a l’antiga oficina fa pujada...). El noi tecleja una estona a l’ordinador, i pregunta: "Teniu algun abonament?. Ah, sí, les nòmines...". Bé, no, les nòmines ja no hi són, li informo, i aquí se li encèn la primera alarma. "Vaja, que heu tingut algun problema amb nosaltres?"  Li expliquem que hem fet una hipoteca amb un altre banc, i, que, per raons pràctiques, ara les coses importants les tenim allà. Segueix teclejant, i als cinc minuts un altre cop la mateixa pregunta: "Us oferien millors condicions que nosaltres?". A veure, aquí ja ens comencem a molestar una mica, perquè ara no sé què li importa si la hipoteca ja està feta i no la penso canviar, i, és més, quan nosaltres els hem necessitat amb ells han passat bastant de nosaltres... "Sí", responem. Continua teclejant, teniu alguna domiciliació encara, bla, bla, bla... "Però vau demanar informació de les nostres hipoteques?". Bé, aquí és ja quan estem a punt de dir que ens faci un xec i que li donin pel sac a la meva targeta de crèdit extra. "Sí" (cosa que és mentida, però amb el que havia llegit a la seva plana web ja en tenia prou...). "I no us anaven bé?". NO!!!
Per fi, aconseguim que acabi el trasllat de compte i, fins i tot, l’exercici que esperàvem tan complicat d’anul·lar les Vises es resol amb unes simples tisores (espero que ara no em cobrin la quota per una Visa trencada en dos...). "És normal que al nou banc no us cobrin el manteniment de les targetes, esteu més vinculats" (a veure, i quan  tenia les Vises aquí, perquè sí que m’ho cobràveu igualment si estava igual de vinculada a vosaltres!!).  "Molt bé, doncs ara torneu la setmana vinent a anul·lar el compte antic". Com??!!! Vull dir, m’ha costat mesos tenir un moment de coincidència amb la meva parella per venir a fer un simple tràmit, i ara he de tornar la setmana vinent? "I no ho podem fer d’una altra forma? És que no coincidim mai els dos per horaris...". El noi se’ns mira, mira la pantalla i, tot condescendent, ens anuncia que li signem ara per avançat la cancel·lació i ja ens ho farà demà ell. Bufff, perquè mira que haver de tornar a aguantar l’interrogatori sobre la hipoteca...
Doncs avui, dos dies després, el compte segueix allà sense que ningú el cancel·li. I com em cobrin alguna quota de manteniment sóc capaç d’anar a matar algú a l’oficina de la caixa (una caixa qualsevol, és clar...). Ingènua de mi, què m’esperava si els hi vaig treure les nòmines...

diumenge, 27 de desembre de 2009

Q&A (Slumdog Millionaire)


Encapçalo aquest article amb una portada que, de fet, no es correspon amb la del llibre que jo tinc a la prestatgeria. De fet, el meu Q&A no es diu així, o, com a mínim, el nom més gran que surt en portada és el de la pel·lícula que deu haver dut a la gran majoria a endinsar-se en aquesta obra de Vikas Swarup: "Slumdog Millionaire".
El llibre va arribar a les meves mans fruit d’una compra compulsiva i totalment improvisada a la Casa del Llibre de Passeig de Gràcia, on no parava de meravellar-me de la secció de literatura en anglès. Ja feia temps, poc després de veure (i encantar-me) la pel·lícula, que l’havia afegit mentalment a la meva llista de desitgos després de trobar-me’l un dia a l’Abacus, i aquell dia va caure sense més remei. El vaig acabar ja fa algunes setmanes (de fet, a la meva llista de llibres llegits aquest 2009 està col·locat al mes de novembre), però fins ara no havia tingut oportunitat de fer un comentari per aquí, i és que la novel·la m’ha deixat amb sensacions estranyes.
Per una banda, tot i que ja vaig dir que el film de Danny Boyle em va agradar molt i vaig sortir del cinema entusiasmada, sí que he de reconèixer que és un d’aquells films que, quan els vas revisitant mentalment, te n’adones que no són tan bons (una cosa similar al que em va passar, fa molts anys, amb Titanic) i que potser t’has deixat emportar per unes emocions una mica tramposes. Per això, tenia curiositat per llegir el llibre, i, la veritat, m’imaginava que podria dir allò típic de "doncs el llibre és molt millor...". Però ni puc dir això, ni tampoc el contrari, i és que llibre i novel·la comparteixen tan sols l’estructura (la vida d’un nen pobre de la Índia a través de les preguntes que li plantegen al programa 50x15 versió hindú), el nom del protagonista (i només del protagonista) i poc més d’una línia argumental i mitja (l’hospici que torna cecs els nens i el treball de guia al Taj Mahal).
A partir d’aquí, film i pel·lícula van per camins molt diferents. No hi ha germà, no hi ha la Latika-amor-de-tota-la-vida, no hi ha aquesta casualitat gairebé pretesa de com un cambrer arriba al concurs... És a dir, que si heu vist la pel·lícula, podeu estar tranquils que no us haureu auto-xafat el final si us enfronteu a la novel·la. De fet, el film simplement inhala una mica de l’esperit i el va transformant al seu gust, amb un contingut menys dramàtic, més romàntic i més hollywoodià, ficant uns gàngsters pel mig que al paper brillen per la seva absència. I obviant totes les arrels veritables del protagonista a la novel·la, que és un dels aspectes potser més interessants de l’obra.
El problema de la novel·la és que, a diferència de la pel·lícula, no entra tan fàcilment. Hi ha parts que no sé si dir que estan mal escrites o que simplement no són del meu gust (aquelles parts de diàleg...), i la història es fa molt pesada, i, potser, encara més difícil de creure que el final conte de fades de la versió fílmica.
En definitiva, que és un llibre que simplement recomano als que hagin vist la pel·lícula i tinguin curiositat per saber en què es basa, ni que sigui remotament. O, potser, si un s’hi enfronta sense la contaminació del film, el resultat sigui diferent... Però això m’ho haureu d’explicar vosaltres.

diumenge, 13 de desembre de 2009

Hamlet


No és cap misteri que Hamlet és una de les meves obres de teatre preferides. Des que la vam estudiar a Batxillerat, que sempre m’ha interessat moltíssim veure’n adaptacions, però curiosament mai no havia estat capaç d’anar a veure’n una on realment s’ha de veure: al teatre. Sí, havia vist la clàssica adaptació de Kenneth Branagh, la de Mel Gibson (aquesta darrera, poc recomanable), però per diferents coses mai no l’havia pogut gaudir sobre un escenari. Descomptant, és clar, aquella magnífica Rosencrantz y Guildenstern han muerto, protagonitzada per Juan Diego Botto que vaig veure a Barcelona allà "en mis años mozós...".
Per això, que enmig de la voràgine de la mudança, hi hagués un divendres que el Hamlet protagonizat per Julio Manrique i dirigit per Oriol Broggi fes una parada al Metropol de Tarragona, i que a més jo aquell dia no treballés, era massa irresistible. I que a través d’una connexió aconseguíssim unes molt bones entrades (pagades de la nostra butxaca, no malpenseu...) ja ho feia inexplicablement perfecte. Així que jo em pensava: alguna cosa deu anar malament en aquesta obra, perquè si tot s’alinia tan meravellosament amb nosaltres.. Doncs l’únic però va ser que aquell dia jo estava cansadíssima i que, de fet, entre caixes i compres se m’havia oblidat del tot que era el dia del teatre. Perquè un cop es van apagar els llums i va començar l’obra, tot el cansanci es va esfumar i em vaig quedar fascinada.
Primer de tot, el plantejament de l’obra em sembla genial: uns pocs actors que jugaran a representar Hamlet, canviant-se sobre l’escenari, fent multiplicitat de papers, ballant i barrejant-se entre el públic per involucrar-lo també en una festa en què ens demostren que no s’ha de tenir por a un Shakespeare. Els canvis en l’estructura de l’obra (que, si es fa tal com està escrita, dóna per les quatre hores de Branagh) estan fets també de forma que no es noti cap salt per molt que coneguis l’obra, i hi ha personatges com Poloni que estan plantejats d’una forma força interessant.
Però, sobretot, em va encantar el personatge de Hamlet. No sols perquè trobo que Manrique (i aquí intentaré que la meva adoració personal no em cegui del tot) està esplèndid sense ser massa presuntuós, sinó perquè tota la faceta de bufó del príncep s’explota, tal i com està al llibre. M’encanta quan Hamlet no és només un llibre transcendent, sinó també una obra amb parts divertides, perquè es així com ho va escriure Shakespeare. I, evidentment, un deu per aquell monòleg del "to be or not to be" cigarreta en mà...
L’única cosa que trobo que no acabava d’encaixar era la decisió que el fantasma del rei de Dinamarca parlés en anglès. Puc entendre la proposta, però a la representació a Tarragona vam tenir un problema greu: els subtítols van entrar tard i malament. I per molt anglès que entenguis, un Shakespeare és molt difícil de captar d’oïdes... A més, alguns moments com aquell "swear!" amb accent estrany feien més gràcia que por.
Tot i així, l’obra em va encantar, especialment per aquest aspecte de "work in progress" que li donava aquell caràcter de representació única i especial. I segur que en cap d’altra representació Hamlet va aturar el seu diàleg per dir "jesús!" a una dona del públic que acabava d’estornudar. Així que si aquest Hamlet passa prop d’on us trobeu, no us el deixeu perdre.

dimecres, 2 de desembre de 2009

La Gatchan


Ara això sembla una miqueta més una casa...

