Orgull i Prejudici de Jane Austen: una guia de les millors adaptacions

L'estiu passat amb un grup d'amigues vam fer una relectura conjunta d'Orgull i Prejudici, de Jane Austen. No la rellegia des de la celebració del 200 aniversari de la seva publicació ara fa cinc anys, però sempre m'agrada sumar-me a aquestes iniciatives, ja que sovint aconsegueixes que algú nou la descobreixi. M'encanta, perquè en part recupero aquell dia quan amb 14 o 15 anys vaig agafar el llibre de la biblioteca per primer cop i vaig enamorar-me d'aquesta novel·la.

D'Orgull i Prejudici us he parlat moltíssim en aquest blog. Aquí teniu les meves cinc raons per llegir-la (si és que encara no heu fet), i potser sigui dels llibres que més cops he mencionat per aquí: perque m'he comprat una nova edició, perquè n'he vist una nova adaptació... I precisament per això, he pensat que seria interessant fer una petita guia de les adaptacions que s'han fet d'aquesta novel·la, parlant de quines crec que són una vergonya per la història original, quines són curioses de veure i quines són les que heu de veure sí o sí. I quines, òbviament, són les meves favorites.

Les adaptacions que no he vist. 
Començo per un exercici de sinceritat, que crec que és just. Les adaptacions sobre les quals no puc opinar perquè, senzillament, no he vist.

• Pride and Prejudice (1940). Protagonitzada per Laurence Olivier com a Mr Darcy, sols he vist algunes escenes i es pren moltes llibertats. Amb l'argument, amb l'època... però molta gent en parla bé. Una pendent de veure.
• Austenland (2013). No tinc ni gaire clar que sigui una adaptació directa d'Orgull i Prejudici, però crec que en pren alguns arguments. De moment no he tingut interès en veure-la mai. Explica la història d'una dona que marxa de vacances a una mena de parc temàtic on les dones viuen en novel·les de Jane Austen.

Les que no s'haurien d'haver fet mai.

• Pride and Prejudice and Zombies (2016). D'aquesta en vaig fer una entrada, i tot i que vaig reconèixer que a estones pot ser un divertimento, és clarament una pel·lícula molt fluixa que, potser, hagués estat millor que no s'hagués fet mai (i, sobretot, el llibre insultant en què s'inspira).
• La joven Jane Austen (2007). Si mai em voleu sentir despotricar, demaneu-me per aquesta pel·lícula. Crec que mai m'he sentit tan insultada per un film. La pel·lícula pretén ser una biografia de joventut de Jane Austen, però amb l'insultant intenció de convertir l'argument d'Orgull i Prejudici en esdeveniments reals en la vida de l'autora, Perquè d'on s'havia d'inspirar una dona per escriure si no és en els fets reals de la seva vida??

Les (més o menys) prescindibles

Les que no són imprescindibles, però que us poden aportar coses curioses. Ordenades de pitjor a millor segons el meu molt fal·lible sentit austenià.

• Pride and Prejudice.A Latter Day Comedy. (2013) Una més de les moltes modernitzacions de l'argument d'Orgull i Prejudici que existeixen. De fet, una grandiosa part de les comèdies romàntiques de Hollywood s'inspiren en major o menor mesura en l'argument d'aquesta obra (algunes, como Tienes un e-mail, de forma més clara, d'altres més subtil). Aquesta adaptació és entretinguda, però no acaba de treure-li suc i resulta plana. D'aquells films que pràcticament oblides que has vist després dels crèdits finals.

• Pride and Prejudice (BBC, 1980). Sí, hi ha una altra minisèrie a banda de la famosíssima del 1995, i és aquesta del 1980 que, per mi, és una mena d'Estudio 1 de TVE a la britànica. Actors molt encarcarats, escenaris i direcció més propis del teatre que no del cinema... però tot i això, la seva Lizzy Bennet m'agrada i té la bondat de mantenir algunes de les escenes que més m'agraden de la novel·la i que normalment es deixen fora de les adaptacions.

• Lost in Austen (2008). La sèrie de la ITV en què una dona del segle XXI ocupa el lloc de Lizzy Bennet a la història, destrossant, òbviament, tot l'argument. Un molt bon punt de partida, una execució irregular, però, curiosament, unes interpretacions dels personatges d'Austen molt interessants. No em va satisfer, però, una història que es desenvolupa a costa de trencar la relació entre Darcy i Lizzy. Hi ha coses intocables i per aquí no passo. 

• Bridget Jones' Diary (2001). Crec que és força curiós que molta gent no és conscient que el llibre (i, per tant, la pel·lícula) són una adaptació de Orgull i Prejudici. El film, de fet, ho dissimula molt més en tenir al mateix Colin Firth com a protagonista (i, fora d'Anglaterra i fans d'Austen, la gent no és tan conscient de la dualitat Firth-Darcy). Tot i això, aquest és el mèrit: ser capaç d'adaptar-lo i modernitzar-lo, i al mateix temps oferir-nos un producte propi i que aporta coses diferents. Però li resta que no suporto a Bridget Jones, ho sento.

• Bride and Prejudice (2004) Quan vaig veure l'adaptació de Bollywood de la novel·la d'Austen em vaig quedar insatisfeta, perquè tenia unes expectatives molt altes. Però ara la torno a veure i hi veig molts més elements positius. L'adaptació és enginyosa, els números musicals tenen alguns moments impagables, i m'agrada una Lizzy que sigui una furiosa defensora de l'autenticitat de la Índia davant l'imperialisme americà. 

El Top 3 (les que heu de veure sí o sí)

• Pride and Prejudice (2005). La famosa protagonitzada per Keira Knightley. Abans de conèixer altres adaptacions m'encantava (era jove...), però a mesura que he anat aprofundint, hi ha coses que com a adaptació, no m'agraden. En certa forma, el film se'ns ven com una adaptació més o menys fidel (respecta l'època i les convencions), però força algunes situacions que resulten extemporànies. Lizzy és molt maleducada, Darcy és molt tímid, i hi ha algunes invasions de la intimitat domèstica i / o de dormitori, que són una mica estranyes... Però com a film és preciós, la fotografia i la banda sonora és una meravella, i la declaració sota la pluja, tot i que a Austen segurament li hagués horroritzat, al segle XXI funciona. 

• The Lizzie Bennet Diaries (2012-13). Si em seguiu des de fa anys, sabeu que sóc una gran fan d'aquesta websèrie, que es va emetre a Youtube. És una modernització genial, ben interpretada i amb un format innovador, que es va valdre del suport d'altres mitjans (com xarxes socials) per oferir una història encara més rodona. Va saber resoldre intel·ligentment comtraslladar l'acció al segle XXI, i va saber agafar el to de tots els personatges: Lizzie, Darcy, Jane, Lydia, Wickham, Collins, Charlotte... Tots són perfectes. Sinó fos perquè per damunt tenen la perfecció feta adaptació, serien la meva preferida. I a més la podeu veure de gratis a YouTube sense infringir cap llei!

• Pride and Prejudice (1995). Perquè no, no hi ha cap altra opció. La minisèrie de la BBC, protagonitzada per Jennifer Ehle i Colin Firth, és la perfecció. És fidel a la història original, però sap afegir escenes que l'han feta el clàssic que és (l'escena del llac, i moltes altres). Està increiblement ben interpretada. Colin Firth és adorable, però és el Darcy d'Austen maleducat i orgullós i que falta el respecte a Lizzy. I Jennifer Ehle ÉS Lizzy Bennet. El primer cop que la vaig veure em vaig sentir com el primer cop que vaig llegir el llibre, i pensant que, per fi, havia trobat una protagonista femenina que em satisfés. Millor que això, de moment, no he trobat res, passin el anys que passin.

The power (Naomi Alderman)

Ho vaig comentar en el resum del 2017: l'any passat va haver-hi una certa línia temàtica en les meves lectures, marcada per dones autores, protagonistes femenines fortes i, també, una certa tendència a les distopies de missatge femenista. I sóc sincera si us dic que vaig descobrir The Power, de Naomi Alderman, en un d'aquests posts que tant van proliferar l'any passat amb el títol de "deu llibres que has de llegir si vas disfrutar del Conte de la Criada de Margaret Atwood". I crec que vaig deixar clar que a mi m'havia agradat molt l'obra d'Atwood, així que articles com aquests semblaven dur el meu nom.

The Power és també una raresa en aquest blog, ja que és un llibre editat l'any passat (allò que en diríem una novetat), que ha funcionat molt bé en vendes i que fins i tot ha aparegut en algunes llistes de diaris dels millors llibres de l'any 2017 (al New York Times, si no m'equivoco). I tot i que és un llibre que m'ha agradat força  i que trobo que també planteja una sèrie de reflexions molt interessants, sí que us reconec que és una d'aquelles obres en què la idea inicial té molta més força que el seu desenvolupament concret posterior.

The Power segueix una estructura similar, i al mateix temps diferent, a com Atwood plantejava el seu Handmaid's Tale. Des del futur, un home escriptor planteja la publicació d'un llibre basant-se en documents arqueològics del passat sobre l'aparició d'un estrany poder entre les dones. Per fer-ho, demana consell a una escriptora consolidada (que es diu també Naomi, com l'autora real del llibre), que el tracta amb certa... condescendència (un exemple potser de womansplaining). I és que l'ambient on aquest autor suposat de la novel·la viu és una societat on el poder està del cantó de les dones, i els homes tenen una posició secundària similar a la que les dones tenim en la nostra societat real.

