dijous, 30 de setembre de 2010

Retorn al francès

La setmana passada volia penjar un avís en aquest blog avisant que, en motiu de les festes de Santa Tecla, no s'actualitzaria amb el ritme habitual (més ben dit, no s'actualitzaria pas). Però finalment em vaig trobar dins de la voràgine de les festes i no vaig poder ni avisar.
Un cop acabada la part més intensa de les festes, volia retornar a l'activitat bloguera amb normalitat. Però un constipat horrorós m'ha mantingut allunyada de les pantalles aquests darrers dies, entre Kleenex, xarops i pastilles contra el mal de coll.
Volia tornar a actualitzar amb un comentari sobre la pel·lícula Remando al Viento que vaig agafar en préstec a la Biblioteca i que feia segles que tenia ganes de veure. Però un inoportú problema amb el DVD en qüestió m'ha deixat sense poder veure la última mitja hora del film i m'he quedat frustrada i a mitja història (horror).
Així que avui tornem amb un tema una mica diferent. Com ja he comentat alguna vegada, des de l'any passat que he tornat a ser universitària a temps parcial estudiant Història de l'Art a la UNED. Enguany hi he afegit una nova ocupació: un curs de francès a través de l'Escola de Llengües de la UOC. I és que el francès és com la meva eterna assignatura pendent i amb la qual mai sembla que pugui fer les paus. La vaig estudiar a l'institut com un extra però finalment ho vaig abandonar i ara no recordo res. Quan estudiava a la universitat (llavors la presencial) vaig apuntar-me a una acadèmia d'idiomes per reprendre el tema, però l'acadèmia va fer fallida just després que jo fes la meva primera classe. Llavors vaig optar per l'autoaprenentatge, però no me'n vaig sortir.
Així que ara arriba l'enèssima (i espero que definitiva) oportunitat. És el primer cop que em proposo estudiar un idioma a distància, i, de moment, n'estic contenta. Tot i un caos de col·lapse de servidor els primers dies, finalment ja hem pogut agafar un ritme adequat. M'encanten els exercicis del temari que tenim en línia (i estic aprenent gairebé sense adonar-me), tinc curiositat per veure com funciona aquest sistema de fer exercicis orals via webcam i, tot i que el constipat em dificulta una mica concentrar-me en la gramàtica, crec que anem consolidant coses. Això sí, el ritme és més aviat picadet, així que em tocarà aplicar-me en els propers dies per combinar-ho també amb la Història de l'Art.
Espero ara per fi començar a fer camí per acabar amb aquestes escenes tan habituals en la meva vida professional, en què he d'entrevistar un turista francès (majoria per aquí) i sóc incapaç d'anar més enllà del "journal", "merci" i "vous savez...?!". I espero que aquest cop no hi hagi cap nou obstacle que em torni a impedir arribar a bon port.

dimecres, 15 de setembre de 2010

To kill a mockingbird (Harper Lee)

Aquest és el segon llibre que llegeixo dins del club de lectura del fórum Ábrete Libro, i he de dir que aquest cop sí que ha estat tot un exitàs. De fet, és un d'aquells llibres que sempre pensava que volia llegir però pels quals no trobava el seu moment. Així que res millor com aquesta excusa per posar-m'hi, tenir altres persones amb qui comentar-lo ni que sigui on-line, i, a més, resistir-me a abandonar-lo ja que l'he d'acabar en el termini d'un mes.
La novel·la és l'única obra de Harper Lee (que, en contra del que pensa molta gent, és una dona), però tot i que no va tornar a publicar mai més, amb aquest llibre va aconseguir el premi Pulitzer i, a més, la història té una adaptació cinematogràfica que és tot un clàssic del cinema (i que no he vist mai; també la tinc a la llista de pendents). A la novel·la l'autora hi posa alguns elements que, segons semblen, són autobiogràfics, i, com a curiositat, un dels nens protagonistes (Dill) està inspirat en el mateix Truman Capote, que de petit va ser amic de l'escriptora (em comentaven l'altre dia que de fet el personatge de Harper Lee surt a la pel·lícula Capote, i crec guardar un record difús de la seva escena).
És curiós el que m'ha passat amb aquest llibre: m'ha costat moltíssim arrencar. Els primers capítols em tenien desubicada, segurament perquè, per la fama de la novel·la, ja em coneixia la trama principal (un judici sobre un negre injustament acusat de violació), però aquesta triga un temps en aparèixer a la història escrita. De fet, tota la novel·la s'explica des de la mirada de la nena protagonista, Scout, filla de l'advocat Atticus, el personatge masculí més íntegre de la història, i en els primers capítols els seus interessos se centren en l'inici de l'escola, els seus amics d'estiu, el veí misteriós que viu unes cases més enllà...
Però el més impressionant és quan, gairebé sense adonar-te, la inocència de la infància va deixant pas a una història colpidora sobre el sud dels Estats Units, la hipocresia, el racisme i la (in)justícia. A partir de la meitat del llibre, em vaig quedar tan copsada que no podia deixar el llibre per res del món. I no importava que per la tarda de diumenge passat ja tingués una sessió de cinema preparada: no em vaig separar de la història fins que vaig arribar al final, quan ja era l'hora de sopar.
D'aquest llibre meravellós només puc dir que és una llàstima que Harper Lee no escrigués més (potser el destí li tenia reservat aquesta obra i ja està) i que em sembla també terrible que no sigui lectura obligatòria als instituts d'aquest país. És un llibre que tothom hauria de llegir, així que si encara no ho heu fet, no sé a què esteu esperant...

