dilluns, 22 de maig de 2017

Pride + Prejudice + Zombies



Un aclariment d'entrada: no he llegit ni crec que llegeixi mai aquest pastitx pseudoliterari que és Pride and Prejudice and Zombies. Per qui no ho sàpiga, un tal Seth Grahame-Smith va aprofitar que el text d'Austen estava en domini públic (és a dir, ja no paga drets d'autor) i es va dedicar a intercalar entre les frases d'Austen, escenes de temàtica zombie. D'aquesta forma , la història passava a estar situada en el context d'una història d'apocalipsi zombie. Reconec que per mi és molt difícil ser capaç de llegir les paraules d'Austen barrejades amb això, i més quan no és un gènere que m'agradi. I fins i tot responc de forma violenta quan algú em comenta que no ha pogut mai acabar-se Orgull i Prejudici i que intentarà provar si la versió zombies funciona millor... No. No!

Per què, llavors, avui us parlo de la seva adaptació al cinema? Seré sincera: Quan la van estrenar al cinema, he de confessar que vaig pensar que el plantejament em va semblar més acceptable. Potser perquè al cinema estic més acostumada a aquest tipus de pastitxos, potser perquè no suposava haver de llegir les paraules literals d'Austen barrejades amb altres molt per sota pel que fa a qualitat... Però el cas és que vaig pensar que, com a divertiment, la versió cinematogràfica podria ser interessant, tal i com ho són les diverses modernitzacions del clàssic que hi ha o barreges de genere com la mítica Lost in Austen. No vaig anar, però, al cinema; ni m'ho vaig plantejar. El motiu és que, si hi ha una cosa que em fa por al món (a part de la pel·lícula Alien, que mai no podré veure per culpa d'un videojoc d'MSX del meu germà), són els zombies. No suporto els zombies. He vist pel·lícules còmiques amb zombies que m'han fet por de veritat i que he hagut de treure. Així que per mi era impensable anar a una sala de cinema  a veure això.

Però, ara que tinc Movistar +, i vaig veure que estava disponible a demanda, i vaig convèncer el meu home perquè e la veiés amb mi (perquè sola em veia incapaç)... Doncs crec que va arribar el seu moment. I el resultat m'ha confirmat que: primer, tenia raó en evitar aquest llibre. I segon, que la història sols pot fer gràcia als coneixedors d'Austen. O a aquells que els hi agradi tot on surti Austen, sigui quin sigui l'argument, o fins i tot la seva inexistència. Però en cap cas pot ser una drecera si el clàssic original se us fa complicat de digerir. En aquest cas, tan sols seria una història de zombies, i no de les bones.



Per situar-nos: en aquesta versió, la història d' Orgull i Prejudici  es desenvolupa més o menys (amb alguns canvis) com passa al clàsssic de Jane Austen, però en un context molt diferent. Anglaterra està envaïda pels zombies, les famílies envien els seus fills a l'Àsia a educar-los per lluitar contra ells, i les zones protegides de l'apocalipsi són bàsicament els pobles anglesos situats a la banda "humana" d'una gran muralla protectora. Elizabeth Bennet i les seves germanes van carregades d'armes per matar zombies, i Darcy és un expert caçador de zombies que desconfia de tothom.

El principal valor de l'adaptació és que no es pren gaire seriosament a ella mateixa: en certa forma, podem interpretar la pel·lícula com una paròdia amb l'ús dels zombies com a excusa per jugar a caballers i dames durant la Regència. Els actors estan relativament ben escollits: Lily James està força bé com Elizabeth Bennet (llàstima que després d'això mai podrà ficar-se en la pell d'aquest personatge de forma seriosa) i Sam Riley no és pas un mal Darcy. L'adaptació té escenes divertides (Matt Smith com a Mr Collins és probablement el millor de tot), hi ha certes clucades d'ull a les adaptacions més populars d'Austen també molt divertides, i la posada en escena hi afegeix alguns elements de pseudo-erotisme que bé, estan una mica al llindar entre el contrapunt divertit o l'aparença de pel·lícula de sèrie B.

