dilluns, 24 d’abril de 2017

Sant Jordi 2017





Una tradició ineludible en aquest blog, sigui quin sigui el context, és aquest post de balanç de Sant Jordi. Després que els IMM hagin mort en el meu cas per falta de materialitat (bàsicament compro llibres electrònic i els descarrego al meu Kindle), Sant Jordi sempre és una petita excepció en què intento fer-me amb llibres en paper. Tot i això, el fet que aquí sigui difícil trobar llibres en anglès, i que Sant Jordi (i més si cau en diumenge) sigui un dia complicat per regirar llibreries), ha provocat que enguany la meitat del botí sigui en format digital.


  • La tristeza de los ángeles, de Jón Kalman Stefánsson. Enguany no tenia gaire clar quin llibre volia per Sant Jordi, ja que cap de les novetats em cridaven l'atenció, i em fa molta recança haver de comprar traduccions d'autors anglosaxons dels quals puc aconseguir al moment el llibre electrònic en anglès. Així que he anat a la llibreria i m'he deixat endur, regirant sobretot entre els autors no anglosaxons. I així he topat amb aquest llibre islandés (veureu que Islàndia és un tema recurrent aquest Sant Jordi) que, de fet, és el segon d'una trilogia, cosa que desconeixia al comprar-lo. Espero poder llegir-lo sense problemes com a llibre independent i, si m'agrada, qui sap, potser seguir amb la trilogia.

  • Domingo, d'Irène Némirovsky. Una altra descoberta regirant prestatges a les llibreries ha estat aquest recopilatori d'històries curtes d'aquesta autora nascuda a Ucraïna a principis de segle, però establerta a França. No coneixia a l'autora, però la premissa de les històries m'ha semblat interessant i, de nou, una oportunitat, doncs, per poder anar més enllà si m'agrada el seu estil.

  • Burial Rites, de Hannah Kent. Havia llegit i escoltat moltes meravelles d'aquesta autora australiana, de la qual aquesta és la seva primera novel·la. Està traduïda al castellà, i si l'hagués trobat avui segurament hauria caigut, però ha estat impossible, així que finalment m'he fet amb l'edició electrònica en anglès. L'acció està situada a Islàndia, així que us podeu imaginar que faré més d'un viatge a aquelles latituds en les properes setmanes. La veritat és que em moro de ganes de descobrir Hannah Kent, així que no crec que trigui gaire a començar-lo.

  • Bonus track: The Princess Diarist, de Carrie Fisher. Aquest llibre sí que me l'he trobat per les llibreries, però en la seva traducció en castellà, i tenia clar que volia llegir a Carrie Fisher (l'actriu famosa per donar vida a la Princesa Leia de Star  Wars i tristament desapareguda aquest passat desembre) en la seva llengua original.  He llegit molt bons comentaris sobre la seva capacitat narrativa, i tinc força curiositat per saber com va viure el rodatge de la saga original, que és el que recullen aquests diaris retrobats per l'actriu. Em fa força recança tot el mediàtic tema de l'affair amb Harrison Ford, però estic convençuda que trobaré moltes més coses interessants. 


dilluns, 10 d’abril de 2017

Lady Susan (Jane Austen)



És un petit plaer, malgrat que efímer, poder llegir obres de Jane Austen que són noves per mi. Després d'infinites relectures a les seves sis novel·les més conegudes, de tant en tant topo amb alguna edició d'obres de joventut o alguna obra incompleta. Tot i això, fa molt de temps que era conscient que tenia pendent Lady Susan, una novel·la epistolar que Jane Austen va escriure el 1794 (amb tan sols dinou anys) però que mai no va intentar publicar. Apareixeria impresa molt després de la seva mort, el 1871.

Nota anecdòtica: Lady Susan era l'única novel·la de Jane Austen que habitualment em trobava a la biblioteca del meu poble. Sí, també tenien una còpia d'Orgull i Prejudici, però el primer cop que em vaig apropar a la secció Jane Austen, en plena moda austeniana per l'estrena de Sense & Sensibilty d'Ang Lee, aquesta és l'única obra que hi vaig trobar. I me la vaig endur a casa, vaig llegir una plana i la vaig retornar tal qual, perquè al meu jo adolescent una novel·la epistolar no li venia de gust. Després em trobaria amb Emma i altres de les seves obres, i començaria una història d'amor, però mai vaig tornar a agafar Lady Susan del seu prestatge.

