divendres, 28 d’abril de 2017

Fuera Complejos para Imperfectas (Raquel Córcoles & Lucía Taboada)


Com ha arribat un llibre d'autoajuda a la meva llista de llibres llegits? Doncs molt senzill, va ser un regal que em van fer aquest Nadal. Basant-se en què m'agraden molt els cómics de Moderna de Pueblo (Raquel Córcoles) i que venien un pack que incloïen un mirall i una bossa de tela força divertida, els Reis em van portar el lot que inclou aquest llibre. Es tracta de la segona part de la col·laboració entre la il·lustradora Moderna de Pueblo i Lucía Taboada, que va tenir la seva primera entrega amb Dejar de amargarse para imperfectas (2014). Vagi per davant que jo aquest primer llibre no l'he llegit (i de moment, no en tinc intenció) i, per tant, és possible que alguna de les coses que he trobat a faltar en la seva continuació hi siguin a la primera entrega. Així que disculpeu-me els que conegueu tots dos i, si m'equivoco en alguna cosa, agrairé que em corregiu.

Entrant en matèria, aquest llibre vol oferir un mètode per millorar la confiança en una mateixa, el que anomenen la "autoimatge", i ho fa amb un to irònic gràcies als personatges i còmics de Moderna de Pueblo, que amb el seu to sarcàstic vol fer-te reflexionar sobre com, molt sovint, som nosaltres mateixes les nostres crítiques més dures. Seguint les peripècies de La Imperfecta, que és el personatge principal dels còmics, i els seus quatre assessors (Estilista, Psicóloga, Coach-Nutricionista, Malévola) ofereix un métode de tres setmanes per millorar, precisament, aquesta Autoimatge.


Què funciona en aquesta proposta? El primer, i sobretot, els cómics. Vaig riure moltíssim amb algunes de les vinyetes i no puc deixar de recomanar-vos que seguiu Moderna de Pueblo per riure al mateix temps que sentir-vos retratada en moltes de les seves il·lustracions. La idea que per ser més feliç el principal és també millorar la imatge que tenim d'un mateix i permetre'ns cometre errors i no ser perfectes (perquè ningú ho és!), també em sembla una gran proposta. El problema, però, ve a l'hora d'executar aquesta idea a través dels textos teòricament d'autoajuda.

Primer problema: la idea d'un métode de tres setmanes per millorar la nostra autoimatge em sembla ridícul i una enganyifa. Potser és una forma irònica de riure's dels llibres d'autoajuda? M'agradaria poder pensar-lo. I tot i que els cómics donen la sensació de fer-ne mofa, el text dóna la impressió contrària.

Segon problema: parlem de millorar el concepte que tenim de nosaltres mateixes, però el 90% del que s'ofereix al métode se centra en la imatge exterior. Perquè no parlem d'organitzar el temps, de buscar hobbies que ens omplin, de dedicar temps a nosaltres mateixes sense penediments? No, el métode de tres setmanes et parla de com  maquillar-te (amb consells que es contradiuen amb els més habituals al món de la bellesa, per cert), com menjar (i morir-te de gana), com vestir-te i com fer esport. Em va indignar especialment que, per fer esport, el llibre et diu que has de sortir a córrer. I si no ho fas, són excuses. A tothom ens ha d'agradar el running? No podem preferir altres activitats esportives??

Tercer problema: acceptem-nos com som i no busquem cossos de la talla 36, ens diuen al principi, però al final us proposaré una dieta amb què morireu de gana. Infusions sense sucre a tutiplen... Potser és una mica contradictori, no? És necessari aprimar-se per sentir-se bé? És clar que hem de menjar sa, però això no significa que jo ja estigui satisfeta amb una talla, diguem-ne, 44, i que l'únic que vulgui sigui nutrir-me bé.

Com podeu veure, la meva incursió a l'autoajuda no ha estat gaire satisfactòria. Per sort, tant el lema de la tote bag que venia de regal ("No hago pilates, pero valgo quilates") com un mirall que avisa que va "sense filtres d'Instagram" si combinen més amb la meva concepció d'aquest tema. Curiós, però, que el llibre que acompanyen no ho estigui pas.

dilluns, 24 d’abril de 2017

Sant Jordi 2017





Una tradició ineludible en aquest blog, sigui quin sigui el context, és aquest post de balanç de Sant Jordi. Després que els IMM hagin mort en el meu cas per falta de materialitat (bàsicament compro llibres electrònic i els descarrego al meu Kindle), Sant Jordi sempre és una petita excepció en què intento fer-me amb llibres en paper. Tot i això, el fet que aquí sigui difícil trobar llibres en anglès, i que Sant Jordi (i més si cau en diumenge) sigui un dia complicat per regirar llibreries), ha provocat que enguany la meitat del botí sigui en format digital.


  • La tristeza de los ángeles, de Jón Kalman Stefánsson. Enguany no tenia gaire clar quin llibre volia per Sant Jordi, ja que cap de les novetats em cridaven l'atenció, i em fa molta recança haver de comprar traduccions d'autors anglosaxons dels quals puc aconseguir al moment el llibre electrònic en anglès. Així que he anat a la llibreria i m'he deixat endur, regirant sobretot entre els autors no anglosaxons. I així he topat amb aquest llibre islandés (veureu que Islàndia és un tema recurrent aquest Sant Jordi) que, de fet, és el segon d'una trilogia, cosa que desconeixia al comprar-lo. Espero poder llegir-lo sense problemes com a llibre independent i, si m'agrada, qui sap, potser seguir amb la trilogia.

  • Domingo, d'Irène Némirovsky. Una altra descoberta regirant prestatges a les llibreries ha estat aquest recopilatori d'històries curtes d'aquesta autora nascuda a Ucraïna a principis de segle, però establerta a França. No coneixia a l'autora, però la premissa de les històries m'ha semblat interessant i, de nou, una oportunitat, doncs, per poder anar més enllà si m'agrada el seu estil.

  • Burial Rites, de Hannah Kent. Havia llegit i escoltat moltes meravelles d'aquesta autora australiana, de la qual aquesta és la seva primera novel·la. Està traduïda al castellà, i si l'hagués trobat avui segurament hauria caigut, però ha estat impossible, així que finalment m'he fet amb l'edició electrònica en anglès. L'acció està situada a Islàndia, així que us podeu imaginar que faré més d'un viatge a aquelles latituds en les properes setmanes. La veritat és que em moro de ganes de descobrir Hannah Kent, així que no crec que trigui gaire a començar-lo.

  • Bonus track: The Princess Diarist, de Carrie Fisher. Aquest llibre sí que me l'he trobat per les llibreries, però en la seva traducció en castellà, i tenia clar que volia llegir a Carrie Fisher (l'actriu famosa per donar vida a la Princesa Leia de Star  Wars i tristament desapareguda aquest passat desembre) en la seva llengua original.  He llegit molt bons comentaris sobre la seva capacitat narrativa, i tinc força curiositat per saber com va viure el rodatge de la saga original, que és el que recullen aquests diaris retrobats per l'actriu. Em fa força recança tot el mediàtic tema de l'affair amb Harrison Ford, però estic convençuda que trobaré moltes més coses interessants. 


dilluns, 10 d’abril de 2017

Lady Susan (Jane Austen)



És un petit plaer, malgrat que efímer, poder llegir obres de Jane Austen que són noves per mi. Després d'infinites relectures a les seves sis novel·les més conegudes, de tant en tant topo amb alguna edició d'obres de joventut o alguna obra incompleta. Tot i això, fa molt de temps que era conscient que tenia pendent Lady Susan, una novel·la epistolar que Jane Austen va escriure el 1794 (amb tan sols dinou anys) però que mai no va intentar publicar. Apareixeria impresa molt després de la seva mort, el 1871.

Nota anecdòtica: Lady Susan era l'única novel·la de Jane Austen que habitualment em trobava a la biblioteca del meu poble. Sí, també tenien una còpia d'Orgull i Prejudici, però el primer cop que em vaig apropar a la secció Jane Austen, en plena moda austeniana per l'estrena de Sense & Sensibilty d'Ang Lee, aquesta és l'única obra que hi vaig trobar. I me la vaig endur a casa, vaig llegir una plana i la vaig retornar tal qual, perquè al meu jo adolescent una novel·la epistolar no li venia de gust. Després em trobaria amb Emma i altres de les seves obres, i començaria una història d'amor, però mai vaig tornar a agafar Lady Susan del seu prestatge.

I tot això ens porta al meu jo amb 33 anys que es va fer amb un d'aquests llibrets que per pocs euros inclouen l'edició de Lady Susan amb dues de les obres incompletes més conegudes de Jane Austen: Sanditon (que va deixar inacabada al morir) i The Watsons. Com que odio les obres inacabades, no comentaré gran cosa d'elles. The Watsons la vaig deixar a mitges (algun dia hi tornaré, i Sanditon em va fer la impressió d'acabar just quan començava l'acció, així que poca cosa més puc dir. El que sí vaig devorar i disfrutar va ser aquesta Lady Susan.

Com ja he dit, Lady Susan s'explica completament a través de cartes, a excepció d'un petit epíleg final. Jane Austen va tenir ella mateixa una important producció epistolar que s'ha editat repetides vegades (i de la qual, de fet, en manquen algunes que va destruir la seva germana quan va morir l'autora), així que en aquesta breu novel·la l'autora fa tota una exhibició de saber explicar una novel·la a través d'unes peces tan breus i condicionades com són unes cartes. Aquesta era una estructura que Austen va fer servir força en la seva joventut i, de fet, era l'estructura original de Sense & Sensibility fins que es va decidir a reescriure-la amb un format narratiu més tradicional.