La pel·lícula, però, trobo que funciona bé mentre segueix de forma més lineal l'estructura de l'obra original d'Austen. Sempre és divertit esbrinar d'on sortiran els propers zombies, o com es reinterpretarà algun dels secundaris més gloriosos. La cosa s'espatlla, però, quan, en la segona meitat, la trama s'allunya més del text original i desenvolupa una història relativament pròpia que no té gaire sentit ni atractiu. Al final, recordo que vam riure fins i tot en moments en què dubto que estigués previst que ho fessim.

Tot i això, com a curiositat, i si sou tan fans de les adaptacions d'Austen que necessiteu conèixer totes i cadascuna de les versions que s'hi facin, us pot fer passar una estona divertida. I tranquils, aquí els zombies són tan ridículs i la història té tan poca tensió, que no fan por ni a algú que està tan traumatitzada amb ells com jo.

Pride and Prejudice and Zombies (2016). Director: Burr Steers. Amb  Lily James, Sam Riley, Matt  Smith, Douglas Booth, Bella Heathcote, etc

dimecres, 10 de maig de 2017

Talking as Fast as I Can (Lauren Graham)



Talking as Fast as I Can és el llibre gairebe autobiogràfic que l'actriu Lauren Graham (famosa pel seu paper protagonista a Gilmore Girls) va escriure de forma paral·lela a la gravació del revival de la sèrie que va emetre la tardor passada Netflix. En ella, en principi, l'autora (que en el moment de la publicació d'aquesta obra tenia una novel·la ja publicada, Someday, Someday, Maybe, de la que us parlaré més endavant) havia de plasmar els records de la gravació de les set temporades originals de la sèrie, i les sensacions i anècdotes d'haver tornat a posar-se en la pell del seu personatge més mític, la-mare-que-tots-voldríem-tenir/ser, Lorelai Gilmore. Tot plegat, amanit amb algunes dosis de la seva vida i carrera.

En primer lloc, aquest és un llibre que segurament no hagués llegit mai si no hagués estat disponible directament per Kindle. La satisfacció immediata que dóna descarregar-lo al moment quan el compres, i el preu més rebaixat, són factors que m'empenyen a variar més el tipus de gènere que llegeixo i permetre'm capricis com aquest: un llibre de consum ràpid i satisfacció també ràpida. Va ser la novel·la que em va acompanyar durant l'època d'exàmens del passat semestre, i em servia com una fórmula divertida d'evasió. Tot i això, em va provocar sensacions enfrontades.

Començaré pel dolent: crec que el llibre és una mena de poti-poti que no té clar en cap moment que vol ser. I ho dic perquè el principal element de màrqueting amb què el venen (conéixer com ha estat per l'autora ficar-se en la pell de Lorelai Gilmore al llarg dels anys) és, segurament, la part menys interessant de tota la història. Tot i que Graham explica alguna anècdota interessant (per exemple, com va aconseguir el paper i com el tipus de personatge trencava amb els motlles en què es trobava encaixada en les successives audicions), ens aporta poca cosa en profunditat en referència a la sèrie. En primer lloc, perquè ella mateixa reconeix que no ha vist mai la sèrie original (odio veure's a ella mateixa) i que no recorda gaires coses de la seva gravació. Com a experiment per la redacció del llibre, Graham se sotmet a una marató de les set temporades de la sèrie i va recollint alguns detalls del visionat i el que va recordant, però res destacable.

Però el que realment és més decebedor és les seves experiències sobre la gravació del revival. Alguns comentaris dels actors que hi havien participat ja m'havien donat pistes que els actors no van tenir gaire sentit de comunitat durant la gravació i que Graham havia estat més capficada en escriure aquest llibre que en rememorar vells temps, així que veureu poques històries que valguin realment la pena. Hi ha anècdotes molt maques (com la història de la primera camisa que fa servir en el rodatge del revival i que resulta dir-se Lorelai II sense que ni ella ni l'encarregada de vestuari s'haguessin adonat), però en general sembla que Graham està més interessada en aconseguir cameos per a la seva parella i altres actors que l'han acompanyat a la sèrie Parenthood que no pas en el mateix revival i la seva trama. Potser perquè ella també veia els elements decebedors que part de l'audiència també vam percebre? Qui sap.

