divendres, 31 de desembre de 2010

Tancant 2010


Crec que sóc de les poques persones que li agraden els programes de resums de l'any, que qualsevol titular de notícia que porti implicit un  rànquing dels millors o dels pitjors del que sigui segur, que m'acabarà atraient, i que disfruta moltíssim amb els posts de resum de lectures que avui apareixen per tants blogs.
Així que aquí va la meva petita i humil aportació. Volia acompanyar-la d'una imatge dels llibres preferits de l'any amuntegats, però dóna la casualitat que tres dels quatre que he escollit els vaig llegir gràcies a l'e-reader, així que deixem la maquineta aquí com a testimoni.
Aquest 2010 he llegit un total de 23 llibres, tres més que l'any passat, així que estic força satisfeta. Seguint l'ordre cronològic (perquè sóc incapaç de fer una llista jerarquitzada d'una altra forma), aquests són els quatre llibres que més recordaré d'enguany.
  • The Help, de Kathryn Stockett. És potser la opció més "comercial" de les quatre que he escollit, però el cert és que el llibre, malgrat els seus defectes, em va fer disfrutar moltíssim. Històries de persones ben explicades i en un context tan dur com la post-segregació racial al sud dels Estats Units.
  • The tenant of Wildfell Hall, d'Anne Brontë. Me'n recordo d'estar llegint aquesta novel·la i no parar de dir a casa que estava completament al·lucinada amb la història. Per com d'avançada al seu temps és, per com de ben escrita està, per la valentia a l'hora de parlar clarament de temes que encara avui són un tabú... Després del 2010, mai més no podré dir que Anne és la germana menor literàriament parlant de les Brontë.
  • Excellent Women, de Barbara Pym. Aquest any m'he estrenat amb aquesta autora i n'he llegit dues obres més. Aquesta va ser la segona, però és sens dubte la que més m'ha agradat de totes. Ironia amagada darrera de cada plana i una protagonista que de tant sapastre es fa adorable. 
  • To kill a mockingbird, de Harper Lee. Una llàstima que l'escriptora no publiqués res més després d'aquesta novel·la que va guanyar el Pulitzer. Em va costar arrencar, però, un cop dins de la història, ja ningú em podia separar d'ella. Un clàssic que mai no podré entendre com vaig trigar tant a llegir.

En l'apartat de viatges, aquest 2010 tampoc no em puc queixar. De fet, crec que ha estat l'any dels viatges a països dels quals esperava poc i que finalment m'han sorprès molt. Vam començar la temporada amb una escapadeta a Venècia, que malgrat tot els tòpics, jo creia que era una ciutat bruta i trista. I potser sí que ho és, però ho fa amb aquesta poètica decadent tan potent, que és impossible no enamorar-se'n.
La segona aventura de l'any, més llarga i organitzada, va ser la ruta per Anglaterra i Gal·les. Tot i que aquesta darrera regió em va decepcionar una mica, pel record quedaran els passejos pels erms de Haworth envoltant la casa on van viure i escriure les germanes Brontë, la descoberta de Bath i aquella a nit a The Cavern de Liverpool.
Finalment, el viatge més llunyà: la visita al Japó. Tot i que esgotador, va ser un parèntesis absolut en la meva vida diària i que m'ha deixat un munt de records i experiències que recordaré molt de temps. I l'oportunitat d'abraçar en persona la Nemui, que no sempre en tenim l'oportunitat.

I amb això tanquem aquest any 2010. A la nevera m'espera el sopar d'aquesta nit, i darrera de la porta d'aquest any que ja s'acaba, qui ho sap. A tots els que us passeu per aquí, que tingueu una bona nit i que comenceu el 2011 amb esperança, que, al cap i a la fi,  potser sigui el més important. 

dilluns, 27 de desembre de 2010

El sol ens saluda pels barris de Tokyo


Després d'una bona nit dormint, ni que fos en un futón estirat al terra, el jet lag ja havia quedat força enrere el nostre segon matí a Tokyo. Per acabar d'arrodonir-ho, el sol va treure el nas per fer-nos companyia i deixar enrere la pluja i, sobretot, el fred gèlid amb què ens va enviar al llit la nit anterior. Així que vam decidir aprofitar bé el temps i anar a passejar per diferents barris de Tokyo, amb tota una marató possible gràcies a un passi d'un dia especial, que et permet muntar-te tant en metro com en les línies de tren (JR) de la ciutat per poc més de 10 euros al dia. Si algú pensa recórrer moltes parts de Tokyo en un sol dia, és una bona opció.
La primera parada van ser els jardins imperials. Aquests són teòricament els jardins que envolten el Palau Imperial, que són veritablement enormes, però dels quals tan sols en pots visitar un quart. Per tant, la sensació és que els jardins són petits i, el pitjor, és que ni tan sols pots veure l'aspecte del palau (aquest només es visita per l'aniversari de l'emperador i algun altre dia important). Però petits o no, la realitat és que és un passeig molt agradable, i més encara amb el bon temps que ens acompanyava. Els arbres perfectament modulats i el seu reflex en l'aigua del llac van provocar unes de les millors estampes de la jornada. A més, em va donar l'oportunitat d'estrenar-me amb els cafès de llauna, que són exactament tal com sona: un cafè, calent, en llauna, que pots comprar a la majoria de màquines expenedores que trobes pel carrer, a gairebé cada racó.
Un cop ja havíem acabat amb el parc, de nou metro i tren i cap al barri de Shinjuku. És el barri de les oficines i els rascacels de Tokyo, on la tradició turística diu que has de pujar fins a dalt de tot un edifici per veure les vistes d'aquesta gegantina ciutat. I així ho vam fer, per poc després anar a fer una parada en un restaurant al peu d'un edifici d'oficines, i on vam menjar carn amb coberts normals i tot!
Per fer la digestió, vam permetre'ns un moment freak visitant les oficines de l'empres TOTO, que, per qui no hagi estat mai al Japó, és la companyia que fabrica els famosos wàters amb botons i tot tipus de serveis addicionals (música, calefacció, xorritos d'aigua segons necessitats específiques, ventilador...). Després d'aquesta visita, de nou ens desplacem, en aquest cas cap al barri de l'electrònica i el manga, Akihabara. A banda de per les seves botigues, la zona és famosa per la quantitat de gent (sobretot noies) vestides com si fossin personatges de manga i repartint kleenex amb publicitat de locals. També pels cafès de maids, on noies vestides de criades tretes també d'un còmic serveixen i donen conversa i entreteniment (innocent) als seus clients. Nosaltres dues vam estar a punt de ser arrossegades a l'interior d'un d'aquests cafès quan simplement volíem fer-hi una ullada des de la porta, però al final ens va poder la vergonnya.
Encara ens quedaven unes horetes de dia, així que vam enfilar cap a Harajuku, que és el barri de la moda, especialment la més freak d'aquelles terres. El principal atractiu comercial d'aquest barri és un carrer llarguíssim replet de botigues a banda i banda, una cadència tan sols trencada pels ocasionals bars de crepes tradicionals del barri. De botigues te'n trobes de tot tipus: de roba per a gossos, de lolitas, de gòtiques, d'orelleres amb formes divertides, etc.
Les visites van arribar al seu punt i final quan va arribar el moment de trobar-nos per primer cop en terres japoneses amb la Nemui, que és de fet el principal motiu pel meu viatge a l'altra punta del món. Havíem quedat a l'andana d'una estació de tren, però, coses de la vida, ens vam retrobar a la cua del lavabo de l'estació després que totes tres haguéssim arribat abans d'hora. Riures a banda, la Nemui ens va ensenyar la seva antiga universitat al centre de Tokyo i ens va obligar a tornar a Shinjuku per veure les vistes de la ciutat de nit, que són realment espectaculars. En aquest cas, vam pujar a l'edifici més típic per aquest tipus de visites: les torres bessones de l'edifici del govern metropolità.
Tot seguit, de cap al barri roig de Tokyo (Kabuki-cho), on vam menjar uns bols d'arròs i sushi deliciosos abans de riure pels seus carrers curiosos, de conèixer els "hostos" (els nois de companyia, molt reconeixibles pels seus pentinats peculiars) i, finalment, fer una parada obligada: anar a un karaoke. Al Japó, els karaokes no són com els que tenim aquí, que senzillament són bars on hi ha un micròfon i pots anar cantant per torns, davant de tota la clientela del moment. El que és increïblement bo del Japó és que els karaokes són cabines privades per grups (o fins i tot per una persona), on tens generalment begudes gratuïtes (en alguns fins i tot gelats) i on tu pots desafinar tot el que vulguis, que no et veurà cap desconegut. Va ser una nit molt divertida i, sense adonar-nos, ja quedava una horeta només per a la mitjanit, i calia anar tirant cap a l'hotel ja que s'acabaven els trens. Així que amb el tren de la Ventafocs, de nou cap al futón.

dilluns, 20 de desembre de 2010

Some Tame Gazelle (Barbara Pym)

Aquesta és la tercera novel·la de Barbara Pym que llegeixo en aquest any, i tot i que de nou el resultat ha tornat a ser força satisfactori, he de reconèixer que m'autoimposo uns quants mesos sense llegir res més d'aquesta autora, o acabaré convertint-me en monotemàtica. Aquesta novel·la va ser la primera escrita per l'autora, abans, doncs, que les altres dues obres que ja he llegit d'ella (Jane y Prudence i Excellent Women), i en aquest cas, ens narra la vida de dues germanes solterones, que viuen en un petit poble a Anglaterra, i la vida de les quals gira especialment al voltant del capellà del nucli i dels seus ajudants.
D'una manera similar a com feia Pym a Jane y Prudence, la història es narra especialment a través del contrast entre les dues germanes (a l'altra obra que comento, ho fa a través de les dues amigues), totalment oposades en la seva relació amb els homes i les seves esperances de futur. I, com sempre, el millor de tot és el to de la narració: són històries en les quals aparentment no passa res, però en les quals aquella ironia per sota de cada línia que fa lluir l'autora et va enganxant plana a plana.
Aquest llibre és el que em va acompanyar en el meu viatge al Japó, ja que és segurament l'ideal per aquest tipus de sortides: lleugeret (en pes), amè de llegir i entretingut. Només té un problema: que se'm va acabar molt aviat i em va obligar a carregar un segon llibre durant tota la ruta per entretenir-me la resta del viatge. Tot i aquests bons resultats, he de dir que, llegint-lo després d'Excellent Women, em va deixar una mica un regust d'estar força per sota de la qualitat d'aquest. Una llàstima, perquè Some Tame Gazelle té moltíssimes coses bones per ell mateix, però ja se sap que les comparacions són odioses...
Aquest és un dels motius pels quals dono a Barbara Pym un merescut descans en la meva prestatgeria, tot i que segur que en uns mesos ens retrobarem amb forces renovades.