Al contrari del que ens faria pensar el fet que sigui una obra de joventut, Lady Susan és l'única obra de Jane Austen que no està protagonitzada per algú relativament jove (Anne, de Persuasion, és la més gran i està al final de la vintena). Lady Susan Vernon és una vídua amb una filla en edat de casar-se, que arriba per sorpresa a casa del germà del seu difunt marit i la seva dona. Amb la correspondència de la mateixa Lady Susan i la de la seva cunyada, Catherine Vernon, es va desgranant el perfil dels personatges. I és que Lady Susan no sols és atípica per edat, també per caràcter. Coqueta, egoista, conquistadora, calculadora... aviat ens assabentem que arriba a buscar refugi a la casa del seu cunyat perseguida per un escàndol. I les seves arts seductores, que resulten irresistibles per molts homes més joves que ella, aviat es posen en marxa per encandilar el germà de la seva cunyada, Reginald de Courcy.

L'acció no va gaire més enllà d'això: mentre Lady Susan fa gal·la de la seva personalitat condemnable amb les cartes a la seva amiga, la seva cunyada s'escandalitza i la critica contínuament en la seva correspondència amb la seva mare. I tot i que el final és moralment esperable, el cert és que tota la novel·la traspua una certa fascinació per aquesta maldat calculadora de Lady Susan, que crea fins i tot empatia amb el lector. En definitiva, la lectura resulta fascinant perquè la mateixa Lady Susan ho és, malgrat i ser tota una antiheroïna, a diferència de les altres protagonistes de les novel·les d'Austen.

Tot plegat, ens fa pensar que si la Jane Austen de 19 anys va ser capaç de fer aquesta obra tan trencadora amb la literatura de l'època, què ens hauria pogut deixar si no hagués mort tan jove? Assumint que l'èxit com a escriptora li hauria fet allunyar-se progressivament de les convencions socials que, segurament, van filtrar moltes de les idees presents a Lady Susan per centrar-se en heroïnes molt més acceptables pel públic de l'època. Tota una llàstima que mai no en puguem saber la resposta.

dimecres, 29 de març de 2017

Medici: Masters of Florence (Temporada 1)

"I can say that I can change the world, but if you let me I can change the world for us. Make this vision all brand new"
Quan fa unes setmanes vam parlar de la sèrie britànica Victoria ja us vaig avançar que aviat faria un post sobre una altra sèrie que he vist darrerament: Medici. Masters of Florence (Los Medici: Señores de Florencia en la seva versió traduïda de Movistar +). Es tracta d'una coproducció italiana i britànica que, per tant, barreja actors britànics i americans (que copen bàsicament els protagonistes)  i italians (que assumeixen molts secundaris). La sèrie explica els inicis de la dinastia dels Medici a la ciutat estat de Florència a cavall entre el Trecento (segle XIV) i el Quatroccento (segle XV), centrant-se en la vida de Cosimo de Medici (Cosme el Vell), que es considera un dels personatges clau pel pas de l'edat Mitjana a la Moderna, així com per la nova concepció de l'art com a mecenes i instrument del poder.


Abans de res, us diré que és una sèrie que m'ha enganxat i he disfrutat. Però per fer-ho, sobretot si veniu del món de l'interés per l'història i l'art (que sigui probablement un dels motius que us porti a començar a veure la sèrie), heu de tenir en compte que els Medici no pot ser considerada gairebé una sèrie històrica. És bàsicament un thriller polític que pren com a teló de fons una època històrica i uns personatges, però prenent-se moltíssimes llibertats en l'adaptació dels fets històrics, inventant i manipulant els fets documentats. No espereu aprofundir en els orígens del mecenatge artístic, en la transició de la societat medieval a la moderna o en l'organització política florentina. La història aquí és una altra. Això sí, pel que tinc entès, és dels primers cops que una producció italiana se centra en l'època del Renaixement, un període que, sorprenentment, s'ha obviat tradicionalment a la televisió. I malgrat totes les llibertats creatives, la sèrie sens dubte pot ser una porta d'entrada per aquells que vulguin aprendre pel seu compte més sobre els personatges i fets d'aquest moment històric.

El principal motiu de la sèrie és la mort en estranyes circumstàncies del patriarca dels Médici, Giovanni de Medici (interpretat per Dustin Hoffmann). Aquest és el motiu que impulsa la sèrie al llarg de tota la temporada i el responsable dels principals girs. Per tant, podríem dir que és una sèrie de detectius, però amb espases i arquitectura renaixentista de fons. Els Médici és també una sèrie que millora, i molt, conforme va avançant: no és fins que arribes a la meitat de la temporada (formada per vuit capítols) que veritablement entusiasma. Fins llavors, un té la sensació que la sèrie no acaba d'arrencar. Fins i tot, la gran presència de flashbacks a la joventut de Cosimo en alguns capítols fan dubtar sobre quina és la història que es vol explicar: la de la seva joventut? o la del seu ascens al poder a Florència després de la mort del seu pare?

Com ja us he dit, la sèrie es pren moltes llicències creatives amb la història real dels Medici: no hi ha cap testimoni que Giovanni de Medici morís enverinat, i es canvien sense pietat aspectes com el nombre de fills dels personatges, l'ordre en què neixen o fins i tot el moment de la seva mort. Això es fa tant amb el clan Medici (format per Cosimo, el germà Lorenzo, el fill Pietro i la dona de Cosimo, Contessina), com amb els clans rivals (Albizzi i Pazzi). Però si ho accepteu, com a sèrie funciona. Tot i això, evidentment, si us agrada la història o la història de l'art lamentareu les oportunitats perdudes. Per mi, és una llàstima que no s'aprofunditzi més en el mecenatge artístic de Cosimo, que, tot i present, queda reduït. Brunelleschi apareix, però poc (malgrat que la cúpula de Santa Maria dei Flori té un paper important en les motivacions de Cosimo). Donatello (amic personal de Cosimo) és una anècdota, i Michellozzo sols és mencionat un cop, sense ni tan sols cap referència al palau Médici on se suposa que viu la família. Evidentment, tot el mecenatge literari ni tan sols és mencionat.


De la mateixa forma, és una llàstima que un surti de la primera temporada tan confós sobre el funcionament polític de Florència com ho estava al principi. És cert que les ciutat estat italianes eren una realitat complexa d'explicar, però, de nou, si Isabel  de TVE va ser capaç d'explicar i entusiasmar explicant el pas de l'estat medieval al modern, estic convençuda que una sèrie pot explicar aquesta peculiar realitat política i ser atractiva al mateix temps. I una queixa similar tinc en el paper de la dona: com és normal en ple segle XXI, la sèrie dóna protagonisme al paper de les dones, que, obligades pel context històric a un segon pla, fan demostracions també del seu poder clau. La sèrie aquí ho centra tot en el personatge de la dona de Cosimo, Contessina de Bardi. El personatge em va encantar, però em resulta molt trist que la dona de Pietro de Medici (fill de Cosimo i Contessina), Lucrezia Tuornabuoni, quedi en canvi reduïda, quan precisament d'ella està documentada la seva activitat com a poetessa i se'n conserven cartes en què fa apologia dels drets de les dones. Espero que la segona temporada s'atreveixi a aprofundir en tot plegat.

Contessina en mode badass


Sigui com sigui, i un cop obviem aquestes queixes, la sèrie pren algunes postures valentes. I no sols per ser de les poques en què el gir argumental clau em va sorprendre i agradar. La principal, però, és dibuixar un protagonista principal que no cau bé i que s'equivoca, és injust i fins i tot pren accions condemnables. Probablement, costa entrar als Medici perquè la sintonia amb Cosimo és difícil d'assolir: seriós, callat, no somriu, no tracta bé la seva dona i fill, està obsessionat amb obres com una cúpula i no deixa de sentir-se un màrtir de Florència quan, com bé apunta en una escena el papa Eugeni IV, no queda gaire clar si de veritat busca glorificar la ciutat i Déu, o senzillament el seu nom. En aquest context, la sèrie ens apunta, o ens planteja de forma clara en altres casos, decisions molt condemnables (el final del capítol 6, Ascensió, és el moment clau en aquest sentit) i que sols són perdonades o bé per la bondat dels que l'envolten, o bé perquè políticament sap moure els fils perquè a la gent no li quedi un altre remei que acceptar-lo. I enmig de tants defectes, una es troba prenent una gran estima a Cosimo (i no sols perquè darrere hi ha la cara bonica de Richard Madden), sinó perquè la sèrie t'ensenya algú que va tenir molt de poder i el va fer servir per canviar el món que el rodejava, però no sempre de la forma més adequada. De fet, sóc de l'opinió que qualsevol que mai ostenti poder, és impossible que l'assoleixi de forma èticament impecable. El meu únic però és que la sèrie fa la petita trampa de pujar uns quants nivells la maldat dels clans rivals per fer quedar els Médici com herois, tot i que molt sovint són els altres membres de la família, i no Cosimo, els responsables de contrarrestar això.



