dimecres, 15 de novembre de 2017

The Importance of Being Earnest



L'escriptor irlandès del segle XIX Oscar Wilde és conegut, entre d'altres coses, per la seva ironia a l'hora d'escriure. Si més no, aquesta és la presentació amb què em van introduir a la seva obra quan era una estudiant a l'institut i ens vam enfrontar a El Retrat de Dorian Gray. Aquesta obra, però, de to dramàtic, no em va semblar llavors especialment irònica, i des de llavors sempre he pensat que Wilde devia tenir altres obres molt diferents que li haguessin valgut aquesta descripció, més enllà de la seva arxiconeguda obra mestra. Enguany he tingut l'oportunitat de finalment entendre perquè l'irlandès és conegut com un mestre del noble art de la ironia i la sàtira, i ha estat gràcies a una de les lectures més divertides del que portem d'any: The Importance of Being Earnest.

El llibre, per començar, és una obra de teatre, pel que és una lectura ràpida i, a més, molt aconsellable per algú que vulgui començar a introduir-se en la lectura d'obres en anglès. Les traduccions, de fet, fan perdre part de la gràcia i joc de confusions d'aquesta comèdia, en què Wilde juga amb l'homofonia del nom propi Ernest i de l'adjectiu earnest (que significa franc), és a dir, fa servir dues paraules que es pronuncien igual en la llengua anglesa. El joc té encara més gràcia si tenim en compte que l'argument de l'obra se centra en com els dos personatges principals (Jack i Algernon) porten una doble vida amagant-se sota el nom fals d'Ernest, una pràctica que dóna lloc a tot un seguit d'embolics que protagonitzen els múltiples girs de l'argument. Algunes traduccions en català segueixen el joc canviant el nom d'Ernest per el de Frank (que sona igual que l'adjectiu franc), mentre que en castellà es va optar per respectar el nom d'Ernest sacrificant el doble sentit.

The Importance of Being Earnest , jocs de paraules a banda, és una obra àgil en què les respostes iròniques, sardòniques i la sàtira social estan a cada intercanvi de paraules. Jack fa servir el personatge fals d'Ernest per enamorar a Gwendolen, i el seu amic Algernon decideix fer-se passar per Ernest, el germà fals de Jack, per enamorar la protegida d'aquest darrer, Cecily. Òbviament tots dos són rebutjats per les respectives famílies de les noies (malgrat elles enamorar-se'n pel simple fet de tenir el nom d'Ernest), i tot plegat explota quan les dues creuen estar promeses amb el mateix home, per, posteriorment, descobrir-se l'engany i resoldre's, finalment, amb la descoberta casual del veritable origen de Jack en tot un deus ex machina propi de les comèdies d'embolics. 

Amb tot plegat, Wilde se'n riu de l'aristocràcia i dels costums victorians, i es permet fer broma d'institucions tan sagrades com el matrimoni, les obligacions socials, les classes socials i la família. Els diàlegs entre Jack i Algernon ofereixen alguns dels millors moments de l'obra (el diàleg final del segon acte és potser de les escenes més divertides que he llegit mai), però, al mateix temps, traspuen aquesta elegància tan dandy, aquests jocs de paraules tan intel·ligents i fluïds alhora, que fan la lectura d'aquesta comèdia una autèntica delícia. 

La riquesa lingüística és tal que, fins i tot, l'obra va permetre la incorporació a la llengua anglesa de l'expressió bunburying, expressió que Algernon aplica quan detalla com fuig de les obligacions socials que no li venen de gust al·legant que està visitant el seu amic imaginari Bunbury. Des de llavors, bunburying va quedar incorporada a la llengua anglesa amb el sentit de defugir les responsabilitats socials al·legant una causa inventada. 

