dilluns, 23 de març de 2009

Emma, Jane i Sahar


Si hi ha una cosa de la que estic orgullosa del que portem d’any és el meu ritme de lectures. Des que vaig deixar d’estudiar, havia mig abandonat els llibres, i pràcticament era incapaç d’acabar-me una novel·la en dos mesos de termini. Per això, ara cada cop que repasso la meva llista de lectures de l’any i veig aquest magnífic ritme de dos llibres per mes, no puc deixar de fer alguns bots interns d’alegria.
Les dues incorporacions a la llista del mes de març són ben diferents. La primera és una relectura d’Emma, de Jane Austen, tot i que feia com a cinc anys que no m’hi posava i mai no l’havia llegit en anglès. Però el millor d’aquesta lectura ha estat, evidentment, la meravellosa edició del llibre que he aconseguit i que, de fet, ja quedarà perpetuament a la meva prestatgeria. Es tracta d’una edició recent de la col·lecció Winchester Austen, de la editorial Worth Press. Per fora, el llibre imita les famoses llibres Moleskin (amb la seva gometa per mantenir-lo tancat i tot), però per dintre són una meravella. No sols perquè el text està en la mida perfecte perquè no doni problemes de lectura (i no puc dir el mateix de la edició de Penguin de Jane Eyre que ara estic llegint..), sinó perquè té un munt de detallets que enamoren qualsevol fan de Jane Austen. Primer, sota la portada i la contraportada tens reproduït un quadre que simula una trobada social en un saló a finals del segle XVIII. A l’interior, tens fins a quatre introduccions al llibre, cadascuna centrant-se en un tema concret d’Emma. I, el millor de tot, i amb il·lustracions força delicades, tens un resum de personatges, una cronologia de la vida de Jane Austen junt amb la història britànica, un mapa de l’Anglaterra d’Austen... Una meravella, en definitiva.
Del segon llibre no puc parlar de cap meravellosa edició ni res similar. És el primer que llegia d’una escriptora palestina Sahar Khalifeh, ara que tinc la intenció d’endinsar-me més en les lletres àrabs, aprofitant la guia de lectura que ens ha regalat als estudiants de l’EOI de Tarragona la Casa Àrab de Madrid. Explica una història senzilla, a la vegada que simbòlica, d’un àrab palestí que s’enamora d’una cristiana a Jerusalem abans de la Guerra dels Sis Dies. Ell acaba fugint a l’exili i hi torna després del retorn de l’autonomia palestina, per trobar-se amb uns records devastats i una Palestina igual de desfeta.
No és que la història m’hagi entusiasmat, però es llegia ràpid i m’ha agradat sobretot les descripions dels paisatges de l’Orient Mitjà, dels carrerons de Jerusalem, que, de fet, queden retratats d’una forma molt suggestiva a les seves planes. Ja no m’ha fet tant el pes que, en un moment de la història, intenta colar-hi tota una declaració d’alliberament de les dones àrabs que, tot i molt lícita, queda desajustada dins de la novel·la. Bé, i que no acabo d’entendre els personatges, però suposo que el sol del desert ens afecta a tots...

dimarts, 17 de març de 2009

S'emporten la sirenita!!!


Consternada vaig quedar ahir quan, al resum setmanal de notícies sobre viatges de The Guardian (m’encanten els serveis on-line d’aquest diari!) hi havia una peça sobre una polèmica entorn la famosa Sirenita de Copenhaguen. Resulta que l’Ajuntament ha aprovat el trasllat a la Xina de la figureta entre el maig i el novembre de 2010 perquè es pugui incloure a l’Expo que es farà llavors a Shangai. Es veu que la ciutat ha decidit promocionar-se instal·lant la famosa estàtua en un pavelló , envoltada d’aigua, per atreure els xinesos al país escandinau. Malgrat que ja és un tràmit aprovat, moltes veus alerten que la decisió provocarà indignació i tristor entre molts turistes, que es quedaran sense la seva dosi del monument més fotografiat de la ciutat
Per la meva època d’Erasmus al sud de Suècia, a poc més de mitja hora de Copenhaguen,vaig tenir la sort (o la desgràcia) de conèixer força bé la sirenita, ja que hi vaig haver d’anar fins a tres cops (un cop per mi, i altres dos cops més perquè havien vingut visites i, evidentment, els has d’ensenyar). Crec que és una estàtua que simbolitza molt bé el que és Copenhaguen: una ciutat bastant pija que et cobra el que sigui per la xorrada més petita. I aquesta estàtueta no es que et cobri res en diners, però sí que té unes serioses contrapartides: està on cristo va perdre l’espardenya, lluny d’altres atraccions de la ciutat molt millors (el palau reial, els jardins, els antics castells, els carrers comercials, l’antic port...); per arribar-hi al seu costat i fer-t’hi la foto de rigor, has de caminar per sobre de pedres humides, esquivar turistes japonesos que et trobaràs per tot arreu, i, a sobre, fer-te la famosa instantània amb un fons meravellós de port industrial. Preciós.
Un es pregunta si l’estàtua, que tot i ser petita és ben mona, no estaria millor en un altre miler de punts de la ciutat, on també hi ha canals d’aigua, i que evitarien la grandíssima patejada fins arribar-hi. I això si no es té la mala sort d’arribar-hi un dels molts dies en què algun graciós no li ha llençat un pot de pintura o li ha fet un grafiti (i crec recordar que a mi com a mínim un cop em va passar), o la  ja terrible sort si es fa un dels famosos dies en què se li ha tallat el cap, el braç, se l’ha arrencat de la pedra, etcètera.
Així que si l’any vinent aneu a Copenhaguen, tindreu dues opcions: anar fins a la roca de la figureta a veure-hi el que segurament seran reinterpretacions de l’estàtua fetes per artistes contemporanis (que, segurament, seran més interessants que l’original) o, quedar-vos pel centre de Copenhaguen i disfrutar amb els veritables atractius que la ciutat hauria de promocionar. Tot i que llavors us cobrin més de quatre euros per un cafè.