La part que realment és divertida d'aquest llibre són les històries de la seva vida que Graham explica: la seva curiosa infància, els seus inicis com actriu, la seva època d'encadenar treballs dolents compatibles amb les exigències de buscar-se la vida en el món del teatre a Nova York... I també reflexions sobre la seva vida, com sobre la moda i l'alimentació a Hollywood, així com el fet que hagi estat soltera gran part de la seva carrera i les reflexions que fa sobre aquest tema, que segurament ajudaran a persones que també se sentin soles pel fet de tenir una edat en què totes les expectatives socials et situarien ja amb parella. Totes aquestes parts crec que estan escrites amb una gràcia i una sinceritat que resulten molt entretingudes, i que redimeixen tot el llibre, malgrat que són precisament les culpables que a l'obra li falti coherència.

Els capítols, doncs, funionen bé individualment, però sense que semblin estar gaire connectats l'un amb l'altre, excepte el fet que estan escrits durant la gravació d'una sèrie de la qual ens pot dir ben poca cosa que no sapiguem ja. En certa forma, sembla que hagi estat un cúmul d'historietes recopilades el més ràpid possible i sense gaire tasca d'edició al darrere per publicar-les al mateix temps que Netflix estrenava el revival. Més una campanya de màrqueting que no pas un producte més treballat i que, amb una mica més d'esforç, hagués permés tenir un producte més coherent i complet.

El millor de tot és descobrir que Lauren Graham té una veu pròpia interessant i que escriu amb certa gràcia (sovint molt deudora de la veu de la mateixa Lorelai Gilmore, no sé si per un paper que interpreta o perquè realment Lorelai és com és perquè Graham hi ha posat part de la seva veu) i em va fer créixer la curiositat per llegir la seva novel·la de ficció. Així que aviat tornarem a parlar de Lauren Graham, ara com autora de ficció.

Talking As Fast As I Can, Lauren Graham. Virago, 2016. *En el moment de publicar aquest post, el  llibre no estava disponible en castellà.

dimecres, 3 de maig de 2017

Éxodo y Exilio del Arte (Arturo Colorado)


Si en el darrer post us comentava que era molt atípic que us parlés d'un llibre d'autoajuda, avui també us porto una temàtica poc habitual per aquí, tot i que no pas entre les meves lectures: un llibre sobre Història de l'Art. Hi ha una història darrere de com Éxodo y Exilio del Arte, d'Arturo Colorado, arriba a casa meva. El semestre passat estava cursant a la UNED (on estudio el Grau en Història de l'Art) una assignatura sobre Patrimoni Artístic, i el manual mencionava de passada els problemes que hi havia hagut durant la Guerra Civil per la protecció dels quadres del Museu del Prado de Madrid, i aquesta espurna va encendre la meva curiositat. Poc després, repassant exàmens de cursos anteriors (un model d'examen una mica atípic), vaig veure que un any es va demanar als estudiants que comentessin un llibre de la bibliografia extra que haguessin llegit. Evidentment, aquesta pregunta em va posar nerviosa perquè jo no n'havia llegit cap, és clar, així que em vaig animar per aprofundir en el tema anterior amb un dels llibres recomanats.

Aquest assaig d'Arturo Colorado (que es va editar el 2008, però que si no m'equivoco anys abans ja circulava pel mateix Museu del Prado, tot i que amb una investigació una mica més limitada) ens parla d'un d'aquells temes que resulta increible que no siguin més coneguts. Durant la Guerra Civil, després que el Museu del Prado fos víctima de diversos bombardejos en el seu entorn i es considerés compromesa la seva seguretat, el govern de la República va decidir treure els quadres de la capital i dur-los a un lloc segur. Destinació que primer va ser València, després Catalunya, i finalment la fugida per la frontera francesa fins a Ginebra, on es va fer una exposició mítica sobre les principals joies del Prado, una de les poques vegades en la història que s'han exhibit fora de Madrid.

