dilluns, 31 d’octubre de 2011

Castanyada-Halloween





Sempre que arriben aquestes dates, i tota la xarxa s'omple de batalles de Castanyada vs Halloween, sempre em sento com la rara de torn que no té cap problema en combinar les dues celebracions. O potser si poses damunt de la mateixa taula una safata de panellets i una Jack-o'-lantern s'acabarà el món? Així que sempre defenso que ens podem quedar amb el millor de cada tradició i fer la festa a la nostra mida; sense oblidar el que ens és propi (un Tots Sants sense panellets no pot ser un Tots Sants), però també combinant-lo amb altres coses. Igual que fem per Nadal quan posem un arbre de Nadal al mig del menjador, o els que seguim la tradició nord-europea de les espelmes d'advent...

Tot això era només per explicar que ahir la cuina es va tornar a omplir d'aromes d'ametlla, coco, xocolata i, enguany, fins i tot vainilla (la varientat novetat d'enguany) mentre preparava els panellets. Una recepta que el primer cop em va semblar absolutament llarga de fer i que deixava la meva cuina com si acabés de passar-hi un huracà, però que ara cada cop que la faig em sembla més fàcil i assumible, molt més neta que molts altres dolços. Deu ser cosa de la pràctica.

Mentre preparava els panellets, però, per la casa començava a colar-se també la decoració de Halloween. La meva Jack-o'-lantern (que és de plàstic, perquè trobo totalment avorrit haver de fer-ne una de pròpia cada any amb carbassa de veritat) que espero poder encendre aquesta nit, però també moltes altres decoracions que han anat apareixent damunt de portes, vidres i miralls.




Tot això és simplement per desitjar que passeu un bon Tots Sants, tant els que el passeu en companyia de castanyes i panellets, com els que jugueu a allò del "Trick or treat". O els que simplement ho combinem tot.

diumenge, 30 d’octubre de 2011

Entre els canvis, un concert de clàssica

Aquesta tardor es veu que no sols canviarà el paisatge, el temps, l'hora o  l'índex de precipitacions (que es deu haver disparat durant la darrera setmana). Aquests dies hi ha hagut també alguns canvis importants en la meva vida diària. El principal de tots, canvis en l'organització de la  meva feina, que em fan ara treballar des de casa, i transformant, per tant, molts dels meus costums del dia a dia (i no tots per empitjorar; és un plaer no haver de prendre'm en deu nanosegons el cafè del migdia i poder beure'l amb tota tranquil·litat mentre començo la tarda de feina). I l'altra novetat és l'inici d'un postgrau en turisme cultural que he començat a estudiar aquest mes d'octubre a la UOC i que està en la meva línia personal de "reinventar-se o morir".

I entre tant de canvi, també em queda temps per estrenar-me en noves activitats culturals. La setmana passada va ser el primer cop que vaig poder anar a un concert de música clàssica (que no fos una representació d'òpera) amb tota una orquestra simfònica. En aquest cas, va ser el primer concert de la temporada de tardor de la Camerata XXI, que és l'única simfònica de la província de Tarragona, i que actuaven al Palau de Congressos de la ciutat. Hi vaig anar inicialment sola, tot i que allà vaig tenir la grata sorpresa de trobar-me amb una bona companya de professió, així que vam tenir l'oportunitat de comentar plegades la jugada.

Primer de tot, parlaré del contingut musical, tot i que no us espereu una crítica melòmana. Jo no tinc gens d'oïda musical; simplement, m'ho passo bé de vegades, d'altres m'ho passo genial, i d'altres m'avorreixo. En aquest cas, la nota seria força elevada. Em preocupava que el fet d'anar a veure un concert d'una orquestra m'avorrís, però no va ser el cas. Vaig gaudir moltíssim de la música, i tot i que el nostre auditori improvisat per concerts deixi molt que desitjar pel que fa a la seva acústica (la sensació que em va donar era com si ho estigués escoltant per la ràdio, com faig molts dies mentre feinejo per l'estudi), no em va impedir passar una bona tarda.

El programa estava dedicat a compositors del Romanticisme eclipsats pels grans noms de la seva època. L'obra que donava nom al concert era Les Nuits d'Été, de Berlioz (sis temes breus cantats per una soprano, en aquest cas la tarragonina Marta Mathéu que em va agradar moltíssime), i la simfonia en Re Op. 24 de Vorisek. Com a pròleg vam tenir l'oportunitat d'assistir a una estrena mundial: l'obertura Plenitud de Josep Maria Rota, que era una obra d'encàrrec de l'orquestra, i que ens va agradar molt.

El que sí que vaig trobar que faltava en aquests concerts (a banda que és una llàstima que s'hagin de fer en un auditori tan gran que és impossible d'omplir i que ofereix una estampa una mica trista) és una certa inversió per dignificar les coses. Amb la meva companya vam comentar com, només gastant-se una mica més, el ram que es donava als convidats i al director al final del concert podia ser alguna cosa més que una tristíssima rosa solitària. O com fer  que aquells que arribàvem amb menys antel·lació tinguéssim un programa un pèl més digne que una fotocòpia on, a més, no hi ha gens d'informació de les peces que s'interpretaran. Però suposo que són coses de viure a comarques i de falta de pressupost.

