dilluns, 29 de desembre del 2008

Frankenstein (Mary Shelley)



Si feia unes setmanes em mostrava orgullosa d’haver aconseguit acabar-me Dracula en versió original anglesa, ara he d’afegir a la llista dels llibres llegits aquest 2008 un nou clàssic, també de la literatura anglesa: Frankenstein, de Mary Shelley. Llegir aquest llibre va ser com un impuls, en veure’l a la prestatgeria en la secció de novel·les en anglès de la biblioteca (no gaire cuidada, per cert...), i me n’alegro molt d’aquest rampell, perquè és un llibre que he disfrutat moltíssim.
Sempre m’ha interessat força la història dels autors romàntics, ja que tots ells tenen unes vides dignes també de les seves històries de paper. En el cas de Mary Shelley, es va introduir al món de la literatura amb el seu matrimoni amb Percy Shelley. El 1816 el matrimoni va passar uns dies d’estiu a prop de Ginebra amb Lord Byron, Polidori i Claire Clairmont, i durant una setmana de pluges, van decidir entretenir-se inventant cadascú d’ells una història de por. I la de Mary Shelley va ser l’única que va acabar convertida en novel·la.
I així va néixer Frankenstein, la història sobre el monstre creat a partir de cadàvers i a qui dona vida en Victor Frankenstein (per cert, mai li posa el seu cognom a la seva bèstia, sinó que aquesta assimilació s’ha fet històricament al marge de la novel·la). El llibre es narra a través de les cartes d’un mariner en ple Oceà Àrtic, que es topa amb un Victor totalment desfet i a punt de morir d’esgotament. Després de recuperar-se lleument, li comença a narrar la seva terrífica història.
La novel·la analitza fins on pot arribar l’ambició humana en intentar controlar la vida i la mort, i creure’s per damunt de les lleis de la natura. I, evidentment, de les greus conseqüències dels seus actes. El millor de tot, però, és la caracterització del propi monstre. Perquè, en les primeres escenes on apareix, és això, un monstre, però no és fins que ell mateix comença a explicar la seva història que un descobreix un dels millors personatges de la literatura.
Jo, em quedo amb dues parts de la novel·la: primer, quan la criatura observa dia a dia una família francesa exiliada a Alemanya, aprèn a parlar i a llegir, i un dia es troba amb un munt de llibres abandonats: Werther, Plutarc... i les llegeix amb passió. I segon, aquesta escena final, on el propi monstre plora la mort del seu creador, i ens parla del penediment al cor com la seva rutina diària.
Per cert, que Mary Shelley és de les poques autores de la seva generació que no va tenir una mort "romàntica". El seu marit va morir ofegat al seu vaixell de vela quan ella encara no tenia ni 30 anys. Mary va morir als 53 d’un tumor cerebral.

diumenge, 28 de desembre del 2008

Ressaca nadalenca


No pot ser! Des que vaig tornar de Barcelona, on vaig passar els dies intensos d’aquest Nadal, que visc enganxada al meu regal de Pare Noel: una nintendo DS!!! La criatura, que de moment només té sis jocs carregats, no para de donar-me la tabarra i a dures penes em deixa temps per navegar per internet. O sigui, que ha nascut una nova joguina a la qual ja he decidit que li haurem de col·locar horaris, o restringir-ne l’ús als caps de setmana, que si no, no avançarem ni amb l’àrab ni amb el nivell D de català.
Portava gairebé una setmana sense actualitzar, però tot té una raó de ser: primer vaig estar molt constipada, i tot plegat em va allunyar força del món on-line, perquè amb vuit hores davant d’un ordinador a la feina una ja en té prou per agafar un carregament que a dures penes li deixa caminar. Per això començo aquest post amb la imatge que faltava de les meves espelmes d’advent: les quatre llums enceses. Després, del 24 al 27 al migdia hem estat per ca mons pares, amb obligacions nadalenques i altres afegits. I dic "afegits", perquè hem pogut aprofitar bastant els dies, i no sols menjant i obrint regals i destripant la bossa de caramels que Santa Claus ens va obsequiar!
El dia de Nadal, mentre una onada de fred treia el cap per Barcelona, vam anar al teatre a veure Spamalot. En realitat, volíem anar a veure l’última del Tricicle, però el 24 al  vespre ja no quedaven entrades (per un cop que pequem d’imprevisors...) i ens vam conformar amb l’obra dels Monthy Pyton. La part bona és que feia anys que no anava al teatre a Barcelona (des que vam veure Paradís, que ni recordo de quin any era) i així ens vam poder treure la vergonya que les últimes obres que havíem vist havien estat a Londres i Nova York. I després ens queixem que no hi anem mai perquè és car!
L’obra està entretinguda, tot i que tampoc em va entusiasmar gaire. Això sí, em vaig pixar de riure amb la bèstia malèvola del conill-titella, però em va saber una mica greu que l’ambient del teatre fos una mica estrany... Suposo que són coses del públic del dia de Nadal, quan moltes famíies van juntes a veure obres de les quals no estan gaire convençuts. La vessant positiva és que, per ser Nadal, ens van obsequiar amb una copa de cava a l’entrada. Que, tot i que no m’agradi, sempre et fa sentir una mica més important, com qui vola en primera classe.
El dia 26, en plena llevantada i amb una pluja combinada amb vents huracanats, amb uns amics vam tenir la imprudència d’anar fins a Barcelona a veure Australia. De la peli ja en parlaré més endavant en un altre post, però l’excursió va ser tota una aventura. Primer, els meus amics van estar a punt de ser arrossegats pel vent camí de la cafeteria del Zurich, i nosaltres gairebé morim ofegats en les vint passes entre la parada del bus i l’entrada del metro a Plaça Espanya. Després d’aconseguir arribar al cinema i veure la pel·lícula, vam anar a fer un mos al Viena del costat, on vam compartir sala amb un boig borratxo, que semblava que havia allargat ad eternum el seu sopar d’empresa i que es va acomiadar de tots nosaltres al crit de "Heil Hitler". Impressionant.
Ara ens toca descansar i fer una mica de bondat gastronòmica de cara a Cap d’Any, quan, per cert, encara no sé què farem per sopar.

diumenge, 21 de desembre del 2008

Austenbook


Seguir un munt de blogs té alguns avantatges: descobrir iniciatives tan divertides com aquesta d’aquí dalt. A alguna fan de Jane Austen i Pride and Prejudice si li va ocórrer convertir la trama de la novel·la en un facebook!! Feia temps que no reia tant... Per si voleu veure la versió encera, aquí teniu l’enllaç.