dilluns, 13 de setembre de 2010

La darrera nit dels Proms

Dissabte a la nit va ser el primer cop que vaig escoltar la darrera nit dels Proms (The Last Night of the Proms, dit amb més propietat) en directe. Es tracta del concert que tanca el festival de música clàssica d'estiu que munta la BBC i que enguany ha tingut més de 80 concerts, la majoria al Royal Albert Hall. El darrer prom és tot un esdeveniment a la Gran Bretanya: es viu com tota una reafirmació nacional, però jo crec que és també l'expressió de l'èxit de l'objectiu principal dels Proms: popularitzar la música clàssica. I és que a mi em costa molt imaginar-me aquí a Espanya una escena similar a la que es va viure al Royal Albert Hall i altres punts del país britànic dissabte: gent lluint banderes de tot arreu, cantant feliç peces de música clàssica. De component nacionalista, sí, però en un concert de música clàssica al cap i a la fi.
De fet, aconseguir una entrada per aquest darrer concert és d'allò més complicat. Es pot entrar en un sorteig general on deu ser complicadíssim aconseguir una entrada (el concert s'emet en directe en un munt de països, així que imagineu-vos quanta gent deu intentar tenir una entrada), o es pot optar per un altre sorteig una mica més fàcil. En aquest cas, aquells que hagin anat a cinc proms durant aquesta temporada tenen dret a entrar en un altre bombo, així com els prommers que hagin aguantat de peu també cinc concerts. Pels que no són tan afortunats, diverses ciutats organitzen festes als parcs per seguir el concert des de pantalles gegants, i on també es programen concerts propis. El més multitudinari es el de Hyde Park de Londres (vaig llegir pel Twitter que s'hi havien concentrat 30.000 persones!), on la programació musical també era espectacular: Josep Carreres, Kiri Te Kanawa, Brian May, etc.
En aquest darrer concert al Royal Albert Hall, evidentment, són les peces més populars les que sonen, i no les peces dodecafòniques que de tant en tant treuen el cap pel programa dels Proms. La primera part, però, sí que varia cada any, i enguany hi  ha tingut una presència important Txaikovski. A la segona, tot i que al principi també s'hi toca un programa específic, la part més important és aquella on sonen les cançons de sempre. De convidats estrella hi havia la soprano nord-americana Renée Fleming i el viola Maxim Rysanov.
Tot i que és difícil quedar-se només amb algunes escenes d'aquest concert, a casa ens va agradar especialment el moment en què, just abans de començar la part final tradicional, es va entonar el You'll Never Walk Alone. Aquí conegut sobretot pels hooligans del Liverpool que la canten abans de cada partit a casa, és de fet un tema del musical Carousel de Rodgers and Hammerstein II, als quals ja es va dedicar un prom enguany. Va ser especialment maco just abans de començar a cantar quan es va connectar amb els parcs on s'estaven seguint els proms i el director de la BBC Orchestra va demanar-los la participació en el cor "més gran del món"

De la part més nacionalista i tradicional, em quedo amb el Rule Britannia!, tot i que he de reconèixer que, vistos en vídeo, el públic es veu força més fred del que sonava per la ràdio.