I tot això ens porta al meu jo amb 33 anys que es va fer amb un d'aquests llibrets que per pocs euros inclouen l'edició de Lady Susan amb dues de les obres incompletes més conegudes de Jane Austen: Sanditon (que va deixar inacabada al morir) i The Watsons. Com que odio les obres inacabades, no comentaré gran cosa d'elles. The Watsons la vaig deixar a mitges (algun dia hi tornaré, i Sanditon em va fer la impressió d'acabar just quan començava l'acció, així que poca cosa més puc dir. El que sí vaig devorar i disfrutar va ser aquesta Lady Susan.

Com ja he dit, Lady Susan s'explica completament a través de cartes, a excepció d'un petit epíleg final. Jane Austen va tenir ella mateixa una important producció epistolar que s'ha editat repetides vegades (i de la qual, de fet, en manquen algunes que va destruir la seva germana quan va morir l'autora), així que en aquesta breu novel·la l'autora fa tota una exhibició de saber explicar una novel·la a través d'unes peces tan breus i condicionades com són unes cartes. Aquesta era una estructura que Austen va fer servir força en la seva joventut i, de fet, era l'estructura original de Sense & Sensibility fins que es va decidir a reescriure-la amb un format narratiu més tradicional.

Al contrari del que ens faria pensar el fet que sigui una obra de joventut, Lady Susan és l'única obra de Jane Austen que no està protagonitzada per algú relativament jove (Anne, de Persuasion, és la més gran i està al final de la vintena). Lady Susan Vernon és una vídua amb una filla en edat de casar-se, que arriba per sorpresa a casa del germà del seu difunt marit i la seva dona. Amb la correspondència de la mateixa Lady Susan i la de la seva cunyada, Catherine Vernon, es va desgranant el perfil dels personatges. I és que Lady Susan no sols és atípica per edat, també per caràcter. Coqueta, egoista, conquistadora, calculadora... aviat ens assabentem que arriba a buscar refugi a la casa del seu cunyat perseguida per un escàndol. I les seves arts seductores, que resulten irresistibles per molts homes més joves que ella, aviat es posen en marxa per encandilar el germà de la seva cunyada, Reginald de Courcy.

L'acció no va gaire més enllà d'això: mentre Lady Susan fa gal·la de la seva personalitat condemnable amb les cartes a la seva amiga, la seva cunyada s'escandalitza i la critica contínuament en la seva correspondència amb la seva mare. I tot i que el final és moralment esperable, el cert és que tota la novel·la traspua una certa fascinació per aquesta maldat calculadora de Lady Susan, que crea fins i tot empatia amb el lector. En definitiva, la lectura resulta fascinant perquè la mateixa Lady Susan ho és, malgrat i ser tota una antiheroïna, a diferència de les altres protagonistes de les novel·les d'Austen.

Tot plegat, ens fa pensar que si la Jane Austen de 19 anys va ser capaç de fer aquesta obra tan trencadora amb la literatura de l'època, què ens hauria pogut deixar si no hagués mort tan jove? Assumint que l'èxit com a escriptora li hauria fet allunyar-se progressivament de les convencions socials que, segurament, van filtrar moltes de les idees presents a Lady Susan per centrar-se en heroïnes molt més acceptables pel públic de l'època. Tota una llàstima que mai no en puguem saber la resposta.

dimecres, 29 de març de 2017

Medici: Masters of Florence (Temporada 1)

"I can say that I can change the world, but if you let me I can change the world for us. Make this vision all brand new"
Quan fa unes setmanes vam parlar de la sèrie britànica Victoria ja us vaig avançar que aviat faria un post sobre una altra sèrie que he vist darrerament: Medici. Masters of Florence (Los Medici: Señores de Florencia en la seva versió traduïda de Movistar +). Es tracta d'una coproducció italiana i britànica que, per tant, barreja actors britànics i americans (que copen bàsicament els protagonistes)  i italians (que assumeixen molts secundaris). La sèrie explica els inicis de la dinastia dels Medici a la ciutat estat de Florència a cavall entre el Trecento (segle XIV) i el Quatroccento (segle XV), centrant-se en la vida de Cosimo de Medici (Cosme el Vell), que es considera un dels personatges clau pel pas de l'edat Mitjana a la Moderna, així com per la nova concepció de l'art com a mecenes i instrument del poder.