dilluns, 15 de desembre del 2008

Un altre cap de setmana nadalenc


La temporada pre-nadalenca enfila ja la recta final: queda poc més d’una setmana perquè comenci el festival de dinars i sopars familiars i els intercanvis de regals, però els dies previs tenen el mateix o més encant que els propis de Nadal.
Aquest cap de setmana tocava tot un clàssic: la fira avícola del Prat. Cada any, a no ser que alguna circumstància inamovible m’ho prohibeixi, intento ser-hi, ja que crec que és dels pocs dies que al Prat tothom viu una cosa conjuntament, com si de veritat allò fos un poble on tothom es coneix i es saluda pel carrer. Els ingredients són els mateixos de sempre: el pavelló dels galls, els cavalls i les fruites i verdures, on tan sols entrar ja et reben els crits dels pobres participants del concurs, que saben que difícilment veuran el dia de Nadal... Per cert, enguany el guanyador era espectacular! Un altre dels moments inevitables són les cues impenetrables al voltant de la zona ramadera, on es concentren els cavalls, ponnies i burros, i on carrets i carrets de bebès fan cua mentre els seus ocupants dormiten.
Després del pavelló avícola, toca a la Mostra d’Entitats, que cada cop és més gran, i on tots treballem per aconseguir una magnífica col·lecció de calendaris de diverses entitats del Prat! Enguany, he aconseguit un molt graciós dels Diables, que espero poder dur a la cartera tot el 2009. Ah, i qui tingui diners per gastar, té l’oportunitat de fer-ho amb toots els números de loteria de les desenes i desenes d’entitats.
L’última parada sota cobert és la Mostra Comercial. La veritat, quan era petita recordo que allò sí que era una invasió de recollir papers i bosses de publicitat, amb bolígrafs, globus i tot el que es volgués. En canvi, ara el tema repartidor està més aturat, tot i que l’Ajuntament, molt previsor ell, et regala una bossa enorme de paper a l’entrada perquè t’hi càpiga tot. Aquest any, però, hi ha hagut una adquisició de gran valor: un llibre de receptes fet gràcies a les aportacions dels clients dels mercats de la província de Barcelona.
Després de la mostra comercial, l’interès es desplaça a l’exterior, on hi ha les paradetes d’artesania, productes gastronòmics i plantes nadalenques. Allà sempre cau la branqueta de vesc, i enguany també he aconseguit per dos euros una cosa que feia temps que perseguia: un fermall de feltre per col·locar als jerseis! Ah, i evidentment, com tot diumenge de fira avícola, hi ha l’altre plat fort: els gegants, que sempre m’agrada veure en acció.
Com a prèvia a la visita a la Fira Avícola, dissabte vam anar a Barcelona a passejar per la Fira de Santa Llúcia. De fet, tan sols hi he anat un parell o tres de cops en la meva vida, i aquesta és la primera vegada que hi faig una visita en profunditat. Deixant de banda el col·lapse de gent, que vam poder tolerar bé, em van encantar les parades amb tot de detalls pels pessebres: cistelletes, cadiretes, serres, martells, oueres.... De tot per un pessebre d’allò més complet! Jo, que tinc un ritme d’expansió del pessebre limitat pel poc espai domèstic, em vaig conformar amb localitzar alguns exemplars de bou i mula que serviran per l’any vinent incorporar-les al meu senzill naixement, així que esperem que a la propera fira encara en quedin algunes!!
Com a culminació a un cap de setmana tan nadalenc, i mentre a Suècia celebraven la preciosa festa de Sankta Lucia (quins records del meu primer viatge a Estocolm!), ahir a la nit va tocar encendre les tres espelmes pel tercer diumenge d’advent. I ja queda menys per acabar el compte enrere!

dijous, 11 de desembre del 2008

En obres!


Experiència surrealista la que he tingut aquesta tarda: marxo de casa per anar a la feina després de dinar una mica abans del normal perquè vull passar abans per la biblioteca. S’apropen els festius de Nadal i tan sols tinc entre mans el Frankenstein de Mary Shelley en versió anglesa, i necessito alguna cosa en català o castellà per suportar les llargues hores ocioses (especialment, per contraprogramar el barça-madrid de dissabte a la nit). M’apunto la referència de Tess of the Urberville, un llibre del qual últimament he sentit molt a parlar i tenia ganes de llegir, i vaig directa a la biblioteca.
Entro com si res i giro, com faig sempre, a la dreta, cap a la secció de literatura i novel·les. Paf! Hi tinc una cortina transparent enorme, no hi ha secció de literatura, i al fons veig el fons de novel·la del segle XX inaccessible, tapat per un munt d’obrers, pols i sostre que està caient. Però què està passant? Doncs resulta que la meravellosa biblioteca pública de Tarragona ha decidit fer obres al mes de desembre. Fins al 27, com a mínim!!! I durant tot aquest temps només tindrem accés al fons de llibres de consulta, però res de literatura.
El que més greu em sap és que no ens han avisat. No costava res enviar-nos una carta als socis per informar-nos, i així jo m’hagués preparat amb previsió un fons de llibres per passar el Nadal. No em calen quilos de llibres, però sí un altre en català o castellà per alternar amb Frankie... O sigui que m’he quedat amb les mans buides, i ara la meva única sortida serà tornar-me a enfrontar amb Cims Borrascossos, però que té el problema que també està en anglès i no serà apte per dies que estigui més espesa.
En fi, per compensar, nota positiva del dia: per fi m’han fet un regal de Nadal a la feina útil (normalment són samarretes xorres, ampolles de cava i vi que no bec, o dolços que mai ens acabem). Es tracta d’un necesser xulíssim, fet a partir de banderoles d’aquestes que es pengen a les faroles reciclades, i amb un quit de sabó-spa, loció per la pell, esponges, manoples i raspallet. M’encanta!

dilluns, 8 de desembre del 2008

Fem de provincians ( i segon advent )


Ahir va ser el segon diumenge d’advent, i, per tant, vam encendre la segona espelma del compte enrere fins a Nadal. Després d’aixó, les dues primeres espelmes han quedat perfectament esglaonades, a l’espera que el proper diumenge s’encengui la tercera, i acabi de donar-li forma a tot plegat.
Aquest pont, de fet, està sent bastant nadalenc. De fet, és que les úniques coses que hi ha per fer a Tarragona aquests dies de festa és: 1) anar a la fira de Nadal i d’artesania (ho vam fer dissabte); 2) anar a berenar o a sopar (ho vam fer divendres i ahir) i 3) anar a veure el Belén de Bancaja. Sí, sí, tal com sona. La gent d’aquest simpàtic banc han muntat a l’edifici del mercat un pessebre gegant, diuen, amb no sé quantes figures fetes a mà, riuets, palaus de fins a quatre metres (que de prop semblen més baixets, però ens ho creurem...). Es tracta d’una exposició d’aquestes itinerants que monten les caixes. I en una ciutat tan provinciana com aquesta (i dic provinciana amb tot el carinyo del món) evidentment aquests esdeveniments són d’aquells que marquen una època.
Per anar-hi, hem hagut de reservat per internet. Perquè si no et toca com una hora de cua per entrar-hi! I a dins, has de suportar crits de nens, comentaris d’avis, pares amb bebès a coll-i-bé que no et deixen veure res...
El pessebre està bé, sí, però ja us asseguro que res que justifiqui aquesta febre tarragonina per fer cues i endarrerir dinars i sopars per veure el preuat espectacle. Això sí, de tant en tant és divertit vestir-se també de provincià i perdre’s per aquests ambients tan particulars... No puc esperar a la inauguració del Corte Inglés per tornar-ho a fer!

diumenge, 7 de desembre del 2008

Death, drugs, sex and swearing


Ja fa un parell de setmanes que vaig descobrir la notícia que s’havia publicat un disc dedicat a aquelles cançons que la BBC va prohibir emetre a la Gran Bretanya. L’àlbum es diu This record is not to be broadcast, i s’ha elaborat a partir de l’arxiu de la gran cadena pública britànica, que inclou documents del comitè encarregat del filtre d’emissió i  que van del 1930 al 1980. En aquests temps en què afortunadament la censura ja no existeix a les ràdios (bé, la BBC reconeix que sí que veta alguns cantants dance per lletres homòfobes) resulta molt curiós repassar perquè es van prohibir alguns temes.
Un dels exemples que m’ha fet més gràcia és la d’una cançó de George Formby, un autor dels anys trenta que va tenir l’osadia de publicar un tema que es deia With my little ukelele in my hand. Un altre cas força divertit és el de Deep in the heart of Texas, de Bing Crosby, que sembla que no podia sonar per la ràdio en horari laboral perquè distreia els obrers ja que corrien el risc de seguir el ritme picant les màquines!
De casos més populars, hi ha l’evident God Save the Queen, dels Sex Pistols, o John Lennon, que va ser el primer autor de masses que va dir la paraula "fucking" en una cançó ( Working class hero ). I així fins a una infintat de casos per proferir el nom de Déu en va (Bob Dylan), ser sospitós de plagi, induir al suïcidi o parlar de prostitució... I el que a mi em sembla més impressionant: un classicàs com Mack the Knife, prohibit per violent!!

dijous, 4 de desembre del 2008

Per als cafemaníacs



Com a membre de la secta que adora el cafè i que és incapaç de fer dues passes en condicions sense un cafè amb llet al cos, us recomano la historieta que es pot veure a través de la pàgina web del NY Times. Es tracta d’un treball de l’il·lustrador Christoph Niemann, en què descriu amb molt d’humor els inicis de la seva addició a través de dibuixos fets amb taques de paper a estovalles de paper. És molt divertida, i em serveix per reivindicar que la ciutat de Tarragona accepti ja i comenci a comercialitzar els cafès per emportar pel carrer. No és que tingui especial ganes de prendre-me’n un mentre vaig a la feina, però amb aquest fred que fa últimament aniria tan bé per escalfar-se les mans...

dimarts, 2 de desembre del 2008

Más madera!!