divendres, 17 de desembre de 2010

Primer contacte amb Tokyo

Començo amb les promeses cròniques del viatge a Japó del passat novembre, que, per si a algú li interessen, s'aniran penjant simultàniament al blog de viatges que vam posar en marxa a casa el 2008 (Si avui és dimarts, això és Albuquerque ) i que està protagonitzat, precisament, pel company de viatge que encapçala aquest post.
El viatge a Tokyo és evidentment llarg. Nosaltres (pels despistats, la Cris i una servidora ) vam optar per viatjar amb Swiss, que feia escala a Zurich. El vol va sortir molt aviat de Barcelona (quedar abans de les cinc de la matinada a l'aeroport hauria d'estar prohibit) i després ens va tocar una espera llarguíssima a l'aeroport de Zurich (tot i que amenitzada pel divertidíssim túnel del tren que connecta les terminals, amb vaques, senyors fent acrobàcies amb banderes i ocellets inclosos en un curiós audiovisual). I després, dotze horetes de vol fins a Tokyo Narita, amenitzades només pels nombrosos pica-pica del vol (alguns terribles; altres, com els gelats, bons, tot i que poc atraients tenint en compte el fred que feia en aquella cabina).
Amb tot plegat, vam arribar a Tokyo al dia següent de la nostra sortida, un dilluns al matí. Adormides, vam enfilar fins al nostre hotel, situat a deu minuts de l'estació de Ueno. Després de comprovar que el tatami estava en bones condicions i una dutxa revitalizadora, vam començar l'aventura.
Primer de tot, una parada per recuperar forces a un local de fideus del mateix carrer de l'hotel. És la primera vegada que vaig haver de menjar amb bastonets, i tot i els meus temors i les dificultats inicials, vaig poder superar la prova. Després, primer viatge en metro cap al barri d'Asakusa, conegut pel temple budista del Senso-ji. Vam decidir apropar-nos a un temple el primer dia ja que, en ser 15 de novembre, s'hi celebrava la festa el Shichi-Go-San: la festa dels set-cinc-tres, és a dir, una celebració en què les nenes de set i tres anys i els nens de cinc anys són presentats als temples, vestits amb kimonos tradicionals. Vam tenir la sort de trobar una família que hi duia les seves dues filles a qui vam fer algunes fotos dissimulades.
Una de les coses curioses del Senso-ji és que tota l'entrada al temple és una espècie de mercat de souvenirs del Japó, on trobes desenes i desenes de parades. Així que vam fer una nota mental per tornar-hi l'últim dia i comprar tot el que ens faltaria portar cap a casa.
Després de la visita al temple i un passeig pels jardins i el barri, vam anar cap a la propera parada: el parc de Ueno. Es tracta d'un enorme parc, que estava molt a prop del nostre hotel, i que té com atractiu destacat un llac enorme ple de flors de lotus (tot i que en el nostre cas les plantes no estaven florides). Amb l'afegit que a Tokyo encara quedaven algunes fulles vermelles tardanes (el fenomen de la vermellor va de nord a sud del Japó, i durant la nostra estada es concentrava sobretot a l'entorn de Kyoto), vam poder fer un passeig molt agradable. Només espatllat pel diluvi universal que de sobte va començar a caure i que deixava com a totalment inútils els nostres paraigües plegables. Així que vam cercar refugi a uns lavabos del parc, a on, davant de la nostra sorpresa, ens va venir a buscar un policia carregat amb dos paraigües! Impressionant.
Després de Ueno, i vist que seguia plovent, vam decidir tornar  a agafar el metro cap a Ginza, el barri de les botigues cares de Tokyo, que a la nit s'omple de llums de neó. Vam entrar per l'edifici Sony, on pots veure tots els productes de la marca i on vaig descobrir els meus primers WC de botons! Amb calefacció al seient, xorrets d'aigua per netejar-se, ventilador per assecar-se, sorollets enregistrats per tapar els sorolls reals... Molt divertit.
Vam passejar una mica pel barri i per les botigues, però la pluja, que va tornar a animar-se, ens ho va tornar a complicar. Així que, de nou cap al metro i a l'hotel. Aquella nit havíem quedat amb uns amics de la meva companya de viatge per sopar, i ens van dur a una taberna on l'especialitat era el peix. El mateix establiment, de fet, recreava un mercat antic de peix, i els cambrers parlaven a crits. Ens van omplir la taula de tot tipus de productes, alguns crus, altres cuinats en una espècie de barbacoa petita que teníem damunt de la taula, i tot i el bon ambient i la bona companyia, el cansanci en va deixar derrotada. Aquella nit vaig caure morta damunt dels futons, i ni tan sols vaig tenir oportunitat de parar-me a pensar si era incòmode allò de dormir al terra...

dimecres, 8 de desembre de 2010

Harry Potter and the Deathly Hallows (Part I)

És curiós que tot i que la nemui sigui la responsable que m'acabés enganxant a la sèrie de Harry Potter, mai no havíem pogut anar al cinema a veure cap de les pel·lícules juntes. Sí que n'havíem vist alguna en DVD a casa seva, però mai no havíem coincidit davant de la pantalla gran, poc després de l'estrena oficial d'una entrega.
En els darrers anys, amb tants quilòmetres i dos continents de pel mig, semblava que seria encara més difícil trencar aquest malefici, però, vés per on, resulta que la meva visita al Japó de finals de novembre va coincidir amb l'estrena de la primera part de Harry Potter and the Deathly Hallows, així que, vam poder aprofitar la coincidència i anar a veure a Nagoya el film. Per tant, el visionat d'aquesta pel·lícula passarà per mi a la història perquè la vaig veure a milers de quilòmetres de casa, subtitulada en japonès i envoltada de japonesos que no van dir ni mu en tota la projecció (no pas com nosaltres).
Tot i que darrerament vaig a veure les pel·lícules de Harry Potter amb la simple curiositat de veure com ho han resolt tot plegat i deixar-me decebre pel que han deixat fora (entenc que adaptar no és ser al cent per cent fidel, però crec que bàsicament s'ha creat molta desorientació amb els darrers films i s'ha provocat molt avorriment entre els no iniciats en l'univers de Potter), he de dir que en aquest cas em va sorprendre positivament. El film és entretingut, aguanta millor el ritme fins i tot que el mateix llibre (la primera part de Deathly Hallows és avorridota, no ens enganyem), i tan sols tinc alguns dubtes amb com s'ha adaptat la visita a Godric's Hollow, que crec que no és ni tan emotiva ni tan terrorífica com ho és sobre el paper.
Per la resta, però, em va agradar l'adaptació, el treball dels actors i, sobretot, la direcció artística, que està molt i molt aconseguida. Això sí, tot plegat té truc: l'adaptació no és més que la transposició, gairebé escena per escena, del que passa a la novel·la. I aquesta és la raó perquè, el setè llibre (molt més prim que el sisè, el cinquè i fins i tot el quart, com a mínim a la meva prestatgeria) s'hagi hagut de dividir en dues parts. El final, de fet, d'aquesta primera part està força més enllà de la meitat del que és la novel·la, però és que hi ha tantes coses claus per al desenvolupament de la història que han quedat fora de la pel·lícula que ara segurament caldrà fer tota una tasca de recuperar històries perdudes en l'últim film.
Tot i alguns peròs (es podria potenciar més la figura de Severus Snape, però això ja és una opinió plenament personal), espero amb força ganes l'estrena de la segona part del film, tot i que això significarà que s'haurà acabat Harry Potter definitivament...
(Per cert, la imatge és una fotografia de com es va rodar l'escena del Silver Doe, una de les meves preferides del llibre, tot i que reconec que a la pel·lícula se'm fa ver una mica curta...).

dimarts, 7 de desembre de 2010

Un passeig pels cartells japonesos ( i l'anglès vist per un japonès)

A finals de novembre vaig poder visitar el Japó, fent una visita a la Nemui , i aprofitant per descobrir un país que, si més no, és ben curiós i ajuda a desconnectar al cent per cent de la rutina diària. La nostra ruta va ser la següent: Tokyo - Kamakura - Miyajima - Hiroshima - Nagoya - Kyoto - Tokyo (tot plegat amb unes quantes nits a la vila del Pingüí, nom carinyós del poble  de Kiyosu, on la nostra amfitriona ensenya a desenes de menuts japonesos què és això d'Espanya). A totes les nostres parades hi va haver dues coses que es van repetir: les fulles vermelles dels arbres (un dels moments pintorescs més estimats pels japonesos i motiu de més d'una aglomeració turística) i els cartells si més no originals i sovint amb un anglès si més no inquietant. Us en faig un resum com a introducció a la crònica del viatge:
Vist a Asakusa (Tokyo). No cal saber japonès per entendre que si voleu que els coloms siguin feliços, cal que eviteu donar-los menjar. No sé si el gremi de coloms opina igual...

