dimarts, 31 de desembre de 2013

Resum ¿lector? del 2013



Si l'any passat quan repassava les lectures del 2012 vaig fer el comentari que aquell no havia estat el meu millor any lector, poc m'imaginava que arribaria a les portes del 2014 amb un balanç de l'any següent tan estrany. I és que aquest 2013 que avui acomiadem tan sols he llegit 8 llibres. A anys llum dels 30 que em vaig proposar, i sense haver pogut marcar ni un dels clàssics que m'havia proposat al repte The Classics Club. 

I és que si alguna cosa he descobert és que embaràs i lectura no són una bona suma en el meu cas. Ni bebé i lectura, a excepció d'aquelles primeres setmanes de preses de llet eternes i migdiades al sofà immobilitzada pel pes de la Peque sobre el meu pit en què el llibre electrònic i alguna lectura lleugera em van venir a rescatar. Ja us dic, però, que la típica fase de bebé-que-només-menja-i-dorm ha estat ben curta en el meu cas (més aviat inexistent i limitada als dos dies a l'hospital, diria jo...), i aviat el llibre electrònic va quedar oblidat juntament amb aquest blog i moltes altres coses de la meva vida que, de moment, han quedat arxivades, però que tard o d'hora tornaran a resurgir.

I no em fa pas recança haver arribat a aquest trist balanç, ja que 2013 serà un dels anys més especials de la meva vida (per no dir el que més) per altres motius segurament més importants que l'haver llegit tants llibres o haver descobert aquell altre autor. A més que la meva capacitat lectora ha fet un gir i sóc ara una experta en girar planes de llibres de tela per delit de la meva filla, que comença a esbossar rialles ja davant dels dibuixos i textures que s'hi troba.

En tot cas, i per no faltar a la tradició, he de destacar alguns llibres d'aquests darrers dotze mesos. Enguany ens haurem de conformar amb un trist top-3, ja que poques descobertes he fet el 2013, però com a mínim crec que els tres títols següents són representatius de l'any lector viscut:

-Pride and Prejudice, de Jane Austen. Sí, l'he llegit un munt de vegades i no és pas cap descoberta ni sorpresa per a ningú, però 2013 ha estat l'any del 200 aniversari d'Orgull i Prejudici, i no seria just no incloure'l aquí. A més que Austen ha estat molt present també amb la finalització de l'addictiva Lizzie Bennet Diaries (i de cara al 2014 us recomano que descobriu l'adaptació d'Emma que està fent el mateix equip, Emma Aproved).

-El Cumpleaños Secreto, de Kate Morton. L'autora australiana mai no em decepciona, tot i que el seu estil definit es faci repetitiu per a molts. A mi m'encanta i mai no en tinc prou d'ella, i amb aquesta obra (que, per cert, porta mesos a l'apartat d'esborranys esperant que la comenti aquí. Primer propòsit del 2014) ha aconseguit fins i tot sorprendre'm amb el final. Nota a banda pel fet que gràcies a la gran Raquel González l'edició que tinc està signada per l'autora ja que es va oferir a fer la cua per mi durant la diada de Sant Jordi i portar-me'l a casa, cosa que li agrairé sempre.

-The Fault in Our Stars, de John Green. Si per alguna cosa em sap greu haver deixat abandonat aquest blog, és per no haver parlat d'aquesta novel·la, en principi dins de la categoria de novel·la per a "joves adults" o "adolescents". Ho faré durant aquest 2014, això segur, perquè és una història que em va impactar moltíssim, a més d'absorbir-me en cos i ànima durant un moment en què poques coses externes ho aconseguien, i haver-me emocionat moltíssim. No és un llibre perfecte, però sí molt interessant i que tinc moltes ganes de recomenar-vos amb més arguments.

I pel 2014 què espero? Doncs mantinc l'aposta dels 30 llibres més per tradició que per realisme, a veure fins on arribo, i confio en poder avançar amb algun dels clàssics de la llista pendent. Sigui com sigui, estic segura que 2014 ens portarà moltes descobertes, i què importa si no són precisament literàries.

diumenge, 29 de desembre de 2013

I de tornada, vam ser tres

Estem de tornada, després que el passat 9 d'octubre ens canviés la vida (o comencés la vida real, com jo ho veig). Després de dos mesos i mig amb la petita Laia voltant per casa, obro les finestres per ventilar la casa. No puc prometre un ritme d'actualització en concret, però espero trobar-ne algun.
I ja que passem per aquí, Feliç 2014 a tots!!

diumenge, 25 d’agost de 2013

Un cap de setmana a París




Amb la quantitat de temes que se m'han quedat al tinter per explicar en aquest blog, m'han quedat un parell de viatges fets aquest estiu pendents de comentar per aquí. I tot i que ja faci gairebé dos mesos (¡!) de l'experiència, no vull saltar-me el pas de deixar-ne constància escrita, en part també per jo poder recordar-los en condicions d'aquí uns anys.

Els nostres caps de setmana a París sembla que comencen a ser ja una tradició, i és que la capital francesa sigui probablement el lloc on hem anat més vegades. Aquest era el segon cop que repetíem amb la mateixa excusa: anar al concert de Depeche Mode a l'Stade de France de Saint-Denis, i aprofitar la resta del cap de setmana per fer una mica de turista i fer algunes compres per la ciutat.

Com que de nou vam optar per allotjar-nos al barri de Saint-Denis (en aquest cas en un hotel de la cadena B&B, que ens va semblar força correcte, tot i que és una llàstima que a l'esmorzar no tinguin cafè descafeïnat), aquest cop no estava disposada a perdre'm la principal atracció turística del municipi: la catedral de Saint-Denis. Famosa per ser la construcció en què es considera que es va iniciar l'estil gòtic, tot i que les posteriors reformes hagin deixat desdibuixat el projecte inicial.

La catedral, personalment, em va semblar una meravella. És una llàstima que molta gent que va a París no s'hi arribi (hi ha un metro que et deixa a cinc minuts de l'entrada), però és tota una experiència caminar per entre els vitralls de la seva capçalera. Amb l'afegit que els estudiants d'Història de l'Art tenim entrada lliure!





La resta de la nostra primera jornada a París la vam dedicar al Forum des Halles, un lloc on ens agrada força anar de compres ja que hi tenim localitzades un parell de botigues de roba que ens agraden i que no trobem per aquí. I després d'un passeig per la part de fora del palau del Louvre (que també val molt la pena, si ja heu vist la col·lecció de dins), la vora del Sena, un bon croque monsieur i descobrir els parisencs fent el tradicional pic-nic de vi i formatge a les Tulleries, vam tornar a descansar a l'hotel.



El dia següent era el dia del concert, així que per evitar que jo hi arribés massa cansada de caminar molt (tot i que teníem entrada  a les grades, volia estar més o menys desperta), tan sols vam fer mig dia de turista. Vam començar per la catedral de Notredame de París, que jo tenia moltes ganes de tornar a visitar, tot i que ja hi havíem estat en el nostre primer viatge a la ciutat. Com que té l'afegit de ser gratis, doncs no vaig tenir molta oposició, tot i una manifestació de treballadors de la sanitat que ens vam trobar mentre fèiem cua i que van començar a llençar fums de colors al nostre voltant, forçant-nos a més d'un a haver de refugiar-nos en algun altre lloc.  Però, finalment, tot i els incidents, podíem tornar a entrar a Notredame.
Un cop acabada la visita, ens vam dirigir cap a la llibreria Shakespeare & Company, un dels meus racons preferits a París, on ja us vaig explicar que vam comprar un llibre per la peque en camí, però també algunes compres per nosaltres. La veritat és que un s'hi podria passar hores entre els seus passadissos estrets, sinó fos per la quantitat de turistes que de vegades fan l'ambient una mica agobiant (tot i que una excursió al pis de dalt per seure una estona i escoltar música de piano en viu ho pot solucionar tot).