Encara falten unes quantes setmanes per l’any nou i els tradicionals propòsits, però jo ja tinc objectius pel 2009. El primer, i més important, és que a partir del mes de setembre de 2009 estic decidida a tornar a ser universitària. Ara, però, a distància. Després de joguinejar molt de temps amb la idea, finalment m’he decidit a apuntar-me a la UNED a fer Història, perquè crec que si se’m dóna bé estudiar, és una llàstima que em conformi amb una carrera tan avoorrriidda com va ser Periodisme. La idea és poder compaginar això amb les classes d’àrab, però això dependrà, és clar, de l’horari que em toqui l’any vinent (si aprovo 2n primer, és clar...) i d’altres circumstàncies laborals-personals.
Així que per posar-me a prova sobre una distribució responsable del temps que em queda lliure al marge de la feina, he trobat un repte d’allò més interessant de cara als mesos que em queden fins l’estiu: estic decidida a treure’m per lliure el nivell D de català. Bé, almenys intentar-ho, però com els drets d’examen no són tan cars, i el temari és molt similar al que ja vaig estudiar a la universitat, tampoc és gaire temerari, espero. De fet, ja feia temps que també em voltava pel cap treure’m aquest títol (que va força bé per oposicions, i suposo que també deu quedar maco al currículum...) i si de cara al proper curs vull ser estudiant de l’UNED i no em quedaré temps per res més, crec que aquesta convocatòria és l’última oportunitat que em queda, no?
De moment, ja m’he comprat el meu manual del nivell D, i he mobilitzat a la família per tal de rescatar de l’oblit els meus apunts de la universitat i el batxillerat, que vés a saber per on paren ara... Així que aquí torno a estar batallant amb transcripcions fonètiques, vocals obertes o tancades i anàlisis sintàctiques... I el pitjor de tot és que m’encanta i estic súper animada per aconseguir-ho. Com a mínim, segur que hi haurà més sort que amb el repte de l’any passat d’anar com a mínim un cop per setmana al gimnàs... perquè em vaig desapuntar el passat setembre...

dilluns, 1 de desembre del 2008

Jul


Des que vaig tornar del meu Erasmus a Suècia, vaig recuperar la passió pel Nadal. Sempre m’havia agradat decorar la casa, el pessebre, fer l’arbre.. però des que vaig veure aquella forma tan intensa de viure les decoracions nadalenques mentre el món és absolutament fosc fora de cosa que encara m’hi he enamorat més.
Ahir va ser primer diumenge d’advent. El que vol dir que encara ens queden tres diumenges més abans no arribi el Nadal. Per mi, aquesta data sempre em fa recordar aquell cop que estava a Kiruna, a la Lapònia, i un diumenge, en sortir al carrer, de sobte el Nadal havia esclatat malgrat el fred i la neu. I per això, sempre procuro que aquesta sigui la data en què preparem totes les decoracions a casa. I tot i que ahir treballava, vaig poder arribar a temps al vespre de deixar-ho tot llest per la nit.
La foto de dalt és de la darrera incorporació al món nadalenc: el meu pessebre. Tenia ganes d’un naixement petit i que no fos gaire religiós ni cutre-comprat-a-basar-xinès. I així va ser com vaig descobrir, mentre buscava una altra cosa, aquest pessebre tan simpàtic que ara està col·locat davant del meu televisor. L’acompanyen les quatre espelmes d’advent: és una tradició sueca, tot i que ara la majoria de cases el que instal·len són unes espelmes elèctriques a les finestres que es veuen lluir des de tots llocs (a Suècia la gent no fa servir cortines, i l’interior de les cases es veu perfectament des de fora). Però com que jo sóc molt tradicional, i sobretot no tinc cap finestra on col·locar aquests canelobres elèctrics (per cert, si a algú li interessa, els venen a l’Ikea), hem optat per la versió de cera i llumí tradicional. I ahir, evidentment, vam encendre la primera espelma.

I com sempre, a casa meva enguany no falta ni el calendari d’advent (que avui toca començar!) ni l’arbre de Nadal. Ja és el tercer any que el munto aquí, i si el primer cop només vam tenir unes poques boles i ninots, i l’any passat li vam afegir les llums, doncs enguany ja està més complet que mai gràcies a un kit de decoració que vaig comprar, com no, a l’Ikea.

Ah, i les tardes que passi aquí, tancada a casa i embolicada a la manta, mentre brillen les llums de l’arbre, les podré acompanyar amb pepparkakor guardades en una capsa de metall també especialment dissenyada per Nadal, amb les seves banderetes sueques i tot (gentilesa, un cop més d’Ikea...). Només em faltaria el julmust perquè tot fos perfecte...

dijous, 27 de novembre del 2008

El cicle Austen, complet


Porto llegint Jane Austen des que estudiava batxillerat a la universitat, i em vaig empassar Emma, després em vaig meravellar amb Orgull i Prejudici, vaig llegir Sentit i Sensibilitat, i ho vaig deixar estar tot després de Mansfield Park. Ja vaig comentar abans que després de llegir aquest darrer llibre, que llavors no em va agradar gens, em vaig desenganxar del món Austen i vaig continuar per altres camins, tot i que els primers tres volums sí que els he revisitat sovint. Fa poc més d’un any vaig descobrir que la biblioteca de Tarragona tenia la col·lecció completa de l’obra de Jane Austen (malauradament, només en català i castellà, i no en anglès) i vaig començar a recuperar el temps perdut amb Northanger Abbey i Mansfield Park, ara amb uns altres ulls.
Doncs bé, ara fa poques setmanes vaig completar el cicle amb l’últim llibre que tenia pendent: Persuasió. Ja l’havia començat a l’estiu, però el viatge a EUA em va obligar a deixar-lo a mitges, i fins aquesta tardor no el vaig poder recuperar. En aquest cas, l’he devorat en tan sols quinze dies, i he completat el final de la lectura d’obres de Jane Austen amb la minisèrie que la ITV va fer sobre aquesta història l’any 2007.
Persuasió és potser un dels llibres més diferents en quant a estructura de l’autora. Ens trobem una família de molta dignitat vinguda a menys, que ha de llogar la seva casa a una família vinculada a la marina i marxar a Bath. La protagonista és l’Anne, que de joveneta es va enamorar també d’un home de la marina, però la insistència de la seva família la va obligar a trencar el compromís. El destí vol que aquest home sigui el germà de la dona que a partir d’ara ocuparà la seva casa, ara llogada.
L’Anne és una barreja de l’Elinor de Sentit i Sensibilitat i la Fanny de Mansfield Park: en principi discreta i callada, sense una bellesa que cridi a primera vista, però molt intel·ligent, i és de fet qui dirigeix els fils de tota la seva família, però amb tanta elegància que ningú se n’adona. A casa seva no se l’estimen gaire, però sí a casa de la família política de la seva germana. Des d’una perspectiva moderna s’odia potser una mica aquella Anne que no apareix al llibre que es va deixar persuadir per una família amb molt poc seny, però el creixement del personatge al llibre fa que tot això s’acabi oblidant i perdonant.
L’obra ofereix algunes escenes inoblidables, especialment la mítica de "la carta", però n’hi ha moltíssimes més. De la minisèrie, em va agradar sobretot el treball de construcció dels personatges: crec que els dos protagonistes són perfectes, i les localitzacions són sovint com jo les imaginava mentre anava girant planes. L’únic però és que és una minisèrie que té massa poc temps per desenvolupar la història en condicions, i, sobretot, que sacrifica esenes clau en favor d’un final precipitat i esgotador tant per la protagonista com per l’espectador (s’està deu minuts de metratge corrent sense parar per Bath!).
Ara el meu repte literari, un cop acabi amb la història de l’Antic Egipte que tinc entre mans, està en ser capaç de llegir-me Cims Borrascosos en anglès, que ja he intentat dues vegades i sempre he abandonat. A veure si per fi arriba la definitiva!

