diumenge, 26 de juliol de 2009

My blueberry nights


A l’estiu, els divendres a la nit acostumo a quedar-me sola durant bastant estona. Normalment ho aprofito per veure capítols de les Chicas Gilmore, però com que últimament no he tingut nou material per veure aquestes nits se m’havien quedat una mica buides de contingut. La setmana passada ho vaig dissimular marxant a veure Harry Potter al cinema, però aquest passat divendres vaig decidir baixar-me una pel·lícula i veure-la tranquil·lament al sofà. Això sí, canviant les meves habituals crispetes (ara més desagradables pel tema de la calor) per un polín de taronja ben fresquet i acabat de treure del congelador.
La pel·lícula escollida en aquest cas va ser la darrera de Wong Kar Wai, My Blueberry Nights. De fet, tot just dissabte la Nemui em va estar retraient que encara no l’hagués vista (i ara reconec públicament que ni m’havia enterat quan s’havia estrenat) i, com que em va fer mala consciència tot plegat, vaig posar immediatament fil a l’agulla per poder preparar la sessió de cinema d’aquest divendres.
La veritat és que vaig connectar l’usb al reproductor sense tenir ni idea de què anava la pel·lícula, i m’anava enterant dels actors que la protagonitzaven al mateix temps que sortien als crèdits d’entrada. Però de seguida em va atrapar. He de dir que és la pel·lícula menys estranya de Wong Kar Wai que he vist mai, la més americana, potser. Segurament perquè és una pel·lícula gravada als Estats Units i amb actors americans o anglesos, com la Rachel Weisz, el Jude Law o la Natalie Portman (que, per fi, veig interpretant convincentment), però de fet tinc la impressió que aquest film pren l’argument de la segona història de Chungking Express i el fa una mica més "comercial". Sense exagerar, però.
Com que Chungking Express és una de les pel·lis favorites, no és que tingui gaire queixa que es reprengui el tema, però ara amb els papers repartits de forma diferent. Aquí, una noia amb el cor trencat es consola prenent pastissos de blueberries (que ara m’entero que en català es diuen nabius.. en castellà són arándonos ) a la cafeteria d’aquell Jude Law tan british i tan... bé... tan irresistible com el propi pastís.
I a partir d’aquí la protagonista (la cantant Norah Jones) inicia una fugida endavant creuant els Estats Units i trobant-se amb personatges entrenyables i també amb el cor trencat. I ho fa seguint una ruta molt semblant a la que jo vaig fer l’estiu passat (Memphis, Arizona, Nevada), pel que va ser un ingredient més perquè encara m’agradés la pel·lícula més.
Normalment el nom de Wong Kar Wai espanta a la gent, però com ja vaig dir per Chungking Express, si se supera aquesta barrera un pot descobrir una pel·lícula fascinant. I en aquesta les barreres són molt més fàcils de sortejar, així que en podreu disfrutar sense necessitar d’empassar-vos gaires prejudicis.

dijous, 23 de juliol de 2009

Refrescant el suec


Avui a Estocolm estan a 19 graus centígrads; a Tarragona, voregem ja els trenta tot i que encara falten dues hores pel migdia. Per això, res millor per una situació com aquesta que intentar refrescar aquells coneixements que tenia enterrats de suec des de feia tres anys i que darrerament m’han vingut ganes de recuperar.
Tot va començar parlant amb una companya d’àrab que va dir que era una pena que no recordés res del que havia après de suec. I llavors vaig prendre la resolució que com a mínim aquest estiu recuperaria un 50% d’allò que era capaç d’expressar en aquest idioma mentre hi vaig viure. Com que desgraciadament encara he d’iniciar l’operació rescat dels meus apunts de suec (que estan perduts al traster dels meus pares), he optat per repassar la gramàtica amb un curset on-line força popular i gratuït, amb què més o menys he recordat com funcionava aquesta llengua.
I ara toca mantenir-ho i avançar d’alguna forma. I per això he optat per forçar-me, cada dia, a fer dues coses: llegir les notícies en suec fàcil del diari 8 Sidor, i escoltar l’informatiu Klartext de la ràdio nacional sueca que cada dia dedica deu minuts a explicar les notícies a aquells que parlen poc suec. En el cas del diari digital, he de reconèixer que més o menys me’n surto, i amb l’ajuda puntual del diccionari, vaig entenent què passa pel cap dels suecs aquests dies (no gaire diferent del que passa pels nostres: grip A i un tal Ibrahimovic...). En el cas del programa de ràdio, em resulta tot més complicat, però crec que de mica en mica m’aniré acostumant, i més si pel matí no tinc camions recollint sacs de runa que m’impedeixen escoltar res...
En tot aquest procés tinc, per cert, l’ajuda inestimable d’una nova pàgina web que he descobert: Remember the Milk, una llista de "things-to-do" digital que, sorprenentment, estic seguint de forma bastant seriosa. De fet, l’única tasca endarrerida d’avui era actualitzar aquest bloc!