Però com es produeix aquest canvi en el balanç del poder? Això és el que ens explica el gruix de la novel·la, en què es narren els fets que van tenir lloc a diferents parts del món a partir que una sèrie d'adolescents comencin a desenvolupar un estrany poder: la capacitat de deixar anar descàrregues elèctriques en les seves mans. I el que comença com un fet aïllat, s'estén: totes les nenes neixen ja amb aquest poder, i les noies són capaces de despertar aquesta capacitat en dones més grans.

The Power segueix el desenvolupament d'aquest canvi social a través d'una estructura de novel·la coral: la jove víctima d'abusos que fuig i, per supervivència, crea tot un culte religiós al voltant de la seva persona i la seva visió del món (el culte a la mare de déu, i no pas a déu); la filla de mafiosos amb un poder extraordinari que busca el seu lloc al món; la política nord-americana que ha d'amagar el seu poder al seu entorn; el jove nigerià que es reconverteix en una mena de periodista documentant les conseqüències d'aquest fenomen a tot el món.

La novel·la planteja una sèrie de preguntes clau: com reaccionaríeu davant de la capacitat d'aquest poder? N'hi ha que el fan servir per venjar-se: víctimes d'abusos esclavistes es rebel·len contra els homes i creen una revolució social que tomba el poder. N'hi ha que busquen fer el bé. N'hi ha que sols busquen més poder, perquè tenir poder tan sols te'n fa voler més... I n'hi ha que directament el fan servir per fer mal. Veiem homes aterroritzats, pares preocupats perquè els seus fills no poden sortir sols, violacions i abusos a homes, assassinats, comercialització de productes per evitar ser sotmesos pel nou poder de les dones...

Tot plegat produeix algunes escenes incòmodes que, per mi, són interessants com a reflexió, però que sé que han molestat a molta gent. No dic que sigui una reacció general (perquè no ho sé), però a Goodreads hi ha molts comentaris de lectors homes indignats preguntant-se: què passaria si la novel·la expliqués el contrari, és a dir, homes deixant anar descàrregues elèctriques sobre dones? Una pregunta que a mi em fa certa gràcia i que crec que fa perdre de vista l'objectiu principal de l'autora: i és que l'escenari contrari és el que tenim en la vida real, per molt que els homes no tinguin cap poder sobrenatural sortint de les seves mans.

Tan interesant com és la temàtica, crec que The Power flaqueja a l'hora de construir els personatges, que resulten majoritàriament plans. Per una novel·la que es construeix des de diferents punts de vista dels personatges, és una debilitat que, amb diversos d'ells, sigui difícil connectar o entendre'ls, o que, fins i tot, s'acabin barrejant alguns entre ells i provocant-te confusió. Per tot plegat, a mi la culminació de la història em va resultar una mica anticlimàtica, per aquesta falta d'empatia, tot el contrari que aconseguia Atwood a la seva popular novel·la, que aquí és una claríssima inspiració.

Tot i això, crec que les parts interesant pesen més que les debilitats, i que The Power és una lectura que us farà reflexionar a tots, homes i dones. I un aplaudiment per aquesta proliferació de reflexions de caire femenista que ens estan fent obrir els ulls a tantes coses que encara ens queden per fer per tenir una igualtat que, ara mateix, el balanç del poder sembla fer impossible.

Villette (Charlotte Brontë)

Se'm fa difícil parlar-vos avui de Villette, novel·la publicada el 1853 per Charlotte Brontë, ja que per mi la seva lectura va ser una experiència atípica. En primer lloc, perquè va ser un llibre que se'm va fer llarg de llegir (i no per això pesat ni avorrit). Vaig passar crec que mesos per poder acabar-lo, i això influeix a què tinguis una visió una mica més dispersa del seu desenvolupament al cap. I en això hi pesa un factor físic: l'obra té més de 500 pàgines i està escrita, a més, en una prosa molt cuidada i elaborada que no es pot llegir pas a un ritme frenètic (o com a mínim, jo no puc).

En segon lloc, perquè Villette (el darrer llibre que va publicar Charlotte Brontë en vida) no és pas un llibre fàcil i simpàtic, d'aquells que t'enamora i en què vols convertir-te tu en la protagonista. En aquest sentit, aquesta novel·la és pràcticament l'antítesis de la tan famosa Jane Eyre, cosa que el fa de més difícil digestió que la famosa història de Jane, que t'entra pràcticament sense ni adonar-te ni esforçar-te. I malgrat tot això, Villette és probablement tant o més bona que la novel·la més popular de Charlotte Brontë, malgrat ser la gran desconeguda pel gran públic.

En aquesta aspresa aparent de Villette hi juga un paper clau la seva protagonista, Lucy Snowe. I és inevitable la seva perspectiva ja que tota la novel·la se'ns narra en primera persona des de la perspectiva de la protagonista, que ens parla des d'un futur indeterminat. Sí, és la mateixa estructura i punt de vista narratiu que trobem a Jane Eyre, però amb una diferència clau. Jane és una narradora oberta i que confia en el lector, i vol compartir amb total franquesa la seva història (cosa que té certa lògica perquè el final de la seva història és feliç). Lucy, en canvi sembla que ens explica la seva història malgrat la seva pròpia consciència i sense confiar en nosaltres, ens amaga secrets al llarg de tota la narració i, fins i tot, reconeix que ens havia mentit en moments de la història. Un joc literari que pot indignar i meravellar a parts iguals. Per mi, va ser una experiència inèdita adonar-me d'aquesta situació (estic acostumada a què un narrador en tercera persona m'intenti enganyar, però no pas una primera persona) i que va ser clau perquè el tram final de la lectura em resultés encara més interessant.

A Villette resseguim, com ja he comentat, la vida de la jove òrfena Lucy Snowe després que perd tots els seus protectors i possibles feines com a cuidadora i decideix marxar d'Anglaterra a la ciutat fictícia de Villette, al continent europeu, per iniciar una nova vida com a professora d'anglès. No amaga gaire Brontë que Villette és el nom sota el qual s'amaga la Brussel·les real, on ella mateixa va fer una estada amb la seva germana (i on molt sovint es diu que es va enamorar del seu professor).

Lucy, però, limita les seves decisions actives pràcticament a la seva decisió de marxar a Villette. A partir d'allà, la protagonista entoma els diversos esdeveniments de la seva vida com a expatriada amb una actitud passiva que pot arribar a desesperar  a més d'un. Però, al mateix temps, amb una força interior emocional que, al final, no és més que una expressió diferent de l'actitud feminista de Jane Eyre però passada per un sedàs diferent. Lucy s'enamora, es desenamora i es torna a enamorar, però sobretot va aprenent com a persona i intenta trobar el seu lloc en un estat emocional molt marcat per les desgràcies que l'han rodejat i les dificultats d'adaptar-se a un nou ambient. Potser Lucy expressa millor que cap personatge què és sentir-se fora de lloc, incompresa i desgraciada, i intentar aprendre a partir de tot aquest patiment.

En aquesta mena de monòleg emocional, la trama romàntica que tan protagonista era a Jane Eyre  aquí sembla voler passar discretament per davant nostre, de vegades amb una intenció clara de la protagonista d'amagar-nos-la, però que com a teló de fons va avançant. Una història en què hi ha gent que ha vist paral·lelismes fins i tot amb Orgull i Prejudici de Jane Austen (l'enamorament de l'home equivocat, l'home odiós que acabes veient com el perfecte), però no espereu pas aquesta bombolla d'entusiasme i joventut que hi ha a l'obra d'Austen. Aquí trobem una narradora madura i molt desencisada del món, i això impregna tota la trama.

Villette, en definitiva, és una obra que val la pena experimentar en primera persona, i que crec que diu molt de l'ampli ventall d'eines narratives que tenia Charlotte Brontë, i que desgraciadament no hem pogut conèixer més enllà de les seves poques obres publicades. Això sí, prepareu-vos per lidiar amb les reserves de Lucy Snowe i la seva crueltat. Aquesta noia no tindrà cap mirament cap a vosaltres.

Cinc llibres del 2017

I have plans for us,

that involve wandering off,

into what comes next.

Tyler Knott Gregson

Què estrany se m'està fent tancar 2017. Un any en què tantes coses complicades han passat vinculades a l'àmbit laboral, però que, al mateix temps, ha estat un any relativament plàcid pel que fa a l'àmbit personal. Potser casualitat, potser autoengany, o potser una separació ideal de les esferes vitals, però el que sí és cert és que a l'inici de 2018 conflueixen tot un seguit de canvis (sobretot professionals) que em fan de veritat encarar amb il·lusió i terror alhora el full en blanc al meu davant.

Si enguany he d'escollir moments, em quedo sens dubte amb els nostres viatges. Milà, Toledo, Pirineu d'Osca, Emilia Romagna i Veneto, Madrid... El plaer per viatjar ha retornat a nivells de fa molts anys, tot i que segurament en destins més propers que els que repassava fa sis anys aquí. Si he de treure pit, ho faré subratllant que, per primer cop en els darrers anys, he pogut fer publicacions amb certa regularitat a aquest blog, malgrat que el nombre total de posts no hagi estat tan alt com voldria. La millora en la constància ha estat sens dubte un dels propòsits complerts, però la necessitat d'escriure més, un dels incomplerts.

