dilluns, 22 d’agost de 2016

The Wizard of Oz (L. Frank Baum)


The Wizard of Oz (El Màgic d'oz) va ser el darrer llibre que vaig poder afegir a la llista de llibres llegits el 2015, i un pas més endavant en el meu repte de The Classics Club (si no saps de què parlo, pots llegir de què va aquest repte aquí). Tenia moltes ganes de llegir aquest llibre ja que el film del mateix nom, estrenat el 1939, és una pel·lícula que va marcar la meva infància, però, a més, l'univers creat al seu voltant en la cultura popular també m'atreu molt, com demostro a les meves crítiques del musical Wicked i del llibre en què es basa, de Gregory Maguire.

El primer que sorprèn en llegir la novel·la és que la història és molt diferent de la que s'explica a la pel·lícula. I tot i que hi ha elements que potser tenen més sentit en el format novel·la (la història dels tres personatges que acompanyen a Dorothy pel país d'Oz, és a dir, l'home de llautó, l'espantaocells i el lleó, és el principal exemple), en general, he de dir que trobo més rodona la interpretació de la història que fa la pel·lícula. Potser és el costum, o potser és que el llibre crec que és massa infantil per descobrir-ho en etapa adulta (un altre tema és tornar-hi si el vas llegir de petit). O potser senzillament no el vaig llegir en el millor moment mental.

Les aventures de Dorothy per trobar el Màgic d'Oz i aconseguir que aquest l'ajudi a tornar a casa seva a Kansas són molt més variades que a la pel·lícula. El principal és el fet que el principal antagonista a la versió per la pantalla gran (la Bruixa Dolenta de l'Oest) aquí no és més que un personatge secundari que protagonitza una petita part de l'acció. Cosa que trobo trista perquè aquest és el millor personatge del llibre i, com a mínim en aquesta història, no es desenvolupa gens (no sé si en la dotzena de llibres més que va escriure Baum sobre l'univers d'Oz hi té més protagonisme). Així, de fet, la pel·lícula se centra en una de les peripècies que han de viure els protagonistes per aconseguir que el màgic els doni el que volen, mentre que a la novel·la es troben moltes més dificultats, i algunes fins i tot amb resultats més cruents que els que apareixen a la gran pantalla.

Mentre que a la pel·lícula tota l'aventura acaba sent un somni de la petita Dorothy (per tal de deixar-nos ben clar a tots que hem d'obeir als adults que ens cuiden i no fugir de casa, ja que, al cap i a la fi, there's no place like home), a la novel·la totes les aventures a Oz formen part de la "realitat" i, de fet, Dorothy hi torna a les novel·les que Baum va escriure com a seqüeles (com a mínim, a la següent). I igual que el personatge de la Bruixa Dolenta de l'Oest (batejada com Elphaba per Maguire) creix al film, també ho fa la bruixa bona, Glinda, que a la novel·la tan sols apareix al final de la història, i no actua com a protectora perpètua de la protagonista com passa a la pel·lícula. Cosa que evita la situació com a mínim estranya del film, en què Glinda envia a Dorothy a tot un seguit d'aventures que li poden costar la vida per dir-li al final.... que la capacitat de tornar a casa la tenia ella soleta des del principi (Gràcies, Glinda).

I la diferència més important i més icònica de totes: les sabates que Dorothy hereta de la Bruixa Dolenta de l'Est no són vermelles, sinó platejades!!! Reconec que aquesta és la diferència que més em va costar acceptar. I entenc que en plena exhibició del color a pantala, al Màgic d'Oz les canviessin de color. I perquè són més maques, això també.

Malgrat que no deixa de ser un llibre infantil, crec que El Màgic d'Oz és un llibre imprescindible en tota repassada de clàssics, així que us recomano que el poseu a la vostra llista. Jo continuo preferint la pel·lícula, però va ser interessant descobrir l'origen d'un fenomen cultural com el creat per aquesta història.

dilluns, 25 de juliol de 2016

Longbourn (Jo Baker)


Crec que he comentat diverses vegades que no sóc gaire aficionada a tot l'univers de seqüeles, preqüeles i llibres inspirats en les novel·les de Jane Austen. El repertori, però, és tan infinit, que és inevitable que si estàs una mica connectada a l'univers austenià, hi hagi alguna proposta que et cridi l'atenció. Sovint, com em va passar amb Death Comes To Pemberley, el resultat acostuma a ser decebedor o, com a molt, una lectura entretinguda i que oblidaré tot seguit. Aquesta novel·la de Jo Baker és, però, una d'aquelles excepcions que m'encanta trobar-me.

