dilluns, 30 d’agost de 2010

Woody Allen contra la calor

Divendres aquí a Tarragona hi va haver uns quants termòmetres del carrer que van passar per damunt dels 40 graus centígrads, un extrem que jo tan sols havia experimentat en una visita llampec en la meva infància a Sevilla en ple agost i durant la nostra estada a Las Vegas, en ple desert de Nevada. Per això, quan a la nit vam plantejar a casa què podíem fer dissabte a la tarda per no quedar-nos tancats amb els ventiladors com a única companyia, vam posar com a condició sine qua non que l'activitat impliqués un aire condicionat en marxa. I així és com, igual que tants altres tarragonins, vam optar per anar fins al cinema i passar una tarda fresqueta.
I el millor d'anar al cinema en aquestes dates és quan, a banda d'allunyar-te una estona del calor, ho fas amb una bona pel·lícula. Que és exactament el que ens va passar dissabte de la mà de Woody Allen i la seva última pel·lícula, Conocerás al hombre de tus sueños.
A casa solem anar a veure gairebé sempre el darrer film d'aquest director ja que el meu acompanyant n'és un gran fan, tot i que les darreres obres ens decepcionessin força i ja ni trobéssim el valor d'anar a veure Vicky Cristina Barcelona. Però amb aquest film, potser per alguna bona crítica llegida a l'atzar o potser per aquest cartell tant Mad Men, teníem una bona sensació, i al final va acabar complint-se: el film és divertit, et fa reflexionar i et fa passar una hora i mitja d'allò més entretinguda. I, com sempre passa en aquests casos, els actors estan a un nivell altíssim.
El film segueix les vicissituds d'una sèrie de personatges que busquen la felicitat en l'amor i que no es conformen amb la realitat que els ha tocat viure. Tots els personatges estan units o bé per relacions familiars o veïnals, i, molt a l'estil Woody Allen, ens els va presentant una divertida veu en off. Tot i que Allen torna a no aparèixer en pantalla, als seus films sempre hi ha el personatge "Woody Allen", i en aquest cas, curiosament, és una dona gran, recentment divorciada i amb inclinacions suïcides, que troba consol visitant una pitonissa que tan sols li prediu coses meravelloses.
I així, sobre il·lusions i, sobretot, convivint amb les desil·lusions, tenim un retrat d'aquest grup de personatges desorientats amb l'escenari inigualable de Londres, els seus parcs, els seus carrers i els seus taxis negres. Llàstima que no tinguem l'opció per aquestes terres de veure-la en versió original per poder gaudir també una mica del seu accent anglès tan peculiar. I llàstima també de la parella que ens va tocar al costat a la fila, que van comentar tots els vestits de Naomi Watts i la maduresa d'Antoni Banderas amb el to de veu que deuen fer servir al sofà de casa seva.
La nit va acabar de forma rodona amb un sopar a la Tagliatella de costat de casa amb uns deliciosos cuore di succa, que són des de fa uns mesos el meu plat de pasta imprescindible quan anem a aquest restaurant (boníssims!!). A la sortida, l'estiu havia començat ja la seva relaxada retirada i, de camí cap a casa, fins i tot em vaig posar una jaqueteta al damunt. Quines ganes de tardor...

dijous, 26 d’agost de 2010

Rodgers & Hammerstein II, en imatges

Des de diumenge que espero que algun vídeo del concert del BBC Proms que us vaig comentar l'altre dia dedicat als musicals de Rodgers & Hammerstein II estigui en línia (la pàgina web de l'emissora només el penja per a internautes britànics, i cal esperar que facin el salt al youtube). Avui us deixo els primers que he trobat:
Primer, el vídeo de la cançó dels bisos, Oklahoma!, aquesta gravada en qualitat professional (el concert s'emetrà dissabte per la BBC 2 de la televisió a la Gran Bretanya):


I aquest altre, molt més breu, gravat des del públic durant la intro de The Sound of Music, on s'hi veu l'aspecte tan maco del Royal Albert Hall durant aquest festival. Les entrades per aquest concert en concret es van esgotar el mateix dia que es van posar a la venda.



