divendres, 29 de febrer de 2008

Barco a Venus


De petita m'agradaven molt Mecano, però mai vaig poder anar a un concert perquè era massa jove... Em vaig consolar amb concerts com aquest per la tele. Ai, de vegades t'oblides com d'encantadors eren el final dels 80 i el principi dels 90.. I atenció a Nacho Cano al vídeo!

diumenge, 24 de febrer de 2008

Posant-nos al dia....

Porto dues setmanes sense actualitzar, i  ja em començo a cansar que tots els meus posts hagin de començar així, però porto unes setmanes d'autèntica bogeria a la feina. Un estrès que encara és molt pitjor si tenim en compte que cada cop marxa més gent i en fitxem menys, i que el nostre programa d'edició s'ha aficionat a menjar-se els meus articles o filtrar-los per un forat negre.... Així que em veieu divendres a quarts de nou de la nit tornant a escriure un reportatge a cinc columnes. En fi....
En aquests dies, de coses emocionants no és que hagin passat gaires. Com que estem estalviant per les vacances d'estiu, procurem no sortir gaire i no anar gastant en cines i tot això, tot i que em moro de ganes de veure Sweeney Todd... però renego de fer-ho en versió doblada... Això sí, el passat 13 de febrer vaig rebre el meu primer regal de no-Sant Valentí.... que és el que passa quan te'l donen cinc hores abans que sigui 14 de febrer:
Host unlimited photos at slide.com for FREE!
 La setmana passada, com que m'han encarregat un minirepor per una revista, vam anar d'excursió mig ociosa-mig laboral al Cap Salou, a Salou, clar... Es tracta d'una zona de penyasegats, bastant deixada de la mà de déu, però entretinguda de passejar-hi. Més que res perquè com que els camins per accedir a les cales estan com estan és més una aventura que un passeget de plaer.
Tot i això, em va sorprendre que enmig d'aquest Salou tan ple de ciment i que tant poc m'agrada hi hagi una zona que encara guardi un cert encant natural.. Ah, i els xalets que hi ha  a l'interior del Cap són una passada!


I entre una cosa i l'altra aquesta setmana ha sortit el setè Harry Potter en català i castellà, cosa que m'ha donat una via d'escapatòria de l'estrès diari. Primer, perquè em van convidar a una tertúlia de ràdio com a friki major d'edat que és fan d'aquests llibres. I segon, perquè a la feina em van deixar escriure una contra sobre el llibre, així que per un cop he pogut escriure de coses que de veritat m'agraden. Així que no tot ha estat tan gris com semblava dilluns....

dimarts, 12 de febrer de 2008

dilluns, 11 de febrer de 2008

Caça!!


Avui m'he aixecat pensant que aquesta setmana no portaria res de bo. I, en un intent desesperat d'arreglar tot plegat, he anat a la caça d'aquest llibre, que havia alliberat una bookcrosser. Doncs bé, després de 15 minuts de caminata, quan l'he trobat, el meu dia s'ha arreglat. I encara que avui està ennuvolat i fa una xafogor insofrible, mira, per mi ha sortit una estoneta el sol.

diumenge, 10 de febrer de 2008

Remember when...