Però entre els reptes assolits, el més destacat per aquest blog és que he recuperat la passió per la lectura. Per primer cop des de fa molts anys he aconseguit complir el repte anual de Goodreads i he llegit un total de 20 llibres. Alguns d'ells fins i tot m'han marcat molt i seran llibres que recordaré molt. La majoria d'ells, amb un punt en comú: l'autoria en femení. No era res buscat expressament, però el resultat ha estat que, de 20 llibres, tan sols tres estan escrits per homes (n'excloc el signat per Robert Galbraith ja que, de fet, és el pseudònim d'una dona, J.K. Rowling). Hi ha hagut relectures conjuntes (de Harry Potter i de Jane Austen) i hi ha hagut descobertes importants.

Fem un passeig pel Top 5 de l'any 2017?

5. Éxodo y Exilio del Arte (Arturo Colorado Castellary). En un any en què hi ha hagut un parell d'incursions de no ficció, aquesta obra em va marcar bastant profundament a inicis d'aquest 2017. Una història en què parla de dues coses que m'apassionen: l'art i la seva conservació i els impactes de la guerra a nivell civil. Una història molt poc coneguda dels esforços que un grapat de noms oblidats van fer per salvar les obres del Museo del Prado amenaçades per la Guerra Civil espanyola.

4. The Power (Naomi Alderman). Un dels llibres que tinc pendent de parlar-vos aquest any, però, tot i això, un exercici que em va resultar d'allò més interessant pel que fa a les reflexions que planteja. L'obra és un exemple de les constants d'aquest any: una novel·la escrita per una dona i en què la qüestió del gènere i la reflexió feminista hi tenen un paper clau. Una obra distòpica que planteja un canvi de l'equilibri de poder entre sexes, i com això afecta a tantes altres coses. Amb moltes ganes de parlar-ne en detall a l'inici d'aquest 2018.

3. Career of Evil (Robert Galbraith). J.K. Rowling ha estat omnipresent aquest 2017 ja que, l'ambient del 20è aniversari de la publicació del primer Harry Potter i la pressió de la mala influència de Cuentitis Aguda, van fer que m'embarqués en la primera relectura de Harry Potter des del 2012. Però com que en aquestes llistes prefereixo parlar de novetats i no de retorns al passat, per molt que hagi disfrutat de la relectura (que ho he fet), avui vull destacar el tercer i darrer (de moment) exemplar de la sèrie del detectiu Cormoran Strike. Ha estat el que més m'ha costat llegir dels tres, però, paradoxalment, ha estat el que més m'ha agradat. Em va enamorar sobretot com avancem en el coneixement i evolució dels personatges, i en aquesta història paral·lela que se'ns explica al llarg de tota la saga entre Strike i Robin. Porto gairebé un any frisant per la publicació de la quarta novel·la de la sèrie, encara sense data.

2. Burial Rites (Hannah Kent). 2017 ha estat, per una banda, l'any en què he descobert Hannah Kent. L'autora em va enamorar amb aquesta història atípica, situada en la inhòspita Islàndia del segle XIX, tot un cant d'amor a la bellesa de l'hivern (real i figurat) i una de les històries que més em van copsar emocionalment aquest any. Les escenes finals de Burial Rites seran d'aquelles que recordaré molt de temps amb el cor encongit. Evidentment, llegir la segona novel·la d'aquesta autora és una de les propostes clares per a aquest any que comencem.

1. The Handmaid's Tale (Margaret Atwood). Sé que la lectora de Cuentitis Aguda pensarà que el poso en primer lloc només per fer-li la contrària (ella l'ha qualificat com el llibre que més l'ha enfadat de l'any), però, sincerament, no hi havia cap discussió per mi. 2017 és l'any en què vaig llegir The Handmaid's Tale, i sempre ho serà. En vaig parlar molt llargament fa poc, i sols puc afegir que la seva història encara ara em fa pensar. I ha influït en la recerca d'altres novel·les distòpiques similars, i en l'interès de llegir més de Margaret Atwood.

Aquest 2018, i tot i els canvis que s'apropen, seré valenta i pujaré l'aposta a Goodreads. Seré capaç de tornar als 25 llibres llegits? Ho intentarem!

The Handmaid's Tale (Margaret Atwood)

"What has happened to me, what's happening to me now won't make any difference to him (...). The message will say that also. It's this message, which may never arrive, that keeps me alive. I believe in the message"

Avui comencem pel final. Amb un viatge en el temps al moment precís en què vaig acabar, de nit, The Handmaid's Tale (El Conte de la Criada), de l'escriptora canadenca Margaret Atwood. Estirada al llit, mentre el meu home dormia al meu costat, vaig tenir una d'aquelles sensacions que de vegades tens a l'acabar un llibre: que el seu univers no et vol deixar, que no pares de donar-li voltes estirada, amb els ulls oberts, fixes en la foscor. Potser semblarà que no sigui la millor presentació per fer-vos venir ganes de llegir aquest llibre, però sóc d'aquelles que creu que la lectura és una meravella quan aconsegueix coses com aquestes.

No us enganyaré: a The Handmaid's Tale arribo per tota la propaganda o hype que es va generar al voltant de la història després que s'estrenés a USA la versió televisiva de la història, una sèrie que ha estat multipremiada i aclamada per la crítica. I no, no he vist la sèrie ni tinc plans de veure-la. Simplement, la publicitat de la producció em va fer venir ganes immenses de llegir aquesta novel·la, de la qual n'havia sentit a parlar, i que comptava amb un punt de partida que veritablement m'inquietava. És també el meu primer llibre de Margaret Atwood, i vaig pensar que probablement no hi hauria millor porta d'entrada que aquella novel·la que molts consideren la seva obra mestra i un dels clàssics contemporanis més destacats.

Abans de res, un advertiment. La novel·la planteja una distopia en un futur no gaire llunyà i que afecta a una part dels Estats Units. Aquest nou ordenament afecta especialment a la posició de les dones en la societat. Jo coneixia quin era el principal punt de partida d'aquesta societat alternativa anomenada Gilead, però la novel·la de fet està vertebrada de forma que el lector no coneix aquest element clau fins ben avançada la narració. Crec que amb la publicitat de la sèrie i tot el que s'ha parlat d'aquesta novel·la és difícil escapar a aquesta mena d'spoiler, però ho dic perquè considero que deu ser encara més interessant enfrontar-se a aquesta obra desconeixent aquest detall. Així que si voleu experimentar-ho, us recomano que no seguiu llegint aquest article i hi torneu un cop ja hagueu llegit el llibre. És una obra breu, que us farà pensar molt (especialment si sou dones) i que, si us atrapa el seu peculiar monòleg interior, molt segurament us marcarà.

Després del següent paràgraf, per tant, hi haurà spoilers concrets sobre l'obra.

"You'll have to forgive me. I'm a refugge from the past, and like other refugees I go over the customs and habits of being I've left or been foced to leave behind me, and it all seems just as quaint, from here, and I am just as obsessive about it"

Com ja he apuntat més a dalt, pràcticament tota la novel·la està narrada a través de l'espècie de monòleg interior de la protagonista, a qui coneixem pel nom de Offred, tot i que aviat ens indica que aquest no és el seu nom real. Ella viu al país distòpic de Gilead, que es sol identificar amb l'actual Boston, un règim autoritari i teocràtic la imposició del qual ella va viure. Per tant, Offred va passar de viure tal i com vivim actualment, a aquesta societat distòpica en què les dones es veuen classificades per colors, vestimenta i segons la seva fertilitat.

Offred és una de les  Criades, que, vestides de vermell, són obligades a viure a casa dels Generals amb un simple objectiu: quedar-se embarassades dels fills que després criaran el General i la seva dona presumptament estèril. Offred, per tant, viu en un ambient d'absolut sometiment, anul·lada com a persona i convertida en un simple recipient per als fills d'altres. Si no compleix la seva missió (per molt que la culpa sigui de la infertilitat d'un altre), el seu destí serà una mort segura. Si la compleix, li treuran el seu fill per donar-lo a un altre i serà traslladada de família, per començar de nou el cicle.

Per arribar fins aquí, a més, Offred arriba d'un passat traumàtic. La protagonista és arrencada de la seva família real, desconeix el destí de la seva filla i del seu marit, als quals perd mentre intentava fugir del règim teocràtic. El present d'Offred, però, no deixa espai per qualsevol escletxa de rebel·lió: el règim és asfixiant i té tants ulls com persones al seu voltant, amb una paranoia constant que et fa viure rodejada d'espies i amb un càstig mortal aplicat sense pal·liatius en cas de la més mínima discrepància. Enmig d'aquest context tan horrible, entrem per les escletxes a conèixer la vida d'Offred i com, poc a poc, la van afectant les relacions amb les altres Criades, amb el General amb qui viu, la seva dona i la resta de personal de la casa.

En general, el primer que xoca de The Handmaid's Tale és l'estil en què està escrit. La narració no és lineal, i moltes vegades és reiterativa i caòtica. Aquí, evidentment, hi entra una qüestió de preferències personals. Per mi, va ser un dels motius que em va atrapar i intrigar més, ja que Offred no et va desvetllant el seu passat i les circumstàncies del seu present fins força capítols més endavant, i ho fa oferint-te peces d'un puzzle que has d'anar muntant tu sol.

