dimarts, 6 de febrer del 2018

Orgull i Prejudici de Jane Austen: una guia de les millors adaptacions

L'estiu passat amb un grup d'amigues vam fer una relectura conjunta d'Orgull i Prejudici, de Jane Austen. No la rellegia des de la celebració del 200 aniversari de la seva publicació ara fa cinc anys, però sempre m'agrada sumar-me a aquestes iniciatives, ja que sovint aconsegueixes que algú nou la descobreixi. M'encanta, perquè en part recupero aquell dia quan amb 14 o 15 anys vaig agafar el llibre de la biblioteca per primer cop i vaig enamorar-me d'aquesta novel·la.

D'Orgull i Prejudici us he parlat moltíssim en aquest blog. Aquí teniu les meves cinc raons per llegir-la (si és que encara no heu fet), i potser sigui dels llibres que més cops he mencionat per aquí: perque m'he comprat una nova edició, perquè n'he vist una nova adaptació... I precisament per això, he pensat que seria interessant fer una petita guia de les adaptacions que s'han fet d'aquesta novel·la, parlant de quines crec que són una vergonya per la història original, quines són curioses de veure i quines són les que heu de veure sí o sí. I quines, òbviament, són les meves favorites.

Les adaptacions que no he vist. 
Començo per un exercici de sinceritat, que crec que és just. Les adaptacions sobre les quals no puc opinar perquè, senzillament, no he vist.


  • Pride and Prejudice (1940). Protagonitzada per Laurence Olivier com a Mr Darcy, sols he vist algunes escenes i es pren moltes llibertats. Amb l'argument, amb l'època... però molta gent en parla bé. Una pendent de veure.
  • Austenland (2013). No tinc ni gaire clar que sigui una adaptació directa d'Orgull i Prejudici, però crec que en pren alguns arguments. De moment no he tingut interès en veure-la mai. Explica la història d'una dona que marxa de vacances a una mena de parc temàtic on les dones viuen en novel·les de Jane Austen.

Les que no s'haurien d'haver fet mai.


  • Pride and Prejudice and Zombies (2016). D'aquesta en vaig fer una entrada, i tot i que vaig reconèixer que a estones pot ser un divertimento, és clarament una pel·lícula molt fluixa que, potser, hagués estat millor que no s'hagués fet mai (i, sobretot, el llibre insultant en què s'inspira).
  • La joven Jane Austen (2007). Si mai em voleu sentir despotricar, demaneu-me per aquesta pel·lícula. Crec que mai m'he sentit tan insultada per un film. La pel·lícula pretén ser una biografia de joventut de Jane Austen, però amb l'insultant intenció de convertir l'argument d'Orgull i Prejudici en esdeveniments reals en la vida de l'autora, Perquè d'on s'havia d'inspirar una dona per escriure si no és en els fets reals de la seva vida??

Les (més o menys) prescindibles
Les que no són imprescindibles, però que us poden aportar coses curioses. Ordenades de pitjor a millor segons el meu molt fal·lible sentit austenià.

  • Pride and Prejudice.A Latter Day Comedy. (2013) Una més de les moltes modernitzacions de l'argument d'Orgull i Prejudici que existeixen. De fet, una grandiosa part de les comèdies romàntiques de Hollywood s'inspiren en major o menor mesura en l'argument d'aquesta obra (algunes, como Tienes un e-mail, de forma més clara, d'altres més subtil). Aquesta adaptació és entretinguda, però no acaba de treure-li suc i resulta plana. D'aquells films que pràcticament oblides que has vist després dels crèdits finals.

  • Pride and Prejudice (BBC, 1980). Sí, hi ha una altra minisèrie a banda de la famosíssima del 1995, i és aquesta del 1980 que, per mi, és una mena d'Estudio 1 de TVE a la britànica. Actors molt encarcarats, escenaris i direcció més propis del teatre que no del cinema... però tot i això, la seva Lizzy Bennet m'agrada i té la bondat de mantenir algunes de les escenes que més m'agraden de la novel·la i que normalment es deixen fora de les adaptacions.