Abans de res, us diré que és una sèrie que m'ha enganxat i he disfrutat. Però per fer-ho, sobretot si veniu del món de l'interés per l'història i l'art (que sigui probablement un dels motius que us porti a començar a veure la sèrie), heu de tenir en compte que els Medici no pot ser considerada gairebé una sèrie històrica. És bàsicament un thriller polític que pren com a teló de fons una època històrica i uns personatges, però prenent-se moltíssimes llibertats en l'adaptació dels fets històrics, inventant i manipulant els fets documentats. No espereu aprofundir en els orígens del mecenatge artístic, en la transició de la societat medieval a la moderna o en l'organització política florentina. La història aquí és una altra. Això sí, pel que tinc entès, és dels primers cops que una producció italiana se centra en l'època del Renaixement, un període que, sorprenentment, s'ha obviat tradicionalment a la televisió. I malgrat totes les llibertats creatives, la sèrie sens dubte pot ser una porta d'entrada per aquells que vulguin aprendre pel seu compte més sobre els personatges i fets d'aquest moment històric.

El principal motiu de la sèrie és la mort en estranyes circumstàncies del patriarca dels Médici, Giovanni de Medici (interpretat per Dustin Hoffmann). Aquest és el motiu que impulsa la sèrie al llarg de tota la temporada i el responsable dels principals girs. Per tant, podríem dir que és una sèrie de detectius, però amb espases i arquitectura renaixentista de fons. Els Médici és també una sèrie que millora, i molt, conforme va avançant: no és fins que arribes a la meitat de la temporada (formada per vuit capítols) que veritablement entusiasma. Fins llavors, un té la sensació que la sèrie no acaba d'arrencar. Fins i tot, la gran presència de flashbacks a la joventut de Cosimo en alguns capítols fan dubtar sobre quina és la història que es vol explicar: la de la seva joventut? o la del seu ascens al poder a Florència després de la mort del seu pare?

Com ja us he dit, la sèrie es pren moltes llicències creatives amb la història real dels Medici: no hi ha cap testimoni que Giovanni de Medici morís enverinat, i es canvien sense pietat aspectes com el nombre de fills dels personatges, l'ordre en què neixen o fins i tot el moment de la seva mort. Això es fa tant amb el clan Medici (format per Cosimo, el germà Lorenzo, el fill Pietro i la dona de Cosimo, Contessina), com amb els clans rivals (Albizzi i Pazzi). Però si ho accepteu, com a sèrie funciona. Tot i això, evidentment, si us agrada la història o la història de l'art lamentareu les oportunitats perdudes. Per mi, és una llàstima que no s'aprofunditzi més en el mecenatge artístic de Cosimo, que, tot i present, queda reduït. Brunelleschi apareix, però poc (malgrat que la cúpula de Santa Maria dei Flori té un paper important en les motivacions de Cosimo). Donatello (amic personal de Cosimo) és una anècdota, i Michellozzo sols és mencionat un cop, sense ni tan sols cap referència al palau Médici on se suposa que viu la família. Evidentment, tot el mecenatge literari ni tan sols és mencionat.


De la mateixa forma, és una llàstima que un surti de la primera temporada tan confós sobre el funcionament polític de Florència com ho estava al principi. És cert que les ciutat estat italianes eren una realitat complexa d'explicar, però, de nou, si Isabel  de TVE va ser capaç d'explicar i entusiasmar explicant el pas de l'estat medieval al modern, estic convençuda que una sèrie pot explicar aquesta peculiar realitat política i ser atractiva al mateix temps. I una queixa similar tinc en el paper de la dona: com és normal en ple segle XXI, la sèrie dóna protagonisme al paper de les dones, que, obligades pel context històric a un segon pla, fan demostracions també del seu poder clau. La sèrie aquí ho centra tot en el personatge de la dona de Cosimo, Contessina de Bardi. El personatge em va encantar, però em resulta molt trist que la dona de Pietro de Medici (fill de Cosimo i Contessina), Lucrezia Tuornabuoni, quedi en canvi reduïda, quan precisament d'ella està documentada la seva activitat com a poetessa i se'n conserven cartes en què fa apologia dels drets de les dones. Espero que la segona temporada s'atreveixi a aprofundir en tot plegat.