Obsessió dels japonesos pels gats: aquest està "caçat" al metro de Tokyo, i no tinc ni idea què ens vol vendre. Per cert, al costat podeu veure la senyal per apagar el mòbil: al metro has de tenir el mòbil en silenci o bé apagat si estàs als seients de cortesia (els reservats a gent gran, etc.).
Un altre gat: en aquest cas al barri de Harajuku. No sé si parla de seguretat o ens recorda que no tanquem la casa sense portar les claus al damunt.
Dels meus preferits. A Kamakura hi ha uns ocellets molt simpàtics d'aparença però que us atacaran per l'esquena (ja se sap que el milà és traïdor, de tota la vida). Quedeu avisats.
Aaaah, l'anglès dels japonesos... Quins grans moments amb la seva incapacitat per diferenciar consonants (encara busquem la via "saki-two" a l'estació de Kyoto) i el seu ús liberal de la gramàtica. Si mai aneu a Miyajima, els locals són tan amables que us indiquen els temps de recorregut si teniu ganes de córrer pel camí (penseu que si és època de fulles vermelles no podreu pas perquè s'interposaran en el vostre camí fotògrafs àvids de captar-les).
Els animals japonesos són molt cruels. Aquests són els terribles micos del mont Misen, a l'illa de Miyajima. Els dels cartells són els únics micos que ens vam topar.
L'obsessió per les fulles vermelles feta cartell. Això és l'oficina de Turisme de Kyoto, i això és un cartell amb l'estat de "vermellor" de les fulles als diferents punts de la ciutat. No és broma.
És il·lustratiu, no? A mi em pertorba la llargada del coll del camioner, però molt millor que les senyals de trànsit americanes, amb aquelles parrafades que no et donava temps a llegir...
Nens, dofins i altres animalons: no fiqueu les mans entre les portes del tren quan s'estan tancant!!

dilluns, 6 de desembre de 2010

Rellegint Northanger Abbey

De vegades, un està en mode relectura. És a dir, li ve molt de gust tornar a passejar pels carrers on s'ho va passar bé fa alguns anys, i comprovar si hi troba nous atractius o el temps que ha passat entremig li ajuda a veure-ho tot plegat des d'una altra perspectiva. Abans del viatge a Japó vaig acabar amb la relectura de crec que l'única obra de Jane Austen que sols havia llegit un cop, i a més, només en català: Northanger Abbey. Així que va ser el moment de recórrer a la meva col·lecció d'edicions Winchester de l'escriptora britànica i tornar a viatjar a Bath, que des de la meva visita del passat estiu en tenia moltíssimes ganes (l'altra opció que hi ha dins de la bibliografia d'Austen a Bath és llegir Persuasion, però com que aquest l'havia rellegit just després de comprar-me'l en l'edició anglesa ara farà un anyet, va quedar descartat).
Aquesta és la novel·la que menys m'agrada de Jane Austen, però, evidentment, sent d'aquesta autora ja us podeu imaginar que el "menys" ve matisat per una escala d'entusiasme molt elevat en qualsevol cas. De fet, és un llibre diferent a la resta de grans obres de l'autora: la ironia, molt més matisada i "elegant" en els altres llibres, aquí es converteix directament en sorna gràcies a una narradora que és gairebé un altre protagonista més de la història. Austen se'n riu directament de la seva protagonista, Catherine, i de molta gent del seu entorn, i tan sols el protagonista masculí, Herny Tilney, se salva dels atacs. Aquest és, de fet, un dels herois més humans, ja que no és que se'ns manifestin molts dels seus defectes, però sí que és dels que presenta unes virtuts més modestes i realistes dels que apareixen als llibres de l'autora.
La relectura no ha fet que Northanger Abbey pugi en el meu rànquing particular d'obres d'Austen, tot i que reconec que tota la primera part, que passa als inquiets carrers de Bath, em diverteix moltíssim, especialment gràcies al personatge d'Isabella, que trobo un dels perfils femenins maquiavèlics més entretinguts de l'autora. La cosa, per mi, decau quan ens desplacem a l'abadia del títol i tot plegat pren definitivament el to que buscava l'escriptora: convertir-se en burla de les novel·les gòtiques llavors tan de moda entre les dones de bona societat. Que voleu que us digui, però a mi tota aquesta part dedicada a les fantasies de la protagonista sobre l'abadia em cansa una mica, suposo que perquè desconec la font de la qual Austen està fent burla.
Però com que passar un temps amb Jane Austen és sinònim per mi de disfrutar, dir que vaig retornar a la prestatgeria Northanger Abbey contenta d'haver-li donat una segona oportunitat. Tot i que no permet descobrir els mateixos matisos que vaig trobar en la relectura de Mansfield Park, com a mínim l'estona de diversió la tens assegurada.

diumenge, 5 de desembre de 2010

I de tornada, ja és Nadal!

Suposo que una setmana des de la meva tornada de l'aventura japonesa ha estat suficient temps per: superar el jet lag, tornar a adaptar-se a la feina (i preparar-se per alguns canvis importants), passar a ser la que es queda sola a casa mentre el company se'n va de viatge, donar suport des de la distància mentre el company pateix la crisi dels controladors, posar-se al dia (o intentar-ho) amb els estudis, i, sobretot, vestir la casa de Nadal.
Des que vaig tornar de Suècia que a casa meva la decoració nadalenca es treu de sota el llit el primer diumenge d'advent, i tot i que em va agafar força de cop després del retorn del Japó (allà, en canvi, era Nadal des del 2 de novembre, i això que no són ni cristians!), vaig tenir temps de posar-ho tot a punt. En primer lloc, una de les estrelles de la corona, el nou pessebre de Playmobil que saluda els nouvinguts a la casa des del rebedor.
Ens falten els Reis Mags, però ja farem el possible per afegir-los l'any vinent.
El segon pas era comprar un nou arbre de Nadal, després que el nostre petit avet artificial passés un Nadal ben trist, ridiculitzat en un menjador molt més gran del que estava acostumat. Desgraciadament, el pobre nou arbre de Nadal, tot i ser ben maco i gran, ha patit els estralls de conviure durant una setmana amb la nostra gata, especialmente amiga de les seves branques, pinyes i, sobretot, de tots els seus ornaments.
I, com no, el nostre pessebre "seriós" acompanyat de les espelmes d'advent. Ara mateix està cremant la segona, com mana la tradició. Aquest Nadal tinc la voluntat de trobar el bou i la mula que acompanyi el nostre pessebre, per poder ampliar una mica la decoració.
Pel que fa a la resta, el viatge va anar molt bé, tot i que em va costar una mica tornar-me a adaptar el ritme horari d'aquestes terres. Prometo més detalls en els propers dies.

dissabte, 13 de novembre de 2010

Sayonara!

Si aquestes dues darreres setmanes no he pogut actualitzar ha estat perquè m'estava preparant per una aventura a l'altra punta del món: demà de matinada agafo un vol direcció al Japó per tal de fer una visita a la Nemui en companyia d'una altra gran amiga, la Cris . No és que hagi planificat gaire, però com a mínim sí que he passat els matins intentant organitzar-me una mica mentalment i no he tingut gaire temps de dedicar-me a aquest espai.
Així que us deixo, però, amb la promesa d'explicar-vos els detalls d'aquest viatge a la meva tornada i quan el jet lag m'ho permeti. I amb el vostre permís, me'n vaig a tancar la maleta. Ens veiem d'aquí dotze dies :)

dimarts, 2 de novembre de 2010

Recapitulem: panellets i Sitges

Generalment les setmanes que em toca treballar set dies seguits s'acostuma a acumular la feina i no tinc gaire temps d'actualitzar. Aprofito ara el primer dia tranquil des de llavors per recollir la promesa que us feia fa dos posts sobre els panellets d'enguany, que han estat l'acompanyant ideal per endolcir els matins que passo entre períodes de la prehistòria i panels d'art rupestre per obra i gràcia de l'assignatura d'Art Prehistòric.
Enguany era el primer cop que feia els panellets a la casa nova (l'any passat els vam haver de descartar ja que va coincidir precisament amb la mudança des del nostre antic mini-pis), així que m'enfrontava per primer cop al comportament dels pastissets en el forn nou. Al final no vaig tenir cap tipus de problema, i, potser per la pràctica en altres receptes més "embrutadores" o potser perquè ja li he agafat la pràctica als panellets, el fet és que és la vegada que he tingut menys problemes per fer la massa i que he provocat menys caos a la cuina. Pràcticament ni es va embrutar el marbre on tenia el bol amb la massa. Això sí, em continua costant un món enganxar els pinyons als panellets. L'altre dia vaig sentir a la tele que recomanaven barrejar els pinyons amb ou abans d'enganxar-los, així que m'ho apunto per l'any vinent..
De nou, van tornar a sortir boníssims, i rebaixant una mica el sucre respecte de l'ametlla, una mica menys contundents de l'habitual. Tot i això, en vam fer un quilo, i com que tampoc no se'n poden menjar més de tres d'una vegada, ens han durat ben bé una setmana. I, tristament, encara n'he hagut de llençar uns pocs, ja massa endurits pel pas del temps (i també pel final de la temporada).
Els panellets van ser la guinda a un cap de setmana força replet d'activitats, especialment pel que fa a dissabte. Aprofitant que havíem d'anar a Barcelona per un tema relacionat amb la Festa dels Súpers, de tornada vam fer dues parades. La primera, a Ikea, on a més d'aconseguir coses per la casa que feia temps que buscava, ja em vaig fer amb el meu assortiment de pepparkakor per aquest Nadal. La caixa d'enguany és, a més, preciosa (tot i que encara no sigui l'edició nadalenca): hi ha tot de figures amb els vestits típics de les regions de Suècia, fet que coincideix amb una enquesta que al país van fer fa poc per escollir els vestits regionals preferits del país (alguns d'ells reinterpretats).


