dimarts, 9 de gener de 2018

Villette (Charlotte Brontë)


Se'm fa difícil parlar-vos avui de Villette, novel·la publicada el 1853 per Charlotte Brontë, ja que per mi la seva lectura va ser una experiència atípica. En primer lloc, perquè va ser un llibre que se'm va fer llarg de llegir (i no per això pesat ni avorrit). Vaig passar crec que mesos per poder acabar-lo, i això influeix a què tinguis una visió una mica més dispersa del seu desenvolupament al cap. I en això hi pesa un factor físic: l'obra té més de 500 pàgines i està escrita, a més, en una prosa molt cuidada i elaborada que no es pot llegir pas a un ritme frenètic (o com a mínim, jo no puc).

En segon lloc, perquè Villette (el darrer llibre que va publicar Charlotte Brontë en vida) no és pas un llibre fàcil i simpàtic, d'aquells que t'enamora i en què vols convertir-te tu en la protagonista. En aquest sentit, aquesta novel·la és pràcticament l'antítesis de la tan famosa Jane Eyre, cosa que el fa de més difícil digestió que la famosa història de Jane, que t'entra pràcticament sense ni adonar-te ni esforçar-te. I malgrat tot això, Villette és probablement tant o més bona que la novel·la més popular de Charlotte Brontë, malgrat ser la gran desconeguda pel gran públic.

En aquesta aspresa aparent de Villette hi juga un paper clau la seva protagonista, Lucy Snowe. I és inevitable la seva perspectiva ja que tota la novel·la se'ns narra en primera persona des de la perspectiva de la protagonista, que ens parla des d'un futur indeterminat. Sí, és la mateixa estructura i punt de vista narratiu que trobem a Jane Eyre, però amb una diferència clau. Jane és una narradora oberta i que confia en el lector, i vol compartir amb total franquesa la seva història (cosa que té certa lògica perquè el final de la seva història és feliç). Lucy, en canvi sembla que ens explica la seva història malgrat la seva pròpia consciència i sense confiar en nosaltres, ens amaga secrets al llarg de tota la narració i, fins i tot, reconeix que ens havia mentit en moments de la història. Un joc literari que pot indignar i meravellar a parts iguals. Per mi, va ser una experiència inèdita adonar-me d'aquesta situació (estic acostumada a què un narrador en tercera persona m'intenti enganyar, però no pas una primera persona) i que va ser clau perquè el tram final de la lectura em resultés encara més interessant.

A Villette resseguim, com ja he comentat, la vida de la jove òrfena Lucy Snowe després que perd tots els seus protectors i possibles feines com a cuidadora i decideix marxar d'Anglaterra a la ciutat fictícia de Villette, al continent europeu, per iniciar una nova vida com a professora d'anglès. No amaga gaire Brontë que Villette és el nom sota el qual s'amaga la Brussel·les real, on ella mateixa va fer una estada amb la seva germana (i on molt sovint es diu que es va enamorar del seu professor).

Lucy, però, limita les seves decisions actives pràcticament a la seva decisió de marxar a Villette. A partir d'allà, la protagonista entoma els diversos esdeveniments de la seva vida com a expatriada amb una actitud passiva que pot arribar a desesperar  a més d'un. Però, al mateix temps, amb una força interior emocional que, al final, no és més que una expressió diferent de l'actitud feminista de Jane Eyre però passada per un sedàs diferent. Lucy s'enamora, es desenamora i es torna a enamorar, però sobretot va aprenent com a persona i intenta trobar el seu lloc en un estat emocional molt marcat per les desgràcies que l'han rodejat i les dificultats d'adaptar-se a un nou ambient. Potser Lucy expressa millor que cap personatge què és sentir-se fora de lloc, incompresa i desgraciada, i intentar aprendre a partir de tot aquest patiment.

