dimarts, 28 d’abril de 2009

The tales of Beedle the Bard (J.K. Rowling)


Aquest és un dels llibres que em vaig acabar durant la Setmana Santa (en un temps que hauria d’haver dedicat més a estudiar pel nivell D de català, que és com el pes que aquests dies va carregant-se sobre les meves espatlles). De fet, quan van anunciar que el llibre es publicava mundialment no em va fer especial il·lusió. Necesssitava una desintoxicació de J.K. Rowling després dels set Harry Potter (i les seves múltiples lectures on tots hi acabem tornant quan tenim una crisi lectora) i, a més, quan es va fer aquella edició especial de només set manuscrits (a la imatge en teniu una d’elles, ja que les set tenen diferents pedres precioses a les portades), i un d’ells es va subhastar i el va comprar Amazon, ja vaig llegir el resum dels contes inclosos. Total, vaig pensar, pagar deu euros per llegir el que ja sé...
És clar que en això també hi acaben influint els amics i coneguts, i una amiga em va deixar la seva edició en anglès. I bé, si te’l deixen i no l’has de comprar, sí que em feia gràcia llegir-lo (us podeu creure que a la biblioteca de Tarragona no el tinguin en anglès!!??!!). A l’obra hi ha cinc històries escrites teòricament per Beedle the Bard (el Hans Christian Andersen del món potterià dels bruixots) i traduïdes des de l’escriptura en runes per l’Hermione Granger (personatge també de la sèrie Harry Potter). Un dels cinc contes (que són tots molt breus i amb moral inclosa) ja s’havia publicat dins de HP and the Deathly Hallows (on, de fet, se’ns presenta l’obra cultural de Beedle the Bard, que, curiós, no s’havia mencionat en sis llibres anteriors...) i té un component clau pel desenvolupament de la història. La resta, són històries que promouen, sobretot, la convivència entre muggles i bruixots.
El més divertit d’aquesta edició, més que els contes en si, són els comentaris afegits pel professor Dumbledore tant durant les històries com al final de cadascuna. Hi ha moments bastant hilarants. Aquest ha estat un dels afegits respecte les set còpies manuscrites inicials (sis es van regalar a persones vinculades amb la gènesi de Harry Potter, i una darrera es va subhastar per gairebé quatre milions de dòlars). També es gaudeix molt de les il·lustracions de la mateixa Rowling al llarg de tot el llibre, que són força decents.
Beedle the Bard ens permet retrobar-nos amb l’excel·lent capacitat de la Rowling per explicar històries. Té el do d’explicar les coses amb una màgia especial que t’enganxa, i això és quelcom que es té, o no es té. I com són històries tan curtes, clar, no té espai perquè hi surti el seu principal defecte: la falta de coherència a l’hora de construir fils narratius més complexes.
En definitiva, un llibre entretingut per passar un parell d’horetes, recordar el món màgic de Harry Potter i tornar una mica a la infància. Ah, i no cal haver llegit els set volums de Potter per entendre’l, i fins i tot pot ser un exercici molt bo per a gent que estigui començant a llegir llibres en anglès.