Tot seguit, nova caminadeta fins a l'illa de Saint-Louis, situada darrere de la illa de la Cité, per complir una de les tradicions gastronòmiques preferides a París: un dinar a una de les petites creperies del barri. Bones i barates! I amb això, ja vam enfilar de nou cap al nostre hotel, per passar unes hores de relax abans d'haver de dirigir-nos cap a l'Stade de France.

Tot i que era el primer cop que anava a un concert amb seient a grada, i malgrat que l'experiència no sigui tan divertida com estar a pista, he de dir que ho vam passar molt bé tot i estar en l'extrem més allunyat de l'escenari i estar rodejat d'alguns francesos una mica freds. Un concert de Depeche Mode és sempre un concert de Depeche Mode, i la panxeta de cinc mesos i mig no impedeix gaudir-ne.



(Per cert, per acabar, un chapeau pel civisme dels francesos que em van cedir seients al metro SEMPRE, fins i tot quan el servei estava col·lapsadíssim a la sortida del concert. Cosa que no passa aquí, ni tan sols en les sales d'espera dels ambulatoris...)

dilluns, 5 d’agost de 2013

Les recrés du Petit Nicolas (Sempé-Goscinny)



Acabar un llibre pensat per al públic infantil no és que sigui especialment meritori a l'hora de fer gal·la dels progressos lectors de cadascun, però en aquest cas permeteu-me que estigui especialment orgullosa d'haver llegit durant aquest any aquest Les recrés du Petit Nicolas, que escriuen i dibuixen a tàndem Sempé i Goscinny. El motiu del meu orgull és que és el primer llibre que em llegeixo en francès i que, a més, crec haver entès en gairebé la seva totalitat, així que permeteu-me que em pengi una medalla virtual davant d'aquesta gesta personal.

El francès ha estat per a mi sempre una assignatura pendent: se'm va quedar atravessat allà per l'institut, vaig oblidar tot el que vaig aprendre, i quan ho vaig intentar reprendre durant la universitat, l'acadèmia on m'havia apuntat va decidir tancar de cop (amb els diners de la meva matrícula, tot sigui dit), i no ha estat fins fa pocs anys que m'hi vaig poder reenganxar, gràcies a l'Escola de Llengües de la UOC, que és pràcticament l'única fórmula que puc adaptar als meus horaris per aprendre un idioma.

Així que amb el pit ple d'orgull vaig agafar aquest hivern aquest llibre de la biblioteca de Tarragona i els vaig llegir en unes poques nits. Com tots els llibres de la sèrie del Petit Nicolas (per qui no ho conegui, ens explica les desventures d'un nen francès amb els seus companys de classe i la seva peculiar família), la narració s'estructura en històries curtes, cosa que fa encara més fàcil llegir-lo si ets algú que està aprenenent la llengua. El tipus de francès que es fa servir és facilet, tot i algunes paraules que potser siguin més argot de pati d'escola que no pas francès acadèmic, però que el to general de la història ajuda a desxifrar fàcilment.

El Petit Nicolas, de fet, ja em va acompanyar en les seves versions en català / castellà durant la meva infància, i, per això, va ser un punt a favor afegit poder retrobar-me amb ell en la seva versió original. M'agrada especialment el fi sentit de l'humor, vorejant la ironia, que impregna tota la història, que se'ns explica sempre sota la mirada entre innocent i trapella de Nicolas. I com, a través de les seves entremaliadures, hi podem fins i tot detectar una certa mirada àcida al món dels adults.

Amb una senzillesa i honestedat pròpia d'un infant, podem veure el conflicte i la incomprensió entre grans i petits amb una claredat enorme. I, tot i això, combinat amb situacions d'allò més divertides que, tot i que probablement no ens faran riure fins a tenir mal de panxa, sí que ens faran tancar el llibre amb un mig somriure.

dimarts, 16 de juliol de 2013

Començant una nova llibreria

De vegades, forces majors t'obliguen a deixar abandonat un raconet al que tant t'agrada treure el cap de tant en tant. I tot i que durant molts dies he recordat amb recança el que m'agradava compartir amb vosaltres el que em passava pel cap a través d'aquest blog, des del passat mes de febrer m'he vist forçada a deixar-lo sense actualització davant d'altres prioritats que m'anava marcant la vida.

El motiu, no és pas dolent: a casa hem començat a preparar una nova llibreria, la que espero que algun dia faci servir la petita Laia que en principi esperem que arribi durant la primera meitat del mes d'octubre. I fins i tot quan encara li queda un poc més de tres mesos per arribar i encara molt temps més per ser capaç d'identificar i agafar un llibre ni que sigui com un mossegador, a casa ja li hem començat a equipar el seu raconet a l'estudi:


I aquesta mini-jo en ple procés de "fabricació" ha estat en part el motiu d'aquesta absència tan llarga. Perquè durant els primers tres mesos es va dedicar a absorbir-me l'energia i deixar-me només amb ganes de dormir i una incapacitat per concentrar-me en quelcom més enllà de la feina que em  dóna de menjar, i de la qual no em podia escapolir. Perquè un cop vaig recuperar les forces, em vaig trobar immersa en l'espiral pre-exàmens, accentuat encara més pel fet que havia abandonat els llibres durant els tres mesos anteriors, i que ara afortunadament ja estan superats i amb bona nota. I perquè tot seguit vaig enllaçar l'alliberament estudiantil amb les mini-vacances del mes de juny, que vam aprofitar per fer una breuíssima escapadeta a París per poder veure a Depeche Mode en concert, i per passar una setmaneta de viatge per Castella i Lleó.

Amb tot plegat, he caigut en una mena de pou pel que fa a la meva capacitat lectora i que m'ha deixat encallada en diverses lectures. Ara mateix tinc tres llibres a mitges (algun des de fa mesos), i molt sovint em costa trobar les ganes per seure a llegir durant hores i no deixar-me distreure per les patadetes o els moviments estranys que em fa la panxa. Que, què voleu que us digui, s'han d'aprofitar que tan sols duraran un poc temps.

Tot i això, tinc algunes noves adquisicions per explicar aquí, algunes sortides culturals i alguna petita crónica dels darrers viatges també caurà, el que no sé és a quin ritme d'actualització. Tot s'intentarà.

Però comencem per presentar-vos les noves adquisicions per a la llibreria de la nostra Mini-jo:

-Tat! és un llibre de tela que vam comprar a l'Imaginarium. Prefereixo comprar els llibres a llibreries, però en aquest cas no n'havíem trobat cap de tela que ens convencés i aquest ens va fer gràcia. Suposo que ja ho anireu descobrint, però tinc molta debilitat pels llibres infantils, i, sobretot, pels de tela per a nadons més petits. I com que ara per fi tinc una excusa per comprar-ne els que vulgui, m'imagino que em costarà frenar-me. No és que cregui que els peques li donin un gran ús, però trobo que és una forma maca de familiaritzar-los amb el món dels llibres. Així que aquí està el primer llibre de tela de la Laia.

-Where the Wild Things Are és el primer llibre real de la mini-jo. Sé que passarà molt de temps fins que s'hi pugui fixar i li puguem ensenyar (i ja ni parlem d'explicar-li la història), però la història darrera d'aquest llibre va fer irresistible la compra. El vaig trobar durant el nostre cap de setmana a París del mes passat, a la llibreria Shakespeare and Company, de la qual ja en vaig parlar fa temps en una altra escapada a París. Per qui no la conegui, aquesta llibreria té dos pisos: el primer, que és la zona de llibres en venda en general; i el segon, en què majoritàriament hi ha llibres que no
estan a la venda, la zona on dormen els treballadors de la llibreria que opten pel model bohemi de fer-ho servir com a allotjament i inspiració per a la seva escriptura, i, també, una petita zona de llibres infantils. Mentre regirava aquesta zona, i amb una mica de mal d'esquena, vaig decidir seure a una de les cadires que hi ha a la zona i mirar-me aquesta edició del llibre (em va encantar la pel·lícula, però mai no havia llegit el llibre original). Mentre ho feia, una de les treballadores en una de les habitacions va començar a tocar el piano que hi ha a la botiga, de forma que, la Laia, que té un gust força musical, va començar a fet patadetes com a boja.
Així que, evidentment, el llibre es va venir amb mi cap a Tarragona.

diumenge, 17 de febrer de 2013

One Day / Un dia (David Nicholls)


Torno després d'un parèntesi obligat pels exàmens per parlar d'un dels llibres que aquest 2013 han passat gairebé com un llampec per les meves mans. Es tracta de One Day, de l'escriptor britànic David Nicholls, tot un èxit de vendes en el seu moment i una història que fins i tot té la seva adaptació cinematogràfica amb les cares d'Anne Hathaway i Jim Sturgess.