Sweetest perfection


Abans de res, deixem clar que aquesta foto no és meva. No, no, l’he robat del blog oficial (poc explotat, per cert) dels Depeche Mode, perquè, jo el passat 21 de novembre, estava massa concentrada passant una de les millors nits com per intentar fer una foto amb correció. I també perquè sóc molt poc partidària de dur càmeres de fotos o vídeo als concerts, perquè ja se sap, oficialment està prohibit, i segur que si tinc la mala sort de dur-la al damunt a mi me la treuen. Tot i que per la quantitat de càmeres que vam veure aparèixer per la pista del Sant Jordi, dubto que es controlés gaire, la veritat...
Però anem per parts. Feia mesos que teníem les entrades comprades, després de tornar de les vacances amb un pas previ per París per rebre una primera dosi de la gira Tour of the Universe. Qui m’anava a dir quan el 2006 vaig anar mig forçada a un concert de l’anterior gira que acabaria fent aquestes coses, però en fi, que després de tornar del concert de París vam decidir de comprar entrades també pel segon concert previst a Barcelona (el primer portava setmanes esgotat).
I dissabte 21, cap a Barcelona! I amb l’emoció afegida de saber que s’hi estava gravant el DVD de la gira, fet que confirma la meva sort espectacular amb la gravació de DVD’s. Recordem que Per Gessle el va gravar al concert d’Estocolm que hi vaig anar el 2006, i ara em tornarà a passar! Com que vam arribar deu minuts abans de l’obertura de portes, a més del luxe d’aparcar a la porta del Palau (era legal? no ho tenim gaire clar...), vam poder caçar un bon lloc a pista. I el que és més important, poder anar abans de res al lavabo sense cues interminables.
Després d’unes dues hores guardant lloc religiosament de peu, i rient molt amb aquell grup d’alemanys fanàtics hardcore, que seguien el grup per tota Europa, va arribar el gran moment. Una hora i mitja de concert que ens va fer adonar que: u) els concerts milloren moltíssim quan els veus des de tan sols cinc files per darrere de la passarel·la), i dos) el concert de París no va ser més que un petit escalfament per la veritable apoteosi de la segona nit al Sant Jordi. Només dir que després d’aquella nit vaig necessitar dos dies per recuperar una gola en condicions.
Com ja he comentat abans, el meu primer concert de Depeche Mode va ser mig forçada i sense conèixer més que alguna que altra tornada. A París, ja estava una mica més preparada, però el 21 de novembre, després de llargues sessions de cotxe acompanyada dels seus grans èxits, jo ja no tenia aturador. I bé, com va quedar demostrat en moments con Fly on the Windscreen o Dressed in Black, els alemanys i nosaltres érem dels pocs que ens sabíem aquestes cançons, i això que les dues van ser composades quan jo només tenia tres anyets de no-res...
El més trist de tot plegat és que ara, com a mínim, ens tocarà esperar tres o quatre anys fins a un proper disc i una gira, si és que n’hi ha. Però de tant en tant pots tancar els ulls i recordar els moments irrepetibles de Home (la meva primera favorita) o Never Let Me Down Again (per fi vam aconseguir que el Dave es tragués l’armilla!), i sobretot, aquell Waiting For The Night final que no m’esperava pas i que vaig poder veure de tan a prop... Quan diuen que sortirà el DVD?!

dilluns, 16 de novembre de 2009

Home


Una llarga travessia del desert bloguer ha estat aquesta mudança, però per fi puc dir que tot plegat comença a tornar a la normalitat. Han estat setmanes en què no he contestat mails, tinc missatges pendents al facebook, salutacions pendents d’enviar, i molts i molts posts al cap esperant per ser publicats. Però de mica en mica estic segura que les coses tornaran al seu lloc.
Des del 15 d’octubre ja estem vivint al nou pis, el que significa que hem deixat de forma definitiva la Part Alta de Tarragona. Un barri molt bohemi i tot el que vulgueu, però ja he pagat la meva dosi de "pihippisme" en la vida i tenia ganes d’un altre ambient més convencional. De tenir contenidors que estan fixos al seu lloc tot el dia, i no només de vuit del vespre a onze de la nit (quin estrès si sopaves tard!), de no viure al focus d’atracció cada divendres i dissabte a la nit, de no poder aparcar a prop de casa i d’un miler de coses més. Sí, ara les botigues "cool" de la Part Alta (poques a les que hi anés habitualment) i l’Ajuntament estan més lluny, però ho puc dur amb dignitat.
Amb la mudança, a banda d’aquesta enorme estudi des d’on escric i que us il·lustro com a presentació del nou espai (ens falta la cortina, però és que estava esgotada a Ikea), hem guanyat també la nostra entrada en la comunitat "pija" (que no ja "pihippy") d’aquesta nostra comunitat de veïns. Ara mateix estem en vigílies de la nostra primera reunió de la comunitat de propietaris (bé, jo hi assistiré mentalment a través del que m’expliqui el meu representant i copropietari d’aquest nostre pis) i no puc estar d’imaginar-me les preocupacions amb un ordre del dia on la principal batalla és posar un sistema perquè no puguin fer servir els ascensors ningú més que els veïns. Comparat amb el forat etern que hi havia a l’entrada de la comunitat del nostre mini-pis és com mudar-se a Suïssa...
Però el "pijisme" té els seus avantatges: per exemple, puc presumir de tenir videoporter, puc saludar a les càmeres Gran Hermano que em graven des de cada racó dels passadissos comunitaris (anirà Mercedes Milà a la reunió de la comunitat?) i puc decidir a sorts quin dels quatre ascensors que tenim (quatre!) puc escollir per baixar o pujar, perquè també tenim dues entrades a l’edifici: una des de la planta baixa, i una altra des del cinquè. Ja sabeu, aventatges de viure en una ciutat amb desnivells.
A banda d’aquest canvi d’ambients, adaptar-se al canvi de deixar un pis de 32 metres per un que en té gairebé el triple també té les seves dificultats: com el fet que no trobo mai res a la cuina i sempre obro tres armaris fins a trobar el que busco (i això que els vaig ordenar jo!), que em passo la vida caminant de punta a punta del pis, i que escombrar és una maniobra molt més llarga que no fa pas tres setmanes.
Però en definitiva, i per acabar amb aquest post de reintroducció a la normalitat, estem bastant contents. Tant, que dissabte no ens va fer gaire llàstima deixar definitivament les claus del nostre mini-pis de lloguer. I els que estan especialment feliços són els nostres llibres, que per fi tenen espai per respirar, i sobretot aquells que han pogut acabar el seu exili forçat sota el sofà.
En fi, i només queda esperar fins al 2049 perquè l’altre copropietari del pis, el nostre adorat banc, ens "regali" la seva part. Com va dir el notari, això està "a la vuelta de la esquina"...

diumenge, 4 d’octubre de 2009

Millor que no s'haguessin aixecat...

Avís per a navegants: ara vindrà un d’aquells posts en què l’autora no fa més que criticar. Així que si algú té entrades comprades pel musical Hoy no Me Puedo Levantar i no vol que li xafin la guitarra i les il·lusions, que no continuï llegint!
Sé que la culpa no és de ningú més que meva. Quan a casa en J. em va plantejar anar a veure Depeche Mode a Barcelona al novembre, després d’haver-los vist a París al juny, jo li vaig contestar que no em semblava just, perquè jo també volia anar a veure el musical de Mecano Hoy no Me Puedo Levantar i no ho feia per no gastar diners. Al final sí que vam acabar comprant les entrades pel concert (i precisament per iniciativa meva...), però suposo que li vaig deixar gravada la meva acusació i pel meu aniversari se’m va despenjar amb dues entrades per una de les sessions del musical a finals de setembre.
Quina il·lusió! I és que quan jo tenia sis anys no feia més que escoltar el disc Descanso Dominical, i ja em puc estar deu anys sense escoltar res de Mecano (si és que això és possible en aquest país) i encara saber-me de principi a fi totes les cançons. Per això, quan gairebé sense adonar-me vaig tenir al damunt la data del 26, la que tenien gravades les meves entrades des de feia mesos, em vaig sentir molt excitada per una nit que es plantejava d’allò més divertida.
Quatre hores (quatre hores!) després d’entrar per la porta del Teatre Tívoli de Barcelona la sensació era de traïció. Total. Perquè amb els 140 euros que li van costar a J. les entrades potser haguéssim fet millor de comprar entrades per l’altre concert de Depeche Mode de Barcelona (en fan dos..) i encara ens hagués quedat pel de Mika a l’abril. O per pagar-nos un terç de la rentadora nova que necessitem. Però no: ens va tocar passar unes horetes de tortura teatral.
A veure, a mi m’encanten els musicals. He vist tots els principals que s’han fet a Barcelona, vaig anar a Madrid a veure Cats i Cabaret, i n’he vist a Broadway i al West End de Londres. Així que ningú es pensi que és que la meva crítica vindrà perquè no m’agrada el gènere, perquè no. Perquè jo crec que a qui agrada aquest musical de Mecano és perquè mai no ha vist cap musical en condicions, i es pensa que amb un escenari que ha costat vés a saber quants milions (i el que haguéssim pogut fer amb aquests diners!) i uns actors que canten bé ja està tot fet.
Doncs no! El problema de HNMPL (permeteu-me que faci servir el nom curt...) és que no té guió. I si en té, el devien haver fet fumats fins a dalt d’alguna cosa, perquè no té sentit. Vull dir, les cançons de Mecano tenen moltes possibilitats a nivell d’explicar històries, però l’adaptació les va desperdiciant una per una (amb alguna excepció, com Quédate en Madrid). I sobretot la història global passa de forma precipitada, sense sentit i amb canvis del drama a la comèdia tan sobtats que et venen ganes de treure un mocador i demanar que li tallin l’orella i el rabo a Nacho Cano. Perquè, una cançó de ressaca com Aire s’ha de cantar com si un grup estigués fent un concert!? I després quan ve la cançó de ressaca fem servir Eungenio Salvador Dalí? Però que és això??!!!?
I un punt i a part són els actors. Quins problemes de dicció, i quina poca química a la parella protagonista (els hem donat el premi personal a la pitjor de la història dels musicals). Una llàstima que l’actor que feia de Colate, tot i tenir unes interpretacions genials quan cantava (aquella Perdido en mi Habitación, que semblava que remuntaria tot el muntatge...), després fallava quan parlava sense música: tenia veritablement un mitjó dins de la boca? O és la forma com li havien dit que s’interpretava un yonki? Perquè el musical té tots els números per ser l’obra que tracta de forma més supèrflua el tema de les drogues i la Sida. "Ui, tenim un personatge que es va enganxant cada cop més a les drogues, com ho ensenyem de forma subtil? Ah, sí, li anirem esparracant la roba cada cop una mica més!".
Llàstima que quan el guionista veiés Rent (que estic seguríssima que ha vist... i copiat!) no se n’adonés que tot això es pot tractar d’una forma seriosa, i sense caure en el doctrinalisme! I llàstima també que no se n’adonés que té personatges molt bons a la història (Alejandro, Patricia) i que els desperdicia d’una forma terrible. I quin problema té l’autor amb les dones? Perquè són personatges estúpids, sense sentit i sense cançons (en un musical!)?
En definitiva, trista, molt trista, la nit del 26 de setembre. Perquè m’esperava molt, i em van decepcionar com mai ho han fet en un escenari. I això que en acabar el primer acte,que ja em començava a semblar "pse", tenia esperances que el segon fos millor (una cosa que tots sabem que mai passa als musicals). Però en fi, deu ser que HNMPL és un musical per simplement seure a la butaca i anar cantant les cançons de Mecano (a mi és l’únic que em consolava i em permetia anar passant l’estona). Però per això que em posin una banda homenatge, que em costarà molts menys diners.

diumenge, 27 de setembre de 2009

Estrès (im)mobiliari (II)