En aquesta mena de monòleg emocional, la trama romàntica que tan protagonista era a Jane Eyre  aquí sembla voler passar discretament per davant nostre, de vegades amb una intenció clara de la protagonista d'amagar-nos-la, però que com a teló de fons va avançant. Una història en què hi ha gent que ha vist paral·lelismes fins i tot amb Orgull i Prejudici de Jane Austen (l'enamorament de l'home equivocat, l'home odiós que acabes veient com el perfecte), però no espereu pas aquesta bombolla d'entusiasme i joventut que hi ha a l'obra d'Austen. Aquí trobem una narradora madura i molt desencisada del món, i això impregna tota la trama.

Villette, en definitiva, és una obra que val la pena experimentar en primera persona, i que crec que diu molt de l'ampli ventall d'eines narratives que tenia Charlotte Brontë, i que desgraciadament no hem pogut conèixer més enllà de les seves poques obres publicades. Això sí, prepareu-vos per lidiar amb les reserves de Lucy Snowe i la seva crueltat. Aquesta noia no tindrà cap mirament cap a vosaltres.

diumenge, 31 de desembre de 2017

Cinc llibres del 2017



I have plans for us,

that involve wandering off,
into what comes next.



Què estrany se m'està fent tancar 2017. Un any en què tantes coses complicades han passat vinculades a l'àmbit laboral, però que, al mateix temps, ha estat un any relativament plàcid pel que fa a l'àmbit personal. Potser casualitat, potser autoengany, o potser una separació ideal de les esferes vitals, però el que sí és cert és que a l'inici de 2018 conflueixen tot un seguit de canvis (sobretot professionals) que em fan de veritat encarar amb il·lusió i terror alhora el full en blanc al meu davant.

Si enguany he d'escollir moments, em quedo sens dubte amb els nostres viatges. Milà, Toledo, Pirineu d'Osca, Emilia Romagna i Veneto, Madrid... El plaer per viatjar ha retornat a nivells de fa molts anys, tot i que segurament en destins més propers que els que repassava fa sis anys aquí. Si he de treure pit, ho faré subratllant que, per primer cop en els darrers anys, he pogut fer publicacions amb certa regularitat a aquest blog, malgrat que el nombre total de posts no hagi estat tan alt com voldria. La millora en la constància ha estat sens dubte un dels propòsits complerts, però la necessitat d'escriure més, un dels incomplerts.

Però entre els reptes assolits, el més destacat per aquest blog és que he recuperat la passió per la lectura. Per primer cop des de fa molts anys he aconseguit complir el repte anual de Goodreads i he llegit un total de 20 llibres. Alguns d'ells fins i tot m'han marcat molt i seran llibres que recordaré molt. La majoria d'ells, amb un punt en comú: l'autoria en femení. No era res buscat expressament, però el resultat ha estat que, de 20 llibres, tan sols tres estan escrits per homes (n'excloc el signat per Robert Galbraith ja que, de fet, és el pseudònim d'una dona, J.K. Rowling). Hi ha hagut relectures conjuntes (de Harry Potter i de Jane Austen) i hi ha hagut descobertes importants.

Fem un passeig pel Top 5 de l'any 2017?

5. Éxodo y Exilio del Arte (Arturo Colorado Castellary). En un any en què hi ha hagut un parell d'incursions de no ficció, aquesta obra em va marcar bastant profundament a inicis d'aquest 2017. Una història en què parla de dues coses que m'apassionen: l'art i la seva conservació i els impactes de la guerra a nivell civil. Una història molt poc coneguda dels esforços que un grapat de noms oblidats van fer per salvar les obres del Museo del Prado amenaçades per la Guerra Civil espanyola.

4. The Power (Naomi Alderman). Un dels llibres que tinc pendent de parlar-vos aquest any, però, tot i això, un exercici que em va resultar d'allò més interessant pel que fa a les reflexions que planteja. L'obra és un exemple de les constants d'aquest any: una novel·la escrita per una dona i en què la qüestió del gènere i la reflexió feminista hi tenen un paper clau. Una obra distòpica que planteja un canvi de l'equilibri de poder entre sexes, i com això afecta a tantes altres coses. Amb moltes ganes de parlar-ne en detall a l'inici d'aquest 2018.