Per començar, Longbourn no és ben bé el típic llibre inspirat en les novel·les d'Austen. En comptes de plantejar un univers alternatiu, una preqüela o una seqüela, el que fa la seva autora és prendre l'univers d'Orgull i Prejudici com a teló de fons i, a partir d'aquí, plantejar una història original. I ho fa amb un recurs que m'encanta: fixar el focus d'atenció en els criats de la casa de la família Bennet, Longbourn.

A partir d'aquesta premisa, la història de Longbourn és cent per cent original, i els esdeveniments de la novel·la senzillament van traient el nas de tant en tant per l'acció principal, pràcticament com una clucada d'ull al lector que coneix de memòria la trama d'Orgull i Prejudici. Això ens permet, per exemple, conèixer de forma puntual les interioritats de Pemberley o fins i tot veure una altra vessant del final "feliços per sempre" de la història d'amor entre Elizabeth Bennet i Mr Darcy. Però, com ja he dit, són petits detalls que el lector apassionat d'Austen entendrà, però que el lector més casual o que, fins i tot, no coneix l'univers austenià, pot tranquil·lament ignorar.

Un cop aclarit això, la novel·la és bàsicament una història d'amor, però amb un treball de personatges interessants, que trobo que és una de les formes en què una història romàntica em pot satisfer. Ben escrita, i fins i tot ben documentada fins a l'extrem detall per encaixar correctament en la trama de la novel·la d'Austen, us asseguro que ben ràpid els personatges de Longbourn us tindran el cor robat i no us caldrà cap aparició estel·lar dels famosos protagonistes d'Orgull i Prejudici per enganxar-vos. Una història en què també hi juga un paper important el misteri i algun gir narratiu que, sense ser revolucionari, ajuda a fer avançar la trama de forma creible.

Així que una bona novel·la que segurament allunyarà alguns lectors per la seva relació amb l'univers austenià, però per la qual us recomano deixar enrere els vostres perjudicis, especialment si us agraden les històries sobre els habitants més silenciats de les cases senyorials del segle XIX i una bona història de personatges.

dilluns, 23 de maig de 2016

Favorits de primavera

Com que m'he saltat el post de favorits d'uns quants mesos enrere, avui faré un recopilatori d'alguns productes / objectes / espais / xarxes socials que m'han agradat especialment durant aquesta primavera. He intentat frenar-me amb el tema maquillatge i bellesa, que és un tema que m'ha obsessionat en els darrers mesos. Podem dir que després de la "foscor" en què cau la teva cura personal després de tenir un bebé, jo he tingut una espècie de renaixement en què he intentat anar tenint una mica de cura de la meva imatge... I producte a producte, prova a prova, podem dir que he ocupat tot el nostre lavabo de productes, la majoria dels quals tard o d'hora aniran apareixent per aquesta secció.

Els escollits pels Favorits de Primavera, però, són...


  • Un producte de maquillatge: la Paleta d'ombres d'ulls Flawless Matte de Make Up Revolution London. Una de les meves obsessions pel que fa al maquillatge són les ombres d'ulls i, especialment, les paletes. Sempre dic que no em compraré més perquè en tinc masses, però acabo caient en la temptació de nou. I aquesta ha estat la meva darrera adquisició, totalment impulsiva després de topar-me amb ella. Make Up Revolution és una de les marques low cost que més m'agraden en paletes d'ulls (en tinc una altra de la seva marca associada I Heart Make Up i em sembla una meravella pel preu que té). Aquesta paleta inclou 32 ombres d'ulls, totes elles mat, que són el tipus d'ombres que trobo més portables pel dia a dia (i us sorprendríeu del domini de la purpurina en aquest món). Com podeu veure, totes elles són uns colors molt portables i us asseguro que la qualitat és boníssima. Tinc una altra mini paleta d'ombres mats de les considerades "bones", la Naked Basics 2 d'Urban Decay, que val tres cops més que aquesta i sols inclou sis ombres, i us diria que l'acabat és gairebé idèntic en tots dos casos (i m'agraden més els colors de la barata!). 

