dimecres, 2 de novembre de 2016

The Cuckoo's Calling (Robert Galbraith)



No us enganyaré pas: no m'agrada en general la novel·la negra o de detectius, vaig comprar-me aquest llibre simplement per estar escrit per J.K. Rowling (sota pseudònim) i es va passar uns dos anys esperant a la meva prestatgeria perquè m'animés a agafar-lo. Però tot va canviar un cop vaig acabar el primer capítol d'aquesta història. Què té d'especial aquesta novel·la que m'ha fet superar tantes reticències?

Jo sóc d'aquelles que després de ser incapaç d'acabar The Casual Vacancy havia perdut l'esperança que J.K. Rowling fos capaç d'escriure una novel·la decent per adults després del boom i la conseqüent pressió que li suposa ser l'autora de les set novel·les de la sèrie juvenil de Harry Potter. Sempre he estat una gran defensora de les seves capacitats narratives a la famosa sèrie (no sols és que la història sigui bona, és que està ben escrita i és precisament això darrer el que enganxa), i, per això, em va frustrar molt no trobar el mateix a la seva primera aventura en la literatura per adults. Però tot allò que eren reticiències a The Casual Vacancy ha estat absolutament esborrat de la sèrie que va inaugurar The Cuckoo's Calling. Des de la pàgina u, trobes que Rowling va saber desempallegar-se de la pressió i, de nou, escriure el que vol i disfrutar fent-ho. I de retruc, el lector gaudeix tant com ella.

Primer situem-nos en la història: aquesta novel·la és la primera pedra de la sèrie dedicada al detectiu Cormoran Strike, un exmilitar de l'exèrcit britànic que va perdre una cama en una explosió a Afganistan i que des de llavors intenta reconstruir la seva vida en un despatx privat que a dures penes funciona. La història arrenca en una escena de contrastos: al seu despatx s'apropa Robin, una jove de Yorkshire instal·lada fa pocs mesos a Londres que es dirigeix a la seva propera feina temporal a través d'una agència. La nit anterior s'ha promès amb el seu xicot i arriba a la porta del despatx de Strike en el seu moment més àlgid: just en el moment que va a picar la porta, del despatx surt disparada una dona indignada i el mateix Strike, que acaba xocant amb Robin i gairebé tirant-la escales avall. A ell l'acaba de deixar la seva parella i està en el seu moment més baix, sense casa ni perspectives de futur. I aquí comença tot.

Aquesta escena inicial de contrastos està tan ben construïda que des del minut u vols saber més tant de Robin com de Strike, i tens la plena convicció que aquesta novel·la t'agradarà. Trobo que és un gran mèrit aconseguir això amb tan sols unes pàgines. A partir d'aquí, l'estructura és la típica d'una novel·la de detectius: Strike rep un client inesperat que li encarrega investigar el cas del suïcidi d'una famosa model, que ell sosté que va ser assassinada. En pocs capítols, veiem desplegar-se el ventall de sospitosos i les diferents pesquises de Strike, ajudat sorprenentment per Robin, que es troba fent simplement una petita feina de pas fent de la seva secretària.

Tot i que l'estructura sigui la típica del gènere, i fins i tot per a mi el desenllaç va resultar potser en part previsible, la forma de construir-lo fa que la història et mantingui enganxada. La construcció de Harry Potter, amb la dosificació de la informació en set volums, ja indicava que Rowling tindria un talent especial per la novel·la de detectius, i la sèrie de Cormoran Strike ho confirma.Al mateix temps, l'autora fa gala d'una altra de les seves fortaleses: la construcció de personatges gràcies a la qual els dos personatges principals (Strike i Robin) són capaços de dur gran part del pes de l'èxit de la novel·la. Una fortalesa que, a mesura que avança la sèrie (properament parlaré dels altres dos llibres del gènere editats) es va explotant i aprofundint en la història dels dos personatges, dels quals, en aquesta primera novel·la, de fet coneixem ben poc.