Estrenada sols cinc anys abans de la seva mort el 1900, The Importance of Being Earnest és considerada una de les obres més rodones de Wilde, però també l'origen de la seva caiguda en desgràcia, socialment parlant, ja que un incident vinculat amb l'estrena de la comèdia va ser l'embrió de la denúncia per homosexualitat que el duria a la presó i l'exili. Però abans d'obrir pas a la foscor, l'obra ens ofereix uns moments de llum i rialles que no us podeu perdre.



dimecres, 23 d’agost de 2017

Podcast conjunt amb Cuentitis Aguda: Harry Potter y la Piedra Filosofal

Juntament amb l'amiga de fa molts anys de Cuentitis Aguda, hem posat en marxa aquest estiu una relectura de la saga de Harry Potter, i anirem comentant en podcasts conjunts (en castellà) cadascun dels set llibres de l'univers màgic creat per J.K. Rowling.

Avui hem gravat i penjat la primera entrega, dedicada a Harry Potter y la Piedra Filosofal. En ella us expliquem com vam arribar al món de Harry Potter, quina és la nostra casa, vareta i patronus a Pottermore, i moltes reflexions sobre la novel·la: és de veritat la pitjor de tota la saga? Com funciona això de l'estructura circular? Quins personatges ens van agradar més i quina és l'escena que més destaquem?

Si ho voleu descobrir, feu clic a l'enllaç


dilluns, 17 de juliol de 2017

Redescobrint Disney: La Sirenita




Crec que si hi ha un ingredient audiovisual que vincularia amb la meva infància seria el de les pel·lícules Disney. Formen part del meu imaginari encara que ni recordi quan les vaig anar a veure al cinema, i encara que jo fos petita molt abans que a casa hi haguessin DVD's ni que s'hagués inventat això de la televisió a demanda.

Des de fa cosa d'un any, la meva relació amb Disney està revivint, en una mena de redescoberta mútua, de la mà de la meva filla, que és una obsessa de les seves pel·lícules animades. En aquesta retrobada tots dos som diferents: Disney ha canviat, però jo també ho he fet, i ens veiem mútuament de forma diferent a com ho féiem quan era una nena plorosa que anava a veure Bambi en algun programa doble al cinema (us en recordeu dels programes dobles? Cada cop que hi penso em sento vella). Per això, vaig pensar que seria divertit fer una sèrie d'articles de periodicitat irregular (com tot en aquest blog) en què parlés d'aquests films, els clàssics i també els nous, des d'aquesta nova perspectiva. La Lectora de Cuentitis Aguda em va animar a tirar endavant amb la idea, així que aquí hi som.

Però, per on comencem?



La Sirenita (The Little Mermaid) 1989
Dirigida per: Ron Clements i John Musker
Música de: Alan Menken
Veus originals:  Christopher Daniel Barnes (Eric), Jodi Benson (Ariel), Pat Carroll (Ursula), Samuel E. Wright (Sebastian)

"The men up there don't like a lot of blabber, they think a girl who gossips is a bore. Yet on land it's much preferred for ladies not to say a word. And after all, dear, what is idle babble for?"
Sabia que havia de començar aquesta sèrie d'articles per algunes d'aquelles pel·lícules de finals dels vuitanta i principis dels noranta en què Disney va viure com un renaixement, de la mà de la música espectacular d'Alan Menken. Crec que pels de la meva generació, aquest moment té dos grans noms propis: La Sirenita  i La Bella y la Bestia. He escollit la primera perquè, 1), no he pogut veure encara la nova adaptació amb personatges reals de la La Bella y la Bestia, i 2), perquè és un d'aquells films en què l'edat et dóna un canvi de perspectiva brutal.