Em prenc un descans de la marató de Tècniques Artístiques que m’estic fent aquesta tarda (el resultat de la meva ja anunciada matrícula a primer d’Història de l’Art, a l’UNED, a l’arxiconegut ritme acabi-la-carrera-quan-es-jubili) per treure el nas per aquí i oferir-vos la segona entrega de la sèrie d’Estrès immobiliari. Una afecció, però, que aquest cap de setmana ha perdut les dues primeres lletres per quedar-se senzillament en "mobiliari".
A veure, he dit repetides vegades que m’encanta anar a la botiga Ikea. Que adoro les seves línies de disseny i que no em fa sentir gens petita tenir uns mobles que serien deu cops més barats que els d’aquells que se’n van a la Sènia a buscar la última moda (hauríeu de veure la de revistes de decoració que fan servir mobles Ikea!). Però el passat dissabte reconec que hem batut un nou rècord: vam passar sis hores i mitja de passadissos, metro, referències, noms en suec i llapissets d’aquests marrons que es perden per les butxaques. I fins i tot jo en vaig acabar farta.
Perquè, senyores i senyors, aquest dissabte hem començat a donar color (en sentit figurat, encara no pintem) al que, si no passa res, serà la nostra nova casa. I tot i que em costa allò de treure’m la sensació de "alguna cosa haurà d’anar malament", puc anar dient que s’acosta el moment de deixar la vida mini-pis per la d’un habitatge que sí que compleixi les normes actuals d’habitabilitat. I enmig d’aquesta voràgine, he descobert (o se m’han fet més presents que mai) els defectes de la gran cadena sueca.
Primer de tot, la gent. Des de les onze fins quarts de sis de la tarda que allò era un riu de gent interminable. No sé si érem sempre els mateixos o anaven canviant la resta, però era un no parar. A l’exposició, a l’autoservei, al restaurant (per cert, que bones estan les mandonguilles sueques!), al lavabo, a les caixes i allà on sigui!
Segon: mai trobaràs escrites les mides d’allò que busques. Les tindràs d’aquells mobles que no vols i hauràs de mesurar a mà (amb aquell metro de paper d’aspecte poc fiable) les que per tu són bàsiques. I quan les trobis hi veuràs una successió de números tan interminable que ja no sabràs què és alçada, què és fons ni amplada... I sempre quedarà la incògnita d’aquella darrera dimensió que manté oculta misteriosament la seva funció.
Tercer: mai tindràs el moble que busques disponible en el color que vols. Així que visca la combinatòria de colors (que, per molta carrera d’Història de l’Art, no és el meu fort). Tampoc mai seràs capaç de localitzar el preu d’aquell moble que més t’interessa (si us plau, algú em pot dir quant costen els llits tipus canapè a l’Ikea?!).
Quart: avançar i retrocedir per l’exposició de l’Ikea és un esport d’alt risc!
Però en fi, en vam sortir vius i amb una llista interminable dels mobles que volem i que sumen unes xifres a les que últimament ens estem acostumant. Qui m’anava a dir a mi que veuria bitllets de 500 i 200 euros per casa... Si és que d’alguna cosa ha de servir convertir-se en especuladora immobiliària!!

dimecres, 9 de setembre de 2009

Miles away


Tan sols un petit incís per informar tots aquells que de tant en tant entreu per aquí, que el blog compartit sobre el nostre viatge als Estats Units ha ressucitat en forma de blog de viatges genèric i que l’estem actualitzant amb les nostres peripècies per terres suïsses i alemanyes. Si us ve de gust, esperem els vostres comentaris a Si avui és dimarts, això és Albuquerque.

diumenge, 6 de setembre de 2009

Estrès immobiliari


No m’agrada gens que aquest bloc es converteixi en una successió d’excuses per la falta d’actualització. Però em veig forçada a dir un altre cop perquè he passat tantes setmanes sense publicar res, i possiblement aquest sigui l’únic cop en què tinc una raó vàlida: pateixo d’estrès immobiliari. Que què és l’estrès immobiliari? Una sensació horrorosa de pes a l’estómac, que se t’agafa i t’estreny i afegeix deu quilos al pes que carregues mentalment cada dia, i de la qual és difícil desempallagar-se des del moment en què penses "per què no mirem de comprar-nos un pis?" fins el dia que fiques la clau a la porta (a la teva nova porta) i tot està allà, tan ben col·locadet i perfecte.
Així porto un mes. I tot i que he de reconèixer que hem fet un procés més ràpid que moltes persones (el pis que volem s’ha creuat en els nostres camins més aviat que no pas l’esperàvem), ara entre contractes, calculadores i pregàries i pregàries a la verge protectora de bancs i caixes i els sants concedidors d’hipoteques les meves neurones pateixen un estrès difícil de suportar.
Resultat: no tinc temps de llegir, no tinc temps d’escoltar música, fa segles que ni continuo amb el meu repàs de suec, reprendre els estudis d’àrab està aparcat sine die i ni tan sols m’he pogut matricular a la UNED com tenia planejat perquè tot el seu sistema també sembla que s’estigui desmuntant sol.
Així que espero que em perdoneu per tenir abandonat aquest petit espai on-line i que sàpigueu aguantar amb paciència tot aquest procés que espero que de veritat pugui acabar bé. Intentaré retornar per aquí tant com pugui, sobretot perquè m’he fet el propòsit d’intentar portar tot el tema amb la màxima calma i tranquil·litat de que sóc capaç (els que em coneixeu sabeu que no és gaire) i, si més no, aquest bloc també s’ha convertit en una petita teràpia antiestrès per mi.

divendres, 14 d’agost de 2009

Possessió (A.S. Byatt)


Se’m fa difícil fer una valoració normal del llibre Possessió d’A.S. Byatt. El cert és que tinc la impressió que m’ha costat força llegir-lo: el vaig començar en castellà abans de les vacances, i no sé si per la traducció o per l’època de l’any que era, però no vaig aconseguir passar del quart capítol, i el text se’m feia d’allò més farragós. De tornada, vaig tornar a intentar-ho, aquest cop amb la traducció en català, que em semblava més agradable per vés a saber quins factors. Tot i que mirant les dates a la meva prestatgeria virtual d’Anobii veig que he trigat tan sols unes quatre setmanes en llegir-me’l (tenint en compte que té més de 500 planes i que els caps de setmana no he llegit gens), de fet tinc la impressió que m’ha costat, i no sé per què.
Perquè, per una banda, el llibre m’ha agradat força. Té un plantejament d’allò més interessant: un estudiós literari d’un poeta victorià fictici dit Randolph Henry Ash (però que amb aquest nom sona tan real) descobreix, regirant un llibre de l’antiga biblioteca de l’escriptor, uns esborranys d’unes cartes desconegudes adreçades a una dona misteriosa. A partir d’aquí, comença a descobrir la seva relació amb una altra poetessa de l’època, també fictícia: Christabel LaMotte, i inicia amb una estudiosa d’aquesta autora una llarga investigació que els acaba arrossegant a ells mateixos, un segle després.
Per explicar tota aquesta història en dos temps l’autora fa servir un munt de tècniques: cartes, poemes dels dos autors ficticis, diaris i, fins i tot, algun que altre flashback, que són de les parts que més m’han agradat del llibre. I sobre totes elles plana aquest concepte de la possessió, que mai sabem si és la possessió mútua dels enamorats d’època victoriana, dels de l’època actual, o de l’obsessió dels dos protagonistes moderns pels personatges del passat que els fa oblidar el present...
Llavors, amb tots aquests ingredients (cal afegir que Byatt va guanyar el premi Booker, dels més prestigiosos en llengua anglesa, per aquest llibre), què és el que no m’ha acabat de convèncer? Doncs no m’ha agradat que a estones la novel·la s’atura en temes de crítica literària, que, pobra de mi, se m’escapaven molt. Que, per contra, hi ha hagut punts que allò semblava una telenovel·la sud-americana dissimulada sota un munt de poemes. I no m’ha agradat gaire tota aquesta devoció feminista-lèsbica que envolta a les estudioses de Christabel LaMotte. No sé si l’autora pretenia ridiculitzar estaments similars, però a mi tot aquest entorn literari em queia fatal. De fet, fins i tot el protagonista masculí no ha aconseguit que li agafés gaire estima.
Ara, però, la història té truc. Perquè just quan penses que allò s’ha convertit en una novel·leta romàntica, de sobte et trobes amb un epíleg molt maco, gens ensucrat, i que et reconcilia amb la història, l’amor i fins i tot els fulletons romàntics. En fi, que suposo que cadascú ha d’experimentar tot el conjunt per arribar a una conclusió global. A mi, no m’ha decebut, però tampoc m’ha entusiasmat.

dimarts, 11 d’agost de 2009

Overbooking a la prestatgeria


Que quedi com  advertència: aquest post serveix com a avís públic que l’adquisició de nous llibres queda suspesa (excepte per raons laborals i formatives) fins a proper avís. La raó: ja no em queda més espai a la prestatgeria, i menys encara al prestatge "d’honor" del qual he hagut de desallotjar l’edició de butxaca de Pride and Prejudice que tantes relectures ha patit.
I el culpable d’aquesta declaració d’intencions és ni més ni menys que el meu nou descobriment de compra per internet: The Book Depository. N’havia sentit a parlar per diferents blocs, i finalment ara farà un mes em vaig atrevir a provar-ho, i no tinc més que recomanar-lo també al meu torn.
The Book Depository és una botiga online de llibres en anglès. Tenen un amplíssim catàleg, amb edicions tant de butxaca com de tapa dura. Els preus són molt barats: hi ha clàssics en edicions Penguin antigues que es poden comprar per 2 o 3 euros, i els llibres de coberta dura els pots trobar des de 9 euros, si tens sort. Però el millor de tot és que ofereixen transport gratuït a un munt de països, inclosa Espanya, així que la diferència amb altres botigues per internet de llibres es converteix llavors en abismal.
He de reconèixer que, com molts, tenia les meves reserves davant tanta oferta econòmica. Però em vaig atrevir amb una comanda de tres llibres per menys de vint euros en total, i no em puc pas queixar dels resultats. Els dos llibres de butxaca que vaig encarregar van arribar sans i estalvis, i en una sola setmana: el més petit va arribar en un sobre d’aquestes amb protecció directament a la bústia, i el més gruixut en una capsa que vaig haver de recollir a Correus.
Amb el tercer vaig tenir problemes logístics, però és precisament en aquests casos quan un pot avaluar del tot l’eficiència del servei. Vaig demanar l’edició Winchester de Persuasion, de Jane Austen, però malauradament es va esgotar abans que me la poguessin enviar. En tan sols quatre dies em van notificar el problema i em van retornar automàticament els diners a la meva targeta de crèdit. I dues setmanes més tard, per fi vaig aconseguir comprar el llibre, tot i que a hores d’ara torna a estar esgotat...
Així que aquí teniu la presentació de les meves darreres adqusicions: la joia de la corona és sens dubte aquesta edició de Persuasion que ha arribat just avui, i que permet que el prestatge dedicat a Jane Austen (espai que comparteix amb els Harry Potter i Dickens, entre d’altres) tingui aquest aspecte tan espectacular:
Share photos on twitter with Twitpic
Després tenim les altres dues adquisicions a través del meu nou descobriment: una edició de butxaca de Jane Eyre de Charlotte Brontë que m’encanta. És una edició de fa uns pocs anys de Penguin, amb la coberta de color verd, que m’entusiasma. D’altra banda, tenim Little Dorrit de Charles Dickens, que em moria ganes de llegir i no trobava enlloc, tot i que té el gran repte de superar les 800 planes...
Finalment, aprofito per presentar també en societat les meves adquisicions franceses: un Oliver Twist de segona mà comprat a Shakespeare and Company, i Old Possum Book of Practical Cats, de T.S. Elliot, descobert a una prestatge de Abbey Bookshop. Ambdues llibreries, considerades de les millors del món, al centre de París.

diumenge, 9 d’agost de 2009

Mamma Mia!