One Day és un d'aquells llibres que em va cridar l'atenció tan sols llegir-ne un cop per casualitat l'argument: la història d'un noi i una noia que es coneixen la nit de la seva graduació a la universitat. La seva relació no discorre per les seves planes de la forma convencional, sinó que se'ns explica a través del que els passa en un mateix dia de l'any, durant els vint anys següents a aquesta jornada. S'ha de reconèixer que és un punt de partida original i que em va fer col·locar-lo a la meva llista de desitjos literaris, amb tanta fortuna que ha estat un dels que ha aconseguit fer el pas a la meva prestatgeria aquest Nadal.

No era un llibre amb què tenia moltes expectatives (i he de reconèixer que quan vaig veure la lletra diminuta amb què estava impressa la meva edició de butxaca en vaig dubtar una mica més), però en certa forma aquesta novel·la m'ha agradat en el mateix sentit que em va cridar l'atenció al principi: per la forma de ser explicada. En canvi, i tot que la valoració és en general bona i és un llibre que recomanaria, hi ha elements de la història en si que no m'han acabat de fer el pes, i m'han deixat una certa sensació d'ambivalència.

Però comencem per la part bona: el format en què s'explica el llibre, amb salts temporals d'any en any en què no sabem el que ha passat la resta de dies més que per referències, és una fórmula que funciona i que, a més, resulta addictiva. M'atreveria a dir que funciona especialment en la primera meitat de la novel·la: perquè l'autor no cedeix a la temptació que tots els elements claus hagin de passar en aquell dia sagrat per als protagonistes, i perquè fa servir fórmules interessants com la barreja de cartes (algunes enviades, d'altres que no arriben a ser-ho mai) que els dos personatges, Emma i Dexter, s'envien a l'altre.

Precisament, els dos protagonistes  són d'aquells personatges als quals és fàcil agafar-los estima: especialment en el cas d'Emma, en què crec que és força fàcil identificar-se en la primera meitat de la novel·la. Amb Dexter potser costi una mica més, però al final també es fa un forat al nostre cor, tot i que de vegades sigui a contracor nostre. En acabar cada capítol, és inevitable cedir a la curiositat per saber on trobaràs aquests dos protagonistes 365 dies més tard, què haurà passat, com haurà anat aquella trucada que mencionen que faran, etc.

El problema és que, aquesta part bona de la novel·la, sigui també la més dèbil: la seva estructura narrativa es converteix en una debilitat quan arriba un moment que resulta poc creïble que tantes coses importants per la relació de Dexter i Emma passin precisament en aquella mateixa jornada. Massa casualitat, no? I això crec que passa en el darrer terç de la història. I els personatges que tant ens havien captivat al principi se sotmeten a una evolució que pel seu paral·lelisme invertit (de fracassada a dona d'èxit, d'home d'èxit a fracassat) també em fa arrufar en part el nas. No m'agrada el concepte de "salvar per l'amor", i crec que aquesta novel·la també juga perillosament amb aquesta frontera.

Però el pitjor no és això: el pitjor és que l'autor pren algunes decisions narratives que són en part qüestionables. I aquí puc pecar de ser immadura i de tot el que vulgueu, però poques vegades m'he enfadat tant amb un llibre que he hagut de tancar-lo i deixar-lo sobre la tauleta de nit quan tan sols em queden 30 pàgines per acabat (i els que em coneixen saben que quan estic per sota de les 50 planes del final em desconnecto del món real i no vull saber res d'ell fins que arribo a la fi). Evidentment, això significa que m'havia implicat molt en la història i això és un punt positiu, però tot i així, fa entelar la meva visió del llibre. No vull desvetllar res, però, sincerament, crec que no m'enfadava tant amb un autor des que em vaig sentir estafada per Ian McEwan al capítol final d'Atonement. I tot i que ara reconec que amb els anys he après a apreciar el valor d'una història trista, no tinc gaire clar que a One Day tingui el mateix sentit narratiu que sí que tenia a Atonement.

Malgrat el meu enfat, però, One Day és un llibre que us deixarà amb unes bones sensacions, i és, si més no, una forma diferent de llegir una novel·la d'amor, però sobretot d'amistat. I qui sap, potser no sou tan sensibles com jo i li trobeu un sentit a les decisions de David Nicholls. 


dilluns, 28 de gener de 2013

Orgull i Prejudici, 200 aniversari. Una relectura.


Avui es compleixen exactament 200 anys des que l'editorial Egerton va publicar per primer cop l'obra Pride and Prejudice (Orgull i Prejudici), signada per "l'autora de Sentit i Sensibilitat". La novel·la era  la segona publicació de Jane Austen, història que havia escrit en un primer esborrany, durant la seva vintena, titulat llavors "First Impressions" (primeres impressions). La història, que era una favorita de la seva família, havia estat presentada ja llavors a una editorial per part del seu pare, Cadell & Davies, el 1797, però l'empresa la va rebutjar a retorn de correu. Poc s'imaginaven aquests editors que tan ràpid van dir no a la novel·la que més de 200 anys després Pride and Prejudice seguiria venent milers i milers d'exemplars a les llibreries (fins i tot quan ja està lliure de drets d'autor i es pot descarregar gratuïtament als dispositius electrònics), inspirant adaptacions de tot tipus i sent una referència ineludible per a moltes de les històries que s'han explicat des de llavors en diversos formats. I, m'atreveria a dir, la porta d'entrada als clàssics literaris per a molts lectors.

Amb aquest historial, confesso que fa veritable vertigen atrevir-se a parlar d'aquesta novel·la. Aprofitant l'efemèride, el passat 1 de gener vaig inaugurar aquest mes tan austenià prenent la meva còpia de Pride and Prejudice i rellegint-lo. Sóc incapaç de numerar quin número de relectura és, tot i que sí recordo el primer cop que em vaig creuar en el seu camí, una tarda, regirant el prestatge de Jane Austen a la biblioteca de la meva ciutat, després d'haver-me introduït al seu món amb Emma i Sense and Sensibility. I les sensacions el primer cop que em trobava amb personatges que tantes vegades m'han acompanyat des de llavors: la ironia d'Elizabeth Bennet, les mirades de Mr. Darcy, les ridiculeses de Mr. Collins, el sentit comú de Charlotte...

I tot i tantes visites repetides des d'aquell dia d'adolescent, senzillament no crec ser capaç d'afegir res més que no hagin dit persones molt més preparades que jo.No us explicaré res que no se sàpiga ja o que d'altres persones hagin expressat molt millor que jo.