  • Una botiga: Tiger. Em va resultar força graciós quan fa un temps la cadena danesa Tiger va començar a obrir botigues a Barcelona, ja que em va suposar tot un flashback a l'any 2005. Llavors jo estava d'Erasmus a Suècia i allà les botigues Tiger eren gairebé un element d'adoració entre els estudiants, pels seus preus i productes. Tot i això, he hagut d'esperar, i molt, a que obrissin botiga a Tarragona, esdeveniment que s'ha produït finalment aquesta primavera. I, evidentment, a casa ja tinc alguns productes: portaespelmes, coixí, llums de colors... i productes més consumibles com farcit per amigurumis o líquid per fer bombolles, que la meva filla en gasta com si fos aigua normal de l'aixeta... M'ha resultat especialment divertit que encara venguin alguns dels productes que ja vaig comprar fa onze anys a Suècia!


  • Un producte de cura facial: el contorn d'ulls de Rosa Mosqueta de Weleda. Amb l'edat que tinc ja he hagut de començar a introduir productes de cura facial que incloguin tractaments anti-edat, després de deixar per fi enrere l'acnè. Bé, com a mínim la majoria de dies he aconseguit deixar-lo enrere, però ara em trobo amb el problema de la sequedat en parts de la meva cara (especialment el contorn d'ulls) i l'amenaça de les primeres arrugues. Horror! Vaig tenir una crisi buscant un contorn d'ulls que fos adequat per les primeres arrugues i anés bé a la meva pell, i fins i tot vaig passar per una reacció amb un producte d'Avene (marca que en altres productes em va genial). Així que un dia regirant els prestatges de parafarmàcia em vaig topar amb aquest producte. Weleda és una marca alemanya que vaig conèixer gràcies a la meva filla, ja que són molt populars els seus productes per a bebés (la seva crema per al culet irritat de calèndula és una meravella). Fan servir ingredients naturals i els seus productes són específics per pells delicades. Tenen també, però, una línia de productes adults, i aquest contorn forma part de la seva línia de Rosa Mosqueta, i està orientat per a primeres arrugues. Tot i que és força caret (val uns vint euros aquest mini pot), té una durada de mesos (jo l'he fet servir dos cops al dia durant sis mesos fins que s'ha acabat) i els resultats, per mi, són espectaculars. Hidrata, ha aconseguit esborrar-me en part les ulleres i fins i tot noto les línies menys marcades. Molt recomanable si busqueu alguna cosa d'aquest estil.


  • Un producte de ganxet: les agulles ergonòmiques. Feia temps que em rondava pel cap comprar-me unes agulles ergonòmiques de ganxet, és a dir, agulles de ganxet que tenen un mànec més ample per fer còmode el teixir. No tenia gaire clar si realment valien la pena tenint un bon joc d'agulles normals, però he de dir que després d'haver decidit per unes (les meves són les Drops Pro Circus), estic tan encantada que ja no tornaré mai més a les agulles normals! Molt més còmodes i, el millor de tot, et fan guanyar velocitat a l'hora de teixir. I a més són maques; què més es pot demanar?


  • Un producte de bany: el xampú Volumen d'Yves Rocher. Sé que molta gent té una relació d'amor - odi amb Yves Rocher, i de fet jo reconec que molts dels seus productes no són gaire bons i són massa cars. Tot i això, hi ha alguns productes que sí que m'agraden, i afegit als descomptes que contínuament tens amb la targeta client (més els regals que sempre et donen), sí que val la pena apropar-se. En aquest cas parlaré d'un xampú de la línia que van estrenar crec que l'estiu passat. Es tracta de xampús sense silicones ni parabens ni sulfats. Jo ja fa temps que faig servir xampús sense silicones i, tot i que has de passar un temps de desintoxicació en què el teu cabell no té gaire bon aspecte, després ha estat tota una revelació. El cabell queda net més temps, amb més volum i més suau! Jo tinc el cabell llis i fi i amb tendència a agafar greix i deixar les silicones m'ha canviat la vida, la veritat. En qualsevol cas, en el cas que parlem he provat tres dels xampús d'Yves Rocher (Brillo, Nutrición i Volumen) i l'únic que de veritat m'agrada és el tercer, Volumen, que és actualment el xampú que millor em queda al cabell. Els altres dos, però, no m'agraden gaire, això sí...


