divendres, 28 d’abril de 2017

Fuera Complejos para Imperfectas (Raquel Córcoles & Lucía Taboada)


Com ha arribat un llibre d'autoajuda a la meva llista de llibres llegits? Doncs molt senzill, va ser un regal que em van fer aquest Nadal. Basant-se en què m'agraden molt els cómics de Moderna de Pueblo (Raquel Córcoles) i que venien un pack que incloïen un mirall i una bossa de tela força divertida, els Reis em van portar el lot que inclou aquest llibre. Es tracta de la segona part de la col·laboració entre la il·lustradora Moderna de Pueblo i Lucía Taboada, que va tenir la seva primera entrega amb Dejar de amargarse para imperfectas (2014). Vagi per davant que jo aquest primer llibre no l'he llegit (i de moment, no en tinc intenció) i, per tant, és possible que alguna de les coses que he trobat a faltar en la seva continuació hi siguin a la primera entrega. Així que disculpeu-me els que conegueu tots dos i, si m'equivoco en alguna cosa, agrairé que em corregiu.

Entrant en matèria, aquest llibre vol oferir un mètode per millorar la confiança en una mateixa, el que anomenen la "autoimatge", i ho fa amb un to irònic gràcies als personatges i còmics de Moderna de Pueblo, que amb el seu to sarcàstic vol fer-te reflexionar sobre com, molt sovint, som nosaltres mateixes les nostres crítiques més dures. Seguint les peripècies de La Imperfecta, que és el personatge principal dels còmics, i els seus quatre assessors (Estilista, Psicóloga, Coach-Nutricionista, Malévola) ofereix un métode de tres setmanes per millorar, precisament, aquesta Autoimatge.


Què funciona en aquesta proposta? El primer, i sobretot, els cómics. Vaig riure moltíssim amb algunes de les vinyetes i no puc deixar de recomanar-vos que seguiu Moderna de Pueblo per riure al mateix temps que sentir-vos retratada en moltes de les seves il·lustracions. La idea que per ser més feliç el principal és també millorar la imatge que tenim d'un mateix i permetre'ns cometre errors i no ser perfectes (perquè ningú ho és!), també em sembla una gran proposta. El problema, però, ve a l'hora d'executar aquesta idea a través dels textos teòricament d'autoajuda.

Primer problema: la idea d'un métode de tres setmanes per millorar la nostra autoimatge em sembla ridícul i una enganyifa. Potser és una forma irònica de riure's dels llibres d'autoajuda? M'agradaria poder pensar-lo. I tot i que els cómics donen la sensació de fer-ne mofa, el text dóna la impressió contrària.

Segon problema: parlem de millorar el concepte que tenim de nosaltres mateixes, però el 90% del que s'ofereix al métode se centra en la imatge exterior. Perquè no parlem d'organitzar el temps, de buscar hobbies que ens omplin, de dedicar temps a nosaltres mateixes sense penediments? No, el métode de tres setmanes et parla de com  maquillar-te (amb consells que es contradiuen amb els més habituals al món de la bellesa, per cert), com menjar (i morir-te de gana), com vestir-te i com fer esport. Em va indignar especialment que, per fer esport, el llibre et diu que has de sortir a córrer. I si no ho fas, són excuses. A tothom ens ha d'agradar el running? No podem preferir altres activitats esportives??

Tercer problema: acceptem-nos com som i no busquem cossos de la talla 36, ens diuen al principi, però al final us proposaré una dieta amb què morireu de gana. Infusions sense sucre a tutiplen... Potser és una mica contradictori, no? És necessari aprimar-se per sentir-se bé? És clar que hem de menjar sa, però això no significa que jo ja estigui satisfeta amb una talla, diguem-ne, 44, i que l'únic que vulgui sigui nutrir-me bé.

