dimecres, 27 de juliol de 2011

Cabàs d'aniversari


Faig un repàs ràpid d'alguns dels regals d'aniversari que m'han fet aquests dies i que tenia ganes de comentar per aquí. A l'esquerra, està la foto del llibre tan xulo (i que sé que li provocarà certa ràbia a la meva amiga Nemui ) que em va regalar mon germà: Los Tesoros de Harry Potter. Es tracta del típic llibre sobre el "cómo se hizo", dedicat en aquest cas a les vuit pel·lícules de la saga Harry Potter, i en què podem recuperar moltes fotos dels llargmetratges, escenes del rodatge, material gràfic fet servir per preparar decorats, vestuari, etc., comentaris dels actors i moltes més anècdotes variades sobre la saga.

Però el que de veritat em va entusiasmar del llibre és que els "tresors" de què parla el títol no es refereixen simplement al text i les fotografies, sinó també al munt d'elements que hi ha amagats entre les seves pàgines i que poden fer les delícies de tot fan de Harry Potter. No és que m'hi hagi trobat una vareta, però sí una carta a Hogwarts, dins del seu sobre lacrat i tot:


 Com també m'he trobat una altra de les coses que més il·lusió m'han fet, el llibre de pocions que protagonitza el sisè llibre de la saga (tot i que malauradament el meu no té la firma de The Half-blood Prince):

 I, finalment, una de les coses que em va fer saltar com una nena petita quan el vaig descobrir: el meu Marauder's Map! I sí, si l'obro puc veure un plànol de Hogwarts, tot i que de moment no he vist a ningú moure's per dins. No pas perquè no funcioni, penseu que ara estan de vacances...


Però deixant de banda l'univers de Harry Potter, aquest aniversari també m'ha portat un dels regals que feia més anys i anys que estava esperant: el pack amb les deu temporades de Friends. Si hi ha una sèrie que va marcar la meva adolescència és aquesta; encara recordo l'hora de dinar entre les classes del matí i la tarda a l'institut quan m'empassava el plat del dia amb els ulls clavats en els capítols que feien a Canal + en obert a aquelles hores, o com amb les meves amigues ens passàvem els VHS que gravava aquell que fos abonat al Canal + amb els nous capítols que feien el diumenge a la nit. Doncs ara ja són tots meus!

I, finalment, hi afegeixo el pack de llibres que em vaig autoregalar jo la setmana passada, que tot i que tècnicament no és un regal d'aniversari, l'incloc aquí per estalviar-me avorrir-vos més amb el que hi ha dins del meu cabàs aquests dies. Hi ha una breu biografia de Jane Austen (ja llegida), i que espero que ara em serveixi per ser capaç de llegir amb més coherència les cartes de l'autora que tinc pendents d'acabar; Freedom, de Jonathan Franzen, que és la lectura que ara mateix tinc entre mans i de la qual m'he cansat d'esperar a la publicació de l'edició en castellà; la meva primera novel·la de Penelope Lively, Treasures of Time; At Home, de Bill Bryson, que últimament m'havien vingut moltes ganes de llegir; i, finalment, la nova entrega de la meva obsessió literària per Kate Morton amb The Distant Hours.

dimarts, 26 de juliol de 2011

Passeu a la festa!

Com que no ho puc fer físicament, passeu una estona virtualment per la festa d'aniversari, que avui en faig 28!

dilluns, 25 de juliol de 2011

Inspired by Iceland

Islàndia no és un país que últimament hagi tingut gaire sort amb les notícies que han sortit sobre ell: el volcà de nom impronunciable que va fer que mig món l'odiés, la fallida econòmica de l'estat... Per això, si calia fer una campanya per tornar a atreure-hi el turisme, calia fer-la d'una forma molt original i efectiva. I el resultat ha estat aquest:


Inspired by Iceland Video from Inspired By Iceland on Vimeo.


No sé vosaltres, però jo cada cop que veig aquest vídeo em venen unes ganes bojes d'anar-me'n de vacances a Islàndia, i això que mai no se m'havia passat pel cap! La campanya es complementa amb una pàgina web molt útil i interessant, Inspired by Iceland, on a més d'informació pràctica, pots participar deixant la teva història sobre el país, llegir els comentaris de famosos que l'han visitat (como Kiri Te Kanawa, Yoko Ono o Viggo Mortensen) o fins i tot mirar les càmeres web en viu de l'illa.

divendres, 22 de juliol de 2011

El Jardín Olvidado (Kate Morton)

Crec que amb El Jardín Olvidado de Kate Morton vaig poder confirmar que aquesta escriptora australiana s'ha convertit en una nova obsessió literària per a mi. Després del molt que em va agradar  La Casa de Riverton, tenia clar que tornaria a provar sort amb ella, i topar-me amb aquesta novel·la el dia de Sant Jordi va ser la senyal que no trigaria gaire a posar-m'hi.