Per cert, aquesta nit hi ha l'esperadíssim prom de Jamie Cullum amb la Heritage Orchestra. És una mica tard per als que demà treballen pel tema del canvi horari, però ja us podeu imaginar què serà el primer que escoltaré demà quan engegui l'ordinador.

dimecres, 25 d’agost de 2010

El déu de les coses petites (Arundhati Roy)

Després de l'experiència més aviat frustrant amb l'autor indi Vikas Swarup i el seu Q&A, aquest estiu he tornat a provar-ho amb la literatura índia amb una mica més de sort. Mentre passejava pels passadissos de la biblioteca, l'altre dia va caure a les meves mans El déu de les coses petites,d'Arundhati Roy, que en el seu moment va guanyar el premi Booker, que és un dels premis més prestigiosos de la literatura anglesa actual. La casualitat va voler que durant aquest mes d'agost aquest també estigui sent el llibre del club de lectura del fòrum de Ábrete Libro , així que em va servir també per estrenar-me en aquesta experiència de compartir la lectura amb altres persones, ni que sigui on-line.
Aquesta novel·la explica una història molt senzilla, que es desenvolupa en tan sols uns pocs dies d'estiu a l'Índia, però que tindrà greus conseqüències per a tots els personatges i marcarà les seves vides. Al més pur estil García Márquez, sabem des del principi quin és l'esdeveniment principal que, en teoria, ha de passar al final de l'acció del llibre: la mort d'una nena i la separació d'uns bessons (si no m'equivoco, les dues coses s'expliquen entre el capítol 1 i 2, així que no espatllo la novel·la a ningú). A partir d'aquí, l'autora va embastant diferents escenes, diferents moments temporals, que ens van encaixant de mica en mica les històries dels personatges (molt sovint des del punt de vista dels més menuts de la família) i els esdeveniments que veritablement van provocar els fets amb què arrenca la història. I enmig de tot plegat, el context polític de la Índia, el sistema de castes encara resistent, les tensions religioses i la irrupció del comunisme.
Potser aquesta novel·la no m'hagi entusiasmat excessivament, però sí que s'ha d'admirar com l'estil i el "com" s'explica la història són capaces d'aguantar la tensió del lector en tot moment. Això, i uns personatges que de mica en mica es van guanyant el cor del lector. Llàstima, però, que costi molt d'entrar en la narració, i no sigui fins a partir del quart o cinquè capítol que es fa més difícil separar-se de les seves pàgines.
Després d'aquesta experiència amb el club de lectura, ara m'estic preparant per sumar-me també al que es farà al mes de setembre, dedicat al clàssic de Harper Lee Matar un rossinyol. Jo el llegiré en anglès, i així podré compartir amb la família Obama una de les seves lectures d'aquest estiu...

dilluns, 23 d’agost de 2010

Some Enchanted Evening

Com ja vaig comentar l'altre dia, aquest estiu estic escoltant diversos dels concerts inclosos dins del festival BBC Proms. Un dels moments estel·lars del que porto escoltat fins ara va ser ahir a la tarda amb el concert homenatge a Rodgers i Hammerstein II, compositors americans de musicals als anys cinquanta i els noms darrere d'obres tan conegudes com The Sound of Music, The King and I o Oklahoma!, especialment gràcies a les seves versions cinematogràfiques. Ahir, l'orquestra de John Wilson va interpretar diferents temes d'alguns dels seus principals musicals i, amb cantants del West End britànic, van recordar algunes melodies. Us asseguro que és tota una delícia escoltar aquestes peces tocades en directe per tota una orquestra, ni que tan sols s'escolti a través de l'streaming en línia de la ràdio 3 de la BBC.
De moments imprescindibles en aquest xou n'hi va haver molts, com el Oh, what a beautiful morning! del principi, l'obertura de The King and I, o el tema principal d'Oklahoma que es va interpretat en els bisos. Però, per ser sincera, n'hi va haver un que va ser allò que podríem anomenar "the 11 o'clock number" en termes de teatre musical: és a dir, la cançó que per si sola va fer que tota la resta valgués la pena. I és aquest Some Enchanted Evening del musical South Pacific, una de les millors cançons romàntiques que mai s'han escrit (com a mínim les protagonistes del film Only you així ho sostenen):