En què es basa?
Com moltes altres obres de Disney, el film es basa en un conte original de Hans Christian Andersen. Probablement, el més famós de l'autor, ja que és el que va inspirar la popular escultura que hi ha al port de Copenhaguen i que és el símbol de la ciutat (si esteu atents, per cert, hi ha un moment de la pel·lícula en què Ariel es queda en exactament la mateixa postura que l'estàtua). Però com també passa sovint, l'adaptació és extremadament lliure, una decisió que, passats els anys, jo trobo d'allò més encertat. La història original d'Andersen (no us avorriré amb ella, la podeu llegir resumida aquí) és extremadament trista i espiritual, i crec que pocs nens l'haguessin disfrutat. No sóc ni molt menys contrària a incloure coses tristes a les pel·lícules infantils, en sóc defensora, però en aquest cas, la història original d'Andersen és literalment massa.
El problema és que en la seva adaptació, Disney va pecar de simplista i li va quedar una història que segurament hagués pogut ser una mica més complexa. Ariel, la nostra sireneta, és filla del rei del mar, Tritó, i viu amb ànsies de ser alguna cosa més que allò que li ve donat per naixement i somia en viure a la superfície. Tot es desencadena quan s'enamora d'un príncep a qui salva d'un naufragi i decideix donar la seva veu a la bruixa Úrsula a canvi de ser humana; tindrà tres dies per aconseguir enamorar al príncep Eric o es convertirà en esclava de la bruixa. El que Ariel no s'espera és que Úrsula té previst fer servir la veu de la sireneta per quedar-se el príncep per ella...

Com la veig avui?
Està clar que quan ets petita, de La Sirenita t'encanta Ariel, el seu cabell vermell, la seva veu meravellosa i la seva història d'amor amb Eric. Què romàntic, oi? Tot canvia quan te la mires sent més o menys adulta. Perquè, senyores i senyors, La Sirenita és una desfilada de personatges tontos: Ariel dient-nos orgullosa que no és una nena amb 16 anys (ha!), Eric que només s'enamora de la dona amb la veu correcta (en sèrio, Ariel, no li pots comunicar d'alguna forma que has tingut un accident que t'ha deixat muda? ), el rei Tritó que no va gaire més enllà, la gavina excèntrica... Sincerament, apostaria el que vulgueu que el matrimoni d'Ariel i Eric està ple de sirvents i altres malintencionats robant-los sense pietat mentre ells somriuen sense adonar-se de res.


Curiosament, davant d'aquest panorama, et trobes simpatitzant amb qui menys ho feies quan eres petita. Ursula. La bruixa del mar que t'aterrava de nena, ara és la dona a qui aplaudeixes durant cada aparició. Calculadora, pràctica i amb un passat interessant (quan va estar a palau? per què la van fer fora?), la seva exhibició mentre canta Poor unfortunate souls salva tota la construcció de personatges de la pel·lícula. (i et fa adonar-te que, de fet, Ursula no enganya a ningú i li explica clarament a Ariel com aniran les coses). Evidentment, se li acaba anant una mica el cap i volent dominar el món fent-se una geganta que provoca tempestes mortals i no sé quantes coses més, però és innegable que Ursula és, juntament amb el cranc Sebastià, l'única que pensa en tota la pel·lícula.

Per això, curiosament, com a mare trobo que La Sirenita no ofereix els millors models femenins (ni tampoc masculins). Per res del món vull que la meva filla sigui com Ariel i, si pogués, li diria que es fixi més en Ursula. Cosa que és impossible perquè, amb tres anys, viu aterrada d'ella.


Quin és el missatge per als pares d'aquesta pel·lícula? (perquè sí, totes les pel·lícules de Disney tenen un missatge pels pares que les veiem amb els nens). Que hem de respectar les decisions dels nostres fills i deixar-los escollir el seu camí, encara que sigui perillós, encara que signifiqui separar-nos d'ells. Que sí, d'acord, però no quan la teva filla té 16 anys, senyors de Disney... i no per un home al que ha vist cinc segons i amb qui ni tan sols ha tingut una conversa.

Per què la recomano?
Encara que ni tinguéssim a Úrsula, la música es raó suficient per veure La sirenita tantes vegades com aparegui a la teva pantalla. Va ser la primera pel·lícula que Alan Menken va fer per Disney, i li va valdre dos Òscars: a millor banda sonora, i a millor cançó per Under the Sea. Però el premi també l'hagués merescut cançons tan meravelloses com Kiss the Girl o , la meva favorita, Part of your world  (que m'al·lucina en el seu reprise). Crec que és dels millors musicals clàssics de Disney que hi ha, i va marcar un abans i un després en la companyia i la seva producció.