Em sembla que amb aquesta autora, qui hagi provat sort amb un dels seus llibres i li hagi agradat, pot apropar-se sense por a qualsevol altra de les seves novel·les. Perquè si una cosa m'ha quedat clara, és que Morton té predilecció per una sèrie de novel·les: sagues familiars amb secrets del passat per desvetllar, que se'ns van narrant en diferents moments de la història, de forma simultània. Igual que a la Casa de Riverton, aquí també intentem descobrir el passat d'una família, tot i que en aquest cas és a la néta a qui li toca creuar el món, des d'Austràlia fins a Cornualles, a Anglaterra, per tal de desvetllar el misteri de la identitat de la seva àvia. Una dona que, misteriosament, va aparèixer amb quatre anys en un port australià, sola, sota la pluja, sense memòria i amb la companyia d'una petita maleta blanca. És una imatge interessant, oi?

A partir d'aquí, anem seguint la investigació de la néta, la que va fer en el passat l'àvia, i els esdeveniments que veritablement van desencadenar la història en el passat. Igual que passava a la Casa de Riverton, és cert que el lector endevina força aviat quin és el secret de tot plegat, però és la maestria de l'autora per combinar els salts temporals, per anar descrivint els detalls i descobrint els personatges els que fan que el lector no pugui apartar-se d'aquest llibre. El Jardín Olvidado és una novel·la que enganxa i que es fa molt díficil deixar de banda.

Tot i això, reconec que possiblement La Casa de Riverton és una novel·la que em va omplir força més. Potser perquè l'ambient de criats i senyores em resultava més interessant, o simplement perquè en ser la primera de Morton que llegia la seva forma de narrar tan peculiar em va venir de nou. El Jardín Olvidado, però, m'ha recordat molt també la darrera novel·la A.S. Byatt que he llegit, The Children's Book, pel seu retrat també d'una autora de llibres infantils amb un passat força complicat, dues protagonistes (la de Morton y la de Byatt) amb molts paral·lelismes.

A casa, la meva obsessió amb Morton es va confirmar dilluns passat quan, després d'una expidició de compra de llibres pre-aniversari, vaig arribar amb The Distant Hours entre les meves adquisicions. No sé si la llegiré immediatament (m'agrada anar espaiant les lectures d'un mateix autor, però Morton és tan fàcil i agradable de llegir que no sé si em podré resistir), però suposo que tampoc no li donarà gaire temps a cobrir-se de pols a la prestatgeria.

dijous, 21 de juliol de 2011

La Tía Mame (Patrick Dennis)


La Tía Mame ha estat per a mi l'exemple de llibre que m'ha agradat molt, però, que pel simple fet d'esperar-me una altra cosa diferent, m'ha deixat una sensació estranya. I tampoc no és que tingui gaire clar què és el que m'esperava realment: probablement una història més linial i més centrada en una època concreta, i, sense voler-ho, gairebé em vaig passar tota la lectura esperant el moment que el llibre es convertís en això.

Però la realitat és que aquesta novel·la, molt entretinguda i recomanable, ens explica petits capítols de la vida del protagonista, un nen de família conservadora que queda orfe, i de la seva tieta que l'acull a casa seva i es dedica a educar-lo, això sí, a la seva peculiar manera. Sota aquest teló de fons, veiem passar els principals esdeveniments de l'època, com la crisi del 29, la Segona Guerra Mundial, la persecució als jueus, etc. A més de tota la vida del protagonista, des de la seva escola fins a la seva etapa adulta, sempre amb l'ombra (no sempre desitjada per ell) de la seva tieta.

Sens dubte, el millor de la novel·la és el personatge de la Tieta Mame. Hi ha moltes de les escenes que encara avui quan les recordo em fan venir una rialla a la cara, i és un d'aquells personatges que és capaç per ell sol d'aguantar tota una trama narrativa i quedar gravat en la teva memòria durant molt de temps. Tot i que, igual que la mateixa Mame, aquest pugui ser un llibre frívol i lleuger, res més lluny de la realitat: sota aquesta aparença d'entreteniment suposadament fàcil, la novel·la va obrint petites finestretes de reflexió que, tot i que s'obren amb una bona rialla, també et deixen pensant durant un bon temps després de tancar el llibre.

