dimecres, 29 de novembre de 2017

Burial Rites (Hannah Kent)


Em fa especial il·lusió avui, per fi, poder parlar-vos de la que va ser la primera novel·la de l'autora australiana Hannah Kent, Burial Rites (traduïda al castellà com Ritos Funerarios). I és que directament us puc dir que aquest ha estat un dels llibres que més m'han agradat en el que portem d'any, i és un dels exemples d'un 2017 especialment potent pel que fa a històries de dones escrites per dones. Al mateix temps, però, aquest és una d'aquestes històries que t'afecta emocionalment d'una forma tan forta, directa i bonica alhora, que es fa especialment dur trobar-se davant el repte d'escriure una ressenya que hi estigui a l'alçada. Avui, però, ho intentarem.

En aquesta petita obra mestra que és Burial Rites conflueixen diferents elements. Kent era una estudiant australiana que un dia  es va trobar amb l'oportunitat d'agafar una beca d'estudis a Islàndia. Allà, el territori inhòspit i la duresa de l'hivern la van sumir en una depressió de xoc cultural que va començar a superar enamorant-se d'aquest mateix ambient que l'oprimia, i de les històries que els islandesos guarden entre els racons de la seva illa. És així com es topa amb la història de la darrera dona que va ser condemnada a mort a Islàndia, un episodi amb el que Kent s'obsessionaria fins al punt de convertir-lo en objecte d'investigació i, finalment, en l'argument de la seva primera novel·la.

La història ens trasllada per tant a la inhòspita Islàndia de la primera meitat del segle XIX, a les seves granges disperses i que queden aïllades de la resta del món durant mesos per la rigurositat del clima. Enmig de tot plegat, a la granja d'una d'aquestes famílies que a dures penes en treu suficient per tirar endavant, se li encarrega custodiar una dona condemnada a mort fins que arribi el moment de la seva execució. La dona, Agnes, és una criada acusada d'haver mort el seu antic mestre amb la col·laboració de dues persones més. Paral·lelament, un jove sacerdot sol·licitat per la mateixa Agnes rep l'encàrrec d'intentar guiar l'ànima de la condemnada per tal que afronti la seva mort en pau en déu. A partir d'aquí, els mesos i la foscor de la dura Islàndia són el marc de fons en la relació d'Agnes amb la seva família de forçosa acollida (primer horroritzada, després encuriosida) i amb el jove sacerdot, amb qui estableix una curiosa dinàmica.

La narració enmig d'aquest ambient va saltant de punts de vista, combinant la primera persona carregada de liricisme i amb molt de monòleg interior d'Agnes amb les terceres persones d'aquelles persones que té al seu voltant. Kent hi combina elements de novel·la de misteri, desvetllant-nos capa a capa com va ser realment l'assassinat de què Agnes és acusada a mesura que ella mateixa el va detallant al sacerdot, a la família i a ella mateixa, i quins capítols previs van portar a la situació actual. Però tot plegat amb molts elements de novel·la costumista i d'oda d'amor a aquesta Islàndia que tant determina el caràcter dels seus personatges i les relacions entre ells.

Tot i que el seu caràcter inhòspit pugui fer una mica difícil la connexió des d'una perspectiva mediterrània, us asseguro que si entreu en el seu ambient, us veureu envoltats per la foscor, atacats pel vent gelat i fascinats per les històries que s'expliquen mentre les dones mantenen les seves mans en marxa dins les sales on tothom comparteix un espai per dormir. Burial Rites és una de les novel·les que ha aconseguit traçar una connexió emocional més potent en els darrers mesos, i tot que en part em va destrossar per dins d'una forma cruel, també va ser una de les experiències lectores més satisfactòries dels darrers anys.

Per tant, no puc deixar de recomanar-vos la novel·la debut de Hannah Kent. Llegiu-la, experimenteu-la i després expliqueu-me si hi vau connectar tant com jo. Mentrestant, jo seguiré buscant un racó pel seu segon llibre, The Good People, que tinc moltes ganes de descobrir.

dimecres, 22 de novembre de 2017

The Princess Diarist (Carrie Fisher)



Aquest mes de desembre es complirà un any de la mort de l'actriu i escriptora Carrie Fisher, famosa per haver donat vida a la princesa Leia de Star Wars. També aquest mes de desembre s'estrena la darrera pel·lícula de la saga Star Wars (que no puc expressar ni un 10% de les ganes que tinc de veure), així que tot el context sembla posar-se d'acord perquè avui us parli de la darrera obra editada per Fisher abans de la seva mort, The Princess Diarist (traduït al català com el Diari de la Princesa). 