Quan vaig veure el primer trailer de Mamma Mia! vaig saltar d’alegria. Quan estava a punt d’estrenar, vaig pensar que no hi faltaria. Però quan vaig començar a llegir les primeres crítiques, tot es va refredar de cop. Vaig llegir comentaris de gent que la posaven molt malament, i, sobretot, vaig veure alguna interpretació musical del protagonista masculí (sí, Pierce Brosnan) que em va deixar sense alè, i no precisament per la seva qualitat. I si a això hi afegim que Colin Firth havia guanyat uns quilets de més, la veritat és que vaig renunciar a gastar els sis euros de rigor per veure-la al cinema.
Doncs no sé en què estava pensant aquesta setmana que em vaig dir: "va, per què no te la poses en la teva acabada d’inaugurar secció de Pel·lícules de Divendres?" I allà estava jo divendres pensant "va, segur que no és tan dolenta". Doncs no. Era encara pitjor.
Quin és el problema de Mamma Mia!? Perquè el musical ha tingut un exitàs enorme als teatres, i tothom que conec que l’ha vist (el musical, no la pel·lícula) li ha entusiasmat, i a mi de fet les cançons d’ABBA m’agraden força. Doncs jo crec que el problema està, sobretot, en el trasllat de tota la màgia del teatre al cinema: no funciona bé, no rutlla gens. Fins i tot hi ha vegades que et sembla veure les entrades i sortides d’escena pels laterals de l’escenari, les cançons estan forçades a estones... Bé, i comentari a part són les interpretacions: Meryl Streep pot ser tot el meravellosa que vulguem en d’altres films, però aquí està sobreactuada en cada pla en què se la grava. I, per molt que s’esforci i tingui un resultat més que correcte, a mi no m’acaba d’agradar com canta, i un musical també es basa en què la gent canta, i bé.
Però el pitjor de tot és Pierce Brosnan. No perquè hagi tret panxeta, no perquè no sigui el súmmum de la interpretació... Sinó senzillament perquè canta d’una forma tan horrorosa que quan s’arrenca pel tema SOS (us ho enllaço, però esteu advertits...) a un li vénen ganes de tapar-se la cara amb el coixí i enfonsar-se.
Per sort, les cançons d’ABBA són d’aquelles que t’animen per molt malament que estiguin les coses, i ajuden a què la pel·lícula no es faci eterna ni et vinguin ganes de pitjar el botó d’stop. Això sí, és una llàstima que un musical amb tant de potencial hagi acabat amb una adaptació que a mi m’ha agradat tan poc.
Menció apart per Dominic Cooper, l’actor que feia el personatge d’Sky (el nòvio de la filla de Meryl Streep, per aclarir-nos), que em vaig passar tota l’estona donant-li voltes d’on em sonava la seva cara. Fins que en l’última escena em vaig enrecordar d’on el coneixia: va ser Willoughby a l’última adaptació de Sense & Sensibility de la BBC. El que passa és que aquí fent de tan bona persona era incapaç de relacionar-lo...

dijous, 6 d’agost de 2009

Sóc... ¿apte?


Missió superada. Aquest hivern em vaig plantejar el repte de, a banda de continuar amb les classes a l’EOI, treure’m per lliure el nivell D de català. El que significava que m’havia de comprar els llibres i obligar-me a anar estudiant per tal de poder aprovar l’examen a finals de maig. M’ho vaig plantejar, també, com una prova per a l’aventura que vull començar el curs vinent: apuntar-me a la UNED a estudiar Història de l’Art, i mantenir d’alguna forma els estudis d’àrab.
Doncs bé, l’experiment al final ha sortit bé. Han valgut la pena tots els matins que passava enganxada al llibre i el quadern d’exercicis, els dos dies de festa reservats per a repassar histèrica el temari i, sobretot, el dissabte perdut i les cinc hores sense poder anar al lavabo mentre feia l’examen. El passat divendres em van dir que havia aprovat, així que aquesta és ja una etapa superada i de la qual no m’hauré de preocupar més.
Això sí, aconseguir saber la nota ha estat una altra aventura. Tot i que en teoria s’havien de penjar per internet al matí, no va ser fins a les cinc de la tarda que les vam poder consultar, tot i que vaig poder consultar les llistes oficials de forma física al migdia. Us podeu imaginar el tremolor de mans mentre feia passar els fulls fins arribar al meu nom! El més divertit de tot plegat és que, un examen que qualifica el "nivell superior" en català, et doni els resultats fent una falta d’ortografia tan garrafal: és a dir, jo sóc "apte" en el nivell D de català?? He de passar una operació de canvi de sexe per poder recollir el meu títol?

dimecres, 5 d’agost de 2009

Sra. Cartera...

Pràcticament cada dia m’enfado amb la meva cartera. I això que no la veig mai, perquè quan ho faig el que em passa és que directament em desespero. El problema és que l’arribada del correu dos o tres cops a la setmana s’està convertint en tot un misteri en aquest portal, i especialment pel que fa als costums dels repartidors sobre on deixar els sobres.
Generalment, la cartera passa entre les 10 del matí i les 11. Genneralment, jo a aquestes hores encara sóc a casa. Mai, i quan dic mai és mai, piquen al porter automàtic. Mai demanen que se’ls obri la porta, a no ser que te’ls trobis just quan entren. És a dir, la meva cartera pràcticament ni deu saber  com és la meva bústica. I us preguntareu, llavors com s’ho fa? Doncs molt senzill, passa les cartes per sota de la porta d’entrada a l’edifici. Totes juntes, i ja se les arreglaran els veïns per repartir-les.
D’aquest estrany costum jo n’extrec, a primera vista, tres inconvenients. Un: no tinc perquè fer la feina del carter d’agafar les cartes del terra i repartir-les per les bústies dels meus veïns; dos: es corre el perill que alguna carta es perdi o que l’agafi algú altre, fins i tot algú que no sigui del meu edifici, ja que poden entrar visites, tècnics o fins i tot de vegades es poden agafar des de fora, del mal col·locades que les deixen; tres: els meus veïns no tenen perquè saber quines cartes m’envien, igual que jo no tinc perquè saber quines els envien a ells.
I tot aquest entranyable costum de trobar-me les cartes a terra cada cop que surto pels matins a treballar és encara pitjor quan t’ha d’arribar alguna cosa. Vull dir un CD o un llibre que has comprar per internet, i que normalment no ve mai per correu certificiat, sinó per ordinari. L’altre dia em van enviar un llibre que la cartera sí que va entrar dins del portal, però que va deixar mig penjant de la boca de la bústia, aguantada per només una cantonada de no res.O les revistes, que ahir va ser el súmmum dels súmmums. A banda de la revista del centre Jane Austen de Bath també estic subscrita a una publicació gratuïta que fa una companyia petrolífera sobre el món àrab (no parlen pas de petroli, per cert...). Doncs ahir me la vaig trobar mig ficada per sota la porta de l’edifici, perquè ni tan sols passava per allà. Qualsevol persona me l’hauria pogut robar. I el pitjor de tot és que jo aquell matí havia estat tota l’estona a casa i, si hagués pitjat l’intèrfon, li hagués obert la porta sense problemes.
I no puc acabar la sessió de despotricar per despotricar amb una última referència al meravellós art dels avisos de correus. Perquè a mi els avisos de "no se pudo entregar por encontrarse ausente" me’ls trobo a la bústia a les 11 del matí quan no he sortit de casa des de la tarda anterior. El que vol dir que el carter ja ni es molesta en portar-me els certificats o paquets, i me’ls he d’anar a buscar jo mateixa sempre a correus. I, evidentment, els rebo un dia més tard del que em tocaria.
Potser m’hauria de plantejar demanar un descompte en segells per danys i perjudicis, no?

Up. O com sobreviure al síndrome d'agost


Però quina mala nit que vaig tenir ahir: agobiada de calor, de feina, de companys de feina, de tot el que té a veure amb la feina... Total, que una espiral de mal rotllo anava pujant i pujant per la meva gola com si em volgués asfixiar i eliminar-me tot aquest "equilibri zen" que tant he anat publicitant aquestes setmanes, i que em mantenia per damunt del bé i del mal en tot al que jornada laboral es referia... I llavors, en plena crisi nerviosa, vaig pensar: recorda, recorda un bon moment d’aquests darrers dies. I allà estava: dissabte a la tarda, anem al cinema a veure Up (després ens escaparíem a l’Ikea a comprar pastissets suecs, però això és una altra història).
Primer de tot: sí, la pel·lícula em va agradar molt, però vull fer un aclariment a tots els crítics del món que l’han aclamat com a obra mestra. No és millor que Wall-E. No ho és. La primera mitja hora de Wall-E et fa voler saltar a la pantalla i fer petons a la cara del robot que imita Charles Chaplin. Sincerament, crec que res podrà superar aquella mitja hora.
Dit això, els primers vint minuts d’Up! també són espectaculars. És d’aquelles seqüències que, per molt dolent que sigui el que vingui darrere, no podran enfonsar la pel·lícula. De fet, crec que s’hauria d’ensenyar a les escoles de cine com a exemple insuperable de com explicar una història a través d’el·lipsi, i de com emocionar el personal amb només un globus.
Perquè tot i que la pel·lícula és a estones divertida (aquells animalons, aquell traductor de lladrucs dels gossos), sobretot és emocionant. I ho dic perquè servidora es va passar el film plorant com una magdalena, que semblava que no podia aturar aquella pluja de llàgrimes. I el pitjor de tot era: primer, que no tenia kleenex (i a la sortida vaig haver de robar tovallons a una cafeteria perquè ni als lavabos hi havia paper!); i el segon, que els nens, el teòricament públic a qui va adreçat aquest film (i quants nens que hi havia, mare meva), no ploraven gens. Ells tan feliços preguntant allò de "i ara què passaaaaa?". I com m’ho faré jo quan hagi de portar les meves nebodes a veure una d’aquestes pel·lícules i em preguntin això mentre jo sóc un mar de llàgrimes??
En definitiva, molt recomenable. No us deixeu enganyar per l’etiqueta de pel·lícula per a nens, però en fi, ja sabeu que amb els films de Pixar això no passa. I, sobretot, no us perdeu el ja tradicional curt animat de l’inici (a més del trailer de Toy Story 3), que és dels millors que mai he vist.