Així que no em queda més que, encara que no sigueu fans del gènere, doneu una oportunitat a Rowling sota la màscara de Robert Galbraith: segur que Strike i Robin us enamoraran. A més que la BBC està preparant ja la seva adaptació per televisió, així que més val conèixer l'obra de primera mà abans.

dimecres, 28 de setembre de 2016

Novel·les Star Wars: Heir to the Jedi / Bloodline



Després de veure El despertar de la Fuerza el mes de gener passat, he viscut una fase d'obsessió amb Star Wars i, sumat a una certa crisi lectora, em vaig animar a llegir algunes de les novel·les publicades dins de l'univers de la franquícia. Per qui no ho sap, l'univers Star Wars és principalment (òbviament) les pel·lícules, però des de Lucasfilms es generen un seguit de productes suplementaris en diversos gèneres (sèries de dibuixos, còmics, novel·les, etc.) que complementen les històries que s'expliquen a les pel·lícules.  Aquest tipus de productes han existit sempre, també amb la trilogia original, però amb la compra de la franquícia per Disney es van en certa manera "anul·lar" la condició "canònica" de tots els productes previs, i la història "real" s'explica a través dels nous productes que s'estan editant actualment.

Friki, oi? Com us podeu imaginar, aquestes novel·les no solen ser obres mestres de la literatura, però de fet, per l'experiència de què us parlaré, hi ha una mica de tot depenent del tema i de l'autor que s'encarrega del producte. En aquest article us agruparé el comentari de les dues novel·les sobre l'univers Star Wars que he llegit enguany: Heir to the Jedi, de Kevin Hearne, i Bloodline, de Claudia Gray.


Comencem per Heir to the Jedi. Es tracta d'una novel·la situada entre les dues primeres pel·lícules Star Wars( l'episodi original o IV, A new Hope, i l'episodi V, The Empire Strikes Back), i que se centra en el personatge de Luke Skywalker durant una de les missions que ha de fer per la Rebel·lió contra l'Imperi. He de reconèixer que vaig escollir aquesta novel·la pel simple fet de ser l'única de les que hi ha en el "nou" univers centrada en Luke, que és el meu personatge preferit. I el primer que he de dir és que no és pas una bona novel·la, sinó que més aviat es llegeix com una novel·la per a joves sense gaire profunditat ni mèrit.

En concret, Heir to the Jedi explica les aventures de Luke per alliberar una alienígena i reunir-la amb la seva família, condició que ella demana a canvi de col·laborar amb la Rebel·lió (l'alienígena en qüestió és una experta en decodificació i tot tipus de matemàtiques). Internament, coincideix amb la crisi personal de Luke que vol ser un Jedi però, de fet, no té ningú que l'ensenyi, i va intentant improvisant la seva formació (movent fideus. Literalment. Seriosament). Anecdòticament, tot això ho fa acompanyat d'una noia peculiar de la que, sí, s'acaba enamorant.

Tot i que ja he dit que es tracta d'una novel·la fluixeta, he de reconèixer que és una lectura entretinguda, si esteu disposats a acceptar com divertits detalls com els dels fideus. Potser els personatges no acaben de ser del tot reconeixibles, però si us agrada l'univers Star Wars i Luke, pot ser un llibre lleuger per algun moment que simplement vulgueu entretenir-vos, que també és lícit.




El segon llibre de què parlaré és diferent. Bloodline de Claudia Gray, es va publicar pocs mesos després de l'estrena de El Despertar de la Fuerza i se situa uns sis anys abans dels fets de la pel·lícula. La novel·la se centra en la figura de Leia, que és senadora de la Nova República, i juntament amb un senador d'una facció oposada al que odia, s'embarca en la investigació d'un misteriós càrtel de contrabandistes.

Bàsicament, però, Bloodline, com el seu nom indica, se centra en com Leia assumeix el seu vincle de sang amb Darth Vader (que és el seu pare real), la mateixa persona que la va torturar de jove i va fer mal també al que és el seu marit i el seu germà. Aquesta és la part més interessant perquè crec que planteja un conflicte intern que a les pel·lícules originals ni es posa sobre la taula, i que trobo que serà interessant que la nova trilogia tracti (entenc que si aquesta novel·la s'ha centrat en això, serà perquè es tractarà d'alguna forma). L'autora aconsegueix captar molt bé la veu de Leia, i el seu conflicte i trauma intern, la seva decisió d'amagar la seva relació amb Darth Vader al seu fill (el futur Kylo Ren), són un gran pilar de l'argument.

Al mateix temps, Bloodline aconsegueix una cosa que és complicada en aquestes novel·les, i és construir un personatge secundari nou dins de l'univers que resulti interessant. Ransolm Casterfo, el senador enemic/amic de Leia al llarg de tota la trama, és un personatge que es va guanyant l'estima del lector escena a escena, i que et fa desitjar amb tot el teu cor que reaparegui a les pel·lícules.