I nota final pel que crec és un dels ingrediens clau de l'èxit de la sèrie: la seva cançó principal. El tema de Paolo Buonvino i Skin és tan bo que et fa venir ganes de veure la sèrie sols d'escoltar-lo (ho sé perquè jo vaig decidir veure-la després de sentir-la!). Les diferents parts del tema van apareixent estratègicament al llarg de l'estructura dels capítols, sense mai repetir-la. Sincerament, crec que sense aquesta cançó la sèrie no agradaria ni la meitat del que agrada; curiós, però aquesta és la màgia de l'audiovisual



Medici, Masters of Florence (2016). Creada per Frank Spotnitz i Nicholas Meyer. Produïda per Rai Fiction i Big Light Productions. Cast principal: Richard Madden, Stuart Martin, Annabel Scholey, Guido Caprno, Alessandro Sperduti.

dimecres, 22 de març de 2017

A la caza del amor (Nancy Mitford)



De vegades, les novel·les que semblen plantejades sense gaires aspiracions són les que acaben enamorant-nos més fàcilment. Crec que A la caza del amor, de Nancy Mitford, és un exemple de com una història relativament curta i sense un argument que vagi més enllà de la vida amorosa de dues cosines pot resultar un llibre d'allò més addictiu i que ens fa pensar més enllà del que tenim a la superfície.

A la caza del amor va ser la meva primera experiència amb Nancy Mitford. Vaig descobrir el clan familiar amb l'autobiografia de Jessica Mitford que vaig llegir el 2014 (podeu llegir l'entrada que vaig fer al blog aquí ) i llavors ja em va quedar clar que havia d'endinsar-me en la prolífica producció literària de Nancy. La britànica és la més coneguda de les germanes Mitford i les seves obres són famoses, precisament, per prendre elements d'inspiració de la curiosa vida familiar d'aquest clan aristòcrata britànic.

L'obra ens explica la vida de dues cosines: Linda, filla d'una família aristòcrata i terratinent de l'Anglaterra rural, i Fanny, la cosina abandonada pels seus pares i que és educada per la tieta soltera, però passa llargues temporades a casa de Linda. Tot i que els primers capítols ens poden enganyar, ja que tota l'obra està explicada des de la perspectiva de Fanny i se'ns planteja el casament de la seva tieta / tutora com l'element que canviarà la vida de les protagonistes, la història se centra sobretot en la vida de Linda. L'esbojarrada Linda que ho fa tot per viure l'amor ple, el que la consumeix, sense importar-li les convencions ni la mateixa comoditat o moralitat.

Tal i com passava a l'autobiografia de Jessica Mitford, aquesta obra es divideix en dues parts. La primera se centra en la infància de Linda i Fanny, i on es recullen moltes de les excentricitats de la família de la primera, que guarden molts paral·lelismes amb els de la família Mitford real. En la segona part, seguim a la Linda adulta en la seva història a la recerca d'emocions plenes, rebutjant el paper convencional de la dona (esposa soferta, mare abnegada) i cercant quelcom més a la vida, malgrat que això signifiqui acabar consumint-se a la flama. Vist sota la perspectiva de Fanny, que ens va explicant tangencialment com opta per una vida més estable i plenament satisfactòria (sota el seu prisma personal), allunyant-se de l'exemple dels seus pares esborrajats, sembla que la història vulgui condemnar les opcions de vida de Linda. Però Nancy Mitford és prou intel·ligent per deixar la porta oberta: qui és més feliç, l'abnegada Fanny, o la rebel Linda que abraça com a èxit els seus mesos de felicitat plena, tot i que amb data de caducitat? Tot plegat, ensenyant-nos també les víctimes d'aquesta darrera opció de vida.

Sens dubte, la història de Nancy Mitford beu molt de la tradició literària britànica, i crec que és fàcil retrobar-hi les traces de Jane Austen. No sols en la ironia que omple cadascuna de les planes i que fan de la lectura tot un plaer, sinó fins i tot en les seves línies argumentals: com si fos una Sentit i Sensibilitat passada per la mirada crítica del feminisme incipient i  que nega la condemna absoluta a la passió de Marianne (aquí Linda). O una nova Mansfield Park en què Fanny (aquí sota el mateix nom) trenca el silenci per explicar-nos la seva admiració per qui representa el contrari del que ella escull per la seva vida.

En definitiva, A la caza del amor ha estat una introducció rodona al món de Nancy Mitford, i espero anar-hi retornant de tant en tant, per descobrir-hi nous detalls d'una narradora que crec que ofereix molt per descobrir.

A la caza del Amor, de Nancy Mitford. Editada en castellà per Libros del Asteroide.

diumenge, 19 de març de 2017

Un cap de setmana a Milà

El primer cap de setmana de març vam fer una escapada en parella (és a dir, sense nena) a Milà, una ciutat que tenia moltes ganes de veure i que, per la seva proximitat, és ideal per una excursió d'aquest tipus. Feia temps que no us parlava aquí de cap viatge així que us faig un petit resum de l'escapada de quatre dies, per si a algú li pot servir d'inspiració o ajuda.


  • Dia 1: Dijous. Vol, trasllat i Milano Navigli
Per anar a Milà vam optar per volar amb Vueling. Tot i la mala fama de la low cost, no vam tenir cap tipus de problema i tant el vol d'anada com de tornada van arribar fins i tot abans d'hora. El vol d'anada va sortir a migdia, així que vam arribar a Milano Malpensa (que és el principal aeroport internacional de Milà) a quarts de cinc de la tarda. El principal problema, però, de Malpensa, és que està molt lluny de la ciutat i es necessita una hora de trasllat. El viatge es pot fer en autobús (més barat, però més llarg) o en tren. Nosaltres vam optar pel segon, i entre que vam haver d'esperar mitja hora a què passés un tren amb destinació a Milano Centrale (que és on estava el nostre hotel) i que vam topar amb saturació ferroviària, no vam arribar al centre fins gairebé les set de la tarda. Per sort, la impressionant arquitectura de l'estació de Centrale va compensar el llarg trajecte, malgrat la gran quantitat de gent que hi havia.

L'hotel va ser el Best Western Atlantic, situat literalment a cinc minuts de l'estació de Centrale i amb una entrada al metro a dos. És una zona repleta d'hotels i amb restaurants (majoritàriament de qualitat mitjana - baixa, pensats per turistes, però que et poden salvar d'una nit de cansanci).

Per sopar vam optar, però, per anar fins a Milano Navigli, que és la zona de canals de la ciutat, repleta de locals per prendre copes o sopar. Molt agradable per anar-hi a la nit. De casualitat vam escollir per sopar el restaurant Officina 21, una antiga nau transformada en un restaurant preciós i amb una cuina força bona.


  • Dia 2: Divendres. Il Duomo, Ca'Granda,  Castello Sforzesco i Contraste
La previsió del temps no ens va enganyar i els dos dies complets que teníem a Milà va estar plovent sense parar. Un contratemps, però anàvem preparats per sobreviure. La primera parada obligatòria és la catedral o Duomo. L'edifici és d'estil gòtic i crida molt l'atenció l'interior per l'alçada de les seves naus i la decoració dels vitralls (n'hi ha de preciosos a l'absis). La façana, la part més popular de la catedral milanesa, tot i recrear l'estil gòtic és del segle XIX, tot i que no per això deixa de ser impressionant. Però el millor de tot és que la visita al Duomo és pot completar amb la pujada a la teulada. Malgrat la pluja, és una visita molt i molt especial i que no us podeu perdre. Un consell: al Duomo és habitual fer cues per tot, així que, si podeu, compreu les entrades on-line amb antel·lació, i us estalviareu la cua de les taquilles. No us salvareu de l'espera per entrar a l'interior o la llarguíssima per pujar a la teulada (la pujada a peu és molt assumible, no cal que invertiu en l'ascensor si no teniu algun impediment físic). L'entrada combinada per a la catedral i la teulada inclou també la visita a les restes arqueològiques de les basíliques construides des d'època romana al solar, que és també molt interessant.

Un cop acabada la visita al Duomo, val la pena acostar-se a la galleria Victorio Emmanuelle II, on sota cobert s'hi amaguen les firmes de moda més cares (tot i que comprar a qualsevol barri de Milà roba és caríssim). Imprescindible buscar el mosaic del toro i fer-hi tres voltes amb el peu sobre els seus testicles per tenir bona sort. Un cop a l'altre extrem, us podeu acostar a veure la façana de la famosa l'Scala.

Després de dinar, vam acostar-nos a Ca' Granda, l'antic hospital de la ciutat i ara seu universitària. És un disseny del renaixentista ll Filarete dins del projecte de ciutat ideal Sforzinda. La visita és gratuïta i la visió dels seus claustres us asseguro que fa valdre la pena allunyar-se del circuit turístic.

Tornant a les masses de turistes, però, vam enfilar cap al castell Sforzesco, on, a banda de passejar pels seus patis, es poden visitar també diversos museus. Nosaltres tan sols ens vam acostar a veure la Pietà Rondanini de Michelangelo, que és una de les obres mestres que s'amaguen a Milà.

La jornada va acabar amb un sopar ben especial, al restaurant Contraste, un dels més populars i novedosos de la ciutat. Tot i que se surt del preu habitual (sense arribar, però, a l'extrem dels estrelles Michelin), és una experiència molt interessant si us agrada la cuina moderna.



  • Dia 3: Dissabte. Montenapoleone, Sant'Ambrogio i Pinacoteca di Brera
Si divendres ja plovia, dissabte encara el temps va ser més inclement, amb pluja més forta i vent. Tot i això, estàvem decidits a seguir amb el plànning. Primera parada, un tomb pel barri de Montenapoleone, on es concentren en un quadrat les botigues més cares de la ciutat. Tot seguit, metro fins a Sant'Ambrogio, una basílica d'estil romànic preciosa. Tal i com passava el dia anterior a Ca'Granda, la visita a la basílica és gratuïta i tan sols cal evitar entrar-hi quan hi ha misses o alguna altra celebració religiosa.