Però, sincerament, crec que no hi ha millor forma de felicitar aquest bicentenari que animant a tots aquells que no ho han fet a encara a descobrir aquesta petita joia de la literatura anglesa. I les meves raons perquè les feu són les següents:

Perquè és una novel·la jove en la qual tots ens podem sentir identificats. És un tòpic molt gran, però Orgull i Prejudici és sobretot una novel·la sobre el pas a la vida adulta. La juganera disposició de la protagonista, Elizabeth Bennet, no és més que una màscara que amaga la incertesa sobre el seu futur. El mateix que tots hem sentit en algun moment, com quan estem a punt d'acabar els nostres estudis i davant nostre no hi ha més que boira. Aquesta línea és la que més es repeteix a les obres d'Austen, i aquí sigui potser on pren un to més optimista en la seva resolució (altres obres com Emma o Sentit i Sensibilitat li donen un to més agredolç, potser). Darrere del retrat social i de l'obsessió per casar-se, no hi ha més que el terror davant del desconeixement pel que serà d'un mateix quan s'acabi la bombolla protectora de la infantesa / joventut.

Perquè és molt més que la història d'amor rosa que ens han volgut fer creure. Tampoc us vull enganyar: la història central és la d'amor entre Elizabeth Bennet i Mr. Darcy, però de la mateixa forma que també el component romàntic és central a Grandes Esperanzas de Charles Dickens, o a Atonement d'Ian McEwan. Però això no vol dir que aquesta sigui una novel·la rosa, com de vegades sembla que ens vulguin fer creure tot el fenomen de les "janeites" (les fans de Jane Austen que adoren vestir-se de Regència i no entenen cap acte sobre l'autora sense tè i ball) . Aquí tenim un retrat social divertídissim de l'Anglaterra rural, una anàlisi psicològica dels personatges centrals, uns apunts de la decadència de l'aristocràcia clàssica anglesa, una reflexió sobre el paper de les dones al matrimoni, i fins i tot apunts del context bèl·lic de les guerres napoleòniques.

Perquè hi ha ironia. Molta ironia. I a mi, això és el que més m'agrada de Jane Austen: que sempre me l'imagino escrivint els seus passatges amb un mig somriure als llavis. Llegir aquesta novel·la val la pena simplement per descobrir algun dels milers de comentaris irònics que deixen anar tant Elizabeth com el seu pare, Mr Bennet. I a través d'ells veiem el seu món amb una pàtina crítica que marca el to de tota la novel·la. Orgull i Prejudici és garantia de pintar un somriure als llavis sempre, passi el que passi al món real.

Perquè Mr Darcy no és l'home perfecte. Ni molt menys. Em fa especial ràbia aquesta tendència a considerar Mr Darcy l'home perfecte, i imaginar totes les lectores de la novel·la a la recerca del seu equivalent real. Potser sigui influència de la famosa adaptació de la BBC amb Colin Firth, però al llibre, Mr Darcy no és mai perfecte. És maleducat, orgullós, temperamental... el que en els nostres dies en diríem un esnob i un cregut. I tot i que en el seu viatge personal al llarg de la novel·la canvia, no hem d'oblidar que ell segueix sent totes aquestes coses també al final. Simplement, la protagonista aprèn com aquesta persona, amb les seves imperfeccions, és la que la complementa a ella, també amb tots els seus propis defectes. I no és això de fet el que ens passa a tots quan ens enamorem? Mr Darcy no és l'home inabastable; qualsevol home pot ser Mr Darcy.

Perquè coneixereu a Mrs Bennet. Per a mi, la mare de la protagonista, obsessionada amb el matrimoni de les seves cinc filles, és un dels personatges més divertits que va crear mai Jane Austen. Potser no sigui gaire realista, o potser sí; hauríem d'estar al seu ambient social i històric per saber-ho. Però cadascuna de les seves intervencions és un moment daurat a la novel·la. Incloent la seva reacció al compromís de la seva filla al final del llibre, un dels pocs moments de silenci que ens ofereix, seguit d'una incoherència galopant . De fet, sempre m'ha fet especial pena que cap adaptació no hagi inclòs precisament aquest episodi.

Perquè Elizabeth Bennet és la més imperfecta de les protagonistes. I l'estimes precisament per això. Orgull i Prejudici s'escriu des de la perspectiva d'Elizabeth Bennet, i tot i que estigui narrat en tercera persona, el lector l'acompanya pràcticament en el 95% de la narració en els seus judicis, tan sols matisats per alguna ullada al que passa darrere ella, petits moments que ens proporciona l'autora per donar-nos algunes pistes. Simpatitzar amb ella és excessivament fàcil, però al mateix temps sorprenent quan ens adonem que la pobra Lizzy no és més que un llistat de defectes, inclòs el pitjor de tots, ser ignorant de ser precisament tan imperfecta. Però tot i això no podem evitar simpatitzar amb ella. No hem passat tots pel dolorós camí precisament d'haver de descobrir-nos i acceptar-nos com a humans defectuosos?

diumenge, 27 de gener de 2013

Orgull i Prejudici, 200 aniversari. Preparant la celebració

Com ja us vaig comentar en un anterior post, demà dilluns 28 de gener se celebren exactament els 200 anys de la publicació de Pride and Prejudice (Orgull i Prejudici) de Jane Austen. I com que aquests dies previs als exàmens no tinc temps per gaires activitats que siguin dignes de ser explicades, aprofito avui per recomanar-vos quatre coses que podeu fer demà per participar en la festa d'aniversari:

  • El Jane Austen Center de Bath ha organitzat una marató de lectura de la novel·la, en què participaran tant especialistes com escriptors, fans anònims com famosos, i que durarà 12 hores. Es podrà seguir en directe des d'aquí, i començarà a les 12h. De moment, es manté el misteri de qui tindrà l'honor de llegir el primer capítol.
  • El diari anglès The Guardian ha fet públic un curiós interactiu en què podem llegir reinterpretacions d'alguns dels personatges principals del llibre, vistos per escriptors com P.D. James o especialistes en Jane Austen. Des qui recomana un tractament amb Prozac a Mr Darcy fins una Mary Bennet que preferiria haver estat escrita per Charlotte Brontë.
  • Al web Radio Times tenen en marxa una enquesta per escollir el càsting ideal per a una adaptació de Pride and Prejudice. Es pot escollir entre els actors de les versions "clàssiques" de 1940, 1967, 1980, 1995 o 2005, la reinterpretació Bollywood de 2004 o la versió postmoderna de Lost in Austen.I he de dir que els resultats en alguns personatges m'han sorprès (i sovint gratamanet).
  • I a les 18h, hora nostre, toca nou capítol de The Lizzie Bennet Diaries, l'adaptació modernitzada, on-line i "transmèdia" de la novel·la de Jane Austen. Hi esperem alguna cosa especial després d'un cap de setmana en què ens han mantingut informats a través de Twitter de les aventures per San Francisco de Lizzie Bennet, William Darcy i Gigi Darcy (explicades aquí, aquí i aquí). 

dimecres, 23 de gener de 2013

Ham on Rye (Charles Bukowski)


En el tram final de l'any passat vaig tenir la sensació que estava fent una espècie de "tour" pels autors nord-americans més coneguts per la seva íntima relació amb la beguda. Després de l'experiència de Hemingway (i conviure unes quantes setmanes amb el protagonista de A Farewell To Arms, que es passa el 60% de l'acció buidant ampolles de vi), no em vaig poder resistir a seguir amb Bukowski, autor que sempre ha parlat clarament del seu alcoholisme (per exemple, beure era l'única forma que tenia d'enfrontar-se a les conferències que oferia com a escriptor).

Bukowski m'havia començat a interessar a partir de topar-me amb alguns dels seus poemes, que tenen un estil directe i molt peculiar. Generalment, em costa horrors llegir poesia en anglès, i en castellà o català no cregueu que en sóc gaire més fan. Però hi ha alguna cosa no-poètica en els poemes de Bukowski que em criden l'atenció. Però com sóc una dona de narrativa, vaig decidir començar el meu descobriment d'aquest escriptor amb alguna de les seves novel·les. I ho vaig fer amb una de les més famoses: Ham On Rye.