Potser no recomanaria aquesta novel·la a algú que no li agradi l'univers Star Wars, però si us agraden les pel·lícules i voleu saber més el context polític que va conduir al darrer episodi estrenat, Bloodline és un llibre al que us podreu apropar sense por. Pel seu estil, és una digna lectura.

Mentre que Heir to the Jedi està editat en castellà (Heredero de los Jedi), no he trobat cap informació de moment sobre la traducció de Bloodline al castellà, així que de moment sols està disponible en anglès.

dilluns, 12 de setembre de 2016

Quatre Favorits de Viatge

Aquests dies que tanquem mentalment l'estiu, amb el retorn a escola i la fi de les vacances per molts, he pensat que millor que fer-vos un repàs als meus favorits de l'estiu, seria interessant centrar-ho en aquelles coses que han estat per mi imprescindibles durant els viatges d'aquest estiu. I li puc dir en plural, ja que aquest estiu ha inclòs un viatge d'una setmana a Colònia (Alemanya) i diverses ciutats dels voltants, i també un cap de setmana llampec a Madrid carregat d'exposicions.

Així que aquí van els objectes que més m'han enamorat durant aquestes vacances:



  • Maquillatge a prova de foc: En aquesta categoria hi inclouré dos productes de la mateixa marca, Too Faced (a Espanya crec que es ven exclusivament a Sephora). Tot i que les vacances no és per mi el moment per lluir un maquillatge elaborat, sí que m'agrada fer servir petits trucs per treure el millor partit al que em puc aplicar pels matins i aconseguir així un bon aspecte durant tot el dia, malgrat la calor i els quilòmetres recorreguts. En aquest sentit, un ingredient imprescindible per mi ha estat el primer (és a dir, prebase o crema que s'aplica a la cara abans de la base de maquillatge)  Too Faced Hangover Replenishing. Es tracta d'un producte sense silicona (que abunda a moltes prebases similars), amb aigua de coco, molt agradable a la pell i que de veritat et manté un bon aspecte al llarg de tot el dia. El segon ingredient és la màscara de pestanyes Better Than Sex Waterproof. Es tracta d'una de les màscares més celebrades del món cosmètic, i que enguany ha sortit en versió resistent a l'aigua. Us asseguro que resisteix les suades més espectaculars, i pot donar des d'un aspecte natural, a un de més diguem-ne glamourós, si us agrada així. El seu peculiar pinzell ajuda a donar un aspecte preciós a la teva mirada de forma molt ràpida i fàcil.


  • Sandàlies de caminar Merrell. Fa anys que vaig comprar-me aquestes sandàlies a Decathlon, precisament quan estava embarassada de la meva filla i estava a punt de marxar de vacances per Castella. Són, juntament amb les  meves Skechers de què vaig parlar fa un any, el calçat més còmode que he conegut mai, a més de molt fresquet. I a més assoleix un ingredient gairebé impossible per mi: no m'han fet mai cap tipus de mal als peus. I fins i tot són maques! Això sí, tenen un però: deixen una marca del sol poc afavoridora si sou (com jo) de les que us poseu morenes als peus.


  • El Kindle. O, com jo batejo el meu exemplar, el meu Jess. He arribat a un punt que sóc incapaç de dormir bé sense haver pogut llegir ni que sigui deu minuts, i, durant un viatge, un lector electrònic és el més còmode sense cap mena de dubte. Hi podeu dur la vostra lectura actual, amb prou segones opcions per si acabeu abans de la tornada o us en canseu. A més, hi podeu afegir noves compres fàcilment només tenint accés a wifi des del vostre hotel. Lleuger, no ocupa res, i el podeu agafar amb una mà mentre amb l'altre intenteu distreure la vostra filla. Brillant (a la imatge, teniu el llibre que he estat llegint durant les darreres vacances a Alemanya).