dilluns, 17 de novembre del 2008

El dia de la tragèdia

Sempre la pitjor part de fer vacances és haver de tornar a treballar!! Avui em toca aquesta desgràcia quotidiana, amb l’afegit que a més tinc classe a l’EOI al vespre, pel que les hores fora de casa seran encara més, i l’estrés diari també una mica més elevat. Per endolçar-ho tot plegat, però, avui tinc dues coses a comentar. La primera, la de la foto, i que correspon a la recepta estrenada aquest passat cap de setmana. Palmeretes de pasta de full! (bé, el meu pinxe em diu que se li diuen també orelletes, o sigui que constin les dues versions). Vaig descobrir la recepta al bloc Café con leche, por favor i a aquest fòrum, i la veritat és que em va semblar molt senzilla, i, a més, tenia tots els ingredients necessaris (pasta de full, aigua, sucre i ou) a la cuina. Els vam preparar en poc menys de mitja hora, més el temps extra de cocció, i el resultat va ser boníssim. Ahir tan sols van sobreviure tres palmeretes, que seran el meu segon esmorzar d’avui.
D’altra banda, i seguint amb la línia d’animar els dilluns als que treieu el nas per aquí, us deixo aquest vídeo que últimament està triomfant a la xarxa. Suposo que sereu pocs els que no el coneixeu encara, però per si de cas aquí teniu aquesta obra mestra del frikisme john williams-star wars combinat.

divendres, 14 de novembre del 2008

De tornada al 100%, per fi


Ja tornem a estar en marxa per terres tarragonines després de l’aventura egípcia. De fet, un dels viatges més interessants que es poden fer, i que ens ha deixat amb ganes de tornar-hi, com li passa a tothom que tasta una mica de les terres del Nil. Tenim moltes coses a explicar, però per fer el relat pormenoritzat faré cas a la nemui i m’esperaré a acabar el que tinc pendent aquí sobre la nostra odissea nord-americana. I als que no coneixíeu encara aquesta pàgina, us convido a fer-hi una ullada, ara que tornarem a actualitzar (tan sols ens queden 5 dies per acabar!).
Aquests dies també m’han deixat algunes experiències inoblidables, com per primer cop perdre la meva maleta en un avió. De fet, a gairebé tota la meva família li havia passat alguna vegada (ma mare és tota una experta en aquest tipus de trasbalsos...) però jo me n’havia salvat, potser, pensava, protegida per alguna mena de voluntat divina. Doncs bé, els déus de l’Antic Egipte van dir prou i de tornada a Barcelona, el passat dilluns, vaig haver d’esperar mitja hora a la cinta d’arribada d’equipatges sense que la meva pobra maleta aparegués. I aquí comença tota una altra odissea, ni molt menys tan divertida com la que suposa fer un viatge.
Primer, els mostradors d’equipatges perduts estan tancats. On anem? Mirem la resta de cintes per si s’han equivocat i no la veiem per enlloc, així que anem a informació d’Aena. D’aquí, ens envien a un mostrador d’Iberia mig amagat, on, per sort, som els primers en arribar i no hem de fer cua (ens segueix una companya de viatge i una japonesa prou boja per fer Tokio-Barcelona via El Cairo i que ara paga les conseqüències....). La dona, tan tranquil·la que semblava que s’hagués pres una capsa sencera de vàliums, em diu que no saben on és la maleta. "I si s’ha perdut al Caire, com a mínim fins dijous no arribarà a Barcelona". El que vol dir que a Tarragona no arribarà, com a mínim, fins divendres, i tenint en compte que era dilluns i les meves úniques sabates disponibles eren unes bambes amb tres dits de pols a sobre, la cosa es complicava.
Després del disgust, arribem a casa i truquem a la companyia amb qui hem volat, Egyptair. Em diuen que la buscaran (que, per si de cas, guardi tota la documentació per fer la reclamació) i que no, no em compensaran pels dies que trigui en arribar la maleta ja que, com que sóc a casa, se suposa que allà hi tinc de tot i no em fa falta res de la maleta (!). No importa que jo hagi de gastar-me 60 euros de cop en productes de necesser (líquid de lentilles, xampú, raspall de dents, altres sabons) i un sostenidor. I sort que sóc la dona amb més mitjons del món, que si no...
Però al final el destí es va apiadar de mi. Quan ja estava resignada a no tornar a  veure la maleta, com a mínim, fins divendres, em vaig decidir a trucar dimecres a informació d’Iberia sobre equipatges perduts per saber si l’havien localitzat per algun dels racons caòtics del Caire o Luxor i calia fer guàrdia a casa a finals de setmana per rebre la meva filla pròdiga. I llavors, per la meva sorpresa, em diuen que la maleta ja havia arribat dimarts a Barcelona (des d’on? perquè des d’Egipte era impossible...) i que arribaria a casa durant el matí de dimecres. Genial! Bé, al final va arribar a les 5 de la tarda després d’haver estar tancada des de les 10 del matí mirant pel balcó, però com a mínim ja podia dir que estava de tornada al 100%.
O sigui que aquesta és la història de la meva maleta que es va decidir prendre unes mini-vacances no pagades i sense el meu consentiment, sense que ningú encara no sapiguem quins nous llocs va anar a conèixer. Això sí, i malauradament per ella, seran les seves últimes vacances. La pobra, que ja estava bastant fotuda, va arribar bastant cascada, amb cintes trencades i la nansa per arrossegar-la, que ja estava a punt de trencar-se, del tot morta ja. Els meus pares han decidit llençar-la a les escombraries, així que descansa en pau, companya de viatges pel món!

dilluns, 3 de novembre del 2008

Walk like an Egyptian

Des d’avui i fins d’aquí una setmana estarem de viatge per Egipte, batallant contra dialectes àrabs, restes de l’Edat Antiga i mesquites. Tornarem carregats d’aventures per explicar!

dilluns, 27 d’octubre del 2008



Per les fans de Hugh Jackman que pul·lulin per aquí, un petit regal per aquest dilluns al matí.

diumenge, 26 d’octubre del 2008

Panellets' DayDay


Doncs aquí estem, després d’una hora per fer el massapà, dues i mitja per fer tots els panellets i passar-los pel miniforn, així estava la nostra tauleta del menjador ara fa una hora i mitja. Evidentment, ara ja n’han desaparegut més de la meitat: alguns devorats, i altres (la majoria dels no presents ara) en un túper per portar-los demà a casa dels pares. La veritat és que ha estat el cop en què tot el procés d’elaboració (que no és gaire complicat, però sí que és llaaarrg) m’ha comportat menys problemes: no hi ha hagut ametlla per tot el pis, jo no he acabat arrebossada de massapà, no hem tingut moment de crisi "déu meu, no hi ha forma de barrejar tota aquesta ametlla amb tot aquest sucre" (petit truc: hi poso menys sucre que ametlla, i de pas així queden més lleugers) i, sobretot, la meva relació amb el forn ha millorat moltíssim. La clau: el paper vegetal per fer rebosteria, que és senzillament el millor invent del món. I des d’aquí animo al seu creador a posar-se a pensar immediatament en un aparell que permeti que als panellets de pinyons se’ls enganxin els pinyons, i no calgui anar-los posant un a un per després veure com van caient, de tres en tres, per la força de la gravetat. Enguany ha estat millor que altres experiments, però tot i així, és humiliant que els panellets de pinyons del guissona tinguin millor aspecte. Que no sabor.

dijous, 23 d’octubre del 2008

Countdown to Panellets' Day!!


