diumenge, 27 de setembre de 2009

Estrès (im)mobiliari (II)


Em prenc un descans de la marató de Tècniques Artístiques que m’estic fent aquesta tarda (el resultat de la meva ja anunciada matrícula a primer d’Història de l’Art, a l’UNED, a l’arxiconegut ritme acabi-la-carrera-quan-es-jubili) per treure el nas per aquí i oferir-vos la segona entrega de la sèrie d’Estrès immobiliari. Una afecció, però, que aquest cap de setmana ha perdut les dues primeres lletres per quedar-se senzillament en "mobiliari".
A veure, he dit repetides vegades que m’encanta anar a la botiga Ikea. Que adoro les seves línies de disseny i que no em fa sentir gens petita tenir uns mobles que serien deu cops més barats que els d’aquells que se’n van a la Sènia a buscar la última moda (hauríeu de veure la de revistes de decoració que fan servir mobles Ikea!). Però el passat dissabte reconec que hem batut un nou rècord: vam passar sis hores i mitja de passadissos, metro, referències, noms en suec i llapissets d’aquests marrons que es perden per les butxaques. I fins i tot jo en vaig acabar farta.
Perquè, senyores i senyors, aquest dissabte hem començat a donar color (en sentit figurat, encara no pintem) al que, si no passa res, serà la nostra nova casa. I tot i que em costa allò de treure’m la sensació de "alguna cosa haurà d’anar malament", puc anar dient que s’acosta el moment de deixar la vida mini-pis per la d’un habitatge que sí que compleixi les normes actuals d’habitabilitat. I enmig d’aquesta voràgine, he descobert (o se m’han fet més presents que mai) els defectes de la gran cadena sueca.
Primer de tot, la gent. Des de les onze fins quarts de sis de la tarda que allò era un riu de gent interminable. No sé si érem sempre els mateixos o anaven canviant la resta, però era un no parar. A l’exposició, a l’autoservei, al restaurant (per cert, que bones estan les mandonguilles sueques!), al lavabo, a les caixes i allà on sigui!
Segon: mai trobaràs escrites les mides d’allò que busques. Les tindràs d’aquells mobles que no vols i hauràs de mesurar a mà (amb aquell metro de paper d’aspecte poc fiable) les que per tu són bàsiques. I quan les trobis hi veuràs una successió de números tan interminable que ja no sabràs què és alçada, què és fons ni amplada... I sempre quedarà la incògnita d’aquella darrera dimensió que manté oculta misteriosament la seva funció.
Tercer: mai tindràs el moble que busques disponible en el color que vols. Així que visca la combinatòria de colors (que, per molta carrera d’Història de l’Art, no és el meu fort). Tampoc mai seràs capaç de localitzar el preu d’aquell moble que més t’interessa (si us plau, algú em pot dir quant costen els llits tipus canapè a l’Ikea?!).
Quart: avançar i retrocedir per l’exposició de l’Ikea és un esport d’alt risc!
Però en fi, en vam sortir vius i amb una llista interminable dels mobles que volem i que sumen unes xifres a les que últimament ens estem acostumant. Qui m’anava a dir a mi que veuria bitllets de 500 i 200 euros per casa... Si és que d’alguna cosa ha de servir convertir-se en especuladora immobiliària!!

dimecres, 9 de setembre de 2009

Miles away


Tan sols un petit incís per informar tots aquells que de tant en tant entreu per aquí, que el blog compartit sobre el nostre viatge als Estats Units ha ressucitat en forma de blog de viatges genèric i que l’estem actualitzant amb les nostres peripècies per terres suïsses i alemanyes. Si us ve de gust, esperem els vostres comentaris a Si avui és dimarts, això és Albuquerque.

diumenge, 6 de setembre de 2009

Estrès immobiliari


No m’agrada gens que aquest bloc es converteixi en una successió d’excuses per la falta d’actualització. Però em veig forçada a dir un altre cop perquè he passat tantes setmanes sense publicar res, i possiblement aquest sigui l’únic cop en què tinc una raó vàlida: pateixo d’estrès immobiliari. Que què és l’estrès immobiliari? Una sensació horrorosa de pes a l’estómac, que se t’agafa i t’estreny i afegeix deu quilos al pes que carregues mentalment cada dia, i de la qual és difícil desempallagar-se des del moment en què penses "per què no mirem de comprar-nos un pis?" fins el dia que fiques la clau a la porta (a la teva nova porta) i tot està allà, tan ben col·locadet i perfecte.
Així porto un mes. I tot i que he de reconèixer que hem fet un procés més ràpid que moltes persones (el pis que volem s’ha creuat en els nostres camins més aviat que no pas l’esperàvem), ara entre contractes, calculadores i pregàries i pregàries a la verge protectora de bancs i caixes i els sants concedidors d’hipoteques les meves neurones pateixen un estrès difícil de suportar.
Resultat: no tinc temps de llegir, no tinc temps d’escoltar música, fa segles que ni continuo amb el meu repàs de suec, reprendre els estudis d’àrab està aparcat sine die i ni tan sols m’he pogut matricular a la UNED com tenia planejat perquè tot el seu sistema també sembla que s’estigui desmuntant sol.
Així que espero que em perdoneu per tenir abandonat aquest petit espai on-line i que sàpigueu aguantar amb paciència tot aquest procés que espero que de veritat pugui acabar bé. Intentaré retornar per aquí tant com pugui, sobretot perquè m’he fet el propòsit d’intentar portar tot el tema amb la màxima calma i tranquil·litat de que sóc capaç (els que em coneixeu sabeu que no és gaire) i, si més no, aquest bloc també s’ha convertit en una petita teràpia antiestrès per mi.