Aquest títol m'obliga de nou a traçar les línies entre ficció i autobiografia, però en aquest cas, crec que hi ha un consens encara molt més generalitzat a l'acceptar que Ham On Rye és una de les diverses novel·les de clars tons autobiogràfics que va escriure Bukowski, i en què retrata amb certa crudesa la seva infància i erràtica vida adulta. Ham on Rye seria la primera etapa d'aquest viatge, parlant-nos des de la infància de qui és pràcticament el seu alter ego, Herny Chinaski, fins a la seva arribada a la vida adulta, amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial.

Sé que aquest és un llibre que ha incomodat a molts lectors. O com a mínim això es desprèn d'alguns comentaris que he llegit a Goodreads de la novel·la. Jo he de dir que ni m'ha incomodat ni m'ha provocat sensació de rebuig, tot i que, evidentment, les escenes que ens dibuixa aquí Bukowski són dures. Ens parla d'una infància amb un pare abusiu, una mare anul·lada, una crisi (la Depressió dels anys 30) que ho va devorant tot i que es va colant per sota les portes, una descoberta del sexe diguem-ne que atípica i força crua, un nen i jove aïllat socialment, etc. I Bukowski no es distreu amb floritures per explicar-ho tot plegat: el seu estil és cru, directe, amb capítols curts que van a l'acció directament, sense entrar en valoracions morals.

Amb tot plegat, crea un retrat crític de la societat nord-americana, un retrat desalentador dels personatges gairebé fantasmagòrics que omplen els carrers de Los Angeles (i jo, que hi he estat, he de reconèixer que vaig detectar part d'aquest sentiment en aquesta ciutat), i una visió des de l'altre costat de la rebel·lió, de la indiferència. Dels efectes, al cap i a la fi, d'una vida en què t'han colpejat tantes vegades que fins i tot de vegades sents que has perdut la capacitat de sentir dolor. I en què, com ja apuntava al principi, l'alcoholisme té un paper destacat com a eina d'evasió.

El relat d'aquest Henry inspirat en la vida de Bukowski continua a d'altres novel·les de l'autor. De moment, però, crec que continuaré investigant el Bukowski poeta, que en certa forma, crec que m'interessa més. Tot i que he de dir que el millor de Ham On Rye és sens dubte l'estil de narració de l'autor, un d'aquells llibres que pots dir "no m'agrada gaire el tema, però està tan ben escrit...". I, malgrat que en aquest cas l'estructura de capítols molt breus i gairebé inconnexos no ajudin a atrapar-te en la narració, és aquest estil el que et deixa amb ganes de més.


dissabte, 19 de gener de 2013

Over the Moon


Tot i que només l'he mencionada de passada en alguns posts (el més recent, en la meva crítica interminable de Les Misérables), Rent és aquella obra de teatre que estic obligada sempre a mencionar si algú em pregunta per moments que m'hagin marcat de veritat. Perquè si hi ha un musical o obra de teatre que pugui afirmar que em va canviar la vida (de la mateixa forma que tens la sensació que la teva vida mai no serà igual quan llegeixes un d'aquells libres que t'impressionen tant), aquest seria Rent. I ho dic orgullosa gairebé ¡catorze! anys després que es fes a Barcelona aquella producció en castellà que va deixar meravellada una adolescent d'institut.

Suposo que si algú estaria ni que sigui mínimament satisfet d'escoltar una afirmació com la de l'anterior paràgraf seria Jonathan Larson. Ell és l'autor (de música, text i llibret) de Rent, i també d'un altre musical que ell va representar en format monòleg i que es va reconvertir després de la seva mort en un musical d'estructura més clàssica, Tick, tick...boom! . I Larson volia canviar el món amb els seus musicals, impactar els espectadors, implicar-los en les batalles vitals, despertar-los.Per això, en les seves obres parlava de temes del carrer, d'assumptes com les drogues, la Sida o l'homosexualitat, que fins llavors eren tabús en una partitura de musical.

Amb aquest historial d'adoració per aquest autor, us podeu imaginar que quan vaig sentir que a Barcelona es feia un musical de petit format d'homenatge a Jonathan Larson vaig remoure cel i terra fins a poder anar-hi. I dissabte passat finalment vam anar a l'Almeria Teatre, al barri de Gràcia de Barcelona, per veure Over the Moon, obra dirigida per David Pintó i amb la direcció musical i arranjaments de Xavi Torras, a qui de jove em vaig passar hores i hores sentint-lo tocar el piano als programes de ràdio d'El Musical Més Petit.

Over The Moon és un espectacle sense argument evident, amb l'únic acompanyament musical del piano de Torras, i que bàsicament deixa tota la seva força en les mans de les veus dels quatre actors: dos joves veterans dels musicals a Catalunya, Patrícia Paisal i Ivan Labanda (que no em cansaré mai de dir que és un actoràs de musicals, tot i que popularment sigui més conegut pel que ha fet a la televisió), i dos actors més vinguts de l'estela d'Operación Triunfo: Elena Gadel (a qui personalment li vaig treure l'etiqueta triunfito cinc minuts després de veure-la a la darrera versió de Mar i Cel) i Víctor Estévez.

Amb una proposta escènica similar a la que es trobaria en un muntatge de El Musical Més Petit, a Over The Moon es repassen molts dels temes tant de Rent com de Tick, tick... boom!, obra aquesta darrera que confesso aquí que mai m'havia dignat a escoltar (falta d'investigació per part meva i perquè sempre havia entès que era un monòleg massa off-broadway perquè m'agradés...), Tot això sense un fil argumental, i amb un senzill però bonic joc escènic amb unes cadires. Molt sovint les estructures de les cançons originals tampoc es respeten, convertint duets en quartets, sols en harmonies de veus, fent medleys de cançons d'un mateix musical o fins i tot barrejant les dues obres de Larson (magnífic medley de Light My Candle i Green Green Dress, per exemple). I, evidentment, tot en noves versions en català, molt ben aconseguides, i amb aquestes transicions de piano de Xavi Torras que són excel·lents.



Que l'obra em va agradar moltíssim suposo que ja ho aneu deduint de la meva descripció. Primer, perquè l'Almeria Teatre és una d'aquestes sales petites, però acollidores, i a Over The Moon exploten aquesta proximitat situant l'escenari també entre les butaques, i fent-te directament partícep del que diuen. Hi ajuda molt que molts dels que aquella nit estàvem a les butaques érem coneixedors com a mínim de Rent (crec que la generació de musical lovers marcada per aquest muntatge érem majoria a la platea) i que l'entusiasme es deixava notar en cada ovació.

Segon, perquè les veus són excel·lents, i moltes interpretacions, excepcionalment punyents. Reconec que tenia els meus dubtes sobre Víctor Estévez: sí, jo veia Operación Triunfo i m'encantava, i no me n'amago. I Víctor sempre em va agradar molt. Però què voleu, saber que te'l trobaràs d'actor en un teatre em creava reserves. I tot i que potser no sigui tan bon intèrpret com els seus tres companys (un altre cop, quin actoràs que és Labanda i quin gran moment amb el Therapy de Tick, tick ... boom!), té una veu que li va perfecte a la música de Larson.

I tercer, perquè les cançons de Jonathan Larson són, del dret i del revés, boníssimes. Perquè et marquen, et sacsegen. Perquè sóc incapaç d'escoltar la versió reprise de I'll Cover You de Rent (aquí T'abrigaré) sense que se'm faci un nus a la gola i les llàgrimes em caiguin, i si a més Elena Gadel hi posa la passió que li posa en aquesta versió, doncs encara més. Perquè vaig descobrir els grandíssims temes de Tick, tick... boom!, que ara sonen cada dia al meu ordinador, i que connecten amb la meva situació vital just en el moment ideal: una obra sobre com te sents al fer els 30, just l'any que jo faig els 30.

