dilluns, 27 d’octubre de 2008



Per les fans de Hugh Jackman que pul·lulin per aquí, un petit regal per aquest dilluns al matí.

diumenge, 26 d’octubre de 2008

Panellets' DayDay


Doncs aquí estem, després d’una hora per fer el massapà, dues i mitja per fer tots els panellets i passar-los pel miniforn, així estava la nostra tauleta del menjador ara fa una hora i mitja. Evidentment, ara ja n’han desaparegut més de la meitat: alguns devorats, i altres (la majoria dels no presents ara) en un túper per portar-los demà a casa dels pares. La veritat és que ha estat el cop en què tot el procés d’elaboració (que no és gaire complicat, però sí que és llaaarrg) m’ha comportat menys problemes: no hi ha hagut ametlla per tot el pis, jo no he acabat arrebossada de massapà, no hem tingut moment de crisi "déu meu, no hi ha forma de barrejar tota aquesta ametlla amb tot aquest sucre" (petit truc: hi poso menys sucre que ametlla, i de pas així queden més lleugers) i, sobretot, la meva relació amb el forn ha millorat moltíssim. La clau: el paper vegetal per fer rebosteria, que és senzillament el millor invent del món. I des d’aquí animo al seu creador a posar-se a pensar immediatament en un aparell que permeti que als panellets de pinyons se’ls enganxin els pinyons, i no calgui anar-los posant un a un per després veure com van caient, de tres en tres, per la força de la gravetat. Enguany ha estat millor que altres experiments, però tot i així, és humiliant que els panellets de pinyons del guissona tinguin millor aspecte. Que no sabor.

dijous, 23 d’octubre de 2008

Countdown to Panellets' Day!!


Aquest any em toca treballar el cap de setmana de Tots Sants, així que el gran dia de la preparació dels panellets l’hem hagut de traslladar al proper dissabte, d’aquí dos dies. Aquest matí, tot i que s’ha despertat humit, plujós i fred, m’he ataviat amb el meu abric i el meu mocador de coll i he anat a fer el primer pas indispensable: comprar tot el necessari. Ja se sap, l’ametlla mòlta, el coco, els pinyons... I el millor de tot quan començo aquest ritual és que és l’únic cop de l’any que vaig a una botiga de barri que hi ha darrere del mercat, que, la setmana que ve, segur que estarà fins a dalt de gent comprant ingredients per panellets. Avui, perquè encara era aviat i perquè els dies que fa fred els tarragonins s’amaguen com cargols a casa, no he hagut de fer gens de cua i he pogut fins i tot fer broma amb el venedor, un senyor gran venerable i gran coneixedor de les fluctuacions de preus de pinyons i ametlles.
I per donar forma a tot plegat enguany tinc un complement de luxe: un pinzell de silicona! He regirat mitja Tarragona fins trobar-lo, però ja és meu, i a veure si així com a mínim aconsegueixo que se’m quedi enganxat algun pinyó, que sempre em cauen tots...
En fi, dissabte publicarem els resultats!!!

diumenge, 19 d’octubre de 2008

Cinnamon Songs


Aquest cap de setmana he estat per casa dels pares, que sempre va bé per deixar enrere estrés i recarregar una mica les piles. I dissabte a la tarda el vam aprofitar per un dels passatemps preferits de la zona: anar a l’Ikea i el centre comercial Gran Via 2 de l’Hospitalet. Seriosament, no sé què era de les nostres vides abans que obrissin aquests dos centres, la veritat...
Doncs feia segles que no posava els peus a Ikea, probablement des de pocs mesos després d’haver-me mudat. Sempre m’agrada molt xafardejar aquesta botiga, perque té un munt d’avantatges sobre la resta de botigues de mobles: vas seguint un recorregut, pots entrar i tocar a totes les "habitacions" muntades, regirar calaixos, obrir electrodomèstics, rebuscar entre caixes d’ofertes... A mi, entre tanta cuina de somnis, em van venir ganes de quedar-m’hi a viure entre fogons interminables i metres i metres de marbre per preparar coses...
Però el millor de l’Ikea no és això, sinó un petit racó que hi ha un cop ja has passat les caixes: la botiga sueca! Quan vaig descobrir que això existia a l’Ikea, em va donar una alegria immensa, i ara, cada cop que hi anem, arrossego a qui sigui per fer-hi un tomb, i per uns segons, em torno a sentir en ple supermercat de Lund en els meus temps d’Erasmus. No és que tinguin una gran varietat de coses, i trobo molt especialment a faltar els kanelbullar (yum!) i els mazarin (yum!yum!), però com a mínim dissabte vaig poder rescatar una altra de les "delicatessen" de la reposteria sueca: les pepparkakor. Són més aviat típiques de Nadal, però com aquestes són les senzilles en forma de flor, i no amb forma d’arbre de Nadal, no passarà res si les mengem abans, oi? Però sens dubte aquesta petita caixa m’ha retornat als temps en què els dies tenien olor a canyella i cafè per emportar del Pressbyrån...