dimarts, 4 d’agost de 2009

Un programa que val la pena


Quan estem a hotels amb televisió amb satèl·lit, normalment m’agrada mirar els programes internacionals de notícies. No sols perquè generalment són els únics que es fan en anglès i per tant pots entendre alguna cosa (tot i que sempre et queden els realities de la MTV que no estan doblats...), sinó també perquè molts d’aquests canals ofereixen coses que la nostrada 3/24 o TVE 24h no ens ofereixen.
Tot i que no sóc gaire fan de la CNN, he de dir que en el nostre darrer viatge a Suïssa sí que vaig descobrir un programa que em va encantar, però que desgraciadament no puc veure en directe (ja se sap, si no pagues...). Es tracta de Backstory, un programa de mitja hora de durada en què s’analitza, com diu el seu nom, l’altre costat de les notícies. I això no vol dir que hi ha un munt d’anal·listes explicant-nos el context de les novetats del dia, no. Quan dic "altre costat" em refereixo a allò que veuen, senten i pateixen els que s’encarreguen d’elaborar les notícies: els periodistes.
Per exemple, pots descobrir com s’ho fa el periodista enviat a Afganistan per aconseguir prendre una cervesa a l’hotel (a un país musulmà i no turístic generalment no es pot prendre alcohol); el fred que s’ha de patir al tribunal suprem de Washington mentre es cobreixen els temes; o com s’ho van muntar els corresponsals a Los Angeles per seguir tot el circ de la mort de Michael Jackson.
Tot i que hi ha alguns vídeos que són més avorrits, moltes vegades et fan riure i, fins i tot, sentir-te identificat amb el que els passa. No sé, a mi em reconforta que els periodistes de la gran CNN pateixin els mateixos problemes que tenim els modestos d’altres mitjans més locals.
El millor de tot plegat és el bon ús de les noves tecnologies que fan des del programa. Els pots seguir tant a través del Facebook (on pengen algun vídeo de prèvia del programa sobre com s’està preparant o notes sobre els continguts de la nit) o a Twitter (on el presentador fins i tot penja més d’una actualització al dia). El problema en el meu cas és que tot plegat em  crea una sensació d’emoció acumulada que, mentre els americans la poden satisfer amb l’emissió del programa, jo he de guardar-la i esperar fins que al dia següent es pengin alguns dels vídeos a la seva web.  Llàstima que l’emissió "en viu" de la CNN per internet no sigui més que un simple miratge, on fan una programació del tot diferent a la del canal real.
Us deixo aquí amb un petit tast del programa. Es tracta d’un vídeo sobre el corresponsal a Afganistan després de passar uns dies amb els marines americans desplaçats al lloc (allò que se’n diu un "embed" i que es va posar tant de moda a la guerra de l’Afganistan del 2001). Si deixeu de banda el nacionalisme que va sortint per alguns raconets (no deixa de ser la CNN...) teniu una història molt i molt interessant, i que generalment no s’explica mai.

dilluns, 3 d’agost de 2009

No giving up when you're young and you want some

És dilluns, el dia està fosc, plou o fa una humitat i xafogor insuportable, hi ha obres a la Renfe, al metro i a les carreteres de Tarragona... Algú necessita una petita dosi de Mika per animar-se?

Un home a les fosques (Paul Auster)


Avui que, per primer cop en molts dies, el sol no espetega contra la meva finestra i estar davant del portàtil no és cap tortura o un anunci de la ineficàcia de qualsevol tipus de desorant antitranspirant, arriba el moment de posar-me una mica (ni que sigui una mica) en aquest bloc. I començo a fer-ho amb el darrer llibre que he acabat, l’últim publicat per Paul Auster, Un home a les fosques.
No sé si és que l’edat ha fet que l’autor novaiorquès valori més allò de "en el pot petit està la millor confitura", però el cert és que les últimes novel·les de l’autor no serien pas novel·les en el sentit ample de la paraula, sinó novel·les curtes o fins i tot contes. L’avantatge és que, en ser tan breus, si la història et captura, ja no tens temps de notar una baixada de ritme o d’interès, perquè en dos dies, com a molt, ja s’ha acabat el llibre. Em va passar a Viatges per l’Scriptorium, que em vaig liquidar en un únic viatge en tren, i una sensació molt semblant he tingut amb aquest llibre: em va durar menys de dos dies, però sense tenir la sensació que havia estat atrapada absolutament per ell i no podia fer més que llegir-lo. Simplement, després de dues tardes llegint, s’acaba.
M’agrada força el punt de partida de la història: un home gran i molt minvat físicament (una altra de les constants dels darrers llibres d’Auster) passa una nit d’insomni. I per no pensar en les dures vides d’ell i les dues dones amb qui comparteix la casa (la seva filla i la seva néta), comença a inventar-se històries. Bàsicament, una història: la d’un home que de sobte es troba immers dins d’una guerra civil als Estats Units contemporanis, provocada pel presumpte fiasco electoral de les eleccions presidencials del 2000.
Aquesta petita història dins d’una altra història és el millor, de lluny, de tota la novel·la. Per què és inquietant, per què t’atrapa, per què et pot semblar tan real... Però de sobte, a la meitat de la novel·la, la història imaginada s’acaba, i tornem a la realitat imaginada per Auster del nostre home a les fosques, ara acompanyat de la seva néta. I aquí es desenvolupa l’altra història, la més real però no menys inquietant, perquè sembla que per molt que es vulgui fugir, la realitat sempre ens acaba atrapant. O potser perquè sempre és millor acabar posant els peus a terra.
No és el millor de Paul Auster. Crec, de fet, que hi ha històries de la Trilogia de Nova York que són encara més llargues. Però això sí, continua allà tan impressionant com sempre la capacitat per crear ambients i personatges de carn i ossos, però ànima de paper. Caldrà esperar quina serà la propera recepta amb què ens intentarà sorprendre.
Menció a banda mereix la portada de l’edició espanyola (en català i en espanyol): m’encanta aquesta imatge que sembla extreta d’un pintor de l’època de l’expressionisme abstracte i que segurament explica millor que cap altra imatge l’essència de l’angoixa de la nit americana.

diumenge, 2 d’agost de 2009

Tack!


Ja fa una setmana que vaig fer els anys, però raons diverses m’han impedit poder col·locar aquesta foto tan maca amb tots els regals que he rebut en les dues edicions de la meva festa d’aniversari (la dels amics i la familiar). Com sempre, és molt difícil destacar-ne algun: les arracades i el collaret, un foulard que és precisament el meu estil, un punt de llibre perfecte per recordar Egipte, una llibre Kukuxumusu que m’encaaantaaa... Però seré una mica pecadora i en destacaré tres:
-Un llibre bilingüe arab-castellà de contes populars. Quan el vaig veure el primer cop em vaig espantar pensant que només estaria en àrab, però afortunadament té el truc de la traducció a la pàgina del costat... Tot i que encara no em veig gaire capacitada (ni per coneixements ni per concentració) per llegir intentant extreure alguna cosa de la part en àrab, sí que de moment m’està venint de perles per practicar mecanografia en àrab.
-El DVD d’Orgull i Prejudici, versió de la BBC ’95 (aka aquella en què Colin Firth-MrDarcy es banya al llac). Perquè me la sé de memòria gràcies a la còpia piratilla que ja crema de tant fer-la rodar al DVD, però només veure alguns segons dels DVD’s "legals" per provar si tot estava correcte ofereix tanta millora en qualitat d’imatge i de so i tot... De moment encara no m’he pogut asseure a gaudir-la sencera, però sí que m’he empassat ja el documental del Making of (on t’expliquen que de fet Colin Firth no és qui es banya...).
-Entrades per "Hoy no me puedo levantar". I és que quan jo tenia quatre anys era tan fan de Mecano que quan anava al cotxe amb mons pares no sonava res més que Descanso Dominical! I encara avui em sé totes les seves cançons de memòria. El preu i el fet que hi incloguin cantants d’OT em feia tirar enrere a l’hora de plantejar anar-hi seriosament, però ara ja no tinc aquest problema, ja que tinc la data i el seient reservats! La única llàstima és que no em deixaran cantar les cançons durant el musical, però res no és perfecte...
I a tot això hi hauria d’afegir el gran suport econòmic per finançar-me els llibres de la segona carrera que començaré aquesta tardor: Grau en Història de l’Art a través de la UNED. I, evidentment, el fons que mons pares m’han deixat per gastar-ho en "capricis", que va trigar dos dies en traduir-se en roba (i que inclou una samarreta perfecta del Natura...), i algun que altre autoregal que m’he anat fent, com el paquet de Mazarins que ahir vaig comprar a la botiga sueca de l’Ikea i que fins fa poc m’acompanyaven al costat del teclat.

diumenge, 26 de juliol de 2009

My blueberry nights


A l’estiu, els divendres a la nit acostumo a quedar-me sola durant bastant estona. Normalment ho aprofito per veure capítols de les Chicas Gilmore, però com que últimament no he tingut nou material per veure aquestes nits se m’havien quedat una mica buides de contingut. La setmana passada ho vaig dissimular marxant a veure Harry Potter al cinema, però aquest passat divendres vaig decidir baixar-me una pel·lícula i veure-la tranquil·lament al sofà. Això sí, canviant les meves habituals crispetes (ara més desagradables pel tema de la calor) per un polín de taronja ben fresquet i acabat de treure del congelador.
La pel·lícula escollida en aquest cas va ser la darrera de Wong Kar Wai, My Blueberry Nights. De fet, tot just dissabte la Nemui em va estar retraient que encara no l’hagués vista (i ara reconec públicament que ni m’havia enterat quan s’havia estrenat) i, com que em va fer mala consciència tot plegat, vaig posar immediatament fil a l’agulla per poder preparar la sessió de cinema d’aquest divendres.
La veritat és que vaig connectar l’usb al reproductor sense tenir ni idea de què anava la pel·lícula, i m’anava enterant dels actors que la protagonitzaven al mateix temps que sortien als crèdits d’entrada. Però de seguida em va atrapar. He de dir que és la pel·lícula menys estranya de Wong Kar Wai que he vist mai, la més americana, potser. Segurament perquè és una pel·lícula gravada als Estats Units i amb actors americans o anglesos, com la Rachel Weisz, el Jude Law o la Natalie Portman (que, per fi, veig interpretant convincentment), però de fet tinc la impressió que aquest film pren l’argument de la segona història de Chungking Express i el fa una mica més "comercial". Sense exagerar, però.
Com que Chungking Express és una de les pel·lis favorites, no és que tingui gaire queixa que es reprengui el tema, però ara amb els papers repartits de forma diferent. Aquí, una noia amb el cor trencat es consola prenent pastissos de blueberries (que ara m’entero que en català es diuen nabius.. en castellà són arándonos ) a la cafeteria d’aquell Jude Law tan british i tan... bé... tan irresistible com el propi pastís.
I a partir d’aquí la protagonista (la cantant Norah Jones) inicia una fugida endavant creuant els Estats Units i trobant-se amb personatges entrenyables i també amb el cor trencat. I ho fa seguint una ruta molt semblant a la que jo vaig fer l’estiu passat (Memphis, Arizona, Nevada), pel que va ser un ingredient més perquè encara m’agradés la pel·lícula més.
Normalment el nom de Wong Kar Wai espanta a la gent, però com ja vaig dir per Chungking Express, si se supera aquesta barrera un pot descobrir una pel·lícula fascinant. I en aquesta les barreres són molt més fàcils de sortejar, així que en podreu disfrutar sense necessitar d’empassar-vos gaires prejudicis.

