dimecres, 18 de març de 2015

El meu tros de mapa per la #BlogosferaTGN

Tal i com ja vaig fer l'any passat, enguany torno a sumar-me al projecte de la #BlogosferaTGN impulsat per Tarragona Cultura, i ho faig posant les meves tres modestes engrunes en el projecte 3.0 de mapa virtual de llocs de la ciutat que està previst que anem completant, setmana a setmana, un total de 27 bloggers tarragonins. Ho faig amb tota la humilitat d'algú que no és més que una tarragonina d'adopció des de fa ja gairebé nou anys i que encara, avui en dia, continua descobrint coses de la seva ciutat i replantejant-se de velles. Aquests són, però, els tres llocs que fan una mica més agradable la meva vida a Tarragona, retratats amb l'ajuda de la càmera de la community manager de Tarragona Cultura, Laia Marín, que ha fet aquestes imatges tan maques que acompanyen el post d'avui.

Començo parlant de patrimoni, i d'un dels meus miradors preferits de la ciutat. El terrat dalt de tot de la Torre del Pretori. Per mi, és el punt on, si mai se m'oblida, atabalada per altres trifulques, puc recordar-me a mi mateixa que sóc una privilegiada per poder viure aquí. Evidentment, no hi pujo molt habitualment, però sí que procuro que sigui una visita ineludible quan li ensenyo la ciutat a gent de fora. I sempre que hi penso em ve a la ment quan vaig dur-hi un petit grup de companys de la Facultat d'Història de la UNED i s'hi van quedar meravellats. Recordo que hi vam estar gairebé una hora mirant la ciutat, gaudint de la llum, simplement parlant i deixant que la bellesa de tot plegat ens envaís. Suposo que la plena felicitat és moments com aquest.

Per la segona elecció, us faré abans una confessió: quan l'equip de Tarragona Cultura ens va detallar el projecte BlogosferaTGN 3.0 i vaig començar a fer llistes mentals, tan sols em venien al cap pastisseries. Evidentment, vaig haver de passar-hi una mica d'autocensura, o qui arribi a aquest racó de món pensarà que sóc una morta de gana! Em quedo amb un únic lloc on, si voleu fer-me feliç, podeu dur-me quan vulgueu a esmorzar o berenar. Es tracta de la Cocotte, un local relativament recent a la Part Alta de Tarragona, mig amagat dels carrers de pas més habitual, i on us asseguro que es cuinen uns pastissos que poden millorar fins i tot el dia més gris de la vostra vida. Però el factor que de veritat m'ha fet decantar-me per incloure aquest local (on també podeu tastar els seus sucs multifruites, la seva boníssima llimonada casolana, àpats salats, etc) és que són de les poques cafeteries de la ciutat que pensen en les famílies amb nens. I no sols perquè tenen trona pels més menuts, sinó també perquè tenen a la vostra disposició tot un seguit de joguines que permeten que sortir a berenar en família o quedar amb amics a fer un mos sigui una experiència agradable per tots.


Finalment, us animo a deixar la Part Alta de Tarragona i venir fins al que seria el meu barri, al carrer Lleida, a la botiga Vetes i Fils. Si entenem la cultura com allò que ens fa la vida més agradable, llavors per a mi el ganxet seria més aviat alta cultura. Amb una vida laboral estressant,  però en què també hi ha moltes esperes que desesperen a més d'un, i la dificultat d'apagar el cervell un cop acabada la jornada laboral i descansar de veritat (o el que em deixi la meva petita), per a mi el ganxet s'ha convertit en un instrument de supervivència. I  quan un es converteix en ganxet-addicta, el paradís és qualsevol lloc on trobi una prestatgeria plena de llanes. A Vetes i Fils ho tenen, amb una gran varietat de marques, colors i bona qualitat. Però d'elles m'agrada sobretot com sempre em deixen al meu aire tocar les llanes, mirar colors, fins i tot apropar-me-les a la cara perquè vull fer una bufanda i necessito saber si aquesta llana pica... Us asseguro que aquesta flexibilitat i comprensió cap als teixidors no és compartida per tots els locals (tinc gravada a foc a la memòria una botiga de Reus que millor no mencionar on al costat de les llanes hi ha el cartell de "prohibit tocar"). Però, quan he tingut problemes o he necessitat consell, allà han estat també les dependentes per ajudar-me. A Vetes i Fils no sols trobareu llanes, sinó materials per moltes altres técniques com el patchwork, o productes de merceria de tota la vida en un embolcall més modern. I tot i que jo no n'he pogut gaudir mai, també fan cursos per si voleu aprendre i passar-vos al costat fosc de les agulles...


I com a bona llista, també en aquesta hi ha un epíleg. Suposo que més d'un s'haurà sorprès que, un blog de llibres, no hagi parlat de llibres en el seu trosset de mapa de la ciutat. Que em perdonin les llibreries tarragonines i la Biblioteca (de qui ja us vaig parlar l'any passat). Tot i això, si entreu al blog de Tarragona Cultura, podreu veure el petit epíleg (o pròleg, segons com es miri) d'aquest post en què sí que us faig alguna referència al món literari.

