dimecres, 14 de març de 2012

Miró: l'Escala de l'Evasió (o com hauria de ser una exposició)


L'exposició que es va inaugurar l'any passat a la Tate Modern de Londres i que des del passat octubre es pot veure a la Fundació Miró de Barcelona és un d'aquells deures pendents que, per un moment, em vaig pensar que no podria complir. Tot i les ganes inmenses que tenia de veure aquesta mostra, semblava que sempre alguna cosa s'interposava en el nostre camí. Però afortunadament fa unes poques setmanes vaig tenir la gran sort d'organitzar amb èxit una excursió d'un dia a Barcelona i, per fi, poder veure aquesta ansiada exposició.

La mostra no deixa de ser més que una antològica sobre l'obra de Joan Miró, prenent com a fil conductor la figura de l'escala que apareix en repetides ocasions als seus quadres, i que per al pintor simbolitzava una via d'escapada cap a la poètica. Amb aquest eix, anem recorrent la vida artística de l'artista des dels seus inicis més figuratius (representats especialment per la seva representació de la masia de Mont-roig del Camp, on ja es troba el germen de molts dels elements que marcaran el seu peculiar estil) i fins a les seves propostes finals, posant l'accent de forma força marcada (tot i que no hegemònica) en el compromís polític de Miró.

Sincerament, crec que poques vegades en la vida he disfrutat tant d'una exposició. És cert que m'agrada molt l'art del segle XX, però, la veritat, no era una gran coneixedora de Miró. Tot i que potser la Fundació Miró sigui un dels museus on més cops he anat, ho he fet sempre atreta per les seves exposicions temporals, però mai no m'he quedat a veure la col·lecció permanent. Mentre duri l'exposició (que es retira el proper diumenge, per cert), aquesta col·lecció ja no es pot visitar (a excepció d'un parell de galeries fetes a partir de col·leccions privades cedides), ja que l'exposició ocupa gairebé tot l'espai de la Fundació Miró.

El millor de l'Escala de l'Evasió, a banda de la quantitat i varietat d'obres de Miró que s'hi poden veure i que us deixaran sense respiració, és com de bé s'han plantejat tots els serveis paral·lels. El tríptic amb informació de l'exposició no és simplement un text introductori: hi trobareu comentats diversos dels quadres de l'exposició, senyalitzats amb números durant l'exposició perquè no us en perdeu detall. Però el que és veritablement impressionant és gastar-se uns cinc euros més i agafar l'extraordinaria audioguia de l'exposició. Bé, potser ja ni li hauríem de dir audioguia, sinó guia multimèdia o similar. Instal·lada en un ipod, l'audioguia no sols ofereix uns comentaris gravats realment didàctics i interessants (he fet servir moltes audioguies que són més aviat soporíferes), sinó també dibuixos, gràfics perquè entenguis els símbols de Miró, vídeos, fotografies complementàries, animacions, músiques que van inspirar l'autor i que han d'acompanyar la teva visó dels quadres...

I encara n'hi ha més: molts dels quadres exposats tenen un codi QR perquè, amb el vostre telèfon mòbil, accediu a més informació on-line. La veritat, tenia tantes possibilitats de descobrir coses en aquesta exposició que vaig disfrutar com una nena petita a qui li han donat una bossa de caramels i no fa més que regirar-la i pensar amb quin començarà.

A banda d'aprendre a entendre i admirar l'obra de Miró, aquesta mostra m'ha servit per descobrir una vocació (una més) de futur: vull ser la persona que faci aquestes meravelloses audioguies d'exposicions. Aquesta sí que ha de ser una feina satisfactòria.

dilluns, 12 de març de 2012

A Christmas Carol (Charles Dickens)



La darrera novel·la que vaig llegir l'any passat no va ser pas una novel·la amb totes les lletres, sinó una història breu, però d'un autor en majúscules: Charles Dickens. Quan estàvem preparant el nostre cap de setmana a Londres del mes de desembre passat (d'accent molt nadalenc i dickensià), vaig pensar que l'escapada requeria obligatòriament d'un bon acompanyament lector, i per això em vaig decidir per una de les històries més universalment conegudes de l'escriptor britànic: A Christmas Carol.

Evidentment, com tota nena que ha crescut sota l'influx de Hollywood i tantes i tantes produccions vingudes del món anglosaxó, ja coneixia la història d'aquest conte breu sobre l'esperit nadalenc o, més ben dit, la falta d'esperit nadalenc del senyor Scrooge i els tres (en realitat quatre) fantasmes que el visiten per fer-lo canviar d'opinió. Mai, però, no havia llegit la història original de Dickens. I va ser potser una de les eleccions més encertades, ja que la història em va acompanyar just el necessari durant la fase de preparació, el vol d'anada i l'estada, podent girar-ne les darreres fulles (si és que es pot fer servir aquesta expressió quan fas servir un lector electrònic) just en el vol de tornada.