Després de dinar al barri de Brera (ple de botigues de disseny de preus també altíssims) vam refugiar-nos de la pluja a la Pinacoteca di Brera. A Milà hi ha dues grans pinacoteques, aquesta (famosa per obres com la Mort de Crist de Mantegna) i l'Ambrosiana, que hauré de veure en una segona visita. Brera val molt la pena no sols per la quantitat d'obres interessants de pintura italiana que hi tenen (s'hi concentren moltes pintures que Napoleó va prendre d'altres ciutats italianes i dipositar a Milà), sinó també per un concepte de museu molt modern i interssant. Podreu veure fins i tot els magatzems i el taller de restauració.

Amb això i un gelato per Brera (el sol s'havia decidit a sortir mentre estàvem dins de la pinacoteca) va culminar la nostra visita a Milà. Aquella nit, molt cansats, vam sopar al barri de l'hotel i al matí següent, com que el nostre avió sortia a la una del migdia, tot just vam tenir temps de deixar l'hotel i dirigir-nos cap a Malpensa de nou en tren. Ens queden pendent coses, sobretot conèixer la zona dels llacs propers a Milà, on ni el temps disponible ni la pluja ens va permetre plantejar-nos una incursió. Un altre cop serà.

dimarts, 14 de març de 2017

Persuasión (Jane Austen) --Edició commemorativa dÉpoca--


Les relectures de les grans obres de Jane Austen solen ser habituals en aquest blog, però no en castellà. L'any passat l'excepció la va marcar Persuasión, en una nova edició feta per l'editorial dÉpoca per commemorar tant el bicentenari de la publicació de la darrera novel·la completa d'Austen com de la mort de l'autora (curiosament, però, ambdós se celebren enguany i no pas l'any passat...). Em va agradar tant la proposta editorial que me la vaig decidir autoregalar pel meu aniversari i em va servir també per rellegir l'obra més relaxada de l'habitual, en no haver de fer l'esforç de llegir-la en anglès.

Com que de Persuasion ja en vaig parlar fa ja gairebé ¡¡ nou anys!! en aquest article , aquí no faré tanta referència a l'argument de l'obra sinó a la proposta d'aquesta edició en concret i les sensacions de rellegir aquesta novel·la. Això sí, curiosament Persuasion és una de les obres d'Austen que menys es llegeixen (potser perquè ha tingut menys fortuna en les seves adaptacions), però per tots els que ho hem fet, sol ser una de les favorites. Té una estructura i plantejament molt diferent, i és segurament la més madura i desenganyada de les seves novel·les, però al mateix temps també potser la més romàntica. A més de ser una de les obres que ens porta a visitar més llocs diferents d'Anglaterra, cosa que sempre és interessant. Persuasion és, junt amb Mansfield Park, una de les obres que, conforme la vas rellegint, hi vas descobrint nous elements conforme et vas fent gran.

Com us podeu imaginar, aquesta edició és una raresa a la meva col·lecció ja que la majoria d'obres traduïdes d'Austen que tenia les vaig donar a la meva mare. Jo tinc tota l'obra editada en anglès en una edició preciosa que emita les Moleskine (la col·lecció Winchester Austen de Worth Press) , i també tinc una edició de butxaca de Pride and Prejudice per viatges o similars. Tot i això, fer-me amb aquesta edició especial en castellà va ser una mena de caprici, una necessitat creada pels blogs literaris i de fans d'Austen que segueixo.

En primer lloc, tot i que se'm fa estrany llegir Austen en castellà, la traducció em va agradar força, i l'edició de l'obra és molt interessant, amb tot d'anotacions sobre l'obra i les característiques de l'època, que són molt pertinents. Les notes al peu són una de les coses que més trobo a faltar a la meva col·lecció d'Austen, però no he trobat encara cap col·lecció en anglès que m'agradi i inclogui aquest punt (a banda que no tindria espai per lluir-la convenientment). Així que la proposta dÉpoca treu molt bona nota en aquest apartat.

Estèticament, l'obra també està molt cuidada. Tapa dura, paper de qualitat, cordill per marcar el punt de lectura (que és una d'aquelles modes dels vuitanta que està tornant)... Tot i això, l'estètica de la portada, tot i que sé que a moltes fans els entusiasma, no m'acaba d'agradar, ja que prefereixo opcions més modernes i que reinterpreten l'obra des d'una altra perspectiva. I especialment sense arranjaments florals, que em resulten una mica molestos.

Pel que fa als complements de l'obra, l'edició en té molts. Hi ha una breu introducció que repassa la vida d'Austen, l'obra, el seu context i els símbols de la novel·la. I aquí us faig una confessió: no m'he llegit la introducció, perquè no acostumo a fer-ho mai. Generalment llegeixo només la novel·la, que és el que de veritat em ve de gust, però m'agrada tenir obres amb aquests elements per, quan tinc ganes d'aprofundir (i temps), adreçar-m'hi. Tot i això, m'hagués agradat un plantejament diferent d'introducció com el que fan a la col·lecció que tinc en anglès, on a la introducció general de l'obra s'hi sumen assajos que reflexionen sobre temes concrets entorn l'obra d'Austen, un diferent per cada novel·la.

Finalment, l'edició acaba amb tres regals més. Per una banda, un recull de petites biografies escrites per dues nebodes i el germà de Jane Austen (també pendents de llegir); una col·lecció d'il·lustracions editades al llarg de la història acompanyant aquesta novel·la (tot i que interessant, prefereixo tenir una reinterpretació moderna a recopilar unes il·lustracions que es poden localitzar, majoritàriament, on line) i, finalment, un DVD amb un documental de dues hores sobre Jane Austen que em moro de ganes de veure i que mai veig el moment! Quan m'hi posi prometo article.



dimecres, 22 de febrer de 2017

Victoria (Temporada 1)



Per fi torno a tenir temps d'anar veient algunes sèries de televisió, costum que havia perdut totalment en els darrers anys. En aquest renaixement personal,  Victoria, de la cadena britànica ITV, és una de les que tenia més ganes de seguir. Una història d'època, amb personatges històrics, i un amor emblemàtic són ingredients iressistibles per mi. Ara, vist el resultat, potser no sigui una obra mestra (ni molt menys), però sí que he de reconèixer que és una sèrie addictiva, ben feta i molt agradable de veure. I que, com sol passar amb aquestes temporades tan breus que tenen les sèries britàniques (vuit capítols), et deixa amb ganes d'encara més.

La producció se centra en l'inici del regnat de la reina Victòria, que va governar al Regne Unit durant gran part del segle XIX. La sèrie arrenca amb la mort del seu oncle i la segueix durant els seus primers anys al tro, primer en solitud (aspecte que cobreix la meitat de la temporada) i, després, ja casada amb el seu cosí Albert, en un dels matrimonis més famosos de la història britànica. És una sèrie amable, que cuida l'ambientació però tampoc amb un gran dispendi de mitjans, ben interpretada i que en certa forma resulta addictiva per l'encant dels seus personatges.

El principal problema, però, que se li pot retreure a Victoria, és que és una sèrie que deixa molt de banda tot l'aspecte polític per centrar-se en altres aspectes: la immaduresa de la jove Victòria, la seva relació amb el primer ministre Lord Melboure i, sobretot, els aspectes romàntics, molt especialment a partir que apareix el príncep Albert, a l'equador de la temporada. Ho dic tenint en compte que l'experiència espanyola de Isabel, i molt especialment la primera temporada de la producció de TVE, demostra que els aspectes polítics poden ser tractats i resultar molt interessants per l'espectador sense necessitat de decorar-ho amb històries romàntiques. És una llàstima que toquin de puntetes aquests aspectes, ja que el regnat de Victòria va coincidir amb tota una sèrie de canvis socials i econòmics molt interessants a la Gran Bretanya, i que esperem que la segona temporada (prevista per la propera tardor) sí s'animi a tractar en més profunditat.


Un cop acabada la primera temporada, queda una certa sensació que la producció es podria gairebé dividir en dues sèries diferents, sense que et quedi gaire clar quina és la que volien fer de veritat. I, encara més aquesta estranya divisió encaixa totalment amb una estratègia comercial. Victoria es va emetre la passada tardor coincidint en horari amb la gran sèrie d'època de la BBC, Poldark, però la coincidència tan sols es va produir a partir del quart capítol de Victoria. Per tant, apostaria que jutament per això Victoria endarrereix l'aparició d'Albert fins aquest capítol clau (acabant l'anterior en tot un cliffhanger per assegurar-se que els telespectadors no canvïin a la BBC la setmana següent) i, a partir d'aquest moment, sembla que ens explica la història que de veritat volia explicar: la de la història d'amor de Victoria i Albert.

I què passa fins llavors? La trama en aquesta primera part se centra en la relació de la jove reina amb el seu primer ministre, Lord Melbourne, en què els guionistes afegeixen una mica de sal a l'assumpte i hi inventen una història d'amor platònic entre tots dos. Un escenari que molt probablement no va ser cert, ja que la reina Victòria va escriure uns diaris força francs on no hi ha cap menció a aquest fet, però que, si permetem la llicència als creadors, funciona. Aquesta és la part en què més sentim a parlar de política, però sense mai arribar a aprofundir-hi. I funciona tan bé que el problema amb què s'han topat és que molts telespectadors al final van acabar preferint Lord Melbourne al príncep Albert i, per tant, van estar condemants a sentir-se frustrats quan, com és obvi, qui s'emporta la dama és el segon.