Aquest migdia he vist la peli de Harry Potter i el Presoner d'Azkaban... potser per cinquena o sisena vegada, no sé. I no és que ara vulgui parlar de la pel·lícula, sinó de com veure-la m'ha fet recordar aquells dies que vaig llegir els llibres per primer cop, quan vaig veure el film per primer cop a casa de la nemui (l'últim cop que vaig quedar-me a dormir a casa seva...)...  Ella, pobra, que s'havia passat dos anys dient que m'havia de llegir els llibres de Harry Potter, i jo que li deia que a mi els bestsellers no m'agradaven, que eren llibres per nens...
Van haver de passar cinc mesos a Suècia, i caçar al vol deu minuts de la peli de HP i la Cambra Secreta per adonar-me que potser li havia de donar una oportunitat. I quan vaig tornar al Prat, una de les primeres coses que vaig fer va ser agafar-me el primer llibre de la sèrie a la biblioteca. Als dos dies, ja tornava pel segon i el tercer. El quart el vaig començar dues setmanes després. I el cinquè vaig demanar-lo en desesperació a la mateixa nemui perquè estava agafat a la biblioteca... Era el mes de gener, acabava de tornar d'Erasmus, estava desubicada, desacompassada amb el ritme vital de les meves amigues i el meu xicot, i m'avorria mortalment... I passava hores i hores estirada al llit i llegint sense parar.
A mitjans de mes vaig trobar feina, i llavors començava a llegir al tren, al metro, mentre dinava... I llavors van venir les pràctiques, i el trajecte Sants-Verdaguer de la línia 5 el passava de peu devorant el cinquè llibre de la sèrie. Al febrer van publicar el sisè llibre i el vaig comprar sense haver acabat l'anterior. El vaig guardar a la prestatgeria, mentre devorava l'exemplar que em tocava. I el sisè recordo que el vaig acabar pocs dies després, de matinada, tremolant de por, plorant... I vaig passar mitja nit en blanc donant voltes al destí d'uns personatges de paper.
D'aquí poc es publica el setè i últim llibre de HP en castellà i català. Jo ja el vaig acabar al juliol, en un cap de setmana, quan es va publicar en anglès. També el vaig tancar de matinada, i no vaig dormir gairebé res. Primer vaig quedar satisfeta, després decebuda,  ara a mitges.
Jo no he tingut temps de créixer amb Harry Potter, perquè ja era gran quan ell va néixer. Però sí que guarda entre les seves fulles una part de la meva vida molt concreta, en què vaig deixar de ser estudiant per ser alguna cosa semblant als adults. I que cada cop que regiro entre les seves històries o la rememoro a través del cine, em torna al cap.
I aquest migdia recordava com el Presoner d'Azkaban em va sorprendre tant, com em va agradar, com continua sent un dels meus moments preferits de la saga.

dissabte, 9 de febrer de 2008

Per fi és Dissabte!!

Desgràciadament, últimament només tinc temps d'actualitzar aquest bloc durant els caps de setmana... I crec que així continuaran les coses fins que a la feina no contractin algú nou! Per sort, avui ja és dissabte, i he pogut relaxar-me i entretenir-me una mica. Demà vaig al Prat a tenir una dosi de clima familiar, i aprofitaré per llegir una mica al tren, que si no el meu retorn al món de bookcrossing quedarà molt malament si acabo aquest mes sense afegir cap lectura més a la llista (per més informació, teniu l'enllaç a la meva prestatgeria virtual...).
Aquest hivern, i a causa de les vacances que estem planejant i que suposaran una despesa extra, havia decidit no anar de rebaixes. Però malauradament la mort en servei de les meves sabates, la cremallera atascada de les meves botes negres, i el fet que les altres botes estiguin agonitzant, m'ha obligat a tirar de diners estalviats d'aniversari i actualitzar una mica el sabater. He anat al "súper" de calçat que hi ha al costat de la feina i he aprofitat les ofertes per comprar-me unes bambes i unes botes noves.  Aquí teniu les imatges:

Ahir a la nit ja vam iniciar la celebració del "ja és cap de setmana" anant a sopar fora. Feia segles que no ho fèiem també per la voluntat d’estalvi per l’estiu. Vam anar a un lloc "bueno, bonito, barato" que hi ha al costat de casa i que no havíem provat mai. Es diu l’Espill, i t’hi fan seure a unes cadires de roba toves, i amb tauletes d’aquestes baixes... Les taules estan separades per cortines, el sostre és baix, i tot és bastant maco. A més, fan crepes força bones, i ens vam fotre un "atracón" de nachos amb guacamole.
Aquesta nit tinc una invasió de fans del futbol a casa, moment que segurament aprofitaré per avançar una mica també en la lectura o tancar-me a l’ordinador... Què maco és no fer res!