Aquest any em toca treballar el cap de setmana de Tots Sants, així que el gran dia de la preparació dels panellets l’hem hagut de traslladar al proper dissabte, d’aquí dos dies. Aquest matí, tot i que s’ha despertat humit, plujós i fred, m’he ataviat amb el meu abric i el meu mocador de coll i he anat a fer el primer pas indispensable: comprar tot el necessari. Ja se sap, l’ametlla mòlta, el coco, els pinyons... I el millor de tot quan començo aquest ritual és que és l’únic cop de l’any que vaig a una botiga de barri que hi ha darrere del mercat, que, la setmana que ve, segur que estarà fins a dalt de gent comprant ingredients per panellets. Avui, perquè encara era aviat i perquè els dies que fa fred els tarragonins s’amaguen com cargols a casa, no he hagut de fer gens de cua i he pogut fins i tot fer broma amb el venedor, un senyor gran venerable i gran coneixedor de les fluctuacions de preus de pinyons i ametlles.
I per donar forma a tot plegat enguany tinc un complement de luxe: un pinzell de silicona! He regirat mitja Tarragona fins trobar-lo, però ja és meu, i a veure si així com a mínim aconsegueixo que se’m quedi enganxat algun pinyó, que sempre em cauen tots...
En fi, dissabte publicarem els resultats!!!

diumenge, 19 d’octubre del 2008

Cinnamon Songs


Aquest cap de setmana he estat per casa dels pares, que sempre va bé per deixar enrere estrés i recarregar una mica les piles. I dissabte a la tarda el vam aprofitar per un dels passatemps preferits de la zona: anar a l’Ikea i el centre comercial Gran Via 2 de l’Hospitalet. Seriosament, no sé què era de les nostres vides abans que obrissin aquests dos centres, la veritat...
Doncs feia segles que no posava els peus a Ikea, probablement des de pocs mesos després d’haver-me mudat. Sempre m’agrada molt xafardejar aquesta botiga, perque té un munt d’avantatges sobre la resta de botigues de mobles: vas seguint un recorregut, pots entrar i tocar a totes les "habitacions" muntades, regirar calaixos, obrir electrodomèstics, rebuscar entre caixes d’ofertes... A mi, entre tanta cuina de somnis, em van venir ganes de quedar-m’hi a viure entre fogons interminables i metres i metres de marbre per preparar coses...
Però el millor de l’Ikea no és això, sinó un petit racó que hi ha un cop ja has passat les caixes: la botiga sueca! Quan vaig descobrir que això existia a l’Ikea, em va donar una alegria immensa, i ara, cada cop que hi anem, arrossego a qui sigui per fer-hi un tomb, i per uns segons, em torno a sentir en ple supermercat de Lund en els meus temps d’Erasmus. No és que tinguin una gran varietat de coses, i trobo molt especialment a faltar els kanelbullar (yum!) i els mazarin (yum!yum!), però com a mínim dissabte vaig poder rescatar una altra de les "delicatessen" de la reposteria sueca: les pepparkakor. Són més aviat típiques de Nadal, però com aquestes són les senzilles en forma de flor, i no amb forma d’arbre de Nadal, no passarà res si les mengem abans, oi? Però sens dubte aquesta petita caixa m’ha retornat als temps en què els dies tenien olor a canyella i cafè per emportar del Pressbyrån...

dijous, 16 d’octubre del 2008

Dracula



Sempre havia pensat que la pel·lícula de Ford Coppola sobre Dracula era molt fidel al llibre original. Per això, quan em vaig començar a llegir el llibre de Bram Stoker, en anglès, pràcticament cada escena em recordava coses que havia vist al film, i pensava, què bé que hi hagi directors que no hagin d’inventar-se coses per adaptar grans novel·les!
Doncs bé, el passat diumenge vaig acabar el llibre (crec que és el primer amb més de 100 pàgines que en molt de temps aconsegueixo acabar sense haver de renovar el préstec a la biblioteca) i  la meva impressió va canviar radicalment. A l’encapçalament d’aquest article us recordo la primera escena de la pel·lícula de Coppola, aquella en què ens expliquen perquè el protagonista va cedir al vampirisme i el perquè de la seva obsessió amb Elizabeta/Mina.  És el tema que a tothom que li agrada la pel·lícula l’acaba captivant: la vessant romàntica del monstre, igual que a Frankenstein. És una escena genial, no en tinc cap dubte.
Però la cosa és que el senyor Bram Stoker no va incloure res d’això a la novel·la, és a dir, el director s’ho va inventar tot per apropar el film al públic contemporani. Al llibre (tot i que sí que és cert que està obert a interpretacions) l’únic romanticisme de Dracula és una certa preferència per les noies maques com a víctimes. No es parla de cap Elizabeta ni de cap amor de Dracula cap a Mina. El Dracula de paper és dolent, i s’aprofita de Mina per venjança perquè Van Helsing and co. el volen aniquilar per tot el que va passar amb la pobra Lucy (que, per cert, no és tan "putón" com a la pel·lícula).
El més curiós de tot plegat és que ambdues propostes m’han agradat. La pel·lícula, perquè está ben construïda i sap aprofitar-se de la base escrita per crear un univers que no desencaixa i que atreu l’espectador modern (la Nemui em diu que al final les coses desvarien una mica respecte de la novel·la, però jo no me’n recordo com acabava el film). I la novel·la, perquè és entretinguda, ben escrita i sap mantenir el suspens i el misteri com ningú. Fins i tot ara quan ja tots tenim ben clar que quan un entra al castell de Dracula es trobarà un vampir allà dins. El pobre Jonathan Harker no en té ni idea i ho passa bastant malament averiguant-lo.
Crec que pocs llibres m’han fet passar tanta por com, precisament, aquestes primeres escenes al castell de Dracula. És el punt més àlgid del llibre, que després manté un bon ritme, però mai a un nivell tan alt. L’estructura és també curiosa: tot s’explica a través de cartes, diaris personals i notícies fictícies als diaris. Al principi es fa una mica complicat potser entrar dins de la dinàmica de la novel·la, però a les 50 planes ja ni te n’adones d’això i tot simplement flueix de la pàgina 100 a la 300.
Aquesta lectura, a més, m’ha servit d’introducció a la temporada de Halloween. Perquè sí, jo sóc una partidària de la fusió entre Halloween  i la castanyada, i defenso que podem menjar panellets il·luminats per una carabassa amb una cara mal·lèvola i una espelma a dins. De fet, des d’ahir tinc col·locada a casa la meva "pumpking" de plàstic, i a més, em vaig quedar fascinada amb les decoracions de Halloween que vaig trobar pel carrer. Si algú va al Vendrell, que no s’estigui de mirar les pastisseries i supermercats del nucli antic, que són tota una mostra de com la fusió de cultures catalana i anglòfona poden ser bones!

dilluns, 13 d’octubre del 2008

Nous experiments culinaris


A la meva mini-cuina he establert la norma d’intentar provar alguna cosa nova almenys cada cap de setmana que tingui lliure; és a dir, que estigui per Tarragona i que no treballi. Aquesta setmana no ha estat un, sinó dos els experiments que hem posat en marxa, i tots dos han sortit força bé. Un millor que l’altre, però com a mínim no ha calgut recórrer a les truites d’emergència.
A la foto teniu el meu primer rissotto. No l’he fet a la forma tradicional, sinó amb una recepta simplificada que he trobat al llibre Deixa’m Cuinar a Mi, del qual ja en vaig parlar a l’hora de descriure els meus paquetets de carn. Bé, reconec que quan vaig treure aquella pasta blanca de la cassola estava convençuda que tots els grans d’arròs havien esclatat i que allò era una massa inmenjable. Però, vés per on, tampoc va quedar tan malament, i ens ho vam menjar de forma força agradable. A veure, no és un rissotto de restaurant, però és un començament. I potser més endavant m’atreveixi a anar experimentant amb la recepta original. Per cert, que em va costar 15 minuts de peu davant de la inmensa nevera de formatges del supermercat per trobar un paquet de parmesà ratllat...
L’altre experiment de la setmana va ser molt i molt més bo. Com que és Santa Teresa (bé, crec que és el 15, però és igual...) hem fet Torradetes de Santa Teresa. He de reconéixer que jo a aquest plat li he dit tota la meva vida "torrijas", i que en móns de parla castellana (llegeixi’s casa de mons pares, per començar...) és un plat típic de Setmana Santa. És més, encara recordo el meu viatge en època "santa" a Madrid i tots els bars amb el cartellet de "tenemos torrijas".
Doncs no! Resulta que els catalans de pura cepa les fan per Santa Teresa. I com que el plat és boníssim, tampoc ens calien gaire excuses per intentar-ho (de fet, el vaig planificar sense ni saber que era Santa Teresa...). Va haver-hi algun que altre incident durant l’elaboració: vaig cometre el tan típic error de novata de deixar que la llet se’m surti de l’olla quan l’estic bullint, i la cuina encara fa olor a llet cremada cada cop que l’encenc. Però malgrat el desastre que vaig muntar en els meus pocs centímetres quadrats de marbre, i l’aniquil·lació de forquilles i plats (gairebé no en van quedar per sopar!), després van quedar boníssimes! És impressionat el fàcils de fer que són, i com de bones després estan. Molt recomanable aquesta recepta, tot i que és una bomba de calories... Ideal pels que hem perdut una mica de pes les darreres setmanes!
Ah, i investigarem la recepta d’un dels grans descobriments del cap de setmana: el tallat de l’Argenteria de Vilanova!!