diumenge, 15 de març de 2009

You love a lazy afternoon once in a while


Després que aquesta setmana acabés el llibre de català que, en teoria, m’ha de permetre aprovar el nivell D a finals de maig, i tenint en compte que demà dilluns no tinc classe d’àrab perquè és festa a l’EOI, divendres, mentre complia el meu ritual nocturn de crispetes més un capítol de las Gilmore Girls (el meu nou vici) vaig decidir que aquest cap de setmana estaria dedicament absolutament a no fer res de profitós.
I així és com he arribat a aquest diumenge a la tarda amb les piles ben carregades, amb la panxa plena i un munt de vídeos entre cella i cella. Perquè aquests dos dies li he donat al nostre DVD més marxa que no li havia donat des que el vam comprar, i d’això ja en fa gairebé dos mesos.
Una de les meves dedicacions bàsiques ha estat veure capítols de les Gilmore Girls: he acabat la quarta temporada i ja n’he vist quatre més de la cinquena (i perquè ara he d’esperar que es baixin més per internet, que si no...). És a dir, que tinc una sobredosi de la sèrie que m’impedeix parlar-ne fins que arribi el proper divendres a la nit i el seu ritual.
Però això no ha estat l’únic que s’ha hagut d’empassar el meu DVD. A banda dels vídeos de Roxette que m’he posat de fons mentre feia altra feina (netejar, cuinar...), ahir em vaig donar el gran plaer de tornar a veure una de les meves pel·lícules preferides: Only You. I cada cop que la veig m’agrada més! No sé si perquè Robert Downey Jr surt guapíssim, si perquè surt Itàlia i la preciosa Roma, o si perquè l’argument és d’aquells que no em canso de veure un cop i un altre...
A la nit, més DVD. També amb crispetes a mà, vam veure la meitat de West Side Story (dura com tres hores i vam començar massa tard), que feia segles que no tornava a veure. I em continua encantant, tot i que si pogués tornaria a veure-la al cinema (apunto que durant un revival a un cine de Barcelona hi vaig anar dues setmanes seguides... i encara hi estaria anant si no l’haguessin tret de cartell).
I aquesta tarda, després de més sobredosi de DVD, he optat per posar-me activa a la cuina. Perquè des que vaig visitar la botiga Deli Shop de Barcelona no havia comentat amb quins dos tresors havia tornat cap a Tarragona. Per una banda, unes galetes de mantega i vainilla boníssimes en forma de gat i mussol (amb poesia inclosa) que no van durar ni una setmana per casa. I en segon lloc un pack de la marca Betty Crocker per fer galetes amb xips de xocolata a la manera senzilla. És a dir, simplement agafes la barreja que ells et venen, hi afegeixes aigua, oli i un ou, remenes i cap al forn! I us asseguro (si la fotografia de dalt no us en diu prou) que estan boníssimes!! I que, a més, m’ho he passat genial passejant per la casa en davantal i amb el rellotge a la mà per controlar el temps de cocció a la perfecció.
Ara, si el tema rituals continua en marxa, suposo que aquesta nit se’n repetirà un altre que ja porta vàries setmanes en peu: acompanyar el sopar de diumenge amb un nou capítol dels Monty Python Flying Circus. Tot i que, bé, suposo que això dependrà del que faci el Barça...