dissabte, 11 de setembre de 2010

Cabaret

Seguint amb les propostes cinematogràfiques dels darrers dies, em quedava pendent de comentar un dels clàssics dels musicals, Cabaret. La vaig agafar en DVD de la biblioteca de Tarragona després d'haver desitjat moltes vegades veure un dels musicals amb més Òscars de la història (la van nominar  10 i en va guanyar 8, tot i que curiosament no el de millor pel·lícula, que se'l va quedar ni més ni menys que The Godfather). És curiós perquè de fet crec que aquest musical ja l'havia vist en tots els formats possibles: en una llunyana visita a Madrid vam veure la versió teatral, inspirada en la dirigida per Sam Mendes a Broadway, i en què la platea es convertia en un cabaret real. I, després, la molt més senzilla però encara més interessant versió de Josep Costa que es va poder veure al teatre Kadish del Prat fa molt de temps, Adéu a Berlín. Aquesta darrera més fidel al llibre original de Christopher Isherwood que va inspirar el musical compost per Kander i Ebb.
I què trobem a Cabaret? Doncs la història que ja gairebé tothom se sap: un professor anglès i una ballarina (a la peli, americana) del cabaret Kit Kat Club del Berlín dels anys 30 inicien una curiosa relació enmig de l'auge del nazisme i l'inici de la persecució dels jueus. És un musical fosc i força trist, on el cabaret no és més que una grollera ironia sobre allò que passa a fora, i amb un final simbòlic (que canvia segons cadascuna de les versions que he vist, tot i per explicar el mateix) que et deixa clavat a la butaca.
La història m'agrada força, tot i que sempre tinc la sensació que no acabo de connectar amb els personatges. I aquest film, tot i tenir a la insuperable Liza Minelli que per sempre més serà Sally Bowles i les magnífiques coreografies de Bob Fosse (que és també el director), ha patit molt el pas del temps. Per nosaltres, que som d'era videoclip, se'ns fa difícil veure com les escenes del cabaret es fan amb aquests plànols tan anticuats.
Tot i l'envelliment, Cabaret és un film que val la pena veure, sobretot si mai he tingut el goig de passar una estona amb el Mestre de Cerimònies, que ningú interpreta com Joel Grey, i que ja us pronostico que serà un personatge que us marcarà per sempre.
Com a propina, us deixo la meva coreografia preferida, una de les millors presentacions de personatge del món dels musicals:

dimarts, 7 de setembre de 2010

Where the wild things are

Fa un parell de setmanes vaig tenir un cap de setmana especialment cinematogràfic, aprofitant que encara no ha començat el curs a la universitat ni s'havia iniciat la voràgine de les festes de Santa Tecla. I pensant, pensant quina pel·lícula podia posar el toc final a aquests dos dies d'intensa estada davant de la televisió vaig pensar en aquest títol, Where the wild things are, traduïda aquí per Dónde viven los monstruos,i que em vaig quedar amb ganes de veure quan la van fer al cinema perquè va ser retirada de les sales de Tarragona amb una velocitat espantosa.
El film, tot i que no em va semblar tan espectacular com algunes crítiques feien augurar, sí que em va agradar força, i, de fet, aconsegueix amb una facilitat pasmosa allò de fer-te connectar amb la nena que portes a dins. Recordo que aquella nit, quan ens vam ficar al llit, vaig dir allò de "jo vull tenir un monstre", i és que part de l'èxit de la pel·lícula és la tendresa que provoquen les bestioles monstruoses que viuen en aquest món imaginari.
Però anem per parts: el film és basa en el clàssic infantil anglosaxó del mateix nom escrit i il·lustrat per Maurice Sendak. És un llibre de tan sols set frases, així que us podeu imaginar que fer una pel·lícula d'una hora i 40 minuts amb aquest material no és gaire fàcil. El director, Spike Jonze, aconsegueix ser fidel a l'esperit del llibre i estendre'l durant tot el film, tot i que he de reconèixer que hi ha un punt cap al mig de la pel·lícula que es nota que a la narració li costa una mica més fluir.
La història és ben senzilla: el Max, un nen probablement orfe de pare i amb una mare que fa de mans i mànigues per prestar-li atenció a ell i també a la seva pròpia vida, viu en un món de desbordant imaginació i tristesa, sovint incomprès pels que l'envolten. Després d'una baralla amb la seva mare, i disfressat d'animal, decideix escapar-se de casa. En la seva fugida, troba una barqueta, i així, navegant i navegant, arriba fins a l'illa on viuen els monstres. Uns monstres que, aviat ens adonem, tenen uns problemes molt similars als del mateix Max, que allà es fa passar pel seu rei.
Tot i que en principi aquesta sigui una història per a nens, he de dir que a mi, després de veure-la, em va quedar un regust trist. Potser perquè la meva època d'infància ja comenci a quedar lluny i aquesta "reconnexió" em faci posar trista, o potser perquè, de fet, aquesta és una història una mica melangiosa. Tot i això, ni que sigui per veure els meravellosos monstres fets en part per disfresses reals i en part per animació digital (que gairebé ni notareu), és un film que s'ha de veure.
Una curiositat per acabar: recordeu aquell anunci de Movistar, just quan van canviar-li el nom a Telefónica, d'aquell avi i aquell nen que corrien pel bosc disfressats de galls? Doncs ja sabeu on es van inspirar...

