dijous, 26 d’abril de 2012

The Distant Hours (Kate Morton)


The Distant Hours (publicat ja en castellà com Las Horas Distantes i en català com Les Hores Llunyanes) és el tercer llibre de Kate Morton que cau a les meves mans, i ja us puc predir que cada nou llibre que aquesta autora vagi publicant, apareixerà tard o d'hora en aquest blog. Perquè suposo que podem dir que després de tres èxits, ja puc situar aquesta autora australiana al superpoblat podi d'autors predilectes.

Com ja vaig comentar quan vaig parlar de El Jardín Olvidado, està clar que Morton té un estil de llibre que li agrada i se li dóna bé escriure, i retorna en cadascuna de les seves obres sobre el mateix model que ja va explotar amb tant d'èxit a La Casa de Riverton: secrets del passat familiar descoberts per una dona de les generacions posteriors, amb una casa com a protagonista. Passava a La Casa de Riverton, que mantinc encara com el millor dels tres llibres de l'autora que he llegit, i repeteix el mateix esquema en les altres dues obres que he pogut tenir a les meves mans. Això sí, tot i que sigui possible descobrir-hi aquestes estructures repetides, en cap cas dóna la impressió que cada llibre sigui una repetició de l'anterior, sinó que Morton sap acompanyar les seves trames de personatges i històries que fan especial cadascuna de les seves obres.

Tal i com ja fa a les altres dues obres anteriors, Morton torna a ser una mestra en la tècnica d'obrir un llibre i aconseguir atrapar el lector des del primer capítol. A La Casa de Riverton ens trobàvem una dona a l'asil que obria la porta al passat a través d'una carta; a El Jardín Olvidado, la imatge d'una nena amnèsica en un port australià, sola i sota la pluja, asseguda sobre la seva maleta blanca; i, a The Distant Hours, tornem a veure com una carta arrenca tota la narració: en aquest cas, una carta que arriba dècades tard i que fa que la mare de la protagonista obri la porta al seu passat de refugiada a l'Anglaterra rural per evitar els bombardejos de Londres en plena Segona Guerra Mundial.

Amb aquest punt de partida que et deixa amb moltíssimes ganes de més, Morton ens situa en una misteriosa casa habitada per tres germanes ja envellides, filles d'un important escriptor (un altre cop el protagonisme de la creació literària en la història, com ja passava a El Jardín Olvidado),  que guarden hermèticament les històries del seu passat. La protagonista, incompresa per la seva família i per la seva exparella, es refugia en aquest món a la recerca de respostes a un projecte d'investigació, però, sobretot, a la seva pròpia identitat.

A qualsevol que li agradi la forma de narrar de Morton, segurament que no li deceberà aquesta nova proposta. He de reconèixer que després de llegir El Jardín Olvidado, que tot i que em va agradar vaig trobar inferior a La Casa de Riverton, temia que aquesta tercera obra suposés una nova davallada. Però crec que és una digna seguidora de l'obra predecessora i en un mateix nivell. Evidentment, si us aventureu amb aquest llibre i connecteu amb el seu univers, prepareu-vos per no poder desenganxar-vos de les seves pàgines fins arribar a l'epíleg.

Amb aquest llibre, poso punt i final als llibres que crec que té publicats a nivell internacional Kate Morton. Ens caldrà esperar, doncs, a aquesta nova obra que l'autora ja ha comentat repetides vegades a la seva web que està preparant.

dimarts, 24 d’abril de 2012

Sant Jordi 2012

Estic tenint uns dies amb força feina, però no podia deixar passar el dia sense fer el ja tradicional post de balanç de Sant Jordi. Enguany hi ha hagut menys llibres (potser perquè l'esperit de la recessió ja s'ha apoderat de mi?), però no ha pogut faltar la rosa, que ha tornat a ser de color tradicional.


Aquest cop no van ser compres gaire planificades, així que em vaig guiar per coses que havia vist per internet poc abans de sortir, i per l'impuls a l'hora de comprar. Aquí està el resultat:

  • Recuerdos de Jane Austen, de  James Edward Austen-Leigh. La biografia de l'autora escrita pel seu nebot anys després de la seva mort, i que és el punt de partida per biografies posteriors d'Austen. S'ha editat crec que primer cop en castellà, així que no podia deixar passar l'oportunitat de deixar-la "encarregada" al meu enamorat. Curiós perquè precisament aquests dies estic llegint la biografia de Jane Austen de Claire Tomalin...
  • Trabajos forzados de Daria Galatea. Tot i que són caríssims, sempre em tempten molt els llibres de l'editorial Impedimenta, i no sols per les seves edicions, sinó també perquè el tipus de llibres que publiquen connecten força amb els meus gustos. Aquesta obra és un recopilatori de petits textos sobre aquelles feines que van haver de fer grans escriptors per sobreviure i poder dedicar-se, en el seu temps lliure, a editar grans obres de la literatura. Interessant per aquests temps que corren en què tantes vocacions semblen estar forçades a sacrificar-se.
  • 22 Britannia Road d'Amanda Hodgkinson. El llibre-impuls de la jornada. La història d'una família polonesa que es retroba a Londres després de la Segona Guerra Mundial i sis anys de separació. L'única referència que tinc és que a la seva contraportada diu que ha estat votada pels llibreters nord-americans un dels deu millors llibres del 2011. Ja descobrirem si estic d'acord amb ells o no...

dissabte, 7 d’abril de 2012

Ronda llampec d'exposicions a Madrid

Fa tres setmanes vaig tenir la sort de fer un viatge llàmpec en solitari a Madrid. L'objectiu del desplaçament era passar tot el dissabte amb alguns dels companys amb què comparteixo estudis, nervis i rialles a la facultad d'Història a la UNED, i als quals tan sols coneixia "virtualment". Evidentment, aquest fet va ser un dels moments en majúscules del cap de setmana, però com és un tema que ja hem comentat llargament allà on toca, aquí tan sols apuntaré que va ser genial i que em va fer adonar-me, un cop més, del gran encert que va ser matricular-me, ara fa tres anys, en aquesta universitat a distància.

Com que el meu AVE de tornada diumenge no sortia fins a dos quarts de sis de la tarda, vaig poder tenir tot el diumenge per a mi sola i per aprofitar-lo com millor ho sé fer a la capital: anant d'exposicions. Sé que pot sonar una mica "freak" per algú que no sigui un obsès de l'art com sóc jo, però és que cada cop que he anat a Madrid i no he posat els peus a la col·lecció del Prado, em sento incompleta!

Així que després de llevar-me i fer un bon esmorzar a un Vip's de la Gran Via, vaig agafar la meva maleteta i vaig enfilar cap al Passeig del Prado. La primera parada va ser el Museu Thyssen i l'exposició Chagall. El camino de la poesía que s'hi pot veure fins el 20 de maig.





Com acostuma a passar en moltes de les exposicions que ara es fan a Madrid, per entrar cal tenir una reserva d'hora. En algunes exposicions és imprescindible tenir-la amb força antelació (com veureu a continuació), però en el cas d'aquesta mostra del Thyssen, com que només anant a taquilla tenia descompte d'estudiant, em vaig "arriscar" a comprar l'entrada a darrera hora. I potser perquè ja estaven esgotades, o potser (i molt segurament) com a estratègia de mercat, al museu tan sols venien entrades per a l'exposició amb entrada per una hora més tard, així que finalment vaig comprar l'entrada combinada al museu i em vaig dedicar durant poc menys d'una hora a tombar per la col·lecció del Thyssen, que, tot i que ja la coneixia, sempre és un sacrifici que faig encantada.

I per fi era l'hora d'entrar a l'exposició de Chagall. Tot i les limitacions per hores, les sales de l'exposició (força petita) estaven absolutament repletes de gent, i era molt complicat aturar-se davant de les obres, els textos, etc. Afortunadament, tota la informació estava al programa de mà, i vaig optar per primer fer una passada més o menys ràpida i després anar retrocedint amb més calma davant d'aquelles obres que més m'havien cridat l'atenció. Chagall és un autor de gran lírica, que tot i que a primera vista et sembli impossible entendre el que vol expressar, acabes sentint-te arrossegada sense remei al seu món de caballs somrients i cabres que toquen el violí.

L'exposició no requereix de massa temps per veure-la, afortunadament per a mi, ja que a les 13.15h tenia cita reservadaamb el que ha estat un dels grans esdeveniments de l'any a Madrid: l'exposició El Hermitage en el Prado, que tot just s'acaba demà i que em sembla que ha esgotat les entrades tots i cadascun dels dies que el Museo del Prado ha estat obert. De fet, feia quinze dies que havia reservat la meva entrada, i a la meva hora d'entrada (que és força impopular per la proximitat de l'hora de dinar) tan sols quedava un lloc lliure! Quan vaig arribar al museu, les taquilles ja informaven que no quedava cap entrada per aquell dia a l'exposició.