  • Llibre infantil de DIY Mix & Match de Tiger. Vaig expressar fa poc també el meu amor per la botiga Tiger, i, entre d'altres coses, m'encanten els productes que venen per nens. Aquest llibre, que crec recordar que val la ridiculesa de tres euros, ens ha servit per sobreviure viatges en avió, en tren i retards ferroviaris infinits (gràcies, sistema ferroviari alemany) sense ni una mala cara ni cap tipus de crit i escenes (i, creieu-me, quan us enfronteu al silenci que hi ha al transport públic alemany, agraireu per damunt de totes les coses que els vostres fills estiguin en silenci). Hi ha un total de 40 cares i gairebé 300 etiquetes amb les diferents parts de la cara per decorar-lo al gust del client. Les etiquetes a sobre són reutilitzables, per si no n'hi havia prou. I les cares són imatges reconeixibles com galetes, fruites, pedres, etc. De veritat, gràcies Tiger. 

dijous, 1 de setembre de 2016

El último adios (Kate Morton)


És inevitable que quan l'autora australiana Kate Morton publica un nou llibre, allà estaré jo preparada per llegir-lo. Des que vaig llegir la seva primera novel·la, La Casa de Riverton, totes les seves novel·les m'han acabat enganxant fins i tot en moments difícils per a la meva vida lectora. Així que en el cas de El Último Adiós, que es va publicar l'any 2015, no podia ser menys.

Crec recordar que vaig optar per llegir la versió en castellà perquè Amazon venia més barat l'ebook en aquest idioma que no pas en anglès, ja que generalment prefereixo llegir els llibres que puc en el seu idioma original. La prosa de Morton, a més, és molt clara i fa molt fàcil seguir-la en anglès. En aquest cas, l'excepció m'ha fet també enfrontar-me a un element que em capfica especialment en aquesta obra, i és l'estranya traducció del títol. En anglès el títol és The Lake House (La casa del llac), nom que és referència a un element clau en la història, però en castellà s'ha optat per aquest El Último Adiós. Odio molt quan es fan aquests canvis injustificats de títol, i no aconsegueixo entendre perquè l'editorial o el traductor van optar per fer-ho.

No és cap sorpresa per ningú que conegui una mica l'obra de Morton, que l'autora és fidel a la seva fórmula d'èxit. És a dir, misteris familiars, vinculats a alguna casa històrica en concret (sovint abandonada), i que es van teixint a través de línies narratives situades en temps diferents. Sé que hi ha lectors que això els agrada, perquè així saben sempre el que hi trobaran, però jo he de dir que ja em cansa una mica. El Último Adiós m'ha continuat enganxant com el primer i és un llibre que he disfrutat (i segurament llegiré de nou a Morton quan tregui una nova novel·la), però m'agradaria també descobrir-la en un context diferent. Potser tampoc cal que canvïi de gènere radicalment, però sí variar alguna fórmula o estil narratiu. Sóc una gran defensora de la seva forma d'escriure (clara, que flueix molt bé i sap enganxar al lector, una mica a l'estil J.K. Rowling) i m'agradaria veure com es desenvolupa en un altre context per tal de passar de ser un llibre per passar l'estona a convertir-se en una escriptora favorita.

Aquesta novel·la en concret, com ens indica el seu títol en anglès, gira entorn la història d'una casa al costat d'un llac a Cornualles. La protagonista, una investigadora de Scotland Yard de vacances forçoses després d'haver estat darrere d'un escàndol policial, torna a casa del seu avi a Cornualles i descobreix una antiga casa abandonada que, darrere els seus murs, amaga la història de la desaparició sense resoldre d'un bebè de tan sols onze mesos durant els anys trenta. Ociosa, i amb el seu propi passat també assetjant-la, la protagonista s'obsessiona en resoldre aquest misteri, fet que la lligarà amb una escriptora de novel·les policíaques i amb la història de la seva mare, la propietària original de la casa i mare del bebè desaparegut.

A partir d'aquí, la història es va desenvolupant en dos plans temporals: la dels anys trenta, que ens va arribant desordenada fins que les peces van encaixant; i la de la investigació de la protagonista en el present. És gairebé redundant dir que Morton enfila amb molta traça la dosificació de la informació i els falsos culpables, però, en aquest cas, vaig ser capaç de preveure quin seria el final molt abans d'arribar-hi. I a banda de perdre el factor sorpresa, també he de dir que el final em va resultar massa convenient i, fins a cert punt, poc creïble, una situació que està darrere del fet que aquesta novel·la m'hagi creat certa insatisfacció amb Kate Morton.

Tot i això, hi ha coses que m'han agradat, a més de les ja apuntades. Per exemple, que de nou hagi inclós referències als efectes de la Primera Guerra Mundial i el trauma que va provocar en els soldats que van tornar a casa. Molt sovint la literatura se centra més en la Segona Guerra Mundial, i els efectes de la Gran Guerra són menys proclius a aparèixer a la literatura. Així mateix, un dels personatges femenins de la trama del passat, Eleanor Edevane, també m'ha resultat molt atractiu i m'ha compensat que la resta de dones (especialment la protagonista) m'hagin resultat més planes.