dijous, 16 d’octubre de 2008

Dracula



Sempre havia pensat que la pel·lícula de Ford Coppola sobre Dracula era molt fidel al llibre original. Per això, quan em vaig començar a llegir el llibre de Bram Stoker, en anglès, pràcticament cada escena em recordava coses que havia vist al film, i pensava, què bé que hi hagi directors que no hagin d’inventar-se coses per adaptar grans novel·les!
Doncs bé, el passat diumenge vaig acabar el llibre (crec que és el primer amb més de 100 pàgines que en molt de temps aconsegueixo acabar sense haver de renovar el préstec a la biblioteca) i  la meva impressió va canviar radicalment. A l’encapçalament d’aquest article us recordo la primera escena de la pel·lícula de Coppola, aquella en què ens expliquen perquè el protagonista va cedir al vampirisme i el perquè de la seva obsessió amb Elizabeta/Mina.  És el tema que a tothom que li agrada la pel·lícula l’acaba captivant: la vessant romàntica del monstre, igual que a Frankenstein. És una escena genial, no en tinc cap dubte.
Però la cosa és que el senyor Bram Stoker no va incloure res d’això a la novel·la, és a dir, el director s’ho va inventar tot per apropar el film al públic contemporani. Al llibre (tot i que sí que és cert que està obert a interpretacions) l’únic romanticisme de Dracula és una certa preferència per les noies maques com a víctimes. No es parla de cap Elizabeta ni de cap amor de Dracula cap a Mina. El Dracula de paper és dolent, i s’aprofita de Mina per venjança perquè Van Helsing and co. el volen aniquilar per tot el que va passar amb la pobra Lucy (que, per cert, no és tan "putón" com a la pel·lícula).
El més curiós de tot plegat és que ambdues propostes m’han agradat. La pel·lícula, perquè está ben construïda i sap aprofitar-se de la base escrita per crear un univers que no desencaixa i que atreu l’espectador modern (la Nemui em diu que al final les coses desvarien una mica respecte de la novel·la, però jo no me’n recordo com acabava el film). I la novel·la, perquè és entretinguda, ben escrita i sap mantenir el suspens i el misteri com ningú. Fins i tot ara quan ja tots tenim ben clar que quan un entra al castell de Dracula es trobarà un vampir allà dins. El pobre Jonathan Harker no en té ni idea i ho passa bastant malament averiguant-lo.
Crec que pocs llibres m’han fet passar tanta por com, precisament, aquestes primeres escenes al castell de Dracula. És el punt més àlgid del llibre, que després manté un bon ritme, però mai a un nivell tan alt. L’estructura és també curiosa: tot s’explica a través de cartes, diaris personals i notícies fictícies als diaris. Al principi es fa una mica complicat potser entrar dins de la dinàmica de la novel·la, però a les 50 planes ja ni te n’adones d’això i tot simplement flueix de la pàgina 100 a la 300.
Aquesta lectura, a més, m’ha servit d’introducció a la temporada de Halloween. Perquè sí, jo sóc una partidària de la fusió entre Halloween  i la castanyada, i defenso que podem menjar panellets il·luminats per una carabassa amb una cara mal·lèvola i una espelma a dins. De fet, des d’ahir tinc col·locada a casa la meva "pumpking" de plàstic, i a més, em vaig quedar fascinada amb les decoracions de Halloween que vaig trobar pel carrer. Si algú va al Vendrell, que no s’estigui de mirar les pastisseries i supermercats del nucli antic, que són tota una mostra de com la fusió de cultures catalana i anglòfona poden ser bones!