Com indica el seu nom, la mostra és una col·lecció de 120 obres cedides pel famós museu de Sant Petersburg, a Rússia, i que s'ha organitzat en motiu de l'any cultural dual de Rússia i Espanya, celebrat l'any passat i en què el museu rus va fer una exposició amb obres cedides pel Prado. Per tant, és una exposició que no té una línia argumental pròpia, sinó que simplement és un recorregut per la col·lecció de l'Hermitage, partint de l'espectacular arqueologia i peces d'or de les cultures siberianes, i acabant amb l'avantguarda de Malèvich. Obres de Caravaggio, Tiziano, Rembrandt, Picasso, Bernini, i un llarguíssim etcètera. Pràcticament tots els grans tenien la seva representació a l'exposició, amb moments de gran popularitat com les joies i les peces de vidre, i combinades amb elements decoratius del mateix museu, explicacions sobre la seva història, etc.

L'exposició va ser també la meva oportunitat per accedir per primer cop al Claustro de los Jerónimos, l'edifici que es va afegir al Museo del Prado en la seva darrera ampliació i on es fan aquestes exposicions de grans dimensions (vaig necessitar una hora i mitja ben bona per veure-la sencera). Un cop acabat el recorregut, vaig anar a dinar al restaurant del museu (té uns preus de robatori, però era la única forma de després aprofitar part de la tarda per visitar la col·lecció) i, tot seguit, vaig fer una ruta pels meus "favorits" del museu del Prado. Vaig començar per un dels meus quadres preferits, El Descendiment de Roger van der Weyden, per seguir amb les sales espectaculars de la pintura barroca: Rubens (amb una escapada al segle anterior amb les obres del Greco), Murillo, i, com no, Velázquez. I, evidentment, una salutació ineludible a Goya; tot i que aquest cop no vaig passar a les sales dels cartons per a tapissos (una part estan exposats ara a Barcelona, que és una de les meves exposicions pendents aquests dies), sí que vaig passejar-me amb calma per les sales de les Pintures Negres i la del Dos i el Tres de Mayo, que són dues de les meves obres preferides.

I entre una cosa i l'altra encara vaig tenir temps fins i tot de passar una estona per la botiga del Museu, on no vaig poder evitar endur-me la Guia del Prado (fa dos anys ja vaig marxar amb recança sense ella) i un punt de llibre del Tres de Mayo de Goya.

Un dia completet, però que arribava a la seva fi després de la visita a la botiga. Així que vaig recollir la meva maleta del guardarroba i vaig enfilar passeig del Prado avall fins a l'estació de l'AVE. De tornada a casa.

diumenge, 1 d’abril de 2012

The Pemberley Chronicles (Rebecca Ann Collins)


Intentant recuperar una mica el ritme de comentari de lectures, per fi li arriba el torn al primer llibre llegit enguany. I que ni m'ha agradat ni és un llibre que m'enorgulleixi especialment d'haver llegit, però com a mínim em va servir per passar una bona estona. El mes de gener va ser una època especialment estressant en què necessitava, directament, alguna història lleugera amb què desconnectar de tot el que m'envoltava. I en aquests casos gairebé sempre acabo regirant entre els ebooks gratuïts que em vaig descarregar fa dos anys, coincidint amb la celebració per part d'una editorial de l'aniversari de Jane Austen, i que em va oferir tot un assortiment de seqüeles o preqüeles d'obres de l'escriptora anglesa. Un tipus de novel·la que generalment no m'atreu gaire, però que fan la seva funció en segons quins moments.

The Pemberley Chronicles és, com els coneixedors de l'obra de Jane Austen ja hauran deduït, una seqüela d'Orgull i Prejudici. L'obra comença amb el matrimoni d'Elizabeth Bennet i Mr Darcy, i va resseguint els seus anys de (empalagosament) feliç vida en comú. I això és tot el que es pot dir de l'argument: no pas perquè em faci por trencar-vos l'emoció de llegir-lo per vosaltres mateixos, sinó perquè directament no hi ha res més a explicar. Aquesta obra no és més que una successió de petits problemes que el matrimoni supera feliçment, dels seus fills, del matrimoni d'aquell personatge amb aquell altre, de com feliços ho resolem tot, dels fills que aquell altres han tingut...

Ja he comentat vàries vegades que, si hi ha una cosa que no m'agrada d'un llibre, és que li falti un eix argumental, algun tipus de conflicte que condueixi l'acció. La successió de fets i personatges per a mi no és més que una redacció llarga i sense estructura, i tot i que, en aquest cas, pugui servir per passar l'estona (a mi em va servir en el seu moment), no ajudarà gaire a que el recomani o a què provi sort amb els altres exemplars de la sèrie de llibres que hi ha com a continuació d'aquesta novel·la.

Però, en qualsevol cas, m'he de confessar: tot i el poc èxit d'aquesta obra, ja veureu que aquesta no és l'única seqüela d'Orgull i Prejudici que aquests dies ha caigut a les meves mans.