dimarts, 29 de març de 2011

Room (Emma Donoghue)


Se'm fa difícil parlar-vos de Room sense destripar-vos el que crec que és l'actitud ideal per apropar-se a aquesta novel·la: saber tan poc com sigui possible de la seva trama i deixar-se sorprendre. Així que us deixo amb la concisa introducció que hi ha la contraportada de l'edició que jo tinc i que vaig devorar en pocs dies: "En Jack té cinc anys. Viu en una habitació tancada amb la seva Mama".

Room és la darrera novel·la d'Emma Donoghue, una escriptora irlandesa afincada al Canadà i que ha escrit diverses novel·les, guions i llibres sobre història de la literatura. Es veu que per fer aquesta novel·la es va inspirar en diversos casos de segrestos sonats als mitjans de comunicació, però no us espanteu: aquesta no és una novel·la normal i, tot i que sigui un best-seller, no us espereu pas l'aproximació tòpica i superficial dels mitjans.

Aquest és un llibre que, de fet, em va arribar a obsessionar durant els dies que el llegia. Normalment, si mentre estic girant pàgines concentrada, de tant en tant em giro cap a J. i li dic que s'ha de llegir aquest llibre, és molt bona senyal. I no hi va haver ni un moment en tota aquesta obra que me'n cansés. Hi contribueix que estigui escrita amb un llenguatge senzill i directe, ja que és el petit Jack, que fa just cinc anys en el moment que comença la narració, qui ens explica la història des de la seva mirada (tot i això, qui no s'atreveixi amb l'anglès Alfaguara la té traduïda com La Habitación i Empúries com L'Habitació). I també que quan arriba cert punt en la narració que ens pensem que l'interès caurà (si el llegiu ja us imaginareu quin moment dic), la narració fa tal gir que et manté enganxada fins i tot més encara que al principi, quan de mica en mica vas descobrint què és aquesta història tan estranya que passa davant dels teus ulls.

Normalment no llegeixo llibres d'aquest gènere, i hi vaig arribar senzillament a través del recopilatori que a finals d'any va organitzar The Guardian amb els llibres més votats pels seus lectors. Així que, us agradi el gènere que us agradi, no deixeu de donar-li una oportunitat a aquesta novel·la. No us en penedireu!

diumenge, 27 de març de 2011

Escapada sorpresa a Horta de Sant Joan

Fa dues setmanes em van organitzar un cap de setmana sorpresa, el que vol dir que simplement sabia que estaria fora de casa dos dies i una nit, i que a la maleta havia de posar roba esportiva, un banyador i peces adequades per unes temperatures d'entre 13 i 5 graus.

Amb aquesta petita dosi d'informació, em van ficar al cotxe el dissabte i quilòmetre rere quilòmetre vaig començar a traçar teories, fins que mitja hora abans d'arribar a la destinació final em van desvetllar quina era la sorpresa: un cap de setmana a Horta de Sant Joan.


Fa uns anys ja vam visitar la Terra Alta resseguint la ruta històrica de la Batalla de l'Ebre, però ens va quedar pendent Horta de Sant Joan i, especialment, el seu Centre Picasso, que tenia moltíssimes ganes de conèixer. Tot i que aquell era potser el dissabte més plujós de l'any, amb les meves botes d'aigua estava disposada a descobrir-ho tot, per molt que se'm posés el temps en contra.

La primera parada va ser, evidentment, l'hotel, que era una gran part de la sorpresa. I és que teníem una habitació meravellosa a l'hotel Les Capçades, que és un hotel rural que us recomano amb tota la meva ànima. Un lloc senzillament esplèndid. La nostra habitació era  enorme, amb un lavabo amb banyera jacuzzi, dutxa a banda, dues piques d'aigua, un banc amb tovalloles... i la zona del llit era també enorme, amb un balcó amb vistes a les muntanyes. A més, de regal una ampolleta de cava i bombons; què més es pot demanar?