dijous, 23 de juliol de 2009

Refrescant el suec


Avui a Estocolm estan a 19 graus centígrads; a Tarragona, voregem ja els trenta tot i que encara falten dues hores pel migdia. Per això, res millor per una situació com aquesta que intentar refrescar aquells coneixements que tenia enterrats de suec des de feia tres anys i que darrerament m’han vingut ganes de recuperar.
Tot va començar parlant amb una companya d’àrab que va dir que era una pena que no recordés res del que havia après de suec. I llavors vaig prendre la resolució que com a mínim aquest estiu recuperaria un 50% d’allò que era capaç d’expressar en aquest idioma mentre hi vaig viure. Com que desgraciadament encara he d’iniciar l’operació rescat dels meus apunts de suec (que estan perduts al traster dels meus pares), he optat per repassar la gramàtica amb un curset on-line força popular i gratuït, amb què més o menys he recordat com funcionava aquesta llengua.
I ara toca mantenir-ho i avançar d’alguna forma. I per això he optat per forçar-me, cada dia, a fer dues coses: llegir les notícies en suec fàcil del diari 8 Sidor, i escoltar l’informatiu Klartext de la ràdio nacional sueca que cada dia dedica deu minuts a explicar les notícies a aquells que parlen poc suec. En el cas del diari digital, he de reconèixer que més o menys me’n surto, i amb l’ajuda puntual del diccionari, vaig entenent què passa pel cap dels suecs aquests dies (no gaire diferent del que passa pels nostres: grip A i un tal Ibrahimovic...). En el cas del programa de ràdio, em resulta tot més complicat, però crec que de mica en mica m’aniré acostumant, i més si pel matí no tinc camions recollint sacs de runa que m’impedeixen escoltar res...
En tot aquest procés tinc, per cert, l’ajuda inestimable d’una nova pàgina web que he descobert: Remember the Milk, una llista de "things-to-do" digital que, sorprenentment, estic seguint de forma bastant seriosa. De fet, l’única tasca endarrerida d’avui era actualitzar aquest bloc!

dimarts, 21 de juliol de 2009

Potter antiestrès


He comentat moltes vegades que, quan un està en una època d’estrés o d’ànim més bé baix, una de les formes de deixar passar el temps és recuperant els set llibres de la sèrie de Harry Potter. Sempre que tinc una crisi lectora o d’altre tipus hi recorro com una forma fàcil d’evadir-me i pensar en altres coses. Doncs amb les pel·lícules de Harry Potter sembla que el destí m’ha deparat una tendència similar, i és que les dues darreres (les úniques que he vist al cinema) han estat estrenades just abans que jo acabés les meves  vacances i m’enfrontés al retorn al món laboral.
En el cas de la sisena de la sèrie, HP and the Half-blood Prince, la coincidència ha estat possible després que fins i tot s’endarrerís la data d’estrena del novembre de 2008 al juliol de 2009, uns mesos que, pel que veig, han aprofitat per retocar moltíssim la pel·lícula després dels primers screen tests que havien transcendit. Jo vaig comprovar in situ com havia quedat tot plegat el passat divendres a la nit, aprofitant que els multicines d’aquesta ciutat encara mantenen de tant en tant la meva minúscula sala de pel·lícules en versió original, i que em van permetre gaudir de la veu d’Alan Rickman i l’accent britànic en tot el seu esplendor.
Reconec que satisfer-me amb aquesta pel·lícula era quelcom complicat: és el meu llibre preferit de la sèrie i trobo que hi ha capítols que per mi eren intocables. Però perquè no es digui que sempre em queixo de vici, començaré per les coses bones, que en té moltes. Primer de tot, crec que és la primera pel·lícula de HP que no se m’ha fet llarga. Vull dir, la cinquena de la sèrie, tot i ser la més curta, té moments que et venen ganes d’anar al lavabo, i aquesta, que dura gairebé tres hores, se’t passa volant. I això té molt de mèrit, així com també la fotografia (que és esplèndida). D’escenes mítiques, aquest film en té unes quantes, i n’hi ha dues que es capturen força bé. Em va agradar molt l’escena cap al final de la cova entre Dumbledore i Harry, i trobo que, a l’inici del film, el Jurament d’Snape amb les dolentes de la pel·lícula queda força reeixit, tot i que ni de bon tros és tan bo com al llibre i jo, si hagués estat la meva responsabilitat, ho hagués convertit en l’escena d’obertura del film per crear aquesta sensació d’ambigüitat que empapa tot aquest llibre. I el nou personatge, Horace Slughorn, és tal i com me l’imaginava en la pell de Jim Broadbent.
De les línies argumentals, trobo que la història de Draco Malfoy s’ha aconseguit capturar molt bé, especialment gràcies a l’esforç de l’actor Tom Felton, però que si no has llegit el llibre sí que pot quedar massa contrastada amb tota la revolució hormonal que empapa el segon terç del film. I celebro que s’hagi mantingut l’escena del Sectumsempra.
Quin és el problema, doncs? Que, de nou, tot es centra excessivament en el trio protagonista; que s’afegeix una escena d’atac de Cavallers de la Mort que no surt al llibre i que no aporta res, i s’obvia TOTA l’acció a l’escena final del castell, que sí que aportava molt; que falta moltíssima informació que, si s’ha d’incloure a les dues parts de la setena pel·lícula, atabalaran a més d’un. I, sobretot, que la millor línia argumental d’aquest llibre, la que correspon a Snape, està mal capturada. No pas perquè l’actor ho faci malament (que torna a ser dels millors davant del rostre de fusta Dan Radcliffe), sinó perquè el guió ho força tot: què forçada l’escena de la conversa mig escoltada entre ell i Dumbledore; què mal resolt l’atac final; i, sobretot, quina decepció la persecució final. Es deixen una frase, què dic, LA frase, i no ens expliquen coses del context que són bàsiques per entendre la traïció moral que suposa aquesta acció des del punt de vista de Harry Potter. Tot es deixa en mans de la línia argumental del llibre del Half-blood prince que s’explica ràpid, malament i que segurament haurà creat moltíssima confusió entre els no-lectors.
Ara veurem com Harry Potter a les dues parts de la setena se les arregla per acabar de complir la seva missió al món. Ho tindrà complicat, tenint en compte que qui li havia d’explicar tot en aquesta pel·lícula (i en la versió cel·luloide es va "oblidar de fer-ho") ara ja no està entre nosaltres...

diumenge, 19 de juliol de 2009

Vida de Charlotte Brontë


És curiós que un llibre que em va provocar un impacte tan gran com la biografia de Charlotte Brontë que va escriure la també novel·lista Elizabeth Gaskell poc després de la seva mort hagi trigat tant en aparèixer per aquest bloc. No dic cap mentida si explico que vaig passar hores absorbida per aquest llibre, que em va afectar emocionalment per la tortuosa vida de les germanes Brontë i que és, de fet, l’única biografia que he estat capaç de llegir-me sencera.
Com ja vaig explicar, agafar aquest llibre de la biblioteca va ser una cosa improvisada, i fruit de l’alegria per finalment haver localitzat Un árbol crece en Brooklyn de Betty Smith, que feia mesos que cobejava. Normalment no m’he interessat gaire per la vida dels escriptors que m’agraden. Tot i que sóc capaç de citar de memòria fragments de les sis obres principals de Jane Austen, mai no he llegit res de la seva vida que no sigui la informació de les cobertes dels llibres o (ara més recentment) els reportatges que es publiquen a la revista del Jane Austen Centre de Bath. Però amb Charlotte Brontë la veritat és que em va picar la curiositat des de molt aviat, i per això, aquesta biografia escrita per una persona contemporània i que de fet va ser amiga de l’autora em va temptar.
La història de la família Brontë és força dramàtica, de fet, i a aquesta percepció general hi contribueix especialment aquesta biografia, feta amb l’objectiu de convertir Charlotte en un personatge ple d’autosacrifici i despreocupació per un mateix. A mi m’agrada pensar que en realitat la seva personalitat no era exactament així, però el que sí que és absolutament cert és la progressiva mort de tots els seus germans (en principi n’eren sis) fins a quedar convertida en filla única, tot un drama que obligatòriament l’havia de marcar. Finalment, ella va morir abans fins i tot que son pare, pocs mesos després d’haver-se casat.
Del llibre (que està replet de cartes de l’autora cedides per una amiga i comentaris d’una segona companya) em va copsar especialment aquells capítols en què van morint el seu germà Brantley i les seves germanes Emily i Anne. El personatge d’Emily Brontë és dels que trobo més colpidors: una noia callada, que adorava els animals i caminar sola pels pàrams, que no parlava amb ningú fora de la família, i que va ser capaç d’escriure una obra tan apassionada i desgarradora com Wuthering Heights. Realment, vaig plorar com una magdalena quan arriba el moment de la seva mort i la descripció de l’enterrament d’Emily, seguida pel seu gos fidel.
La biografia permet conèixer molt sobre la curiosa família Brontë, i les condicions en què es van criar uns nens que, en el cas dels quatre supervivents a la infància, van acabar convertits en genis de la literatura, tot i que no tots ho van poder explotar com a tals. Em satisfà especialment que Charlotte fos reconeguda durant la seva vida (l’única de les tres germanes en aconseguir-ho) i tastés una mica de les crítiques favorables que encara avui en dia fan milers i milers de lectors.
Després de llegir aquest llibre vaig començar a dibuixar mentalment la idea de fer algun dia un viatge a Yorkshire, a conéixer el lloc on les Brontë van créixer i morir. He buscat repetides vegades on està Haworth, com s’hi pot arribar, i he regirat la pàgina web de l’antiga casa de la família, ara convertida en museu i centre d’estudis. Entre les vacances passades i altres temes el projecte ha quedat enterrat, però sé que algun dia el farem realitat i podrem passejar entre un dels paisatges més literaris d’Anglaterra.