A això s'hi afegeix el paper de la mateixa Offred. Com ja he dit, viu en un context en què se li exigeix sotmetiment total, i Offred sembla acceptar-ho sense donar batalla i intentant, senzillament, sobreviure. Esperant. Offred no és l'heroïna que ho arrisca tot per la justícia, és la que es deixa portar per la corrent mentre d'altres al seu voltant sí que intenten ser els herois. Això sé que frena alguns lectors, però per mi va ser, de  nou, doblement interessant. Si nosaltres estiguessim en aquesta situació, tindríem moltes més possibilitats de ser una Offred que un dels herois . Per molt que vulguem pensar el contrari, l'instint de supervivència és generalment massa fort per posar-lo en qüestió amb tan escasses possibilitats d'èxit.

Però The Handmaid's Tale  no t'atrapa tan sols perquè et pots identificar tan fàcilment amb la protagonista, ni per la seva estructura ni pel seu estil de narració. T'atrapa sobretot pel que planteja sobre la seva societat inventada, però, sobretot, per com et fa reflexionar sobre la societat actual. Com deia, la protagonista ve de viure en una societat, com la nostra, teòricaemnt igualitària entre homes i dones en teoria, però en la que de sobte, i progressivament, les dones queden anul·lades com a persones. Molta gent qüestiona que la societat acceptés tan fàcilment el canvi d'un règim democràtic a un de teocràtic (l'única justificació que es dóna és l'amenaça terrorista i la mort massiva de diversos representants democràtics per un canvi en molts pocs anys) i tot i que evidentment això és una llicència creativa d'Atwood, si ens ho pensem bé, potser no és tan difícil.

En primer lloc, perquè crec que la realitat ens dóna exemples de com canvis que crèiem impensables es fan quotidians i assumits per tothom sense protesta aparent en un temps extremadament curt. Afegiu-li el pànic terrorista i teniu un còctel extraordinari. Però no només això. La novel·la passa en un moment en què una espècie d'hecatombe nuclear i de contaminació ha afectat greuement la fertilitat dels humans. Una dona capaç de concebre és una absoluta raresa, i d'això ens dóna mostres escenes com el pertorbador flashback al passat d'Offred en què recorda com van intentar robar la seva filla al mateix hospital o en un supermercat. En un context així, en què un element tan clau per la supervivència de l'espècie humana està tan compromès, de veritat no imagineu com les dones fèrtils poden passar a ser considerades com objectes a protegir, però també a utilitzar per part de les elits? No estem, al cap i a la fi, en un món que si rasques una mica és totalment patriarcal? De veritat creieu que reaccionarien diferent a com ho fan en aquesta distopia?

Crec que quan miri enrere i pensi en 2017, aquest serà sens dubte l'any en què vaig descobrir The Handmaid's Tale. Crec que un titular molt adient per un any que està sent especialment fructífer pel que fa a dones escriptores, i amb el tema dels gèneres i el poder com un dels elements principals de molts arguments.

Burial Rites (Hannah Kent)

Em fa especial il·lusió avui, per fi, poder parlar-vos de la que va ser la primera novel·la de l'autora australiana Hannah Kent, Burial Rites (traduïda al castellà com Ritos Funerarios). I és que directament us puc dir que aquest ha estat un dels llibres que més m'han agradat en el que portem d'any, i és un dels exemples d'un 2017 especialment potent pel que fa a històries de dones escrites per dones. Al mateix temps, però, aquest és una d'aquestes històries que t'afecta emocionalment d'una forma tan forta, directa i bonica alhora, que es fa especialment dur trobar-se davant el repte d'escriure una ressenya que hi estigui a l'alçada. Avui, però, ho intentarem.

En aquesta petita obra mestra que és Burial Rites conflueixen diferents elements. Kent era una estudiant australiana que un dia  es va trobar amb l'oportunitat d'agafar una beca d'estudis a Islàndia. Allà, el territori inhòspit i la duresa de l'hivern la van sumir en una depressió de xoc cultural que va començar a superar enamorant-se d'aquest mateix ambient que l'oprimia, i de les històries que els islandesos guarden entre els racons de la seva illa. És així com es topa amb la història de la darrera dona que va ser condemnada a mort a Islàndia, un episodi amb el que Kent s'obsessionaria fins al punt de convertir-lo en objecte d'investigació i, finalment, en l'argument de la seva primera novel·la.

La història ens trasllada per tant a la inhòspita Islàndia de la primera meitat del segle XIX, a les seves granges disperses i que queden aïllades de la resta del món durant mesos per la rigurositat del clima. Enmig de tot plegat, a la granja d'una d'aquestes famílies que a dures penes en treu suficient per tirar endavant, se li encarrega custodiar una dona condemnada a mort fins que arribi el moment de la seva execució. La dona, Agnes, és una criada acusada d'haver mort el seu antic mestre amb la col·laboració de dues persones més. Paral·lelament, un jove sacerdot sol·licitat per la mateixa Agnes rep l'encàrrec d'intentar guiar l'ànima de la condemnada per tal que afronti la seva mort en pau en déu. A partir d'aquí, els mesos i la foscor de la dura Islàndia són el marc de fons en la relació d'Agnes amb la seva família de forçosa acollida (primer horroritzada, després encuriosida) i amb el jove sacerdot, amb qui estableix una curiosa dinàmica.

La narració enmig d'aquest ambient va saltant de punts de vista, combinant la primera persona carregada de liricisme i amb molt de monòleg interior d'Agnes amb les terceres persones d'aquelles persones que té al seu voltant. Kent hi combina elements de novel·la de misteri, desvetllant-nos capa a capa com va ser realment l'assassinat de què Agnes és acusada a mesura que ella mateixa el va detallant al sacerdot, a la família i a ella mateixa, i quins capítols previs van portar a la situació actual. Però tot plegat amb molts elements de novel·la costumista i d'oda d'amor a aquesta Islàndia que tant determina el caràcter dels seus personatges i les relacions entre ells.

Tot i que el seu caràcter inhòspit pugui fer una mica difícil la connexió des d'una perspectiva mediterrània, us asseguro que si entreu en el seu ambient, us veureu envoltats per la foscor, atacats pel vent gelat i fascinats per les històries que s'expliquen mentre les dones mantenen les seves mans en marxa dins les sales on tothom comparteix un espai per dormir. Burial Rites és una de les novel·les que ha aconseguit traçar una connexió emocional més potent en els darrers mesos, i tot que en part em va destrossar per dins d'una forma cruel, també va ser una de les experiències lectores més satisfactòries dels darrers anys.

Per tant, no puc deixar de recomanar-vos la novel·la debut de Hannah Kent. Llegiu-la, experimenteu-la i després expliqueu-me si hi vau connectar tant com jo. Mentrestant, jo seguiré buscant un racó pel seu segon llibre, The Good People, que tinc moltes ganes de descobrir.

The Princess Diarist (Carrie Fisher)

Aquest mes de desembre es complirà un any de la mort de l'actriu i escriptora Carrie Fisher, famosa per haver donat vida a la princesa Leia de Star Wars. També aquest mes de desembre s'estrena la darrera pel·lícula de la saga Star Wars (que no puc expressar ni un 10% de les ganes que tinc de veure), així que tot el context sembla posar-se d'acord perquè avui us parli de la darrera obra editada per Fisher abans de la seva mort, The Princess Diarist (traduït al català com el Diari de la Princesa). 

He de reconèixer que vaig comprar el llibre en ple impacte emocional per la mort de Fisher, però també pel gran número d'elogis que havia llegit a la seva capacitat narrativa, una vessant que jo desconeixia de l'actriu. De fet, crec que la coincidència de la publicació i la mort de l'estrella (l'infart que li va acabar provocant la mort el va patir durant un viatge en la gira promocional del llibre) va fer que molta gent el llegís per les mateixes raons. Una trista coincidència no sols per la mort de Fisher, sinó perquè també, potser, aquesta novel·la no sigui el millor exemple de la seva capacitat narrativa.

 The Princess Diarist s'estructura en tres parts. El leit motiv de tota l'obra és la suposada descoberta per suposada sorpresa de Fisher del diari original que va mantenir durant la gravació de la primera pel·lícula de Star Wars, quan ella tan sols tenia 19 anys. A partir d'aquí, Fisher traça una primera part de la novel·la en què recorda la seva vida abans d'aconseguir el paper, com el va aconseguir i com era l'ambient durant la gravació. Tot seguit, en una segona part, reprodueix tal qual el diari original de l'època. El tancament el constitueixen un seguit de capítols en què Fisher reflexiona sobre l'impacte del personatge de Leia i com ha marcat la seva carrera.

El principal problema per mi de tota la novel·la és que el diari d'una noia de 19 anys és, bàsicament, això: el diari d'una noia de 19 anys que, tot i tenir certa gràcia amb les paraules, potser no es trobava en el seu moment més lúcid. Per tant, hi trobem moltes poesies, moltes frases que voregen el ridícul... Més aviat, és una part pesada de llegir. El gran element d'atracció d'aquesta part és que Fisher desvetlla el que mai no havia dit: que ella i Harrison Ford van tenir una aventura durant el rodatge de la pel·lícula (i això malgrat Ford estava casat a l'època), i que Fisher va quedar força penjada de l'actor que interpretava Han Solo. Això, però, deixant de banda que ja era gairebé vox populi tot i no haver-se reconegut mai explícitament, i que ja s'havia desvetllat durant la promoció del llibre, fa molt poc per aguantar aquesta part central i justificativa de tota la novel·la.