3. Career of Evil (Robert Galbraith). J.K. Rowling ha estat omnipresent aquest 2017 ja que, l'ambient del 20è aniversari de la publicació del primer Harry Potter i la pressió de la mala influència de Cuentitis Aguda, van fer que m'embarqués en la primera relectura de Harry Potter des del 2012. Però com que en aquestes llistes prefereixo parlar de novetats i no de retorns al passat, per molt que hagi disfrutat de la relectura (que ho he fet), avui vull destacar el tercer i darrer (de moment) exemplar de la sèrie del detectiu Cormoran Strike. Ha estat el que més m'ha costat llegir dels tres, però, paradoxalment, ha estat el que més m'ha agradat. Em va enamorar sobretot com avancem en el coneixement i evolució dels personatges, i en aquesta història paral·lela que se'ns explica al llarg de tota la saga entre Strike i Robin. Porto gairebé un any frisant per la publicació de la quarta novel·la de la sèrie, encara sense data.

2. Burial Rites (Hannah Kent). 2017 ha estat, per una banda, l'any en què he descobert Hannah Kent. L'autora em va enamorar amb aquesta història atípica, situada en la inhòspita Islàndia del segle XIX, tot un cant d'amor a la bellesa de l'hivern (real i figurat) i una de les històries que més em van copsar emocionalment aquest any. Les escenes finals de Burial Rites seran d'aquelles que recordaré molt de temps amb el cor encongit. Evidentment, llegir la segona novel·la d'aquesta autora és una de les propostes clares per a aquest any que comencem.

1. The Handmaid's Tale (Margaret Atwood). Sé que la lectora de Cuentitis Aguda pensarà que el poso en primer lloc només per fer-li la contrària (ella l'ha qualificat com el llibre que més l'ha enfadat de l'any), però, sincerament, no hi havia cap discussió per mi. 2017 és l'any en què vaig llegir The Handmaid's Tale, i sempre ho serà. En vaig parlar molt llargament fa poc, i sols puc afegir que la seva història encara ara em fa pensar. I ha influït en la recerca d'altres novel·les distòpiques similars, i en l'interès de llegir més de Margaret Atwood.

Aquest 2018, i tot i els canvis que s'apropen, seré valenta i pujaré l'aposta a Goodreads. Seré capaç de tornar als 25 llibres llegits? Ho intentarem!

dimecres, 13 de desembre de 2017

The Handmaid's Tale (Margaret Atwood)



"What has happened to me, what's happening to me now won't make any difference to him (...). The message will say that also. It's this message, which may never arrive, that keeps me alive. I believe in the message"
Avui comencem pel final. Amb un viatge en el temps al moment precís en què vaig acabar, de nit, The Handmaid's Tale (El Conte de la Criada), de l'escriptora canadenca Margaret Atwood. Estirada al llit, mentre el meu home dormia al meu costat, vaig tenir una d'aquelles sensacions que de vegades tens a l'acabar un llibre: que el seu univers no et vol deixar, que no pares de donar-li voltes estirada, amb els ulls oberts, fixes en la foscor. Potser semblarà que no sigui la millor presentació per fer-vos venir ganes de llegir aquest llibre, però sóc d'aquelles que creu que la lectura és una meravella quan aconsegueix coses com aquestes.

No us enganyaré: a The Handmaid's Tale arribo per tota la propaganda o hype que es va generar al voltant de la història després que s'estrenés a USA la versió televisiva de la història, una sèrie que ha estat multipremiada i aclamada per la crítica. I no, no he vist la sèrie ni tinc plans de veure-la. Simplement, la publicitat de la producció em va fer venir ganes immenses de llegir aquesta novel·la, de la qual n'havia sentit a parlar, i que comptava amb un punt de partida que veritablement m'inquietava. És també el meu primer llibre de Margaret Atwood, i vaig pensar que probablement no hi hauria millor porta d'entrada que aquella novel·la que molts consideren la seva obra mestra i un dels clàssics contemporanis més destacats.

