dilluns, 8 de setembre de 2014

Emma Approved

Després del gran èxit de The Lizzie Bennet Diaries (adaptació al format videoblog o vlog de Pride and Prejudice de Jane Austen), la ja constituïda com a empresa Pemberley Digital va posar en marxa la passada tardor l'adaptació d'una altra de les novel·les d'Austen, Emma, sota el títol d'Emma Approved. La nova websèrie es va acabar fa tot just algunes setmanes, i tot i que els creadors encara no descarten fer-ne una continuació en forma de seqüela a l'escrit per Jane Austen, és el moment de fer-ne un balanç.

Que escollissin Emma com a nou projecte em va il·lusionar per dos motius: en primer lloc, Emma és el primer llibre d'Austen que vaig descobrir i un dels meus preferits. I segon, perquè el personatge protagonista és potser dels més interessants d'adaptar, ja que resulta antipàtic per a la majoria de lectors fins gairebé les darreres planes, quan finalment ens enamorem de les seves imperfeccions. I quin ha estat el resultat de l'experiment de Pemberley Digital? Doncs diria que en general força positiu, i, tot i que no he pogut seguir-lo més que a trompicons, i malgrat no haver arribat a aquell entusiasme accentuat que va generar The Lizzie Bennet Diaries. Siguem sincers, era molt difícil superar allò, ni que fos perquè la sorpresa que va generar el primer projecte era impossible de repetir.

Trobo que, en general, Emma Approved ha fet una molt bona adaptació d'Emma, tasca que no era gens fàcil ja que hi ha diversos elements que eren més difícils d'aplicar a temps moderns que en el cas d'Orgull i Prejudici (per alguna cosa aquesta darrera ha estat la base d'un munt de comèdies romàntiques actuals, i Emma tan sols té la venerada Clueless en el seu expedient). Hi ha coses, però, que no m'han acabat d'encaixar (dono per fet en l'explicació que coneixeu l'argument d'Emma, però si no voleu spoilers, no seguiu endavant..)

El primer ha estat el motiu que fa servir com a excusa Emma per a enregistrar els seus vídeos: crec que si hi ha un perfil on de veritat encaixava la seva conversió en vlogger és el d'Emma Woodhouse, però Pemberley Digital va optar per no seguir aquesta mateixa via que havia seguit Lizzie Bennet i optar per una excusa rocambolesca: Emma decideix enregistrar tota l'activitat de la seva empresa com un documental sobre la seva grandesa. Documental que, en principi, és privat, i que fins el darrer capítol no es confessa que ha estat sent vist pel públic (potser tampoc calia dir-ho). Vaig trobar l'excusa artificiosa, tot i que entenc la practicalitat: permet fer servir totes les instal·lacions de l'empresa d'Emma i introduir tots els personatges en càmera des del primer moment, i no haver de recórrer a la recreació com tan sovint feien a The Lizzie Bennet Diaries (recurs que adorava, però que entenc que no volguessin repetir).

El segon element que no acaba d'encaixar de la sèrie és que Emma i Mr Knightley (rebatejat aquí com a Alex) són socis d'una empresa dedicada a millorar la vida de la gent i buscar-los parella. Seriosament, això existeix? I seria creible que el Mr Knightley del llibre en formés part de forma voluntària?

I, finalment, i probablement per aquests primers motius, l'inici de la sèrie es fa complicat. L'estil de producció
és molt més treballat i cuidat, més escenaris, millor maquillatge, vestuari... en definitiva, més diners, cosa de la que m'alegro, però que creen un ambient més fred que al que ens tenien acostumats. Al mateix temps, l'inici es fa lent, amb línies argumentals que no existeixen al llibre i que fan servir com a mecanisme de presentació de personatges, i que feien que no acabessis de connectar amb la sèrie.

Passades aquestes reticències inicials, i conforme la sèrie ha anat avançant, però, la cosa ha millorat i molt. Al final, Emma Approved m'ha deixat una molt bona sensació, especialment per la forma excel·lent en què han resolt la caracterització de personatges. Tant, que potser la que he trobat més fluixa ha estat la de la pròpia Emma, que no tinc gaire clar que al final hagi estat capaç d'enamorar-me tant com la del llibre. Matrícula d'honor però, per a tot el càsting, que, de nou, es demostra que és el veritable punt fort de l'equip de Pemberley Digital. Menció honorífica a Brent Bradley com a Alex Knightley (aquest cop el vam tenir en pantalla des del primer capítol i no vam haver d'esperar 60 capítols com va passar amb Darcy a The Lizzie Bennet Diaries), que des del primer moment et desfà el cor. Creixement increïble per a Harriet Smith, a la que donen un paper molt més important que el trist que té el llibre, i també per a la seva nèmesi, Martin, que converteix un granger adust i inculte en un informàtic senzillament adorable. Jane Fairfax, Frank Churchill (que tenen una petita websèrie pròpia que es desvetlla cap al final de la trama) també estan ben traçats, tot i que els motius per al secretisme de la seva relació no estan tan ben justificats com sí ho estan a la novel·la. I increïble la conversió de Mr Elton de reverend a polític, i, sobretot, el fet que la seva dona no sigui una altra que la Caroline Lee de The Lizzie Bennet Diaries.