La primera part introductòria, en canvi, sigui potser la més forta de totes. Fisher explica amb certa gràcia les anècdotes de com va arribar a ser la princesa Leia, i detalla alguns fets curiosos com el fet que la van obligar a anar a un campament per gordos (!) per aprimar-se. Al cap i a la fi, però, moltes d'aquestes històries ja són conegudes si sou seguidors de Star Wars, i probablement la mateixa Fisher ja les hagués explicat en d'altres entrevistes.

Finalment, la tercera part és la que ha creat més polèmica, ja que Fisher exposa una visió força càustica de com el paper de princesa Leia ha eclipsat tota la resta de la seva carrera i voreja, fins i tot, en una actitud de ridiculitzar els fans que paguen per aconseguir un autògraf seu en alguna de les múltiples convencions sobre Star Wars que es fan pel món. Tot i que a mi no em va semblar pas tan insultant com a d'altres persones, sí que em resulta una mica trist aquesta visió tan negativa d'un personatge que, de fet, ha tingut un impacte tan positiu en tanta gent. 

En global, per tant, la novel·la és un llibre que es llegeix ràpid i que us pot fer gràcia en algun capítol concret si sou fans de Star Wars, però que, per la resta, és de qualitat bastant mediocre. Potser escrit amb pressa? Publicat simplement per aprofitar l'empenta de la nova obsessió amb Star Wars gràcies a la nova trilogia? Probablement. Tot i això, no renuncio a repetir algun cop amb Carrie Fisher, amb altres propostes potser més cuidades (Wishful Drinking és un dels que tinc ganes de llegir). No m'agradaria concloure que tots aquells elogis que vaig llegir fa un any eren mentides, així que em reservo una segona oportunitat.

The Importance of Being Earnest

L'escriptor irlandès del segle XIX Oscar Wilde és conegut, entre d'altres coses, per la seva ironia a l'hora d'escriure. Si més no, aquesta és la presentació amb què em van introduir a la seva obra quan era una estudiant a l'institut i ens vam enfrontar a El Retrat de Dorian Gray. Aquesta obra, però, de to dramàtic, no em va semblar llavors especialment irònica, i des de llavors sempre he pensat que Wilde devia tenir altres obres molt diferents que li haguessin valgut aquesta descripció, més enllà de la seva arxiconeguda obra mestra. Enguany he tingut l'oportunitat de finalment entendre perquè l'irlandès és conegut com un mestre del noble art de la ironia i la sàtira, i ha estat gràcies a una de les lectures més divertides del que portem d'any: The Importance of Being Earnest.

El llibre, per començar, és una obra de teatre, pel que és una lectura ràpida i, a més, molt aconsellable per algú que vulgui començar a introduir-se en la lectura d'obres en anglès. Les traduccions, de fet, fan perdre part de la gràcia i joc de confusions d'aquesta comèdia, en què Wilde juga amb l'homofonia del nom propi Ernest i de l'adjectiu earnest (que significa franc), és a dir, fa servir dues paraules que es pronuncien igual en la llengua anglesa. El joc té encara més gràcia si tenim en compte que l'argument de l'obra se centra en com els dos personatges principals (Jack i Algernon) porten una doble vida amagant-se sota el nom fals d'Ernest, una pràctica que dóna lloc a tot un seguit d'embolics que protagonitzen els múltiples girs de l'argument. Algunes traduccions en català segueixen el joc canviant el nom d'Ernest per el de Frank (que sona igual que l'adjectiu franc), mentre que en castellà es va optar per respectar el nom d'Ernest sacrificant el doble sentit.

The Importance of Being Earnest , jocs de paraules a banda, és una obra àgil en què les respostes iròniques, sardòniques i la sàtira social estan a cada intercanvi de paraules. Jack fa servir el personatge fals d'Ernest per enamorar a Gwendolen, i el seu amic Algernon decideix fer-se passar per Ernest, el germà fals de Jack, per enamorar la protegida d'aquest darrer, Cecily. Òbviament tots dos són rebutjats per les respectives famílies de les noies (malgrat elles enamorar-se'n pel simple fet de tenir el nom d'Ernest), i tot plegat explota quan les dues creuen estar promeses amb el mateix home, per, posteriorment, descobrir-se l'engany i resoldre's, finalment, amb la descoberta casual del veritable origen de Jack en tot un deus ex machina propi de les comèdies d'embolics. 

Amb tot plegat, Wilde se'n riu de l'aristocràcia i dels costums victorians, i es permet fer broma d'institucions tan sagrades com el matrimoni, les obligacions socials, les classes socials i la família. Els diàlegs entre Jack i Algernon ofereixen alguns dels millors moments de l'obra (el diàleg final del segon acte és potser de les escenes més divertides que he llegit mai), però, al mateix temps, traspuen aquesta elegància tan dandy, aquests jocs de paraules tan intel·ligents i fluïds alhora, que fan la lectura d'aquesta comèdia una autèntica delícia. 

La riquesa lingüística és tal que, fins i tot, l'obra va permetre la incorporació a la llengua anglesa de l'expressió bunburying, expressió que Algernon aplica quan detalla com fuig de les obligacions socials que no li venen de gust al·legant que està visitant el seu amic imaginari Bunbury. Des de llavors, bunburying va quedar incorporada a la llengua anglesa amb el sentit de defugir les responsabilitats socials al·legant una causa inventada. 

Estrenada sols cinc anys abans de la seva mort el 1900, The Importance of Being Earnest és considerada una de les obres més rodones de Wilde, però també l'origen de la seva caiguda en desgràcia, socialment parlant, ja que un incident vinculat amb l'estrena de la comèdia va ser l'embrió de la denúncia per homosexualitat que el duria a la presó i l'exili. Però abans d'obrir pas a la foscor, l'obra ens ofereix uns moments de llum i rialles que no us podeu perdre.

Podcast conjunt amb Cuentitis Aguda: Harry Potter y la Piedra Filosofal

Juntament amb l'amiga de fa molts anys de Cuentitis Aguda, hem posat en marxa aquest estiu una relectura de la saga de Harry Potter, i anirem comentant en podcasts conjunts (en castellà) cadascun dels set llibres de l'univers màgic creat per J.K. Rowling.

Avui hem gravat i penjat la primera entrega, dedicada a Harry Potter y la Piedra Filosofal. En ella us expliquem com vam arribar al món de Harry Potter, quina és la nostra casa, vareta i patronus a Pottermore, i moltes reflexions sobre la novel·la: és de veritat la pitjor de tota la saga? Com funciona això de l'estructura circular? Quins personatges ens van agradar més i quina és l'escena que més destaquem?

Si ho voleu descobrir, feu clic a l'enllaç

Lleó l'Africà (Amin Maalouf)

El post d'aquesta setmana arriba amb retard, i la raó és que em costa força poder parlar d'aquesta novel·la. Potser perquè sigui d'aquests llibres que, per una banda, t'agraden, però, per una altra, no deixen tanta empremta com perquè una ressenya fluexi de forma natural. Lleó l'Africà, d'Amin Maalouf, arriba a la meva prestatgeria d'una forma força curiosa i suposo que frustrant per a ell: primer vaig començar a llegir-lo prestat de la biblioteca fa molts anys, i el vaig haver de retornar deixant-lo a mitges. Després, en una fira de llibres de segona mà a Barcelona vaig fer-me amb un exemplar propi per uns pocs euros, per després deixar-lo abandonat. Enguany, però, buscant algun llibre que no fos en anglès i que tingués pendent per casa, em vaig retrobar amb ell i va ser, finalment, l'intent definitiu.

Curiosament, fins que no m'he posat a documentar-me per fer aquest post, no he descobert que el protagonista de l'obra, el Lleó l'Africà del títol, és un personatge històric dels segles XV i XVI. Nascut a la Granada encara musulmana, va deixar la Península Ibèrica amb la Reconquesta per establir-se amb la seva família a Fes. Ja d'adult, iniciaria una tasca com a ambaixador que el duria a Tombuctú, Egipte i Constantinoble, entre d'altres, i que acabaria amb la seva captura per un vaixell cristià, que l'entregaria  a la custòdia del papa Lleó X. A Roma, es convertiria al catolicisme, continuaria amb la seva educació i escriuria la Descripció de l'Àfrica, principal document de l'època sobre el continent.

Maalouf, de forma  similar a com fa a Samarcanda, reconstrueix des de la ficció històrica la vida d'aquest personatge, que ens narra les seves peripècies en primera persona, en un escrit que dedica al seu fill. I ens ho fa amb un llistat de canvis d'escenari i de protagonistes pràcticament inesgotable, tal i com les referències històriques ens indiquen que va ser la vida del personatge: cada pocs capítols , en Hassan (que aquest és el seu nom real) canvia de ciutat, de país, d'amics i fins i tot de dona, sense que molt poques vegades aprofundim en com enyora el seu passat o quin record guarda dels que van ser tan importants per ell en el passat

Potser aquesta falta de continuïtat emocional és el que menys m'ha agradat del llibre, en què al final tot m'ha semblat un cúmul d'aventures molt ben narrades, però sense que cada nou escenari i elenc de personatges no semblin aportar gens de pes al personatge, que, senzillament, es va adaptant a les circumstàncies sense mirar gaire enrere. Canvia de dona i s'acomiada de fills (de sang o adoptats) sense que pàgines més endavant els recordi, un fet que, per mi, li treu versemblança  a la història.