Si voleu escoltar aquest concert, teniu temps fins el proper dissabte a aquest enllaç.

diumenge, 22 d’agost de 2010

Little Miss Sunshine


Aquest cap de setmana ha estat d'allò més cinematogràfic, i això que no he tingut l'oportunitat d'arribar físicament fins al cinema. De fet, com que últimament els caps de setmana no tinc a la meva disposició el cotxe, i l'únic cinema de Tarragona està a uns quants quilòmetres i al mig del no-res (és a dir, a l'estil més purament americà), estic una mica limitada en les meves possibilitats per desplaçar-me. Però ja se sap que això no és un problema mentre tinguis una bona televisió, un bon DVD (sí, perquè no es refieu pas de la programació estiuenca...) i els recursos suficients per fer-te amb pel·lícules interessants.
I entre l'àmplia programació d'aquest cap de setmana hi ha un film que se'm va escapar de la cartellera per raons que ara no recordo quan es va estrenar, i que sabia que m'agradaria: Little Miss Sunshine. És un d'aquests films d'etiqueta independent, d'aparença independent, de distribuidora independent, però amb noms coneguts en els seus crèdits i una campanya de màrqueting que ens farà creure que és el film "sorpresa" de l'any, quan, de fet, no és pas tan sorprenent que ho sigui, la veritat... Little Miss Sunshine va ser, doncs, el film sorpresa de l'any 2006, i fins i tot va guanyar alguns Òscars: al millor guió original i al millor actor secundari per Alan Arkin, que fa el paper de l'impressionant avi de la família protagonista.
El film ens parla d'una família desestructurada, atípica (o potser no tant!), als quals podríem penjar l'etiqueta de perdedors tan sols després dels cinc primers minuts de cinta, amb una de les millors introduccions de personatges que ara puc recordar. I bé, com que potser tots som també uns perdedors, ens permet afegir-nos emocionalment al viatge per la carretera que farà aquesta família des d'Albuquerque fins a la costa de California perquè la seva filla petita, obsessionada amb Miss America, pugui assistir a la final d'un certamen de bellesa infantil: la Little Miss Sunshine del títol. Un món, el dels certamens de bellesa, en què ja tenim ben clar des del principi que la família no hi encaixa gaire, però això no treurà pas que ens divertim mentrestant, no?
Tot aquest viatge no és més que l'excusa perquè la família s'enfronti als seus fantasmes i intenti superar els obstacles gegants que la vida els va posant per endavant. El venedor d'autoajuda que necessitaria una bona dosis de manuals de vida, l'expert en Proust suïcida, l'avi drogoaddicte, el candidat a pilot amb vot de silenci i obsessionat amb Nietzsche... Tots ells són capaços de créixer i redimir-se en un viatge d'un cap de setmana.
Potser soni una mica a conte de fades de l'Amèrica Profunda, i potser sí que ho sigui una mica, però no podem negar que aquest film proporciona alguns dels personatges secundaris més entranyables dels darrers anys. Seriosament, no podreu quedar-vos només amb un.

dimecres, 18 d’agost de 2010

Excellent Women (Barbara Pym)