Abans d'anar a dinar a una altra casa rural situada a les afores d'Horta, vam apropar-nos al convent de Sant Salvador, situat a la falda de la misteriosa muntanya que presideix les vistes des del poble. La tarda de dissabte la vam dedicar a voltar per Horta de Sant Joan, colar-nos pel soterrani del seu Ajuntament, on hi ha una exposició, i treure el nas, evidentment, pel Centre Picasso. Picasso va fer dues estades durant la seva vida a Horta de Sant Joan, on tenia casa un amic seu també pintor, Manuel Pallarès. El primer cop va ser el 1899, quan s'estava recuperant d'una malaltia; i el segon, el 1909, quan al seu estudi al poble va començar a pintar quadres de l'anomenat cubisme geomètric.  Per ell, Horta era com un paradís, i estant en aquest poble tan agradable, no m'estranyava pas que pensés així.

El Centre Picasso està situat a l'Antic Hospital, i ocupa tres plantes. A la primera, es recorre la vida de Picasso a Horta i diverses anècdotes de la seva estada; a les altres dues, s'exposen còpies (no originals) de les obres fetes a Horta o inspirades en Horta.

Després de la visita cultural, va tocar tornar a l'hotel a aprofitar la piscina climatizada que hi havia a l'interior i preparar-nos per al sopar, un llarguíssim i boníssim menú degustació al mateix hotel en un ambient molt relaxat. Gairebé notava ja com les últimes gotes de l'estrès de la setmana m'anaven quedant enrere...


Al dia següent, va lluir el sol, així que vam poder fer la promesa activitat esportiva: recórrer en bicicleta la Via Verda. La Via Verda de la Terra Alta correspon a l'antiga via del tren entre Terol i la costa ebrenca, ara reconvertida en una mena de carril bici o per a senderistes, asfaltada, però que manté els antics aqüeductes, túnels i estacions de la línia fèrria. Per recórrer-la, vam llogar unes bicicletes a una empresa d'Horta, i vam contractar el servei de recollida a Pinell de Brai, uns vint quilòmetres després del punt de sortida.

Tot i que no sóc gaire esportista, i potser gràcies a l'extraodinari esmorzar de l'hotel, he de reconèixer que m'ho vaig passar genial. El trajecte fins a Pinell de Brai fa baixada en tot moment, així que no és gaire cansat, i les vistes són impressionants: muntanyes, rius... i fins i tot una visita a la Fontcalda, una zona de balneari amb un congost erosionat pel riu que poc té a envejar a alguns paisatges suïssos.

Un cop acabada l'aventura en bicicleta, vam decidir deixar Horta i anar a dinar a un restaurant que ens havien recomanat a mitja hora en cotxe, a Miravet: Molí de Xim. Vam menjar de meravella (si és que encara ens cabia més menjar a la panxa) i amb aquest bon record final, vam enfilar de nou cap a casa.

dimarts, 15 de març de 2011

Últimes notícies! (Evelyn Waugh)


Normalment no acostumo a llegir llibres que tractin sobre periodistes. Bàsicament, perquè amb vuit hores diàries de periodisme (i això els dies que tinc sort i  no hi ha hores extres) en tinc prou per satisfer la hipotètica curiositat que encara em pogués restar sobre aquest món. Però de vegades faig excepcions, i aquesta obra d'Evelyn Waugh (escriptor, viatger i també periodista de la primera meitat del segle XX a Anglaterra) n'ha estat la darrera.

El motiu perquè m'interessés en llegir aquesta obra, que s'ha traduït al català recentment, és que en J. la va comprar i, en veure-la pululant per les prestatgeries, em va cridar l'atenció. Es tracta d'una obra satírica i molt molt àcida amb els corresponsals a l'estranger (especialment els corresponsals de guerra) que se centra en la història d'un aristòcrata de camp vingut a menys, en William Boot, que escriu unes columnetes que no interessen a ningú sobre animals i plantes, i que per un error hilarant al diari amb el qual col·labora, l'acaben enviant a cobrir una guerra al país imaginari d'Ismaèlia, que sembla que ningú té gaire clar on està exactament ni què hi està passant. Però com sol passar sovint en aquest món, com que tothom en parla, és imprescindible tenir-hi un corresponsal.

El protagonista, evidentment, està com un peix fora de l'aigua dins d'un ambient periodístic que, al cap i a la fi, se'ns acaba revelant fins i tot com encara pitjor que el de les ridícules columnes sobre el camp que escriu el protagonista. Corresponsals estrella que no surten de la seva habitació, caravanes de reporters que marxen simplement perquè tothom ho fa... I enmig de tot això, el pobre Boot a qui gairebé sense adonar-se li van deixant les exclusives davant de la porta, tot i que ell segurament s'estimi més la seva vida tranquil·la escrivint els seus articles sobre animalons.