dilluns, 13 d’octubre de 2008

Nous experiments culinaris


A la meva mini-cuina he establert la norma d’intentar provar alguna cosa nova almenys cada cap de setmana que tingui lliure; és a dir, que estigui per Tarragona i que no treballi. Aquesta setmana no ha estat un, sinó dos els experiments que hem posat en marxa, i tots dos han sortit força bé. Un millor que l’altre, però com a mínim no ha calgut recórrer a les truites d’emergència.
A la foto teniu el meu primer rissotto. No l’he fet a la forma tradicional, sinó amb una recepta simplificada que he trobat al llibre Deixa’m Cuinar a Mi, del qual ja en vaig parlar a l’hora de descriure els meus paquetets de carn. Bé, reconec que quan vaig treure aquella pasta blanca de la cassola estava convençuda que tots els grans d’arròs havien esclatat i que allò era una massa inmenjable. Però, vés per on, tampoc va quedar tan malament, i ens ho vam menjar de forma força agradable. A veure, no és un rissotto de restaurant, però és un començament. I potser més endavant m’atreveixi a anar experimentant amb la recepta original. Per cert, que em va costar 15 minuts de peu davant de la inmensa nevera de formatges del supermercat per trobar un paquet de parmesà ratllat...
L’altre experiment de la setmana va ser molt i molt més bo. Com que és Santa Teresa (bé, crec que és el 15, però és igual...) hem fet Torradetes de Santa Teresa. He de reconéixer que jo a aquest plat li he dit tota la meva vida "torrijas", i que en móns de parla castellana (llegeixi’s casa de mons pares, per començar...) és un plat típic de Setmana Santa. És més, encara recordo el meu viatge en època "santa" a Madrid i tots els bars amb el cartellet de "tenemos torrijas".
Doncs no! Resulta que els catalans de pura cepa les fan per Santa Teresa. I com que el plat és boníssim, tampoc ens calien gaire excuses per intentar-ho (de fet, el vaig planificar sense ni saber que era Santa Teresa...). Va haver-hi algun que altre incident durant l’elaboració: vaig cometre el tan típic error de novata de deixar que la llet se’m surti de l’olla quan l’estic bullint, i la cuina encara fa olor a llet cremada cada cop que l’encenc. Però malgrat el desastre que vaig muntar en els meus pocs centímetres quadrats de marbre, i l’aniquil·lació de forquilles i plats (gairebé no en van quedar per sopar!), després van quedar boníssimes! És impressionat el fàcils de fer que són, i com de bones després estan. Molt recomanable aquesta recepta, tot i que és una bomba de calories... Ideal pels que hem perdut una mica de pes les darreres setmanes!
Ah, i investigarem la recepta d’un dels grans descobriments del cap de setmana: el tallat de l’Argenteria de Vilanova!!

dijous, 9 d’octubre de 2008

Analfabeta digital


Aquest matí em disposava tota feliç a actualitzar aquest blog i després veure el primer capítol de Gilmore Girls abans d’anar a la feina. En obrir la plana, m’ha tornat a assaltar una idea que últimament tinc força, i és que no m’agradava l’aspecte del blog. No sé si perquè jo no ho vaig fer bé al principi o perquè la gent de blogia ha canviat els paràmetres predeterminats, però la lletra apareix gran i atapeïda, i trobava que no era gaire llegible. I una altra cosa que m’obsessiona: m’ha desaparegut la data que apareixia a l’encapçalament de cada article.
Així que jo tota feliç entro a l’apartat d’aparença i començo a regirar. Primer busco com tornar a col·locar la data; activo tot l’activable i res de res, la data desapareguda. Pensant que ja ho seguiré mirant més endavant, decideixo arreglar el tema de la font dels articles. Tampoc trobo res de res. Enmig de la desesperació, obro el blog amb l’internet explorer (jo faig servir mozilla) per veure si aquí sí que apareix la data. I no, ella no surt, però per culpa de la foto de l’snoopy gegant que tenia abans com a logo, tota la plana es desquadra en aquest tipus de navegador (ho sento pels que heu patit aquesta versió tots aquests mesos).
Tornem-hi a l’apartat d’aparença: elimino la foto de l’snoopy i decideixo canviar l’encapçalament de la plana, ja que descubreixo la funció per pujar-hi una foto. I aquí no us dic cap mentida si afirmo que m’he estat ¡una hora! per aconseguir pujar aquesta foto meravellosa del gira-sol que ara veieu (si no la veieu, feu actualitzar vàries vegades, que es veu que costa que els navegadors agafin l’última versió del blog). I aquesta foto no és la primera que he escollit, de fet, perquè el sistema s’emperrava en tan sols col·locar-me una imatge que quedava mal ajustada.
Un cop assolit l’objectiu trobo, de pura casualitat, com canviar el tipus de font del text i l’interliniat. Justament per on havia mirat cent cops abans. Corregeixo això i el color de fons (aquí de forma més ràpida) i me n’he d’anar pitant cap a la feina sense haver actualitzat i sense veure la sèrie que volia veure.
Ah, i la data segueix sense aparèixer (però espero que us agradi el nou disseny retocat!).

dilluns, 6 d’octubre de 2008

Sort de Heroes...