En qualsevol cas, el balanç final va ser molt positiu i em van quedar moltes ganes de provar coses noves en l'àmbit dels concerts simfònics. Propera parada: diumenge vinent a l'Auditori de Barcelona amb l'OBC i el concert Planeta Mozart.

divendres, 21 d’octubre de 2011

Retorno a Brideshead (Evelyn Waugh)


Quan vaig acabar de llegir Últimes Notícies! d'Evelyn Waugh ja vaig dir que l'obra d'aquest escriptor britànic no m'havia acabar de fer el pes i que dubtava que tornés a visitar-lo en els propers mesos. És curiós, però, que precisament no hagi complert aquesta paraula, mentre que d'altres "retorns" a autors que em venen molt de gust els vaig postergant sense data.

El motiu per tornar a provar sort amb Evelyn Waugh va ser el pensament que potser l'havia decidit arraconar sense haver tastat la que es considera la seva millor obra: Brideshead Revisited, que jo he llegit en la seva traducció en castellà. La raó final per fer el salt i `provar amb aquesta obra va ser descobrir per internet una crítica tan entusiasta de la novel·la que no em va quedar més remei que agafar la bossa i sortir corrents cap a la biblioteca per aconseguir-ne una còpia.

I què ha passat? Doncs que tot i que el llibre m'ha agradat, molt per damunt de les sensacions que em va deixar Últimes Notícies!, tampoc m'ha ajudat a reconciliar-me del tot amb Evelyn Waugh. I sé que en dir això estic anant en contra de les opinions majoritàries per aquest món (i ja veureu que no és l'únic tema amb què vaig a contracorrent en relació amb aquesta obra), però dubto que amb la reflexió dels propers mesos acabi alçant l'autor als llocs d'honor del meu rànquing particular de lectures preferides.

Però abans de res, potser explicar què ens trobem en aquesta novel·la, la més coneguda sens dubte de l'autor i la més ben considerada per crítica i públic. Retorno a Brideshead comença, precisament, amb l'escena que dóna títol a l'obra: el capità Charles Ryder, en plena Segona Guerra Mundial, arriba a una casa senyorial a l'interior d'Anglaterra on les seves tropes faran exercicis preparatoris abans d'entrar en combat, si és que mai hi han d'entrar. Quan el protagonista, però, es planta a l'entrada de l'edifici, diu aquella mítica frase de "Ja he estat abans aquí". I  a partir d'aquí inicia un viatge, en dues parts, per la seva joventut i etapa adulta vinculada a la família Flyte, que és la propietària de Brideshead (que és el nom de la casa senyorial) i que en certa forma és el motiu que ara el pobre Charles estigui sol i desenganyat de l'amor i la vida.

A partir d'aquí, el flashback se'ns desenvolupa en dues parts: la primera, centrada en una relació gairebé implícitament homosexual amb Sebastian Flyte, el fill pròdig de la família i un dels personatges més curiosos amb què m'he topat mai, acompanyant-lo amb els seus passejos amb el seu ós de peluig. La segona part se centra, però, en la relació de Charles amb la germana petita del Sebastian, la Julia Flyte, una relació sobre la qual tan sols podem intuir alguna cosa durant tota la primera part de l'obra.

Tot això se'ns explica sobre un fons marcadament religiós: les discussions sobre la religió catòlica i la moral són molt presents i tenen un paper importantíssim a l'hora de fer avançar l'acció. Generalment, és la part que a molts lectors actuals se'ls fa més pesada. Reconec que a mi em va costar assumir totes aquestes reflexions en la primera part del llibre (que generalment és també la que més agrada a la gent i que és la icònica de la novel·la), però que durant la segona part tots aquests fils em van encaixar. És a dir, que mentre la primera part de l'obra en general em va deixar una mica freda (tot i que em va encantar Sebastian, ja ho he dit abans), la segona em va agradar moltíssim. Potser perquè ja intuïa aquest final desesperançador de soledat que ja ens indiquen des de gairebé la primera plana? O potser perquè senzillament sóc rara i entenc les obres al revés que la majoria?

O, segurament, perquè aquest no era el meu moment idoni per gaudir d'aquesta novel·la. Qui sap, si d'aquí uns anys us explicaré el meu retorn a Brideshead amb sensacions canviades...

dimarts, 11 d’octubre de 2011

Òpera en texans


 Quan vaig sentir a parlar per primer cop d'aquest nou programa del Canal 33, Òpera en Texans, no vaig poder evitar que el títol em fes gràcia. Bàsicament perquè automàticament vaig traçar un paral·lelisme directe amb el primer cop que vaig anar, amb ma mare, a veure una òpera. Vam anar al Liceu, i sí, totes dues anàvem amb texans. Crec que perquè vam dir que era una reivindicació del fet de portar la classe obrera al Gran Teatre del Liceu o algun deliri per l'estil. Cal tenir en compte que, mentre havia crescut, el Liceu sempre m'havia sembla una cosa intocable i barrada a algú de l'extraradi com servidora. Però ja veieu, van venir les sessions populars i el nostre interès per l'òpera, i així vam acabar.