Jo, potser perquè sóc una romàntica empedernida (i crec que amb l'edat me'n torno més), no sóc de les que es va sentir així. Des de la primera escena m'enamora el príncep Albert i és la part de la sèrie que més vaig disfrutar. Ara, reconec que va ser un gaudi purament sensorial i de mer entreteniment, i que potser la sèrie perd substància a partir d'aquest moment. Però crec que la capacitat de l'actor que fa d'Albert (Tom Hughes) per ser l'única persona al món que considero capaç de fer un accent alemany sexy, ho compensa.

Al mateix temps, però, els creadors sembla que no acaben de confiar en ser capaços d'omplir la sèrie sols amb la història dels monarques i el seu cercle pròxim (de nou he de recordar que l'experiència d'Isabel els demostra que sí que es pot fer), i van intercal·lant la història amb les vivències dels criats del palau reial. I no és que estigui mal feta o mal interpretada aquesta part, però és absolutament prescindible. Tant, que gairebé l'havia oblidada completament.

La història de Lord Melbourne no és, tampoc, l'única llicència històrica que es pren la producció. La sèrie posa en la pell de Victòria a Jenna Coleman, actriu molt famosa pel seu paper a Doctor Who i una de les millors parts d'aquella Death Comes to Pemberley que va fer la BBC fa tres anys. Converteix així  la que va ser una reina lletja i força maldestre en una jove ben maca i elegant ( i Jenna Coleman ho fa de meravella). També ens passem tot un capítol subratllant com Victòria i Albert s'odien (potser el millor capítol de tots), quan, de fet, s'havien agradat des del primer cop que s'havien conegut de ben joves. I el príncep Albert, aquí ens apareix convertit en tot l'epítet del romanticisme alemany, demostració davant de la qual tota dona faria el que fa la reina: caure rendida als seus peus. No sé perquè, i per molt que disfruti de cada cop que el príncep es rasga les seves vestimentes per impressionar la seva dama, però em costa d'imaginar que un príncep complís tan clarament el decàleg del romàntic. Però, tot i així, són de les millors escenes de la sèrie.



Però tot sigui per la tensió, per fer més agradable la història. Si el producte funciona i és capaç de crear-me curiositat pels personatges reals que els inspiren, ho puc acceptar. I amb Victoria ho aconsegueixen i m'ho passo bé. Perquè arriba un moment en la vida que no vull seure davant de la TV a enfrontar-me a productes intel·lectuals, sinó simplement davant de productes que tampoc insultin la meva intel·ligència. Això sí, potser seria hora que aquest tipus de sèries incorporessin un advertiment sobre com la trama no està més que inspirada, i a estones amb moltes llibertats, en la història real. I ho dic no pensant tant en aquesta Victoria (que en el global, és bastant fidel als fets històrics), sinó sobretot en sèries com els Médici que són tota una demostració del domini de la imaginació sobre la història. Però això és una història per un altre dia.

dimecres, 15 de febrer de 2017

Pottermore presents (J.K. Rowling)


Quan us vaig fer el resum dels llibres llegits el 2016, us vaig confessar que hi havia un petit truc: entre molts dels títols que m'havien permès arribar fins a la xifra de 15 llibres llegits, s'hi incloïen diversos que eren molt breus. I en aquest apartat es van endur la palma els tres petits llibres editats per la web Pottermore, una mena d'enciclopèdia on-line sobre el món de Harry Potter impulsat per la seva autora, J.K. Rowling.

El format original de Pottermore (que crec que ara ha canviat) consistia en anar avançant per les trames dels llibres, superant diverses proves, i a canvi, anaves descobrint petits detalls amagats sobre els personatges o els fets de la història. En definitiva, era una forma d'anar-te creant a fascicles la teva pròpia enciclopèdia sobre el món de Harry Potter. Tot i que anys enrere sí que ho podia trobar interessant (ja us dic que ara ni tan sols he pogut entendre com és el seu funcionament actual), per mi ara és poc útil haver d'invertir hores en un joc per aconseguir petites peces d'informació que, quan trobo, no tinc temps ni de llegir. A més que és una mica complicat poder rellegir-les.

Per això, per mi va ser tota una alegria l'anunci de l'edició d'aquests petits llibres per part de Pottemore. Es tracta de tres petits reculls, exclusius en format electrònic, i que per un preu testimonial (i dirigit al 100% a fins solidaris) recull moltes de les entrades que Rowling ha anat publicant a en els darrers anys. Es divideixen en tres volums que jo aquí agrupo sota el títol de Pottermore presents (que és com els trobareu a Amazon). El primer, Incomplete and unreliable guide, se centra en l'escola de màgia de Hogwarts i alguns dels seus elements o episodis viscuts a la història: els fantasmes, els retrats parlants o elements com l'espasa de Gryffindor. El segon, Heroism, hardship and dangerous hobbies, se centra en els professors de Hogwarts, com McGonagall o Lupin. Finalment, el tercer, Power, politics and pesky poltergeists, se centra en alguns dolents de les històries (Umbridge) i aquells situats en la gama dels grisos (Slughorn o el poltergeist Peeves).

Què és interessant d'aquests minillibres? Que et permet tenir recopilades moltes de les històries que, fins ara, tan sols estaven disperses dins d'una web. Els llibres, però, aporten poc més del que ja han llegit els usuaris de Pottermore (crec que hi ha algun petit text inèdit, però res revelador), i, tal i com passava a la web, el més interessant no és tan llegir els detalls no inclosos als llibres dels perfils dels personatges o objectes destacats de la història, sinó els "pensaments" de J.K. Rowling sobre la inspiració darrere dels personatges o episodis o com va viure la seva creació i desenvolupament. Tal i com em va passar quan navegava per Pottermore, per mi el millor dels tres llibres continua sent la història de Remus Lupin. La resta, a banda d'algun detall divertit, no són pas tan interessants en la meva opinió.

Tot i que vaig agrair molt l'edició d'aquests petits llibres, espero que la seva publicació no sigui el tancament definitiu a una possible edició d'una enciclopèdia de Harry Potter com a tal. Sé que J.K. Rowling no està gaire interesada en fer-ho, però jo continuo pensant que seria la cirereta ideal a la saga, sobretot si inclogués més detalls sobre els personatges de la generació anterior a Harry (els seus pares, Snape, etc) que, de moment, a Pottermore no han tingut el seu moment per brillar (o com a mínim jo no els he sapigut trobar).

Els tres llibres estan disponibles, en anglès i català, a Amazon , pel preu de 2,99 euros, en format electròic per a Kindle. O a la web de Pottermore

dimecres, 8 de febrer de 2017

Rogue One



Com molts, poc m'esperava que podria veure noves pel·lícules de Star Wars al cinema (podeu recordar aquí el meu entusiasme amb la primera entrega de la nova trilogia), però encara menys podia comptar que en podria veure una cada any. Rogue One és la primera de les pel·lícules anomenades d'Antologia que es fan dins de la marca Star Wars: és a dir, un film que explica una història dins de l'univers, però que no segueix la saga episòdica central (la de la família Skywalker). En aquest cas, el film ens endinsai als fets que van precedir immediatament la que va ser la Star Wars original,l'episodi IV A New Hope (1997) i  ens detalla com es va produir el robatori dels plans de l'Estrella de la Mort, explorant en certa forma el gènere del film bèl·lic.

Reconec que vaig tenir molts dubtes sobre si volia veure Rogue One als cinemes. Ens va coincidir una època complicada pel que feia  a quadrar agendes i cangurs, i realment, la història no m'acabava de resultar atractiva. Per això, vaig demanar a amics que la van anar a veure poc després de l'estrena que em recomanessin si valia la pena tot l'esforç per assolir l'aliniació dels astres necessària per poder anar al cinema. I tots em va respondre en el mateix sentit: Hi has d'anar.

El meu principal dubte sobre Rogue One era quin interès realment tindria una pel·lícula que ja sabia com acabava. Tan sols que hagis vist els primers trenta segons de la primera Star Wars, tots sabem que els plànols de l'Estrella de la Mort es van robar amb èxit, així que no trobava que la trama fos capaç de generar la necessària tensió. Els personatges principals eren tots nous, pel que no hi havia aquest retorn a noms coneguts que sí que et dóna la saga episòdica. Així que no tenia gaires expectatives.

La realitat, però, va ser totalment diferent i va sobrepassar tant les meves expectatives, que pràcticament em van esclafar (emocionalment). Rogue One no és un film perfecte, Star Wars no deixa de ser cinema de crispetes, i, en aquest cas, té el seu principal defecte en què els personatges resulten massa plans. Precisament per les necessitats de la  història, que en ser un film antològic ha de començar i acabar dins del mateix film sense esperar seqüeles, no els ofereixen gaire profunditat. Però tot i això, tot funciona a la perfecció.

De fet, vaig entrar tant en la tensió narrativa i la connexió amb la missió que vaig passar-me la darrera mitja hora de la pel·lícula literalment plorant. Mai no havia plorat amb un film de Star Wars (alguna vegada em fa pena quan es mor Darth Vader, però res més enllà), i en aquest cas vaig passar un darrer acte literalment catàrtic. Fet que va resultar una mica vergonyós perquè, en ser una sessió de tarda, hi havia molts nens al pati de butaques que van sortir somrients i comentant la jugada, mentre jo gastava kleenex davant la mirada incrèdula del meu acompanyant. Però de vegades passa, que hi ha històries que et creen una connexió emocional (i no em jutgeu, vaig buscar a google la frase "cry during rogue one" i vaig trobar més casos similars al meu. No estic sola).