Sens dubte, la sèrie va guanyant conforme avança, i arriba a la seva culminació amb l'incident que provoca el canvi radical en la personalitat d'Emma, l'excursió a Box Hill que aquí es canvi per la inauguració d'un local, Boxx (situat d'alt d'un turó), que provoca un dels millors episodis de tota la sèrie. I la culminació romàntica és ben rodona, tot i que això, evidentment, és més mèrit de Jane Austen que no pas dels productors de la sèrie.

Així que, si us va agradar The Lizzie Bennet Diaries, o teniu interès per descobrir aquesta adaptació d'Emma, us recomano que resistiu el principi més rocós i us trobareu amb una joia interessant al final. Disfruteu!

dimecres, 3 de setembre de 2014

El Diablo viste de Prada / On Chesil Beach

I de sobte ja som a setembre, i jo amb aquests pèls. Un setembre en què en certa forma estrenarem nova rutina (feina / llar d'infants) a la qual ens queden uns quants anys per mantenir-la fixa, així que espero ser capaç d'encabir-hi també un forat per a aquest blog.

Com que em fa vergonya encara tenir llibres del 2013 pendents de comentar, faig un recopilatori flash dels dos que encara tinc pendents, aprofitant que són també obres que van passar sense pena ni glòria per les meves mans (un amb més pena, i l'altre amb més glòria).

  • El Diablo se Viste de Prada (Lauren Weisberger)
Aquest llibre és el típic "guilty pleasure" que de tant en tant cau. No sóc gens d'aquest tipus de gènere (la chick lit o similars), però les primeres setmanes de ser mare passava moltes setmanes anclada al sofà amb un bebè sostingut en un braç, i el meu lector electrònic va venir a salvar-me. Evidentment, amb poques hores de son i una revolució hormonal no és el moment de posar-se amb un Dickens o similar, així que em va venir perfecta aquesta novel·la.
La vaig escollir perquè, tot i que ho digui amb la boca petita, la seva adaptació al cinema em fascina. No és una pel·lícula boníssima, però dins del que és, està ben feta: em fascina el vestuari, em fascina com vesteix Anne Hathaway, el ritme està ben resolt, i Meryl Streep està estupenda com a Miranda Prestley (si us plau, si teniu l'oportunitat, l'heu de veure en VO, és fascinant com modula la veu per interpretar el personatge).
Curiosament, però, aquest és un d'aquells casos en què la pel·lícula és millor que el llibre. Ara mateix sóc incapaç d'investigar si és el primer cop que m'ha passat, però el cert és que mentre el film no em cansaré mai de tornar-lo a veure si me'l trobo a la programació del dia, el llibre optaré per fugir-ne. De fet, l'altre dia en vaig trobar una continuació a l'FNAC i vaig sortir per potes en direcció contrària.
La novel·la està inspirada en la vida real de l'autora i en la seva experiència a la revista Cosmopolitan. Una noia acabada de graduar i amb pretensions de ser periodista accepta una feina com a ajudant de Prestley per tal d'iniciar la seva escalada en el món editorial. A partir d'aquí, la protagonista es veu absorbida pel món glamourós de l'empresa i la seva dictatorial cap, que la fascina i horroritza a parts igual.
Potser el problema de la novel·la és que aquesta baixada als inferns i el seu despertar està molt millor plasmat a la pel·lícula, gràcies a una sèrie de canvis en l'argument i els personatges, que no pas a la novel·la, on em va resultar excessiu i melodramàtic el moment del despertar. I la seva protagonista resulta molt pitjor traçada, curiosament.

  • On Chesil Beach (Ian McEwan)




Segurament una novel·la d'Ian McEwan no sigui el més adequat pels moments d'atenció dispersa als quals ens estem referint, però aquesta, al tractar-se de fet d'un conte, va passar el tall. On Chesil Beach relata un episodi concret d'una parella d'acabats de casar en la seva lluna de mel, centrada sobretot en la que ha de ser la seva primera relació sexual, moment a partir del qual traça la seva història prèvia i les seves conseqüències. Potser va ser culpa meva, però l'impacte de l'obra no va ser gaire gran, tot i que sí que reconec que està ben escrita, ben construïda i va ser interessant de llegir. De moment, però, mantindré la predilecció per l'Ian McEwan que escriu novel·les, tot i les sensacions enfrontades que em va provocar Atonement. Sé que hi ha gent que l'idolatra, així que potser, algun dia, ho tornaré a intentar.Tot i que amb la quantitat de llibres pendents serà difícil.