Està vist que els llibres de Barbara Pym aguanten molt poc a les meves mans. En quant m'he comprat un, no puc esperar gaire per llegir-lo. I en quant l'he obert, no em durarà més d'una setmana a mitges. Excellent Women és de fet el llibre que des del principi volia llegir de Pym, ja que és considerat la seva millor obra per vàries persones. Però la seva edició en castellà està gairebé desapareguda, i per aconseguir l'anglesa em calia fer una comanda per internet. I com que a l'estiu havia d'anar personalment al Regne Unit, vaig pensar que ja me'l compraria directament allà.
Així que al Waterstone's de Cardiff aquesta edició amb una portada preciosa va caure a les meves mans. Ja sabia que després de com em va agrada Jane y Prudence no trigaria gaire a posar-me a devorar-lo, i, efectivament, en quant vaig acabar amb el llibre que llavors tenia entre mans, va ser de nou el torn de la Pym. I a partir d'allà, a gaudir.
És curiós que m'agradi tant aquesta autora perquè de fet als seus llibres no passa gran cosa, però senzillament m'enganxa moltíssim la seva forma d'explicar les coses, amb una finíssima ironia darrere de cada paraula, i adoro les seves dones imperfectes, sapastres i amb problemes per tenir relacions socials i amoroses normals. I tot allò en un context en què treu el nas dissimuladament la postguerra britànica, i és que en els seus llibres les coses se suggereixen de forma subtil, mai no es diuen directament.
A Excellent Women ens expliquen la història de la Mildred Lathbury, una d'aquestes "dones excel·lents" que, no és una altra cosa que una mena d'equivalent anglesa de la "tieta" catalana: solterona, orfe, que ajuda a tothom, que va a missa, que és la millor amiga del capellà de la rectoria..., però que a les nits es queda sola sopant a casa qualsevol cosa que trobi al congelador. L'arribada d'uns nous veïns al seu bloc, amb els quals comparteix lavabo, suposarà una sèrie de canvis en la seva vida que no sempre seran benvinguts.
I a partir d'aquí heu d'anar llegint per descobrir què passa. Tot i que us he d'advertir que si de veritat voleu saber el final, tot i que el pogueu intuir de les darreres frases de la novel·la, haureu de llegir-vos després Jane y Prudence, on en una conversa casual ens expliquen quin va ser el desenllaç de la història de la Mildred. Unes referències entre llibres que són força habituals a Barbara Pym, pel que es veu.
Així que Barbara Pym no m'ha decepcionat i crec que ja la puc col·locar entre els meus actors predilectes sense por a equivocar-me. Tinc tota la resta de les seves novel·les a la meva llista de desitjos (aquests sí que hauran de ser en anglès, ja que no s'han traduït de moment, pel que jo sé), però intentaré anar-me dosificant. Aquesta és una autora que s'ha de gaudir de mica en mica.
I la lectura d'aquest llibre també m'ha servit per estrenar un altre dels autoregals que em vaig emportar de la visita del juny al Regne Unit: undivertidíssim punt de llibre fet, segons ens indica el seu nom, amb els excrements de les ovelles de Gal·les. No sé si serà veritat o no, però el "Sheepoopaper" és tot un fenomen a les botigues de records gal·leses!

