dimarts, 22 de gener de 2008

Run, run!!


Ara que tenim TDT a casa (tot i que ens hem adonat que la majoria de dies tenim 30 canals i res interessant per veure), he pogut redescobrir un programa de televisió americà que ja vaig veure algun cop mentre vivia a Suècia. The Amazing Race (aquí traduït com el Gran Reto) és una gran carrera al voltant del món en la qual participen diferents parelles. Cada dia han de cobrir per si soles una etapa, amb els diners que els dóna l'organització, i trobar i seguir pistes, barallar-se per bitllets d'avió, fer proves físiques o d'enginy... L'última parella en arribar al final d'etapa és eliminada, i la resta surten al dia següent seguint religiosament l'avantatge de temps que van obtenir en l'etapa anterior.
A veure, el programa és molt americà, i de vegades cau en els tics tipus Gran Hermano... Però com a gran aficionada a viatjar no puc desitjar de somiar de participar-hi (llàstima que s'hagi de ser dels Estats Units per fer-ho). Tot i que és cansat, i que la gent és perd, fa proves cansades o molt desagradables, deu ser tant divertit viatjar pel món buscant pistes amagades, barallant-te amb els competidors, desesperant-te entre mapes... Si us plau, televisions espanyoles, volem una versió autòctona del programa ja!
Per cert, el programa es fa a Sony Entertainment Television (SET) en Veo.

diumenge, 20 de gener de 2008

Nothing's gonna change my world


Continuo amb els posts dedicats al cinema per parlar d'una pel·lícula que fa temps que tinc ganes de comentar. De fet, fa dues setmanes que al meu mp3 no para de sonar la seva banda sonora.
Feia temps que no m'agradava una pel·lícula tant al cinema. Potser perquè últimament tampoc no  hi havia res especialment aprofitable, després dels fiascos de Piratas del Caribe, l'última de Woody Allen o la por que vaig passar amb El Orfanato (que, tot i ser bona, m'ho va fer passar una mica malament...). Així que va ser tot un canvi trobar una pel·lícula que de veritat vaig disfrutar. Es tracta de Across the Universe, un musical romàntic amb les cançons dels Beatles com a base.
La fotografia que penjo aquí és de la primera escena, on descobreixes dues de les coses que més em van agradar del film: primer, els arranjaments que han fet de les cançons (que, ja de per si són brillants...); i, segon, l'actor protagonista, Jim Sturgess.
La pel·lícula té els seus alts i baixos, i, de fet, ha rebut algunes crítiques bastant terribles, especialment a Anglaterra. I reconec que hi ha certa part psicodèlica (amb un tal Bono que més valdria que mai s'hagués plantejat disfressar-se d'actor i fer que la pel·lícula sembli per un moment un videoclip pel seu lluïment... ?!) que no em va agradar gaire.. Però hi ha alguns moments que salven la història de qualsevol foguera:  la versió de Across the Universe a bord d'un metro de NY; Strawberry Fields forever; i les escenes del principi, on els Beatles, i el món, són encara optimistes i sense la taca de la guerra espatllant-lo tot.

dilluns, 14 de gener de 2008

Recuperant 2046


Ahir, aprofitant que aquest cap de setmana vaig decidir quedar-me a casa per veure si així acabo de sortir d'aquest constipat etern (i sembla que ha funcionat en part, però no del tot..), vaig decidir donar-li una estrena definitiva al reproductor dvd que ens van portar els reis i vaig recuperar una peli que no havia tornat a veure des que estudiava a la universitat, i que portava a la meva col·lecció de films des de fa més d'un any, sense treure-la de la caixa.
Es tracta de 2046, de Wong Kar Wai. La vaig veure al cinema "obligada" dins d'una assignatura, tot i que jo ja feia temps que havia vist la teòrica primera part (In the Mood for Love). Després de recuperar-la ahir, tan sols puc dir que m'agrada encara més que el primer cop. Al cinema, em va desconcertar i se'm va fer llarga... Tot i que en global em va agradar. Doncs ahir, asseguda tranquil·lament al sofà de casa i embolicada en una manta, la pel·lícula em va absorbir completament. 2046 em va semblar més que mai un poema visual, i vaig entendre millor que abans aquell dolor del protagonista del qual intenta fugir, fugir... Però que ni en un tren futurista que viatja a través del temps es pot deixar enrere. Em van encantar les imatges futuristes, sí, aquelles que a molts els semblen fora de lloc, però que per mi són la millor expressió de les emocions de qui ha estimat i ha hagut de deixar-ho enrere...
I com no, sempre és un plaer retrobar-se amb Tony Leung. Feia temps que els nostres camins no es creuaven...

diumenge, 13 de gener de 2008

No més temporals...