Contessina en mode badass


Sigui com sigui, i un cop obviem aquestes queixes, la sèrie pren algunes postures valentes. I no sols per ser de les poques en què el gir argumental clau em va sorprendre i agradar. La principal, però, és dibuixar un protagonista principal que no cau bé i que s'equivoca, és injust i fins i tot pren accions condemnables. Probablement, costa entrar als Medici perquè la sintonia amb Cosimo és difícil d'assolir: seriós, callat, no somriu, no tracta bé la seva dona i fill, està obsessionat amb obres com una cúpula i no deixa de sentir-se un màrtir de Florència quan, com bé apunta en una escena el papa Eugeni IV, no queda gaire clar si de veritat busca glorificar la ciutat i Déu, o senzillament el seu nom. En aquest context, la sèrie ens apunta, o ens planteja de forma clara en altres casos, decisions molt condemnables (el final del capítol 6, Ascensió, és el moment clau en aquest sentit) i que sols són perdonades o bé per la bondat dels que l'envolten, o bé perquè políticament sap moure els fils perquè a la gent no li quedi un altre remei que acceptar-lo. I enmig de tants defectes, una es troba prenent una gran estima a Cosimo (i no sols perquè darrere hi ha la cara bonica de Richard Madden), sinó perquè la sèrie t'ensenya algú que va tenir molt de poder i el va fer servir per canviar el món que el rodejava, però no sempre de la forma més adequada. De fet, sóc de l'opinió que qualsevol que mai ostenti poder, és impossible que l'assoleixi de forma èticament impecable. El meu únic però és que la sèrie fa la petita trampa de pujar uns quants nivells la maldat dels clans rivals per fer quedar els Médici com herois, tot i que molt sovint són els altres membres de la família, i no Cosimo, els responsables de contrarrestar això.



I nota final pel que crec és un dels ingrediens clau de l'èxit de la sèrie: la seva cançó principal. El tema de Paolo Buonvino i Skin és tan bo que et fa venir ganes de veure la sèrie sols d'escoltar-lo (ho sé perquè jo vaig decidir veure-la després de sentir-la!). Les diferents parts del tema van apareixent estratègicament al llarg de l'estructura dels capítols, sense mai repetir-la. Sincerament, crec que sense aquesta cançó la sèrie no agradaria ni la meitat del que agrada; curiós, però aquesta és la màgia de l'audiovisual



Medici, Masters of Florence (2016). Creada per Frank Spotnitz i Nicholas Meyer. Produïda per Rai Fiction i Big Light Productions. Cast principal: Richard Madden, Stuart Martin, Annabel Scholey, Guido Caprno, Alessandro Sperduti.

dimecres, 22 de març de 2017

A la caza del amor (Nancy Mitford)



De vegades, les novel·les que semblen plantejades sense gaires aspiracions són les que acaben enamorant-nos més fàcilment. Crec que A la caza del amor, de Nancy Mitford, és un exemple de com una història relativament curta i sense un argument que vagi més enllà de la vida amorosa de dues cosines pot resultar un llibre d'allò més addictiu i que ens fa pensar més enllà del que tenim a la superfície.

A la caza del amor va ser la meva primera experiència amb Nancy Mitford. Vaig descobrir el clan familiar amb l'autobiografia de Jessica Mitford que vaig llegir el 2014 (podeu llegir l'entrada que vaig fer al blog aquí ) i llavors ja em va quedar clar que havia d'endinsar-me en la prolífica producció literària de Nancy. La britànica és la més coneguda de les germanes Mitford i les seves obres són famoses, precisament, per prendre elements d'inspiració de la curiosa vida familiar d'aquest clan aristòcrata britànic.

L'obra ens explica la vida de dues cosines: Linda, filla d'una família aristòcrata i terratinent de l'Anglaterra rural, i Fanny, la cosina abandonada pels seus pares i que és educada per la tieta soltera, però passa llargues temporades a casa de Linda. Tot i que els primers capítols ens poden enganyar, ja que tota l'obra està explicada des de la perspectiva de Fanny i se'ns planteja el casament de la seva tieta / tutora com l'element que canviarà la vida de les protagonistes, la història se centra sobretot en la vida de Linda. L'esbojarrada Linda que ho fa tot per viure l'amor ple, el que la consumeix, sense importar-li les convencions ni la mateixa comoditat o moralitat.