  • Lost in Austen (2008). La sèrie de la ITV en què una dona del segle XXI ocupa el lloc de Lizzy Bennet a la història, destrossant, òbviament, tot l'argument. Un molt bon punt de partida, una execució irregular, però, curiosament, unes interpretacions dels personatges d'Austen molt interessants. No em va satisfer, però, una història que es desenvolupa a costa de trencar la relació entre Darcy i Lizzy. Hi ha coses intocables i per aquí no passo. 

  • Bridget Jones' Diary (2001). Crec que és força curiós que molta gent no és conscient que el llibre (i, per tant, la pel·lícula) són una adaptació de Orgull i Prejudici. El film, de fet, ho dissimula molt més en tenir al mateix Colin Firth com a protagonista (i, fora d'Anglaterra i fans d'Austen, la gent no és tan conscient de la dualitat Firth-Darcy). Tot i això, aquest és el mèrit: ser capaç d'adaptar-lo i modernitzar-lo, i al mateix temps oferir-nos un producte propi i que aporta coses diferents. Però li resta que no suporto a Bridget Jones, ho sento.

  • Bride and Prejudice (2004) Quan vaig veure l'adaptació de Bollywood de la novel·la d'Austen em vaig quedar insatisfeta, perquè tenia unes expectatives molt altes. Però ara la torno a veure i hi veig molts més elements positius. L'adaptació és enginyosa, els números musicals tenen alguns moments impagables, i m'agrada una Lizzy que sigui una furiosa defensora de l'autenticitat de la Índia davant l'imperialisme americà. 

El Top 3 (les que heu de veure sí o sí)


  • Pride and Prejudice (2005). La famosa protagonitzada per Keira Knightley. Abans de conèixer altres adaptacions m'encantava (era jove...), però a mesura que he anat aprofundint, hi ha coses que com a adaptació, no m'agraden. En certa forma, el film se'ns ven com una adaptació més o menys fidel (respecta l'època i les convencions), però força algunes situacions que resulten extemporànies. Lizzy és molt maleducada, Darcy és molt tímid, i hi ha algunes invasions de la intimitat domèstica i / o de dormitori, que són una mica estranyes... Però com a film és preciós, la fotografia i la banda sonora és una meravella, i la declaració sota la pluja, tot i que a Austen segurament li hagués horroritzat, al segle XXI funciona. 

  • The Lizzie Bennet Diaries (2012-13). Si em seguiu des de fa anys, sabeu que sóc una gran fan d'aquesta websèrie, que es va emetre a Youtube. És una modernització genial, ben interpretada i amb un format innovador, que es va valdre del suport d'altres mitjans (com xarxes socials) per oferir una història encara més rodona. Va saber resoldre intel·ligentment comtraslladar l'acció al segle XXI, i va saber agafar el to de tots els personatges: Lizzie, Darcy, Jane, Lydia, Wickham, Collins, Charlotte... Tots són perfectes. Sinó fos perquè per damunt tenen la perfecció feta adaptació, serien la meva preferida. I a més la podeu veure de gratis a YouTube sense infringir cap llei!

  • Pride and Prejudice (1995). Perquè no, no hi ha cap altra opció. La minisèrie de la BBC, protagonitzada per Jennifer Ehle i Colin Firth, és la perfecció. És fidel a la història original, però sap afegir escenes que l'han feta el clàssic que és (l'escena del llac, i moltes altres). Està increiblement ben interpretada. Colin Firth és adorable, però és el Darcy d'Austen maleducat i orgullós i que falta el respecte a Lizzy. I Jennifer Ehle ÉS Lizzy Bennet. El primer cop que la vaig veure em vaig sentir com el primer cop que vaig llegir el llibre, i pensant que, per fi, havia trobat una protagonista femenina que em satisfés. Millor que això, de moment, no he trobat res, passin el anys que passin.