Aquest mes d’octubre està sent més duret del normal: tornar a les classes d’àrab significa entrar a treballar a les 9 del matí, retallar el temps per dinar, i enllaçar després de més de vuit hores de feina amb dues hores de pirueta mental amb aquest idioma de vocabulari infinit. Sort que l’agobio d’aquests primers dies, en què a dures penes recordava l’abecedari, ja es va passant i es van tornant a despertar aquells raconets del meu cervell amb les banderes d’Egipte, Aràbia Saudí i bé.. uns quants més!
En aquests dies tan exprimidors, tan sols tinc tres escapatòries: la lectura, la cuina i les sèries! Perquè per fi ha tornat la temporada de sèries als Estats Units,i el que és més important, per fi ha tornat Heroes!! De fet, la tercera temporada (dedicada als villans) ja va començar el dia 22, però entre tecles i altres coses no ens hem pogut posar al dia fins aquesta setmana, que ja hem vist els tres capítols fins ara emesos, més el countdown del dia de l’estrena, i tot està preparat ja per demà al matí posar a baixar el quart capítol.
Què puc dir d’aquesta nova temporada? Els dos primers capítols em van agradar molt,  i el tercer potser ja va fluixejar una mica, però també és normal. Em va encantar el ritme accelerat que li van donar, els girs pràcticament des de la primera escena, i el munt d’incògnites que han anat obrint sense pràcticament donar-te temps a anar-les anotant mentalment. Del meu heroi preferit, Peter Petrelli, cal celebrar el retorn del seu homònim del futur, aquell de la cicatriu i la part fosca que tant em va agradar en aquell capítol mític de la primera temporada. Llàstima que ara no porti aquell abric llarg que tant m’agradava....

Crec que els creadors de la sèrie han aconseguit recuperar una mica el ritme respecte de la primera. És impossible recuperar aquell encant dels primers capítols, tal i com ja vaig dir a l’hora de comentar la segona temporada, però sí que és molt millor que  la a estones tediosa temporada passada, amb aquells capítols interminables al passat... Però si l’interessant és el futur!!
Bé, com diu algú, Heroes no deixa de ser una sèrie de consum ràpid. Sí, però precisament per això m’agrada tant. Perquè necessito crispetes, acció, però tot ben posat, sense que em prenguin per tonta. I si a més és amb actors interessants, quina queixa puc tenir?
Per cert, ja tinc preparades el retorn de Pushing Daisies i he decidit revisionar Gilmore Girls. Ja explicaré què tal!

diumenge, 5 d’octubre de 2008

L'èxit dels paquetets


M’agrada força això de moure’m entre fogons i provar noves receptes (fins ara, gairebé sempre me n’he sortit amb èxit relatiu...), però la meva limitadíssima cuina (dos fogons, un mini marbre i un forn que sembla tret d’un joc de nines) em limiten una mica. Totes les receptes que trobo acostumen a ser massa complicades, bé per les meves habilitats, o bé per la meva infraestructura material.
Per això m’ha alegrat molt trobar a la biblioteca un llibre com Deixa’m cuinar a mi. En realitat, aquest llibre està dedicat a adolescents que es queden sols a casa i prefereixen fer el dinar en comptes d’escalfar túpers. Totes les receptes són faciletes, no requereixen tenir una súper cuina i n’hi ha de molt apetitoses. En tinc unes quantes ja d’assenyalades per copiar-les i anar-les provant, i ahir a la nit ja va ser el moment del primer experiment.
L’estrena va estar dedicada als paquetets de carn. Són una espècie de bunyols de pasta de full (la vaig comprar congelada a la Sirena) farcits de carn picada amb cansalada i ou. És tan fàcil com fer la barreja i anar enrollant la massa al voltant, i després, cap al forn! Teníem por que la carn quedés crua per dintre, però el resultat va ser deliciós: la cansalada es va desfer i la carn va quedar en el seu punt, amb un gust similar a la pilota de l’escudella de Nadal.
La part més divertida de la recepta va ser el treball amb la pasta de full. Era la primera vegada que m’hi posava, i em va servir també per estrenar el meu nou estri per estendre la massa (jo li dic el rotllo, però sé que té un nom propi en català...). A banda d’omplir de farina tota la cuina, va ser molt entretingut aixafar la massa per fer-ne una ben fina, i després barallar-se per desenganxar-se del marbre. Així que estic disposada a preparar més receptes amb la pasta de full, ara que en tinc una reserva al congelador!