De nou, moltes gràcies a Tarragona Cultura per pensar en mi i permetre'm formar part d'aquest projecte, i si us ha agradat, us animo a seguir el projecte Blogosfera 3.0. setmana a setmana.

dimecres, 11 de març de 2015

Els ambaixadors (Albert Villaró)

La literatura catalana apareix poc en aquest blog, bàsicament perquè en els darrers anys no n'he llegit gaire. El que no vol dir que hi tingui res en contra i, de fet, autors com Mercè Rodoreda es troben entre els meus favorits. I fins i tot en els darrers mesos alguns llibres escrits en català que han entrat a casa via el cohabitant (molt més aficionat a la pràctica a la literatura catalana que no pas jo) es troben virtualment a la meva pila de llibres pendents de llegir, després de la seva recomanació personal.

Els ambaixadors de l'escriptor andorrà Albert Villaró podríem dir que ha estat una excepció. L'obra, que va rebre el Premi Josep Pla 2014, va entrar a casa via compra compulsiva de Sant Jordi i a través de la poc habitual via de refiar-me d'una de les recomanacions mediàtiques per al dia del llibre i la rosa. Però què us he de dir, la premisa d'aquesta novel·la és difícil de resistir: què hagués passat si el 1934, durant els Fets d'Octubre, Catalunya hagués reeixit la declaració d'independència i s'hagués convertit realment en un Estat independent? No busco gaires temes polítics en el meu temps lliure, però aquest tipus de propostes sempre em piquen la curiositat.

Amb la base narrativa d'una novel·la clàssica d'espies i d'intriga, Villaró investiga allò de l'efecte papallona o la teoria del caos sobre els esdeveniments històrics. És a dir, com un simple canvi en una seqüència de fets pot desembocar en altres modificacions, fins i tot en fets que semblaven, a priori, independents de l'original.

Tot comença per l'escena que ho capgira tot: la de la persona encarregada de manar la repressió dels Fets d'Octubre que, just abans de signar el decret fent-ho possible, té una visió de futur i se n'adona de les conseqüències que això comportarà, especialment amb la dictadura de Francisco Franco. Davant d'aquesta revelació, decideix no reprimir la protesta. Aquest simple canvi, fa caure com si fossin fitxes de dominó tots els esdeveniments històrics que coneixem, desembocant en un 1949 (l'any en què se situa l'acció) en què no sols Catalunya és independent, sinó que Trotsky és president de l'URSS, la  bomba nuclear va caure sobre Berlín i  a Espanya governa el dictador Sanjurjo.

Enmig d'aquest context, la trama se centra en el rescat del principal espia de l'estat català, mossèn Farràs (exiliat a Andorra), per tal d'enviar-lo a Madrid a reconstruir la xarxa d'espionatge a Espanya i mirar de descobrir la greu amenaça per a la supervivència de la independència catalana que hi preparen.

Estem davant, per tant, d'una novel·la que podeu llegir en dos nivells: com a novel·la d'intriga o com a novel·la de curiositat històrica. Evidentment, la suma funciona bé i resulta una història que, tot i ser llarga, és llegeix amb facilitat (també gràcies a l'estil directe de l'autor i la seva capacitat per dosificar la informació) i resulta entretinguda. Però el fonament on això se sustenta és sobretot en l'anècdota de la seva premissa d'història-ficció: la curiositat per anar descobrint els detalls d'aquest discórrer paral·lel de la història (que té un epíleg força interessant al final amb un recull biogràfic dels principals personatges d'aquesta dimensió paral·lela de la història), la seva dosificació, la diversió de retrobar-se personatges célebres (com Josep Pla o Andreu Nin) i veure com Villaró els reinterpreta i els dóna nova vida... Nova vida que, per cert, els redimeix. Josep Pla és probablement un dels millors personatges del llibre, divertit, irònic, àgil i valent espia per la causa catalana, quan en realitat no sé si seria divertit i irònic (que potser sí), però tots sabem què les seves lleialtats a l'hora d'espiar requeien més aviat en la banda contrària...

La cama que per mi queda més feble és la de la trama  narrativa principal, la història d'intriga i espionatge. Un cop es desvetlla el misteri que centra tota l'operació (i que tampoc resulta cap gran sorpresa), vaig trobar que la història es resolia de forma ràpida, precipitada i amb massa recurs al mecanisme del deus ex machina. No acostumo a llegir novel·les d'aquest gènere i, per tant, desconec si aquests trets són habituals o no de les novel·les d'aquest tipus, però sí que amb el que havia disfrutat de tot el plantejament de la novel·la, em va deixar insatisfeta que la resolució no estigués a l'alçada.

En qualsevol cas, Els ambaixadors és una novel·la recomanable per passar una bona estona i, si especialment us agrada la història, us resultarà un divertimento interessant. Si no us agraden les trames resoltes amb elements de telefilm o de producte hollywoodià, prengueu alguna reserva. Segurament alguns dels diàlegs de Josep Pla us ho compensarà, però quedeu avisats.