Ara que ja m'apropo als dos anys en aquesta ciutat, crec que ja puc dir que una de les coses que menys m'agraden de Tarragona és el vent. Ahir va tornar a haver-hi temporal de vent. Tovalloles enredant-se, plantes que cauen, la bufanda se't desenreda i comença a volar com a boja mentre passeges pel carrer, les corrents s'alien en contra teva a l'hora d'enfrontar-te als desnivells dels carrers...
És curiós que totes les vegades que he deixat la meva ciutat sempre m'he trobat en un lloc on el vent era protagonista. M'ha passat aquí, i abans em va passar a Lund. A Skåne no fa tant de fred com a la resta de Suècia, però de tant en tant bufa en vent bastant insofrible, igual que al nord de Dinamarca. Encara me'n recordo d'aquella tarda gèlida a Copenhaguen... I de les vegades que semblava que pedalejava a la meva bicicleta en marxa enrera per la força del vent en contra meva.
Però el vent té una cosa bona. Quan s'atura. I quan al dia següent el dia és net, brillant, perquè no ha quedat ni un núvol. I mentre passeges, et trobes les petites sorpreses que el vent ha anat deixant amagades el dia anterior.

dimarts, 8 de gener de 2008

Acabat!


Celebrem-ho!. He aconseguit ensortir-me'n d'unes angines-constipat que m'ha tingut dues setmanes sota mínims, els Reis m'han portat un rellotge moolt maco i un reproductor de dvd amb tdt (yay!) i, el que és més important de tot, he aconseguit acabat el dossier de deures de nadal d'àrab!
Feia com dos anys que no tenia deures de res. I sí, a classes d'àrab ens fan fer alguns exercicis, però res tan malvat com aquest dossier que m'ha tingut capficada tres setmanes! Amb el constipat i tot plegat m'era difícil concentrar-me, així que he hagut d'anar-ho deixant per més endavant. I entre ahir i avui per fi he aconseguit acabar la vintena d'exercicis. Tot i així, m'ha costat suar sang, ja que hi havia moltes frases que ni entenia, sense vocals al text (per què ha de ser tan estranya aquesta llengua?!!?) i amb uns coneixements de gramàtica que definitivament no tinc.
A finals de mes tindrem el primer examen, i no tinc ni idea de com m'ho faré per estudiar amb la feina... Últimament tots arribem al cap de setmana massa cansats com per fer un esforç com estudiar.. sinó que el cos et demana dormir, llegir tranquil·lament, anar al cine, mandrejar...  Suposo que m'hauré de carregar les piles de l'energia positiva que vaig proposar-me pel 2008 i posar-me fil a l'agulla!!

dimarts, 1 de gener de 2008

Sobreviure al 2008


Avui comença a treure el nas l'any 2008. L'any de les olimpíades, de l'expo de Saragossa, i de les eleccions generals. També l'any que en farà dos que visc a Tarragona i que sobrevisc a les inclemències de la feina i d'un minipis que ha activat el mode congelador durant aquests últims dies.
No sóc gaire de caps d'anys, per això ahir vam decidir quedar-nos a casa i preparar-nos un sopar per nosaltres dos: amb sípia, escamarlans, cloïsses i salmó... I vam rebre l'any nou sense gran soroll, arrossegant un constipat que ja ens fa companyia des de fa més d'una setmana i a més acomiadant inesperadament el meu mòbil. Es veu que l'aparell va aprofitar els moments de més intensitat al món del sms per apagar-se i no voler tornar-se a encendre.
Potser l'any 2007 no ha estat tan intens com ho va ser el 2006, però sí que hi ha alguns moments que han quedat més gravats. El viatge a Andalusia, el naixement de les nebodes, les eleccions municipals, l'escapada llàmpec i el concert de Per Gessle a Estocolm, o l'inici de les classes d'àrab.
Però avui es parla ja de futur, no? I pels propers 12 mesos m'he proposat moltes coses, com fa tothom. Vull llegir més, no queixar-me tant, no ser tant xafardera, cuidar-me més i ser més positiva amb tot! I tant de bo l'any nou ens porti també una feina amb horaris normals...