dilluns, 27 d’abril de 2009

Desconnectar


Avui m’he donat un gustàs d’aquells de veritat: no he encès el mòbil en tot el dia. I tot i que encara em quedava algun acte de reflex de posar la mà a la bossa cada cop que em semblava escoltar un telèfon sonant, puc dir que les meves neurones han agraït, i molt, aquest regal.
Si no he actualitzat aquestes darreres setmanes ha estat precisament per això: perquè el meu cervell ha estat tan absorbit, exprimit i triturat amb tasques professionals, que ja no li quedava alè per trobar il·lusió en un bon llibre, en els raigs de sol que ja es colen per la finestra des de les vuit del matí, o en els records o plans de viatge. Espero, però, que la mala etapa s’hagi tancat aquí, i que la meva vida torni a estar estructurada en coses més importants que la feina a partir d’ara.
I apagar avui el mòbil m’ha permès contemplar coses que ni m’havia adonat en els darrers dies. Com que les dues roses de Sant Jordi encara estan en plena forma, i que necessitaven que els canviés l’aigua. Que la més maca de les dues necessitava que la traiés del plàstic perquè lluís en tot el seu esplendor. I també m’ha donat espai per acabar-me el llibre que em van regalar aquell dia (de fet, me’l vaig trobar al menjador en sortir de l’habitació aquell matí) i del qual parlaré (i molt bé) més endavant.
Temps també per anar de compres per la casa, com ja portava temps planejant. Comprar aquella ampolla de vidre que tantes ganes tenia de tenir, o, per fi, la llibreta per la nevera que porto tres anys buscant i sense trobar, fins avui. O per anar fins a la biblioteca i comprovar que, per fi, Un árbol crece en Brooklyn estava disponible, després de setmanes i setmanes anant directament a la secció de la "s" i repassant un per un tots els Smith... I agafar-me una biografia de Charlotte Brontë com a premi afegit.
Tant de bo no hagués d’encendre el mòbil mai més...

dilluns, 13 d’abril de 2009

Les patates de l'Àvia Remei


No, que ningú s’enganyi, perquè no tinc cap àvia que es digui Remei ni tingui remotament alguna ascendència catalana en el seu nom. El títol d’aquest post ve perquè l’altre dia es va afegir a la meva col·lecció el darrer llibre de cuina escrit per l’autoanomenada Àvia Remei, en què ens ensenya una sèrie de plats tradicionals catalans i generalment fàcils de fer (és a dir, que no requereixen d’una cuina professional per fer-los).
Com faig amb tots els llibres de cuina, primer vaig fullejar-lo ràpidament buscant receptes que puguessin ser aplicables a les meves habilitats, gustos i infraestructura culinària (és a dir, fora tomàquets, bacallà, ingredients estrambòtics que només es venen a botigues gourmet o supermercats Corte Inglés o que requereixen d’olles exprès i de forns més avançats que el meu de gairebé joguina). Una de les receptes que em va cridar immediatament l’atenció van ser els "Ous sorpresa": unes patates bullides, a les quals es fa un forat al mig, s’hi introdueix un rovell d’ou,es cobreixen de purè de patata i es gratinen amb formatge pel damunt al forn.
Sonava fàcil,així que m’hi vaig aventurar ahir a la nit. I bé, fàcil ho són, però crec que l’Àvia Remei no escriu les seves receptes per la dona treballadora actual que no té la possibilitat de dedicar quatre hores a la preparació del sopar. Primer vaig bullir ben bullides les patates, i, seguint les instruccions, vaig deixar-les refredar en la seva aigua. Us podeu imaginar que gairebé tres quarts d’hora després d’haver-les deixat refredar, l’aigua continuava fumejant, així que com que no tenia ganes d’esperar-me fins a la mitjanit per sopar, vaig optar per treure-les de l’aigua i ficar-les a refredar a un plat.
Després de quinze minuts més d’espera (i les patates seguien calentes, tot i que ja no cremaven) vaig optar per pelar-les i fer-hi el forat necessari. Però no sé si per falta d’habilitat o per temes de temperatura, però cada cop que intentava fer el forat una mica més gran, la patata es trencava. Així que, tot i que els forats van quedar fets i hi cabia un rovell a dins, no vaig aconseguir prou polpa de patata per fer un purè abundant (el proper cop bulliré una patata extra només per fer el purè) i, per tant, les patates no van poder quedar tan temptadorament cobertes com a la portada.
Malgrat tots aquests problemes, el resultat va ser acceptable. Les patates estaven bones i no sabien tant a patata comles bullides normals (no sóc gaire fanàtica d’aquest sabor...), però tampoc puc afegir-la a la llista d’èxits. I eel formatge per damunt els donava un toc d’allò més interessant, i segurament amb més superfície per on posar-se i purè amb què combinar-se tot hagués estat molt millor. Com a mínim, però, hem recuperat la tradició de provar nous plats els caps de setmana. Espero que aquest cop mantingui més el propòsit.

diumenge, 12 d’abril de 2009

Un dia de relax (Egipte V)