divendres, 17 de juliol de 2009

El París perdut


Vacances, exàmens i calor. Un còctel bastant dur per a tenir al dia aquest bloc, que avui ressucita i ja de forma definitiva pels propers mesos, fins a la propera escapada o la propera crisi que m’allunyi dels bits i els codis html. I avui que em torno a posar mans a l’obra i regiro entre la meva motxilla, la veritat és que trobo tantes coses que se’m feia fins i tot difícil decidir per on començar. Així que, com sempre dic, fem-ho pel principi. I el principi de les vacances va ser la nostra mini-escapadeta a París (prèvia al viatge de 15 dies a Suïssa i Alemanya), un cap de setmana del qual en guardaré sempre molts bons records.
L’excusa pel viatge no era una altra que el concert que hi feien Depeche Mode. Com que durant la seva gira d’estiu no posaven els peus per Barcelona, vam decidir tirar la casa per la finestra i anar-nos fins a França per veure’ls en directe (després vam descobrir que sí que venien a Barcelona per la gira d’hivern, però això és una altra història). Per això, vam fer una estada una mica centrada en l’entorn de l’estadi de Saint Denis: vam dormir al Formule 1 que hi ha al costat del cementiri de Saint Denis (en sèrio, hi havia habitacions que donaven a les tombes i per agafar el metro havíem de creuar-lo de punta a  punta) per tal de tenir dues coses a favor: tenir l’hotel a una sola parada del lloc on es feia el concert i també a poca distància de l’aeroport Charles de Gaulle.
Del concert, com que no sóc oficialment fan sinó tan sols una "conversa" forçada per les circumstàncies, tampoc no em veig gaire capacitada per fer una crònica que li faci justícia. Jo m’ho vaig passar molt bé tot i que estàvem a quilòmetres de l’escenari, l’escenari era massa baix, no vaig veure més que els focus i algunes imatges de la pantalla i els francesos són una miqueta més freds que jo en un directe. Però va ser una nit molt especial, perquè la sensació de fer tants quilòmetres només per aquells moments et fan viure el concert com una cosa irrepetible, i això ja et col·loca en un estat d’ànim molt xulo.
A banda de la vessant musical del viatge, l’estada a París ens va servir també per moltes altres coses que van configurar un cap de setmana rodó. Com que durant la nostra única visita prèvia a la ciutat va fer un fred de mil dimonis (era finals d’octubre), vam aprofitar l’estiuet francès per passejar (per fi!) per la vora del Sena, veure el sol pondre’s sobre les seves riberes, amb la torre Eiffel de fons i amb tot de turistes formiguejant pels carrers, els bars i els restaurants. Hi havia un ambient molt maco, amb músics de carrer, gent fent el pic-nic o el botellón a l’aire lliure o simplement passejant. Com que també ja havíem visitat tots els museus que ens interessaven de la ciutat, vam aprofitar per veure dues exposicions que ens cridaven l’atenció: una sobre els retrats d’Andy Warhol al Grand Palais, i una altra sobre Kandinsky al Centre Pompidou (que és un dels meus museus preferits del món).
L’altra gran excusa del viatge era: anem de rebaixes a París!. Perquè allà les rebaixes començaven el 24 de juny, i no l’1 de juliol com a Espanya (dates en què nosaltres ja estàvem a Suïssa), així que vam anar al centre comercial del Forum des Halles i vam arrassar amb tot!! Evidentment, jo vaig tenir una parada a la meva botiga preferida del centre: una botiga especialitzada en mitges i mitjons mooolt més xula que el Calzedonia....
I després, un dels moments més especials: visitar les dues llibreries angleses que ja havia comentat en aquest bloc i que són considerades de les dues millors del món: Shakespeare and Company i Abbey Bookshop. I què puc dir? La primera és com un racó d’allò més especial, però amb un "però": força massificat. Vaig veure més d’un robant llibres, i a mi allò, en aquell temple de la literatura, em va semblar un assassinat. Es tracta d’un antic local, amb dues plantes, replet de llibres de dalt a baix, i on les prestatgeries arriben fins al sostre. Al pis de dalt no hi ha llibres a la venda, però sí antigues edicions i sofàs i llits on estirar-se i llegir amb calma. A l’entrada tenen una terrasseta on feien lectures de poemes. D’allà vaig sortir amb una edició en segona mà d’Oliver Twist de Charles Dickens, que vaig haver de rescatar de la prestatgeria més alta enfilant-me a una escala.
La segona llibreria no és tan massificada, potser perquè està una mica més amagada. Abbey Bookshop estava a més una mica abandonada, ja que girant la cantonada tot París estava concentrat en la desfilada del dia de l’Orgull Gay. Per això, quan em va veure regirar pacientment entre llibres i llibres, el venedor em va convidar a un cafè (que em va mantenir en peu tota la nit del concert) per agrair-me que preferís la literatura a les desfilades. I allà vaig trobar un llibre molt especial i que feia segles que buscava: The Old Possum Book of Practical Cats, un recull de poemes infantils de T.S. Elliott en què s’inspira el musical Cats. I, si mai  us apropeu a aquesta llibreria, no deixeu de baixar al soterrani, on s’apilen un veritable munt de llibres desordenats i plens de pols. Autèntic.

dilluns, 1 de juny de 2009

Jane Eyre, versió 2006

Aquest cap de setmana, mentre la meva neurona de la responsabilitat cridava enmig del desert "hauries d’estar estudiant!", la resta de la meva activitat cerebral es concentrava en acabar de veure la minisèrie de Jane Eyre que va fer la BBC l’any 2006. El resultat, a banda que hauré d’aixecar-me fins dijous a les sis del matí per estudiar abans d’anar a treballar (però és que a mi les coses se’m queden millor de dilluns a divendres....), és que ara puc oferir la meva primera crítica d’una adaptació de Jane Eyre.
En global, l’adaptació m’ha agradat força. La marca BBC ja és de per fet sinònim de qualitat d’escenari, de guió i de vestuari, a més d’una fidelitat més o menys generalitzada a l’original. Mentre que considero Wuthering Heights una obra inadaptable a la gran pantalla (he vist escenes d’alguns intents i ni de bon tros s’apropen a l’obra mestra que és sobre paper), crec que l’argument de Jane Eyre es presta més a una versió cinematogràfica. I més si tens un bon encert en els actors.
En aquest cas, tot i que l’actriu que fa de Jane (Ruth Wilson) sigui més maca del que Charlotte Brontë va fer-la al llibre, crec que aconsegueix captar a la perfecció la senzillesa, la intel·ligència, l’humor i la passió del personatge. Pel que fa a Mr. Rochester, potser també una mica més atractiu del que se’l va dibuixar originalment, també considero que se’l dibuixa de forma creïble i amb els trets de caràcter que se li marquen al llibre. Així que, amb aquests dos bons pilars i una química considerable entre tots dos, l’èxit està força assegurat.
Pel que fa al guió, he trobat dues faltes: passa molt ràpidament per la infància de Jane (l’experiència a l’orfanat i la vida a casa de la seva tieta odiosa) i, sobretot, per la seva vida després de fugir de Thornfield Hall. Tot i els esplendoros paisatges que ens ofereix aquesta part de la minisèrie, tan sols la meitat del darrer dels quatre capítols està dedicat a aquesta part de la història, i tot passa molt precipitadament. Per exemple, s’obvia una escena que jo trobo preciosa: quan Jane, famèlica i a punt de morir de fred, observa per la finestra les dues germanes que estudien alemany, igual que la germana de l’autora, Emily, feia mentre preparava el pa a la cuina.
Pel que he vist per les comparatives que hi ha al youtube, molta gent té problemes amb una escena en concret (que de fet es veu en dues parts a través de flashbacks): la conversa entre Mr Rochester i Jane Eyre després del casament frustrat. Aquí el guionista li ha afegit una càrrega sensual que molta gent rebutja i consideren que espatlla una escena en què Mr Rochester mostra la profunditat del seu amor i Jane Eyre la de la seva integritat moral. A mi, però, m’ha agradat, i és que la càrrega sexual està allà, suggerida sobre el paper, i no crec que mostri una Jane més feble, sinó al contrari.
Per si a algú li pica la curiositat, la sèrie està sencera al youtube, en anglès i sense subtítols (com a mínim fins que els guardians del copyright de la BBC no facin res al respecte). Això sí, recomano que abans llegiu el llibre, i llavors la disfratareu molt més.

diumenge, 31 de maig de 2009

Una sorpesa al correu


Amb els exàmens al damunt i la calor que comença a apretar, fan falta petites sorpreses tan agradables com la que aquesta setmana em vaig trobar a la bústia. Fa un parell de mesos que em vaig subscriure a la revista Jane Austen Regency World, que està elaborada pel Jane Austen Center de Bath, a Anglaterra, i la veritat és que estava força ansiosa per rebre el primer número (que, de fet, és el 39 de la revista). En teoria, la revista surt a la venda el primer dia de mes, i, com que la meva subscripció era nova, en teoria el meu exemplar havia de sortir una mica abans que els "antics". Per això, estava una mica histèrica quan ja estàvem a 25 de maig i el número corresponent a maig/juny encara no havia arribat a la meva bústia, tot i que els responsables de l’editora m’havien anunciat que el paquet sortiria cap a Tarragona a finals d’abril.
Per això, quan aquest dimecres vaig mirar la bústia (que, com sempre passa durant la campanya electoral, estava carregada de papers) no vaig poder evitar alguns saltironets d’alegria en veure que al seu interior estava la revista. Yey! Entre estudis i feina no vaig poder fer més que fullejar-la, i no ha estat fins aquests dos darrers dies que l’he pogut llegir a fons. I m’ha agradat força.
A la revista es tracten bàsicament dos tipus de temes: assajos relacionats amb Jane Austen i les seves obres, noves edicions o adaptacions; i aspectes de l’època històrica en què va viure i escriure l’escriptora (l’època coneguda com la Regència). I tot i que hi ha hagut algun assaig convidat que no m’ha acabat de fer el pes (odio quan la gent s’entesta en buscar tot de trets biogràfics en les novel·les que escriuen dones, quan amb un home tots donem per fet que s’ho inventa com a gran creador que és), ho he passat força bé amb la lectura. M’han agradat els reportatges sobre la dona secreta del rei anglès George IV (el regent del nom de l’època), sobre els valors del caràcter obert i reservat a les obres d’Austen, i sobre les revistes femenines de l’època de l’autora.
Així que no crec que calgui fer ús del meu dret com a nova subscriptora a retornar el primer número i reclamar les meves 37 lliures, sinó que tornaré a esperar impacient que es publiqui el número de juliol/agost per descobrir més coses sobre aquesta autora i l’època que va viure...
Per cert, i ja que estic "austeniana", fa poc m’he enterat que l’NBC estrenarà aquesta tardor una sèrie que modernitza l’argument de Pride and Prejudice. Potser sigui l’enèssima que ho faci, després de l’èxit de Lost in Austen a la ITV britància l’any passat, però estaré atenta a veure què tal és. Per si a algú li interessa, la sèrie es diu State of Romance.