La darrera parada va ser Sitges, on el meu acompanyant hi anava per obligacions professional-castelleres i que jo, com els castells em cansen en viu i en directe, vaig aprofitar per passejar per la ciutat, per on feia anys que no passava. Així que em vaig arribar fins al mar, vaig veure pondre's el sol, vaig xafardejar els productes de la fira d'artesans, vaig regirar entre botigues (i em vaig comprar un fermall en forma de gat xulíssim) i vaig devorar una crep de xocolata. I el més impressionant és que encara em va sobrar una hora que vaig passar asseguda a l'entrada d'un banc, llegint a la llum d'una farola.

dijous, 21 d’octubre de 2010

The Hundred-Foot Journey (Richard C. Morais)


Sempre m'han agradat força els llibres de temàtica gastronòmica, tot i que no siguin una lectura habitual en la meva prestatgeria. En la meva adolescència lectora, recordo que vaig disfrutar moltíssim el llibre Un any a la Provença, de Peter Mayle, que, tot i que formalment és un llibre de viatges, de fet a mi em van encantar especialment totes les parts on descrivia aquells àpats interminables dels francesos, amb aquells plats de formatges immensos que sortien quan l'autor es pensava que no podria menjar res més en una setmana.
Aquesta novel·la la vaig descobrir a través d'una llista, crec que al diari The Guardian, on es recomanaven una sèrie de llibres de temàtica gastronòmica. He intentat buscar la llista i no la trobo per enlloc, però el fet és que el comentari que s'hi feia era força entusiasmant, així que em vaig animar a fer-me amb la novel·la. Es tracta de la primera obra que escriu Richard C. Morais, escriptor nord-americà tot i que resident molts anys a Suïssa i viatger per tot el món, que treballa a la revista Forbes. És a dir, que l'ofici d'escriure no és nou per ell. La novel·la tenia un tercer atractiu, i és que part de la història es desenvolupava a l'Índia, que últimament s'ha convertit en una espècie de constant en les meves lectures.
L'obra ens explica la història de Hassan, un noi de l'Índia, hereu d'uns avis que van crear un restaurant tradicional a Mumbai en plena Segona Guerra Mundial, a qui les revoltes religioses l'obliguen a traslladar-se, amb la seva família, a Anglaterra. Allà descobreix, d'una forma força poc ortodoxa, que el seu lloc al món és a la cuina, i una nova mudança de la família, en aquest cas al poblet dels Alps francesos de Lumière, li permet posar-ho en pràctica. En aquest nou refugi, primer s'enfronta i després es converteix en deixeble d'una xef amb dues estrelles Michelin, Madame Mallory, que treballa just davant del restaurant indi que obre la família de Hassan. Un viatge de cent passes que li obre un univers nou al jove Hassan.
Potser aquest llibre no es mereix una qualificació màxima en el meu rànquing de lectures, però he de dir que la història de com es fa aquest peculiar xef i de com arriba al cim del món culinari francès enganxa força. La novel·la permet també conèixer els aspectes foscos de l'star-system dels fogons, i fins i tot hi ha alguna que altra crítica àcida contra l'estil Ferran Adrià (aquí sota un altre nom, evidentment). Però el millor de tot és la capacitat de l'autor per descriure els plats, els aromes, les textures i els gustos; pràcticament et sents que podries menjar-te una pàgina i que et sabria com un dels plats que té entre mans en Hassan. Aquesta sensació és especialment meravellosa durant els capítols que passen a l'Índia, on el protagonista ens recorda les seves sensacions i aromes de la infància, però també van reapareixent al llarg de tota la novel·la, ensenyant-nos fins i tot que al món hi ha moltíssims més tipus d'ostres dels que ens podríem pensar.
Així que si us agraden els llibres de temàtica gastronòmica i, sobretot, teniu l'estómac ple quan us asseieu per llegir, us recomano especialment aquesta novel·la. Us farà passar una bona estona.

dimecres, 20 d’octubre de 2010

Muffins de xocolata

La reposteria continua a l'alça a casa, i aquest cap de setmana he aconseguit preparar les meves primeres magdalenes o muffins de xocolata, que en aquests moments viuen els seus darrers moments de vida entre aquestes quatre parets (és a dir, estic a punt de menjar-me la darrera). La inspiració per a la recepta la vaig trobar aquí, al blog Vida Culinaria, i  tot i que jo no vaig fer servir nous, com s'explicava allà, per tal de mirar de complicar-me una mica menys la vida, he de dir que el resultat ha estat força acceptable. Malgrat que la textura sigui potser una mica massa seca (ja he fet la nota mental de reduir-hi la farina el proper cop), de gust han quedat boníssimes i força esponjoses, i aquests darrers dies han estat un acompanyant ideal dels matins d'estudi per tal de recuperar una mica les forces abans d'iniciar la part del matí laboral.
Tornar a provar sort amb el món de la reposteria m'ha demostrat de nou com, en pocs minuts, la cuina pot passar de la calma al caos sense gairebé ni adonar-te. I és que just quan poses la safata al forn te n'adones de la quantitat de plats, bols i altres estris bruts que hi ha dispersos pel marbre i de les taques infinites de farina i xocolata que has anat deixant per tot arreu (sóc un desastre amb la farina, i més si se l'ha de fer passar per un tamís). Afortunadament, el temps que els muffins es van passar al forn van ser també una oportunitat per mi per començar a posar ordre i rentar plats. I el millor de tot és que he descobert que tot plegat em relaxa força i, sobretot, m'ajuda a sentir-me molt més satisfeta de mi mateixa quan des del forn comença a pujar aquesta olereta a xocolata tan bona...
La recepta també ha estat la meva estrena oficial amb els motlles de silicona, dels quals m'he fet tota una fan. Ideals per receptes com aquesta: les magdalenes surten del motlle sense problemes,  es refreda en pocs minuts, i a més es neteja molt més fàcilment que qualsevol altre motlle amb el qual us volgueu enfrontar. I el pots fer servir molts més cops que els motlles de magdalena de paper!

Aquesta setmana ja anuncio que no provaré més receptes de reposteria perquè serà el torn dels panelletes (jo treballo el cap de setmana de Tots Sants i he d'avançar-ne la temporada), però espero poder presentar-vos el resultat de la fornada en els propers dies.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

El DVD de la tardor


A casa estem esperant ansiosos que arribi el 8 de novembre per poder aconseguir aquest DVD. Es tracta de l'edició en vídeo del concert de Depeche Mode a què vam anar ara fa poc menys d'un any a Barcelona, i que demostra la meva bona estrella per aquest tipus de temes: és ja el segon concert a què assisteixo i que finalment surt editat en DVD (i no hi vaig a gaires, així que el mèrit és doble).
En aquest petit avançament del DVD, cap al final, si veieu totes aquestes mans aixecades al final de la plataforma, sapigueu que una d'elles és la meva.

dimecres, 13 d’octubre de 2010

Dolça xocolata

L'altre dia vaig comentar com m'havia quedat d'encantada veient una de les exposicions fotogràfiques del Food Photo Festival de Tarragona dedicada exclusivament a productes fets de xocolata. Doncs bé, sembla que l'impacte va tornar a manifestar-se el passat cap de setmana amb efectes retardats en un parell de dies (jo no he tingut pont ni festa el dia 12) força dedicats al món del cacao.
Va començar amb una escapada dissabte a la nit a un dels restaurants que més m'agraden de la Part Alta de Tarragona: el Succa. És relativament nou i està dedicat al món de les fondues, tant de carn, de formatge com, evidentment, de xocolata. Les fondues són un dels tipus de menjar que més m'agraden per sopar a fora, perquè converteixen tota l'experiència en quelcom d'especial i divertit. I tot i que aquella nit es preveia el diluvi universal a la ciutat (al final va arribar més tard i no va ser per tant), vam marxar de casa sense por a assaborir la seva amanida de taronja i pernil d'ànec (i el pernil d'ànec és un dels aliments més bons del món), la fondue de filets de porc i vedella i, com no, la fondue de xocolata amb llet de postres. Evidentment, a aquesta darrera hi ha la part clàssica de la fruita, els inevitables melindros i, la meva preferida, els núvols de caramel que, mullats en xocolata, són una experiència pecaminosa.
Diumenge, però, es veu que no en tenia prou i em vaig aventurar a fer el meu primer brownie de nous. Fa uns mesos vaig tenir un primer intent gens digne de fer-se constar en aquest blog amb el preparat de Mary Lee, i que va quedar força horrorós pel senzill error de no fer servir un motlle adequat. I tot i que aquest cop, que he fet des de zero la massa del brownie, tampoc no he acabat d'encertar el motlle, el resultat ha estat molt bo pel que fa  a gust. Si, a més, li afegim que ha estat l'excusa perfecte per acabar amb el gelat que s'havia quedat al congelador des d'aquest estiu i que, a més, el primer tast el vaig fer des del sofà mentre veia els DVD's de la primera temporada de les Gilmore Girls, es pot ben dir que va ser una tarda perfecta.

dijous, 7 d’octubre de 2010

El curs que no faré (i em moro per fer)

Amb la meva complicada agenda d'estudis a distància (una carrera a la UNED, un idioma la UOC), un treball que roba massa hores i les eleccions municipals a la cantonada, no em puc ni plantejar seriosament apuntar-me a aquest curs. Però ja us avanço que l'any vinent esperaré en candeletes que el repeteixin. Que de quin curs parlo? Del que organitza en línia l'Oxford University dedicat íntegrament a Jane Austen. Comença al gener, costa només 180 lliures si ets resident a la Unió Europea i sí, està dedicat de principi a fi a analitzar les obres de Jane Austen.
Jo em quedaré sense tastar-lo enguany, però si a algú més li interessa, que sàpiga que les inscripcions estan obertes! I imagineu que bé que quedarà allò de "estic fent un curset a la universitat d'Oxford"... En el meu cas, un altre any serà, no?