El primer cop que et fan navegar per una motonau al Nil te n’adones que la realitat no és tan romàntica com semblava: el vaixell fa soroll en navegar i totes les habitacions (especialment si estàs al primer pis, com nosaltres) tendeixen a vibrar amb el moviment de la nau. La part bona és que un arribava tan cansat a la nit que ja pot esclatar la tercera guerra mundial allà fora, que un segueix dormint com si res. Afegeix-li que l’habitació que t’ha tocat al vaixell és d’allò més maca, que el menjar és bo i per esmorzar tens unes pastes de crema delicioses, que fa sol i que la piscina del terrat és paradisíaca (sobretot quan observes la riba del Nil asseguda a la teva hamaca....) És a dir, que en el nostre viatge a Egipte, poc podia fer el soroll del motor per treure perfecció al trajecte.
El primer dia de navegació el vam dedicar a dues parades curtes. Una jornada descafeïnada per preparar-nos per la marató del dia següent, amb la visita a Luxor. Aquest dia ens tocava visitar dos temples construïts durant l’època ptolemaica (és a dir, durant la dominació grega d’Egipte): Kom Ombo i Edfu. Aquesta jornada també es popularment coneguda per ser l’aprofitada per les agències per muntar el famós sopar de disfresses, una cita que a tots dos temples (especialment a Kom Ombo) han aprofitat per crear tot un mercat dedicat a la roba i les sabates de suposada tradició àrab per fer les delícies dels turistes.
A banda, però, de les compres (que nosaltres vam limitar a unes sandàlies de presumpta pell de camell... que vam regatejar fins als deu euros!), les visites culturals van ser per a mi el més important. Kom Ombo, que és la visita que es fa al matí, és un temple on la seva ascendència grega és d’allò més clara a les columnes corínties, i on la imaginació ha de posar molt de la seva part per tal d’imaginar-lo complet. Està dedicat a dos deus: Horus i Sobek (el déu cocodril), i per això té una estructura simètrica, cada banda dedicada a una de les dues divinitats. Com a curiositat, a la banda de Sobek hi ha un petit templet amb mòmies de cocodrils, una de les atraccions més importants del dia.
El temple d’Edfu és força més espectacular, tot i no tenir el riu a tocar com sí el té Kom Ombo. Aquí cal agafar un autobús durant deu minuts per anar del Nil al temple, però la imatge bé ho val la pena. Cal afegir-hi a més que el vam visitar quan el sol començava a pondre’s i la il·luminació decorativa es posava en marxa, fet que li donava un aspecte encara més màgic. El temple d’Edfu està dedicat íntegrament a Horus (d’aquí els petits falcons que vam trobar a l’entrada) i en les seves parets s’explica a través de jeroglífics tota la seva llegenda, en un detallisme críptic que fa volar la imaginació. Conforme avançaves més per les seves cambres, el temple es feia més estret, el sostre més baix, fins arribar a la cambra principal, on els francesos van robar la barca que es feia servir per transportar la imatge d’Horus al temple de la seva esposa, però això sí, hi van deixar una còpia.
La jornada, a banda de tenir l’afegit a la tarda d’un té amb pastes, va acabar amb el ja anunciat sopar de disfresses, en què els cambrers ens van obsequiar amb música i ball, i una darrera atracció, en aquest cas d’infraestructures. El pas de l’enclusa d’Esna, un dels punts en què a l’estiu les motonaus fan fins a 48 hores de cua... Nosaltres, per ser prou intel·ligents de viatjar al novembre, vam poder passar-hi sense problemes i gaudir de l’espectacle.

dissabte, 11 d’abril de 2009

Jane Eyre (Charlotte Brontë)