El meu esclat emocional potser estigui relacionat també amb què la segona meitat de Rogue One és de llarg el millor de la història. El principi resulta una mica lent i confús, amb massa canvis d'escenaris i de planetes (sé que hi ha fans de Star Wars que ho adoren, a mi em desorienta molt), mentre anem coneixent als personatges, però a partir de la meitat tot flueix com la seda. Destacables també són altres aspectes com el fet que ens mostrin per primer cop el costat fosc de la Rebel·lió, i com potser no són tan diferents d'un grup terrorista si t'ho mires des del punt de vista de l'Imperi, o que de nou siguin capaços de crear el personatge d'un robot que et roba el cor. Sempre em penso que serà impossible que ho tornin a aconseguir, i a cada nou film em contradiuen.

Però un dels detalls que més vaig disfrutar, com a gran seguidora de Star Wars que sóc, eren les petites referències a personatges o elements de la saga original o fins i tot de les preqüeles. No sols estèticament Rogue One encaixa perfectament amb la imatge d'un film rodat el 1977, sinó que també molts actors que havien participat a la trilogia de les preqüeles van reprendre els seus personatges, amb moltes altres referències gairebé dissimulades només pels fans més atents. Jo en vaig localitzar unes quantes (cosa que em va fer que em diguessin freak quan ho vaig explicar a la sortida), i em va fer especial il·lusió la que ens explica d'on ve el nom en codi que pren Luke Skywalker quan pilota el seu X-Wing. I, evidentment, les escenes de Darth Vader són espectaculars i per elles soles un motiu per veure les pel·lícules.

De nou, però, he de tornar a acabar el comentari sobre una pel·lícula amb una queixa sobre el doblatge. La gent que vivim a províncies tenim possibilitats molt limitades de veure les pel·lícules en versió original (les poques sessions que se'n fan és difícil que et quadrin amb una agenda tan complicada com la nostra), i, en aquest cas, el doblatge va deixar moltes coses a desitjar. Si ja es fa difícil veure actors castellanoparlants com Diego Luna doblats amb una veu diferent a la seva, em resulta a més trist quan la traducció perd elements del guió original que tenien fins i tot valor simbòlic. Això passa a Rogue One amb la paraula Stardust (sobrenom de la protagonista i nom en clau dels plànols). Stardust significa pols d'estrelles (és a la vegada un nom maco i cert literalment, ja que l'Estrella de la Mort destrueix...estrelles). Com es tradueix en castellà? Estrellita. Seriosament, hem de reflexionar molt sobre aquest tema.

Rogue One (2016). Director: Gareth Edwards. Intèrprets: Felicity Jones, Diego Luna, Alan Tudyk, etc.

dimecres, 1 de febrer de 2017

The Silkworm (Robert Galbraith)


Després del que em va entusiasmar la primera entrega de la sèrie de detectius de Cormoran Strike (creada per J.K. Rowling sota el pseudònim de Robert Galbraith), no vaig trigar gaire a fer-me amb la segona entrega, aquest The Silkworm que es va publicar l'any 2014. De forma similar a l'addicció que generava la saga de Harry Potter, la història del detectiu Strike i la seva ajudant Robin em creen una certa necessitat de saber, quan abans millor, com continua la història.

The Silkworm té la curiositat a més de situar l'acció en el món editorial. Un Strike ara famós després dels esdeveniments de la primera novel·la de la sèrie es veu constantment sol·licitat per fer seguiment de dones i marits presumptament infidels, mentre maleeix la seva nova fama. Tot canvia quan una dona li encarrega que busqui el seu marit, un escriptor força excèntric desaparegut després de completar un manuscrit molt delicat, titulat Bombyx mori (el cuc de seda del títol en el seu nom en llatí). A través d'aquest cas, Strike s'endinsa en un món editorial fosc, ple d'enemistats i venjances, del qual no en surten indemnes ni autors, ni editors ni agents literaris.

Resulta si més no curiós que Rowling escollís aquesta trama i un Strike que a dures penes accepta la seva fama  tenint en compte el context en què la va escriure: feia poc que s'havia descobert que ella s'amagava darrere del nom de Robert Galbraith (notícia que la va indignar especialment) i, en certa forma, sembla que l'autora traça un paral·lelisme entre com se sent el detectiu protagonista i ella mateixa, adheretzat amb una visió força càustica del món editorial.

La trama detectivesca comparteix amb el primer llibre de la sèrie els defectes i virtuts. La història enganxa i torna a intentar sorprendre el lector amb múltiples girs argumentals, i, en comparació amb la primera The Cuckoo's Calling, hi afegeix una càrrega encara més negra i sinistra. Però, al mateix temps, la història torna a patir d'una certa previsibilitat que, senzillament, acaba amagant-se darrere dels repetits girs argumentals.

De nou, però, tot es compensa amb el treball de personatges que fa Rowling, especialment amb el duo protagonista de Strike i Robin. Si al primer llibre ja ens van fascinar, aquesta nova entrega ens fa evident com l'autora està dosificant la informació respeccte el seu passat, especialment pel que fa a Robin. En aquesta novel·la ens endinsem més en les seves frustracions i desitjos, en un doble conflicte: el que té amb el seu promès per la seva feina amb el detectiu (i que ens dóna pistes de l'existència d'una certa tensió sexual entre Strike i Robin que es va destapant capa a capa) i el que té amb el mateix Strike, que la continua veient com una secretària mentre ella vol aspirar a ser aprenent de detectiu. A The Silkworm, Robin aconsegueix que se li obri una d'aquestes portes, mentre l'altra continua repleta d'interrogants.

La novel·la és, per tant, una digna continuació de la primera entrega de la sèrie, donant noves pistes pels camins per on Rowling vol portar els personatges principals en el futur, sent capaç de crear-nos la necessitat de conèixer més sobre un passat del qual ens va ensenyant les cartes molt poc a poc.

dimarts, 24 de gener de 2017

Nora Webster (Colm Tóibín)


L'any passat, tot i millorar el meu nombre total de lectures després d'anys d'una certa (i lògica) crisi lectora, no destaca precisament per títols que m'omplissin al cent per cent. Nora Webster, la segona novel·la que llegeixo de l'escriptor irlandès Colm Tóibín (podeu llegir aquí el que em va semblar Brooklyn) seria una de les excepcions i un dels llibres que recordo amb més estima del 2016.

La principal virtut, i potser també defecte, d'aquesta novel·la és que a la història no hi passa aparentment res. La Nora del títol és una dona d'uns quaranta anys, que acaba de perdre el seu marit per malaltia, i que es troba, en l'Irlanda rural dels anys setanta, obligada a tirar endavant sola amb els seus quatre fills. Les dues grans ja estan a la universitat (finançades per un parent) i els dos petits encara viuen amb ella a casa. Sense estudis i sense diners, la Nora ha de passar el dol, acostumar-se a la seva nova vida i redescobrir-se a ella mateixa després d'anys amagada sota l'ombra del seu marit.

Totes les pàgines de la història es podrien resumir en això. Perquè a Nora Webster no trobarem girs argumentals ni un conflicte més enllà del que diem. La història va passant per davant dels nostres ulls amb una prosa que sembla tan freda i desconnectada del món real com ens dóna la impressió que està la mateixa Nora, però que al mateix temps és tan real que resulta addictiva.

En definitiva, la novel·la ens parla de la redescoberta de nosaltres mateixos quan ens hem deixat perdre per diferents motius. En el cas de la Nora, es pel seu matrimoni amb un home de qui tothom explica meravelles, i tornar a sortir a la llum és difícil per ella. I és la música, especialment el cant, el que li dóna l'oportunitat de descobrir qui és, quines possibilitats té i que a la seva nova vida també podrà tenir espai per al gaudi. Hi ha escenes molt boniques i simbòliques que Tóibín les explica com si res: quan la Nora es canvia el pentinat i es pensa que tot el poble la jutjarà, o quan descobreix un nou disc de música clàssica que la fascina. Poc a poc, es va fent capaç d'enfrontar-se a les seves pors i el seu passat i prendre les regnes del seu futur, començant per la decoració de la seva casa.

I mentre per una banda Tóibín ens fa descobrir la bellesa amagada davant de les petites coses que ens poden passar desaparcebudes, també ens mostra amb cruesa un personatge protagonista que no és ni molt menys perfecte. Molts lectors han tingut problemes per connectar amb la Nora, i és innegable que no pren les millors decisions, ni és la més treballadora ni, de lluny, la millor mare. Però la realitat està repleta de personatges així que, com tots nosaltres, també tenim una història que, ben explicada, és digna de ser llegida.

dimecres, 18 de gener de 2017

A short story of nearly everything (Bill Bryson)


Bill Bryson és un vell conegut d'aquest blog (ja us he parlat del seu Shakespeare i de At Home, que em va encantar) i aquest A short story of nearly everything és un dels llibres que tenia en la meva llista de desitjos des de feia temps. Tot i això, la història de com vaig arribar a ell és una mica curiosa. L'estiu de 2015, durant les vacances que vam passar a Bèlgica, vam patir un dia de pluja incessant a Ambers i vam acabar refugiant-nos en un centre comercial. Allà, a l'FNAC, vaig trobar un sofà i una edició en anglès d'aquesta obra, i mentre la peque feia una migdiada, em vaig empassar dos capítols de l'obra. Així que quan vaig tornar a casa vaig haver de fer-me amb aquest llibre per continuar la història.