He de reconèixer que vaig comprar el llibre en ple impacte emocional per la mort de Fisher, però també pel gran número d'elogis que havia llegit a la seva capacitat narrativa, una vessant que jo desconeixia de l'actriu. De fet, crec que la coincidència de la publicació i la mort de l'estrella (l'infart que li va acabar provocant la mort el va patir durant un viatge en la gira promocional del llibre) va fer que molta gent el llegís per les mateixes raons. Una trista coincidència no sols per la mort de Fisher, sinó perquè també, potser, aquesta novel·la no sigui el millor exemple de la seva capacitat narrativa.


 The Princess Diarist s'estructura en tres parts. El leit motiv de tota l'obra és la suposada descoberta per suposada sorpresa de Fisher del diari original que va mantenir durant la gravació de la primera pel·lícula de Star Wars, quan ella tan sols tenia 19 anys. A partir d'aquí, Fisher traça una primera part de la novel·la en què recorda la seva vida abans d'aconseguir el paper, com el va aconseguir i com era l'ambient durant la gravació. Tot seguit, en una segona part, reprodueix tal qual el diari original de l'època. El tancament el constitueixen un seguit de capítols en què Fisher reflexiona sobre l'impacte del personatge de Leia i com ha marcat la seva carrera.

El principal problema per mi de tota la novel·la és que el diari d'una noia de 19 anys és, bàsicament, això: el diari d'una noia de 19 anys que, tot i tenir certa gràcia amb les paraules, potser no es trobava en el seu moment més lúcid. Per tant, hi trobem moltes poesies, moltes frases que voregen el ridícul... Més aviat, és una part pesada de llegir. El gran element d'atracció d'aquesta part és que Fisher desvetlla el que mai no havia dit: que ella i Harrison Ford van tenir una aventura durant el rodatge de la pel·lícula (i això malgrat Ford estava casat a l'època), i que Fisher va quedar força penjada de l'actor que interpretava Han Solo. Això, però, deixant de banda que ja era gairebé vox populi tot i no haver-se reconegut mai explícitament, i que ja s'havia desvetllat durant la promoció del llibre, fa molt poc per aguantar aquesta part central i justificativa de tota la novel·la.

La primera part introductòria, en canvi, sigui potser la més forta de totes. Fisher explica amb certa gràcia les anècdotes de com va arribar a ser la princesa Leia, i detalla alguns fets curiosos com el fet que la van obligar a anar a un campament per gordos (!) per aprimar-se. Al cap i a la fi, però, moltes d'aquestes històries ja són conegudes si sou seguidors de Star Wars, i probablement la mateixa Fisher ja les hagués explicat en d'altres entrevistes.

Finalment, la tercera part és la que ha creat més polèmica, ja que Fisher exposa una visió força càustica de com el paper de princesa Leia ha eclipsat tota la resta de la seva carrera i voreja, fins i tot, en una actitud de ridiculitzar els fans que paguen per aconseguir un autògraf seu en alguna de les múltiples convencions sobre Star Wars que es fan pel món. Tot i que a mi no em va semblar pas tan insultant com a d'altres persones, sí que em resulta una mica trist aquesta visió tan negativa d'un personatge que, de fet, ha tingut un impacte tan positiu en tanta gent. 