Un árbol crece en Brooklyn (Betty Smith)


Ja vaig comentar fa uns dies que portava molts mesos darrere d’aquest llibre. N’havia sentit a parlar molt bé per internet, i cada cop que anava a la biblioteca reseguia els prestatges de la lletra "S" a la recerca de l’obra. Van ser moltes visites infructuoses fins que un dia estava allà, esperant-me perquè me l’endugués a casa. I no m’ha decepcionat.
La primera cosa que em va atreure l’atenció és que el llibre, tot i que sembla que tot just ara s’hagi començat a publicitar aquí, es va escriure de fet als anys quaranta. L’autora es diu Betty Smith, que, de fet, és un pseudònim darrere del qual s’amaga el seu veritable nom d’origen alemany. Igual que la protagonista de la història, l’autora va viure en els barris marginals de Brooklyn que, tot i que ara als turistes i a les novel·les de Paul Auster sembli el paradigma dels barrirs moderns i artístics, abans era també el cau de tots aquells immigrants que venien a intentar fer realitat el seu somni americà.
I això és el que la petita Francie intenta fer al llarg de les pàgines del llibre, mentre la veiem créixer a través del paper. Mentre ella devora llibres per ordre alfabètic per poder dir "que ho ha llegit tot" i demana per escrupolós ordre tots els gelats de la carta de la gelateria, al seu voltant desfila tot un univers de personatges amb les seves misèries i les seves fortaleses. Especialment els personatges femenins, com el de la mare, l’àvia i les germanes, que s’alcen davant de totes les dificultats i acaben recollint la seva recompensa, i que tant acaben marcant el caràcter de la mateixa Francie.
Un árbol crece en Brooklyn és un llibre sobre la tristesa  i l’esperança que sorgeix d’ella, explicat amb la senzillesa amb què passa la vida de cada dia. L’únic però que li trobo és que potser al final cau massa en el romanticisme d’un final feliç, però fer realitat els somnis (ni que sigui els americans) ja comporta això...

diumenge, 17 de maig de 2009

L'Eurovisió del ventilador

La història d’Eurovisió en els darrers anys es llegeix amb un guió amb poques variacions. Vull dir, si abans SEMPRE guanyava Irlanda, Regne Unit o Suècia, ara o bé guanya un país de l’est (amb una cançó generalment poc potable, però amb una posada en escena diferent, ja sigui amb striptease o un patinador sobre gel) o bé arriba un país escandinau amb una cançó d’aquelles que t’agraden a la primera i arrassa amb tot (l’única excepció seria l’Helene Paparizou aquella, però com que anava amb microfaldilla no compta). I això segon és el que va passar ahir a la nit, el mateix que ja va passar l’any 2006 amb aquells monstres de Lordi. Ahir, però, la cosa va ser extremadament diferent, ja que el guanyador, el noruec Alexander Rybak, és tot el contrari de les màscares terrorífiques del grup de rock finès. Al contrari, com a mínim hi va haver tres representants femenines dels jurats nacionals que es van confessar davant de la càmera enamorades, i crec que amb elles la meitat femenina d’Europa amb l’afegit de la secció gay eurofan... Però bé, la cançó era del millor que es va sentir, així que va ser un resultat just i que va deixar en segon pla allò del "jo sóc Xipre i dono els 12 a Grècia, i jo sóc Grècia i us els dono a Xipre". En fi, us faig una mica de resum cronològic de com vam veure des d’aquí una de les gales d’Eurovisió que més ràpid m’han passat i que més moments de riallada m’han donat (us afegeixo els vídeos d’aquells que considero millors o, bé, que simplement CAL VEURE).
1.Lituània. És el típic concursant random. Recordo que el cantant portava barret. Va tenir sort que els països bàltics sempre es voten entre ells, i arrenquen alguna cosa de Rússia i els escandinaus.
2. Israel. Deixant de banda que Noa va desafinar com una boja (ahir se’m va caure un mite) i la palestina Mira Awad tenia una cara de desubicada impressionant, a mi la cançó m’agrada. Llàstima que la posada en escena va fer que tot plegat estava una mica fora de lloc. Van quedar 16enes, en una de les injustícies de la nit.

3.França. A mi aquella mena d’Edith Piaf que semblava que s’anava a suïcidar en escena o que d’un moment a l’altre trauria una ampolla de whisky de la butxaca, o que es trencaria per la cintura d’abella, em va fer por. Ni vaig poder escoltar la cançó. Sé que el sector masculí opina diferent.
4.Suècia. Mare meva! Lo pitjor de lo pitjor. Una pseudocançó òpera amb una tia amb un front tan gran com les extensions de Lapònia i que desafinava més que Noa en els tons baixos. I en els alts feia por. Justament enfonsats en la taula de classificació.
5. Croàcia. Surt un tio d’aquests guapos tipus Eurovisión (és a dir, banyats en oli) i es queda mirant a càmera somrient que semblava que li sortiria l’estrelleta a les dents. Li acompanyava una rossa vestida amb cortines, tot amb un ventilador a tota canya (accessori que veuríem moltes vegades més...).
6. Portugal. Els happy-flowers de la nit,  i un dels pocs que van sonar naturals i no prefabricats. Vam quedar els 15ns, tot i cantar en portuguès.
7.Islàndia. Van ser els segons, i, a banda que la cantant estava molt bona, no recordo la cançó. Sé, però, que sortia com un vaixell entre la boira a la pantalla. El vaixell era xulo.
8. Grècia. Sento torturar-vos, però el vídeo d’aquest senyor ha de veure’s. Al final de la cançó, després de moure’s durant dos minuts com si tingués un alien als malucs, se li veu un mugró tota l’estona. Déu meu, jo ni podia escoltar amb aquella visió.

9.Armènia. Horrorós vestuari, pitjor actuació, però inexplicablement van quedar desenes. Semblaven un grup de monges armènies amb lligues a les cames.
10.Rússia.Surt una dona que canta una cançó soporífera mentre apareix multiplicada per cinc, també cantant, a les pantalles de darrere. A la versió fílmica va envellint i plora desconsolada, en un altre moment d’aquells de "mama, por". La versió de carn i ossos va cridar com una boja. Crec que a Rússia s’han adonat que fer la gala d’Eurovisió surt massa car i van anar sobre segur per no tornar a guanyar.
11.Azerbaijan. Inexplicablement van quedar tercers. La cançó primer semblava d’influència àrab, de sobte és discotequera i al final es descobreix en plan "ya están aquí los rumberos, ya están aquí". Moment poètic de la nit amb allò de "always on my mind, always all the time".
12.Bosnia. Es veu que el grup aquest és super conegut, però a casa la vam votar l’actuació més avorrida de la nit (amb la francesa i la russa com a mínim hi havia l’al·licient de la por). Si els busqueu per internet, flipareu amb el moment "trance" amb el vel vermell.
13.Moldàvia.Típica cançó folk en què tothom no para de saltar en tota la nit. Sorprenentment, em van agradar.
14.Malta.Típica balada interpretada per la cantant obesa de torn. Avorrit.
15.Estònia.Em va agradar que ahir a la nit molts apostessin per cantar en la llengua pròpia i no en anglès. Tot i que sigui un idioma tan complicat com l’estonià. Van ser unes de les nostres favorites, i van demostrar que no cal tenir cinquanta ballarins i focs artificials per quedar en el top ten (eh, soraya!?)

16.Dinamarca. La cançó estava composada per Ronan Keating. I amb això està tot dit.
17.Alemanya. Van muntar un munt d’expectació perquè sortien amb una stripper que havia estat casada amb Marilyn Manson. Al final, ni va ensenyar res i la cançó ni es deixava escoltar.
18.Turquia. La cantant, que de fet és belga, va desafinar com una boja i va intentar ballar sense èxit dansa oriental (obligatori si representes a Turquia). Van quedar quarts perquè cap al final va sortir un turc d’aquells impressionats que va fer que estigués onejant la bandera turca durant deu minuts.
19.Albània. Haurien d’haver guanyat. Sincerament. Surten a escena amb una nena vestida com la nena de Entrevista con el Vampiro, amb dos nans fent saltirons i un marcià!! Irrepetible.

20.Noruega.En els primers segons llenço la bandera turca que havia onejat en els darrers minuts i em faig noruega. Un cantant guapíssim, d’aquells que són el novi-gendre-germà petit ideal, i canta una cançó maca. Té el punt kitsch just, el cutre just, i amb uns tocs celtes que ja van donar la victòria a Noruega el 1995. Estava cantat que guanyaria.

21.Ucraïna.Aquesta dona es venia com l’anti-crisis girl, i només li va faltar regalar kama-sutres amb el seu número d’habitació per guanyar. La delicadesa i l’erotisme són conceptes desconeguts per a aquesta noia. A destacar el cabreig que tenia la representant del jurat ucraïnès durant les votacions.
22.Romania. El típic numeret d’influència lèsbica. Avorrit, però el vestuari va ser del milloret de la nit (no gaire difícil, per cert).
23.Finlàndia.Només recordo que eren un grup on una de les noies cridava desesperada i el noi estava desubicadíssim.
24.Espanya. Si us plau, classes de dicció per Soraya ja!! Què és allò de "la nochespatami"?? La posada en escena va ser penosa, i més tenint en compte que sortien últims, posició que amb un toc d’efecte et permet quedar gravat a la memòria de tota Europa. Si el gran moment havia de ser la presumpta màgica desaparició de Soraya, que es retirin. Van quedar penúltims i amb la meitat de punts que Chikilicuatre. I això dol, eh?

diumenge, 10 de maig de 2009

La Societat Literària i de Pastís de Pela de Patata de Guernsey


Aquest Sant Jordi, donat que a la nostra prestatgeria ja no ens cap ni un llibre més, vam optar perquè els llibres que ens regaléssim fossin escollits prèviament per nosaltres. És a dir, que si havíem de provocar un problema a la nostra llibreria domèstica, que fos amb un llibre que de veritat volíem.
La meva elecció va ser La Societat Literària i de Pastís de Pela de Patata de Guernsey (de Mary Ann Shaffer, i finalitzat per la seva neboda Annie barrows), un llibre del qual n’havia sentit (o llegit) a parlar incansablement en blocs i més blocs a internet. I tots n’explicavem meravelles, així que em vaig decidir a no esperar més i demanar-me’l. I el resultat no m’ha decebut gens. Seriosament, qualsevol persona que estigui llegint això i que no conegui aquest llibre, si us plau que no perdi el temps i se’l llegeixi ja!
La història es situa just després de la finalització de la Segona Guerra Mundial, i es centra en l’ocupació alemanya de l’illa de Guernsey, situada al Canal de la Mànega. Una escriptora londinenca busca inspiració per un nou llibre, i per una casualitat d’aquelles inoblidables (un habitant de l’illa compra de segona mà un llibre que originàriament li havia pertangut amb ella) acaba descobrint la història de Guernsey. Tot es desenvolupa a través de cartes entre els diferents protagonistes de la història, dividits entre els habitants de l’illa i l’entorn de l’escriptora, Juliet, a la Gran Bretanya.
El llibre és molt recomanable per diferents factors. Primer, perquè és d’aquells llibres que quan vas per la pàgina 20 ja te n’adones que et farà llàstima acabar-ho i comences a assaborir-lo com un bon cafè. Segon, perquè parla del poder de l’art i la literatura per superar els entrebancs de la vida quotidiana, de la necessitat que tenim tots de crear-nos aquest petit raconet al qual necessitem fugir de tant en tant per sobreviure. I tercer, perquè fa un retrat captivador de com va ser l’ocupació d’aquesta illa, de com va viure Londres la guerra, i de com tots plegats intenten sobreposar-se i tornar a viure després d’aquest gran trauma.
Si m’hagués de quedar amb una única escena, seria aquesta:
Ha sortit el sol per primera vegada des de fa mesos, i si m’enfilo a la cadira i estiro el coll, veig com centelleja al riu. Evito mirar les piles de runa a l’altra banda de carrer i faig veure que Londres torna a ser bonic.