dilluns, 16 d’agost de 2010

Estiu de proms

Aquest mes d'agost estic escoltant un munt de música clàssica, cosa que és poc habitual, ja que normalment les simfonies no arriben a casa meva fins que no estem en època d'exàmens. Ara, però, és fàcil entrar a l'estudi i escoltar algun concert de Bach, Mozart o, fins i tot, alguna peça de música clàssica contemporànica, d'estil dodecafònic.
Darrere d'aquesta situació hi ha que aquest mes d'agost estic lluitant contra la calor amb un nou instrument: els BBC Proms. Es tracta d'un festival d'estiu del qual n'havia sentit a parlar sovint, tot i que mai m'havia parat a mirar de què anava concretament això. Fins que aquest estiu em va poder la curiositat, vaig clicar unes paraules al Google, i, voilà!, estic enganxada als Proms.
Però pels que sapiguen tan poc d'aquesta iniciativa com jo fa unes poquessetmanes, unes quantes dades per situar-se. Els BBC Proms és un festival de música, eminentment clàssica, que organitza (com no) la BBC cada estiu. Inclou una barbaritat de concerts: enguany hi ha 76 proms, més els concerts de cambra, i més altres actes paral·lels (concerts familiars, actes literaris, etc.). La gran majoria de concerts es fan al Royal Albert Hall de Londres (també hi ha actes en d'altres escenaris, i en parcs a l'aire lliure), i cada dia, com a mínim, hi ha un prom al qual assistir. Aquesta és la 116ena edició.
Per què li diuen Proms? Doncs Proms ve de Promenade, i és que la particularitat d'aquests concerts és que hi ha una sèrie d'entrades als concerts que són per estar de peu, al mig del Royal Albert Hall. I com que en els seus inicis, la gent solia caminar d'una banda a l'altra, doncs aquí està l'origen del nom. Actualment, a cada concert hi ha 1.400 persones que tenen la possibilitat de "prom", és a dir, veure el concert de peu, i fins i tot hi ha gent que es dedica a assistir-hi així a tots els 76 proms. Aquests tíquets no es poden comprar per avançat, sinó que has d'anar a fer cua aquell mateix matí per aconseguir-los, tot i que també es venen passis de temporada pels més incondicionals.
I què és el que es pot escoltar als Proms? Doncs bàsicament es busquen programes que permetin introduir una mica de cultura musical a una audiència popular. Tots els concerts tenen un eix temàtic: un dia van sobre la fantasia, el següent són els homenatges a la mort d'algun compositor clàssic, etc. , i també n'hi ha de música ètnica, o més moderna (Jamie Cullum en fa un la setmana vinent), i, com no, de musicals. Una de les millors parts són els programes: cada concert té un llibret, que també es pot descarregar per internet, on t'expliquen de forma entenedora qui és el compositor i perquè la seva música és important, i, més concretament, que té aquesta peça que avui escoltaràs que la fa especial. Dels programes m'agrada especialment l'anunci que els obre a cada concert, i que adverteix el públic de la necessitat d'evitar atacs de  tos i estornuts per no destorbar els oients que, des de la llunyania, segueixen el concert per la BBC Radio 3. Ho trobo extremadament britànic.
Evidentment, tots aquells que estem massa lluny de Londres podem seguir per internet els concerts (teniu l'enllaç aquí i el programa de concerts aquí ), tant en directe com en diferit durant els set dies següents al seu enregistrament. Durant aquest temps, també podeu consultar els meravellosos programes, i escoltar la programació dels descansos de l'entreacte que organitza la BBC.
Així que si teniu una oportunitat us recomano que els hi doneu una oportunitat. Dels que encara teniu penjats a la web, a mi m'ha agradat especialment el dedicat a Bach (dissabte va ser el dia Bach, i es va tancar amb la interpretació dels concerts de Brandenburg. El pode escoltar fins divendres). El proper diumenge, és imprescindible seguir el dedicat a Rogers i Hammerstein, que em moro de ganes d'escoltar. I, qui sap, potser alguna temporada podré ser capaç d'aplicar el verb "to prom" de la forma correcta.

diumenge, 15 d’agost de 2010

Recomencem

Des d'avui, aquest blog es converteix en la continuació de les peripècies que des de l'agost de 2007 he anat explicant al meu anterior domini, gràcies a les faciltats de Blogia. Tots els posts anteriors a aquest van ser originalment publicats allà, i copiats aquí manualment amb una estricta cura pel seu ordre, aparença, dia i hora de publicació originals.
Espero que aquesta nova etapa ens porti moltes més històries, llibres, pel·lícules i adaptacions a la televisió que compartir. Quedeu tots convidats a fer comentaris, aportacions i qualsevol cosa que us passi pel cap. Benvinguts.

diumenge, 8 d’agost de 2010

The Tenant of Wildfell Hall (Anne Brontë)