Com podeu veure, la meva incursió a l'autoajuda no ha estat gaire satisfactòria. Per sort, tant el lema de la tote bag que venia de regal ("No hago pilates, pero valgo quilates") com un mirall que avisa que va "sense filtres d'Instagram" si combinen més amb la meva concepció d'aquest tema. Curiós, però, que el llibre que acompanyen no ho estigui pas.

dilluns, 24 d’abril de 2017

Sant Jordi 2017





Una tradició ineludible en aquest blog, sigui quin sigui el context, és aquest post de balanç de Sant Jordi. Després que els IMM hagin mort en el meu cas per falta de materialitat (bàsicament compro llibres electrònic i els descarrego al meu Kindle), Sant Jordi sempre és una petita excepció en què intento fer-me amb llibres en paper. Tot i això, el fet que aquí sigui difícil trobar llibres en anglès, i que Sant Jordi (i més si cau en diumenge) sigui un dia complicat per regirar llibreries), ha provocat que enguany la meitat del botí sigui en format digital.


  • La tristeza de los ángeles, de Jón Kalman Stefánsson. Enguany no tenia gaire clar quin llibre volia per Sant Jordi, ja que cap de les novetats em cridaven l'atenció, i em fa molta recança haver de comprar traduccions d'autors anglosaxons dels quals puc aconseguir al moment el llibre electrònic en anglès. Així que he anat a la llibreria i m'he deixat endur, regirant sobretot entre els autors no anglosaxons. I així he topat amb aquest llibre islandés (veureu que Islàndia és un tema recurrent aquest Sant Jordi) que, de fet, és el segon d'una trilogia, cosa que desconeixia al comprar-lo. Espero poder llegir-lo sense problemes com a llibre independent i, si m'agrada, qui sap, potser seguir amb la trilogia.

  • Domingo, d'Irène Némirovsky. Una altra descoberta regirant prestatges a les llibreries ha estat aquest recopilatori d'històries curtes d'aquesta autora nascuda a Ucraïna a principis de segle, però establerta a França. No coneixia a l'autora, però la premissa de les històries m'ha semblat interessant i, de nou, una oportunitat, doncs, per poder anar més enllà si m'agrada el seu estil.

  • Burial Rites, de Hannah Kent. Havia llegit i escoltat moltes meravelles d'aquesta autora australiana, de la qual aquesta és la seva primera novel·la. Està traduïda al castellà, i si l'hagués trobat avui segurament hauria caigut, però ha estat impossible, així que finalment m'he fet amb l'edició electrònica en anglès. L'acció està situada a Islàndia, així que us podeu imaginar que faré més d'un viatge a aquelles latituds en les properes setmanes. La veritat és que em moro de ganes de descobrir Hannah Kent, així que no crec que trigui gaire a començar-lo.

  • Bonus track: The Princess Diarist, de Carrie Fisher. Aquest llibre sí que me l'he trobat per les llibreries, però en la seva traducció en castellà, i tenia clar que volia llegir a Carrie Fisher (l'actriu famosa per donar vida a la Princesa Leia de Star  Wars i tristament desapareguda aquest passat desembre) en la seva llengua original.  He llegit molt bons comentaris sobre la seva capacitat narrativa, i tinc força curiositat per saber com va viure el rodatge de la saga original, que és el que recullen aquests diaris retrobats per l'actriu. Em fa força recança tot el mediàtic tema de l'affair amb Harrison Ford, però estic convençuda que trobaré moltes més coses interessants. 


dilluns, 10 d’abril de 2017

Lady Susan (Jane Austen)



És un petit plaer, malgrat que efímer, poder llegir obres de Jane Austen que són noves per mi. Després d'infinites relectures a les seves sis novel·les més conegudes, de tant en tant topo amb alguna edició d'obres de joventut o alguna obra incompleta. Tot i això, fa molt de temps que era conscient que tenia pendent Lady Susan, una novel·la epistolar que Jane Austen va escriure el 1794 (amb tan sols dinou anys) però que mai no va intentar publicar. Apareixeria impresa molt després de la seva mort, el 1871.