  • Una xarxa social: Snapchat. Sóc una veritable viciada a les xarxes socials i de fet, porto uns quants mesos molt abocada a diverses xarxes que tenia abandonades, com Tumblr (gràcies sobretot al revival de l'obsessió per Star Wars) o Instagram. I en les darreres setmanes hi he afegit una nova: Snapchat. Es tracta d'una xarxa en què pots compartir fotos o petits vídeos de forma immediata, però amb la particularitat que sols estan disponibles 24 hores. S'envien sols a les persones que, o bé et segueixen, o bé a aquelles persones concretes que et segueixen que tu esculls, com una mena de xat. De Snapchat m'agrada que pots penjar coses amb immediatesa i sense haver-t'ho de pensar dues vegades, ja que a diferència d'Instagram i Twitter no s'hi queden allà visibles per tota l'eternitat (m'imagino que deu haver alguna base de dades interna on sí queden, però no visible pel públic en general). Si us voleu animar a seguir-me a Snapchat, el meu usuari és misscabdell o podeu fer servir aquest enllaç. Per fer-ho necessiteu un telèfon intel·ligent i baixar-vos l'aplicació, és clar. 

dilluns, 16 de maig de 2016

Cinc raons per llegir Emma de Jane Austen

Aquest any se celebra el 200 aniversari de la publicació d'Emma, de Jane Austen. Jo em vaig avançar a la celebració i el vaig rellegir l'any passat (simplement perquè llavors em venia de gust!). Emma és una de les obres més especials d'Austen per mi, ja que va ser la primera que vaig llegir i la que marcaria com a preferida si m'obliguessiu sota alguna amenaça mort a escollir-ne una.

Avui, però, no he volgut avorrir-vos amb el típic comentari de llibre, sinó seguir l'exemple que ja vaig seguir amb Pride and Prejudice i oferir-vos cinc raons perquè llegiu aquest clàssic de l'escriptora britànica.

1. Perquè és l'obra d'equilibri d'Austen. Què vull dir amb això? Emma va ser la quarta obra d'Austen en publicar-se, quan ja era prou valorada en el seu temps tot i firmar-les anònimanent com A Lady. Bona mostra de la seva popularitat és que la va dedicar al Príncep Regent d'Anglaterra prèvia petició d'ell mateix, reconegut fan de l'escriptora. Trobo que si analitzem amb hipotètica objectivitat l'obra d'Austen, aquesta sigui la que més fàcilment podem qualificar com la seva obra mestra, i ho és perquè sap trobar l'equilibri entre la frescor de les primeres obres i el sentiment de decadència de les finals. Manté aquella espurna que tant ens agrada de Pride and Prejudice, però amb uns personatges més madurs i millor construïts, i trames més elaborades. Una mica de les dues cares d'Austen en la seva mesura ideal.



2.Per Emma. Aquesta novel·la s'explica en un 100% des del punt de vista de la seva protagonista, Emma Woodhouse. Molt sovint, però, a la gent li costa connectar amb la novel·la perquè Emma, a diferència d'Elizabeth Bennet a Pride and Prejudice, ens resulta odiosa. La mateixa autora té una famosa carta en què comenta que la novel·la té una protagonista que no agradarà a ningú. I és que Emma, que té 21 anys i és hereva directa de la riquesa del seu pare, se'ns mostra amb tots els seus defectes des de la primera pàgina. I tot que al principi et pot fer difícil empatitzar, el seu creixement fa que te l'acabis estimant precisament perquè, sent defectuosa, és humana. Emma a més és l'única protagonista d'Austen que és una dona poderosa: és rica, té el futur assegurat, és intel·ligent i és la persona més respectada socialment del seu entorn. Tant és així que pot ser tan valenta de declarar que no vol casar-se mai perquè, senzillament, no li fa falta.



3. Perquè Hartfield és l'univers perfecte. Emma és també l'única novel·la d'Austen que passa en un únic lloc, l'imaginari Hartfield, un petit poble al camp anglès, format per poques famílies i que està clarament dominat socialment pels Woodhouse a què pertany Emma i els Knightley al que pertany el protagonista masculí de l'obra, i als quals els Woodhouse estan també connectat pel casament de la seva filla gran. Tan sols una petita excursió a la perifèria del poble trenca aquesta sensació d'espai tancat en què es desenvolupa la novel·la, i que esdevé al mateix temps perfecte per traçar les relacions de poder i influència, exitoses i fallides, com si l'autora els tingués tancats en una petita bola de vidre. No li fa falta res més a Austen per fer el definitiu retrat de la societat britànica passat per la seva fina ironia.