Sempre dic que ni ma mare ni jo no haguéssim fet el pas d'anar per primer cop a veure una òpera si no fos perquè algú es va encarregar de fer-me-la propera i fer-me adonar que allò no era avorrit. En el meu cas, va ser un programa de la desapareguda Catalunya Cultura en què, en una secció, explicaven l'argument d'una òpera. I així em vaig adonar que allò que jo associava a dones grasses i avorrides era en realitat tot un munt d'emocions, històries, passions... que em cridaven moltíssim l'atenció. Per això, quan vaig veure que al Liceu es representava La Bohème, de Puccini (que jo coneixia com l'òpera en què s'havia inspirat un dels meus musicals preferits, Rent ) ens vam animar a comprar entrades d'aquelles tan barates que et col·locaven a l'últim pis del lateral on tens menys visibilitat. Però tot i així aquella nit ens vam emocionar com dues nenes petites.

Després va venir l'any en què vaig ser abonada amb descompte d'estudiant al Liceu (llavors vaig guanyar una mica de nivell i ja estava al quart pis del lateral sense visibilitat) i moltes altres històries (com el cop que vaig anar al Liceu encara pitjor vestida que en texans, en sorprendre'm una tempesta i haver de robar roba a casa del meu xicot), però quan m'havia d'afrontar amb la incomprensió de molta gent pel fet que jo anés al Liceu, sempre trobava a faltar que no hi hagués algun altre programa que sapigués explicar l'òpera amb la passió que cal perquè li perdem la por.

I bé, podem dir que aquesta temporada els meus desitjos s'han fet realitat gràcies a aquest programa, que presenta Ramon Gener, un cantant d'òpera retirat reconvertit en divulgador de la música clàssica. La mitja hora de cada diumenge a la nit d'Òpera en Texans és una petita joia en què el presentador ens introdueix a una òpera en concret: ens explica l'argument, ens diu quines són les àries principals, ens ensenya escenes d'algunes de les millors representacions... I encara té temps per ensenyar-nos, com qui no vol la casa, aspectes de tècnica musical o de construcció interna d'una òpera, biografia del seu autor o interpretacions modernes que s'ha fet de la seva música.

Tot això amb molta imaginació, molta passió, embolcallant-lo d'una normalitat i simpatia que estic segura que faran despertar la curiositat de molta gent per descobrir en primera persona una òpera. O que, com a mínim, farà que molts ja no arrufin el nas quan els expliquis que tens entrada per una sessió popular al Liceu. L'únic dubte que em queda és saber com estan rebent el programa els puristes de l'òpera i els veritables experts en el món: els avorreix, els agrada, el troben frívol...?

Per si us heu perdut aquest grandiós programa, podeu veure els dos capítols ja emesos a la seva web. Aquí teniu el darrer, dedicat a Il trobatore de Verdi. I aquí, el de Carmen, de Bizet. I aquest diumenge, Parsifal, de Wagner.

diumenge, 2 d’octubre de 2011

Treasures of time (Penelope Lively)


Tenia moltes ganes de poder llegir alguna cosa de Penelope Lively, però per un motiu o un altre mai no acabava de decidir-me a fer-me amb cap de les seves novel·les. La casualitat va voler que en plena expedició per les llibreries de Barcelona em topés amb un exemplar de Treasures of Time (amb una portada preciosa dissenyada expressament per a l'obra dins de la col·lecció Penguin Decades). Per tant, ha estat purament l'atzar el que m'ha fet començar per una novel·la que, fins i tot els seguidors de Lively, no consideren un dels seus millors treballs.

De fet, sense haver llegit res més d'aquesta autora, aquesta és també la sensació que m'ha quedat. És a dir, és un llibre que m'ha agradat i que he pogut llegir a bon ritme, però en certa forma m'ha agradat molt més l'habilitat de l'autora per explicar la història que no pas la història en si. L'he trobada potser una mica mancada de ganxo, i amb uns personatges amb els quals se m'ha fet força complicat poder connectar.

A Treasures of Time una família es reuneix en motiu d'un documental que s'està preparant sobre el pare, ja mort, que va ser un conegut arqueòleg. A partir de l'inici d'aquest rodatge, els protagonistes (especialment, la filla i el seu promès) comencen a excavar també en el seu passat i en les seves emocions, i tot el que van desenterrant de l'estampa inicial de felicitat els fa replantejar-se moltes de les coses del seu present, fins arribar a una catarsi final a mode de tempesta.

Com ja he dit, el que més m'ha agradat d'aquesta novel·la ha estat la capacitat narrativa de l'autora, que m'ha donat la impressió que és un estil que em pot agradar molt més en una trama que m'ompli més que aquesta, que m'ha deixat una mica freda. Per això, ja tinc a la prestatgeria esperant una nova novel·la de Penelope Lively, esperant pacientment que li toqui el seu torn per ser redescoberta.