Enamorada d'Aswan (Egipte III)

Segon dia i tercera nit que estàvem a Egipte, i ja tocava agafar un avió i canviar radicalment d’aires. I quin canvi, perquè tot se’ns va aparèixer nou i perfecte i Aswan, al sud del país. De fet, jo crec que quan la gent s’enamora d’Egipte i li entren ganes de tornar-h un cop i un miler més, tot plegat els passa a Aswan. Perquè és el lloc on el paisatge del Nil se’t mostra amb tot l’esplendor, on el sol escalfa la pell com la primavera més calurosa del Mediterrani, on el blau del cel i del riu donen als monuments un altre dimensió... On tot es viu amb tranquil·litat, amb més tradició, i amb menys ànsies urbanitzadores...
Per arribar-hi, vam agafar un vol a les set del matí des del Caire (el nostre coordinador ens va evitar agobiar-nos amb el caos dels aeroports egipcis) i, des de l’avió, vam poder veure aquell riu envoltat de costures verdes però perdut al mateix temps entre l’aridesa i el desert. En arribar a Aswan, un paisatge pla, assolejat i silenciós (sense els clàxons incessants dels carrers del Caire) ens va rebre. Un guia nou ens va rebre al grup que ens va tocar per sort aquell vol, i ens va portar de visites durant tot el matí, fins que ens pugués deixar mig adormits i exhaustes a l’hotel.
La primera parada va ser la presa d’Aswan. Es veu que als egipcis els encanta ensenyar-la i parlar-ne, fent tot un repàs de la història política modern del país, però de fet, l’únic impressionant de tot plegat és el llac enorme que s’hi va crear (el llac Nasser) i que, de fet, ja veuríem millor al dia següent.
Segona parada, una de les meves favorites de tot el viatge: el temple de Philae, dedicat a la dea Isis i a l’amor. El temple, que és dels més impressionants amb tot de relleus i cambres amagades, està situat en una illa (originalment a la de Philae, ara enfonsada, fet que va obligar a traslladar-lo a una altra illa més alta) i per arribar-hi cal agafar una barqueta. I quina barqueta que ens va tocar! El conductor (per cert, tots són nubis, és a dir, absolutament negres de pell) va tenir seriosos problemes per arrencar-la, i vam estar a punt de xocar contra unes roques a tocar del petit port on la vam prendre.
Però un cop s’encèn el motor, tot millora. La brisa, el sol brillant sobre l’aigua, i aquella isla amb un temple tan meravellós que s’apropa. A terra, evidentment, la imatge es trenca: comença a fer molta calor i, sobretot, hi ha moltíssima gent. Especialment si coincideixes amb uns grups enormes d’italians i alemanys, que ho va envair tot. Però el nostre guia, amb un castellà absolutament imperfecte (però adorable al matei temps) i molta voluntat, ens va guiar pacientment, intentant que no ens perdessim, i assenyalant-nos amb calma tot l’important.
Abans d’iniciar la ruta de tornada a terra ferma, vam tenir temps lliure. Moment que vaig aprofitar per tenir un encontre mític amb les que jo vaig anomenar "paper-ladies": és a dir, les senyores amb cara de pomes agres que s’esperen a l’entrada dels lavabos públics. Això sí, només els de dones. A aquestes adorables senyores els has de donar propina perquè et donin un ranci tros de paper, però compte, si no els satisfà el que els donin, no et donaran res! I si ets tu qui no dóna res, et maleiran en àrab mentre donen cops a la capsa metàl·lica on guarden les monedes. El més divertit de tot és que, de fet (i això ho vaig descobrir més tard a classe d’àrab) als lavabos públics egipcis no hi ha paper perquè ja hi ha una manguera petita amb la qual es netegen els nadius. O sigui que les paper-ladies són un enganya-turistes...
Tercera i darrera parada: l’obelisc inacabat. Una antiga pedrera on es tallaven els obelicsc, i, per atzar, un d’ells va trencar-se en el procés i s’hi va quedar allà, a mig tallar. Poc es pensaven que mil·lenis després seria un museu on els guies, sempre sense sortir dels porxos on es protegeixen del sol, dibuixen tot el procés d’extracció per tal que els pobres turistes occidentals l’entenguem. Això sí, després els turistes sí que escalem les roques tot morint-nos de calor...
I per fi, amb molta son i més sol encara a les espatlles, vam arribar a l’hotel. Procés que va tornar a implicar agafar una barca, ja que el nostre hotel (l’Isis Island) estava, com el seu nom indica, en una illa al mig del riu. I després de rebre’ns amb un suc de fruita boníssim, i gastar mitja hora en fer el check-in (al sud es funciona d’una altra forma que al Caire), el nostre guia (ara sí, el mateix del Caire) ens va deixar la tarda lliure. I aprofitant la calor i les temptadores piscines del complex hoteler (que després vam descobrir com a mig fantasma...), vam passar la tarda prenent el sol, l’ombra i l’aigua gelada de la piscina. I quan el sol va començar a pondre’s, va ser el moment de passejar per l’illa, càmera en mà, per captar un dels moments més bonics que es poden veure.
Aquella tarda-vespre, però, es va acabar aviat. El nostre telèfon-despertador sonaria al dia següent a les 1.45h de la matinada per tal de poder enfilar cap a l’extrem meridional: Abu Simbel. I, en aquestes circumstàncies, millor sopar en quant obre el menjador i anar a dormir ben d’hora...

