dissabte, 20 de gener de 2018

The power (Naomi Alderman)


Ho vaig comentar en el resum del 2017: l'any passat va haver-hi una certa línia temàtica en les meves lectures, marcada per dones autores, protagonistes femenines fortes i, també, una certa tendència a les distopies de missatge femenista. I sóc sincera si us dic que vaig descobrir The Power, de Naomi Alderman, en un d'aquests posts que tant van proliferar l'any passat amb el títol de "deu llibres que has de llegir si vas disfrutar del Conte de la Criada de Margaret Atwood". I crec que vaig deixar clar que a mi m'havia agradat molt l'obra d'Atwood, així que articles com aquests semblaven dur el meu nom.

The Power és també una raresa en aquest blog, ja que és un llibre editat l'any passat (allò que en diríem una novetat), que ha funcionat molt bé en vendes i que fins i tot ha aparegut en algunes llistes de diaris dels millors llibres de l'any 2017 (al New York Times, si no m'equivoco). I tot i que és un llibre que m'ha agradat força  i que trobo que també planteja una sèrie de reflexions molt interessants, sí que us reconec que és una d'aquelles obres en què la idea inicial té molta més força que el seu desenvolupament concret posterior.

The Power segueix una estructura similar, i al mateix temps diferent, a com Atwood plantejava el seu Handmaid's Tale. Des del futur, un home escriptor planteja la publicació d'un llibre basant-se en documents arqueològics del passat sobre l'aparició d'un estrany poder entre les dones. Per fer-ho, demana consell a una escriptora consolidada (que es diu també Naomi, com l'autora real del llibre), que el tracta amb certa... condescendència (un exemple potser de womansplaining). I és que l'ambient on aquest autor suposat de la novel·la viu és una societat on el poder està del cantó de les dones, i els homes tenen una posició secundària similar a la que les dones tenim en la nostra societat real.

Però com es produeix aquest canvi en el balanç del poder? Això és el que ens explica el gruix de la novel·la, en què es narren els fets que van tenir lloc a diferents parts del món a partir que una sèrie d'adolescents comencin a desenvolupar un estrany poder: la capacitat de deixar anar descàrregues elèctriques en les seves mans. I el que comença com un fet aïllat, s'estén: totes les nenes neixen ja amb aquest poder, i les noies són capaces de despertar aquesta capacitat en dones més grans.

The Power segueix el desenvolupament d'aquest canvi social a través d'una estructura de novel·la coral: la jove víctima d'abusos que fuig i, per supervivència, crea tot un culte religiós al voltant de la seva persona i la seva visió del món (el culte a la mare de déu, i no pas a déu); la filla de mafiosos amb un poder extraordinari que busca el seu lloc al món; la política nord-americana que ha d'amagar el seu poder al seu entorn; el jove nigerià que es reconverteix en una mena de periodista documentant les conseqüències d'aquest fenomen a tot el món.

La novel·la planteja una sèrie de preguntes clau: com reaccionaríeu davant de la capacitat d'aquest poder? N'hi ha que el fan servir per venjar-se: víctimes d'abusos esclavistes es rebel·len contra els homes i creen una revolució social que tomba el poder. N'hi ha que busquen fer el bé. N'hi ha que sols busquen més poder, perquè tenir poder tan sols te'n fa voler més... I n'hi ha que directament el fan servir per fer mal. Veiem homes aterroritzats, pares preocupats perquè els seus fills no poden sortir sols, violacions i abusos a homes, assassinats, comercialització de productes per evitar ser sotmesos pel nou poder de les dones...

Tot plegat produeix algunes escenes incòmodes que, per mi, són interessants com a reflexió, però que sé que han molestat a molta gent. No dic que sigui una reacció general (perquè no ho sé), però a Goodreads hi ha molts comentaris de lectors homes indignats preguntant-se: què passaria si la novel·la expliqués el contrari, és a dir, homes deixant anar descàrregues elèctriques sobre dones? Una pregunta que a mi em fa certa gràcia i que crec que fa perdre de vista l'objectiu principal de l'autora: i és que l'escenari contrari és el que tenim en la vida real, per molt que els homes no tinguin cap poder sobrenatural sortint de les seves mans.

Tan interesant com és la temàtica, crec que The Power flaqueja a l'hora de construir els personatges, que resulten majoritàriament plans. Per una novel·la que es construeix des de diferents punts de vista dels personatges, és una debilitat que, amb diversos d'ells, sigui difícil connectar o entendre'ls, o que, fins i tot, s'acabin barrejant alguns entre ells i provocant-te confusió. Per tot plegat, a mi la culminació de la història em va resultar una mica anticlimàtica, per aquesta falta d'empatia, tot el contrari que aconseguia Atwood a la seva popular novel·la, que aquí és una claríssima inspiració.