Quan vaig dir que darrerament hi havia hagut algun llibre que m’havia impressionat amb força, em referia sobretot a aquest títol d’Anne Brontë. Tinc més o menys el propòsit de poder llegir tot el que van escriure les tres germanes Brontë en prosa, i, tot i que intento anar-les dosificant per no convertir-me en monotemàtica literàriament parlant, l’altre dia em vaig adonar que potser no podia tenir abandonada la pobra Anne Brontë més temps.
Anne Brontë és potser una autora amb una certa mala sort. Tenir com a germanes a Emily y Charlotte segurament no li va fer gaire ombra durant la seva curta vida, però sí que l’ha perjudicat literàriament parlant després de la seva mort. Evidentment, compartir cognom amb les autores de dos clàssics en majúscules de la literatura anglesa no ajuda gaire perquè se’t consideri quelcom més que "la tercera germana", la "petita" o la "poetessa" de les Brontë. Però Anne també va escriure dues novel·les, i una d’elles és aquesta: The Tenant of Wildfell Hall, una història que us asseguro us farà meravellar més d’un cop sobre la seva modernitat tot i estar escrita quan ni tan sols s’havia arribat a l’equador del segle XIX.
És cert que potser no té el domini de l’estructura narrativa que tant magistralment es demostra a Jane Eyre i Wuthering Heights, però la història és d’aquelles que et deixen bocabadada. A veure qui s’atreveix després a dir que Jane Eyre va ser una revolució feminista després de descobrir el que la seva germana petita escrivia a la mateixa taula! La novel·la, que té una primera part d’ambient més gòtic amb els ermassos un altre cop de paisatge de fons, planteja un problema social del que estic segura que no es parlava gaire públicament en aquella època: què passauan aquella estampa de felicitat en un casament amb què es tanquen tantes novel·les romàntiques no és més que el principi d’un infern quotidià?. Pensareu que l’església anglicana permet el divorci i que, per tant, no és tan terrible el destí de la dona en qüestió, però cal remarcar que la decisió sobre divorciar-se o no recau sobre una única de les parts: l’home. I què passa quan la dona està desamparada i se li prohibeix recórrer fins i tot a aquesta eina?
A partir d’aquí, us asseguro que en aquesta novel·la trobareu valentia, misteri, escenes terribles i també una història romàntica vista (com no podia ser d’una altra manera en el cas de la filla d’un capellà) sota una perspectiva moral també estricta. Tinc entès que la novel·la no va ser gaire ben rebuda en el seu temps, i no m’estranya, i és que aquesta novel·la ja seria considerada moderna ni que s’hagués escrit durant la primera meitat del segle XX. A destacar també el paper de l’alcoholisme en el llibre, un punt on molts hi veuen una relació directa amb les experiències que la mateixa Anne i les seves germanes van viure gràcies a la trajectòria del seu germà Branwell.
Així que serveixi aquest post per animar-vos a tots a descobrir (o redescobrir) la germana més desconeguda de les Brontë, la pobra que va tenir la desgràcia de morir a la costa oest d’Anglaterra i ser l’única de la família separada de la sepultura familiar a Haworth. Però que, a canvi, té una de les tombes més romàntiques: en un turó a Scarborough, amb vistes al mar i els penya-segats que ella tant estimava. I per molt que ara des de la Societat Brontë es trenquin les banyes perquè part del cementiri sigui un aparcament i això els sembli una falta de respecte, jo crec que tot plegat ens recorda que Anne va ser una autora especial, i que no hem de deixar que les obres magistrals que l’envolten ens la facin oblidar.

dijous, 5 d’agost de 2010

La Librería (Penelope Fitzgerald)


Aquest estiu se  m’estan acumulant les lectures acabades que tinc pendents de comentar aquí, i ja tenia ganes de donar-li sortida a aquesta ja que darrera han vingut dos llibres que m’han agradat moltíssim i que em moro de ganes de destripar per aquí.
La Librería és el primer llibre que llegeixo de Penelope Fitzgerald, una altra d’aquelles autores britàniques que és considerada la nova Jane Austen perquè a les seves novel·les no passa res d’extraordinari, sinó bàsicament la senzillesa de la vida diària. Tot i que en aquest cas sí que ens trobem algun que altre toc de realisme màgic. Més que una novel·la seria un conte llarg, el que fa que sigui un llibre que es fa molt ràpid de llegir i que segurament deixi amb ganes de més: més pàgines i també més intensitat. I potser per això doni la impressió que la història no acaba d’arribar al clímax, tot i que en general m’ha agradat força.
L’argument és ben senzill: una dona vídua i sola decideix obrir una llibreria en un petit poble de la costa anglesa, situat enmig de terrenys llacunosos. Per fer-ho, adquireix un antic edifici que portava anys desocupat i que, de sobte, als poderosos del poble els sembla que hauria de tenir una altra utilitat. Entremig d’aquests entrebancs, la protagonista rep l’ajuda a la botiga d’una nena, que pràcticament li toca a sorts, i que és del millor del llibre. Això i l’estrany fantasma que viu a les golfes de la casa, que no queda gaire clar si és paranormal o no, i que fa les seves aparicions enmig d’una quotidianitat que, si no fos per ell, semblaria plenament realista.
Tot i la senzillesa, la novel·la té un cert to d’amargor que acaba triomfant al final, com si l’ambient pantanós del poble s’anés transmitint als personatges, els seus estats d’ànim i els seus projectes vitals. Una llàstima que la història ens abandoni tan aviat, però sens dubte no serà l’últim que llegiré de Penelope Fitzgerald.