dijous, 9 d’octubre del 2008

Analfabeta digital


Aquest matí em disposava tota feliç a actualitzar aquest blog i després veure el primer capítol de Gilmore Girls abans d’anar a la feina. En obrir la plana, m’ha tornat a assaltar una idea que últimament tinc força, i és que no m’agradava l’aspecte del blog. No sé si perquè jo no ho vaig fer bé al principi o perquè la gent de blogia ha canviat els paràmetres predeterminats, però la lletra apareix gran i atapeïda, i trobava que no era gaire llegible. I una altra cosa que m’obsessiona: m’ha desaparegut la data que apareixia a l’encapçalament de cada article.
Així que jo tota feliç entro a l’apartat d’aparença i començo a regirar. Primer busco com tornar a col·locar la data; activo tot l’activable i res de res, la data desapareguda. Pensant que ja ho seguiré mirant més endavant, decideixo arreglar el tema de la font dels articles. Tampoc trobo res de res. Enmig de la desesperació, obro el blog amb l’internet explorer (jo faig servir mozilla) per veure si aquí sí que apareix la data. I no, ella no surt, però per culpa de la foto de l’snoopy gegant que tenia abans com a logo, tota la plana es desquadra en aquest tipus de navegador (ho sento pels que heu patit aquesta versió tots aquests mesos).
Tornem-hi a l’apartat d’aparença: elimino la foto de l’snoopy i decideixo canviar l’encapçalament de la plana, ja que descubreixo la funció per pujar-hi una foto. I aquí no us dic cap mentida si afirmo que m’he estat ¡una hora! per aconseguir pujar aquesta foto meravellosa del gira-sol que ara veieu (si no la veieu, feu actualitzar vàries vegades, que es veu que costa que els navegadors agafin l’última versió del blog). I aquesta foto no és la primera que he escollit, de fet, perquè el sistema s’emperrava en tan sols col·locar-me una imatge que quedava mal ajustada.
Un cop assolit l’objectiu trobo, de pura casualitat, com canviar el tipus de font del text i l’interliniat. Justament per on havia mirat cent cops abans. Corregeixo això i el color de fons (aquí de forma més ràpida) i me n’he d’anar pitant cap a la feina sense haver actualitzat i sense veure la sèrie que volia veure.
Ah, i la data segueix sense aparèixer (però espero que us agradi el nou disseny retocat!).

dilluns, 6 d’octubre del 2008

Sort de Heroes...


Aquest mes d’octubre està sent més duret del normal: tornar a les classes d’àrab significa entrar a treballar a les 9 del matí, retallar el temps per dinar, i enllaçar després de més de vuit hores de feina amb dues hores de pirueta mental amb aquest idioma de vocabulari infinit. Sort que l’agobio d’aquests primers dies, en què a dures penes recordava l’abecedari, ja es va passant i es van tornant a despertar aquells raconets del meu cervell amb les banderes d’Egipte, Aràbia Saudí i bé.. uns quants més!
En aquests dies tan exprimidors, tan sols tinc tres escapatòries: la lectura, la cuina i les sèries! Perquè per fi ha tornat la temporada de sèries als Estats Units,i el que és més important, per fi ha tornat Heroes!! De fet, la tercera temporada (dedicada als villans) ja va començar el dia 22, però entre tecles i altres coses no ens hem pogut posar al dia fins aquesta setmana, que ja hem vist els tres capítols fins ara emesos, més el countdown del dia de l’estrena, i tot està preparat ja per demà al matí posar a baixar el quart capítol.
Què puc dir d’aquesta nova temporada? Els dos primers capítols em van agradar molt,  i el tercer potser ja va fluixejar una mica, però també és normal. Em va encantar el ritme accelerat que li van donar, els girs pràcticament des de la primera escena, i el munt d’incògnites que han anat obrint sense pràcticament donar-te temps a anar-les anotant mentalment. Del meu heroi preferit, Peter Petrelli, cal celebrar el retorn del seu homònim del futur, aquell de la cicatriu i la part fosca que tant em va agradar en aquell capítol mític de la primera temporada. Llàstima que ara no porti aquell abric llarg que tant m’agradava....

Crec que els creadors de la sèrie han aconseguit recuperar una mica el ritme respecte de la primera. És impossible recuperar aquell encant dels primers capítols, tal i com ja vaig dir a l’hora de comentar la segona temporada, però sí que és molt millor que  la a estones tediosa temporada passada, amb aquells capítols interminables al passat... Però si l’interessant és el futur!!
Bé, com diu algú, Heroes no deixa de ser una sèrie de consum ràpid. Sí, però precisament per això m’agrada tant. Perquè necessito crispetes, acció, però tot ben posat, sense que em prenguin per tonta. I si a més és amb actors interessants, quina queixa puc tenir?
Per cert, ja tinc preparades el retorn de Pushing Daisies i he decidit revisionar Gilmore Girls. Ja explicaré què tal!

diumenge, 5 d’octubre del 2008

L'èxit dels paquetets


M’agrada força això de moure’m entre fogons i provar noves receptes (fins ara, gairebé sempre me n’he sortit amb èxit relatiu...), però la meva limitadíssima cuina (dos fogons, un mini marbre i un forn que sembla tret d’un joc de nines) em limiten una mica. Totes les receptes que trobo acostumen a ser massa complicades, bé per les meves habilitats, o bé per la meva infraestructura material.
Per això m’ha alegrat molt trobar a la biblioteca un llibre com Deixa’m cuinar a mi. En realitat, aquest llibre està dedicat a adolescents que es queden sols a casa i prefereixen fer el dinar en comptes d’escalfar túpers. Totes les receptes són faciletes, no requereixen tenir una súper cuina i n’hi ha de molt apetitoses. En tinc unes quantes ja d’assenyalades per copiar-les i anar-les provant, i ahir a la nit ja va ser el moment del primer experiment.
L’estrena va estar dedicada als paquetets de carn. Són una espècie de bunyols de pasta de full (la vaig comprar congelada a la Sirena) farcits de carn picada amb cansalada i ou. És tan fàcil com fer la barreja i anar enrollant la massa al voltant, i després, cap al forn! Teníem por que la carn quedés crua per dintre, però el resultat va ser deliciós: la cansalada es va desfer i la carn va quedar en el seu punt, amb un gust similar a la pilota de l’escudella de Nadal.
La part més divertida de la recepta va ser el treball amb la pasta de full. Era la primera vegada que m’hi posava, i em va servir també per estrenar el meu nou estri per estendre la massa (jo li dic el rotllo, però sé que té un nom propi en català...). A banda d’omplir de farina tota la cuina, va ser molt entretingut aixafar la massa per fer-ne una ben fina, i després barallar-se per desenganxar-se del marbre. Així que estic disposada a preparar més receptes amb la pasta de full, ara que en tinc una reserva al congelador!

dilluns, 29 de setembre del 2008

Mansfield Park



És curiós com canvien les coses segons passen els anys. Quan vaig descobrir Jane Austen (devia ser estudiant de primer o segon de batxillerat) vaig acabar la meva revisió a totes les seves obres en llegir Mansfield Park. Em va agradar tan poc que vaig deixar-ho estar allà mateix, sense ni tan sols provar-ho amb Persuassió ni Northanger Abbey. Vaig llegir el llibre quan tot just acabava amb Pride and Prejudice, i em va decepcionar moltíssim que la protagonista de Mansfield, Fanny Price, fos tan diferent d’aquella Elizabeth Bennet que jo havia idealitzat.
Doncs bé, gairebé deu anys després he donat una segona oportunitat  a Manfield Park. De fet, ja no recordava gaire cosa més que qui era la protagonista i amb qui es casava al final. Poca cosa més que algun home ric s’enamorava d’ella i ella deia que no el volia. És molt curiós que llavors em desesperés aquella actitud, però ara me n’adono que el que em passava era que no havia acabat de comprendre la protagonista. Durant anys, l’he considerat la més tonta de les "heroïnes" de Jane Austen. Ara, per mi és de les més intel·ligents.
I és que en aquest llibre la intel·ligència no es deixa notar en forma de focs d’artifici, diàlegs xispejants o accions desmesurades. La Fanny és prou intel·ligent per aconseguir el que vol, superar els obstacles, sense fer soroll, sense crear una mala opinió, i amb la imatge que continua sent tan bona nena i obedient com ho semblava al principi. Però no ho és: té un caràcter molt fort i aconsegueix el que vol, però sense fer mal a ningú ni pràcticament contrariar cap dels seus familiars. Té un coneixement de les persones molt més profund que cap altre personatge, i és que com a espectadora ella teixeix com ningú les tendències i relacions d’aquella escena social que té davant d’ella. I és que la Fanny Price és una reivindicació de la discreció, de la senzillesa, però no com a sinònims de submissió i falta de caràcter.