dimecres, 6 d’octubre de 2010

Menjar amb la vista


És curiós que a Tarragona sempre ens estem queixant que no hi ha activitat cultural interessant fora de les dues exposicions de torn de les caixes d'estalvis, però després, quan hi ha realment una iniciativa especial, els locals acostumem a no fer-ne ni cas. Ho dic perquè això és el que està passant amb el Food Photo Festival, un festival cultural dedicat a la fotografia gastronòmica que estarà en marxa a la ciutat fins el 17 d'octubre i que, curiosament, sembla que ha atret més estrangers que no pas tarragonins. Tarragonins que després ramblejaran avorrits perquè no troben res interessant a l'agenda...
Jo, malgrat el poc (inexistent) boca-orella sobre el Food Photo Festival, em vaig aventurar el passat dissabte a descobrir-lo per mi mateixa. El festival inclou tres tipus d'activitats: la part professional per a fotògrafs especialitzats en temes gastronòmics (ja sigui reportatges de restaurants, de producció d'aliments, de menjars en si o de publicitat alimentària), els tallers i, finalment, i la que m'interessava a mi, les exposicions. Tot i que s'ha esquitxat tota la ciutat de propostes (incloent projeccions de vídeo) hi ha dos centres neuràlgics: el Mercat Central (ara tancat per unes teòriques obres i reconvertit mentrestant en mega-sala d'exposicions) i el Refugi 1 del Port.
He de dir que en principi em vaig apropar a les exposicions amb ànims de passar l'estona i fer alguna cosa diferent, però  la proposta em va captivar. I és que molt sovint mirem la fotografia gastronòmica com una fotografia que val menys que qualsevol altre i, de fet, és una de les que més juga amb els sentits. Una bona fotografia de menjar et permet gairebé olorar, tocar i tastar el plat. I a les exposicions que es poden veure aquests dies a Tarragona es pot descobrir molt del que es pot fer només amb una càmera i aliments. Com, per exemple, gairebé omplir-se l'estómac només amb la mirada.
Tant al Mercat Central com al Refugi 1 del Port hi ha juntes mostres de diversos fotògrafs. La del Mercat Central és la més àmplia, i cobreix pràcticament tots els camps en què es pot manifestar aquesta especialitat. És molt difícil limitar-me a mencionar només algunes favorites, perquè cada nom de fotògraf que veia, era un nom que apuntava a la llibreta com  a favorit. Però forçada a resumir per no avorrir-vos, em va encantar la proposta d'Amélie Lombard, anomenada Vinaigrettes Abstraites. Aquesta fotògrafa fa una sèrie d'homenatges a pintors reproduint les seves obres amb, com diu el títol, vinagretes. Tot productes comestibles, però disposats i fotografiats com si fossin pigments de les pintures. Aquí us he penjat un dels exemples, dedicat a Jackson Pollock. Molt xulo.

Interessant, tot i que des d'una perspectiva diferent, és la mostra de Jan-Peter Westermann, que s'endinsa en la cuina dels monestirs budistes a la Xina. I totalment deliciosa la de Frank Croes, dedicada íntegrament a la fotografia de xocolata. Se'm feia la boca aigua mentre la mirava...
Al Refugi 1 del Port també vaig trobar propostes que em van fer gràcia, com una mostra sobre la Oktoberfest de Munich (amb una mirada també a la seva part "fosca") i una altra amb les maquetes de menjar dels restaurants del Japó (una prèvia del que em trobaré aquest novembre en la meva aventura per terres nipones). Però de la col·lecció que hi ha en aquest local em va agradar especialment el vídeo (o, millor dit, fotofilm) de Robin Willis: Walter ate a peanut. Em va encantar, tot i que és una llàstima que l'àudio sigui només en anglès sense subtítols. Però com en la meva visita només vaig trobar gent de fora del país, suposo que tampoc s'hi han preocupat gaire.
Així que si passeu per Tarragona i us agrada la fotografia, no us perdeu la vostra dosi de Food Photo Festival. No us decebrà.

dissabte, 2 d’octubre de 2010

The Taste of Sorrow (Jude Morgan)

El mes de setembre pel que fa a lectures s'ha tancat amb aquesta novel·la de Jude Morgan (pseudònim de Tim Wilson) que no és més que una espècie de biografia fictícia de les germanes Brontë. És a dir, l'autor respecta totes les dades conegudes sobre la vida de la famosa família de Haworth (Yorkshire) i, a partir d'aquí, construeix una novel·la inventant-se, evidentment, diàlegs, sentiments, alguns esdeveniments, i bastint-ho tot com una història de ficció que, de fet,  es podria entendre com a tal.
Quan vaig sentir a parlar per primer cop d'aquesta obra, em va cridar precisament l'atenció el seu punt de partida, que és força original. I tot que, en principi, et podria fer pensar en una proposta de literatura de poca qualitat associant-lo amb els spin-offs de la literatura anglesa del XVIII i XIX que corren per aquests móns, en aquest cas el llibre supera tots els perjudicis per tan bé com està escrit i la facilitat amb què van fluint els esdeveniments. M'agrada perquè, tot i el títol, no es recrea especialment en el drama de la història real de la família (les morts de Branwell, Emily i Anne amb pocs mesos de diferència), sinó que ofereix una proposta sobre què va conduir aquestes tres dones relativament aïllades del món a escriure unes novel·les que han acabat sent de referència per a la literatura anglesa.
Tot i aquest reguitzell de coses bones que acabo de deixar anar, la novel·la no m'ha acabat d'entusiasmar. I això que m'ha durat poques setmanes i mai no m'ha arribat a avorrir ni a desitjar deixar-la. Suposo que, en part, influeix l'impacte que l'any passat em va provocar la biografia de Charlotte Brontë escrita per Elizabeth Gaskell, que, ja sé, no és absolutament biogràfica en termes de respecte a la realitat, però recordo que em va arribar a obsessionar en aquell moment. I té part de la culpa que aquest estiu hagi mogut cel i terra fins a poder visitar el Brontë Parsonage de Haworth. Amb aquest llistó emocional tan alt i recent, suposo que a Jude Morgan li ha costat més fer-se un forat.
Un altre tema que ja he comentat moltes vegades és que em molesta especialment l'obsessió de la gent per explicar la vida de les dones escriptores com si la seva genialitat literària s'hagués d'explicar a través de la forma en què la seva biografia es plasma en les novel·les. No és que aquesta novel·la faci això, ni molt menys, però sí que reconec que el perjudici em deu aparèixer sempre que m'enfronto a una obra així. I és que aquesta obsessió trobo que està força present en el cas de les Brontë, on estic segura que hi ha més gent que coneix la seva història vital que no pas la de les seves obres. I, sincerament, és una llàstima no deixar-se emocionar directament pels primers capítols de Jane Eyre sense necessitat de conèixer que tot plegat s'inspira en una experiència d'infància de l'autora. El que impacta és la capacitat de Charlotte Brontë per explicar-ho, no el seu reflex en la realitat.
Però tot i això, he de reconèixer un mèrit a l'autor, i és que tot i que els esdeveniments per a mi ja eren coneguts (i suposo per a molts lectors també), l'autor aconsegueix enganxar-te gràcies al retrat preciós que fa de les psicologies de les tres germanes. M'ha agradat especialment que dóna molt d'espai a Emily (la meva preferida) i Anne, que normalment acostumen a quedar en segon pla, i també com les germanes més grans i que moren durant la infància també tenen un paper destacat en els primers capítols.
Per la meva part, doncs, em dono força per satisfeta amb la novel·la, i ja tinc l'ull posat sobre una altra obra de l'autor, Passion, on ens parla dels poetes romàntics anglesos. No crec que trigui gaire en caure...

dijous, 30 de setembre de 2010

Retorn al francès

La setmana passada volia penjar un avís en aquest blog avisant que, en motiu de les festes de Santa Tecla, no s'actualitzaria amb el ritme habitual (més ben dit, no s'actualitzaria pas). Però finalment em vaig trobar dins de la voràgine de les festes i no vaig poder ni avisar.
Un cop acabada la part més intensa de les festes, volia retornar a l'activitat bloguera amb normalitat. Però un constipat horrorós m'ha mantingut allunyada de les pantalles aquests darrers dies, entre Kleenex, xarops i pastilles contra el mal de coll.
Volia tornar a actualitzar amb un comentari sobre la pel·lícula Remando al Viento que vaig agafar en préstec a la Biblioteca i que feia segles que tenia ganes de veure. Però un inoportú problema amb el DVD en qüestió m'ha deixat sense poder veure la última mitja hora del film i m'he quedat frustrada i a mitja història (horror).
Així que avui tornem amb un tema una mica diferent. Com ja he comentat alguna vegada, des de l'any passat que he tornat a ser universitària a temps parcial estudiant Història de l'Art a la UNED. Enguany hi he afegit una nova ocupació: un curs de francès a través de l'Escola de Llengües de la UOC. I és que el francès és com la meva eterna assignatura pendent i amb la qual mai sembla que pugui fer les paus. La vaig estudiar a l'institut com un extra però finalment ho vaig abandonar i ara no recordo res. Quan estudiava a la universitat (llavors la presencial) vaig apuntar-me a una acadèmia d'idiomes per reprendre el tema, però l'acadèmia va fer fallida just després que jo fes la meva primera classe. Llavors vaig optar per l'autoaprenentatge, però no me'n vaig sortir.
Així que ara arriba l'enèssima (i espero que definitiva) oportunitat. És el primer cop que em proposo estudiar un idioma a distància, i, de moment, n'estic contenta. Tot i un caos de col·lapse de servidor els primers dies, finalment ja hem pogut agafar un ritme adequat. M'encanten els exercicis del temari que tenim en línia (i estic aprenent gairebé sense adonar-me), tinc curiositat per veure com funciona aquest sistema de fer exercicis orals via webcam i, tot i que el constipat em dificulta una mica concentrar-me en la gramàtica, crec que anem consolidant coses. Això sí, el ritme és més aviat picadet, així que em tocarà aplicar-me en els propers dies per combinar-ho també amb la Història de l'Art.
Espero ara per fi començar a fer camí per acabar amb aquestes escenes tan habituals en la meva vida professional, en què he d'entrevistar un turista francès (majoria per aquí) i sóc incapaç d'anar més enllà del "journal", "merci" i "vous savez...?!". I espero que aquest cop no hi hagi cap nou obstacle que em torni a impedir arribar a bon port.

dimecres, 15 de setembre de 2010

To kill a mockingbird (Harper Lee)