Nota anecdòtica: Lady Susan era l'única novel·la de Jane Austen que habitualment em trobava a la biblioteca del meu poble. Sí, també tenien una còpia d'Orgull i Prejudici, però el primer cop que em vaig apropar a la secció Jane Austen, en plena moda austeniana per l'estrena de Sense & Sensibilty d'Ang Lee, aquesta és l'única obra que hi vaig trobar. I me la vaig endur a casa, vaig llegir una plana i la vaig retornar tal qual, perquè al meu jo adolescent una novel·la epistolar no li venia de gust. Després em trobaria amb Emma i altres de les seves obres, i començaria una història d'amor, però mai vaig tornar a agafar Lady Susan del seu prestatge.

I tot això ens porta al meu jo amb 33 anys que es va fer amb un d'aquests llibrets que per pocs euros inclouen l'edició de Lady Susan amb dues de les obres incompletes més conegudes de Jane Austen: Sanditon (que va deixar inacabada al morir) i The Watsons. Com que odio les obres inacabades, no comentaré gran cosa d'elles. The Watsons la vaig deixar a mitges (algun dia hi tornaré, i Sanditon em va fer la impressió d'acabar just quan començava l'acció, així que poca cosa més puc dir. El que sí vaig devorar i disfrutar va ser aquesta Lady Susan.

Com ja he dit, Lady Susan s'explica completament a través de cartes, a excepció d'un petit epíleg final. Jane Austen va tenir ella mateixa una important producció epistolar que s'ha editat repetides vegades (i de la qual, de fet, en manquen algunes que va destruir la seva germana quan va morir l'autora), així que en aquesta breu novel·la l'autora fa tota una exhibició de saber explicar una novel·la a través d'unes peces tan breus i condicionades com són unes cartes. Aquesta era una estructura que Austen va fer servir força en la seva joventut i, de fet, era l'estructura original de Sense & Sensibility fins que es va decidir a reescriure-la amb un format narratiu més tradicional.

Al contrari del que ens faria pensar el fet que sigui una obra de joventut, Lady Susan és l'única obra de Jane Austen que no està protagonitzada per algú relativament jove (Anne, de Persuasion, és la més gran i està al final de la vintena). Lady Susan Vernon és una vídua amb una filla en edat de casar-se, que arriba per sorpresa a casa del germà del seu difunt marit i la seva dona. Amb la correspondència de la mateixa Lady Susan i la de la seva cunyada, Catherine Vernon, es va desgranant el perfil dels personatges. I és que Lady Susan no sols és atípica per edat, també per caràcter. Coqueta, egoista, conquistadora, calculadora... aviat ens assabentem que arriba a buscar refugi a la casa del seu cunyat perseguida per un escàndol. I les seves arts seductores, que resulten irresistibles per molts homes més joves que ella, aviat es posen en marxa per encandilar el germà de la seva cunyada, Reginald de Courcy.

L'acció no va gaire més enllà d'això: mentre Lady Susan fa gal·la de la seva personalitat condemnable amb les cartes a la seva amiga, la seva cunyada s'escandalitza i la critica contínuament en la seva correspondència amb la seva mare. I tot i que el final és moralment esperable, el cert és que tota la novel·la traspua una certa fascinació per aquesta maldat calculadora de Lady Susan, que crea fins i tot empatia amb el lector. En definitiva, la lectura resulta fascinant perquè la mateixa Lady Susan ho és, malgrat i ser tota una antiheroïna, a diferència de les altres protagonistes de les novel·les d'Austen.

Tot plegat, ens fa pensar que si la Jane Austen de 19 anys va ser capaç de fer aquesta obra tan trencadora amb la literatura de l'època, què ens hauria pogut deixar si no hagués mort tan jove? Assumint que l'èxit com a escriptora li hauria fet allunyar-se progressivament de les convencions socials que, segurament, van filtrar moltes de les idees presents a Lady Susan per centrar-se en heroïnes molt més acceptables pel públic de l'època. Tota una llàstima que mai no en puguem saber la resposta.