diumenge, 28 de setembre del 2008

Un dia per Barcelona


De tant en tant, m’agrada baixar jo sola tot un dia a Barcelona i camuflar-me com a turista dins de la ciutat. Ahir va ser una d’aquestes ocasions, en part perquè tenia diverses exposicions amb força ganes de veure, i en segona part perquè també em venia de gust treure el nas per la Fira del Llibre Antic i Modern d’Ocasió, que es fa cada tardor al tram baix de passeig de Gràcia.
La primera sensació en baixar del regional i agafar el metro cap a plaça Espanya és quant de temps feia que no anava sola per la ciutat. I en sortir i començar a enfilar cap a Montjuïc, en quant havia trobat a faltar passejar per la ciutat i quin dia més esplèndid que m’havien regalat per aquest dissabte (divendres aquí a Tarragona va caure un diluvi universal que fins i tot em va tenir cinc minuts tancada al cotxe aparcat enmig de cascades urbanes d’Altafulla).
La primera parada va ser el Caixafòrum. Sempre que vull anar a Barcelona a veure exposicions acostumo a acabar en aquest preciós edifici, i és que té la doble virtut d’organtizar excel·lents mostres i, a més, ser gratuïtes. En aquest cas, volia veure l’exposició sobre Alphonse Mucha, precursor de l’Art Nouveau, i de retruc vaig poder visitar també la dedicada al Renaixement a Prato. Totes dues em van agradar força, especialment la de Mucha, que, a més de tenir unes imatges precioses, està molt ben estructurada i et dóna tocs de cadascuna de les seves facetes com artista.

Després, ja passat el migdia, vaig continuar l’escalada de la muntanya de Montjuïc fins a la Fundació Joan Miró. Allà era el penúltim dia per veure l’exposició d’Olafur Eliasson sobre "la naturalesa de les coses". Hi vaig anar perquè al MOMA de Nova York havíem pogut veure al juny una de les seves instal·lacions (una llum ataronjada que omplia tota una estança i que convidava a quedar-s’hi descansant) i tenia curiositat de veure més coses d’ell. La proposta no em va desagradar gens. Hi havia una vintena d’instal·lacions d’il·lusions òptiques, jocs de llums i colors, miralls que representen el sol, i el més curiós de tot: tota una taula plena de peces de Lego perquè els visitants hi facin la seva ciutat. I pensar que el guàrdia de seguretat va tenir el morro de tirar a terra tota una torre davant meu! A la foto, a la part de baix, podeu veure els cutres trampolins-xemeneies que vaig fer sobre una caseta ja existent. Tot el que hi veieu a banda ja m’ho vaig trobar fet, evidentment...

La sortida de la Fundació Joan Miró la vaig fer, com sempre, baixant per la Font del Gat. Cada cop m’agrada més aquest parc: no sé si perquè ara l’han arreglat o perquè li he agafat carinyo. I per fi vaig poder veure la cascada en ple funcionament...

Després d’un dinar ràpid, vaig anar cap a la Ciutadella, al museu de Ciències Naturals. Bé, quan jo era petita això era el Museu de Zoologia, i me’n recordo que mons pares m’hi van dur després de molts diumenges reclamant fer-hi una visita (no recordo més que animals dissecats, i els ossos d’aquella balena que es va morir a la platja del Prat). Ara, amb el nom canviat, acull una exposició d’allò més divertida: Assassinat al Museu. Resulta que el director del museu ha estat assassinat i tu has d’anar recollint pistes, com a bon detectiu, i decidir qui és el culpable d’entre sis sospitosos. Al mateix temps, i mentre vas d’escenari del crim a laboratoris o sala d’interrogatoris, vas aprenent com treballa la ciència a l’hora de contribuir a esclarir un crim. Molt curiós, per exemple, com es fan servir les larves per tal de determinar el moment de la mort (llàstima que les meves mates m’obliguessin a desquadrar els meus càlculs...). Al final vaig quedar amb dos sospitosos principals, i a l’hora de triar el meu acusat, doncs resulta que em vaig equivocar. Tot i que no estic gaire d’acord amb els arguments que va donar l’investigador en cap, la veritat...
Després de mirar els escenaris i stands encara buits de les Nits del Ramadà (només vaig poder sentir algun assaig sota l’Arc de Triomf) vaig enfilar de nou cap al metro i cap al passeig de Gràcia. Allà vaig recuperar forces a l’Starbucks (us podeu creure que és el primer cop que entro a un Starbucks a Espanya?!), on em vaig menjar un muffin de xocolata blanca i maduixa i un caffè latte de vainilla (visquen els xarops de l’Starbucks!). I després d’una mitja horeta llegint Dracula en un d’aquests sofàs tan meravellosos de la cafeteria, vaig baixar de nou pel passeig per veure els estands de la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió.

La meva intenció era trobar alguna edició antiga, maca i barata d’algun llibre de Jane Austen. Però mala sort: a tot arreu on hi havien llibres antics eren sempre els mateixos (!!) i, si no, venien llibres nous a preus rebaixats, però per aquests ja vaig a la biblioteca, la veritat... Això sí, m’encanta passar hores regirant llibres, tocant els lloms com si fossin màgics, i respirar aquesta oloreta tan bona de paper imprès...
Quan vaig acabar amb totes les paradetes, i com que encara em quedava mitja horeta per agafar el tren, vaig anar cap a la Casa del Llibre a xafardejar i veure si trobava alguna ganga. Hi havia tanta gent que vaig acabar fugint i agafant el tren d’abans. Es veu que ja no estic feta per les grans ciutats!

divendres, 26 de setembre del 2008

S'ha acabat


Doncs sí, la imatge d’aquí dalt és tot el que ha quedat en estat material dels onze dies de Santa Tecla a Tarragona, a banda de molta son acumulada que fa pesants els ulls i algun que altre múscul adolorit als braços, el coll i l’esquena. Aquesta que des d’aquest matí s’asseca al solet fresc de principis de tardor és la roba que vaig dur el 22 i el 23 a la cercavila i l’anada i tornada a ofici en el meu debut tecler al Ball de Serrallonga. Tan sols em va faltar poder sortir a la processó (va ploure...) perquè l’experiència fos rodona, però tot i això, els recordaré com uns dels meus millors dies. Malgrat que m’estigui una setmana sense poder fer servir com abans el meu pobre braç dret.
La veritat és que han estat dies intensos i cansats, però d’aquells que hi ha com una energia invisible que t’empeny cap al carrer. Dilluns 15 vam anar a la plaça Friki, el racó teatral i de circ de les festes, i un dels punts més gèlids de Tarragona. Vam veure el magnífic Capitán Maravilla, que ens va fer riure gairebé tant com l’any passat l’argentí Loco Brusca. La veritat, és que cada cop m’agrada més aquest espai, i més si tinc l’oportunitat de veure teatre que tant escasseja per aquestes contrades...
Dimarts, assaig, i dimecres i dijous, feina, tot i que precisament gràcies a la feina vaig poder veure l’estrena de l’Aligueta. I divendres, la Santa Tecla Petita. Tan sols vaig poder apropar-me als últims parlaments del Ball de Serrallonga Petit, que s’estrenava enguany, i al sopar post-cercavila, i m’he quedat amb ganes de l’any que ve poder veure més coses! I a la nit, la revetlla de les colles, de les meves preferides, perquè no toquen grans orquestres sinó grups més petits i amb un repertori més jove. Vam estar en dansa fins a les quatre de la matinada passades.
Dissabte, més assajos i més feina, i diumenge, també amb les eines de treball, pregó i arrencada dels gegants. I una tronada xulíssima. A la nit, versió reduïda de la Baixada del Seguici (la nit més esbojarrada de les festes) perquè tenia molt mal d’esquena i no volia fallar al seguici del dia següent.
Dilluns 22, el primer dia que surt el Seguici, plovia el diluvi universal al matí. Tot i la meva ansietat, a la tarda el temps va aguantar fins als darrers parlaments, que vam fer ja sota la pluja, però sense parar. I el 23, havent-nos ficat al llit a les 6 del matí i aixecant-me a les 7.40, també amb un plugim molt fi, l’anada i la tornada a ofici. I entre l’una i l’altra, un esmorzar al carrer Major i el Ball de Dames i Vells asseguts a les escales de la Catedral. Després, la tarda, es va limitar a seure a la Casa de la Festa i al sopar amb una invasió de pizzes a la nit. I amb la roba bruta de bandolera, cap a casa.
L’últim dia de festes, el dia de la Mercè, va servir per superar un trauma. Després dels pilars caminant (per més inri, sota un sol espaterrant), em vaig atrevir a anar a la nit al Correfoc. Sense ficar-me entre diables, és clar, però ho vaig poder veure tot de prop i sense patir! Una fòbia menys a la cartera!
I amb la carretillada final i la traca per la Rambla es va acabar tot. Ara caldrà esperar a una altra Santa Tecla perquè la ciutat torni a transformar-se. Avui, ja no queden barres de bar, ni cartells ni gots de les revetlles. Tan sols alguns records.