dimarts, 21 de juliol de 2009

Potter antiestrès


He comentat moltes vegades que, quan un està en una època d’estrés o d’ànim més bé baix, una de les formes de deixar passar el temps és recuperant els set llibres de la sèrie de Harry Potter. Sempre que tinc una crisi lectora o d’altre tipus hi recorro com una forma fàcil d’evadir-me i pensar en altres coses. Doncs amb les pel·lícules de Harry Potter sembla que el destí m’ha deparat una tendència similar, i és que les dues darreres (les úniques que he vist al cinema) han estat estrenades just abans que jo acabés les meves  vacances i m’enfrontés al retorn al món laboral.
En el cas de la sisena de la sèrie, HP and the Half-blood Prince, la coincidència ha estat possible després que fins i tot s’endarrerís la data d’estrena del novembre de 2008 al juliol de 2009, uns mesos que, pel que veig, han aprofitat per retocar moltíssim la pel·lícula després dels primers screen tests que havien transcendit. Jo vaig comprovar in situ com havia quedat tot plegat el passat divendres a la nit, aprofitant que els multicines d’aquesta ciutat encara mantenen de tant en tant la meva minúscula sala de pel·lícules en versió original, i que em van permetre gaudir de la veu d’Alan Rickman i l’accent britànic en tot el seu esplendor.
Reconec que satisfer-me amb aquesta pel·lícula era quelcom complicat: és el meu llibre preferit de la sèrie i trobo que hi ha capítols que per mi eren intocables. Però perquè no es digui que sempre em queixo de vici, començaré per les coses bones, que en té moltes. Primer de tot, crec que és la primera pel·lícula de HP que no se m’ha fet llarga. Vull dir, la cinquena de la sèrie, tot i ser la més curta, té moments que et venen ganes d’anar al lavabo, i aquesta, que dura gairebé tres hores, se’t passa volant. I això té molt de mèrit, així com també la fotografia (que és esplèndida). D’escenes mítiques, aquest film en té unes quantes, i n’hi ha dues que es capturen força bé. Em va agradar molt l’escena cap al final de la cova entre Dumbledore i Harry, i trobo que, a l’inici del film, el Jurament d’Snape amb les dolentes de la pel·lícula queda força reeixit, tot i que ni de bon tros és tan bo com al llibre i jo, si hagués estat la meva responsabilitat, ho hagués convertit en l’escena d’obertura del film per crear aquesta sensació d’ambigüitat que empapa tot aquest llibre. I el nou personatge, Horace Slughorn, és tal i com me l’imaginava en la pell de Jim Broadbent.
De les línies argumentals, trobo que la història de Draco Malfoy s’ha aconseguit capturar molt bé, especialment gràcies a l’esforç de l’actor Tom Felton, però que si no has llegit el llibre sí que pot quedar massa contrastada amb tota la revolució hormonal que empapa el segon terç del film. I celebro que s’hagi mantingut l’escena del Sectumsempra.
Quin és el problema, doncs? Que, de nou, tot es centra excessivament en el trio protagonista; que s’afegeix una escena d’atac de Cavallers de la Mort que no surt al llibre i que no aporta res, i s’obvia TOTA l’acció a l’escena final del castell, que sí que aportava molt; que falta moltíssima informació que, si s’ha d’incloure a les dues parts de la setena pel·lícula, atabalaran a més d’un. I, sobretot, que la millor línia argumental d’aquest llibre, la que correspon a Snape, està mal capturada. No pas perquè l’actor ho faci malament (que torna a ser dels millors davant del rostre de fusta Dan Radcliffe), sinó perquè el guió ho força tot: què forçada l’escena de la conversa mig escoltada entre ell i Dumbledore; què mal resolt l’atac final; i, sobretot, quina decepció la persecució final. Es deixen una frase, què dic, LA frase, i no ens expliquen coses del context que són bàsiques per entendre la traïció moral que suposa aquesta acció des del punt de vista de Harry Potter. Tot es deixa en mans de la línia argumental del llibre del Half-blood prince que s’explica ràpid, malament i que segurament haurà creat moltíssima confusió entre els no-lectors.
Ara veurem com Harry Potter a les dues parts de la setena se les arregla per acabar de complir la seva missió al món. Ho tindrà complicat, tenint en compte que qui li havia d’explicar tot en aquesta pel·lícula (i en la versió cel·luloide es va "oblidar de fer-ho") ara ja no està entre nosaltres...