4. Per l'elenc de secundaris. Tot i que gran part de la narració se centra en Emma, l'elenc de secundaris que van passant per la seva vida és potser dels millors que hi ha a l'obra d'Austen. Sense caure en la caricatura, l'autora crea personatges divertits, ridículs, a la vegada que humans. Com també antagonistes amb vicis i defectes, sense caure en la caricatura de maldat tampoc. Quan pensava en aquest apartat, intentava escollir uns personatges secundaris preferits i m'he adonat que era impossible. Mr Elton i la seva dona (amb qui sempre acabo rient per sota el nas), l'adorable a la vegada que insuportable pare d'Emma, la divertídissima i ridícula Miss Bates, o fins i tot la breu aparició del germà de Mr Knightley, John Knightley, cunyat d'Emma, que sembla una mena de Mr Darcy passat pel filtre dels anys.

5. Per Mr Knightley. O George Knightley, com és el seu nom real. Mr Darcy de Pride and Prejudice sol encapçalar els rànquings de protagonistes masculins d'Austen, però crec que si hi ha un home irresistible (també per la seva humanitat) és Mr Knightley. Irònic, sardònic, es converteix en una mena de veu de la raó i de la consciència al llarg de tota la novel·la per Emma, una imatge externa darrere de la qual s'amaga un home apassionat, que s'enfada i que castiga, però que també és qui fa potser els gestos més romàntics alhora (crec que no hi ha cap altre personatge masculí d'Austen que viatgi a les novel·les tota una nit sota la pluja simplement per consolar a la protagonista d'un desengany). I tot i que Austen m'agrada per molt més que el component romàntic, Emma té potser la millor declaració d'amor.



Convençuts? Emma té un altre punt fort i és que té també un llistat d'adaptacions diverses prou interessant. En teniu tres de clàssiques (la pel·lícula protagonitzada per Gwyneth Paltrow, la TV movie amb Kate Beckinsale i la recent minisèrie de la BBC amb Romola Garai), però també la modernització de culte Clueless i la websèrie Emma Approved (de la qual en vaig parlar aquí).

dilluns, 9 de maig de 2016

IMM IV Sant Jordi 2016



La veritat és que m'ha resultat una mica perturbador descobrir que el meu darrer IMM el vaig fer just pel Sant Jordi de l'any passat. I com a conseqüència, m'estic adonant que m'he quedat sense comentar aquí els llibres que vaig rebre per Nadal i que he anat comprant en el darrer any (tot i que confesso que uns pocs han estat descàrregues directes al meu Jess... vull dir, el meu Kindle). Així que permeteu-me la llicència i us prometo un IMM aviat en una mena de retorn al passat per acabar de posar-nos al dia.

Així que aquí va el repàs a les meves adquisicions per aquest Sant Jordi:


  • Oona y Salinger de Frédéric Beigbeder. Aquest és el llibre que m'han regalat per aquest Sant Jordi, prèvia petició meva. En teoria, Frédéric Beigbeder no s'ajusta gaire al tipus d'autors que m'agraden (i com més conec de la seva forma de ser, crec que menys ganes tindria de llegir-lo), però la premissa d'aquest llibre era massa temptadora. Una reconstrucció fictícia de les cartes entre J.D. Salinger i una antiga xicota i dona de Charles Chaplin, Oona. Espero no penedir-me d'haver-lo escollit...
  • Nora Webster, de Colm Toíbin. Fa uns quants anys (cinc!) vaig comentar aquí el molt que em va agradar Brooklyn de Colm Toíbin, però mai no havia tornat a llegir res d'aquest autor. Els bons records del seu estil, però, fan que em miri aquesta història d'una dona irlandesa que es queda vídua amb força confiança.
  • Antologia de Contes, de David Foster Wallace. Compra impulsiva del dia: no he llegit res de David Foster Wallace però tinc ganes de descobrir-lo. I una antologia de contes és potser una forma introductòria més que bona, així que l'edició en català de les seves històries em va semblar una bona oportunitat per introduir-lo a la nostra biblioteca.
  • Costura Creativa, de Sylvia Santiváñez Pascual. El llibre DIY d'aquest Sant Jordi. La màquina de cosir, que em vaig comprar estant embarassada, continua sent la meva assignatura pendent. Aquest llibre (de l'autora coneguda a la xarxa com Chita Lou) pretén ser una introducció per gent com jo que no acabem d'arrencar amb ella.