Aquest és el segon llibre que llegeixo dins del club de lectura del fórum Ábrete Libro, i he de dir que aquest cop sí que ha estat tot un exitàs. De fet, és un d'aquells llibres que sempre pensava que volia llegir però pels quals no trobava el seu moment. Així que res millor com aquesta excusa per posar-m'hi, tenir altres persones amb qui comentar-lo ni que sigui on-line, i, a més, resistir-me a abandonar-lo ja que l'he d'acabar en el termini d'un mes.
La novel·la és l'única obra de Harper Lee (que, en contra del que pensa molta gent, és una dona), però tot i que no va tornar a publicar mai més, amb aquest llibre va aconseguir el premi Pulitzer i, a més, la història té una adaptació cinematogràfica que és tot un clàssic del cinema (i que no he vist mai; també la tinc a la llista de pendents). A la novel·la l'autora hi posa alguns elements que, segons semblen, són autobiogràfics, i, com a curiositat, un dels nens protagonistes (Dill) està inspirat en el mateix Truman Capote, que de petit va ser amic de l'escriptora (em comentaven l'altre dia que de fet el personatge de Harper Lee surt a la pel·lícula Capote, i crec guardar un record difús de la seva escena).
És curiós el que m'ha passat amb aquest llibre: m'ha costat moltíssim arrencar. Els primers capítols em tenien desubicada, segurament perquè, per la fama de la novel·la, ja em coneixia la trama principal (un judici sobre un negre injustament acusat de violació), però aquesta triga un temps en aparèixer a la història escrita. De fet, tota la novel·la s'explica des de la mirada de la nena protagonista, Scout, filla de l'advocat Atticus, el personatge masculí més íntegre de la història, i en els primers capítols els seus interessos se centren en l'inici de l'escola, els seus amics d'estiu, el veí misteriós que viu unes cases més enllà...
Però el més impressionant és quan, gairebé sense adonar-te, la inocència de la infància va deixant pas a una història colpidora sobre el sud dels Estats Units, la hipocresia, el racisme i la (in)justícia. A partir de la meitat del llibre, em vaig quedar tan copsada que no podia deixar el llibre per res del món. I no importava que per la tarda de diumenge passat ja tingués una sessió de cinema preparada: no em vaig separar de la història fins que vaig arribar al final, quan ja era l'hora de sopar.
D'aquest llibre meravellós només puc dir que és una llàstima que Harper Lee no escrigués més (potser el destí li tenia reservat aquesta obra i ja està) i que em sembla també terrible que no sigui lectura obligatòria als instituts d'aquest país. És un llibre que tothom hauria de llegir, així que si encara no ho heu fet, no sé a què esteu esperant...

dilluns, 13 de setembre de 2010

La darrera nit dels Proms

Dissabte a la nit va ser el primer cop que vaig escoltar la darrera nit dels Proms (The Last Night of the Proms, dit amb més propietat) en directe. Es tracta del concert que tanca el festival de música clàssica d'estiu que munta la BBC i que enguany ha tingut més de 80 concerts, la majoria al Royal Albert Hall. El darrer prom és tot un esdeveniment a la Gran Bretanya: es viu com tota una reafirmació nacional, però jo crec que és també l'expressió de l'èxit de l'objectiu principal dels Proms: popularitzar la música clàssica. I és que a mi em costa molt imaginar-me aquí a Espanya una escena similar a la que es va viure al Royal Albert Hall i altres punts del país britànic dissabte: gent lluint banderes de tot arreu, cantant feliç peces de música clàssica. De component nacionalista, sí, però en un concert de música clàssica al cap i a la fi.
De fet, aconseguir una entrada per aquest darrer concert és d'allò més complicat. Es pot entrar en un sorteig general on deu ser complicadíssim aconseguir una entrada (el concert s'emet en directe en un munt de països, així que imagineu-vos quanta gent deu intentar tenir una entrada), o es pot optar per un altre sorteig una mica més fàcil. En aquest cas, aquells que hagin anat a cinc proms durant aquesta temporada tenen dret a entrar en un altre bombo, així com els prommers que hagin aguantat de peu també cinc concerts. Pels que no són tan afortunats, diverses ciutats organitzen festes als parcs per seguir el concert des de pantalles gegants, i on també es programen concerts propis. El més multitudinari es el de Hyde Park de Londres (vaig llegir pel Twitter que s'hi havien concentrat 30.000 persones!), on la programació musical també era espectacular: Josep Carreres, Kiri Te Kanawa, Brian May, etc.
En aquest darrer concert al Royal Albert Hall, evidentment, són les peces més populars les que sonen, i no les peces dodecafòniques que de tant en tant treuen el cap pel programa dels Proms. La primera part, però, sí que varia cada any, i enguany hi  ha tingut una presència important Txaikovski. A la segona, tot i que al principi també s'hi toca un programa específic, la part més important és aquella on sonen les cançons de sempre. De convidats estrella hi havia la soprano nord-americana Renée Fleming i el viola Maxim Rysanov.
Tot i que és difícil quedar-se només amb algunes escenes d'aquest concert, a casa ens va agradar especialment el moment en què, just abans de començar la part final tradicional, es va entonar el You'll Never Walk Alone. Aquí conegut sobretot pels hooligans del Liverpool que la canten abans de cada partit a casa, és de fet un tema del musical Carousel de Rodgers and Hammerstein II, als quals ja es va dedicar un prom enguany. Va ser especialment maco just abans de començar a cantar quan es va connectar amb els parcs on s'estaven seguint els proms i el director de la BBC Orchestra va demanar-los la participació en el cor "més gran del món"

De la part més nacionalista i tradicional, em quedo amb el Rule Britannia!, tot i que he de reconèixer que, vistos en vídeo, el públic es veu força més fred del que sonava per la ràdio.

dissabte, 11 de setembre de 2010

Cabaret

Seguint amb les propostes cinematogràfiques dels darrers dies, em quedava pendent de comentar un dels clàssics dels musicals, Cabaret. La vaig agafar en DVD de la biblioteca de Tarragona després d'haver desitjat moltes vegades veure un dels musicals amb més Òscars de la història (la van nominar  10 i en va guanyar 8, tot i que curiosament no el de millor pel·lícula, que se'l va quedar ni més ni menys que The Godfather). És curiós perquè de fet crec que aquest musical ja l'havia vist en tots els formats possibles: en una llunyana visita a Madrid vam veure la versió teatral, inspirada en la dirigida per Sam Mendes a Broadway, i en què la platea es convertia en un cabaret real. I, després, la molt més senzilla però encara més interessant versió de Josep Costa que es va poder veure al teatre Kadish del Prat fa molt de temps, Adéu a Berlín. Aquesta darrera més fidel al llibre original de Christopher Isherwood que va inspirar el musical compost per Kander i Ebb.
I què trobem a Cabaret? Doncs la història que ja gairebé tothom se sap: un professor anglès i una ballarina (a la peli, americana) del cabaret Kit Kat Club del Berlín dels anys 30 inicien una curiosa relació enmig de l'auge del nazisme i l'inici de la persecució dels jueus. És un musical fosc i força trist, on el cabaret no és més que una grollera ironia sobre allò que passa a fora, i amb un final simbòlic (que canvia segons cadascuna de les versions que he vist, tot i per explicar el mateix) que et deixa clavat a la butaca.
La història m'agrada força, tot i que sempre tinc la sensació que no acabo de connectar amb els personatges. I aquest film, tot i tenir a la insuperable Liza Minelli que per sempre més serà Sally Bowles i les magnífiques coreografies de Bob Fosse (que és també el director), ha patit molt el pas del temps. Per nosaltres, que som d'era videoclip, se'ns fa difícil veure com les escenes del cabaret es fan amb aquests plànols tan anticuats.
Tot i l'envelliment, Cabaret és un film que val la pena veure, sobretot si mai he tingut el goig de passar una estona amb el Mestre de Cerimònies, que ningú interpreta com Joel Grey, i que ja us pronostico que serà un personatge que us marcarà per sempre.
Com a propina, us deixo la meva coreografia preferida, una de les millors presentacions de personatge del món dels musicals:

dimarts, 7 de setembre de 2010

Where the wild things are

Fa un parell de setmanes vaig tenir un cap de setmana especialment cinematogràfic, aprofitant que encara no ha començat el curs a la universitat ni s'havia iniciat la voràgine de les festes de Santa Tecla. I pensant, pensant quina pel·lícula podia posar el toc final a aquests dos dies d'intensa estada davant de la televisió vaig pensar en aquest títol, Where the wild things are, traduïda aquí per Dónde viven los monstruos,i que em vaig quedar amb ganes de veure quan la van fer al cinema perquè va ser retirada de les sales de Tarragona amb una velocitat espantosa.
El film, tot i que no em va semblar tan espectacular com algunes crítiques feien augurar, sí que em va agradar força, i, de fet, aconsegueix amb una facilitat pasmosa allò de fer-te connectar amb la nena que portes a dins. Recordo que aquella nit, quan ens vam ficar al llit, vaig dir allò de "jo vull tenir un monstre", i és que part de l'èxit de la pel·lícula és la tendresa que provoquen les bestioles monstruoses que viuen en aquest món imaginari.
Però anem per parts: el film és basa en el clàssic infantil anglosaxó del mateix nom escrit i il·lustrat per Maurice Sendak. És un llibre de tan sols set frases, així que us podeu imaginar que fer una pel·lícula d'una hora i 40 minuts amb aquest material no és gaire fàcil. El director, Spike Jonze, aconsegueix ser fidel a l'esperit del llibre i estendre'l durant tot el film, tot i que he de reconèixer que hi ha un punt cap al mig de la pel·lícula que es nota que a la narració li costa una mica més fluir.
La història és ben senzilla: el Max, un nen probablement orfe de pare i amb una mare que fa de mans i mànigues per prestar-li atenció a ell i també a la seva pròpia vida, viu en un món de desbordant imaginació i tristesa, sovint incomprès pels que l'envolten. Després d'una baralla amb la seva mare, i disfressat d'animal, decideix escapar-se de casa. En la seva fugida, troba una barqueta, i així, navegant i navegant, arriba fins a l'illa on viuen els monstres. Uns monstres que, aviat ens adonem, tenen uns problemes molt similars als del mateix Max, que allà es fa passar pel seu rei.
Tot i que en principi aquesta sigui una història per a nens, he de dir que a mi, després de veure-la, em va quedar un regust trist. Potser perquè la meva època d'infància ja comenci a quedar lluny i aquesta "reconnexió" em faci posar trista, o potser perquè, de fet, aquesta és una història una mica melangiosa. Tot i això, ni que sigui per veure els meravellosos monstres fets en part per disfresses reals i en part per animació digital (que gairebé ni notareu), és un film que s'ha de veure.
Una curiositat per acabar: recordeu aquell anunci de Movistar, just quan van canviar-li el nom a Telefónica, d'aquell avi i aquell nen que corrien pel bosc disfressats de galls? Doncs ja sabeu on es van inspirar...