diumenge, 19 de juliol de 2009

Vida de Charlotte Brontë


És curiós que un llibre que em va provocar un impacte tan gran com la biografia de Charlotte Brontë que va escriure la també novel·lista Elizabeth Gaskell poc després de la seva mort hagi trigat tant en aparèixer per aquest bloc. No dic cap mentida si explico que vaig passar hores absorbida per aquest llibre, que em va afectar emocionalment per la tortuosa vida de les germanes Brontë i que és, de fet, l’única biografia que he estat capaç de llegir-me sencera.
Com ja vaig explicar, agafar aquest llibre de la biblioteca va ser una cosa improvisada, i fruit de l’alegria per finalment haver localitzat Un árbol crece en Brooklyn de Betty Smith, que feia mesos que cobejava. Normalment no m’he interessat gaire per la vida dels escriptors que m’agraden. Tot i que sóc capaç de citar de memòria fragments de les sis obres principals de Jane Austen, mai no he llegit res de la seva vida que no sigui la informació de les cobertes dels llibres o (ara més recentment) els reportatges que es publiquen a la revista del Jane Austen Centre de Bath. Però amb Charlotte Brontë la veritat és que em va picar la curiositat des de molt aviat, i per això, aquesta biografia escrita per una persona contemporània i que de fet va ser amiga de l’autora em va temptar.
La història de la família Brontë és força dramàtica, de fet, i a aquesta percepció general hi contribueix especialment aquesta biografia, feta amb l’objectiu de convertir Charlotte en un personatge ple d’autosacrifici i despreocupació per un mateix. A mi m’agrada pensar que en realitat la seva personalitat no era exactament així, però el que sí que és absolutament cert és la progressiva mort de tots els seus germans (en principi n’eren sis) fins a quedar convertida en filla única, tot un drama que obligatòriament l’havia de marcar. Finalment, ella va morir abans fins i tot que son pare, pocs mesos després d’haver-se casat.
Del llibre (que està replet de cartes de l’autora cedides per una amiga i comentaris d’una segona companya) em va copsar especialment aquells capítols en què van morint el seu germà Brantley i les seves germanes Emily i Anne. El personatge d’Emily Brontë és dels que trobo més colpidors: una noia callada, que adorava els animals i caminar sola pels pàrams, que no parlava amb ningú fora de la família, i que va ser capaç d’escriure una obra tan apassionada i desgarradora com Wuthering Heights. Realment, vaig plorar com una magdalena quan arriba el moment de la seva mort i la descripció de l’enterrament d’Emily, seguida pel seu gos fidel.
La biografia permet conèixer molt sobre la curiosa família Brontë, i les condicions en què es van criar uns nens que, en el cas dels quatre supervivents a la infància, van acabar convertits en genis de la literatura, tot i que no tots ho van poder explotar com a tals. Em satisfà especialment que Charlotte fos reconeguda durant la seva vida (l’única de les tres germanes en aconseguir-ho) i tastés una mica de les crítiques favorables que encara avui en dia fan milers i milers de lectors.
Després de llegir aquest llibre vaig començar a dibuixar mentalment la idea de fer algun dia un viatge a Yorkshire, a conéixer el lloc on les Brontë van créixer i morir. He buscat repetides vegades on està Haworth, com s’hi pot arribar, i he regirat la pàgina web de l’antiga casa de la família, ara convertida en museu i centre d’estudis. Entre les vacances passades i altres temes el projecte ha quedat enterrat, però sé que algun dia el farem realitat i podrem passejar entre un dels paisatges més literaris d’Anglaterra.