Aquesta setmana ha estat una bogeria. Tan sols he treballat dos dies, però m’han pesat al cos com si cadascun d’ells fossin setmanes senceres, de l’estrès, les hores i la concentració que hi he hagut de posar. O sigui que us podeu imaginar que he agafat aquests quatre dies de vacances (el primer cop que els tinc per Setmana Santa des de l’any 2006) m’han vingut de meravella, tot i que el meu cos hagi necessitat hores de recuperació, i probablement també li calgui molta prudència per tal d’afrontar el que em trobaré a partir de dimarts.
La setmana, però, ha tingut una cosa molt bona: he acabat de llegir Jane Eyre, de Charlotte Brontë. Quan fa alguns mesos vaig acabar Wuthering Heights, ja vaig dir que potser acabava d’obrir una porta cap a l’univers de les germanes Brontë. I, evidentment, aquests dies he fet un pas més.
Jane Eyre és un llibre llarg, escrit en primera persona i de forma autobiogràfica per la pròpia protagonista, qui dóna nom al llibre. Comença en la seva infància i acaba en la seva maduresa, i ens relata les seves experiències a casa dels parents que l’acullen, a l’orfanat-internat on l’envien després, a la casa on fa d’institutriu d’una nena francesa, i al poble on acaba trobant la seva independència.Quan un s’enfronta amb ell li sembla que s’estarà segles llegint-lo (i més amb aquesta edició de lletra minúscula que ens obsequia Penguin...), però un cop comença, no es pot parar. I tot flueix com flueix la vida mateixa, sense que puguis parar de passar planes i planes.
Què és el millor de l’obra? Sense cap mena de dubte, la protagonista. En ple segle XIX, una dona apassionada, d’idees clares, que sembla submissa però que és tossuda en els seus principis, i que lluita durant planes i planes per aconseguir valdre’s per ella mateixa, sense dependre de ningú. I gràcies a això aconseguir la felicitat, és clar. Si no hi hagués aquest retrat psicològic tan perfectament traçat per l’autora, de res serviria la història d’amor de la superfície, que, tot i això, et copsa com una de les més maques i tràgiques alhora de la literatura britànica.
Ja sé que la gent quan sent a dir allò de "clàssic" ho associa immediatament amb avorrit (si veiessiu els problemes que estic tenint per fer entendre a la meva família que Dickens no és sinònim de complexitat!), però històries com aquesta fan que un vulgui absorbir en pocs mesos tot el que la tradició britànica ens ha llegat. Caldrà, però, anar-se dosificant.

dilluns, 6 d’abril de 2009

D'Abu Simbel a flotar pel Nil (Egipte IV)