Tal i com passava a l'autobiografia de Jessica Mitford, aquesta obra es divideix en dues parts. La primera se centra en la infància de Linda i Fanny, i on es recullen moltes de les excentricitats de la família de la primera, que guarden molts paral·lelismes amb els de la família Mitford real. En la segona part, seguim a la Linda adulta en la seva història a la recerca d'emocions plenes, rebutjant el paper convencional de la dona (esposa soferta, mare abnegada) i cercant quelcom més a la vida, malgrat que això signifiqui acabar consumint-se a la flama. Vist sota la perspectiva de Fanny, que ens va explicant tangencialment com opta per una vida més estable i plenament satisfactòria (sota el seu prisma personal), allunyant-se de l'exemple dels seus pares esborrajats, sembla que la història vulgui condemnar les opcions de vida de Linda. Però Nancy Mitford és prou intel·ligent per deixar la porta oberta: qui és més feliç, l'abnegada Fanny, o la rebel Linda que abraça com a èxit els seus mesos de felicitat plena, tot i que amb data de caducitat? Tot plegat, ensenyant-nos també les víctimes d'aquesta darrera opció de vida.

Sens dubte, la història de Nancy Mitford beu molt de la tradició literària britànica, i crec que és fàcil retrobar-hi les traces de Jane Austen. No sols en la ironia que omple cadascuna de les planes i que fan de la lectura tot un plaer, sinó fins i tot en les seves línies argumentals: com si fos una Sentit i Sensibilitat passada per la mirada crítica del feminisme incipient i  que nega la condemna absoluta a la passió de Marianne (aquí Linda). O una nova Mansfield Park en què Fanny (aquí sota el mateix nom) trenca el silenci per explicar-nos la seva admiració per qui representa el contrari del que ella escull per la seva vida.

En definitiva, A la caza del amor ha estat una introducció rodona al món de Nancy Mitford, i espero anar-hi retornant de tant en tant, per descobrir-hi nous detalls d'una narradora que crec que ofereix molt per descobrir.

A la caza del Amor, de Nancy Mitford. Editada en castellà per Libros del Asteroide.

diumenge, 19 de març de 2017

Un cap de setmana a Milà

El primer cap de setmana de març vam fer una escapada en parella (és a dir, sense nena) a Milà, una ciutat que tenia moltes ganes de veure i que, per la seva proximitat, és ideal per una excursió d'aquest tipus. Feia temps que no us parlava aquí de cap viatge així que us faig un petit resum de l'escapada de quatre dies, per si a algú li pot servir d'inspiració o ajuda.


  • Dia 1: Dijous. Vol, trasllat i Milano Navigli
Per anar a Milà vam optar per volar amb Vueling. Tot i la mala fama de la low cost, no vam tenir cap tipus de problema i tant el vol d'anada com de tornada van arribar fins i tot abans d'hora. El vol d'anada va sortir a migdia, així que vam arribar a Milano Malpensa (que és el principal aeroport internacional de Milà) a quarts de cinc de la tarda. El principal problema, però, de Malpensa, és que està molt lluny de la ciutat i es necessita una hora de trasllat. El viatge es pot fer en autobús (més barat, però més llarg) o en tren. Nosaltres vam optar pel segon, i entre que vam haver d'esperar mitja hora a què passés un tren amb destinació a Milano Centrale (que és on estava el nostre hotel) i que vam topar amb saturació ferroviària, no vam arribar al centre fins gairebé les set de la tarda. Per sort, la impressionant arquitectura de l'estació de Centrale va compensar el llarg trajecte, malgrat la gran quantitat de gent que hi havia.

L'hotel va ser el Best Western Atlantic, situat literalment a cinc minuts de l'estació de Centrale i amb una entrada al metro a dos. És una zona repleta d'hotels i amb restaurants (majoritàriament de qualitat mitjana - baixa, pensats per turistes, però que et poden salvar d'una nit de cansanci).

Per sopar vam optar, però, per anar fins a Milano Navigli, que és la zona de canals de la ciutat, repleta de locals per prendre copes o sopar. Molt agradable per anar-hi a la nit. De casualitat vam escollir per sopar el restaurant Officina 21, una antiga nau transformada en un restaurant preciós i amb una cuina força bona.