Un moment que destaqui
El fet que Úrsula robi la veu a Ariel dóna moments molt divertits pel que fa al treball dels actors que donen vida als personatges. El meu moment preferit és la cançó que Úrsula, disfressada de la misteriosa Vanessa, canta amb la veu d'Ariel. Suposo que per a les actrius que han donat veu al personatge ha estat una de les parts més divertides, i crec que l'espectador ho pot gaudir.



dissabte, 1 de juliol de 2017

Lleó l'Africà (Amin Maalouf)



El post d'aquesta setmana arriba amb retard, i la raó és que em costa força poder parlar d'aquesta novel·la. Potser perquè sigui d'aquests llibres que, per una banda, t'agraden, però, per una altra, no deixen tanta empremta com perquè una ressenya fluexi de forma natural. Lleó l'Africà, d'Amin Maalouf, arriba a la meva prestatgeria d'una forma força curiosa i suposo que frustrant per a ell: primer vaig començar a llegir-lo prestat de la biblioteca fa molts anys, i el vaig haver de retornar deixant-lo a mitges. Després, en una fira de llibres de segona mà a Barcelona vaig fer-me amb un exemplar propi per uns pocs euros, per després deixar-lo abandonat. Enguany, però, buscant algun llibre que no fos en anglès i que tingués pendent per casa, em vaig retrobar amb ell i va ser, finalment, l'intent definitiu.

Curiosament, fins que no m'he posat a documentar-me per fer aquest post, no he descobert que el protagonista de l'obra, el Lleó l'Africà del títol, és un personatge històric dels segles XV i XVI. Nascut a la Granada encara musulmana, va deixar la Península Ibèrica amb la Reconquesta per establir-se amb la seva família a Fes. Ja d'adult, iniciaria una tasca com a ambaixador que el duria a Tombuctú, Egipte i Constantinoble, entre d'altres, i que acabaria amb la seva captura per un vaixell cristià, que l'entregaria  a la custòdia del papa Lleó X. A Roma, es convertiria al catolicisme, continuaria amb la seva educació i escriuria la Descripció de l'Àfrica, principal document de l'època sobre el continent.

Maalouf, de forma  similar a com fa a Samarcanda, reconstrueix des de la ficció històrica la vida d'aquest personatge, que ens narra les seves peripècies en primera persona, en un escrit que dedica al seu fill. I ens ho fa amb un llistat de canvis d'escenari i de protagonistes pràcticament inesgotable, tal i com les referències històriques ens indiquen que va ser la vida del personatge: cada pocs capítols , en Hassan (que aquest és el seu nom real) canvia de ciutat, de país, d'amics i fins i tot de dona, sense que molt poques vegades aprofundim en com enyora el seu passat o quin record guarda dels que van ser tan importants per ell en el passat

Potser aquesta falta de continuïtat emocional és el que menys m'ha agradat del llibre, en què al final tot m'ha semblat un cúmul d'aventures molt ben narrades, però sense que cada nou escenari i elenc de personatges no semblin aportar gens de pes al personatge, que, senzillament, es va adaptant a les circumstàncies sense mirar gaire enrere. Canvia de dona i s'acomiada de fills (de sang o adoptats) sense que pàgines més endavant els recordi, un fet que, per mi, li treu versemblança  a la història.

Tot i això, la novel·la té punts forts. El principal, es troba a la primera meitat de llibre, en què la infantesa i juventut estan narrades amb un gran esforç per l'ambientació i tot un seguit d'anècdotes molt divertides. La meva part preferida és sens dubte els anys de Granada, potser per la proximitat geogràfica, però també perquè els esdeveniments històrics de fons i la història familiar (amb la segona dona i la seva filla amb què conviuen els pares de Hassan) la fan d'allò més interessant. La fugida a l'Àfrica i la vida a Fes també donen moments d'allò més interessants.

El problema és que, quan Hassan comença a sortir de Fes, la història per mi comença a decaure. Les seves expedicions com a ambaixador no tenen la mateixa ambientació tan rica i sensorial com les de Granada i Fes i costa imaginar-se les ciutats que descobreix. I, cap al darrer terç, els esdeveniments comencen a tenir lloc de forma massa ràpida, sense que hi hagi gaire temps de retenir els fets a la ment. Acabant amb la part a Roma que és, de llarg, la més avorrida.