Així que, si teniu oportunitat, aneu a l'Almería Teatre abans del 27 de gener i veieu aquesta petita joia que és Over The Moon. Tant si coneixeu com no a Larson; aquesta pot ser la vostra oportunitat per descobrir-lo. Tot i que, curiosament, ho faríeu sense poder sentir la cançó que dóna nom a tot el muntatge i que no hi està inclosa més que en una lleu referència. Però això té fàcil remei:


dimecres, 16 de gener de 2013

Orgull i Prejudici, 200 aniversari. Tres adaptacions d'una escena favorita

El proper dilluns 28 de gener es compliran exactament 200 anys des que es va publicar per primer cop, el 1813, la novel·la Pride and Prejudice (Orgull i Prejudici), de Jane Austen. És una de les meves novel·les preferides (tot i que molt sovint escollir entre les diferents obres de Jane Austen una favorita és una tasca gairebé impossible), i amb l'allau d'informacions relatives a aquest títol,  la temptació és massa gran per resistir-me. Així que m'he decidit a commemorar una data tan important d'alguna forma a través d'aquest humil racó d'internet durant tot aquest 2013.

Per això, he decidit que durant aquest any aniré penjant diferents articles relacionats amb la novel·la i les seves múltiples adaptacions, actes relacionats amb el bicentenari, etc. Evidentment, hi haurà una relectura (ja en marxa i que espero poder publicar coincidint amb la data clau de l'aniversari de la seva publicació) i segurament un revisionat de diferents adaptacions, activitats totes elles per a les quals em cal ben poca excusa per cedir-hi.

Però també un divertimento que començo tot just avui: una comparació de les escenes preferides o més emblemàtiques del llibre en les seves tres adaptacions audiovisuals que fins ara m'han agradat més: la minisèrie emesa per la BBC el 1995, la pel·lícula de Joe Wright estrenada el 2005, i com a proposta més moderna, l'adaptació en vlog que actualment s'està emetent per Youtube, The Lizzie Bennet Diaries, i que segons la meva humil opinió, és la millor modernització de la història que he vist fins ara (i tot i que ja ho vaig fer en el seu moment, us la torno a recomanar amb tota la meva ànima austeniana. No us perdeu l'oportunitat de poder seguir-la, ni que sigui ja en el seu terç final, en temps real!)

I amb quina escena m'he decidit a començar? És dificilíssim escollir una escena preferida en el llibre, i li he donat unes quantes voltes a per on començar. I ho faré per una que, tot i ser una de les que més disfruto llegint, és la que encara no he vist cap adaptació que arribi al nivell d'aquella primera lectura d'Orgull i Prejudici. Però potser perquè és impossible superar aquesta sensació. Estic parlant del moment pivotal de tot l'argument, el moment emblemàtic per excel·lència: la primera proposició de matrimoni, i el rebuig, de Mr Darcy i Elizabeth Bennet.

La famosa minisèrie de la BBC és la que en fa una lectura més clàssica: situa l'acció just en el lloc on diu el llibre (la rectoria on viuen Charlotte i Mr Collins), utilitza frases gairebé literals de la novel·la, i adapta amb força gràcia les parts que Austen simplement ens narra. Crec que aquesta adaptació és tan mítica que molta gent (i m'incloc jo) quan rellegim la novel·la, ens sorprenem que no es diguin exactament les frases que aquí diu Colin Firth. D'aquesta adaptació m'agrada precisament això, que sigui fidel sense arribar al límit de ser massa acartonada. I, sobretot, Jennifer Ehle, que crec la millor Elizabeth Bennet de totes.



El 2005, Joe Wright es va prendre algunes llibertats més amb la novel·la, i no sols en quant a retallar metratge, sinó també a l'hora d'adaptar diverses escenes. Moltes de les seves opcions no encaixarien ni de llarg en el context social en què se situa la novel·la, però si ho mirem com a producte independent, per a mi funciona. Perquè en certa forma trasllada l'esperit de les accions dels personatges a contextos en què als espectadors del segle XXI els és més fàcil entendre'ls. En aquest cas, l'acció es trasllada a l'exterior, tenim la pluja per expressar la tempesta d'emocions que pateixen tots dos personatges (en direccions oposades) i alguns moments de tensió sexual afegits. Que tot i que els que diuen que Jane Austen és avorrida no s'ho creguin, també hi són clarament a la novel·la.


(YouTube només em deixa inserir aquest vídeo, que no té l'escena sencera. La podeu veure aquí )

A The Lizzie Bennet Diaries l'escena no sols és pivotal per l'argument, sinó també pel repartiment: aquest va ser el primer episodi en què vam poder veure l'actor que fa de Mr Darcy, Daniel Gordh (fins llavors ens havien ofert diferents imitacions per part de la resta de personatges). L'acció es trasllada a les oficines de Collins & Collins on ara Charlotte treballa i on van passar un grapat dels episodis equivalents als capítols del llibre a Kent, i l'adaptació de l'escena segueix bastant l'estructura de les adaptacions anteriors (especialment la del 2005), amb les modernitzacions mínimes necessàries. Ja us avanço que en altres escenes són bastant més diferents del llibre, però en aquest cas van optar per una estructura més clàssica. Tot i així, m'encanta el bon treball dels dos actors (Ashley Clements és qui fa de Lizzie Bennet) i la introducció que ens fan a la seva bona química davant la càmera.



dissabte, 12 de gener de 2013

A Farewell to Arms (Ernest Hemingway)


Ernest Hemingway és un d'aquells autors que tenia ganes de llegir per primer cop. Tinc la sensació que és un escriptor que no deixa indiferent: o bé ets incapaç de connectar amb la seva peculiar prosa, o bé t'encanta. Així que aventurar-se amb aquest cèlebre autor nord-americà té els seus riscos, i per això ho vaig intentar amb una de les novel·les considerades generalment més fàcilment "digeribles": A Farewell to Arms, o traduït al català com Un Adéu a les Armes.

I tot i que, evidentment, a Hemingway el podeu llegir en qualsevol idioma al qual hagi estat traduït, crec que l'experiència veritablement interessant és enfrontar-se a la seva prosa en la versió anglesa original. Perquè Hemingway té una forma d'escriure peculiar i que no sé fins a quin punt es pot mantenir en la traducció; un estil que et fa preguntar-te després de les primeres deu planes si algú li va explicar la mai la funció de la coma a l'hora d'escriure o si simplement té una passió desbordant per l'ús de la conjunció "and" (i). Tot això combinat amb un estil molt directe, que va directament a l'acció i al diàleg, i que no permet més introspeccions que alguns símbols evidents que es van repetint al llarg de l'obra i que al final el lector acaba connectant. Com també, al cap d'unes poques planes, el seu estil t'acaba absorbint i ja ni te n'adones (ni et molesten) l'ús peculiar que faci de les conjuncions i dels signes ortogràfics. Simplement deixes que la història flueixi.

A Farewell to Arms és una història d'amor i de guerra, per molt típic que resulti dir-ho així. Però, sobretot, de desesperació. Sembla que basada en part en l'experiència de l'autor com a conductor d'ambulàncies durant la Primera Guerra Mundial a Itàlia i en la seva relació amb una enfermera (Hemingway també pateix la mania de molts crítics de sempre associar cadascuna de les seves novel·les amb la seva vida real, cosa que imagino que no sempre és encertada), ens explica la història d'un jove americà, voluntari a l'exèrcit itàlia i al seu cos d'ambulàncies, que coneix una infermera britànica. Amb aquesta dona, que recentment ha perdut el seu promès a les trinxeres de França, inicia una relació peculiar, tenyida en tot moment de la desesperació que el context de guerra els ha provocat a tots dos, i que acaba convertida en una mena d'amor tenyit també de tragèdia.

La novel·la bascula entre els capítols més "romàntics" (i ho dic entre cometes ja que la forma de plasmar aquest tipus d'escenes, amb un estil lliure de floritures, l'apropa fins i tot a una certa impressió de misogínia, tot i que no hi estic d'acord que hi sigui del tot) i els bèl·lics, retratant sobretot la retirada de l'exèrcit italià i el terror que acompanya aquesta maniobra. I al final, tot i que l'estil de Hemingway primer et semblava sec i lliure de sentiments, de sobte te n'adones que la tristesa és la nota que acompanya tota la història, deixant-te, sincerament, força deprimit sota el símbol recurrent de la pluja.