Abans de res, un advertiment. La novel·la planteja una distopia en un futur no gaire llunyà i que afecta a una part dels Estats Units. Aquest nou ordenament afecta especialment a la posició de les dones en la societat. Jo coneixia quin era el principal punt de partida d'aquesta societat alternativa anomenada Gilead, però la novel·la de fet està vertebrada de forma que el lector no coneix aquest element clau fins ben avançada la narració. Crec que amb la publicitat de la sèrie i tot el que s'ha parlat d'aquesta novel·la és difícil escapar a aquesta mena d'spoiler, però ho dic perquè considero que deu ser encara més interessant enfrontar-se a aquesta obra desconeixent aquest detall. Així que si voleu experimentar-ho, us recomano que no seguiu llegint aquest article i hi torneu un cop ja hagueu llegit el llibre. És una obra breu, que us farà pensar molt (especialment si sou dones) i que, si us atrapa el seu peculiar monòleg interior, molt segurament us marcarà.

Després del següent paràgraf, per tant, hi haurà spoilers concrets sobre l'obra.

"You'll have to forgive me. I'm a refugge from the past, and like other refugees I go over the customs and habits of being I've left or been foced to leave behind me, and it all seems just as quaint, from here, and I am just as obsessive about it"
Com ja he apuntat més a dalt, pràcticament tota la novel·la està narrada a través de l'espècie de monòleg interior de la protagonista, a qui coneixem pel nom de Offred, tot i que aviat ens indica que aquest no és el seu nom real. Ella viu al país distòpic de Gilead, que es sol identificar amb l'actual Boston, un règim autoritari i teocràtic la imposició del qual ella va viure. Per tant, Offred va passar de viure tal i com vivim actualment, a aquesta societat distòpica en què les dones es veuen classificades per colors, vestimenta i segons la seva fertilitat.

Offred és una de les  Criades, que, vestides de vermell, són obligades a viure a casa dels Generals amb un simple objectiu: quedar-se embarassades dels fills que després criaran el General i la seva dona presumptament estèril. Offred, per tant, viu en un ambient d'absolut sometiment, anul·lada com a persona i convertida en un simple recipient per als fills d'altres. Si no compleix la seva missió (per molt que la culpa sigui de la infertilitat d'un altre), el seu destí serà una mort segura. Si la compleix, li treuran el seu fill per donar-lo a un altre i serà traslladada de família, per començar de nou el cicle.

Per arribar fins aquí, a més, Offred arriba d'un passat traumàtic. La protagonista és arrencada de la seva família real, desconeix el destí de la seva filla i del seu marit, als quals perd mentre intentava fugir del règim teocràtic. El present d'Offred, però, no deixa espai per qualsevol escletxa de rebel·lió: el règim és asfixiant i té tants ulls com persones al seu voltant, amb una paranoia constant que et fa viure rodejada d'espies i amb un càstig mortal aplicat sense pal·liatius en cas de la més mínima discrepància. Enmig d'aquest context tan horrible, entrem per les escletxes a conèixer la vida d'Offred i com, poc a poc, la van afectant les relacions amb les altres Criades, amb el General amb qui viu, la seva dona i la resta de personal de la casa.

En general, el primer que xoca de The Handmaid's Tale és l'estil en què està escrit. La narració no és lineal, i moltes vegades és reiterativa i caòtica. Aquí, evidentment, hi entra una qüestió de preferències personals. Per mi, va ser un dels motius que em va atrapar i intrigar més, ja que Offred no et va desvetllant el seu passat i les circumstàncies del seu present fins força capítols més endavant, i ho fa oferint-te peces d'un puzzle que has d'anar muntant tu sol.

A això s'hi afegeix el paper de la mateixa Offred. Com ja he dit, viu en un context en què se li exigeix sotmetiment total, i Offred sembla acceptar-ho sense donar batalla i intentant, senzillament, sobreviure. Esperant. Offred no és l'heroïna que ho arrisca tot per la justícia, és la que es deixa portar per la corrent mentre d'altres al seu voltant sí que intenten ser els herois. Això sé que frena alguns lectors, però per mi va ser, de  nou, doblement interessant. Si nosaltres estiguessim en aquesta situació, tindríem moltes més possibilitats de ser una Offred que un dels herois . Per molt que vulguem pensar el contrari, l'instint de supervivència és generalment massa fort per posar-lo en qüestió amb tan escasses possibilitats d'èxit.