divendres, 13 de març de 2009

La poni cama-curta


La premsa britància recollia ahir una notícia divertidíssima. Ens presentava la Mayflower, una poni que viu a Southampton. Resulta que a aquest animaló li encanta passar les hores per la vora del riu Test, on l’acompanyen altres membres de la seva espècie. El problema, i aquí és on està la notícia, és que la Mayflower (a qui alguns diaris londinencs han anomenat Shorty) té les cames molt i molt curtes, com a conseqüència d’un encreuament d’espècies i d’una coincidència genètica, però malgrat aquesta diferència, sembla que els seus companys de rutina sí que tenen les cames d’una llargada estàndard.
Resultat: vista de lluny, dóna la impressió que la poni s’ha quedat atascada al fang, i que té la meitat de les seves cametes enfonsades, fet que li impedeix moure’s. I no és cap broma: resulta que el parc de bombers de la zona està cansat de rebre trucades d’alerta de gent que passava per allà i s’aterroritza en veure l’animaló mig atrapat al fang. Fins  a quatre vegades els bombers han acabat anant al lloc dels fets, i la Mayflower els ha demostrat l’error tot trotant feliç per la vora del riu amb les seves cames tan curtes.
Els bombers i el propietari de la poni han fet una crida als britànics perquè cessin les trucades a urgències, i fins i tot a la finca s’estan plantejant instal·lar un cartell advertint de les especials característiques de la Mayflower, qui, si pugués parlar, probablement diria les paraules que The Guardian li suggereix:
Mayflower, a particularly compact pony, would like you to know the following: she is not stuck in mud, she simply has very short legs.
Podeu llegir la notícia de The Guardian aquí i la del Daily Mail aquí.

dimecres, 11 de març de 2009

Pels carrers del Caire (Egipte II)


El nostre primer dia real a Egipte, tot i estar de nom dedicat al Caire, de fet no vam posar ni un peu en el que és el centre de la ciutat, ja que o bé ens vam moure fins a Menfis i Saqqara, o bé ens vam estar a la zona de Giza. Així que el nostre segon matí al Meridien Pyramids ens va tocar allò de comprovar que realment el restaurant ofereix esmorzars de bon matí (crec que era com  a partir de les 3 o les 4 de la matinada), perquè ens va tocar llevar-nos ben aviat per tal d’estar cap allà les vuit al centre de la ciutat i poder començar la ruta pel Caire.
Amb molta son a les orelles, ens vam enfrontar a un col·lapse circulatori d’aquells històrics: crec recordar que vam estar més de mitja hora aturats en un mateix encreuament, just davant d’un anunci de McDonalds en àrab que em vaig estar una estoneta desxifrant... Finalment, però, vam poder recollir la resta del grup (que s’allotjaven al Ramses Hilton) i el nostre guia i anar cap a la primera parada del dia. La jornada es dedicava a allò del Caire de les tres religions, pel que el dia aniria sobretot de temples religiosos. Primer vam visitar la mesquita de Saladino (feta d’alabastre, al capdamunt d’un turó, i envoltada d’una contaminació impressionant), després el barri copte (on vam visitar una església ortodoxa i una capella dedicada a Sant Jordi enmig de tot de carrerons misteriosos) i una antiga sinagoga (ara buida perquè tots els jueus d’Egipte se’n van anar a Israel).
Després de tota la visita (que a mi em va semblar una mica precipitada), va ser el torn del lloc més típic i tòpic de qualsevol viatge turístic al Caire: el mercat de Khan al Khalili, un "zoco" ple de tot d’artilugis per turistes (la majoria productes made in china) i on a cada racó et diran "shakira, shakira", "cuántos camellos" i el que vulguis. Si t’ho prens amb sentit de l’humor, pots riure bastant. La recomanació del guia era no sortir dels dos carrers principals, però com nosaltres som persones aventureres ens vam atrevir a perdre’ns pels carrerons, on hi ha les botigues més petites, i vam ser capaços de retrobar-nos amb la sortida! Una de les coses que més em van agradar van ser les botigues d’espècies, i aquells sacs amb productes de tants colors...
I no, el dia no s’acabava aquí. Les jornades turístiques a Egipte són especialment intenses, així que ara tocava el veritable plat fort del dia (almenys per a mi): el Museu Egipci. El nostre guia, que era bastant espavilat, va muntar la jornada de forma que estiguéssim al museu a l’hora de dinar del 90% dels turistes (a canvi, nosaltres ens vam emportar de l’hotel un esmorzar de mig matí per aguantar fins a dinar més tardà) i, per tant, vam poder veure-ho tot amb una calma i tranquil·litat pasmosa. Però es veu que a l’agost al museu s’arriben als 50 graus i no hi cap ni una agulla!!
El museu es caracteritza per ser especialment caòtic, ple d’un munt de coses on les explicacions del guia són com l’aire que respires per sobreviure-hi. I hi ha tantes coses, tantes peces petites fetes fa tants milers d’anys que et passarien desaparcebudes d’una altra forma... Evidentment, l’estrella és el conjunt de sales dedicades a Tutankhamon, i, especialment, el tresor amb la famosa màscara (l’única sala amb aire condicionat del museu!), però darrere d’altres temes que són menys populars s’amaguen moltes joies per descobrir.
Després de la visita amb el guia, teníem l’opció (pagant l’extra) d’entrar a veure les sales de les mòmies. Nosaltres (amb una noia colombiana, la Clàudia, que es va convertir en la nostra acompanyant) hi vam anar de cap, tot i les 100 lliures del preu, i vam estar xafardejant les mòmies reials durant una bona estona. I, oh sorpresa, vam descobrir una segona sala de les mòmies que ni el nostre guia coneixia...
Un cop acabada la visita al museu, i ja famèlics, vam anar a dinar a bord d’un vaixell al riu Nil. Un vaixell, però, aturat al moll i on servien un bufet d’allò més bo. I després, cap a l’hotel de nou, perquè al dia següent tocava moure’s fins al sud mateix d’Egipte. Això sí, vam tenir l’oportunitat d’acomiadar-nos de la vista de les piràmides mentre es ponia el sol, i els clàxons que marquen el dia a dia del Caire ressonaven de fons...