En global, és un llibre que he trobat força entretingut, amb moments hilarants i que, si es coneix una mica els vicis del periodisme per dins, fa que et sentis força retratat. Tot i això, els moments de riallada també es combinen, segons el meu parer, amb altres en què l'acció no sembla avançar a un ritme tan ràpid com prometia al principi. Així que tot i les escenes que em van encantar, el global acaba sent una mica menys entusiasta i més cap a la categoria dels llibres "estan bé, però tampoc no m'ha encantat".

I aprofitant que parlo de llibres, i recordant una de les lectures que sí que em van encantar l'any passat, The Girl with Glass Feet, d'Ali Shaw, dir que ahir em vaig assabentar que des del febrer Salamandra el té publicat en castellà amb el títol La Chica de los Pies de Cristal . Tot i que la portada pot decepcionar  a més d'un pel to més aviat trist que trobarà sota les cobertes (però d'aquelles tristeses maques sobre el paper, si és que això es pot dir), us el recomano molt.

dimarts, 1 de març de 2011

La casa de Riverton (Kate Morton)


Quines ganes que tenia de llegir alguna cosa de Kate Morton, i com m'ha agradat aquest llibre. Tot i que em vaig fer amb ell en plena època d'exàmens i el seu considerable nombre de pàgines feien preveure que trigaria en posar-m'hi, el cert és que va durar poc més d'una setmana entre les meves mans. Sens dubte, he descobert una altra gran autora per afegir a la meva prestatgeria de favorits i a qui seguir properament.

Abans de res, però, quatre línies per explicar què trobem en aquesta novel·la, la primera de l'autora, i que va precedida en la seva edició en català per la no sé si prometedora frase de "el llibre més venut a Anglaterra després del Codi da Vinci". Tot i que la comparació amb el "clàssic" de Dan Brown em va fer arquejar la cella més d'un cop, he de dir que el que trobem a dins és una història captivadora en el sentit més literal de la paraula: des que llegeixes el primer capítol, saps que no podràs deixar aquell llibre fins arribar al final. Cosa que és d'agrair, ja que molts llibres que al final deixen un regust molt satisfactori, de vegades no comencen a ser interessants pel lector fins passats quatre o cinc capítols, un camí pel qual es perden alguns lectors (i jo mateixa quan estic en un moment d'estrès, tampoc no tinc la paciència d'aguantar tant de temps per enganxar-me).

La història, que gira tota ella al voltant de la casa senyorial de Riverton, s'articula a través d'un esdeveniment: el suïcidi al llac de la casa d'un jove poeta. La jove minyona de l'època, Grace, va rememorant els esdeveniments que van precedir aquella escena, i que tota la vida ha intentat oblidar, des de la residència d'ancians on ara viu. El detonant que provoca aquest viatge al passat són els plans d'una directora de rodar una pel·lícula sobre els esdeveniments, tot i que des del principi sabem que hi ha algun detalls importants que no han arribat al guíó de la pel·lícula. Uns detalls que, de fet, són un secret que fa dècades que la Grace guarda gelosament.

Així, mentre a Anglaterra es van succeint els canvis històrics i socials, amb la Primera Guerra Mundial com un dels grans telons de fons, anem descobrint els secrets de la família de Riverton i els de les persones que hi han guardat una relació en els darrers anys. Morton sap anar dosificant la informació i els esdeveniments sense caure en detalls melodramàtics, i fins i tot ens va desvetllant la història de la protagonista durant l'interval que va des del final de la història de Riverton fins al temps de la narració sense perdre en cap moment el fil de la narració principal. És cert que hi ha diversos detalls que són més aviat previsibles i alguns moments en què el to més intrigant de la novel·la decau, però trobo que al final l'autora ho sap dissimular tot plegat amb força eficàcia i aconseguir un final, potser una mica efectista, però que si més deixa molt bon regust en el lector.


I amb ganes de més és com et deixa aquesta novel·la; amb ganes de buscar quines altres novel·les ja té publicades, i d'apuntar-te els seus títols en la llibreta de pendents. Tant de bo tots els debuts literaris fossin així.