Tot i que el llibre sigui sobretot un assaig i molt i molt ben documentat (Colorado és el primer en tenir accés a tot un seguit de documentació estrangera sobre aquest afer, i fins i tot recorre als arxius militars, a cartes personals i un fotimer d'entrevistes per reconstruir aquests fets), a la vegada es pot llegir també com una novel·la. Una història d'aventures però amb el component tràgic de ser real. Ja sabem que entre la literatura espanyola les històries situades durant la Guerra Civil són molt habituals, però crec que, curiosament, aquesta va ser la que em va donar una aproximació més directe a com va ser el conflicte. Potser precisament perquè estàs parlant d'una cosa tan allunyada en principi de la vida quotidiana de la gent, però a la vegada un element  simbòlic tan cabdal (per mi) com és el patrimoni, aquells quadres del Prado que tantes vegades he contemplat sense ni plantejar-me l'esforç que hi ha darrere del fet que jo avui, en ple segle XXI, encara en pugui gaudir.

La història s'estructura en tres parts: l'inici del conflicte bèl·lic i l'organització del sistema per salvar els quadres del Prado, amb la presentació dels personatges principals; la història de l'èxode per terres espanyoles fins arribar a la dramàtica fugida cap a França i Suïssa en una operació realment a contrarellotge i mentre les bombes queien literalment entre els camions que duien els quadres; i finalment, l'estada dels quadres a Ginebra, l'organització de l'exposició i el seu retorn, finalment, a l'Espanya franquista.

Tota l'odissea està tan ben narrada i amb tanta emoció que a un li resulta difícil entendre com és que el cinema espanyol (un altre molt avesat a parlar de la Guerra Civil) no ha fet mai una pel·lícula sobre aquests fets. Sincerament, crec que si Hollywood descobrís aquesta història, la posarien en marxa. Us asseguro que hi ha escenes com la de l'exili final de Figueres cap a la frontera francesa que us mantenen en tensió, mentre els responsables de la República dels quals vam aprendre els noms de memòria a l'institut signen un conveni a les llums dels fars d'un vehicle, mentre les bombes sonen al seu voltant; busquen desesperadament camions on carregar obres tan cabdals com els Velázquez o Goya del Prado; o mentre operaris es veuen forçats a passar a peu la frontera carregant a les espatlles aquests tresors. Tot això va passar de veritat i em resulta frustrant que no ho tinguem present i se'ns recordi quan les contemplem amb totes les comoditats a Madrid.


Com en tota obra sobre aquest període, és clar, és obligatori mencionar la pregunta ineludible: és partidari d'un dels dos bàndols l'autor? I, sincerament, crec que Colorado fa un gran esforç per analitzar els fets de les dues parts, i fins i tot es justifica profusament amb documentació quan carrega les tintes sobretot contra el bàndol franquista. Perquè Colorado ens demostra com Franco va bombardejar l'entorn del Museu del Prado tot i estar ben senyalitzat (una acció contrària a les convencions internacionals) i com després va bombardejar zones on sabia que es guardaven els quadres, o vies per les que estava passant el convoi pel seu exili a França, malgrat que se'ls avisava repetidament.

Però l'autor també és crític amb la gestió de la República, no amaga els atacs a patrimoni de l'església i la noblesa per part d'incontrolats i planteja si realment treure els quadres de Madrid va ser la millor opció i, sobretot, com els temes polítics van fer que la decisió final de buscar refugi a Ginebra es fes massa tard i de forma precipitada, quan una millor planificació hagués fet molt més segur i menys dramàtic el seu exili. Tot i això, cal destacar una idea que està darrere de tota l'obra: malgrat que els interessos polítics i militars hi juguen un paper en els dos bàndols, al final preval en el bàndol republicà l'interés per salvar un patrimoni que saben molt bé que tornarà a mans dels franquistes, però que consideren imprescindible per tot el país.

Desgraciadament, com també fa evident el final de l'obra, els protagonistes de l'assaig no tenen pas un final feliç. Els capítols finals sobre l'estada i exhibició de les obres a Ginebra i el seu retorn a Espanya demostren el trist paper tant de les autoritats franquistes com, sobretot, de la difunta Societat de Nacions, que fa un dels papers més penosos que queden retratats en l'obra. Mentre els veritables herois que permeten que avui el Prado sigui el que és, van sortir per la porta del darrere tractats gairebé com uns criminals. I sense que encara avui s'hagi fet més que alguns gestos puntuals per recordar-los.

El Exilio del Arte. Arturo Colorado Castelary. Cátedra, 2008. 394 pàgines.