divendres, 3 de setembre de 2010

Impressionant Jamie Cullum

Us vaig comentar la setmana passada que, un altre cop, hi havia un concert als BBC Proms impossible de perdre's: el concert de Jamie Cullum amb la Heritage Orchestra. Avui ja es fa tard per poder escoltar-lo en diferit a la web del festival (tan sols els guarden set dies, suposo que per problemes de memòria, perquè si no, no m'ho explico), però, per sort, el youtube ens dóna sempre una sortida. La BBC ha penjat alguns dels moments estelars d'aquest festival al seu canal de youtube i, tot i que no sé fins quan els mantindrà (el canal és molt aficionat a despenjar vídeos sense previ avís), aquí teniu una mostra d'un concert meravellós. Seriosament, ho vaig passar genial escoltant aquesta actuació, i encara que no m'agrada gaire el jazz, he de reconèixer que l'aproximació de l'estil cap al pop que fa Cullum m'ha fet interessar-m'hi una mica més.



Per cert, si algú havia intentat veure el vídeo d'Oklahoma del prom de Rodgers and Hammerstein II a un post anterior i no havia pogut perquè el vídeo havia desaparegut de la xarxa, sapigueu que ja el torneu a tenir disponible al mateix lloc després que hagi enllaçat el vídeo oficial.

dimecres, 1 de setembre de 2010

The Girl with Glass Feet (Ali Shaw)

Normalment els llibres que llegeixo els escullo per afinitat amb altres lectures que he fet (per exemple, el descobriment de Barbara Pym o Penelope Fitzgerald a partir de la seva comparació amb l'estil de Jane Austen), recomanacions d'altres blogs o comentaris que llegeixo a fòrums. De vegades, però, em deixo portar per alguna crítica aïllada que he vist en algun lloc i l'afegeixo gairebé sense pensar a la meva llista de records.
Amb The Girl with Glass Feet va passar aquesta darrera cosa: un dia, mirant pel twitter un dels molts comptes sobre llibres que segueixo, vaig descobrir una crítica força elogiosa d'aquest llibre, que és l'opera prima del jove escriptor britànic Ali Shaw, i com que la temàtica em semblava interessant, el vaig buscar per internet, el vaig posar a la categoria de llibres desitjats i poc després, aprofitant una altra comanda, el feia arribar a casa.
Després d'aquesta compra impulsiva, la novel·la s'ha estat molts mesos esperant pacientment a la prestatgeria, ja que altres llibres que a priori em semblaven més atractius i valors segur li passaven per davant, però ara que ja començo a esgotar els llibres comprats recentment encara pendents de llegir, per fi li va arribar el torn.
El primer que em va atreure de la novel·la és el seu argument de realisme màgic: una noia descobreix que els seus peus s'estan convertint en vidre, i per intentar trobar un remei, retorna  a una misteriosa illeta britànica on creu que el fenomen té el seu origen, St. Hauda's Land. Allà coneix a Midas, un jove fotògraf amb problemes emocionals i molt marcat per una tortuosa història familiar que tothom espera que repeteixi. No us desvelo res de l'argument si us explico que l'argument central és el típic de "noi coneix noia i s'enamoren", però, com sempre, la gràcia està en com se'ns explica això. I aquí, l'ambient de l'illa, els elements sobrenaturals i, sobretot, el seu simbolisme real, són el que veritablement m'han capturat.
És evident que el llibre no és meravellosament perfecte i té alguns defectes (normals en tot cas en una primera novel·la), però a mi em va copsar mentre el llegia com tota aquesta història fantàstica podia interpretar-se com un símbol de les diferents formes d'enfrontar-se a una malaltia terminal, i com l'amor n'és la sortida més valenta. Veig que alguns crítics coincideixen amb mi, així que no anava molt desencaminada amb la meva interpretació del llibre. Al marge d'això, m'ha encantat com la poètica del llibre juga amb els colors de forma que tota la història l'acabes visualitzant en tons blancs, grisos i plata propis de la illa protagonista, i com el final, trist però esperançador (les coses tristes també ens aporten coses, no ho dubteu mai), ens porta cap a un esclat de color.
En aquesta dimensió cromàtica també hi juga un paper l'edició de la novel·la, on totes les pàgines tenen un petit bany de pintura platejada que dóna la impressió, un cop el llibre està tancat, que també la novel·la s'està convertint en vidre. Em sorprèn tota aquesta inversió en una edició d'un autor novell, però trobo que fa la seva bona impressió.
Per desgràcia, de moment només puc recomanar aquesta novel·la a les persones que us veieu amb ànims de llegir en anglès, ja que de moment no s'ha editat en castellà. Tinc esperances, però, ja que està publicat en koreà i suec, pel que he vist a la pàgina web de l'autor, així que estaré atenta a veure si aquest interessant llibre arriba per aquí.

dilluns, 30 d’agost de 2010

Woody Allen contra la calor

Divendres aquí a Tarragona hi va haver uns quants termòmetres del carrer que van passar per damunt dels 40 graus centígrads, un extrem que jo tan sols havia experimentat en una visita llampec en la meva infància a Sevilla en ple agost i durant la nostra estada a Las Vegas, en ple desert de Nevada. Per això, quan a la nit vam plantejar a casa què podíem fer dissabte a la tarda per no quedar-nos tancats amb els ventiladors com a única companyia, vam posar com a condició sine qua non que l'activitat impliqués un aire condicionat en marxa. I així és com, igual que tants altres tarragonins, vam optar per anar fins al cinema i passar una tarda fresqueta.
I el millor d'anar al cinema en aquestes dates és quan, a banda d'allunyar-te una estona del calor, ho fas amb una bona pel·lícula. Que és exactament el que ens va passar dissabte de la mà de Woody Allen i la seva última pel·lícula, Conocerás al hombre de tus sueños.
A casa solem anar a veure gairebé sempre el darrer film d'aquest director ja que el meu acompanyant n'és un gran fan, tot i que les darreres obres ens decepcionessin força i ja ni trobéssim el valor d'anar a veure Vicky Cristina Barcelona. Però amb aquest film, potser per alguna bona crítica llegida a l'atzar o potser per aquest cartell tant Mad Men, teníem una bona sensació, i al final va acabar complint-se: el film és divertit, et fa reflexionar i et fa passar una hora i mitja d'allò més entretinguda. I, com sempre passa en aquests casos, els actors estan a un nivell altíssim.
El film segueix les vicissituds d'una sèrie de personatges que busquen la felicitat en l'amor i que no es conformen amb la realitat que els ha tocat viure. Tots els personatges estan units o bé per relacions familiars o veïnals, i, molt a l'estil Woody Allen, ens els va presentant una divertida veu en off. Tot i que Allen torna a no aparèixer en pantalla, als seus films sempre hi ha el personatge "Woody Allen", i en aquest cas, curiosament, és una dona gran, recentment divorciada i amb inclinacions suïcides, que troba consol visitant una pitonissa que tan sols li prediu coses meravelloses.
I així, sobre il·lusions i, sobretot, convivint amb les desil·lusions, tenim un retrat d'aquest grup de personatges desorientats amb l'escenari inigualable de Londres, els seus parcs, els seus carrers i els seus taxis negres. Llàstima que no tinguem l'opció per aquestes terres de veure-la en versió original per poder gaudir també una mica del seu accent anglès tan peculiar. I llàstima també de la parella que ens va tocar al costat a la fila, que van comentar tots els vestits de Naomi Watts i la maduresa d'Antoni Banderas amb el to de veu que deuen fer servir al sofà de casa seva.
La nit va acabar de forma rodona amb un sopar a la Tagliatella de costat de casa amb uns deliciosos cuore di succa, que són des de fa uns mesos el meu plat de pasta imprescindible quan anem a aquest restaurant (boníssims!!). A la sortida, l'estiu havia començat ja la seva relaxada retirada i, de camí cap a casa, fins i tot em vaig posar una jaqueteta al damunt. Quines ganes de tardor...

dijous, 26 d’agost de 2010

Rodgers & Hammerstein II, en imatges

Des de diumenge que espero que algun vídeo del concert del BBC Proms que us vaig comentar l'altre dia dedicat als musicals de Rodgers & Hammerstein II estigui en línia (la pàgina web de l'emissora només el penja per a internautes britànics, i cal esperar que facin el salt al youtube). Avui us deixo els primers que he trobat:
Primer, el vídeo de la cançó dels bisos, Oklahoma!, aquesta gravada en qualitat professional (el concert s'emetrà dissabte per la BBC 2 de la televisió a la Gran Bretanya):


I aquest altre, molt més breu, gravat des del públic durant la intro de The Sound of Music, on s'hi veu l'aspecte tan maco del Royal Albert Hall durant aquest festival. Les entrades per aquest concert en concret es van esgotar el mateix dia que es van posar a la venda.