divendres, 17 de juliol de 2009

El París perdut


Vacances, exàmens i calor. Un còctel bastant dur per a tenir al dia aquest bloc, que avui ressucita i ja de forma definitiva pels propers mesos, fins a la propera escapada o la propera crisi que m’allunyi dels bits i els codis html. I avui que em torno a posar mans a l’obra i regiro entre la meva motxilla, la veritat és que trobo tantes coses que se’m feia fins i tot difícil decidir per on començar. Així que, com sempre dic, fem-ho pel principi. I el principi de les vacances va ser la nostra mini-escapadeta a París (prèvia al viatge de 15 dies a Suïssa i Alemanya), un cap de setmana del qual en guardaré sempre molts bons records.
L’excusa pel viatge no era una altra que el concert que hi feien Depeche Mode. Com que durant la seva gira d’estiu no posaven els peus per Barcelona, vam decidir tirar la casa per la finestra i anar-nos fins a França per veure’ls en directe (després vam descobrir que sí que venien a Barcelona per la gira d’hivern, però això és una altra història). Per això, vam fer una estada una mica centrada en l’entorn de l’estadi de Saint Denis: vam dormir al Formule 1 que hi ha al costat del cementiri de Saint Denis (en sèrio, hi havia habitacions que donaven a les tombes i per agafar el metro havíem de creuar-lo de punta a  punta) per tal de tenir dues coses a favor: tenir l’hotel a una sola parada del lloc on es feia el concert i també a poca distància de l’aeroport Charles de Gaulle.
Del concert, com que no sóc oficialment fan sinó tan sols una "conversa" forçada per les circumstàncies, tampoc no em veig gaire capacitada per fer una crònica que li faci justícia. Jo m’ho vaig passar molt bé tot i que estàvem a quilòmetres de l’escenari, l’escenari era massa baix, no vaig veure més que els focus i algunes imatges de la pantalla i els francesos són una miqueta més freds que jo en un directe. Però va ser una nit molt especial, perquè la sensació de fer tants quilòmetres només per aquells moments et fan viure el concert com una cosa irrepetible, i això ja et col·loca en un estat d’ànim molt xulo.
A banda de la vessant musical del viatge, l’estada a París ens va servir també per moltes altres coses que van configurar un cap de setmana rodó. Com que durant la nostra única visita prèvia a la ciutat va fer un fred de mil dimonis (era finals d’octubre), vam aprofitar l’estiuet francès per passejar (per fi!) per la vora del Sena, veure el sol pondre’s sobre les seves riberes, amb la torre Eiffel de fons i amb tot de turistes formiguejant pels carrers, els bars i els restaurants. Hi havia un ambient molt maco, amb músics de carrer, gent fent el pic-nic o el botellón a l’aire lliure o simplement passejant. Com que també ja havíem visitat tots els museus que ens interessaven de la ciutat, vam aprofitar per veure dues exposicions que ens cridaven l’atenció: una sobre els retrats d’Andy Warhol al Grand Palais, i una altra sobre Kandinsky al Centre Pompidou (que és un dels meus museus preferits del món).
L’altra gran excusa del viatge era: anem de rebaixes a París!. Perquè allà les rebaixes començaven el 24 de juny, i no l’1 de juliol com a Espanya (dates en què nosaltres ja estàvem a Suïssa), així que vam anar al centre comercial del Forum des Halles i vam arrassar amb tot!! Evidentment, jo vaig tenir una parada a la meva botiga preferida del centre: una botiga especialitzada en mitges i mitjons mooolt més xula que el Calzedonia....
I després, un dels moments més especials: visitar les dues llibreries angleses que ja havia comentat en aquest bloc i que són considerades de les dues millors del món: Shakespeare and Company i Abbey Bookshop. I què puc dir? La primera és com un racó d’allò més especial, però amb un "però": força massificat. Vaig veure més d’un robant llibres, i a mi allò, en aquell temple de la literatura, em va semblar un assassinat. Es tracta d’un antic local, amb dues plantes, replet de llibres de dalt a baix, i on les prestatgeries arriben fins al sostre. Al pis de dalt no hi ha llibres a la venda, però sí antigues edicions i sofàs i llits on estirar-se i llegir amb calma. A l’entrada tenen una terrasseta on feien lectures de poemes. D’allà vaig sortir amb una edició en segona mà d’Oliver Twist de Charles Dickens, que vaig haver de rescatar de la prestatgeria més alta enfilant-me a una escala.
La segona llibreria no és tan massificada, potser perquè està una mica més amagada. Abbey Bookshop estava a més una mica abandonada, ja que girant la cantonada tot París estava concentrat en la desfilada del dia de l’Orgull Gay. Per això, quan em va veure regirar pacientment entre llibres i llibres, el venedor em va convidar a un cafè (que em va mantenir en peu tota la nit del concert) per agrair-me que preferís la literatura a les desfilades. I allà vaig trobar un llibre molt especial i que feia segles que buscava: The Old Possum Book of Practical Cats, un recull de poemes infantils de T.S. Elliott en què s’inspira el musical Cats. I, si mai  us apropeu a aquesta llibreria, no deixeu de baixar al soterrani, on s’apilen un veritable munt de llibres desordenats i plens de pols. Autèntic.