Però The Handmaid's Tale  no t'atrapa tan sols perquè et pots identificar tan fàcilment amb la protagonista, ni per la seva estructura ni pel seu estil de narració. T'atrapa sobretot pel que planteja sobre la seva societat inventada, però, sobretot, per com et fa reflexionar sobre la societat actual. Com deia, la protagonista ve de viure en una societat, com la nostra, teòricaemnt igualitària entre homes i dones en teoria, però en la que de sobte, i progressivament, les dones queden anul·lades com a persones. Molta gent qüestiona que la societat acceptés tan fàcilment el canvi d'un règim democràtic a un de teocràtic (l'única justificació que es dóna és l'amenaça terrorista i la mort massiva de diversos representants democràtics per un canvi en molts pocs anys) i tot i que evidentment això és una llicència creativa d'Atwood, si ens ho pensem bé, potser no és tan difícil.

En primer lloc, perquè crec que la realitat ens dóna exemples de com canvis que crèiem impensables es fan quotidians i assumits per tothom sense protesta aparent en un temps extremadament curt. Afegiu-li el pànic terrorista i teniu un còctel extraordinari. Però no només això. La novel·la passa en un moment en què una espècie d'hecatombe nuclear i de contaminació ha afectat greuement la fertilitat dels humans. Una dona capaç de concebre és una absoluta raresa, i d'això ens dóna mostres escenes com el pertorbador flashback al passat d'Offred en què recorda com van intentar robar la seva filla al mateix hospital o en un supermercat. En un context així, en què un element tan clau per la supervivència de l'espècie humana està tan compromès, de veritat no imagineu com les dones fèrtils poden passar a ser considerades com objectes a protegir, però també a utilitzar per part de les elits? No estem, al cap i a la fi, en un món que si rasques una mica és totalment patriarcal? De veritat creieu que reaccionarien diferent a com ho fan en aquesta distopia?

Crec que quan miri enrere i pensi en 2017, aquest serà sens dubte l'any en què vaig descobrir The Handmaid's Tale. Crec que un titular molt adient per un any que està sent especialment fructífer pel que fa a dones escriptores, i amb el tema dels gèneres i el poder com un dels elements principals de molts arguments.

dimecres, 6 de desembre de 2017

Redescobrint Disney: Vaiana (Moana)


Torno amb una nova entrega de la sèrie Redescobrint Disney, però avui dedicat a una descoberta més recent: Vaiana, la pel·lícula d'animació que Disney va estrenar el Nadal de 2016 i que, segons el país, és també coneguda com Moana. Llestos per un viatge a la mitologia polinèsia?




Vaiana (Moana), 2016
Dirigida per Ron Clements, John Musker, Don Hall i Chris Williams
Música de Opetaia Foa'i, Mark Mancina, Lin-Manuel Miranda
Veus originals: Auli'i Cravalho (Vaiana/Moana), Dwayne Johnson (Maui), Rachel House (Gramma Tala), Jemaine Clement (Tomatoa)


"I've deliverd us to where we are, I have journeyed farther. I am everything I've learned and more, Still it calls me"
No us enganyaré: aquest film és potser un dels meus preferits que ha fet mai Disney, i trobo que un dels millors exemples de la nova orientació més feminista de la factoria d'animació. Si pogués, li posaria non stop a la meva filla, tot i que, de fet, ella va passar una època de molta obsessió amb la història en què la podia veure cada dia. Si a això hi afegiu que té una de les millors bandes sonores dels darrers anys, ja us podeu imaginar que us en parlaré de forma força elogiosa.