dissabte, 20 de gener del 2018

The power (Naomi Alderman)


Ho vaig comentar en el resum del 2017: l'any passat va haver-hi una certa línia temàtica en les meves lectures, marcada per dones autores, protagonistes femenines fortes i, també, una certa tendència a les distopies de missatge femenista. I sóc sincera si us dic que vaig descobrir The Power, de Naomi Alderman, en un d'aquests posts que tant van proliferar l'any passat amb el títol de "deu llibres que has de llegir si vas disfrutar del Conte de la Criada de Margaret Atwood". I crec que vaig deixar clar que a mi m'havia agradat molt l'obra d'Atwood, així que articles com aquests semblaven dur el meu nom.

The Power és també una raresa en aquest blog, ja que és un llibre editat l'any passat (allò que en diríem una novetat), que ha funcionat molt bé en vendes i que fins i tot ha aparegut en algunes llistes de diaris dels millors llibres de l'any 2017 (al New York Times, si no m'equivoco). I tot i que és un llibre que m'ha agradat força  i que trobo que també planteja una sèrie de reflexions molt interessants, sí que us reconec que és una d'aquelles obres en què la idea inicial té molta més força que el seu desenvolupament concret posterior.

The Power segueix una estructura similar, i al mateix temps diferent, a com Atwood plantejava el seu Handmaid's Tale. Des del futur, un home escriptor planteja la publicació d'un llibre basant-se en documents arqueològics del passat sobre l'aparició d'un estrany poder entre les dones. Per fer-ho, demana consell a una escriptora consolidada (que es diu també Naomi, com l'autora real del llibre), que el tracta amb certa... condescendència (un exemple potser de womansplaining). I és que l'ambient on aquest autor suposat de la novel·la viu és una societat on el poder està del cantó de les dones, i els homes tenen una posició secundària similar a la que les dones tenim en la nostra societat real.

Però com es produeix aquest canvi en el balanç del poder? Això és el que ens explica el gruix de la novel·la, en què es narren els fets que van tenir lloc a diferents parts del món a partir que una sèrie d'adolescents comencin a desenvolupar un estrany poder: la capacitat de deixar anar descàrregues elèctriques en les seves mans. I el que comença com un fet aïllat, s'estén: totes les nenes neixen ja amb aquest poder, i les noies són capaces de despertar aquesta capacitat en dones més grans.

The Power segueix el desenvolupament d'aquest canvi social a través d'una estructura de novel·la coral: la jove víctima d'abusos que fuig i, per supervivència, crea tot un culte religiós al voltant de la seva persona i la seva visió del món (el culte a la mare de déu, i no pas a déu); la filla de mafiosos amb un poder extraordinari que busca el seu lloc al món; la política nord-americana que ha d'amagar el seu poder al seu entorn; el jove nigerià que es reconverteix en una mena de periodista documentant les conseqüències d'aquest fenomen a tot el món.

La novel·la planteja una sèrie de preguntes clau: com reaccionaríeu davant de la capacitat d'aquest poder? N'hi ha que el fan servir per venjar-se: víctimes d'abusos esclavistes es rebel·len contra els homes i creen una revolució social que tomba el poder. N'hi ha que busquen fer el bé. N'hi ha que sols busquen més poder, perquè tenir poder tan sols te'n fa voler més... I n'hi ha que directament el fan servir per fer mal. Veiem homes aterroritzats, pares preocupats perquè els seus fills no poden sortir sols, violacions i abusos a homes, assassinats, comercialització de productes per evitar ser sotmesos pel nou poder de les dones...

Tot plegat produeix algunes escenes incòmodes que, per mi, són interessants com a reflexió, però que sé que han molestat a molta gent. No dic que sigui una reacció general (perquè no ho sé), però a Goodreads hi ha molts comentaris de lectors homes indignats preguntant-se: què passaria si la novel·la expliqués el contrari, és a dir, homes deixant anar descàrregues elèctriques sobre dones? Una pregunta que a mi em fa certa gràcia i que crec que fa perdre de vista l'objectiu principal de l'autora: i és que l'escenari contrari és el que tenim en la vida real, per molt que els homes no tinguin cap poder sobrenatural sortint de les seves mans.