diumenge, 3 de febrer de 2008

Historias Para No Dormir


Feia tant de temps que no actualitzava que ja fins i tot se m'havia esborrat la contrasenya de la memòria del navegador! Han estat unes setmanes una mica estressants, afegides a aquest constipat que tampoc acaba de morir del tot.... En fi, que senzillament he pogut anar fent, i no donar gaire més de mi.
Avui titulo així aquest post tot i que aquesta nit m'he fotut 12 hores al llit (quan una es queda adormida dissabte de carnaval al sofà a les 11 de la  nit és que ja es fa gran...). I ho faig per explicar un dels episodis més surrealistes d'aquesta setmana que, a més, va passar en un dels dies més estressants de la meva setmana laboral. Resulta que els dilluns i dimecres jo, al migdia, vaig literalment de cul, ja que surto de la feina a les 13.45h aprox (quan he entrat abans de les deu del matí...), arribo passades les dues, i he de fer el dinar i menjar i encarregar-me d'altres activitats de la llar (recollir plats, doblegar roba, preparar berenar) en un temps rècord, ja que a les 3 he de sortir pitant cap a classe d'àrab.
Doncs aquest dimecres ja vaig arribar més tard del normal perquè em vaig entretenir parlant amb una companya que just aquell dia m'havia dit que deixava la feina (snif!) per tornar a Barcelona. Arribo a casa a les 14.10h, el que ja vol dir amb certa intranquil·litat... I no he pogut ni ficar la clau al pany de la meva porta que la meva veïna del 2n 2a surt de casa seva amb la seva bata mig rosa (color de la tela) mig marró (color de les taques de.. no vull saber de què...). A veure, al meu edifici som només 6 pisos i tan sols 5 "famílies" que hi visquin habitualment, pel que trobar-se amb un veí és poc habitual. I la meva veïna és una dona... diguem que peculiar. És gran, baixeta, gorda, i està totalment com un llum. Així que imagineu-vos-la a contrallum i tota despentinada, i amb aquella bata...
"Que pots entrar, nena?". Jo entro, perquè em penso que es troba malament i necessita ajuda o alguna cosa. Ella em guia per casa seva fins a l'habitació i es fica a la finestra. "Mira, mira per aquí, que des d'ahir que sembla que veig un CADÀVER al solar del costat" (casa meva està envoltada de solars sense edificar... en ple centre de Tarragona). Jo em quedo ?????!!!!!???? , l'estòmac se'm regira i m'hi poso a mirar. No veig res. Ella m'assenyala, tira pedres i m'explica fins i tot que el presumpte cadàver ha canviat de posició entre ahir i avui!!!!! Li torno a dir que no veig res, però que truqui la policia si no està tranquil·la i s'ho mirin. I se'm posa a plorar! I són les 14.20, i encara ni he pogut entrar a casa!!!
I vinga a mirar i buscar el cadàver, i jo que només veig una bossa de color blau. En aquestes arriba el Jordi, i li passo a ell el marrón mentre em poso a cuinar en mode "ipso facto". Ell arriba a la conclusió que només són les bosses de plàstic, que són de color blau i la meva veïna pren per tela texana (en fi...). I la cosa va quedar així, tot i que vam estar un dia preocupats perquè feia massa que no veiem ni sentíem el marit de la meva veïna (acostumen a passar-se l'estona cridant-se i fotent òsties als mobles entre les 12 de la nit i les 2 de la matinada). Potser tot havia estat una estratègia per encobrir el crim? Per veure si havia amagat convenientment el cadàver? Al final, però, el meu veí va reaparéixer i, de moment, no han hagut d'acordonar el solar del costat ni hem notat cap olor sospitosa...  Quan vinguin els del CSI, ja avisaré!