De Depeche Mode a Shakepeare


El darrer cap de setmana de juny ja tenim des de fa temps planificat què farem: fer una escapadeta a París abans de poder començar la nostra ruta per Suïssa i fins a Munic. La raó és que ja fa temps que ens vam fer amb entrades pel concert que Depeche Mode faran a l’Stade de Saint-Denis el dia 27 de juny. No és que jo sigui una gran fan del grup, però com tinc un acompanyant que sí que ho és i tot s’acaba encomanant.. I a més, la temptació de poder passar un solejat cap de setmana a la vora del Sena, de compres per París, és massa gran per dir que no...
El pla inicial per a mi era, a banda d’algun passeig i alguna exposició puntual que pogués caure, dedicar també unes quantes horetes a les botigues de roba de Paris (les barates, no us penseu...). Però ara he fet un altre descobriment: no sé com, l’altre dia vaig topar amb un article de The Guardian sobre les millors llibreries del món, i això em va reportar dues cites ineludibles: dues llibreries estupendes dedicades, a més, a la literatura en anglès.
La primera és Shakespeare and Company (i cliqueu l’enllaç, perquè la pàgina web és espectacular), de l’interior de la qual podeu veure aquesta foto tan impressionant. A banda de ser una llibreria d’aquelles de tota la vida amb una tradició cultural molt important a la ciutat, té l’afegit que l’establiment compta amb diversos llits on es poden allotjar candidats a escriptors amb la condició que ajudin unes poques hores a la llibreria i llegeixin una novel·la al dia. Romàntic, oi?
L’altre descobriment és Abbey Bookshop, una mena de delegació canadenca d’una cadena d’establiments que també té presència a d’altres punts del món, però que a Paris és també considerada com una de les llibreries de referència. De les fotos que he pogut veure per internet, m’encanten aquestes imatges de llibres apilonats a tots els racons, i he llegit que hi ha moltes i moltes habitacions en aquesta situació... Em moro de ganes de poder xafardejar-hi una bona estona.
Així que ja sabeu: si aquell diumenge no torno amb l’avió a l’hora prevista, està clar on podreu trobar-me!

diumenge, 8 de març de 2009

Records del Caire (Egipte I)