Per cert, aquesta nit hi ha l'esperadíssim prom de Jamie Cullum amb la Heritage Orchestra. És una mica tard per als que demà treballen pel tema del canvi horari, però ja us podeu imaginar què serà el primer que escoltaré demà quan engegui l'ordinador.

dimecres, 25 d’agost de 2010

El déu de les coses petites (Arundhati Roy)

Després de l'experiència més aviat frustrant amb l'autor indi Vikas Swarup i el seu Q&A, aquest estiu he tornat a provar-ho amb la literatura índia amb una mica més de sort. Mentre passejava pels passadissos de la biblioteca, l'altre dia va caure a les meves mans El déu de les coses petites,d'Arundhati Roy, que en el seu moment va guanyar el premi Booker, que és un dels premis més prestigiosos de la literatura anglesa actual. La casualitat va voler que durant aquest mes d'agost aquest també estigui sent el llibre del club de lectura del fòrum de Ábrete Libro , així que em va servir també per estrenar-me en aquesta experiència de compartir la lectura amb altres persones, ni que sigui on-line.
Aquesta novel·la explica una història molt senzilla, que es desenvolupa en tan sols uns pocs dies d'estiu a l'Índia, però que tindrà greus conseqüències per a tots els personatges i marcarà les seves vides. Al més pur estil García Márquez, sabem des del principi quin és l'esdeveniment principal que, en teoria, ha de passar al final de l'acció del llibre: la mort d'una nena i la separació d'uns bessons (si no m'equivoco, les dues coses s'expliquen entre el capítol 1 i 2, així que no espatllo la novel·la a ningú). A partir d'aquí, l'autora va embastant diferents escenes, diferents moments temporals, que ens van encaixant de mica en mica les històries dels personatges (molt sovint des del punt de vista dels més menuts de la família) i els esdeveniments que veritablement van provocar els fets amb què arrenca la història. I enmig de tot plegat, el context polític de la Índia, el sistema de castes encara resistent, les tensions religioses i la irrupció del comunisme.
Potser aquesta novel·la no m'hagi entusiasmat excessivament, però sí que s'ha d'admirar com l'estil i el "com" s'explica la història són capaces d'aguantar la tensió del lector en tot moment. Això, i uns personatges que de mica en mica es van guanyant el cor del lector. Llàstima, però, que costi molt d'entrar en la narració, i no sigui fins a partir del quart o cinquè capítol que es fa més difícil separar-se de les seves pàgines.
Després d'aquesta experiència amb el club de lectura, ara m'estic preparant per sumar-me també al que es farà al mes de setembre, dedicat al clàssic de Harper Lee Matar un rossinyol. Jo el llegiré en anglès, i així podré compartir amb la família Obama una de les seves lectures d'aquest estiu...

dilluns, 23 d’agost de 2010

Some Enchanted Evening

Com ja vaig comentar l'altre dia, aquest estiu estic escoltant diversos dels concerts inclosos dins del festival BBC Proms. Un dels moments estel·lars del que porto escoltat fins ara va ser ahir a la tarda amb el concert homenatge a Rodgers i Hammerstein II, compositors americans de musicals als anys cinquanta i els noms darrere d'obres tan conegudes com The Sound of Music, The King and I o Oklahoma!, especialment gràcies a les seves versions cinematogràfiques. Ahir, l'orquestra de John Wilson va interpretar diferents temes d'alguns dels seus principals musicals i, amb cantants del West End britànic, van recordar algunes melodies. Us asseguro que és tota una delícia escoltar aquestes peces tocades en directe per tota una orquestra, ni que tan sols s'escolti a través de l'streaming en línia de la ràdio 3 de la BBC.
De moments imprescindibles en aquest xou n'hi va haver molts, com el Oh, what a beautiful morning! del principi, l'obertura de The King and I, o el tema principal d'Oklahoma que es va interpretat en els bisos. Però, per ser sincera, n'hi va haver un que va ser allò que podríem anomenar "the 11 o'clock number" en termes de teatre musical: és a dir, la cançó que per si sola va fer que tota la resta valgués la pena. I és aquest Some Enchanted Evening del musical South Pacific, una de les millors cançons romàntiques que mai s'han escrit (com a mínim les protagonistes del film Only you així ho sostenen):




Si voleu escoltar aquest concert, teniu temps fins el proper dissabte a aquest enllaç.

diumenge, 22 d’agost de 2010

Little Miss Sunshine


Aquest cap de setmana ha estat d'allò més cinematogràfic, i això que no he tingut l'oportunitat d'arribar físicament fins al cinema. De fet, com que últimament els caps de setmana no tinc a la meva disposició el cotxe, i l'únic cinema de Tarragona està a uns quants quilòmetres i al mig del no-res (és a dir, a l'estil més purament americà), estic una mica limitada en les meves possibilitats per desplaçar-me. Però ja se sap que això no és un problema mentre tinguis una bona televisió, un bon DVD (sí, perquè no es refieu pas de la programació estiuenca...) i els recursos suficients per fer-te amb pel·lícules interessants.
I entre l'àmplia programació d'aquest cap de setmana hi ha un film que se'm va escapar de la cartellera per raons que ara no recordo quan es va estrenar, i que sabia que m'agradaria: Little Miss Sunshine. És un d'aquests films d'etiqueta independent, d'aparença independent, de distribuidora independent, però amb noms coneguts en els seus crèdits i una campanya de màrqueting que ens farà creure que és el film "sorpresa" de l'any, quan, de fet, no és pas tan sorprenent que ho sigui, la veritat... Little Miss Sunshine va ser, doncs, el film sorpresa de l'any 2006, i fins i tot va guanyar alguns Òscars: al millor guió original i al millor actor secundari per Alan Arkin, que fa el paper de l'impressionant avi de la família protagonista.
El film ens parla d'una família desestructurada, atípica (o potser no tant!), als quals podríem penjar l'etiqueta de perdedors tan sols després dels cinc primers minuts de cinta, amb una de les millors introduccions de personatges que ara puc recordar. I bé, com que potser tots som també uns perdedors, ens permet afegir-nos emocionalment al viatge per la carretera que farà aquesta família des d'Albuquerque fins a la costa de California perquè la seva filla petita, obsessionada amb Miss America, pugui assistir a la final d'un certamen de bellesa infantil: la Little Miss Sunshine del títol. Un món, el dels certamens de bellesa, en què ja tenim ben clar des del principi que la família no hi encaixa gaire, però això no treurà pas que ens divertim mentrestant, no?
Tot aquest viatge no és més que l'excusa perquè la família s'enfronti als seus fantasmes i intenti superar els obstacles gegants que la vida els va posant per endavant. El venedor d'autoajuda que necessitaria una bona dosis de manuals de vida, l'expert en Proust suïcida, l'avi drogoaddicte, el candidat a pilot amb vot de silenci i obsessionat amb Nietzsche... Tots ells són capaços de créixer i redimir-se en un viatge d'un cap de setmana.
Potser soni una mica a conte de fades de l'Amèrica Profunda, i potser sí que ho sigui una mica, però no podem negar que aquest film proporciona alguns dels personatges secundaris més entranyables dels darrers anys. Seriosament, no podreu quedar-vos només amb un.

dimecres, 18 d’agost de 2010

Excellent Women (Barbara Pym)

Està vist que els llibres de Barbara Pym aguanten molt poc a les meves mans. En quant m'he comprat un, no puc esperar gaire per llegir-lo. I en quant l'he obert, no em durarà més d'una setmana a mitges. Excellent Women és de fet el llibre que des del principi volia llegir de Pym, ja que és considerat la seva millor obra per vàries persones. Però la seva edició en castellà està gairebé desapareguda, i per aconseguir l'anglesa em calia fer una comanda per internet. I com que a l'estiu havia d'anar personalment al Regne Unit, vaig pensar que ja me'l compraria directament allà.
Així que al Waterstone's de Cardiff aquesta edició amb una portada preciosa va caure a les meves mans. Ja sabia que després de com em va agrada Jane y Prudence no trigaria gaire a posar-me a devorar-lo, i, efectivament, en quant vaig acabar amb el llibre que llavors tenia entre mans, va ser de nou el torn de la Pym. I a partir d'allà, a gaudir.
És curiós que m'agradi tant aquesta autora perquè de fet als seus llibres no passa gran cosa, però senzillament m'enganxa moltíssim la seva forma d'explicar les coses, amb una finíssima ironia darrere de cada paraula, i adoro les seves dones imperfectes, sapastres i amb problemes per tenir relacions socials i amoroses normals. I tot allò en un context en què treu el nas dissimuladament la postguerra britànica, i és que en els seus llibres les coses se suggereixen de forma subtil, mai no es diuen directament.
A Excellent Women ens expliquen la història de la Mildred Lathbury, una d'aquestes "dones excel·lents" que, no és una altra cosa que una mena d'equivalent anglesa de la "tieta" catalana: solterona, orfe, que ajuda a tothom, que va a missa, que és la millor amiga del capellà de la rectoria..., però que a les nits es queda sola sopant a casa qualsevol cosa que trobi al congelador. L'arribada d'uns nous veïns al seu bloc, amb els quals comparteix lavabo, suposarà una sèrie de canvis en la seva vida que no sempre seran benvinguts.
I a partir d'aquí heu d'anar llegint per descobrir què passa. Tot i que us he d'advertir que si de veritat voleu saber el final, tot i que el pogueu intuir de les darreres frases de la novel·la, haureu de llegir-vos després Jane y Prudence, on en una conversa casual ens expliquen quin va ser el desenllaç de la història de la Mildred. Unes referències entre llibres que són força habituals a Barbara Pym, pel que es veu.
Així que Barbara Pym no m'ha decepcionat i crec que ja la puc col·locar entre els meus actors predilectes sense por a equivocar-me. Tinc tota la resta de les seves novel·les a la meva llista de desitjos (aquests sí que hauran de ser en anglès, ja que no s'han traduït de moment, pel que jo sé), però intentaré anar-me dosificant. Aquesta és una autora que s'ha de gaudir de mica en mica.
I la lectura d'aquest llibre també m'ha servit per estrenar un altre dels autoregals que em vaig emportar de la visita del juny al Regne Unit: undivertidíssim punt de llibre fet, segons ens indica el seu nom, amb els excrements de les ovelles de Gal·les. No sé si serà veritat o no, però el "Sheepoopaper" és tot un fenomen a les botigues de records gal·leses!