  • Dia 2: Divendres. Il Duomo, Ca'Granda,  Castello Sforzesco i Contraste
La previsió del temps no ens va enganyar i els dos dies complets que teníem a Milà va estar plovent sense parar. Un contratemps, però anàvem preparats per sobreviure. La primera parada obligatòria és la catedral o Duomo. L'edifici és d'estil gòtic i crida molt l'atenció l'interior per l'alçada de les seves naus i la decoració dels vitralls (n'hi ha de preciosos a l'absis). La façana, la part més popular de la catedral milanesa, tot i recrear l'estil gòtic és del segle XIX, tot i que no per això deixa de ser impressionant. Però el millor de tot és que la visita al Duomo és pot completar amb la pujada a la teulada. Malgrat la pluja, és una visita molt i molt especial i que no us podeu perdre. Un consell: al Duomo és habitual fer cues per tot, així que, si podeu, compreu les entrades on-line amb antel·lació, i us estalviareu la cua de les taquilles. No us salvareu de l'espera per entrar a l'interior o la llarguíssima per pujar a la teulada (la pujada a peu és molt assumible, no cal que invertiu en l'ascensor si no teniu algun impediment físic). L'entrada combinada per a la catedral i la teulada inclou també la visita a les restes arqueològiques de les basíliques construides des d'època romana al solar, que és també molt interessant.

Un cop acabada la visita al Duomo, val la pena acostar-se a la galleria Victorio Emmanuelle II, on sota cobert s'hi amaguen les firmes de moda més cares (tot i que comprar a qualsevol barri de Milà roba és caríssim). Imprescindible buscar el mosaic del toro i fer-hi tres voltes amb el peu sobre els seus testicles per tenir bona sort. Un cop a l'altre extrem, us podeu acostar a veure la façana de la famosa l'Scala.

Després de dinar, vam acostar-nos a Ca' Granda, l'antic hospital de la ciutat i ara seu universitària. És un disseny del renaixentista ll Filarete dins del projecte de ciutat ideal Sforzinda. La visita és gratuïta i la visió dels seus claustres us asseguro que fa valdre la pena allunyar-se del circuit turístic.

Tornant a les masses de turistes, però, vam enfilar cap al castell Sforzesco, on, a banda de passejar pels seus patis, es poden visitar també diversos museus. Nosaltres tan sols ens vam acostar a veure la Pietà Rondanini de Michelangelo, que és una de les obres mestres que s'amaguen a Milà.

La jornada va acabar amb un sopar ben especial, al restaurant Contraste, un dels més populars i novedosos de la ciutat. Tot i que se surt del preu habitual (sense arribar, però, a l'extrem dels estrelles Michelin), és una experiència molt interessant si us agrada la cuina moderna.



  • Dia 3: Dissabte. Montenapoleone, Sant'Ambrogio i Pinacoteca di Brera
Si divendres ja plovia, dissabte encara el temps va ser més inclement, amb pluja més forta i vent. Tot i això, estàvem decidits a seguir amb el plànning. Primera parada, un tomb pel barri de Montenapoleone, on es concentren en un quadrat les botigues més cares de la ciutat. Tot seguit, metro fins a Sant'Ambrogio, una basílica d'estil romànic preciosa. Tal i com passava el dia anterior a Ca'Granda, la visita a la basílica és gratuïta i tan sols cal evitar entrar-hi quan hi ha misses o alguna altra celebració religiosa.


Després de dinar al barri de Brera (ple de botigues de disseny de preus també altíssims) vam refugiar-nos de la pluja a la Pinacoteca di Brera. A Milà hi ha dues grans pinacoteques, aquesta (famosa per obres com la Mort de Crist de Mantegna) i l'Ambrosiana, que hauré de veure en una segona visita. Brera val molt la pena no sols per la quantitat d'obres interessants de pintura italiana que hi tenen (s'hi concentren moltes pintures que Napoleó va prendre d'altres ciutats italianes i dipositar a Milà), sinó també per un concepte de museu molt modern i interssant. Podreu veure fins i tot els magatzems i el taller de restauració.

Amb això i un gelato per Brera (el sol s'havia decidit a sortir mentre estàvem dins de la pinacoteca) va culminar la nostra visita a Milà. Aquella nit, molt cansats, vam sopar al barri de l'hotel i al matí següent, com que el nostre avió sortia a la una del migdia, tot just vam tenir temps de deixar l'hotel i dirigir-nos cap a Malpensa de nou en tren. Ens queden pendent coses, sobretot conèixer la zona dels llacs propers a Milà, on ni el temps disponible ni la pluja ens va permetre plantejar-nos una incursió. Un altre cop serà.