dimecres, 29 de febrer de 2012

Wicked (Gregory Maguire)


Aclarir per tots aquells que arribin a aquest post que en aquesta entrada parlaré de Wicked, el llibre en què es va basar el famós musical (del qual ja en vaig parlar, en la seva actual versió londinenca, aquí) i que va escriure Gregory Maguire, escriptor especialitzat en reinterpretar els contes clàssics des d'una perspectiva diferent. Ara, per exemple, hi ha a punt d'estrenar-se un film, protagonitzat per Julia Roberts, basat en un altre dels seus llibres, Mirror mirror, en aquest cas dedicat a Blancaneus.

Com va arribar aquesta novel·la a les meves mans va ser força curiós. Allà per l'any 2010, quan vaig viatjar a Japó, matava el temps esperant l'avió de tornada (i amb un constipat considerable) mirant les botigues de l'aeroport de Tòquio. I després d'haver-me fet amb totes les varietats de kit-kat que allà hi havia disponibles, vaig decidir atacar la secció de llibres, ja que estava a punt d'acabar el que m'havia endut des de casa pel viatge. I de la selecció de llibres en anglès de l'aeroport (molt minsa), aquest va ser l'únic que em va cridar l'atenció. He de dir que fins aquell moment jo desconeixia totalment que el musical Wicked s'hagués basat en una novel·la, i, fins i tot, durant força temps vaig pensar que era possible que la novel·la fos posterior al musical (de vegades es fa amb guions de pel·lícules, per què no amb musicals?).

Però el cas és que, entre una cosa i una altra, no vaig ni obrir el llibre durant el llarguíssim viatge de tornada de Tòquio, i no va ser fins la tardor passada, amb les entrades pel musical Wicked a Londres comprades, que em vaig animar a llegir-me'l.

Per si hi ha algú despistat, la novel·la de Gregory Maguire reprèn el clàssic El Mag d'Oz explicant-nos la història darrere del veritable dolent de la trama original: la bruixa de l'Oest. Així, l'autor ens explica la seva vida des del seu naixement i fins al final de novel·la original de L. Frank Baum, però encaixant-hi també molts elements presos de la famosa adaptació al cinema del 1939. Amb aquest procés, la bruixa dolenta (que pren el nom d'Elphaba, en homenatge a les tres inicials de L. Frank Baum) es converteix en l'arquetip de l'antiheroi i en tot un personatge fascinant que aguanta per si sol la trama de més de 500 planes.

Aquells que arribin al llibre després d'haver vist el musical o simplement coneixent la trama de l'adaptació teatral s'enduran una sorpresa (com la que em vaig dur jo). L'adaptació de Broadway se centra en la relació entre Elphaba i Glinda, és a dir, la bruixa bona del Nord que és tan important també a la trama d'El Mag d'Oz. Puc entendre, sota el punt de vista dels productors, aquesta opció; es una relació molt llaminera per no explotar-la així. Però el cert és que a la novel·la de Maguire aquesta relació no és més que un apunt important durant un terç de la trama, i tot i alguna referència més tardana, sense res a veure amb el caràcter central que li dóna el musical.

El que la novel·la busca és una reflexió sobre la maldat, sobre quin és l'origen de la maldat, quina part prové de com ens veuen els altres, quina de les nostres intencions. Per què, unes accions poden deixar de ser malvades si s'han fet amb bones intencions? Aquestes són les reflexions que es plantegen a través de la duríssima evolució del personatge d'Elphaba, que sembla predestinada a fer el mal i que, de fet, es veu obligada a conviure amb uns sentiments de culpa i necessitat frustrada de ser perdonada que l'acaben convertint en aquesta caricatura de la maldat que veiem a El Mag d'Oz.

Tots aquests elements són de llarg el més interessant de llarg de la novel·la. L'obra, després, té alguns punts negatius, com que l'acció deixa d'interessar el lector a partir del terç final i deixa massa preguntes obertes, cosa lògica d'altra banda perquè de fet Wicked va ser la primera d'una trilogia dedicada al món d'El Mag d'Oz. Personalment, també em vaig perdre una mica en el seu món d'Oz imaginari, però això és probablement perquè per aquí no tenim tan clar com en el món anglosaxó tot el món relatiu al conte clàssic de Frank L. Baum.

Tot i que ja vaig dir que el musical em va agradar molt, no em deixa de resultar curiós que precisament allò que més em va agradar, la profunditat del personatge d'Elphaba i el seu destí patètic quan ella només intenta fer el bé, quedi tant desdibuixat en la versió teatral (més centrada en aquella baralla de bruixes, amb un tema amorós de pel mig que, per cert, per res surt a la novel·la original). Potser per això la meva cançó preferida del musical Wicked sigui aquella que fa un apunt (pràcticament l'únic) a tots aquests elements:

diumenge, 26 de febrer de 2012

The Artist

M'havia marcat l'obligació de parlar de The Artist abans no es fes la cerimònia dels Òscars, per allò que el meu post no fos un més que s'apunta al carro de cavall guanyador, o bé simplement una pataleta per un resultat injust. I arribo justeta, però a temps per dir que, digui el que digui l'Acadèmia, per a mi aquesta pel·lícula de manufactura francesa i producció nord-americana ha estat un dels grans moments cinematogràfics de l'any i un film que mereixeria endur-se l'estatueta aquesta matinada.