Si m'hagues de quedar, però, amb una part de l'estil de Hemingway, seria amb la seva capacitat per fer diàlegs. Sense que gairebé hi intervingui el narrador, les converses avancen amb un caire gairebé cinematogràfic, i deixant-nos al mateix temps un munt de frases gairebé lapidàries, d'aquelles que tens l'impuls de subratllar o apuntar en un paper per després poder repetir-les. Ni que sigui per algun d'aquests moments, ja val la pena fer l'esforç i enfrontar-se al temut Hemingway, escriptor amb qui espero retrobar-me de nou en els propers anys.

dimecres, 9 de gener de 2013

Weird things customers say in bookstores (Jen Campbell)





Crec que tots els que en algun moment de la nostra vida hem treballat de cara al públic hem tingut la temptació irresistible d'agafar una llibreteta  i un bolígraf i apuntar discretament totes aquelles frases i situacions surrealistes amb què et trobes a diari amb alguns clients. La llibretera i escriptora britànica Jen Campbell va anar més enllà i de la discreta llibreteta va passar a un blog que es va fer ràpidament popular, i d'allà, a un llibre que és tot un èxit i que aquest novembre va caure a les meves mans mentre regirava volums a la llibreria The Strand de Nova York.


El producte de tot plegat és Weird things customers say in bookstores, un divertídissim recopilatori de situacions i frases amb què s'ha trobat tant la mateixa Campbell com altres llibreteres del món anglosaxó que li han fet arribar les seves experiències, alguns fins i tot de forma anònima. Classificats en diferents categories (entre les que s'inclouen l'apartat per als títols i autors inventats, o les situacions més surrealistes viscudes amb nens, i sobretot els seus pares, com a protagonistes), totes les petites anècdotes es complementen amb unes curioses i també divertidíssimes il·lustracions dels germans McLeod.

No vull avançar-vos cap dels moments que es destaquen en aquest llibre, ja que part de la diversió d'aquesta obra és descobrir-ho mica en mica durant la lectura. Però us trobareu moltes situacions relacionades amb persones que entren a una llibreria gairebé necessitant un manual d'instruccions sobre com obrir un llibre, anècdotes relaciones amb la batalla entre llibre electrònic o tradicional, situacions increïbles relacionades amb bestsellers com 50 Sombras de Grey o Crepúsculo, o molts intercanvis d'impressions curiosos sobre la llibreria on treballa l'autora, batejada en honor als Monty Phyton. 

Això sí, us adverteixo que és un llibre d'aquells que de veritat sap greu que s'acabi, i que devorareu en una sola tarda (o nit, com va ser el meu cas). Cada petita frase et fa venir ganes de seguir llegint i descobrint noves situacions. I si té un punt negre, és el fet que s'acabi massa aviat. Durant l'any passat, l'he rellegit en dues ocasions, i és una obra indispensable per aixecar-te l'ànim quan no estàs d'humor per una novel·la més densa. Així que si us agraden els llibres, les llibreries i un retrat del surrealisme humà, aquest és el vostre llibre.

dissabte, 5 de gener de 2013

Once, a new musical (de nou per Broadway)


 

Amb aquesta mena de parèntesi que hi ha hagut el 2012 en les actualitzacions del blog, no va quedar pas constància escrita que la passada tardor vam tornar a escapar-nos durant uns dies als Estats Units. En aquest cas, l'aventura va començar amb tres dies a Nova York (el nostre segon cop a la ciutat, amb efectes post-Sandy i temporal de neu inclòs), escapada d'un dia a Philadelphia (ciutat on he decidit que vull viure si mai em mudo als Estats Units), i ruta de nou a l'estil on the road entre Pensylvannia (pas per la regió dels Amish inclosa) i la impressionant Chicago, amb parades intermitges a Pittsburgh per veure el museu d'Andy Warhol i a Cleveland (Ohio) per veure el Hall de la Fama del Rock & Roll.

El que vinc a explicar avui aquí és l'ingredient teatral del viatge. Evidentment, com a persona que va passar la seva adolescència obsessionada amb Broadway i el West End (obsessió a la qual torno cíclicament), em resulta impensable posar els peus a Nova York i no anar a veure un musical. En aquest cas, ens vam trobar que els grans musicals "clàssics" que en aquell moment es feien a Broadway ja els havíem vist, o bé no ens acabaven de cridar l'atenció, així que vam optar per anar-nos a veure una de les novetats de la temporada: Once, que va ser la gran triomfadora de la darrera edició dels premis Tony, els més prestigiosos del món teatral a Nova York i, per tant, del món sencer.

Once es basa en una pel·lícula irlandesa del mateix nom, i que narrava una història senzilla a mig camí entre realitat i ficció: la trobada musical i emocional entre el compositor irlandès Glen Hansard i la compositora txeca emigrada a Irlanda Markéta Irglová, que deriva en una història romàntica sense arribar mai a ser-ho, i, sobretot, deixa com a fruits unes composicions especialment inspirades. He de dir que jo no he vist la pel·lícula, però que imagino que plantejar un musical teatral a partir d'aquest film no era un repte fàcil. Bàsicament, a la gran pantalla els protagonistes són els mateixos compositors (que, per cert, van guanyar l'Òscar a la Millor Cançó per la preciosa Falling Slowly), i la història que s'hi narra s'hi va acabar reflectint en la seva vida real; el film, per tant, té una càrrega especial i irrepetible que és impossible reproduir en una obra que es representa set cops per setmana.

Doncs suposo que el gran mèrit de l'adaptació és precisament aconseguir traslladar totes aquestes sensacions al teatre, i oferir un producte que produeix un gran impacte emocional en l'espectador. Sense tant foc d'encenalls musical com hi estem acostumats en el gènere (ja que les cançons són de to majoritàriament intimista), la història t'aconsegueix absorbir i oferir-te aquesta sensació de moment irrepetible en el temps.

Gran part de la culpa d'això està, evidentment, en la qualitat de les interpretacions. Es tracta d'una companyia d'actors petita, en què tothom està absolutament sublim, començant pel protagonista, Steve Kazee, que va guanyar el Tony a millor actor de musical (el seu discurs d'acceptació és un dels meus emocionants que he vist mai). Evidentment, amb la nostra peculiar maledicció pel que fa a protagonistes als musicals, la nit que nosaltres vam veure Once Kazee no treballava, i ens vam haver de conformar amb el seu cover, Ben Hope, que, per cert, ho va fer molt bé i resulta que debuta a Broadway amb aquest paper. Qui sí vam poder veure va ser la protagonsita femenina, Cristin Milioti, que fa un paper exquisit i té una veu d'allò més especial, a to amb el personatge.

El que més impacta del format de l'adaptació és que es tracta d'un musical sense orquestra ni grup musical a l'ús. En aquest cas, són els mateixos actors els que toquen la música, cadascú especialitzat amb un instrument (per exemple, Kazee toca la guitarra, i Milioti, al piano). I fan de músics tan si aquest és el seu paper damunt de l'escenari (per exemple, mentre graven la demo de les seves cançons), com si en aquell moment es troben fora d'escena, asseguts als costats de l'escenari. Tot plegat crea un sentiment d'estar veient per un forat un tros d'història real d'un grup d'amics que fa veritablement proper l'espectacle.