Tot i això, si us interessa la cultura àrab dels segles XV i XVI, Lleó l'Africà és una novel·la ben escrita, ben documentada (fins on jo sé) i que us pot acompanyar com una entretinguda lectura d'aventures històriques per aquest estiu.

divendres, 9 de juny de 2017

Someday, Someday, Maybe (Lauren Graham)



Quan fa unes setmanes us vaig parlar del llibre que l'actriu Lauren Graham va escriure durant la gravació del revival de les Chicas Gilmore (i que es va publicar al mateix temps que Netflix estrenava els esperats nous capítols), ja vaig avançar que, després d'aquesta mena d'autobiografia / memòries de rodatge, també li havia donat una oportunitat a la primera novel·la escrita per l'actriu: Someday, Someday, Maybe, que es va publicar el 2013. En aquesta història, que també sembla tenir una forta càrrega autobiogràfica, ens traslladem al Nova York del 1995 amb la història de Franny, una jove aspirant a actriu que s'enfronta als darrers sis mesos del seu ultimàtum per aconseguir triunfar al món del teatre abans de retornar a la vida convencional que, teòricament, l'està esperant al seu poble natal.

El primer que s'ha de dir d'aquesta novel·la és que s'ha d'entendre com una història lleugera sense gaires pretensions. Una mena de chick lit que pretén ser una lectura de confort i divertida. I li he de reconèixer el mèrit on el té: és una història que enganxa i que es llegeix volant, ideal, per exemple, per llegir durant un viatge o similar. A mi em va acompanyar en el nostre cap de setmana a Milà i va ser ideal per a l'avió, ja que va contribuir a què el vol em passés volant!

Aquest probablement sigui el principal punt fort de l'obra. La història està narrada amb gràcia i el personatge protagonista, Franny, a mi em va caure força bé i fins i tot vaig simpatitzar amb les seves neures, però entenc que hi hagi gent que li acabi resultant insufrible. Els personatges secundaris, tot i que una mica plans, resulten divertits (la companya de pis que aspira a ser productora de cinema, el noi que somia amb ser guionista, els companys de classe d'interpretació de la Fanny...) i hi ha situacions que viu la Franny que directament em van fer esclatar amb rialles enmig d'un avió replet de gent.

Els punts febles de la novel·la, però, es troben per una banda en la seva sospitosa càrrega autobiogràfica. Franny viu a Nova York, va ser criada pel seu pare, vol triomfar a Broadway, treballa de cambrera a un restaurant i té un cabell impossible de domar... característiques totes elles que comparteix amb aquelles que Graham ens explica de la seva vida a Talking as Fast as I Can. Segurament les similituds amb la seva vida acaben aquí (o no, qui sap), però sincerament, tinc a Lauren Graham per algú prou intel·ligent per evitar caure en aquest recurs quan és, precisament, el que tot crític buscarà en la primera novel·la d'algú famós per ser actor.

L'altre punt negatiu de l'obra el podeu deduir del dit fins ara, i és la previsibilitat de tota la trama. No estem davant d'un llibre d'acció (bàsicament anem seguint a Franny en la seva desesperació per triomfar i les seves frustracions davant d'audicions que surten malament, feines en què va perduda, caigudes accidentals i agents que desapareixen), però sí que després de dos o tres capítols sabem per on aniran les coses. L'única sorpresa que Graham es permet és deixar un final obert, cosa que a mi em va agradar, però que, pel que he llegit, va desesperar molts aficionats del gènere.

Tot i jugar potser massa sobre segur (crec que l'habilitat per escriure de Graham  li donaria per arriscar-se una mica més) i algunes irregularitats, aquest és un llibre que promet unes hores d'evasió, un somriure a la cara i un passeig per les interioritats del món del teatre / cinema / publicitat de la mà d'algú que el coneix de primera mà, que sempre és interessant.

Someday, Someday, Maybe, de Lauren Graham. Ballantine Books Inc, 2013. En el moment d'escriure aquest post, el llibre no estava editat en castellà ni català.