dimecres, 30 de desembre de 2009

Torni vostè demà...


Us podeu imaginar que després de l’odissea d’informar-te sobre una hipoteca, sol·licitar-la (a més d’un banc, evidentment) i després aconseguir que te la concedeixin, de ganes de visitar bancs i caixes te’n queden més ben poques. Suposo que per això, i també per falta de coincidència d’horaris, havíem anat endarrerint una gestió que teníem pendent. Resulta que, en comprar-nos el pis, hem canviat també la caixa on havíem estat tota la vida, però, tot i això, a l’antic compte encara ens quedaven diners i un parell de Visas que ja no fem servir (però de les quals sí que ens cobren la quota). Com que per una qüestió pràctica que ara ja no tinc tan clara (bàsicament, hi tinc una altra targeta de crèdit gratuïta que em va molt bé per quan estic a punt d’esgotar crèdit a la targeta habitual, sobretot durant els viatges) vam optar per no acabar de deslligar-nos  del tot de l’antiga caixa, i, per tant, havíem d’anar a l’oficina que ens quedava ara més a prop de la nova casa i traslladar-hi el compte.
Així que dilluns, aprofitant que per un cop en sis mesos coincidíem els dos en horari d’apertura de bancs i caixes (que, sincerament, s’ho haurien de fer mirar, això d’obrir amb aquests horaris tan especials...), vam anar a l’oficina més propera a fer tots els tràmits. Sincerament, jo em pensava que l’ineptitud en els agents de la nostra antiga caixa era cosa de l’oficina que ens havia tocat a sorts mentre vivíem de lloguer. Però aquell dia vaig poder comprovar que no, que deu ser cosa de la marca corporativa.
Arribem. "Per quin motiu traslladeu el compte?". Se me’n van acudir uns quants (aquell compte d’estalvi que ens van cancel·lar sense avisar a l’oficina de la ignominia...), però vaig optar per la diplomàcia i dir que per un tema de proximitat (buf, és que per anar a l’antiga oficina fa pujada...). El noi tecleja una estona a l’ordinador, i pregunta: "Teniu algun abonament?. Ah, sí, les nòmines...". Bé, no, les nòmines ja no hi són, li informo, i aquí se li encèn la primera alarma. "Vaja, que heu tingut algun problema amb nosaltres?"  Li expliquem que hem fet una hipoteca amb un altre banc, i, que, per raons pràctiques, ara les coses importants les tenim allà. Segueix teclejant, i als cinc minuts un altre cop la mateixa pregunta: "Us oferien millors condicions que nosaltres?". A veure, aquí ja ens comencem a molestar una mica, perquè ara no sé què li importa si la hipoteca ja està feta i no la penso canviar, i, és més, quan nosaltres els hem necessitat amb ells han passat bastant de nosaltres... "Sí", responem. Continua teclejant, teniu alguna domiciliació encara, bla, bla, bla... "Però vau demanar informació de les nostres hipoteques?". Bé, aquí és ja quan estem a punt de dir que ens faci un xec i que li donin pel sac a la meva targeta de crèdit extra. "Sí" (cosa que és mentida, però amb el que havia llegit a la seva plana web ja en tenia prou...). "I no us anaven bé?". NO!!!
Per fi, aconseguim que acabi el trasllat de compte i, fins i tot, l’exercici que esperàvem tan complicat d’anul·lar les Vises es resol amb unes simples tisores (espero que ara no em cobrin la quota per una Visa trencada en dos...). "És normal que al nou banc no us cobrin el manteniment de les targetes, esteu més vinculats" (a veure, i quan  tenia les Vises aquí, perquè sí que m’ho cobràveu igualment si estava igual de vinculada a vosaltres!!).  "Molt bé, doncs ara torneu la setmana vinent a anul·lar el compte antic". Com??!!! Vull dir, m’ha costat mesos tenir un moment de coincidència amb la meva parella per venir a fer un simple tràmit, i ara he de tornar la setmana vinent? "I no ho podem fer d’una altra forma? És que no coincidim mai els dos per horaris...". El noi se’ns mira, mira la pantalla i, tot condescendent, ens anuncia que li signem ara per avançat la cancel·lació i ja ens ho farà demà ell. Bufff, perquè mira que haver de tornar a aguantar l’interrogatori sobre la hipoteca...
Doncs avui, dos dies després, el compte segueix allà sense que ningú el cancel·li. I com em cobrin alguna quota de manteniment sóc capaç d’anar a matar algú a l’oficina de la caixa (una caixa qualsevol, és clar...). Ingènua de mi, què m’esperava si els hi vaig treure les nòmines...

diumenge, 27 de desembre de 2009

Q&A (Slumdog Millionaire)