Ara que estem en aquests dies d'estiu i en què a molts els venen de gust lectures breus i entretingudes, segurament aquesta novel·la de Patrick Dennis sigui una gran recomanació. Estic segura que moltes de les seves escenes us acompanyaran durant les properes estacions.

dimarts, 19 de juliol de 2011

Harry Potter and the Deathly Hallows (Part II)


Com que per mi la saga de Harry Potter ja es va acabar amb la publicació del darrer llibre allà per l'any 2007, ja fa temps que dic que vaig a veure les pel·lícules sense esperar-me gran cosa. Tot i això, s'havien convertit en tot un ritual i procuro anar-hi quan abans millor (en aquest cas vaig poder fer-ho fins i tot el mateix divendres d'estrena, i en versió original) i, evidentment, després passo uns quants dies donant-li voltes a quines coses han canviat que m'han agradat, quines sí, què trobo imperdonable que hagin deixat fora del metratge... I part d'aquests pensaments també els faig en veu alta acompanyada de la Nemui, que tot i la distància, mantenim la nostra tradició de comentar els films un cop vistos. 

He de reconèixer, però, que després del bon regust que em va deixar la primera part de Deathly Hallows, m'esperava una cosa encara millor. Ni que sigui per allò que sigui l'últim llibre, pels canvis dramàtics en alguns personatges, etc. Però no. He de reconèixer que tot i que la pel·lícula és entretinguda i té moments bons, en vaig sortir decepcionada. Fins i tot em vaig avorrir en alguns moments. 

De fet, l'únic element que em fa mantenir una bona nota mental per aquest film és Alan Rickman (que interpreta a Severus Snape). Que sí, jo reconec que per mi la sèrie es podria dir "Severus Snape i el pesat de Harry Potter", i suposo que el fet que l'interpreti un actoràs com aquest (i amb aquella veu...) hi contribueix. Però els minuts que li donen a l'actor (pocs, massa pocs, com sempre) salven en gran part tota la pel·lícula, i crec que en això hi ha més gent que hi estarà d'acord sense ser fan del seu personatge. 

Per la resta, i sense entrar de moment en spoilers, vaig tenir una sensació similar a la tinguda en el cinquè film de la saga: em va semblar que havien volgut resoldre les coses amb pressa, recrear-se més en elements més "pel·liculeros" (escenes de lluita interminables, petons, relacions amoroses inventades, frases còmiques que sobren i queden fora de personatge totalment...) i no perdre el temps en situar a l'espectador en les trames principals. Perquè a Deathly Hallows hi ha la batalla final, sí (amb això crec que no li xafo a ningú el final del llibre,la veritat), però el més important és com tots aquells elements que havien quedat amb interrogants penjant durant els sis llibres anteriors, per fi tenien explicació. Fins i tot els més grans interrogants.

Que, com adaptació, pot estar bé si has llegit el llibre; en aquest cas, amb què simplement et suggereixen els grans temes, ja els entens, i només vas al cinema per deleitar-te amb efectes visuals i sonors. Però és una llàstima la desorientació que es provoca en tants espectadors que no han seguit els llibres, i que surten de la sala amb la idea equivocada. Per això, des que la vaig veure, no deixo de fer la següent recomanació: si voleu endinsar-vos en la saga, allunyeu-vos de les pel·lícules. Llegiu els llibres, i després mireu els films si voleu. Mai no ho feu al revés. Si us plau.

I ara, amb el vostre permís, és moment pels spoilers (tant pels que no han llegit els llibres com pels lectors que no volen conèixer detalls de l'adaptació).


Després del que he dit al principi, suposo que no és cap secret per ningú que la part del film que més esperava és la del capítol The Prince's Tale, dedicat al passat de Severus Snape. Gairebé saltava de la butaca quan Harry Potter s'apropava al Pensiu per veure les memòries del professor. I el resultat, en termes emocionals, em va agradar. Però només perquè he llegit el llibre. Alan Rickman està sublim en l'escena de la mort (amb un canvi de frase final que em va agradar, també...) i en tots els matisos que ha de mostrar en les escenes del seu passat. La gran novetat del film és que els records es van intercalant amb una escena, inventada pels guionistes, en què Snape descobreix els cossos dels pares del Harry mort. No està al llibre, no encaixa amb la successió de fets, però emocionalment trobo que funciona molt bé. Però, de nou, només si has llegit el llibre. Ah, i deu haver fet les delícies de més d'un autor de fanfiction sobre Snape...