Tan interesant com és la temàtica, crec que The Power flaqueja a l'hora de construir els personatges, que resulten majoritàriament plans. Per una novel·la que es construeix des de diferents punts de vista dels personatges, és una debilitat que, amb diversos d'ells, sigui difícil connectar o entendre'ls, o que, fins i tot, s'acabin barrejant alguns entre ells i provocant-te confusió. Per tot plegat, a mi la culminació de la història em va resultar una mica anticlimàtica, per aquesta falta d'empatia, tot el contrari que aconseguia Atwood a la seva popular novel·la, que aquí és una claríssima inspiració.

Tot i això, crec que les parts interesant pesen més que les debilitats, i que The Power és una lectura que us farà reflexionar a tots, homes i dones. I un aplaudiment per aquesta proliferació de reflexions de caire femenista que ens estan fent obrir els ulls a tantes coses que encara ens queden per fer per tenir una igualtat que, ara mateix, el balanç del poder sembla fer impossible.

dimarts, 9 de gener del 2018

Villette (Charlotte Brontë)


Se'm fa difícil parlar-vos avui de Villette, novel·la publicada el 1853 per Charlotte Brontë, ja que per mi la seva lectura va ser una experiència atípica. En primer lloc, perquè va ser un llibre que se'm va fer llarg de llegir (i no per això pesat ni avorrit). Vaig passar crec que mesos per poder acabar-lo, i això influeix a què tinguis una visió una mica més dispersa del seu desenvolupament al cap. I en això hi pesa un factor físic: l'obra té més de 500 pàgines i està escrita, a més, en una prosa molt cuidada i elaborada que no es pot llegir pas a un ritme frenètic (o com a mínim, jo no puc).

En segon lloc, perquè Villette (el darrer llibre que va publicar Charlotte Brontë en vida) no és pas un llibre fàcil i simpàtic, d'aquells que t'enamora i en què vols convertir-te tu en la protagonista. En aquest sentit, aquesta novel·la és pràcticament l'antítesis de la tan famosa Jane Eyre, cosa que el fa de més difícil digestió que la famosa història de Jane, que t'entra pràcticament sense ni adonar-te ni esforçar-te. I malgrat tot això, Villette és probablement tant o més bona que la novel·la més popular de Charlotte Brontë, malgrat ser la gran desconeguda pel gran públic.

En aquesta aspresa aparent de Villette hi juga un paper clau la seva protagonista, Lucy Snowe. I és inevitable la seva perspectiva ja que tota la novel·la se'ns narra en primera persona des de la perspectiva de la protagonista, que ens parla des d'un futur indeterminat. Sí, és la mateixa estructura i punt de vista narratiu que trobem a Jane Eyre, però amb una diferència clau. Jane és una narradora oberta i que confia en el lector, i vol compartir amb total franquesa la seva història (cosa que té certa lògica perquè el final de la seva història és feliç). Lucy, en canvi sembla que ens explica la seva història malgrat la seva pròpia consciència i sense confiar en nosaltres, ens amaga secrets al llarg de tota la narració i, fins i tot, reconeix que ens havia mentit en moments de la història. Un joc literari que pot indignar i meravellar a parts iguals. Per mi, va ser una experiència inèdita adonar-me d'aquesta situació (estic acostumada a què un narrador en tercera persona m'intenti enganyar, però no pas una primera persona) i que va ser clau perquè el tram final de la lectura em resultés encara més interessant.

A Villette resseguim, com ja he comentat, la vida de la jove òrfena Lucy Snowe després que perd tots els seus protectors i possibles feines com a cuidadora i decideix marxar d'Anglaterra a la ciutat fictícia de Villette, al continent europeu, per iniciar una nova vida com a professora d'anglès. No amaga gaire Brontë que Villette és el nom sota el qual s'amaga la Brussel·les real, on ella mateixa va fer una estada amb la seva germana (i on molt sovint es diu que es va enamorar del seu professor).