Tot i això, la novel·la té punts forts. El principal, es troba a la primera meitat de llibre, en què la infantesa i juventut estan narrades amb un gran esforç per l'ambientació i tot un seguit d'anècdotes molt divertides. La meva part preferida és sens dubte els anys de Granada, potser per la proximitat geogràfica, però també perquè els esdeveniments històrics de fons i la història familiar (amb la segona dona i la seva filla amb què conviuen els pares de Hassan) la fan d'allò més interessant. La fugida a l'Àfrica i la vida a Fes també donen moments d'allò més interessants.

El problema és que, quan Hassan comença a sortir de Fes, la història per mi comença a decaure. Les seves expedicions com a ambaixador no tenen la mateixa ambientació tan rica i sensorial com les de Granada i Fes i costa imaginar-se les ciutats que descobreix. I, cap al darrer terç, els esdeveniments comencen a tenir lloc de forma massa ràpida, sense que hi hagi gaire temps de retenir els fets a la ment. Acabant amb la part a Roma que és, de llarg, la més avorrida.

Tot i això, si us interessa la cultura àrab dels segles XV i XVI, Lleó l'Africà és una novel·la ben escrita, ben documentada (fins on jo sé) i que us pot acompanyar com una entretinguda lectura d'aventures històriques per aquest estiu.

Career of Evil (Robert Galbraith)

Per fi arriba el moment de parlar del tercer i, de moment, darrer volum de la sèrie de detectius de Cormoran Strike escrita per Robert Galbraith (pseudònim, com he comentat moltes vegades, de J.K. Rowling, famosa per ser l'autora de Harry Potter). Career of Evil ha estat el llibre de la sèrie que més m'ha costat llegir, però també el que més m'ha agradat de tots. I, també, el que m'ha deixat amb més ganes de tenir a les mans la continució de la saga, una situació força frustrant ja que, de moment, no hi ha data ni títol de la quarta novel·la de Cormoran Strike.

A Career of Evil, per primer cop, Strike i Robin estan al bell mig de la història que investiguen. Després que els dos protagonistes resolguessin la tensió del segon llibre donant formació i un paper més preponderant a Robin com a investigadora, el despatx es veu trasbalsat per un fet força xocant: Robin rep un paquet anònim que inclou una cama de dona. Comença així una investigació sobre persones del passat de Robin i , sobretot, de Strike, que puguin estar darrere d'aquesta amenaça. El misteriós remitent, mentrestant, està darrere de diferents casos d'atacs a dones que progressivament va apropant-se a Robin.

Quan he dit que aquest va ser un llibre que em va costar llegir, no va ser pas per la seva qualitat o perquè em costés seguir la trama, sinó perquè la història em va resultar tan impactant que em va provocar malsons. Em vaig despertar tan afectada que vaig optar per deixar de banda un temps el llibre i reprendre'l més endavant. Un descans que em va venir bé per després tornar a agafar-lo amb més ganes i ja sense malsons.

Gran part de culpa d'aquesta situació ho té el fet que aquest és el llibre que resulta més real en tractar un tipus de crim habitual en el nostre món (les agressions a dones) i, a més, relatar-lo amb capítols en què l'assassí ens parla en primera persona, sempre sense revelar-nos la seva identitat. Algunes d'aquestes escenes són molt dures pel que descriuen, i molt més difícils de gestionar, almenys per mi, que les escabroses històries que vam trobar al segon llibre de la saga, The Silkworm.

El que de veritat, però, roba el cor d'aquesta novel·la és com Strike i Robin es posen al centre de la història. Si fins ara havíem anat rebent informació sobre la seva història personal amb comptagotes i de forma marginal (i, en tot cas, molt més en el cas de Strike que no de Robin), ara la novel·la obliga a tots dos a recórrer el seu passat per resoldre el misteri. En el cas de Strike, per trobar l'home del seu passat que ara està amenaçant Robin com a venjança contra ell. En el cas de Robin, ha de retornar a uns episodis traumàtics del seu passat també per superar la situació en què es troba en el present, tant laboralment com en la seva història personal amb el seu promès, Matthew. I, progressivament, alguna cosa també va desenvolupant-se entre els dos protagonistes i fent-los qüestionar altres aspectes de les seves vides.

I nosaltres conforme més coneixem a Strike i Robin, més ens n'enamorem. Hi ha escenes i diàlegs entre els dos que em van robar el cor, i la voràgine del final (que no desvetllaré) et deixa literalment amb el cor a la boca, demanant més. Ja és mala sort que el llibre en què més descobrim sobre els seus personatges i en què sembla que finalment les peces del joc estan sobre la taula, sigui el que l'autora escull per acabar amb un cliffhanger d'aquests traidors que haurien d'estar prohibits. Així que no queda un altre remei que seguir esperant.

Career of Evil, de Robert Galbraith (2015, Little Brown and Company). Salamandra el va editar en castellà (El oficio del mal) i en català (L'ofici del mal)  el novembre de 2016.

Talking as Fast as I Can (Lauren Graham)

Talking as Fast as I Can és el llibre gairebe autobiogràfic que l'actriu Lauren Graham (famosa pel seu paper protagonista a Gilmore Girls) va escriure de forma paral·lela a la gravació del revival de la sèrie que va emetre la tardor passada Netflix. En ella, en principi, l'autora (que en el moment de la publicació d'aquesta obra tenia una novel·la ja publicada, Someday, Someday, Maybe, de la que us parlaré més endavant) havia de plasmar els records de la gravació de les set temporades originals de la sèrie, i les sensacions i anècdotes d'haver tornat a posar-se en la pell del seu personatge més mític, la-mare-que-tots-voldríem-tenir/ser, Lorelai Gilmore. Tot plegat, amanit amb algunes dosis de la seva vida i carrera.

En primer lloc, aquest és un llibre que segurament no hagués llegit mai si no hagués estat disponible directament per Kindle. La satisfacció immediata que dóna descarregar-lo al moment quan el compres, i el preu més rebaixat, són factors que m'empenyen a variar més el tipus de gènere que llegeixo i permetre'm capricis com aquest: un llibre de consum ràpid i satisfacció també ràpida. Va ser la novel·la que em va acompanyar durant l'època d'exàmens del passat semestre, i em servia com una fórmula divertida d'evasió. Tot i això, em va provocar sensacions enfrontades.

Començaré pel dolent: crec que el llibre és una mena de poti-poti que no té clar en cap moment que vol ser. I ho dic perquè el principal element de màrqueting amb què el venen (conéixer com ha estat per l'autora ficar-se en la pell de Lorelai Gilmore al llarg dels anys) és, segurament, la part menys interessant de tota la història. Tot i que Graham explica alguna anècdota interessant (per exemple, com va aconseguir el paper i com el tipus de personatge trencava amb els motlles en què es trobava encaixada en les successives audicions), ens aporta poca cosa en profunditat en referència a la sèrie. En primer lloc, perquè ella mateixa reconeix que no ha vist mai la sèrie original (odio veure's a ella mateixa) i que no recorda gaires coses de la seva gravació. Com a experiment per la redacció del llibre, Graham se sotmet a una marató de les set temporades de la sèrie i va recollint alguns detalls del visionat i el que va recordant, però res destacable.

Però el que realment és més decebedor és les seves experiències sobre la gravació del revival. Alguns comentaris dels actors que hi havien participat ja m'havien donat pistes que els actors no van tenir gaire sentit de comunitat durant la gravació i que Graham havia estat més capficada en escriure aquest llibre que en rememorar vells temps, així que veureu poques històries que valguin realment la pena. Hi ha anècdotes molt maques (com la història de la primera camisa que fa servir en el rodatge del revival i que resulta dir-se Lorelai II sense que ni ella ni l'encarregada de vestuari s'haguessin adonat), però en general sembla que Graham està més interessada en aconseguir cameos per a la seva parella i altres actors que l'han acompanyat a la sèrie Parenthood que no pas en el mateix revival i la seva trama. Potser perquè ella també veia els elements decebedors que part de l'audiència també vam percebre? Qui sap.

La part que realment és divertida d'aquest llibre són les històries de la seva vida que Graham explica: la seva curiosa infància, els seus inicis com actriu, la seva època d'encadenar treballs dolents compatibles amb les exigències de buscar-se la vida en el món del teatre a Nova York... I també reflexions sobre la seva vida, com sobre la moda i l'alimentació a Hollywood, així com el fet que hagi estat soltera gran part de la seva carrera i les reflexions que fa sobre aquest tema, que segurament ajudaran a persones que també se sentin soles pel fet de tenir una edat en què totes les expectatives socials et situarien ja amb parella. Totes aquestes parts crec que estan escrites amb una gràcia i una sinceritat que resulten molt entretingudes, i que redimeixen tot el llibre, malgrat que són precisament les culpables que a l'obra li falti coherència.

Els capítols, doncs, funionen bé individualment, però sense que semblin estar gaire connectats l'un amb l'altre, excepte el fet que estan escrits durant la gravació d'una sèrie de la qual ens pot dir ben poca cosa que no sapiguem ja. En certa forma, sembla que hagi estat un cúmul d'historietes recopilades el més ràpid possible i sense gaire tasca d'edició al darrere per publicar-les al mateix temps que Netflix estrenava el revival. Més una campanya de màrqueting que no pas un producte més treballat i que, amb una mica més d'esforç, hagués permés tenir un producte més coherent i complet.