Suposo que sóc una més del miler de persones que van animar-se a veure The Artist gràcies al boca-orella. Quan es va estrenar jo no estava al país, i passades les festes nadalenques vaig començar a llegir gent que en parlava meravelles. Miraculosament, els cinemes de Tarragona encara la mantenien en cartellera, encara que fos una única sessió a la nit  a la sala més petita de tot el complex. I que, tot i així, es va omplir fins a la bandera quan hi vam anar nosaltres, amb els darrers en entrar obligats a seure o bé separats o bé en primera fila.

Em va agradar molt The Artist, en primer lloc, per atrevir-se a fer un film mut i demostrar que això no ha de ser una barrera per agradar al públic del segle XXI. Perquè tot i el terror dels primers minuts en què un es pensa que no serà capaç d'aguantar gairebé dues hores així, l'encanteri t'acaba atrapant i absorbint fins a veure allò de The End.

Perquè visualment (en aquests temps de culte a allò visual i devoció a eines com Pinterest) és un veritable goig: vaig sortir del cinema volent els vestits de la protagonista del film, adorant cadascun dels detalls amagats (aquells noms de botigues relacionats amb el moment de l'acció, els films anunciats a la porta del cinema, els detalls de la decoració de les cases...).

Perquè tot i arriscar-se en el format, no ho fa pas en la història. The Artist no és més que un conte de fades sobre l'amor al cinema, sobre com el cinema sonor, enamorat de l'encant del mut, fa tot el possible per rescatar-lo. I de com un dels meus gèneres preferits, el musical, n'és el "feliços per sempre".


Perquè l'actor Jean Dujardin està inmens, tan sols superat pel gos Uggie, que tots ens voldríem endur a casa. Per les escenes tan divertides que ens està donant aquests dies per Hollywood. I perquè si pronuncieu el seu nom en francès, descobrireu que és una de les paraules més sexys que es diran aquesta nit al Teatre Kodak.

Per la banda sonora. Perquè ella sola aguanta gairebé tot el pes de la pel·lícula.

Per la seqüència sonora (la millor i la més atrevida), pels dobles sentits de tot allò que es diu sense dir-se, pel ball amb la jaqueta, pels records plens de pols que guardem amagats sota llençols però que estimem.

dilluns, 13 de febrer de 2012

Moon Tiger (Penelope Lively)


Després de llegir Treasures of Time de Penelope Lively, ja vaig dir que tot i que l'argument de l'obra no m'havia acabat d'entusiasmar, m'havien agradat moltíssim les habilitats narratives de l'autora i que creia que havia trobat un nom en el qual em venia molt de gust aprofundir. Així que quan vaig fer una nova comanda de llibres no podia faltar una nova obra d'aquesta autora, i per anar una mica sobre segur, vaig escollir el títol considerat un dels principals de la seva extensa bibliografia: Moon Tiger, amb el qual Lively va guanyar el 1987 el premi Booker.

He de reconèixer, però, que em va costar entrar a la novel·la, que, d'altra banda, no és més que una història força breu. És una història a la qual potser costi una mica entrar en els primers capítols, sobretot per la seva estructura atípica i que voreja el monòleg interior, però amb constants canvis de narrador. Em semblava que l'acció no començava mai, em sentia perduda i la protagonista em semblava una persona força egoista i difícil de simpatitzar amb ella.

Però de sobte, vaig girar una plana i em vaig sentir capturada. Molt aviat, després de les queixes inicials, estava atrapada en els pensaments d'aquesta historiadora que viu els darrers dies de la seva vida en un llit d'hospital, rebent visites de familiars i amics, i que es disposa a escriure, ni que sigui mentalment, la seva última gran història, la de la seva vida. A partir d'aquí ens porta a un recorregut per la seva tempestuosa relació amb la seva filla, l'estranya relació amb el seu germà, l'encara més estrany amor ( o no amor) amb el pare de la seva filla... Fins arribar al cos central de l'obra, els capitols a l'Egipte de la Segona Guerra Mundial on la protagonista explica una de les històries més maques i tristes amb què un es pugui topar sobre el paper.

Perquè tot el que té de gran llibre, Moon Tiger ho té també de tristesa i melanconia. És un llibre que atrapa precisament per aquesta tristor que sembla anar empapant els seus fulls des de les primeres i confoses planes fins arribar a la seva culminació, en el cos central de l'obra. Però tot plegat se'ns explica sense donar massa detalls, permetent-nos entrar en les escenes de la història personal de l'autora a estones, deixant molt d'espai per a l'imaginació. I tot això és el que fa que els personatges siguin vius, que els sentim gairebé al nostre costat i no poguem evitar tornar a les seves pàgines per saber més coses, per trobar noves vies per imaginar.

Amb tots aquests ingredients, tot i ser un llibre breu, és extraordinàriament intens. Em trobo, a més, que és de les obres llegides l'any passat que m'ha deixat un record més fort, i un dels que tinc més ganes de poder tornar a llegir en un espai no massa llarg de temps. Mentrestant, podeu estar segurs que tornaré a Penelope Lively força aviat.