Lucy, però, limita les seves decisions actives pràcticament a la seva decisió de marxar a Villette. A partir d'allà, la protagonista entoma els diversos esdeveniments de la seva vida com a expatriada amb una actitud passiva que pot arribar a desesperar  a més d'un. Però, al mateix temps, amb una força interior emocional que, al final, no és més que una expressió diferent de l'actitud feminista de Jane Eyre però passada per un sedàs diferent. Lucy s'enamora, es desenamora i es torna a enamorar, però sobretot va aprenent com a persona i intenta trobar el seu lloc en un estat emocional molt marcat per les desgràcies que l'han rodejat i les dificultats d'adaptar-se a un nou ambient. Potser Lucy expressa millor que cap personatge què és sentir-se fora de lloc, incompresa i desgraciada, i intentar aprendre a partir de tot aquest patiment.

En aquesta mena de monòleg emocional, la trama romàntica que tan protagonista era a Jane Eyre  aquí sembla voler passar discretament per davant nostre, de vegades amb una intenció clara de la protagonista d'amagar-nos-la, però que com a teló de fons va avançant. Una història en què hi ha gent que ha vist paral·lelismes fins i tot amb Orgull i Prejudici de Jane Austen (l'enamorament de l'home equivocat, l'home odiós que acabes veient com el perfecte), però no espereu pas aquesta bombolla d'entusiasme i joventut que hi ha a l'obra d'Austen. Aquí trobem una narradora madura i molt desencisada del món, i això impregna tota la trama.

Villette, en definitiva, és una obra que val la pena experimentar en primera persona, i que crec que diu molt de l'ampli ventall d'eines narratives que tenia Charlotte Brontë, i que desgraciadament no hem pogut conèixer més enllà de les seves poques obres publicades. Això sí, prepareu-vos per lidiar amb les reserves de Lucy Snowe i la seva crueltat. Aquesta noia no tindrà cap mirament cap a vosaltres.

diumenge, 31 de desembre del 2017

Cinc llibres del 2017



I have plans for us,

that involve wandering off,
into what comes next.



Què estrany se m'està fent tancar 2017. Un any en què tantes coses complicades han passat vinculades a l'àmbit laboral, però que, al mateix temps, ha estat un any relativament plàcid pel que fa a l'àmbit personal. Potser casualitat, potser autoengany, o potser una separació ideal de les esferes vitals, però el que sí és cert és que a l'inici de 2018 conflueixen tot un seguit de canvis (sobretot professionals) que em fan de veritat encarar amb il·lusió i terror alhora el full en blanc al meu davant.

Si enguany he d'escollir moments, em quedo sens dubte amb els nostres viatges. Milà, Toledo, Pirineu d'Osca, Emilia Romagna i Veneto, Madrid... El plaer per viatjar ha retornat a nivells de fa molts anys, tot i que segurament en destins més propers que els que repassava fa sis anys aquí. Si he de treure pit, ho faré subratllant que, per primer cop en els darrers anys, he pogut fer publicacions amb certa regularitat a aquest blog, malgrat que el nombre total de posts no hagi estat tan alt com voldria. La millora en la constància ha estat sens dubte un dels propòsits complerts, però la necessitat d'escriure més, un dels incomplerts.

Però entre els reptes assolits, el més destacat per aquest blog és que he recuperat la passió per la lectura. Per primer cop des de fa molts anys he aconseguit complir el repte anual de Goodreads i he llegit un total de 20 llibres. Alguns d'ells fins i tot m'han marcat molt i seran llibres que recordaré molt. La majoria d'ells, amb un punt en comú: l'autoria en femení. No era res buscat expressament, però el resultat ha estat que, de 20 llibres, tan sols tres estan escrits per homes (n'excloc el signat per Robert Galbraith ja que, de fet, és el pseudònim d'una dona, J.K. Rowling). Hi ha hagut relectures conjuntes (de Harry Potter i de Jane Austen) i hi ha hagut descobertes importants.

