diumenge, 15 de maig de 2011

Eurovision se'n va (inexplicablement) al Caucas

Que estigui en plena època d'exàmens i sense temps d'actualitzar tant com voldria (o tant com indicarien la quantitat de temes i llibres que esperen ser escrits i publicats), no vol dir que enguany no hagi de fer la meva tradicional crónica d'Eurovision. Tot i que reconec que, potser, aquest és el cop que em fa més recança de totes les que l'he escrit; suposo que és el que passa quan no entens res del que passa a les votacions i quedes "decebuda" (i ho dic entre cometes perquè veure i comentar aquest festival no deixa de ser un divertimento sense més conseqüències).

De fet, jo en els darrers anys he defensat que, tot i la quantitat de països que encara voten per temes geopolítics (el meu veí, el meu país amic, el que m'ha de vendre el gas natural, etc.), sempre guanyava la cançó que, de fet, agradava més al gran públic. Va passar amb els Lordi de Finlàndia, amb l'Alexander Rybak de Noruega i, l'any passat, amb Lena d'Alemanya. Per això, quan enguany portàvem mitja votació i veia al capdavant Azerbaidjan (que tot i que va ser la guanyadora a mi no em va agradar gens ni mica!) i Ucraïna (l'únic mèrit de la qual va ser posar damunt de l'escenari una artista que feia dibuixos amb sorra), ja veia a venir que els meus arguments dels darrers anys s'ensorrarien.

Però Eurovision és Eurovision, i si els països de l'Estat no es votessin entre ells, els bàltics als escandinaus, els llatins entre ells  i els de Xipre i els de Grècia no s'intercanviessin dotze punts, no seria el mateix, oi? De què riuríem llavors durant les votacions?

Això sí: com que en aquest blog el jurat és unipersonal, d'Azerbaidjan tan sols us comentaré que van guanyar, i que si voleu podeu mirar el seu vídeo, allà vosaltres amb la vostra salut auditiva. Però, qui crec jo que hauria d'haver guanyat?

Doncs jo sóc defensora a ultrança dels representants irlandesos Jedward: no em compraria el seu disc, no! Ni aniria a un concert, però trobo que la seva cançó i la posada en escena resumien força bé l'esperit del festival:



Tampoc m'hagués molestat gaire que el guanyador hagués estat l'Eric Saade de Suècia. Com a mínim, puc reconèixer que la cançó era encomanadissa i, bé, el noi no estava gens malament, oi? La qualitat de la lletra és una altra cosa, però clar, compareu amb la cançó que va guanyar (d'autors suecs també, per cert...).



I ara sí, les meves dues preferències més personals i que crec que mereixien estar més amunt del que van quedar. Per una banda, la cançó d'Estònia, que jo vaig trobar molt simpàtica i, pobres!, van quedar per darrere de la cançó espanyola!!Que és el pitjor que et podia passar en aquest festival, la veritat...



I, per acabar, una darrera preferència amb què em sentia una mica fora de lloc veient els comentaris en directe del Guardian (molt divertits, per cert). Però que, vista la classificació final, és una de les que més va sintonitzar amb els resultats: Bosnia & Herzegovina. M'agradava el seu ambient a l'escenari, què voleu que us digui...

dilluns, 2 de maig de 2011

Concert inusual


Dissabte passat vam tenir concert. Aprofitant que era l'aniversari de J., i que coincidia amb la visita de la gira "Els Pets fan més teatre" a Tarragona, vam decidir anar a veure'ls al teatre Metropol. A mi Els Pets no és que m'apassionin gaire: m'ho passo bé en un concert on canten cançons de les "clàssiques", però no connecto gaire amb els darrers discs, la veritat. I aquesta gira, de fet, se centra absolutament tota en els darrers àlbums, així que tampoc no és que em cridés especialment.

Tot i això, he de reconèixer que m'ho vaig passar millor del que em pensava. Primer de tot, em va encantar l'escenografia (en teniu una mostra a la foto que, per si algú tenia dubtes, no és pas meva!): tot l'escenari dóna la impressió de ser una espècie de golfes plena d'avions de paper. El grup, de fet, proposa transformar el concert en una mena de vol en què, fins i tot, no faltaran les hostesses, amb moments força divertits. D'altra banda, escoltar les cançons del darrer disc des de la platea d'un teatre també et permet escoltar de veritat la música, i he de dir que d'aquesta forma guanyen molt respecte de sentir-les al típic concert a l'aire lliure de festa major. I, finalment, la proximitat amb el públic va generar força química entre el grup i els assistents.

Tot i això, com ja he dit abans, el repertori no va ser gaire del meu gust, i crec que hagués guanyat força amb algun clàssic més. Per ser sincera, les poques cançons no tan noves que van tocar i que sí que m'agraden, tenien uns nous arranjaments que no em van fan gaire el pes.  I, a més, era el primer cop que assistia a un concert de rock a un teatre, i he de dir que al principi la sensació d'incomoditat et cohibeix bastant. Perquè aquests són concerts en què estàs acostumat a cantar a crits, ballar, saltar, i assegut a la platea no t'acabes de trobar gaire a lloc. I tot i que et permet captar millor els matisos de la música, costa una mica més entrar al cent per cent en l'actuació.

Malgrat que la nit no va ser rodona, sí que va ser l'excusa perfecta per fer el primer gelat nocturn de la temporada (el meu de vainilla amb cookies... ) i sortir a prendre alguna cosa, en contrast amb les nits d'apunts i làmines que m'esperen abans no acabi a mitjan juny el curs a la UNED.