En què es basa? 
El film pren tot un seguit d'històries mitològiques polinèsies, que les diferents cultures d'aquesta regió havien adaptat de diverses formes, per tramar una història protagonitzada per la jove Vaiana (Moana en la versió original, nom que van haver d'abandonar a Europa per temes de llicències comercials). El món s'està veient cada cop més dominat per les ombres després que el semi-déu Maui robés el cor a Te-Fiti, la deessa de la vida. Vaiana, la filla del cap d'una de les illes, és escollida per l'oceà, i en contra del criteri del seu pare, per retrobar a Maui i retornar el cor al seu lloc, restaurant per tant la vida.  La història pren elements que són presents a la mitologia de la regió, com sobretot la figura de Maui i els diversos esdeveniments amb què se'l vincula (la creació de les illes, dur el foc als humans, l'allargament dels dies durant l'estiu, etc), i ho barreja tot en una història de marcat lideratge femení que, en general, és capaç d'innovar mantenint un cert respecte per les arrels polinèsies.

Com la veig avui?
Fa temps que Disney fa una aposta per una lectura més feminista de la típica història de princeses, i intenta ensenyar a les nenes que volen disfressar-se de les seves heroïnes que, fer-ho, no ha de ser sinònim d'esperar a què el príncep les rescati, sinó que elles també poden ser les que lideren l'acció. Ja trobem alguns passos a títols com Enredados o l'arxiconeguda Frozen, però Vaiana és el primer títol en què em sento cent per cent còmode amb la seva lectura feminista. Vaiana és l'hereva del seu pare com a líder de la illa sense que ningú qüestioni que no ho pugui fer per ser una dona; se li encarrega una missió sense que el seu gènere sigui determinant per fer-ho; tot i que iniciament ho fa com a suport a la figura masculina (el semi-déu Maui), la realitat és que tots dos acaben intercanviant els papers, demostrant que la responsabilitat de liderar l'acció sempre va correspondre a Vaiana, amb Maui com el seu ajudant. I durant una hora i mitja de metratge, Vaiana és la protagonista sense que calgui cap referència a una relació amorosa per justificar-ho. I el millor de tot és que en cap moment no es troba a faltar.

A la preciosa història de llegenda de Vaiana, farcida de petits incedents amb criatures fantàstiques, l'acompanya paral·lelament la història familiar i, com no, el missatge per adults. Vaiana respecta a sons pares i està orgullosa d'ocupar el lloc del seu pare com a cap de la seva tribu, però la missió que li encomana l'oceà és una mena d'obsessió personal (la seva "crida", tal i com ho expressa el guió) que la duu a desafiar la seva família. És un missatge directe per les nenes, a creure en elles mateixes i en allò que elles creuen que deuen ser. Però amb allò que la nostra família ens ha ensenyat sempre dins de nosaltres i com part del nostre aprenentatge, però sense que estiguem obligats a reproduir-lo al cent per cent. Podem innovar les tradicions, crear-ne de pròpies, perquè ningú més que nosaltres sabem què volem ser. I el missatge als pares és que aprenguin a deixar que els seus fills escoltin aquesta veu interior, sense interpretar que fer-ho sigui una falta de respecte als nostres valors familiars.

Per què la recomano?
Si no n'heu tingut prou amb la seva història, hi ha dos elements que, per si sols, són suficients per veure Vaiana. Primer, la seva tècnica d'animació per ordinador, que aconsegueix unes textures i moviments espectaculars en plasmar els moviments de l'oceà o els cabells al vent. Us asseguro que és hipnotitzant.
I en segon lloc, la banda sonora extraordinària. Composada conjuntament per tres músics, hi destaca Lin-Manuel Miranda, compositor autor de la música i lletra de Hamilton, el musical que ha revolucionat Broadway en els darrers anys. La seva intervenció dóna un toc de qualitat a les lletres i els ritmes de les cançons, que amb la col·laboració dels altres dos compositors, crea una música que no podreu deixar de cantar mai.