Quin és el problema? Que si no has llegit els llibres, no entendràs res. Perquè, com es pot explicar la relació entre Snape i Lily sense parlar de l'adolescència? De l'episodi que els fa deixar de ser amics? I, sobretot, com es pot explicar el drama i el penediment de l'Snape si no fas evident que és qui provoca l'assassinat de la família Potter? El resultat és que hi ha gent que en va sortir confosa. "Rickman està genial, però l'Snape aquest, és el pare del Harry Potter, no?". Això és el que em va dir el meu sofert acompanyant, que no ha llegit els llibres. Un altre cop, les delícies d'alguns autors de fanfiction, però no és el que buscàvem, em sembla...

Sobre la resta de la història, en l'apartat positiu tinc les escenes de Gringotts. Helena Bonham-Carter està genial fent de Hermione després de prendre's la poció per tenir el seu aspecte. I l'escena de la fugida damunt del drac és de les més maques de tota la novel·la, amb diferència.

La batalla final, és una altra història. El moment de la mort perd de l'emoció que té al llibre, igual que els moments previs. Espatllen el personatge de Neville fent-lo l'enamorat de Luna Lovegood (¿?), i allarguen d'una forma insofrible l'episodi de la mort de la serp Nagini, tant dinàmic com és en el llibre. 

Al film falten escenes i línies argumentals tan importants com la història de joventut de Dumbledore , la conversa  a King's Cross està retallada i és gairebé absurda, i no hi ha cap altra conversa al despatx del director amb el quadre de l'exdirector. Una llàstima.

I bé, l'epíleg és l'epíleg. Ja em semblava ridícul al llibre, però amb aquest envelliment de carnaval dels actors, a mi em va fer una mica de vergonya aliena, la veritat. 

Però el més imperdonable és això: a la batalla final no hi ha conversa entre Harry Potter i Voldemort. No hi ha la batalla psicològica. No hi ha això:
"'It's your one last chance,' said Harry, 'it's all you've got left... I've seen what you'll be otherwise... be a man... try.. try for some remorse...'"
Que, potser, seria quelcom que podrien intentar també els guionistes. La sensació amb què deixa el desenllaç, doncs, és que ha estat anticlimàtic. Tant de temps esperant per això? Vull dir, Deathly Hallows no és el millor llibre de la saga, però és que el film és encara pitjor.

Però... tot i això, com que Harry Potter representa una etapa de la meva vida, estic segura que cada cop que facin alguna pel·lícula per la tele seuré al sofà a veure-la. Ni que sigui amb un llibre obert a la falda, però suposo que, de tant en tant, aniré tornant a Harry Potter...

divendres, 15 de juliol de 2011

Comencen els BBC Proms!!



L'estiu passat vaig descobrir que les tedioses i caluroses tardes d'estiu es porten molt millor amb una connexió amb el que s'està coent en aquells moments al Royal Albert Hall de Londres. I és que des d'aquesta nit i fins el dia 10 de setembre, tornen a posar-se en marxa els BBC Proms, segurament el festival de música clàssica més popular del món, i que té una proposta musical de qualitat, al mateix temps que accessible per al gran públic, per pràcticament cada dia.

Enguany hi haurà 74 proms o concerts, i tots ells es podran escoltar en directe i per internet per la BBC Radio 3, i, de tant en tant, es pot tenir la sorpresa que es retransmeten també per Catalunya Música o Radio Clásica. Com sempre, es fa molt difícil decidir quins són els Proms imprescindibles, i, com en tots els temes, depèn del gust personal de cadascú. Personalment, tinc molta curiositat per l'actuació de l'orquestra veneçolana Simón Bolivar, el tribut a la música de Hollywood, l'Audience Prom en què el públic podrà escollir els temes que s'interpretaran, el Comedy Prom... I, sobretot, l'oportunitat de descobrir peces i autors que no conec, ja que aquest és un festival ideal per iniciar-se en el món de la música clàssica.

El primer prom serà aquest vespre a partir de dos quarts de nou del vespre (hora d'aquí), i serà una actuació de la BBC Symphony Orchestra i el seu cor, dirigits per Jiri Belohlávek, i  amb obres de Brahms, Liszt, Janacek i l'estrena d'una obra contemporània encarregada per la BBC. Segurament no la podré escoltar en directe (ja que la meva intenció és poder estar al cinema veient la darrera pel·lícula de Harry Potter en aquella hora), però a la web de la BBC es poden escoltar en diferit durant els propers set dies.