El millor de tot és descobrir que Lauren Graham té una veu pròpia interessant i que escriu amb certa gràcia (sovint molt deudora de la veu de la mateixa Lorelai Gilmore, no sé si per un paper que interpreta o perquè realment Lorelai és com és perquè Graham hi ha posat part de la seva veu) i em va fer créixer la curiositat per llegir la seva novel·la de ficció. Així que aviat tornarem a parlar de Lauren Graham, ara com autora de ficció.

Talking As Fast As I Can, Lauren Graham. Virago, 2016. *En el moment de publicar aquest post, el  llibre no estava disponible en castellà.

Éxodo y Exilio del Arte (Arturo Colorado)

Si en el darrer post us comentava que era molt atípic que us parlés d'un llibre d'autoajuda, avui també us porto una temàtica poc habitual per aquí, tot i que no pas entre les meves lectures: un llibre sobre Història de l'Art. Hi ha una història darrere de com Éxodo y Exilio del Arte, d'Arturo Colorado, arriba a casa meva. El semestre passat estava cursant a la UNED (on estudio el Grau en Història de l'Art) una assignatura sobre Patrimoni Artístic, i el manual mencionava de passada els problemes que hi havia hagut durant la Guerra Civil per la protecció dels quadres del Museu del Prado de Madrid, i aquesta espurna va encendre la meva curiositat. Poc després, repassant exàmens de cursos anteriors (un model d'examen una mica atípic), vaig veure que un any es va demanar als estudiants que comentessin un llibre de la bibliografia extra que haguessin llegit. Evidentment, aquesta pregunta em va posar nerviosa perquè jo no n'havia llegit cap, és clar, així que em vaig animar per aprofundir en el tema anterior amb un dels llibres recomanats.

Aquest assaig d'Arturo Colorado (que es va editar el 2008, però que si no m'equivoco anys abans ja circulava pel mateix Museu del Prado, tot i que amb una investigació una mica més limitada) ens parla d'un d'aquells temes que resulta increible que no siguin més coneguts. Durant la Guerra Civil, després que el Museu del Prado fos víctima de diversos bombardejos en el seu entorn i es considerés compromesa la seva seguretat, el govern de la República va decidir treure els quadres de la capital i dur-los a un lloc segur. Destinació que primer va ser València, després Catalunya, i finalment la fugida per la frontera francesa fins a Ginebra, on es va fer una exposició mítica sobre les principals joies del Prado, una de les poques vegades en la història que s'han exhibit fora de Madrid.

Tot i que el llibre sigui sobretot un assaig i molt i molt ben documentat (Colorado és el primer en tenir accés a tot un seguit de documentació estrangera sobre aquest afer, i fins i tot recorre als arxius militars, a cartes personals i un fotimer d'entrevistes per reconstruir aquests fets), a la vegada es pot llegir també com una novel·la. Una història d'aventures però amb el component tràgic de ser real. Ja sabem que entre la literatura espanyola les històries situades durant la Guerra Civil són molt habituals, però crec que, curiosament, aquesta va ser la que em va donar una aproximació més directe a com va ser el conflicte. Potser precisament perquè estàs parlant d'una cosa tan allunyada en principi de la vida quotidiana de la gent, però a la vegada un element  simbòlic tan cabdal (per mi) com és el patrimoni, aquells quadres del Prado que tantes vegades he contemplat sense ni plantejar-me l'esforç que hi ha darrere del fet que jo avui, en ple segle XXI, encara en pugui gaudir.

La història s'estructura en tres parts: l'inici del conflicte bèl·lic i l'organització del sistema per salvar els quadres del Prado, amb la presentació dels personatges principals; la història de l'èxode per terres espanyoles fins arribar a la dramàtica fugida cap a França i Suïssa en una operació realment a contrarellotge i mentre les bombes queien literalment entre els camions que duien els quadres; i finalment, l'estada dels quadres a Ginebra, l'organització de l'exposició i el seu retorn, finalment, a l'Espanya franquista.

Tota l'odissea està tan ben narrada i amb tanta emoció que a un li resulta difícil entendre com és que el cinema espanyol (un altre molt avesat a parlar de la Guerra Civil) no ha fet mai una pel·lícula sobre aquests fets. Sincerament, crec que si Hollywood descobrís aquesta història, la posarien en marxa. Us asseguro que hi ha escenes com la de l'exili final de Figueres cap a la frontera francesa que us mantenen en tensió, mentre els responsables de la República dels quals vam aprendre els noms de memòria a l'institut signen un conveni a les llums dels fars d'un vehicle, mentre les bombes sonen al seu voltant; busquen desesperadament camions on carregar obres tan cabdals com els Velázquez o Goya del Prado; o mentre operaris es veuen forçats a passar a peu la frontera carregant a les espatlles aquests tresors. Tot això va passar de veritat i em resulta frustrant que no ho tinguem present i se'ns recordi quan les contemplem amb totes les comoditats a Madrid.

Com en tota obra sobre aquest període, és clar, és obligatori mencionar la pregunta ineludible: és partidari d'un dels dos bàndols l'autor? I, sincerament, crec que Colorado fa un gran esforç per analitzar els fets de les dues parts, i fins i tot es justifica profusament amb documentació quan carrega les tintes sobretot contra el bàndol franquista. Perquè Colorado ens demostra com Franco va bombardejar l'entorn del Museu del Prado tot i estar ben senyalitzat (una acció contrària a les convencions internacionals) i com després va bombardejar zones on sabia que es guardaven els quadres, o vies per les que estava passant el convoi pel seu exili a França, malgrat que se'ls avisava repetidament.

Però l'autor també és crític amb la gestió de la República, no amaga els atacs a patrimoni de l'església i la noblesa per part d'incontrolats i planteja si realment treure els quadres de Madrid va ser la millor opció i, sobretot, com els temes polítics van fer que la decisió final de buscar refugi a Ginebra es fes massa tard i de forma precipitada, quan una millor planificació hagués fet molt més segur i menys dramàtic el seu exili. Tot i això, cal destacar una idea que està darrere de tota l'obra: malgrat que els interessos polítics i militars hi juguen un paper en els dos bàndols, al final preval en el bàndol republicà l'interés per salvar un patrimoni que saben molt bé que tornarà a mans dels franquistes, però que consideren imprescindible per tot el país.

Desgraciadament, com també fa evident el final de l'obra, els protagonistes de l'assaig no tenen pas un final feliç. Els capítols finals sobre l'estada i exhibició de les obres a Ginebra i el seu retorn a Espanya demostren el trist paper tant de les autoritats franquistes com, sobretot, de la difunta Societat de Nacions, que fa un dels papers més penosos que queden retratats en l'obra. Mentre els veritables herois que permeten que avui el Prado sigui el que és, van sortir per la porta del darrere tractats gairebé com uns criminals. I sense que encara avui s'hagi fet més que alguns gestos puntuals per recordar-los.

El Exilio del Arte. Arturo Colorado Castelary. Cátedra, 2008. 394 pàgines.

Fuera Complejos para Imperfectas (Raquel Córcoles & Lucía Taboada)

Com ha arribat un llibre d'autoajuda a la meva llista de llibres llegits? Doncs molt senzill, va ser un regal que em van fer aquest Nadal. Basant-se en què m'agraden molt els cómics de Moderna de Pueblo (Raquel Córcoles) i que venien un pack que incloïen un mirall i una bossa de tela força divertida, els Reis em van portar el lot que inclou aquest llibre. Es tracta de la segona part de la col·laboració entre la il·lustradora Moderna de Pueblo i Lucía Taboada, que va tenir la seva primera entrega amb Dejar de amargarse para imperfectas (2014). Vagi per davant que jo aquest primer llibre no l'he llegit (i de moment, no en tinc intenció) i, per tant, és possible que alguna de les coses que he trobat a faltar en la seva continuació hi siguin a la primera entrega. Així que disculpeu-me els que conegueu tots dos i, si m'equivoco en alguna cosa, agrairé que em corregiu.

Entrant en matèria, aquest llibre vol oferir un mètode per millorar la confiança en una mateixa, el que anomenen la "autoimatge", i ho fa amb un to irònic gràcies als personatges i còmics de Moderna de Pueblo, que amb el seu to sarcàstic vol fer-te reflexionar sobre com, molt sovint, som nosaltres mateixes les nostres crítiques més dures. Seguint les peripècies de La Imperfecta, que és el personatge principal dels còmics, i els seus quatre assessors (Estilista, Psicóloga, Coach-Nutricionista, Malévola) ofereix un métode de tres setmanes per millorar, precisament, aquesta Autoimatge.

Què funciona en aquesta proposta? El primer, i sobretot, els cómics. Vaig riure moltíssim amb algunes de les vinyetes i no puc deixar de recomanar-vos que seguiu Moderna de Pueblo per riure al mateix temps que sentir-vos retratada en moltes de les seves il·lustracions. La idea que per ser més feliç el principal és també millorar la imatge que tenim d'un mateix i permetre'ns cometre errors i no ser perfectes (perquè ningú ho és!), també em sembla una gran proposta. El problema, però, ve a l'hora d'executar aquesta idea a través dels textos teòricament d'autoajuda.