Fem un passeig pel Top 5 de l'any 2017?

5. Éxodo y Exilio del Arte (Arturo Colorado Castellary). En un any en què hi ha hagut un parell d'incursions de no ficció, aquesta obra em va marcar bastant profundament a inicis d'aquest 2017. Una història en què parla de dues coses que m'apassionen: l'art i la seva conservació i els impactes de la guerra a nivell civil. Una història molt poc coneguda dels esforços que un grapat de noms oblidats van fer per salvar les obres del Museo del Prado amenaçades per la Guerra Civil espanyola.

4. The Power (Naomi Alderman). Un dels llibres que tinc pendent de parlar-vos aquest any, però, tot i això, un exercici que em va resultar d'allò més interessant pel que fa a les reflexions que planteja. L'obra és un exemple de les constants d'aquest any: una novel·la escrita per una dona i en què la qüestió del gènere i la reflexió feminista hi tenen un paper clau. Una obra distòpica que planteja un canvi de l'equilibri de poder entre sexes, i com això afecta a tantes altres coses. Amb moltes ganes de parlar-ne en detall a l'inici d'aquest 2018.

3. Career of Evil (Robert Galbraith). J.K. Rowling ha estat omnipresent aquest 2017 ja que, l'ambient del 20è aniversari de la publicació del primer Harry Potter i la pressió de la mala influència de Cuentitis Aguda, van fer que m'embarqués en la primera relectura de Harry Potter des del 2012. Però com que en aquestes llistes prefereixo parlar de novetats i no de retorns al passat, per molt que hagi disfrutat de la relectura (que ho he fet), avui vull destacar el tercer i darrer (de moment) exemplar de la sèrie del detectiu Cormoran Strike. Ha estat el que més m'ha costat llegir dels tres, però, paradoxalment, ha estat el que més m'ha agradat. Em va enamorar sobretot com avancem en el coneixement i evolució dels personatges, i en aquesta història paral·lela que se'ns explica al llarg de tota la saga entre Strike i Robin. Porto gairebé un any frisant per la publicació de la quarta novel·la de la sèrie, encara sense data.

2. Burial Rites (Hannah Kent). 2017 ha estat, per una banda, l'any en què he descobert Hannah Kent. L'autora em va enamorar amb aquesta història atípica, situada en la inhòspita Islàndia del segle XIX, tot un cant d'amor a la bellesa de l'hivern (real i figurat) i una de les històries que més em van copsar emocionalment aquest any. Les escenes finals de Burial Rites seran d'aquelles que recordaré molt de temps amb el cor encongit. Evidentment, llegir la segona novel·la d'aquesta autora és una de les propostes clares per a aquest any que comencem.

1. The Handmaid's Tale (Margaret Atwood). Sé que la lectora de Cuentitis Aguda pensarà que el poso en primer lloc només per fer-li la contrària (ella l'ha qualificat com el llibre que més l'ha enfadat de l'any), però, sincerament, no hi havia cap discussió per mi. 2017 és l'any en què vaig llegir The Handmaid's Tale, i sempre ho serà. En vaig parlar molt llargament fa poc, i sols puc afegir que la seva història encara ara em fa pensar. I ha influït en la recerca d'altres novel·les distòpiques similars, i en l'interès de llegir més de Margaret Atwood.