Com ja ens apunta el seu títol, l'obra intenta ser un llibre divulgatiu sobre els principals aspectes de la ciència, des de la creació de l'univers fins a l'evolució de l'home. És un llibre llarg, amè, però que és millor anar-lo consumint en petites píldores, el que explica els mesos que vaig trigar en acabar-me'l. Bryson explica a l'inici de l'obra que la idea del llibre li va sorgir en adonar-se, durant un vol, del poc que sabia de la ciència, qüestionant-se preguntes infantils com "per què el mar és salat?". La seva intenció és donar resposta a tot plegat amb un llenguatge atractiu i lluny dels manuals soporífers escolars. I així, aconseguir encendre també l'espurna de la curiositat en els lectors.

Durant el seu recorregut, Bryson parla de temes com els àtoms, els forats negres, la geologia o, fins i tot, planteja la possibilitat que un meteorit impacti contra la terra i quins serien els seus efectes. Tot plegat ho fa parlant amb expertes, amb investigadors que normalment estan lluny dels focus mediàtics, o aportant detalls de les vides personals dels grans descobridors de la història o de les persones que tenien darrere. Tot impregnat del sentit de l'humor tan peculiar de Bryson que fa addictiu qualsevol aspecte de què vulgui parlar, encara que a primera vista ens sembli que no ens atraurà gens.

De la lectura de l'obra, he après quatre coses. La primera, que és increible la quantitat de coses que encara no sabem i que la ciència té encara grans camps oberts per a l'estudi. El segon, que un patró que es repeteix molt sovint és que els honors se'ls acostuma a emportar l'investigador que menys va fer realment per avançar la investigació. Els que de veritat van fer la feina bruta són oblidats pel món i les llistes dels Nobels, ja sigui per temes polítics, perquè no van saber explotar el que tenien entre mans o perquè, directament, els van robar.

En tercer lloc, que tot i que tinguem la impressió que la nostra espècie és la dominant, som de fet un petit i insignificant espai de temps en la vida de l'univers i de la Terra. I que la nostra pervivència és molt dèbil i podria quedar eradicada molt fàcilment. I en quart lloc, que en el coneixement de la ciència hi ha elements fascinants. Encara recordo com vaig aixecar el cap amb els ulls com taronges en llegir que, en realitat, sempre levitem sobre les superfícies.

En definitiva, un dels llibres més entretinguts i interessants de Bryson, que tot i ser també el més dens, us permetrà aprendre i entretenir-vos al mateix temps.

El llibre està disponible en català editat per La Magrana (Una breu història de gairebé tot) i en castellà per RBA (Una breve historia de casi todo)

dimecres, 11 de gener de 2017

Gilmore Girls: A Year in the Life



A Year in the Life és el nom del revival de las Gilmore Girls que feia anys que esperava. Tant com els que fa des que vaig acabar les set temporades originals d'aquesta sèrie, que és, sens dubte, una de les meves favorites. L'anunci d'aquest revival per part de Netflix a principis de l'any passat i tota la informació que ens anava arribant, fotogrfies del rodatge, etc. em van mantenir en un estat d'anticipació constant. Tanta que fins i tot em vaig subscriure a Netflix i, amb una amiga, vam planejar un dia Gilmore de visionat dels quatre capítols, és a dir, sis hores de televisió en un sol dia.

Tot i que vaig veure la sèrie just un dia després de la seva estrena, he esperat fins ara per fer aquest article perquè, de veritat, no volia fer cap spoiler a les persones que van haver d'esperar més temps per veure-la. Així que si encara no l'heu vista, us aviso que a partir de la següent imatge destriparé sense pietat coses que hi passen als quatre capítols, que analitzaré per separat.

Abans, però, un balanç general sense spoilers flagrants. Em va agradar la sèrie? Sí. Va aconseguir complir les expectatives? No. Entenc que això darrer era difícil tenint en compte que portava anys imaginant com seria un revival i més encara durant els mesos previs a la seva estrena, però a banda d'això, hi va haver decisions de guió que em van fer enfadar directament. De fet, vaig haver de passar un procés de duel, en què durant 24-48 hores vaig estar molt enfadada, després  ho vaig acceptar i, finalment, em va ajudar moltíssim tornar-la a veure amb calma, a poc a poc i separada per dies, per acabar de digerir-ho.

Tot això, però, ho dic d'una sèrie que vaig disfrutar moltíssim, i que ha estat un dels moments especials de l'any 2016. Si un és fan de Gilmore Girls, gaudirà sens dubte de tornar a endinsar-se en aquest món entre surrealista i ridícul que és Stars Hollow i tots els personatges que hi pul·lulen, i moltes de les línies argumentals les gaudireu sense fisures. El problema és que, amb una sèrie tan estimada, les línies que se m'han ennuegat una mica, van enterbolir en part el resultat final.

Anem, doncs, a destripar les quatre estacions d'aquest any en la vida de les Gilmore Girls:


1. WINTER

El que em va agradar: El capítol dedicat a l'hivern és un dels meus preferits de tota la sèrie. Tan sols hi rivalitza el darrer, Fall, que es veu afavorit per la culminació de les línies argumentals, però crec que en una valoració general, aquest primer s'enduraria el primer premi. Cosa que, crec, és potser una de les debilitats de la sèrie: comença posant el llistó massa alt per després desinflar-se durant dos capítols.
La principal força del capítol és que et torna a situar enmig de la màgia de Stars Hollow com si no hagués passat el temps. Nou anys després et retrobes amb els personatges i pràcticament tots tenen una història pròpia destacable: l'Ööööber de Kirk el wi-fi de Luke, la sortida de l'armari de Michel, el trobador, Emily Gilmore fent un decluttering en texans, Rory fent claquè anti-estrès (he de descobrir si existeix!). La fina ironia d'Emily finalment sent capaç de mantenir una criada mentre la seva filla, Lorelai, és incapaç de mantenir un xef al seu hotel. Com s'introdueix la mort del patriarca Richard Gilmore, que és un dels aspectes més ben tractats de tota la història i el que es nota que està fet amb més amor. Que la dinàmica de relació de parella entre Lorelai i Luke sigui exactament la que és en una parella que porta molts anys junts, tal qual.

El que no: Com els passa a molts, el meu principal problema amb A Year in the Life és la línia argumental de Rory Gilmore. En el segon visionat vaig intentar excusar-la intentant interpretar-la en vista a com li va afectar la mort del seu avi (la sèrie adreça com afecta el duel a Lorelai i Emily, però no a la jove del clan, i vaig trobar que pot ser una opció buscada pels creadors), però tot i això no acaba d'encaixar, especialment en els capítols següents. Sóc la primera que va riure amb la història del xicot de qui tothom s'oblida, però demostra molt poca qualitat moral del personatge. L'affaire amb Logan ja directament em va indignar, tot i que aquestes alçades tenia esperances que acabaria amb aquest capítol.
La història de la mare de lloguer que busquen Lorelai i Luke em va semblar forçada i sense sentit, i el punt més dèbil en general d'un capítol que, en d'altres aspectes, és rodó.

El moment TOP: Durant el flashback a la mort de Richard Gilmore, la discussió post funeral entre Lorelai i Emily. Crec que és de les escenes millor interpretades de tota la sèrie, incloses les temporades originals. Se'm van saltar les llàgrimes. I, curiosament, la frase amb què acaba (Full freaking circle) ens acaben remetent al final de tot el revival, com veurem després.



2. SPRING

El que em va agradar: Aquest és un capítol més pla, en què el que em va agradar van ser els detalls, les petites referències a la història original. La subhasta de les cistelles, l'aparició estelar de Mr Kim (existeix!), el somni amb el Paul Anka real i el Paul Anka gos, el segon film de Kirk (el primer era molt millor, però). Petites cites que posen en dubte si Sherlock (en teoria el gos) és gay, la història de la secta de vegetals que atrapa a la germana de Luke i al seu marit, Paris i Doyle incapaços de pujar les escales dels cinc pisos del seu apartament a Nova York (personalment, sempre he pensat que una casa amb escales seria l'últim lloc on voldria viure).

El que no: En aquest segon capítol, com passa al tercer, la història avança molt poc. La trama de la consulta psicològica que atenen Emily i Lorelai està desaprofitada, i la història de Rory no fa més que indignar-me. La veiem adormir-se fent un reportatge de carrer (amb un tema que, com a periodista, trobo que és molt més interessant del que ella creu!), arribant a una entrevista de feina sense cap tipus de preparació, i sí, mantenint un affaire que no aconsegueixo entendre. Per què és un insult que et proposin una feina a una de les millors escoles de l'estat? De veritat, em costa d'entendre aquesta Rory.

El moment TOP: Podria dir tranquil·lament totes les escenes on surt Paris Geller (el personatge salva tot sol el capítol i part de la sèrie), però si he d'escollir, la seva crisi als lavabos de Chilton. Impecable. Tan sols contrarrestat perquè l'actriu que fa de Rory, Alexis Bledel, fa evident que està uns quants graons més avall pel que fa a qualitat en aquesta sèrie (no entrarà al personatge fins al capítol següent) i això resta a una escena que podria haver estat impecable.