Primer problema: la idea d'un métode de tres setmanes per millorar la nostra autoimatge em sembla ridícul i una enganyifa. Potser és una forma irònica de riure's dels llibres d'autoajuda? M'agradaria poder pensar-lo. I tot i que els cómics donen la sensació de fer-ne mofa, el text dóna la impressió contrària.

Segon problema: parlem de millorar el concepte que tenim de nosaltres mateixes, però el 90% del que s'ofereix al métode se centra en la imatge exterior. Perquè no parlem d'organitzar el temps, de buscar hobbies que ens omplin, de dedicar temps a nosaltres mateixes sense penediments? No, el métode de tres setmanes et parla de com  maquillar-te (amb consells que es contradiuen amb els més habituals al món de la bellesa, per cert), com menjar (i morir-te de gana), com vestir-te i com fer esport. Em va indignar especialment que, per fer esport, el llibre et diu que has de sortir a córrer. I si no ho fas, són excuses. A tothom ens ha d'agradar el running? No podem preferir altres activitats esportives??

Tercer problema: acceptem-nos com som i no busquem cossos de la talla 36, ens diuen al principi, però al final us proposaré una dieta amb què morireu de gana. Infusions sense sucre a tutiplen... Potser és una mica contradictori, no? És necessari aprimar-se per sentir-se bé? És clar que hem de menjar sa, però això no significa que jo ja estigui satisfeta amb una talla, diguem-ne, 44, i que l'únic que vulgui sigui nutrir-me bé.

Com podeu veure, la meva incursió a l'autoajuda no ha estat gaire satisfactòria. Per sort, tant el lema de la tote bag que venia de regal ("No hago pilates, pero valgo quilates") com un mirall que avisa que va "sense filtres d'Instagram" si combinen més amb la meva concepció d'aquest tema. Curiós, però, que el llibre que acompanyen no ho estigui pas.

Sant Jordi 2017

Una tradició ineludible en aquest blog, sigui quin sigui el context, és aquest post de balanç de Sant Jordi. Després que els IMM hagin mort en el meu cas per falta de materialitat (bàsicament compro llibres electrònic i els descarrego al meu Kindle), Sant Jordi sempre és una petita excepció en què intento fer-me amb llibres en paper. Tot i això, el fet que aquí sigui difícil trobar llibres en anglès, i que Sant Jordi (i més si cau en diumenge) sigui un dia complicat per regirar llibreries), ha provocat que enguany la meitat del botí sigui en format digital.

• La tristeza de los ángeles, de Jón Kalman Stefánsson. Enguany no tenia gaire clar quin llibre volia per Sant Jordi, ja que cap de les novetats em cridaven l'atenció, i em fa molta recança haver de comprar traduccions d'autors anglosaxons dels quals puc aconseguir al moment el llibre electrònic en anglès. Així que he anat a la llibreria i m'he deixat endur, regirant sobretot entre els autors no anglosaxons. I així he topat amb aquest llibre islandés (veureu que Islàndia és un tema recurrent aquest Sant Jordi) que, de fet, és el segon d'una trilogia, cosa que desconeixia al comprar-lo. Espero poder llegir-lo sense problemes com a llibre independent i, si m'agrada, qui sap, potser seguir amb la trilogia.

• Domingo, d'Irène Némirovsky. Una altra descoberta regirant prestatges a les llibreries ha estat aquest recopilatori d'històries curtes d'aquesta autora nascuda a Ucraïna a principis de segle, però establerta a França. No coneixia a l'autora, però la premissa de les històries m'ha semblat interessant i, de nou, una oportunitat, doncs, per poder anar més enllà si m'agrada el seu estil.

• Burial Rites, de Hannah Kent. Havia llegit i escoltat moltes meravelles d'aquesta autora australiana, de la qual aquesta és la seva primera novel·la. Està traduïda al castellà, i si l'hagués trobat avui segurament hauria caigut, però ha estat impossible, així que finalment m'he fet amb l'edició electrònica en anglès. L'acció està situada a Islàndia, així que us podeu imaginar que faré més d'un viatge a aquelles latituds en les properes setmanes. La veritat és que em moro de ganes de descobrir Hannah Kent, així que no crec que trigui gaire a començar-lo.

• Bonus track: The Princess Diarist, de Carrie Fisher. Aquest llibre sí que me l'he trobat per les llibreries, però en la seva traducció en castellà, i tenia clar que volia llegir a Carrie Fisher (l'actriu famosa per donar vida a la Princesa Leia de Star  Wars i tristament desapareguda aquest passat desembre) en la seva llengua original.  He llegit molt bons comentaris sobre la seva capacitat narrativa, i tinc força curiositat per saber com va viure el rodatge de la saga original, que és el que recullen aquests diaris retrobats per l'actriu. Em fa força recança tot el mediàtic tema de l'affair amb Harrison Ford, però estic convençuda que trobaré moltes més coses interessants. 
  
  
  
  

Lady Susan (Jane Austen)

És un petit plaer, malgrat que efímer, poder llegir obres de Jane Austen que són noves per mi. Després d'infinites relectures a les seves sis novel·les més conegudes, de tant en tant topo amb alguna edició d'obres de joventut o alguna obra incompleta. Tot i això, fa molt de temps que era conscient que tenia pendent Lady Susan, una novel·la epistolar que Jane Austen va escriure el 1794 (amb tan sols dinou anys) però que mai no va intentar publicar. Apareixeria impresa molt després de la seva mort, el 1871.

Nota anecdòtica: Lady Susan era l'única novel·la de Jane Austen que habitualment em trobava a la biblioteca del meu poble. Sí, també tenien una còpia d'Orgull i Prejudici, però el primer cop que em vaig apropar a la secció Jane Austen, en plena moda austeniana per l'estrena de Sense & Sensibilty d'Ang Lee, aquesta és l'única obra que hi vaig trobar. I me la vaig endur a casa, vaig llegir una plana i la vaig retornar tal qual, perquè al meu jo adolescent una novel·la epistolar no li venia de gust. Després em trobaria amb Emma i altres de les seves obres, i començaria una història d'amor, però mai vaig tornar a agafar Lady Susan del seu prestatge.

I tot això ens porta al meu jo amb 33 anys que es va fer amb un d'aquests llibrets que per pocs euros inclouen l'edició de Lady Susan amb dues de les obres incompletes més conegudes de Jane Austen: Sanditon (que va deixar inacabada al morir) i The Watsons. Com que odio les obres inacabades, no comentaré gran cosa d'elles. The Watsons la vaig deixar a mitges (algun dia hi tornaré, i Sanditon em va fer la impressió d'acabar just quan començava l'acció, així que poca cosa més puc dir. El que sí vaig devorar i disfrutar va ser aquesta Lady Susan.

Com ja he dit, Lady Susan s'explica completament a través de cartes, a excepció d'un petit epíleg final. Jane Austen va tenir ella mateixa una important producció epistolar que s'ha editat repetides vegades (i de la qual, de fet, en manquen algunes que va destruir la seva germana quan va morir l'autora), així que en aquesta breu novel·la l'autora fa tota una exhibició de saber explicar una novel·la a través d'unes peces tan breus i condicionades com són unes cartes. Aquesta era una estructura que Austen va fer servir força en la seva joventut i, de fet, era l'estructura original de Sense & Sensibility fins que es va decidir a reescriure-la amb un format narratiu més tradicional.

Al contrari del que ens faria pensar el fet que sigui una obra de joventut, Lady Susan és l'única obra de Jane Austen que no està protagonitzada per algú relativament jove (Anne, de Persuasion, és la més gran i està al final de la vintena). Lady Susan Vernon és una vídua amb una filla en edat de casar-se, que arriba per sorpresa a casa del germà del seu difunt marit i la seva dona. Amb la correspondència de la mateixa Lady Susan i la de la seva cunyada, Catherine Vernon, es va desgranant el perfil dels personatges. I és que Lady Susan no sols és atípica per edat, també per caràcter. Coqueta, egoista, conquistadora, calculadora... aviat ens assabentem que arriba a buscar refugi a la casa del seu cunyat perseguida per un escàndol. I les seves arts seductores, que resulten irresistibles per molts homes més joves que ella, aviat es posen en marxa per encandilar el germà de la seva cunyada, Reginald de Courcy.

L'acció no va gaire més enllà d'això: mentre Lady Susan fa gal·la de la seva personalitat condemnable amb les cartes a la seva amiga, la seva cunyada s'escandalitza i la critica contínuament en la seva correspondència amb la seva mare. I tot i que el final és moralment esperable, el cert és que tota la novel·la traspua una certa fascinació per aquesta maldat calculadora de Lady Susan, que crea fins i tot empatia amb el lector. En definitiva, la lectura resulta fascinant perquè la mateixa Lady Susan ho és, malgrat i ser tota una antiheroïna, a diferència de les altres protagonistes de les novel·les d'Austen.

Tot plegat, ens fa pensar que si la Jane Austen de 19 anys va ser capaç de fer aquesta obra tan trencadora amb la literatura de l'època, què ens hauria pogut deixar si no hagués mort tan jove? Assumint que l'èxit com a escriptora li hauria fet allunyar-se progressivament de les convencions socials que, segurament, van filtrar moltes de les idees presents a Lady Susan per centrar-se en heroïnes molt més acceptables pel públic de l'època. Tota una llàstima que mai no en puguem saber la resposta.