divendres, 3 de setembre de 2010

Impressionant Jamie Cullum

Us vaig comentar la setmana passada que, un altre cop, hi havia un concert als BBC Proms impossible de perdre's: el concert de Jamie Cullum amb la Heritage Orchestra. Avui ja es fa tard per poder escoltar-lo en diferit a la web del festival (tan sols els guarden set dies, suposo que per problemes de memòria, perquè si no, no m'ho explico), però, per sort, el youtube ens dóna sempre una sortida. La BBC ha penjat alguns dels moments estelars d'aquest festival al seu canal de youtube i, tot i que no sé fins quan els mantindrà (el canal és molt aficionat a despenjar vídeos sense previ avís), aquí teniu una mostra d'un concert meravellós. Seriosament, ho vaig passar genial escoltant aquesta actuació, i encara que no m'agrada gaire el jazz, he de reconèixer que l'aproximació de l'estil cap al pop que fa Cullum m'ha fet interessar-m'hi una mica més.



Per cert, si algú havia intentat veure el vídeo d'Oklahoma del prom de Rodgers and Hammerstein II a un post anterior i no havia pogut perquè el vídeo havia desaparegut de la xarxa, sapigueu que ja el torneu a tenir disponible al mateix lloc després que hagi enllaçat el vídeo oficial.

dimecres, 1 de setembre de 2010

The Girl with Glass Feet (Ali Shaw)

Normalment els llibres que llegeixo els escullo per afinitat amb altres lectures que he fet (per exemple, el descobriment de Barbara Pym o Penelope Fitzgerald a partir de la seva comparació amb l'estil de Jane Austen), recomanacions d'altres blogs o comentaris que llegeixo a fòrums. De vegades, però, em deixo portar per alguna crítica aïllada que he vist en algun lloc i l'afegeixo gairebé sense pensar a la meva llista de records.
Amb The Girl with Glass Feet va passar aquesta darrera cosa: un dia, mirant pel twitter un dels molts comptes sobre llibres que segueixo, vaig descobrir una crítica força elogiosa d'aquest llibre, que és l'opera prima del jove escriptor britànic Ali Shaw, i com que la temàtica em semblava interessant, el vaig buscar per internet, el vaig posar a la categoria de llibres desitjats i poc després, aprofitant una altra comanda, el feia arribar a casa.
Després d'aquesta compra impulsiva, la novel·la s'ha estat molts mesos esperant pacientment a la prestatgeria, ja que altres llibres que a priori em semblaven més atractius i valors segur li passaven per davant, però ara que ja començo a esgotar els llibres comprats recentment encara pendents de llegir, per fi li va arribar el torn.
El primer que em va atreure de la novel·la és el seu argument de realisme màgic: una noia descobreix que els seus peus s'estan convertint en vidre, i per intentar trobar un remei, retorna  a una misteriosa illeta britànica on creu que el fenomen té el seu origen, St. Hauda's Land. Allà coneix a Midas, un jove fotògraf amb problemes emocionals i molt marcat per una tortuosa història familiar que tothom espera que repeteixi. No us desvelo res de l'argument si us explico que l'argument central és el típic de "noi coneix noia i s'enamoren", però, com sempre, la gràcia està en com se'ns explica això. I aquí, l'ambient de l'illa, els elements sobrenaturals i, sobretot, el seu simbolisme real, són el que veritablement m'han capturat.
És evident que el llibre no és meravellosament perfecte i té alguns defectes (normals en tot cas en una primera novel·la), però a mi em va copsar mentre el llegia com tota aquesta història fantàstica podia interpretar-se com un símbol de les diferents formes d'enfrontar-se a una malaltia terminal, i com l'amor n'és la sortida més valenta. Veig que alguns crítics coincideixen amb mi, així que no anava molt desencaminada amb la meva interpretació del llibre. Al marge d'això, m'ha encantat com la poètica del llibre juga amb els colors de forma que tota la història l'acabes visualitzant en tons blancs, grisos i plata propis de la illa protagonista, i com el final, trist però esperançador (les coses tristes també ens aporten coses, no ho dubteu mai), ens porta cap a un esclat de color.
En aquesta dimensió cromàtica també hi juga un paper l'edició de la novel·la, on totes les pàgines tenen un petit bany de pintura platejada que dóna la impressió, un cop el llibre està tancat, que també la novel·la s'està convertint en vidre. Em sorprèn tota aquesta inversió en una edició d'un autor novell, però trobo que fa la seva bona impressió.
Per desgràcia, de moment només puc recomanar aquesta novel·la a les persones que us veieu amb ànims de llegir en anglès, ja que de moment no s'ha editat en castellà. Tinc esperances, però, ja que està publicat en koreà i suec, pel que he vist a la pàgina web de l'autor, així que estaré atenta a veure si aquest interessant llibre arriba per aquí.