Em sap greu haver mantingut aquest parèntesi de no actualitzacions al bloc, però temes laborals i l’astènia primaveral m’han tingut una mica apartada durant un parell de setmanes. Així que reprenc el meu viatge del passat novembre a Egipte amb un dels dies més mítics de tot viatge a la terra dels faraons: la visita a Abu Simbel.
Quan vam decidir que viatjaríem a Egipte, vaig posar com a condició sine qua nom que anéssim a aquest temple situat en ple territori nubi, a tocar de la frontera amb el Sudan. Sé que molta gent es salta aquest pas, però des que vaig veure un reportatge sobre el procés de desenterrament del temple, i la història que explica el seu interior... wow, no podia pas saltar-me aquesta visita! Per això, no ens va doldre tant quan el despertador va sonar aquell dia a les dues de la matinada... Bé, això dol sempre, però tenint en compte que ens vam anar a dormir a les vuit del vespre tampoc va ser tan dolorós... Així que vam agafar les maletes, vam agafar el nostre esmorzar pic-nic enmig de les rialles dels treballadors de l’hotel, i mentre la gent encara es divertia a la discoteca de l’hotel vam anar a agafar el vaixell que ens havia de retornar a la terra ferma (recordo que el nostre hotel d’Aswan estava en una illa).
Segons el nostre guia oficial, calia fer tots aquests passos amb una antel·lació escrupulosa perquè el vaixell era massa lent... De fet, el cotxe que ens havia de portar fins a Abu Simbel no ens venia a buscar a terra ferma fins a les tres de la matinada, però tres quarts d’hora abans nosaltres ja havíem de ser al lloc acordat. De fet, no hi va haver cap altre vaixell en aquest temps, o sigui que tampoc va ser equivocació nostre.
Molta son, moltes mirades estranyes per part de la policia turística que controlava la zona, i molt de fred. Quan ja havíem perdut l’esperança, va arribar el nostre cotxe, i cap a Abu Simbel s’ha dit! Perquè l’única forma de fer-ho és "agafant" el comboi controlat per la policia que surt cada dia a les 4 de la matinada (després n’hi ha un altres a les 12), i que durarà tres hores de viatge per carretera, durant els quals els conductors es dediquen a competir entre ells, amb avançaments de por, per veure qui arriba el primer (per cert, vam ser nosaltres!!). El nostre guia, que tenia una son comparable a la nostra, va tenir el detall de posar una alarma al seu mòbil perquè veiessim la sortida del sol al desert. Ell va seguir dormint, i jo vaig fer una mirada d’un minut abans de continuar dormint.
Però tot sacrifici té la seva recompensa, i per fi vam arribar als grans temples excavats dins de la roca durant el regnat de Ramses II, i traslladats en tota una maniobra d’enginyeria durant la construcció de la presa d’Aswan per evitar que quedessin enfonsats dins del llac Nasser. El nostre guia, un altre cop en un exercici d’originalitat, ens va obligar a caminar per davant dels temples mirant cap al mar (prohibit mirar de reüll els temples!) i després de completar les explicacions, ens va deixar girar-nos amb tota cerimònia.
La veritat és que és una de les coses més impressionants d’aquesta terra. I en les nostres fotos tan sols us podem ensenyar l’exterior, però l’interior ("templo famoso, no se hacen fotos", guia dixit) és cent cops més meravellós. L’única contrapartida és la calor. Eren les vuit del matí i feia moltíssima calor, especialment a l’interior amb tots aquells centenars de turistes arribats al mateix temps al comboi aplegats allà dins. No vull no pensar com deu ser la cosa a l’agost. Per sort, la visió de l’espectacular llac Nasser, que és tot un mar sense costa, et refresca com a mínim la mirada.
Després d’investigar els temples, tornava agafar de nou el cotxe cap a Aswan, i de nou tres hores dormitant al seient. A l’arribada, ja ens van dirigir directament al nostre vaixell, on faríem l’última part del viatge de creuer pel Nil (un creuer molt curt, per cert, ja que de fet només navegues l’equivalent a un dia com a molt). Ens va tocar una motonau (que és com es diuen tècnicament) anomenada Alkahila, i de fet ens va fer força el pes. No era la més luxosa, però estava força bé, i tenia una piscina encantadora a la coberta (ah, les estones perdudes allà estirats...). Força curiós descobrir com les motonaus aparquen als ports, en dobles i triples files, pel que, de vegades, per entrar al teu vaixell havies de travessar altres naus pel vestíbul.
Aquell dia, però, el nostre vaixell no es va moure d’Aswan, però tot i la matinada espectacular que ens havia tocat, a la tarda encara hi havia més activitats! Era el torn del nostre passeig en faluca pel nil, unes barquetes sense motor i que es mouen a vela i que condueixen els nubis. És realment preciós, sota el sol de la tarda, i escoltant el so de l’aigua i la brisa... amb aquella llum tan especial d’Aswan. Després d’una mitja horeta de passeig, vam saltar a una llanxa a motor, on vam poder menjar cacahuets, veure coca-coles, i passejar encara més pel Nil. I el que és millor, pujar a la coberta i deixar-nos portar allà per les vistes.
Un cop a la costa, en una espècia de platja al riu on hi havia un mercat a la sorra (evidentment, no hi ha cap racó d’Egipte on un grup turístic posi els peus que no hi hagi un mercat), vam poder banyar-nos al Nil (només els peus, ja que l’aigua estava gèlida!) i, tot seguit, muntar en camell fins a un poblat nubi proper. Tot i que sé que aquesta és una experiència que aterroritza molta gent, jo la vaig trobar d’allò més divertida.
I al poble nubi, vam poder entrar a una casa particular, on ens van servir tè, ens van fer tatuatges de henna, i ens van ensenyar els cocodrils petits que guarden com a mascotes. I mentre el sol es ponia, entre les casetes de colors del poblat.