Encapçalo aquest article amb una portada que, de fet, no es correspon amb la del llibre que jo tinc a la prestatgeria. De fet, el meu Q&A no es diu així, o, com a mínim, el nom més gran que surt en portada és el de la pel·lícula que deu haver dut a la gran majoria a endinsar-se en aquesta obra de Vikas Swarup: "Slumdog Millionaire".
El llibre va arribar a les meves mans fruit d’una compra compulsiva i totalment improvisada a la Casa del Llibre de Passeig de Gràcia, on no parava de meravellar-me de la secció de literatura en anglès. Ja feia temps, poc després de veure (i encantar-me) la pel·lícula, que l’havia afegit mentalment a la meva llista de desitgos després de trobar-me’l un dia a l’Abacus, i aquell dia va caure sense més remei. El vaig acabar ja fa algunes setmanes (de fet, a la meva llista de llibres llegits aquest 2009 està col·locat al mes de novembre), però fins ara no havia tingut oportunitat de fer un comentari per aquí, i és que la novel·la m’ha deixat amb sensacions estranyes.
Per una banda, tot i que ja vaig dir que el film de Danny Boyle em va agradar molt i vaig sortir del cinema entusiasmada, sí que he de reconèixer que és un d’aquells films que, quan els vas revisitant mentalment, te n’adones que no són tan bons (una cosa similar al que em va passar, fa molts anys, amb Titanic) i que potser t’has deixat emportar per unes emocions una mica tramposes. Per això, tenia curiositat per llegir el llibre, i, la veritat, m’imaginava que podria dir allò típic de "doncs el llibre és molt millor...". Però ni puc dir això, ni tampoc el contrari, i és que llibre i novel·la comparteixen tan sols l’estructura (la vida d’un nen pobre de la Índia a través de les preguntes que li plantegen al programa 50x15 versió hindú), el nom del protagonista (i només del protagonista) i poc més d’una línia argumental i mitja (l’hospici que torna cecs els nens i el treball de guia al Taj Mahal).
A partir d’aquí, film i pel·lícula van per camins molt diferents. No hi ha germà, no hi ha la Latika-amor-de-tota-la-vida, no hi ha aquesta casualitat gairebé pretesa de com un cambrer arriba al concurs... És a dir, que si heu vist la pel·lícula, podeu estar tranquils que no us haureu auto-xafat el final si us enfronteu a la novel·la. De fet, el film simplement inhala una mica de l’esperit i el va transformant al seu gust, amb un contingut menys dramàtic, més romàntic i més hollywoodià, ficant uns gàngsters pel mig que al paper brillen per la seva absència. I obviant totes les arrels veritables del protagonista a la novel·la, que és un dels aspectes potser més interessants de l’obra.
El problema de la novel·la és que, a diferència de la pel·lícula, no entra tan fàcilment. Hi ha parts que no sé si dir que estan mal escrites o que simplement no són del meu gust (aquelles parts de diàleg...), i la història es fa molt pesada, i, potser, encara més difícil de creure que el final conte de fades de la versió fílmica.
En definitiva, que és un llibre que simplement recomano als que hagin vist la pel·lícula i tinguin curiositat per saber en què es basa, ni que sigui remotament. O, potser, si un s’hi enfronta sense la contaminació del film, el resultat sigui diferent... Però això m’ho haureu d’explicar vosaltres.

diumenge, 13 de desembre de 2009

Hamlet


No és cap misteri que Hamlet és una de les meves obres de teatre preferides. Des que la vam estudiar a Batxillerat, que sempre m’ha interessat moltíssim veure’n adaptacions, però curiosament mai no havia estat capaç d’anar a veure’n una on realment s’ha de veure: al teatre. Sí, havia vist la clàssica adaptació de Kenneth Branagh, la de Mel Gibson (aquesta darrera, poc recomanable), però per diferents coses mai no l’havia pogut gaudir sobre un escenari. Descomptant, és clar, aquella magnífica Rosencrantz y Guildenstern han muerto, protagonitzada per Juan Diego Botto que vaig veure a Barcelona allà "en mis años mozós...".
Per això, que enmig de la voràgine de la mudança, hi hagués un divendres que el Hamlet protagonizat per Julio Manrique i dirigit per Oriol Broggi fes una parada al Metropol de Tarragona, i que a més jo aquell dia no treballés, era massa irresistible. I que a través d’una connexió aconseguíssim unes molt bones entrades (pagades de la nostra butxaca, no malpenseu...) ja ho feia inexplicablement perfecte. Així que jo em pensava: alguna cosa deu anar malament en aquesta obra, perquè si tot s’alinia tan meravellosament amb nosaltres.. Doncs l’únic però va ser que aquell dia jo estava cansadíssima i que, de fet, entre caixes i compres se m’havia oblidat del tot que era el dia del teatre. Perquè un cop es van apagar els llums i va començar l’obra, tot el cansanci es va esfumar i em vaig quedar fascinada.
Primer de tot, el plantejament de l’obra em sembla genial: uns pocs actors que jugaran a representar Hamlet, canviant-se sobre l’escenari, fent multiplicitat de papers, ballant i barrejant-se entre el públic per involucrar-lo també en una festa en què ens demostren que no s’ha de tenir por a un Shakespeare. Els canvis en l’estructura de l’obra (que, si es fa tal com està escrita, dóna per les quatre hores de Branagh) estan fets també de forma que no es noti cap salt per molt que coneguis l’obra, i hi ha personatges com Poloni que estan plantejats d’una forma força interessant.
Però, sobretot, em va encantar el personatge de Hamlet. No sols perquè trobo que Manrique (i aquí intentaré que la meva adoració personal no em cegui del tot) està esplèndid sense ser massa presuntuós, sinó perquè tota la faceta de bufó del príncep s’explota, tal i com està al llibre. M’encanta quan Hamlet no és només un llibre transcendent, sinó també una obra amb parts divertides, perquè es així com ho va escriure Shakespeare. I, evidentment, un deu per aquell monòleg del "to be or not to be" cigarreta en mà...
L’única cosa que trobo que no acabava d’encaixar era la decisió que el fantasma del rei de Dinamarca parlés en anglès. Puc entendre la proposta, però a la representació a Tarragona vam tenir un problema greu: els subtítols van entrar tard i malament. I per molt anglès que entenguis, un Shakespeare és molt difícil de captar d’oïdes... A més, alguns moments com aquell "swear!" amb accent estrany feien més gràcia que por.
Tot i així, l’obra em va encantar, especialment per aquest aspecte de "work in progress" que li donava aquell caràcter de representació única i especial. I segur que en cap d’altra representació Hamlet va aturar el seu diàleg per dir "jesús!" a una dona del públic que acabava d’estornudar. Així que si aquest Hamlet passa prop d’on us trobeu, no us el deixeu perdre.