3. SUMMER
El que em va agradar: El capítol dedicat a l'estiu és famós pel musical que ocupa uns vint minuts de metratge sense tenir gaire sentit (i que a mi em va semblar divertit, però sí, no tenia gaire sentit). L'acció avança una mica més que a la primavera amb Rory de retorn a Stars Hollow i assumint el diari local, i Lorelai vivint una crisi personal a través de la música. Tot i això, la presència del musical el fa desestructurat i el més pesat de tots de seguir. Tres escenes el redimeixen: l'escena amb April (que em va encantar!), el Bar Secret i la discussió al diner entre Lorelai i Luke. Les seves discussions entre tasses de cafè a la barra de Luke's són part essencial de Gilmore Girs. I hi ha un quart element que em guardo pel moment TOP.

El que no: Que la sèrie deixi tantes coses en l'aire però dediqui vint minuts a un musical intranscendent. Que Rory necessiti de nou que un home li digui el que ha de fer. Que Jess sembli tenir poders sobrenaturals per descobrir amb una sola mirada com resoldre el problema de Rory. Que Rory ni tan sols s'aixequi a saludar a Jess o abraçar-lo quan fa més de quatre anys que no es veuen.

El moment TOP: Per si algú no se n'havia adonat encara que sóc fan del personatge de Jess: El millor és, sens dubte, Jess. Milo Ventimiglia es posa en personatge i li dóna un pes espectacular amb tan sols tres escenes a tota la sèrie. M'encanten les mirades, els gestos i, sobretot, la petita escena muda de la retrobada amb Luke a través de la finestra.



4. FALL

El que em va agradar: Per fi, la sèrie recupera el ritme i arriba un capítol on passen coses. Potser masses? Molt carregat emocionalment, em va fer plorar molt. Em va agradar moltíssim el moment revelació en plena natura de Lorelai i la trucada per telèfon a Emily recordant l'anècdota més estimada amb el seu pare. També el moment en què Rory va a casa dels seus avis i, recorrent les sales, va veient les escenes que allà va viure, i, especialment, quan obre la porta del despatx i veu al seu avi assegut treballant. L'escena de Jess i Luke al diner és genial. El casament entre Lorelai i Luke em va semblar preciós, però, sobretot, em va encantar el discurs que en Luke fa precedint el nou prometatge. Luke en estat pur. I, molt especialment, la petita escena en què Luke interacciona amb el gos, Paul Anka, cuinant-li el sopar  bufant-li el bistec. Quedeu-vos sempre amb l'home que bufarà el bistec perquè el vostre gos no es cremi.

El que no: Sobretot i per damunt de tot, el final. Em va decepcionar moltíssim que les quatre famoses paraules que havien de tancar la sèrie originalment fossin per desvetllar que Rory estava embarassada. Previsiblement, d'un home del que no està enamorada i que està a punt de casar-se amb una altra. Em va deixar en xoc i em va indignar. Després ho he acceptat com una opció creativa de narració en cercles i paral·lelismes, però no m'agrada el missatge que estem condemnats a viure la vida dels nostres pares. Ni tan sols Star Wars fa una cosa així.
No sóc gaire fan de la Life and Death Brigade i em va molestar que apareixessin. Ni les referències al Mag d'Oz  ni a Across the Universe la van redimir.
Em va enfadar molt com es tanca la història de Jess. Es construeix del no-res una vida impressionant, i encara continua enamorat de Rory? Condemnat a ser el seu Luke? Tot i el positiu d'aquest paral·lelisme per un hipotètic futur, per mi espatlla un personatge meravellós.

El moment TOP: Emily Gilmore deixant la seva vida anterior en una escena en què qualifica repetidament de bullshit els que havien estat els pilars de la seva vida social. Posant-se unes bambes (preciós el paral·lelisme amb la primera temporada, en què pren prestades les de la seva filla en la seva primera visita a Stars Hollow) i anant a treballar. La història millor resolta de tot el revival.


dijous, 5 de gener de 2017

Harry Potter and the Cursed Child (J.K. Rowling, John Tiffany & Jack Thorne)


L'estiu de 2016 hi va haver un rebombori considerable al món literari amb la publicació del que es va publicitar com el vuitè volum de la saga Harry Potter. Harry Potter and the Cursed Child és de fet el guió de l'obra de teatre que es va estrenar el 31 de juliol a Londres amb un grandiós èxit (aconseguir entrades és gairebé un impossible) i que van escriure conjuntament J.K. Rowling (que va traçar la història general) i el duo Jack Tiffany i Jack Thorne, que van ser els noms darrere del guió teatral realment.

Dic tot això d'entrada perquè molta gent va dirigir-se a la llibreria a la recerca d'una nova novel·la i es va sentir decepcionada en veure que es tractava d'un guió. En canvi, si tenies ben clar el que trobaries, trobo que començaves la història amb una altra actitud. Siguin com siguin les coses, The Cursed Child ha estat un dels títols que més opinons enfrontades he vist generar a les xarxes, i més divisió de reaccions entre els aficionats a Harry Potter.



L'obra de teatre segueix l'acció que ja arrencava a l'epíleg del setè i darrer llibre de la saga (Harry Potter and the Deathly Hallows): un Harry Potter adult s'acomiada a King's Cross del seu segon fill, Albus Severus Potter, que comença els seus estudis a l'escola de màgia Hogwarts. El guió, per tant, se centra en la història del més controvertit dels tres fills de Harry i Ginny al llarg dels seus anys a l'escola, traçant dues històries paral·leles: com Albus intenta trobar el seu lloc al món sota l'ombra d'un pare que ell no pot idealitzar com fan la resta, i com Harry intenta aprendre també com fer de pare mentre els fantasmes del seu passat conspiren en contra seva. 

Deixant de banda que, pel que he llegit a la premsa britànica, aquesta obra guanya moltíssim veient-la al teatre (hi ha tot un dispendi d'efectes "màgics" que fan oblidar completament algunes debilitats de l'argument), jo he de dir que vaig gaudir molt de la lectura d'aquest llibre. Sobretot, perquè va ressuscitar aquelles sensacions que tenies quan et feies amb un dels nous llibres de la saga i no podies parar de llegir ansiosa per saber què passava després. Aconseguir-ho amb un format no tan agraciat pel lector de novel·les com és un guió teatral i amb personatges majoritàriament nous, té força mèrit. 

Tot i això, els comentaris negatius sobre The Cursed  Child tenen també motius que comparteixo. Començant pel fet que l'argument és en certs moments dèbil i depèn massa de repetir estructures i enemics de la saga original (cosa que, al mateix temps, és un pecat habitual en les seqüeles). No em va agradar que es recorrés al giratemps (l'element que permet viatjar en el temps a l'univers Harry Potter). La mateixa J.K. Rowling va reconèixer que la introducció d'aquest aparell a les novel·les originals va ser un error i que, per aquest motiu, va destruir-ne tots els existents a la cinquena novel·la de la saga. Per això, treure's de la màniga l'existència d'un giratemps que va sobreviure a aquesta destrucció massiva, em resulta massa forçat i un recurs massa fàcil.

I el mateix passa amb la que és la dolenta de la història, Delphi. L'obra introdueix aquest personatge original que desencadena la missió central dels protagonistes (salvar a Cedric Diggory, personatge que mor a la quarta novel·la de la saga) i que al final es desvetlla com la filla de Voldemort i Bellatrix Lestrange. Un moviment que és molt forçat; en primer lloc, perquè no calia tornar a recórrer a Voldemort com a dolent de la història. En segon lloc, perquè res a la saga original ens indica l'existència d'una relació d'aquest tipus entre Voldemort i Bellatrix (més aviat, la història ens dóna indicatius que fan molt difícil que Voldemort pugués tenir fills). I en tercer lloc, perquè sembla un argument manllevat d'algunes de les seqüeles que els fans de Harry Potter han escrit per internet. L'opció fàcil de nou, vaja.

Però malgrat aquests peròs, per mi els elements bons de Cursed Child pesen més en el global. En primer lloc, perquè vaig adorar els dos personatges principals. Per una banda, Albus, que sempre vaig voler que fos un Slytherin com a forma de redimir aquesta casa i també com a forma que el fill de Harry es tracés un camí propi. Però, sobretot, per Scorpius Malfoy, el fill de Draco Malfoy, que és un personatge adorable, irònic i tan rodó que redimeix qualsevol qualitat negativa de l'argument. 


En segon lloc, perquè el guió entra en elements foscos de la història original que Rowling va tocar de puntetes. El trauma de Ginny en el seu encontre amb Voldemort o l'abús emocional de Dumbledore cap a Harry Potter hi són adreçats de cara. En certa forma, el blanc i negre de la saga original es desdibuixa en favor d'una gama de grisos. Fins i tot Draco Malfoy aconsegueix redimir-se plenament, i s'adrecen els motius de fons darrere de la seva actitud a la història. 

I, finalment, perquè crec que els dos guionistes aliats amb Rowling són uns fans de Severus Snape com ho sóc jo. Entre els múltiples universos alternatius que els viatges en el temps d'Albus i Scorpius generen, el meu favorit és aquell en què apareix Snape. Són sols dues o tres escenes, però són claus tant per la història de Scorpius com un homenatge preciós al personatge de la saga original. 

Evidentment, el que de veritat m'agradaria és poder veure The Cursed Child al teatre algun dia. Però de moment, per mi llegir aquest guió, malgrat les seves parts més dèbils, ha estat una bona alternativa.