El promés és deute i aquí teniu la primera entrega del nostre viatge per terres egípcies que vam fer la tardor passada. Va ser, de fet, un viatge de primeres vegades: primer cop que jo anava a l’Àfrica, a un país no occidental, primer cop al món àrab, primer viatge organitzat per agència cent per cent i, sobretot, el nostre primer viatge amb un grup de iaios d’allò més cansins!! (per ser suaus).
La ruta començava pel Caire, i per arribar-hi vam haver de fer una petita odissea d’avió: de Barcelona a Luxor, on es va baixar el 90% del passatge, i de Luxor al Caire a bord d’un avió mig buit que feia una mica de por... I tot això acompanyat de la que seria el símbol del nostre viatge en grup: l’Antònia, la dona capaç de parlar més i més alt que ningú en aquesta banda del meridià zero!! I d’interrompre totes les explicacions del guia... ¬¬
Només sortir de l’aeroport ja ens van repartir segons l’hotel on ens allotjàvem i, sorprenentment, nosaltres érem els únics que anàvem al Meridien Pyramids, a Giza, a tocar de les piràmides. Un coordinador de l’agència ens va acompanyar en un petit tour en cotxe pel Caire on vam descobrir l’absolut caos de la conducció al Caire (sincerament espectacular), la sensació una mica asfixiant de la contaminació excessiva, els contrastos del carrer, els primers cartells en àrab ":)" i, sobretot, les primeres vistes de la ciutat. Perquè el coordinador ens va fer una introducció a Egipte i el Caire al mateix ritme que el nostre conductor tocava el clàxon i travessava com boig les carreteres. I en arribar Giza, sí, per fi, les piràmides il·luminades de nit... Tot un aperitiu pel que vindria després.
Mitja hora després arribàvem a Giza, i després d’un llarguíssim check-in, a la nostra habitació, enorme i on l’home que ens va pujar les maletes es van entossudir en buscar-nos el canal de TVE internacional (que ens va acompanyar a les nostres tardes de fatiga del Caire). Un sopar ràpid, perquè al dia següent començaven les  emocions fortes.
I així era: primera matinada espectacular de l’estança (i la seguirien moltes...), primer esmorzar també espectacular a l’hotel (aquells pancakes amb sucre...) i primera sortida amb el nostre guia durant tot el viatge, Hossam. La primera parada va ser Menfis, la capital d’Egipte durant l’Imperi Antic, de la qual tan sols es conserva un minimuseu amb dues atraccions: el Ramsès estirat (de fet, abans estava de peu, però com se li va trencar una cama ara està condemnat a aquesta postura) i l’esfinx d’alabastre (on vaig poder descobrir que aquestes bestioles tenen també una cua d’allò més graciosa), a més de conèixer per fi la famosa policia turística, armada fins a les dents i amagada sota els racons més increïbles.
La següent parada va ser Saqqara, la ciutat dels morts durant l’Imperi Antic. Aquí s’aixeca la primera piràmide egípcia, l’esglaonada, que és d’allò més impressionant enmig d’un paisatge àrid que, de sobte, es trenca per deixar lloc a un palmeral impressionant. Després de visitar una mastaba (tomba d’aristócrates) i ser assetjats per primer cop pels venedors de records (que, igual que la policia turística, estan per tot arreu), de nou cap al Caire.
Perquè la maratoniana sessió continuava amb un plat fort: les piràmides de Giza. Sota un sol de justícia, tot i que no tan calurós com ens temíem abans d’arribar, vam poder escalar per la piràmide de Keops (per fora), entrar dins de la de Kefren (moltíssima calor per veure sols una cambra buida...) i perdre’ns una mica entre aquell trosset de desert a la riba del Nil. La visita es completa amb la pujada al mirador des d’on s’aconsegueix la típica instantània de les tres piràmides en línia, i, és clar, la visita a l’Esfinx.
I continuava la jornada de visites. Això sí, abans vam fer un dinar d’allò més bo a un restaurant al peu de les piràmides, amb peixet i arrós deliciós, i cap a la següent parada. Perquè ara tocava una d’aquelles visites diguem-ne "comercials" que són indefugibles en una visita guiada a Egipte. Aquell dia va tocar la botiga de papirs, on l’únic interessant per nosaltres va ser l’explicació de com es converteix la planta de papir en fulls de papir. Sincerament, qui vol un escut del Barça en papir?
Massa cansats per fer res més, vam tornar a l’hotel per dutxar-nos i estirar-nos al llit mentre miràvem la tele (crec recordar que aquella nit eren les eleccions nord-americanes). Després, un sopar, uns quants pastissets àrabs (yum!!) i cap al llit, que al dia següent tocava lluitar contra el trànsit del Caire i, per tant, tornar a matinar!

dissabte, 7 de març de 2009

Teniu un enllaç per consultar


Sé que no ha estat la feina més ràpida del món, però per fi he acabat el blog que hem dedicat al nostre viatge de l’estiu passat a Amèrica. Pels que els hi vingui de nou, vam creuar d’est a oest el país amb un cotxe llogat, i vam descobrir racons de NY, Washington, Memphis, Oklahoma, New Mexico, Arizona i Califòrnia, entre d’altres... Per la posteritat i per aquells que tinguin curiositat, us convido a visitar el blog Si Avui és Dimarts, Això és Albuquerque per poder tafanejar tot el que vulgueu.
I ara sí, i tal i com em vaig prometre a mi mateixaun dia, podré començar a explicar el nostre meravellós viatge a Egipte de la tardor passada. Més val tard que mai.