Tot i això, crec que les parts interesant pesen més que les debilitats, i que The Power és una lectura que us farà reflexionar a tots, homes i dones. I un aplaudiment per aquesta proliferació de reflexions de caire femenista que ens estan fent obrir els ulls a tantes coses que encara ens queden per fer per tenir una igualtat que, ara mateix, el balanç del poder sembla fer impossible.

dimarts, 9 de gener de 2018

Villette (Charlotte Brontë)


Se'm fa difícil parlar-vos avui de Villette, novel·la publicada el 1853 per Charlotte Brontë, ja que per mi la seva lectura va ser una experiència atípica. En primer lloc, perquè va ser un llibre que se'm va fer llarg de llegir (i no per això pesat ni avorrit). Vaig passar crec que mesos per poder acabar-lo, i això influeix a què tinguis una visió una mica més dispersa del seu desenvolupament al cap. I en això hi pesa un factor físic: l'obra té més de 500 pàgines i està escrita, a més, en una prosa molt cuidada i elaborada que no es pot llegir pas a un ritme frenètic (o com a mínim, jo no puc).

En segon lloc, perquè Villette (el darrer llibre que va publicar Charlotte Brontë en vida) no és pas un llibre fàcil i simpàtic, d'aquells que t'enamora i en què vols convertir-te tu en la protagonista. En aquest sentit, aquesta novel·la és pràcticament l'antítesis de la tan famosa Jane Eyre, cosa que el fa de més difícil digestió que la famosa història de Jane, que t'entra pràcticament sense ni adonar-te ni esforçar-te. I malgrat tot això, Villette és probablement tant o més bona que la novel·la més popular de Charlotte Brontë, malgrat ser la gran desconeguda pel gran públic.

En aquesta aspresa aparent de Villette hi juga un paper clau la seva protagonista, Lucy Snowe. I és inevitable la seva perspectiva ja que tota la novel·la se'ns narra en primera persona des de la perspectiva de la protagonista, que ens parla des d'un futur indeterminat. Sí, és la mateixa estructura i punt de vista narratiu que trobem a Jane Eyre, però amb una diferència clau. Jane és una narradora oberta i que confia en el lector, i vol compartir amb total franquesa la seva història (cosa que té certa lògica perquè el final de la seva història és feliç). Lucy, en canvi sembla que ens explica la seva història malgrat la seva pròpia consciència i sense confiar en nosaltres, ens amaga secrets al llarg de tota la narració i, fins i tot, reconeix que ens havia mentit en moments de la història. Un joc literari que pot indignar i meravellar a parts iguals. Per mi, va ser una experiència inèdita adonar-me d'aquesta situació (estic acostumada a què un narrador en tercera persona m'intenti enganyar, però no pas una primera persona) i que va ser clau perquè el tram final de la lectura em resultés encara més interessant.

A Villette resseguim, com ja he comentat, la vida de la jove òrfena Lucy Snowe després que perd tots els seus protectors i possibles feines com a cuidadora i decideix marxar d'Anglaterra a la ciutat fictícia de Villette, al continent europeu, per iniciar una nova vida com a professora d'anglès. No amaga gaire Brontë que Villette és el nom sota el qual s'amaga la Brussel·les real, on ella mateixa va fer una estada amb la seva germana (i on molt sovint es diu que es va enamorar del seu professor).

Lucy, però, limita les seves decisions actives pràcticament a la seva decisió de marxar a Villette. A partir d'allà, la protagonista entoma els diversos esdeveniments de la seva vida com a expatriada amb una actitud passiva que pot arribar a desesperar  a més d'un. Però, al mateix temps, amb una força interior emocional que, al final, no és més que una expressió diferent de l'actitud feminista de Jane Eyre però passada per un sedàs diferent. Lucy s'enamora, es desenamora i es torna a enamorar, però sobretot va aprenent com a persona i intenta trobar el seu lloc en un estat emocional molt marcat per les desgràcies que l'han rodejat i les dificultats d'adaptar-se a un nou ambient. Potser Lucy expressa millor que cap personatge què és sentir-se fora de lloc, incompresa i desgraciada, i intentar aprendre a partir de tot aquest patiment.

En aquesta mena de monòleg emocional, la trama romàntica que tan protagonista era a Jane Eyre  aquí sembla voler passar discretament per davant nostre, de vegades amb una intenció clara de la protagonista d'amagar-nos-la, però que com a teló de fons va avançant. Una història en què hi ha gent que ha vist paral·lelismes fins i tot amb Orgull i Prejudici de Jane Austen (l'enamorament de l'home equivocat, l'home odiós que acabes veient com el perfecte), però no espereu pas aquesta bombolla d'entusiasme i joventut que hi ha a l'obra d'Austen. Aquí trobem una narradora madura i molt desencisada del món, i això impregna tota la trama.

Villette, en definitiva, és una obra que val la pena experimentar en primera persona, i que crec que diu molt de l'ampli ventall d'eines narratives que tenia Charlotte Brontë, i que desgraciadament no hem pogut conèixer més enllà de les seves poques obres publicades. Això sí, prepareu-vos per lidiar amb les reserves de Lucy Snowe i la seva crueltat. Aquesta noia no tindrà cap mirament cap a vosaltres.