Cap de setmana tridimensional

Tot i que ja siguem a dijous, he de parlar obligatòriament del cap de setmana intens que he deixat enrere. En primer lloc, perquè ha estat el cap de setmana d’incorporació d’un mòbil d’aquests d’ultimissima generació, que et fan gairebé el dinar i tot, i que em fa anar com un nen amb sabates noves cada cop que el connecto. Pot semblar una tonteria, però ara puc estalviar-me molts minuts perduts davant de la pantalla de l’ordinador ja que puc consultar twitter, blocs i xorrades vàries mentre esmorzo tranquil·lament amb el mòbil sobre la taula i, per tant, quedar-me així més temps per poder actualitzar aquest raconet.
Deixant de banda el nou mòbil, també ha estat un cap de setmana en què uns plans que se m’havien torçat de sobte es van arreglar. Ja vaig comentar fa uns dies que se m’havien frustrat els plans de poder anar  a veure in situ una jornada dels Europeus d’Atletisme a Barcelona, però per tot un seguit de coses, finalment vaig poder trobar un acompanyant alternatiu i anar-hi el diumenge, a la darrera jornada. De fet, va ser una tarda rodona en què ho vaig passar genial veient proves, cridant, aplaudint, sentint-me com si estigués a missa després de tant aixecar-se i seure per escoltar els himnes nacionals... I si a tot això hi afegeixies un frapuccino de mocca en un sofà de l’starbucks just abans de començar la competició, genial!
La gran tarda d’atletisme, però, va tenir una prèvia també excel·lent. Dissabte a la nit, tot i l’ajustat de la nostra agenda, ens vam escapar al cinema a veure Toy Story 3. Per primer cop, ens vam atrevir a pagar l’atracament a mà armada que fan per veure una pel·lícula en 3D (un euro per unes ulleres que estan brutes i que són súper incòmodes?!) per la curiositat de provar... I he de dir que com a mínim en aquesta pel·lícula no vaig trobar cap diferència a destacar, tot i que al curt previ al film (com sempre amb Pixar són del millor de la cinta) sí que és tot un valor afegit.
Deixant de banda els afegits tecnològics, cal dir que amb o sense ulleres Toy Story 3 és una pel·lícula que s’ha de veure. És més, si ho feu sense ulleres 3D segurament no patireu aquesta sensació de pinça tan incòmoda que es crea al pont del nas (de veritat a ningú se li ha ocorregut corregir-ho?). Sé que amb aquesta sèrie hi ha molts perjudicis des del principi: que si l’animació per ordinador és freda (la 1 va ser la primera 100% feta per ordinador), que si és per nens, que si és Disney... I la realitat és que cadascuna de les parts han sapigut agradar i satisfer tant el públic infantil com l’adult, i, especialment en aquest darrer cas, aquesta última i darrera part els dedica un espai especial.
Jo sóc de la generació que ha crescut amb Toy Story: tenia 12 anys quan es va fer la primera part, 16 quan va venir la segona, i ara en tinc 27 quan es tanca la sèrie. Per això, és difícil aguantar-se les llàgrimes quan t’acomiades de les que han estat les teves joguines (ni que sigui virtualment), i el guionista ho sap. I fa una altra pel·lícula meravellosa, plena de referències cinematogràfiques, que no descuida els moments de rialla i els tristos. És impossible escollir quina de les tres pel·lícules és millor, i menys encara dels meravellos personatges que se’ns incorporen aquí i d’aquesta llar d’infants on res és el que sembla (el proper cop que veieu les joguines de les escoles bressol, correu a rescatar-les!).
Així que, si us plau, no us deixeu vèncer pels perjudicis i aneu a veure una de les millors pel·lícules de l’estiu. Tristament, serà l’últim cop que Woody, Buzz i companyia treuran el nas per la gran pantalla, així que no us ho deixeu perdre!