dimecres, 2 de desembre de 2009

La Gatchan


Ara això sembla una miqueta més una casa...

Sweetest perfection


Abans de res, deixem clar que aquesta foto no és meva. No, no, l’he robat del blog oficial (poc explotat, per cert) dels Depeche Mode, perquè, jo el passat 21 de novembre, estava massa concentrada passant una de les millors nits com per intentar fer una foto amb correció. I també perquè sóc molt poc partidària de dur càmeres de fotos o vídeo als concerts, perquè ja se sap, oficialment està prohibit, i segur que si tinc la mala sort de dur-la al damunt a mi me la treuen. Tot i que per la quantitat de càmeres que vam veure aparèixer per la pista del Sant Jordi, dubto que es controlés gaire, la veritat...
Però anem per parts. Feia mesos que teníem les entrades comprades, després de tornar de les vacances amb un pas previ per París per rebre una primera dosi de la gira Tour of the Universe. Qui m’anava a dir quan el 2006 vaig anar mig forçada a un concert de l’anterior gira que acabaria fent aquestes coses, però en fi, que després de tornar del concert de París vam decidir de comprar entrades també pel segon concert previst a Barcelona (el primer portava setmanes esgotat).
I dissabte 21, cap a Barcelona! I amb l’emoció afegida de saber que s’hi estava gravant el DVD de la gira, fet que confirma la meva sort espectacular amb la gravació de DVD’s. Recordem que Per Gessle el va gravar al concert d’Estocolm que hi vaig anar el 2006, i ara em tornarà a passar! Com que vam arribar deu minuts abans de l’obertura de portes, a més del luxe d’aparcar a la porta del Palau (era legal? no ho tenim gaire clar...), vam poder caçar un bon lloc a pista. I el que és més important, poder anar abans de res al lavabo sense cues interminables.
Després d’unes dues hores guardant lloc religiosament de peu, i rient molt amb aquell grup d’alemanys fanàtics hardcore, que seguien el grup per tota Europa, va arribar el gran moment. Una hora i mitja de concert que ens va fer adonar que: u) els concerts milloren moltíssim quan els veus des de tan sols cinc files per darrere de la passarel·la), i dos) el concert de París no va ser més que un petit escalfament per la veritable apoteosi de la segona nit al Sant Jordi. Només dir que després d’aquella nit vaig necessitar dos dies per recuperar una gola en condicions.
Com ja he comentat abans, el meu primer concert de Depeche Mode va ser mig forçada i sense conèixer més que alguna que altra tornada. A París, ja estava una mica més preparada, però el 21 de novembre, després de llargues sessions de cotxe acompanyada dels seus grans èxits, jo ja no tenia aturador. I bé, com va quedar demostrat en moments con Fly on the Windscreen o Dressed in Black, els alemanys i nosaltres érem dels pocs que ens sabíem aquestes cançons, i això que les dues van ser composades quan jo només tenia tres anyets de no-res...
El més trist de tot plegat és que ara, com a mínim, ens tocarà esperar tres o quatre anys fins a un proper disc i una gira, si és que n’hi ha. Però de tant en tant pots tancar els ulls i recordar els moments irrepetibles de Home (la meva primera favorita) o Never Let Me Down Again (per fi vam aconseguir que el Dave es tragués l’armilla!), i sobretot, aquell Waiting For The Night final que no m’esperava pas i que vaig poder veure de tan a prop... Quan diuen que sortirà el DVD?!