Aquest 2018, i tot i els canvis que s'apropen, seré valenta i pujaré l'aposta a Goodreads. Seré capaç de tornar als 25 llibres llegits? Ho intentarem!

dimecres, 13 de desembre del 2017

The Handmaid's Tale (Margaret Atwood)



"What has happened to me, what's happening to me now won't make any difference to him (...). The message will say that also. It's this message, which may never arrive, that keeps me alive. I believe in the message"
Avui comencem pel final. Amb un viatge en el temps al moment precís en què vaig acabar, de nit, The Handmaid's Tale (El Conte de la Criada), de l'escriptora canadenca Margaret Atwood. Estirada al llit, mentre el meu home dormia al meu costat, vaig tenir una d'aquelles sensacions que de vegades tens a l'acabar un llibre: que el seu univers no et vol deixar, que no pares de donar-li voltes estirada, amb els ulls oberts, fixes en la foscor. Potser semblarà que no sigui la millor presentació per fer-vos venir ganes de llegir aquest llibre, però sóc d'aquelles que creu que la lectura és una meravella quan aconsegueix coses com aquestes.

No us enganyaré: a The Handmaid's Tale arribo per tota la propaganda o hype que es va generar al voltant de la història després que s'estrenés a USA la versió televisiva de la història, una sèrie que ha estat multipremiada i aclamada per la crítica. I no, no he vist la sèrie ni tinc plans de veure-la. Simplement, la publicitat de la producció em va fer venir ganes immenses de llegir aquesta novel·la, de la qual n'havia sentit a parlar, i que comptava amb un punt de partida que veritablement m'inquietava. És també el meu primer llibre de Margaret Atwood, i vaig pensar que probablement no hi hauria millor porta d'entrada que aquella novel·la que molts consideren la seva obra mestra i un dels clàssics contemporanis més destacats.

Abans de res, un advertiment. La novel·la planteja una distopia en un futur no gaire llunyà i que afecta a una part dels Estats Units. Aquest nou ordenament afecta especialment a la posició de les dones en la societat. Jo coneixia quin era el principal punt de partida d'aquesta societat alternativa anomenada Gilead, però la novel·la de fet està vertebrada de forma que el lector no coneix aquest element clau fins ben avançada la narració. Crec que amb la publicitat de la sèrie i tot el que s'ha parlat d'aquesta novel·la és difícil escapar a aquesta mena d'spoiler, però ho dic perquè considero que deu ser encara més interessant enfrontar-se a aquesta obra desconeixent aquest detall. Així que si voleu experimentar-ho, us recomano que no seguiu llegint aquest article i hi torneu un cop ja hagueu llegit el llibre. És una obra breu, que us farà pensar molt (especialment si sou dones) i que, si us atrapa el seu peculiar monòleg interior, molt segurament us marcarà.

Després del següent paràgraf, per tant, hi haurà spoilers concrets sobre l'obra.

"You'll have to forgive me. I'm a refugge from the past, and like other refugees I go over the customs and habits of being I've left or been foced to leave behind me, and it all seems just as quaint, from here, and I am just as obsessive about it"
Com ja he apuntat més a dalt, pràcticament tota la novel·la està narrada a través de l'espècie de monòleg interior de la protagonista, a qui coneixem pel nom de Offred, tot i que aviat ens indica que aquest no és el seu nom real. Ella viu al país distòpic de Gilead, que es sol identificar amb l'actual Boston, un règim autoritari i teocràtic la imposició del qual ella va viure. Per tant, Offred va passar de viure tal i com vivim actualment, a aquesta societat distòpica en què les dones es veuen classificades per colors, vestimenta i segons la seva fertilitat.

Offred és una de les  Criades, que, vestides de vermell, són obligades a viure a casa dels Generals amb un simple objectiu: quedar-se embarassades dels fills que després criaran el General i la seva dona presumptament estèril. Offred, per tant, viu en un ambient d'absolut sometiment, anul·lada com a persona i convertida en un simple recipient per als fills d'altres. Si no compleix la seva missió (per molt que la culpa sigui de la infertilitat d'un altre), el seu destí serà una mort segura. Si la compleix, li treuran el seu fill per donar-lo a un altre i serà traslladada de família, per començar de nou el cicle.