divendres, 6 de març de 2009

Benjamin Button


Els dies previs als Òscars hi va haver com un enfrontament entre dos bàndols: pro-Slumdog Millionaire i pro-Benjamin Button. Jo ja vaig dir fa uns dies que sóc més de la pel·lícula de Danny Boyle, que em va entusiasmar, però aquesta setmana vaig decidir que ja era hora de conèixer també de primera mà El Curioso Caso de Benjamin Button, ja sabeu, aquell home que neix vell i va rejovenint conforme, paradoxalment, es fa gran.
I no us penseu: hi anava molt ben predisposada. I el resultat tampoc em va horroritzar, no. És una bona pel·lícula, passes l’estona, t’emociona.... però no és l’obra mestra que els detractors de Slumdog han celebrat com si allò fos el més revelador des del Padrino II. Benjamin Button té dues coses, molt bones: una, el maquillatge, que és espectacular (el miracle de fer creure que Cate Blanchett té 18 anys, llàstima que no funcioni per fer-nos creure que sí que sap ballar!); i la segona, la forma d’introduir-nos al món amb aquesta meravellosa història del rellotger de Nova Orléans que crea el rellotge de l’estació que funciona del revés. Aquí vaig plorar, però, i un altre cop paradoxalment, va ser gairebé l’únic cop que ho vaig fer.
I és que cap a la meitat del film, vaig iniciar un procés de separació emocional amb en Button, fins que el final se’m va fer excessivament llarg, excessivament detallista. Quan entendran els guionistes i directors de Hollywood la importància d’un final més subtil, més tallant, i que ens deixi amb ganes de més? Perquè precisament aquest és un dels problemes de la pel·lícula: una història tan banyada de sensibilitat, de reflexió sobre la temporalitat, sobre la vida i la mort i l’eternitat o no de l’amor, pot tenir el gran valor de suggerir tantes coses... I aquí tot s’espatlla quan ens intenten explicitar tot allò que l’espectador, amb una miqueta d’esforç per part seva, ja pot extreure del film.
Per exemple, la noia de la pel·lícula, Cate Blanchett, és ballarina. Una professió de per si temporal, efímera. Crec que això, amb els esdeveniments de la pel·lícula, ja ho pot entendre el 95% de l’audiència. Per tant, quin sentit té aquella escena en què Brad Pitt (el Button, per cert) i ella en parlen com si res... Calia? Ens aporta res de nou que no haguem entès ja? I el pitjor de tot, els frash-forwards al present: des de la primera vegada que apareixen, des que tenim clar que allò és Nova Orléans i aquell fort vent l’huracà Katrina (no cal ser un geni, surt a les notícies de la televisió de l’hospital des del principi), és del innecessari explicar res més. Doncs no: cada vint minuts tornem a tenir un flash-forward que ens ho torna a explicar, com dient el director (David Fincher, per cert): "eh, què gran que sóc amb aquesta genial idea, eh? Però espera, que potser al senyor de l’última fila que no para de menjar crispetes encara no li ha quedat clar...".
I si el senyor Fincher hagués prescindit de totes aquestes acotacions tan innecessàries (però que t’has d’empassar per força) li hagués quedat un film més rodó, més emocionant, i, sobretot, mitja hora més curt. Que és el que li sobra al Button per ser un bon film en majúscules.
Una altra cosa que no ajuda gaire és el doblatge del film: una ja dubta si és que Cate Blanchett és mala actriu (em sembla recordar una veu horrenda al senyor dels Anells en versió original) o és que senzillament la seva dobladora és terrible. Però durant el film donen ganes d’estrangular-la. I Brad Pitt, o ha aconseguit la nominació a l’òscar més barata de la història (bé, n’hi ha alguna de Russel Crowe que déu n’hi do...) o hauria de condemnar a cadena perpetua el seu doblador, que opta per la tècnica "ara sóc gran, faig veu ronca / ara sóc jove, faig veu greu d’anunci de xampú".
I el pitjor de tot, la pitjor sensació de totes, és aquella de "però si jo aquesta pel·lícula ja l’he vist". A veure, un món entre ficció i realitat, una persona malalta,morint, explicant una vida meravellosa i gairebé de conte, un home aventurer que viu guerres i coneix gent increible.... I sabeu què és el més trist? que aquesta pel·lícula que tant em recorda en Button no va aconseguir més que una nominació a la millor música... I al senyor Button ja se l’ha elevat a clàssic. En fi, sempre ens quedarà l’original:

dimarts, 3 de març de 2009

Història de Roma (Indro Montanelli)