En global, per tant, la novel·la és un llibre que es llegeix ràpid i que us pot fer gràcia en algun capítol concret si sou fans de Star Wars, però que, per la resta, és de qualitat bastant mediocre. Potser escrit amb pressa? Publicat simplement per aprofitar l'empenta de la nova obsessió amb Star Wars gràcies a la nova trilogia? Probablement. Tot i això, no renuncio a repetir algun cop amb Carrie Fisher, amb altres propostes potser més cuidades (Wishful Drinking és un dels que tinc ganes de llegir). No m'agradaria concloure que tots aquells elogis que vaig llegir fa un any eren mentides, així que em reservo una segona oportunitat.



dimecres, 15 de novembre de 2017

The Importance of Being Earnest



L'escriptor irlandès del segle XIX Oscar Wilde és conegut, entre d'altres coses, per la seva ironia a l'hora d'escriure. Si més no, aquesta és la presentació amb què em van introduir a la seva obra quan era una estudiant a l'institut i ens vam enfrontar a El Retrat de Dorian Gray. Aquesta obra, però, de to dramàtic, no em va semblar llavors especialment irònica, i des de llavors sempre he pensat que Wilde devia tenir altres obres molt diferents que li haguessin valgut aquesta descripció, més enllà de la seva arxiconeguda obra mestra. Enguany he tingut l'oportunitat de finalment entendre perquè l'irlandès és conegut com un mestre del noble art de la ironia i la sàtira, i ha estat gràcies a una de les lectures més divertides del que portem d'any: The Importance of Being Earnest.

El llibre, per començar, és una obra de teatre, pel que és una lectura ràpida i, a més, molt aconsellable per algú que vulgui començar a introduir-se en la lectura d'obres en anglès. Les traduccions, de fet, fan perdre part de la gràcia i joc de confusions d'aquesta comèdia, en què Wilde juga amb l'homofonia del nom propi Ernest i de l'adjectiu earnest (que significa franc), és a dir, fa servir dues paraules que es pronuncien igual en la llengua anglesa. El joc té encara més gràcia si tenim en compte que l'argument de l'obra se centra en com els dos personatges principals (Jack i Algernon) porten una doble vida amagant-se sota el nom fals d'Ernest, una pràctica que dóna lloc a tot un seguit d'embolics que protagonitzen els múltiples girs de l'argument. Algunes traduccions en català segueixen el joc canviant el nom d'Ernest per el de Frank (que sona igual que l'adjectiu franc), mentre que en castellà es va optar per respectar el nom d'Ernest sacrificant el doble sentit.

The Importance of Being Earnest , jocs de paraules a banda, és una obra àgil en què les respostes iròniques, sardòniques i la sàtira social estan a cada intercanvi de paraules. Jack fa servir el personatge fals d'Ernest per enamorar a Gwendolen, i el seu amic Algernon decideix fer-se passar per Ernest, el germà fals de Jack, per enamorar la protegida d'aquest darrer, Cecily. Òbviament tots dos són rebutjats per les respectives famílies de les noies (malgrat elles enamorar-se'n pel simple fet de tenir el nom d'Ernest), i tot plegat explota quan les dues creuen estar promeses amb el mateix home, per, posteriorment, descobrir-se l'engany i resoldre's, finalment, amb la descoberta casual del veritable origen de Jack en tot un deus ex machina propi de les comèdies d'embolics. 

Amb tot plegat, Wilde se'n riu de l'aristocràcia i dels costums victorians, i es permet fer broma d'institucions tan sagrades com el matrimoni, les obligacions socials, les classes socials i la família. Els diàlegs entre Jack i Algernon ofereixen alguns dels millors moments de l'obra (el diàleg final del segon acte és potser de les escenes més divertides que he llegit mai), però, al mateix temps, traspuen aquesta elegància tan dandy, aquests jocs de paraules tan intel·ligents i fluïds alhora, que fan la lectura d'aquesta comèdia una autèntica delícia. 

La riquesa lingüística és tal que, fins i tot, l'obra va permetre la incorporació a la llengua anglesa de l'expressió bunburying, expressió que Algernon aplica quan detalla com fuig de les obligacions socials que no li venen de gust al·legant que està visitant el seu amic imaginari Bunbury. Des de llavors, bunburying va quedar incorporada a la llengua anglesa amb el sentit de defugir les responsabilitats socials al·legant una causa inventada. 

Estrenada sols cinc anys abans de la seva mort el 1900, The Importance of Being Earnest és considerada una de les obres més rodones de Wilde, però també l'origen de la seva caiguda en desgràcia, socialment parlant, ja que un incident vinculat amb l'estrena de la comèdia va ser l'embrió de la denúncia per homosexualitat que el duria a la presó i l'exili. Però abans d'obrir pas a la foscor, l'obra ens ofereix uns moments de llum i rialles que no us podeu perdre.