I el detall que més em va agradar: tota l'acció es desenvolupa en l'escenari únic d'un bar, que, fins i tot, s'encarrega de servir els clàssics cocktails de l'entreacte. I durant una bona estona abans que comenci l'espectacle, tots els actors excepte els protagonistes es passen una hora damunt de l'escenari oferint un concert de música irlandesa, cantant, ballant, buscant la participació del públic... Fins que el protagonista masculí, sense cap tipus de transició, se suma a la festa i arrenca l'obra amb la cançó Leave (una de les meves preferides, aquesta versió de Greg Hansard és espectacular). I fins que els llums de la platea no s'apaguen, gairebé ni te n'adones que ja ha començat l'obra. Per a mi, va ser un dels començaments de musical que més m'han impactat.

Així que si algú ha de passar uns dies per Broadway, que tingui en compte aquest preciós musical. I pels que us quedeu més a prop, a Londres està previst que s'estreni la propera primavera, per posar-vos les coses encara més fàcils.

dijous, 3 de gener de 2013

Trabajos forzados (Daria Galateria)


Tot i que en alguna ocasió ja he comentat que el preu dels llibres de l'editorial Impedimenta em fa tirar enrere, moltes vegades em resulta complicat resistir-me a les seves edicions. I no sols per les seves portades (que en general m'encanten), la qualitat del paper o altres temes estètics, sinó perquè en el seu catàleg generalment trobo títols que em resulten imprescindibles per a la meva prestatgeria.

Trabajos Forzados, de Daria Galateria, és un llibre atípic entre els que acostumen a aparèixer en aquest blog. Bàsicament, perquè no és un llibre de ficció, sinó una espècie d'assaig. Però si tenim en compte que es tracta d'un assaig sobre el món dels escriptors i la seva vida més quotidiana, segurament entendreu perquè apareix entre les lectures de l'any passat.

Com el seu nom indica, a Trabajos Forzados aquesta autora italiana es dedica a recopilar algunes de les feines no literàries que diversos escriptors famosos es van veure obligats a realitzar per, ni més ni menys, poder pagar-se el pis, el menjar, i tot allò que feia possible que en el seu temps lliure poguessin crear algunes de les millors obres de la literatura. I tot i aquest adjectiu forçós en el seu títol, no sempre es tracta de feines que van acceptar obligats per les circumstàncies i les necessitats econòmiques: alguns dels escriptors de la novel·la consideren imprescindible tenir un treball diari "normal" per fer possible la creació literària, ja que consideren insuportable viure només dedicats a la lluita amb el paper en blanc. En d'altres casos, el relat serveix d'excusa per explicar el difícil ascens cap al món de la literatura d'alguns d'aquests autors, o com va ser el seu descobriment del món dels llibres.

Tot i que el llibre és una mica irregular i hi ha alguns casos que resulten més avorrits (bé per la poca fascinació personal que produeixen les seves històries, o bé perquè l'escriptor no sigui gaire conegut), en la seva lectura hi ha moments culminants. Com Maxim Gorki descobrint la literatura de les mans del cuiner del vaixell on treballava. O el misteriós i importantíssim encontre de Paul Claudel amb una misteriosa dona. O la vida plena d'aventures i feines dignes d'una novel·la de Jack London. O la pertorbadora vida de Charles Bukowski (qui es va oblidar que es volia suïcidar perquè es va posar a escriure), i de la qual en parlaré més endavant quan comenti el seu Ham on Rye.

A banda de la curiositat innata que moltes d'aquestes històries provoquen, en un moment de crisi com l'actual, en què molts hem d'assumir fer feines que segurament no són les que ens omplen més personalment ni les que somiàvem quan al col·legi ens demanaven què volíem ser de grans, aquest llibre suposa tot un canvi de perspectives. Perquè Kafka, Orwell o Raymond Chandler també van haver d'assumir aquests "sacrificis" del seu temps per poder pagar el lloguer o la hipoteca, i això no va evitar que es convertissin al mateix temps en escriptors memorables. Una altra forma de mirar la vida quan soni el proper cop el despertador, oi?

dimarts, 1 de gener de 2013

Resum lector del 2012


Digueu-me original, però enguany he decidit que el resum lector sigui el primer post de l'any següent i no pas l'últim de l'any que s'acaba. Bàsicament ha estat una estratègia perquè part dels cinc llibres que vull destacar no es quedessin sense comentari al blog, però de la necessitat en faig virtut, i crec que aquesta és una bona forma de començar aquest 2013. Així que Feliç Any Nou a tots els que passeu per aquest raconet de món, i endavant amb el Top-5 de llibres llegits en aquest 2012, i que considero imprescindibles per a aquells que encara no els hagueu tingut a les mans:
  • Nunca me abandones, de Kazuo Ishiguro. Un dels llibres que potser més em va impactar durant l'any, la seva història em va enganxar i captivar un cop arriba el gir argumental que de sobte et fa passar de mirar-te uns pesonatges de ficció a mirar-te a tu mateix al mirall.
  • Jane Austen, de Claire Tomalin. Si us agrada Jane Austen, aquesta és la vostra biografia. Ben documentada, sense caure en les trampes de traçar excessius paral·lelismes entre obra escrita i vida real, detallada i entretinguda.
  • El lector de Julio Verne, de Almudena Grandes. Per a mi una sorpresa ja que no acostumo a llegir llibres de literatura espanyola contemporània. Una història preciosa i que fuig dels maniqueismes tradicionals sobre la postguerra espanyola. 
  • Nine Stories, de J.D. Salinger. Aquest final de 2012 ha tingut regust nord-americà força important, amb Salinger, Hemingway i Bukowski entre les lectures fetes. De tots tres, aquest conjunt de relats de Salinger ha estat el meu preferit sense cap mena de dubte. Ben escrits, aparentment normals, i pertorbadors en el fons. M'han deixat amb moltes ganes de més sobre aquest autor.
  • Harry Potter and the Half-Blood Prince, de J.K. Rowling. M'he debatut molt sobre quin havia de ser el cinquè llibre en sortir en aquesta llista, ja que els altres quatre els tenia molt més clars. Qualsevol dels altres cinc títols que teniu al collage de dalt i on resumeixo el Top-10 hi podria ser aquí, però com que la relectura de Harry Potter m'ha ocupat gran part d'aquest any, és de justícia incloure-hi el que crec que és el millor dels set. És el llibre més dramàtic, el que et deixa amb més intriga, el que té per a mi la part més terrorífica, el del final més èpic, i en el que tenim més Severus Snape. Què més es pot demanar?
En total, aquest 2012 he llegit 23 llibres, els mateixos que el 2010, i tres menys que el 2011. Una baixada que segurament hagués estat més gran si no hagués estat gràcies a Harry Potter, i que demostra que aquest no ha estat precisament el meu any lector. Però estic contenta perquè crec que he ampliat el tipus de llibres que llegeixo (especialment s'ha obert una interessant porta a la literatura nord-americana del segle XX), i aquest 2013, bicentenari de la publicació de Pride and Prejudice, una de les meves novel·les preferides, segur que portarà bones notícies literàries.

I què em proposo, doncs, pel 2013? Doncs per començar aquests darrers dies he introduït alguns canvis menors en el disseny del blog: a la part de dalt teniu unes noves pestanyes on a partir d'ara penjaré els llibres que llegiré durant el 2013 (repeteixo el repte de Goodreads de fer-ne 30 en tot l'any, i a veure si a la tercera va la vençuda i el compleixo), on guardaré també l'arxiu dels llibres llegits des del 2010, i, finalment, un nou repte literari: The Classics Club. He conegut aquest repte després de veure'l repetidament als blogs de Reading at the Moonlight, Cargada de Libros y Crónicas en Ferrocarril (blogs que si no coneixeu us animo a visitar), i no m'he pogut resistir. Consisteix en llegir 50 llibres clàssics en 5 anys; en el meu cas, des d'avui i fins l'1 de gener de 2018. Aquí podeu llegir la llista que he escollit (tot i que no descarto fer-hi algun canvi en aquests cinc anys), i que aniré actualitzant conforme  els vagi llegint.

Així que no em queda més que desitjar-vos que aquest 2013 el tingueu ben ple de bones notícies i de bons llibres!!!