Evidentment, la història no em va sorprendre, però sí que em va fer gràcia descobrir petites expressions com aquest "Bah, Humbug" que deixa anar Scrooge pràcticament a cada paràgraf a l'inici de la història, i que és tota una institució en la llengua anglesa, pel que es veu. Al Museu de Londres vam trobar fins i tot imans de nevera amb la famosa frase. A Christmas Carol va tenir també un paper molt important a l'hora de revitalitzar les tradicions nadalenques angleses, llavors en decadència.

Una petita joia per posar un punt i final excel·lent a un any lector que, tot i els horrors que sembla que m'hagi costat acabar d'explicar en aquest blog, m'ha deixat molt i molt bones sensacions.

dissabte, 10 de març de 2012

Un cap de setmana fora: Cardona i Món Sant Benet

Per aquestes dates és habitual que ens prenguem un cap de setmana de relax un cop acabats exàmens i altres moments d'estrès de les setmanes anteriors. Tot i que enguany teníem molt recent el viatge que vam fer per Nadal a Estats Units i Mèxic, tot i així ens va venir de gust sortir una mica de la rutina ni que fos per dos dies. I aquest cop vam escollir la comarca del Bages per fer el nostre particular kit-kat, amb Cardona com a punt de referència.

La sort va voler que el cap de setmana ens caigués en plena onada de fred polar per aquestes terres, pel que de camí cap a Cardona ja vam trobar restes de sal i gel a les carreteres, però va ser de pujada cap al castell de Cardona (on també es troba el famós Parador) que ens vam topar amb una carretera completament gelada, tot i que més o menys transitable. Un cop a dalt de tot del turó, vam anar a fer una visita al castell; no vam poder fer la guiada, ja que ens suposava una hora d'espera amb un vent absolutament gèlid, però sí que vam visitar la petita església situada dins del conjunt, i que és un dels primers exemples de construccions romàniques a Catalunya i Espanya: la col·legiata de Sant Vicenç de Cardona.
M'encanta aquesta imatge exterior de la capçalera de l'església, però ja us dic que per dins és encara més maca i impressionant, per molt que d'entrada es pugui pensar que l'art romànic és fosc i poc atractiu. És imprescindible entrar-hi!

Un cop acabada la visita, vam baixar de nou fins al poble de Cardona, on vam estar voltant pels seus carrers estrets fins l'hora de dinar, quan vam fer un àpat senzill en un dels restaurants que hi ha a l'entorn de l'Ajuntament i l'església. I amb la panxa plena ens vam dirigir a la nova parada del dia, la Muntanya de la Sal: es tracta d'una antiga mina i encara avui salinera que no és més que tota una muntanya, natural, feta de sal. Encara s'extreu la sal de l'exterior, però els quilòmetres i quilòmetres de galeries interiors són transitables en part dins d'una visita guiada.
Després de la visita a les mines i a les antigues instal·lacions de la mina (es pot veure un vídeo sobre les condicions de la mina, amb testimonis d'extreballadors, familiars, etc), vam anar cap al nostre hotel, l'Hotel Rural la Premsa, situat en una de les pedanies de Cardona, la Coromina, i construït en un antic molí d'oli. Molt maco, molt acollidor i càlid, i amb un restaurant genial on ens vam poder menjar un sopar boníssim aquella nit.

El matí següent, després d'un esmorzar revitalitzador, vam seguir cap a la darrera parada de la nostra ruta: Món Sant Benet, tot el complex cultural i gastronòmic que ha creat Catalunya Caixa entorn l'antic monestir de Sant Benet de Bages, que va comprar la família del pintor modenista Ramon Casas.


Teníem reservada l'entrada per la visita guiada al monestir, una visita que es fa amb tot un seguit de presentacions audiovisuals força impressionants que acompanyen les explicacions del guia i la visita als elements patrimonials. Desgraciadament, estava espatllada una de les presentacions audiovisuals principals, i tot i que ens va enfadar una mica que no ens aviséssin abans tot i tenir una reserva feta, ens va semblar una visita interessant malgrat tot. La parada final la vam fer a un dels tres restaurants que hi ha al conjunt, el Restaurant Món, on la curiositat és que la cuina està a la vista i pots anar veient com el xef prepara els plats.