Un moment que destaqui
He estat dubtant entre dos. Per una banda, sempre m'emociona el moment culminant de la pel·lícula en què Vaiana accepta finalment el seu lloc a la història (la cançó I am Vaiana que aquí us enllaço). Però crec que la millor cançó i moment més divertit de la pel·lícula és el de You're Welcome, la que sigui potser la millor presentació d'un personatge en la història de Disney, i amb el bonus de tenir un rap d'allò més divertit.



dimecres, 29 de novembre de 2017

Burial Rites (Hannah Kent)


Em fa especial il·lusió avui, per fi, poder parlar-vos de la que va ser la primera novel·la de l'autora australiana Hannah Kent, Burial Rites (traduïda al castellà com Ritos Funerarios). I és que directament us puc dir que aquest ha estat un dels llibres que més m'han agradat en el que portem d'any, i és un dels exemples d'un 2017 especialment potent pel que fa a històries de dones escrites per dones. Al mateix temps, però, aquest és una d'aquestes històries que t'afecta emocionalment d'una forma tan forta, directa i bonica alhora, que es fa especialment dur trobar-se davant el repte d'escriure una ressenya que hi estigui a l'alçada. Avui, però, ho intentarem.

En aquesta petita obra mestra que és Burial Rites conflueixen diferents elements. Kent era una estudiant australiana que un dia  es va trobar amb l'oportunitat d'agafar una beca d'estudis a Islàndia. Allà, el territori inhòspit i la duresa de l'hivern la van sumir en una depressió de xoc cultural que va començar a superar enamorant-se d'aquest mateix ambient que l'oprimia, i de les històries que els islandesos guarden entre els racons de la seva illa. És així com es topa amb la història de la darrera dona que va ser condemnada a mort a Islàndia, un episodi amb el que Kent s'obsessionaria fins al punt de convertir-lo en objecte d'investigació i, finalment, en l'argument de la seva primera novel·la.

La història ens trasllada per tant a la inhòspita Islàndia de la primera meitat del segle XIX, a les seves granges disperses i que queden aïllades de la resta del món durant mesos per la rigurositat del clima. Enmig de tot plegat, a la granja d'una d'aquestes famílies que a dures penes en treu suficient per tirar endavant, se li encarrega custodiar una dona condemnada a mort fins que arribi el moment de la seva execució. La dona, Agnes, és una criada acusada d'haver mort el seu antic mestre amb la col·laboració de dues persones més. Paral·lelament, un jove sacerdot sol·licitat per la mateixa Agnes rep l'encàrrec d'intentar guiar l'ànima de la condemnada per tal que afronti la seva mort en pau en déu. A partir d'aquí, els mesos i la foscor de la dura Islàndia són el marc de fons en la relació d'Agnes amb la seva família de forçosa acollida (primer horroritzada, després encuriosida) i amb el jove sacerdot, amb qui estableix una curiosa dinàmica.

La narració enmig d'aquest ambient va saltant de punts de vista, combinant la primera persona carregada de liricisme i amb molt de monòleg interior d'Agnes amb les terceres persones d'aquelles persones que té al seu voltant. Kent hi combina elements de novel·la de misteri, desvetllant-nos capa a capa com va ser realment l'assassinat de què Agnes és acusada a mesura que ella mateixa el va detallant al sacerdot, a la família i a ella mateixa, i quins capítols previs van portar a la situació actual. Però tot plegat amb molts elements de novel·la costumista i d'oda d'amor a aquesta Islàndia que tant determina el caràcter dels seus personatges i les relacions entre ells.

Tot i que el seu caràcter inhòspit pugui fer una mica difícil la connexió des d'una perspectiva mediterrània, us asseguro que si entreu en el seu ambient, us veureu envoltats per la foscor, atacats pel vent gelat i fascinats per les històries que s'expliquen mentre les dones mantenen les seves mans en marxa dins les sales on tothom comparteix un espai per dormir. Burial Rites és una de les novel·les que ha aconseguit traçar una connexió emocional més potent en els darrers mesos, i tot que en part em va destrossar per dins d'una forma cruel, també va ser una de les experiències lectores més satisfactòries dels darrers anys.

Per tant, no puc deixar de recomanar-vos la novel·la debut de Hannah Kent. Llegiu-la, experimenteu-la i després expliqueu-me si hi vau connectar tant com jo. Mentrestant, jo seguiré buscant un racó pel seu segon llibre, The Good People, que tinc moltes ganes de descobrir.