No sóc gaire aficionada a llegir llibres d’història com a equivalents a una lectura d’oci (és a dir, m’agrada aprendre història, però no endur-me-la durant un llarg viatge en tren), però per alguna raó vaig pensar que Història de Roma, de l’italià Indro Montanelli, seria diferent. Va ser un regal de Reis per un altre persona, i de seguida que el vaig fullejar em vaig demanar el següent torn de lectura, perquè em va semblar que tractava totes les històries dels romans amb una gràcia i una simpatia que el farien agradable.
I és cert, en part. El llibre està molt ben explicat, tot i que potser cau massa en un excessiu detallisme de noms, i famílies en les quals t’acabes perdent (i més tenint en compte que molts noms s’acaben repetint, sense que necessàriament signifiqui que els seus portadors siguin família). S’inicia amb la fundació de Roma i acaba amb la data tradicional on acaben totes les històries de l’Imperi Romà: la caiguda de l’imperi d’Occident. Per això, crec que hi ha un moment (a partir de l’inici de l’imperi) que de sobte el llibre deixa de ser una història de la ciutat romana (tal i com se’ns ven) i se’n converteix en una dels seus dominis. Tot i això, li reconec un gran valor a l’hora de retratar socialment a Roma, de veure-hi la decadència tan ben captada i saber plasmar-ho en paraules tan bé.
El principal problema és que és una història certament tendenciosa. No perquè hi defensi una opció política concreta, sinó perquè deixa ben clars que els valors bons són els d’austeritat i homes íntegres. Res d’aquesta exageració (que, de fet, tant agrada als italians) i, sobretot, res de dones!! Cada cop que l’autor es refereix a una dona o a uns valors femenins, ho fa de forma despectiva.. i això sí que m’ha resultat una mica irritable.
Com a valors positius, però, el ser capaç d’explicar el complicat amb la frase més senzilla, i fer petites clucades d’ull al lector que segurament tantes vegades s’ha enfrontat a la traducció aquella del Quo usque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? , malgrat que Montanelli no sigui gaire amic de Ciceró...
Però, de fet, després d’haver llegit aquest llibre i, sobretot, el resum biogràfic de Montanelli, m’he adonat que potser el més interessant no sigui saber la seva visió de la història de Roma. Sinó la seva autobiografia.

dilluns, 2 de març de 2009

Cafeïna!!!


Tothom té els seus vicis, no? Doncs el meu és el cafè, i, especialment els cafès de l’Starbucks. Sí, sé que és la multinacional que més representa el consumisme, la globalització i no sé quin miler més de coses terribles... Però els cafès latte de vainilla són de les millors coses que hi ha en aquest món!! I m’encanta l’ambient de les cafeteries, amb aquells sofàs, el fet que no es vegi estrany que una persona s’assegui sola i es posi a llegir o a fer servir un ordinador, i que demanar-se un cafè per emportar no sigui una cosa increïble i que faci que el cambrer et miri malament, excepte en el cas de les perruqueres.
Doncs el meu vici ha fet que en les meves dues darreres visites a Barcelona hagi anat més apretada del normal. Primer va ser, ara fa tres setmanes, en una visita a Barcelona per anar a veure Slumdog Millionaire. Vaig arribar a les cinc a Passeig de Gràcia i la peli començava a les 18.15h als Renoir Floridablanca (que, tot i que sóc la més ràpida del món caminant per Barcelona, sí que em costa com uns 15-20 minuts arribar-hi). Doncs primer me’n vaig anar cap a la llibreria anglesa Come In, que és tot un racó on ja veig que passaré moltes tardes a Barcelona; tot seguit, a xafardejar la botiga gastronòmica Deli Shop. Total, que ja eren gairebé les sis, i anava una mica apurada (les entrades, això sí, ja les tenia). I què vaig fer? Doncs aturar-me a Rambla Catalunya a fer un cafè. I entre glop i glop, a córrer cap al cine!
La darrera experiència va ser ara fa una setmana. Vaig arribar a l’estació de Passeig de Gràcia, en un transbord, uns vint minuts abans no sortís el meu tren cap a Tarragona. I jo, tota decidida, vaig sortir de l’estació i vaig enfilar-me unes quatre travessies més amunt per comprar-me un caffè latte. Clar, després ja em podeu veure per l’andana corrent carregant un got que va regalimant escuma pel forat de dalt.. Un desastre, vaja. Això sí, aquell cafè em va saber a glòria aquella tarda.
La veritat és que a 3.10 euros cada caffè latte de vainilla, només puc agrair a la cadena Starbucks que no es plantegi de moment obrir cap cafeteria a Tarragona. Si no, estarem presenciant la meva ruïna...