Si voleu llegir la resta de ressenyes que he fet d'obres de Kate Morton, podeu consultar El Cumpleaños Secreto, The Distant Hours, El Jardín Olvidado i La Casa de Riverton.

dilluns, 22 d’agost de 2016

The Wizard of Oz (L. Frank Baum)


The Wizard of Oz (El Màgic d'oz) va ser el darrer llibre que vaig poder afegir a la llista de llibres llegits el 2015, i un pas més endavant en el meu repte de The Classics Club (si no saps de què parlo, pots llegir de què va aquest repte aquí). Tenia moltes ganes de llegir aquest llibre ja que el film del mateix nom, estrenat el 1939, és una pel·lícula que va marcar la meva infància, però, a més, l'univers creat al seu voltant en la cultura popular també m'atreu molt, com demostro a les meves crítiques del musical Wicked i del llibre en què es basa, de Gregory Maguire.

El primer que sorprèn en llegir la novel·la és que la història és molt diferent de la que s'explica a la pel·lícula. I tot i que hi ha elements que potser tenen més sentit en el format novel·la (la història dels tres personatges que acompanyen a Dorothy pel país d'Oz, és a dir, l'home de llautó, l'espantaocells i el lleó, és el principal exemple), en general, he de dir que trobo més rodona la interpretació de la història que fa la pel·lícula. Potser és el costum, o potser és que el llibre crec que és massa infantil per descobrir-ho en etapa adulta (un altre tema és tornar-hi si el vas llegir de petit). O potser senzillament no el vaig llegir en el millor moment mental.

Les aventures de Dorothy per trobar el Màgic d'Oz i aconseguir que aquest l'ajudi a tornar a casa seva a Kansas són molt més variades que a la pel·lícula. El principal és el fet que el principal antagonista a la versió per la pantalla gran (la Bruixa Dolenta de l'Oest) aquí no és més que un personatge secundari que protagonitza una petita part de l'acció. Cosa que trobo trista perquè aquest és el millor personatge del llibre i, com a mínim en aquesta història, no es desenvolupa gens (no sé si en la dotzena de llibres més que va escriure Baum sobre l'univers d'Oz hi té més protagonisme). Així, de fet, la pel·lícula se centra en una de les peripècies que han de viure els protagonistes per aconseguir que el màgic els doni el que volen, mentre que a la novel·la es troben moltes més dificultats, i algunes fins i tot amb resultats més cruents que els que apareixen a la gran pantalla.

Mentre que a la pel·lícula tota l'aventura acaba sent un somni de la petita Dorothy (per tal de deixar-nos ben clar a tots que hem d'obeir als adults que ens cuiden i no fugir de casa, ja que, al cap i a la fi, there's no place like home), a la novel·la totes les aventures a Oz formen part de la "realitat" i, de fet, Dorothy hi torna a les novel·les que Baum va escriure com a seqüeles (com a mínim, a la següent). I igual que el personatge de la Bruixa Dolenta de l'Oest (batejada com Elphaba per Maguire) creix al film, també ho fa la bruixa bona, Glinda, que a la novel·la tan sols apareix al final de la història, i no actua com a protectora perpètua de la protagonista com passa a la pel·lícula. Cosa que evita la situació com a mínim estranya del film, en què Glinda envia a Dorothy a tot un seguit d'aventures que li poden costar la vida per dir-li al final.... que la capacitat de tornar a casa la tenia ella soleta des del principi (Gràcies, Glinda).

I la diferència més important i més icònica de totes: les sabates que Dorothy hereta de la Bruixa Dolenta de l'Est no són vermelles, sinó platejades!!! Reconec que aquesta és la diferència que més em va costar acceptar. I entenc que en plena exhibició del color a pantala, al Màgic d'Oz les canviessin de color. I perquè són més maques, això també.

Malgrat que no deixa de ser un llibre infantil, crec que El Màgic d'Oz és un llibre imprescindible en tota repassada de clàssics, així que us recomano que el poseu a la vostra llista. Jo continuo preferint la pel·lícula, però va ser interessant descobrir l'origen d'un fenomen cultural com el creat per aquesta història.