Així que aquí queda la recomanació. Que disfruteu!

dimarts, 12 de juliol de 2011

Las señoritas de escasos medios (Muriel Spark)


Aquesta novel·la breu és la primera que he llegit de Muriel Spark, una escriptora d'origen escocès de la qual havia llegit molt bones crítiques i que tenia ganes de descobrir per mi mateixa. La història, molt curta i irònica, se situa en la postguerra a Londres, en una casa d'acollida per a noies solteres i amb pocs recursos. La història es desenvolupa en dos moments temporals: el present, que arranca amb la notícia de la mort d'un home que va protagonitzar un capítol que va canviar la vida de les residents; i la postguerra en si, quan es va desvetllant progressivament quin va ser aquest capítol misteriós.

Tot i les ganes que tenia de llegir aquesta autora, he de dir que aquest llibre no m'ha acabat de convèncer. Potser per l'època en què ho vaig llegir, que no em va deixar gaudir-ne com podria haver-ne fet, o simplement perquè aquells dies Spark i jo no vam sintonitzar. I és una llàstima perquè he sentit a dir tantes coses bones d'ella que no sé si, senzillament, vaig contracorrent o, en aquest cas, m'ha agafat creuada. Així que no descarto donar-li una segona oportunitat amb alguna altra novel·la seva d'aquí un temps, per mirar de decidir què és el que no funciona entre nosaltres (si algú té algun consell d'una obra seva, evidentment, serà ben rebut!).

Però com que no vull que aquesta sigui una crítica negativa (perquè el llibre em va agradar, però senzillament no em va entusiasmar com em pensava que ho faria), sí que vull destacar els elements que considero positius d'aquesta breu novel·la: el control de l'autora dels temps literaris per narrar una història entorn un episodi que no es desvetlla fins al final; la ironia que impregna cada diàleg i cada frase del narrador, i que fa de la seva lectura una experiència molt divertida; el rerafons més amarg que s'amaga sota una història aparentment frívola i que, no cal oblidar, se situa entre les runes del Londres tant afectat per les bombes de la Segona Guerra Mundial.

Em queda el dubte, però, si aquest llibre hagués tingut 150 pàgines més, si m'hagués estat gairebé difícil d'acabar o si, en canvi, m'hagués agradat encara més. Però bé, això suposo que no ho sabré mai.

dilluns, 11 de juliol de 2011

Retorn

Des del passat dissabte que ja torno a estar donant guerra per aquí amb relativa normalitat, tot i que la calor, les responsabilitats de neteja de la casa després de dues setmanes de "dictadura" felina (el que es tradueix en quilos de pèls per recollir amb l'aspirador), uns quants quilos més de roba bruta per rentar, i, perquè negar-ho, la programació de cinema de la Sexta 3 (ahir sessió intensiva amb Dead Poets Society i Amadeus) m'han mantingut una mica allunyada d'aquest blog.

Els dos petits viatges han anat força bé, i, com a mínim, m'han servit per desconnectar completament del ritme diari de feina-casa-estudis. Com que reconec que certs aspectes del tracte que els berlinesos donen als turistes em van incomodar una mica (aquests cambrers que et tiren les cartes del restaurant com si el que volguessin és arrossegar-te fora del seu local...), em quedo amb el viatge a la Dordonya o Perigord francès, que sempre vincularé amb les delícies del magret d'ànec i del pastís de nous deliciós. I, sobretot, amb la meva experiència veient les pintures de la cova de Rouffignac, d'allò més emocionant.

I de Berlín també tinc coses positives a dir: sobretot, el Pergamonmuseum amb l'altar de Pèrgam i la porta d'Ishtar de Babilònia que, tot i que no acabo d'entendre perquè aquests elements han d'estar tan lluny del seu ambient original, és tot un luxe poder veure-les de prop i no en els llibres. També guardaré molt bon record del seu interessant parlament o Bundestag amb la famosa cúpula de Norman Foster, o l'apassionant, tot i que molt trista, història de la ciutat.

Els viatges, com tots els que faig amb l'acompanyant habitual, els aniré explicant al nostre blog de viatges, per tal de no anar duplicant continguts. Així que si teniu curiositat, podeu anar traient el nas per allà.

I suposo que ara mateix em disposo a un estiu en què gairebé tot el temps lliure el dedicaré a tafanejar per internet,sortir de compres (poc, però una excursió a l'FNAC pre-aniversari no me la traurà ningú), esperar l'estrena de la darrera de Harry Potter i, sobretot, llegir enxufada al ventilador. Això fins que no em decideixi sobre què estudiaré l'any vinent exactament i no comenci a avançar alguna cosa de temari (és una malaltia, ho sé),  de moment ens dedicarem a mandrejar, que fa massa temps que no ho faig...