Per arribar fins aquí, a més, Offred arriba d'un passat traumàtic. La protagonista és arrencada de la seva família real, desconeix el destí de la seva filla i del seu marit, als quals perd mentre intentava fugir del règim teocràtic. El present d'Offred, però, no deixa espai per qualsevol escletxa de rebel·lió: el règim és asfixiant i té tants ulls com persones al seu voltant, amb una paranoia constant que et fa viure rodejada d'espies i amb un càstig mortal aplicat sense pal·liatius en cas de la més mínima discrepància. Enmig d'aquest context tan horrible, entrem per les escletxes a conèixer la vida d'Offred i com, poc a poc, la van afectant les relacions amb les altres Criades, amb el General amb qui viu, la seva dona i la resta de personal de la casa.

En general, el primer que xoca de The Handmaid's Tale és l'estil en què està escrit. La narració no és lineal, i moltes vegades és reiterativa i caòtica. Aquí, evidentment, hi entra una qüestió de preferències personals. Per mi, va ser un dels motius que em va atrapar i intrigar més, ja que Offred no et va desvetllant el seu passat i les circumstàncies del seu present fins força capítols més endavant, i ho fa oferint-te peces d'un puzzle que has d'anar muntant tu sol.

A això s'hi afegeix el paper de la mateixa Offred. Com ja he dit, viu en un context en què se li exigeix sotmetiment total, i Offred sembla acceptar-ho sense donar batalla i intentant, senzillament, sobreviure. Esperant. Offred no és l'heroïna que ho arrisca tot per la justícia, és la que es deixa portar per la corrent mentre d'altres al seu voltant sí que intenten ser els herois. Això sé que frena alguns lectors, però per mi va ser, de  nou, doblement interessant. Si nosaltres estiguessim en aquesta situació, tindríem moltes més possibilitats de ser una Offred que un dels herois . Per molt que vulguem pensar el contrari, l'instint de supervivència és generalment massa fort per posar-lo en qüestió amb tan escasses possibilitats d'èxit.

Però The Handmaid's Tale  no t'atrapa tan sols perquè et pots identificar tan fàcilment amb la protagonista, ni per la seva estructura ni pel seu estil de narració. T'atrapa sobretot pel que planteja sobre la seva societat inventada, però, sobretot, per com et fa reflexionar sobre la societat actual. Com deia, la protagonista ve de viure en una societat, com la nostra, teòricaemnt igualitària entre homes i dones en teoria, però en la que de sobte, i progressivament, les dones queden anul·lades com a persones. Molta gent qüestiona que la societat acceptés tan fàcilment el canvi d'un règim democràtic a un de teocràtic (l'única justificació que es dóna és l'amenaça terrorista i la mort massiva de diversos representants democràtics per un canvi en molts pocs anys) i tot i que evidentment això és una llicència creativa d'Atwood, si ens ho pensem bé, potser no és tan difícil.

En primer lloc, perquè crec que la realitat ens dóna exemples de com canvis que crèiem impensables es fan quotidians i assumits per tothom sense protesta aparent en un temps extremadament curt. Afegiu-li el pànic terrorista i teniu un còctel extraordinari. Però no només això. La novel·la passa en un moment en què una espècie d'hecatombe nuclear i de contaminació ha afectat greuement la fertilitat dels humans. Una dona capaç de concebre és una absoluta raresa, i d'això ens dóna mostres escenes com el pertorbador flashback al passat d'Offred en què recorda com van intentar robar la seva filla al mateix hospital o en un supermercat. En un context així, en què un element tan clau per la supervivència de l'espècie humana està tan compromès, de veritat no imagineu com les dones fèrtils poden passar a ser considerades com objectes a protegir, però també a utilitzar per part de les elits? No estem, al cap i a la fi, en un món que si rasques una mica és totalment patriarcal? De veritat creieu que reaccionarien diferent a com ho fan en aquesta distopia?

Crec que quan miri enrere i pensi en 2017, aquest serà sens dubte l'any en què vaig descobrir The Handmaid's Tale. Crec que un titular molt adient per un any que està sent especialment fructífer pel que fa a dones escriptores, i amb el tema dels gèneres i el poder com un dels elements principals de molts arguments.