divendres, 19 de setembre del 2008

We're tumbling down

Tot aquest boom de la música per internet, de la difusió d’artistes populars de forma gratuïta només per fans, no m’havia afectat gaire. Ara, però, he descobert com d’interessant pot ser l’experiència. Fa unes setmanes vaig descobrir que Keane preparaven un nou àlbum (tinc els seus dos primers entre els meus preferits) i que tenien una cançó, Spiralling, en descàrrega gratuïta a la web. Em va costar actualitzar i actualitzar la maleïda web, introduir un cop i un altre les meves dades perquè tot quedés en blanc un cop donava al botó de "Enviar", però finalment ho vaig aconseguir i al meu correu va arribar l’enllaç autoritzat per descarregar-me la cançó.
Tot i la primera impressió de sorpresa, el tema em va entusiasmar des de la segona escolta, i cada cop que el torno a sentir, no me’l puc treure del cap durant una bona estona. Així que espero amb interès l’estrena del seu nou disc, Perfect Simmetry. La part més divertida és que aquests dies vaig rebent mails de la pàgina web oficial del Keane en què em van explicant les novetats: sortejos, concerts de presentació a Londres i, sobretot, minigira europea en petits locals.
I aquí és on comença el meu trauma. El dia 9 de Novembre Keane actuaran a la Sala Razzmatazz de Barcelona. En diumenge, de forma que fins i tot em seria possible anar-hi. Doncs resulta que aquest dia jo seré a molts quilòmetres de Barcelona, viatjant per Egipte, gràcies a un viatge que hem improvisat per aquesta tardor amb un raconet d’estalvis que anem fent a base de no anar a sopar fora i menjar marques blanques (ja donaré detalls més endavant d’aquesta aventura egípcia que planegem). O sigui que la meva passió per les piràmides i el món àrab em deixa sense sentir Keane en directe per primer cop.
Amb aquest  nou concert frustrat es comença a confirmar la meva maledicció musical. Per exemple, resulta que James Blunt va venir a Barcelona aquest estiu (i jo sense saber-ho) i a tocar també a Razzmatazz un dia que jo estava encara més lluny, viatjant pels Estats Units!! Curiós que l’home que vam escoltar insistentment a través de les interestatals americanes estigués just en aquells moments tan a prop de casa nostra.
O sigui que encara puc donar gràcies que al gran Mika li donés per visitar Barcelona la tardor passada coincidint amb els meus dies de vacances, i una setmana abans no marxés cap a París.
Per consolar-me, i per si algú no ha sentit la cançó, us deixo aquest vídeo que hi ha penjat al youtube fet per un fan i que els propis Keane ens recomanen a l’últim mail als seus fans.

dijous, 18 de setembre del 2008

Uh-oh!


Tercera Santa Tecla com a tarragonina, i com sigui de veritat la tercera consecutiva amb pluja m’hauré de plantejar l’exili. Nota mental: portar unes quantes dotzenes d’ous a Santa Clara i altres santes relacionades amb els partes meteorològics.

dimarts, 16 de setembre del 2008

Objectiu complert

Ahir vaig dir que m’havia de comprar unes sabates noves davant de la defunció d’unes ballarines negres. I just ahir a la tarda vaig trobar aquestes sabates tan maques i que m’han sortit tan bé de preu: tan sols 4 euros més del que m’hagués costat comprar-me la samarreta de les festes. Ara, a disfrutar-les, i esperar que durin!

Pride and Prejudice (1980)


Continuant amb la meva acumulació d’adaptacions d’aquesta novel·la de Jane Austen, fa poc vaig veure a través del youtube l’adaptació de Pride and Prejudice feta el 1980 per la BBC, i protagonitzada per Elizabeth Garvey i David Rintoul. En general em va agradar, i crec que en aspectes d’adaptació literària i fidelitat a l’original fa un millor treball que la darrera pel·lícula protagonitzada per Keira Knightley. Tot i això, té un aire tan acartronat, tan de Estudio 2, que es fa a estones avorrida, pesada, i de fet, em vaig passar algunes escenes tan sols sentint el text i mirant per sobre alguna altra cosa per internet.
Coses que m’han agradat de l’adaptació: En primer lloc, el treball de la protagonista com a Elizabeth Bennet és molt bo. Potser no m’agrada tant com Jennifer Ehle a la versió del 95 (que és exactament com jo m’imaginava la Lizzy del llibre), però m’encanta la vivacitat i la ironia que imprimeix al personatge. M’ha agradat també que aquesta adaptació mantingui una escena que m’encanta del llibre: el sopar a casa dels Bennet després del retorn de Bingley i Darcy, i on la pobra Elizabeth es passa la nit maldant per estar al costat de Darcy, però tothom li impedeix i el dóna per perdut. És una escena molt divertida, i em va encantar que s’inclogués a la sèrie aquella escena en què els caballers tornen a la sala i la pobra Lizzy és absorbida per una dona tonta cansada dels homes en general. També cal destacar de l’adaptació com respecta els ritmes originals del llibre, la sensació que res està passant de veritat, i aquelles paraules dites a mitja veu al camp.
Coses que no m’han agradat: Bé, em vaig horroritzar de l’entrada d’Elizabeth sense estar convidada a Pemberley per parlar amb Mr Darcy de la fugida de la seva germana Lydia. Crec que quan tots els defensors d’aquesta versió es basen en el respecte per l’original, això els hi treu tota la raó, ja que mai de la vida una persona hagués pogut fer això. No entenc tampoc quin problema hi ha en respectar l’original: Mr Darcy visitant-la a l’hostal en el moment que ella llegeix les cartes, que és una de les escenes més tendres del llibre. El final de la sèrie tampoc va anar gaire més enllà: tornen a fer un "copy-peggy" de la conversa de la segona petició i de les xerrades divertides de la parella dies després del compromís. Van caminant tots dos pel jardí i es van parant cada tres passes per dir una frase que, de fet, pertanyen a dies diferents. La veritat, no entenc la mania dels adaptadors de no respectar la conversa del "per què et vas enamorar de mi" en el moment que toca, quan ja han passat diversos dies del compromís. I la falta d’intensitat, perquè malgrat els múltiples temes del llibre, ells es casen enamorats, no?
I el pitjor de tot: el Mr Darcy. La seva actuació rígida i seriosa funciona de forma magistral al principi (en canvi, costa de creure que Colin Firth pugui no caure bé a algú al principi de la sèrie del 1995), però no a la segona meitat. No veig a Elizabeth enamorant-se d’ell, a no ser per aquest somriure del final. Llàstima que no ens l’ensenyin fins a l’última escena.
Tot i això, val la pena l’esforç de buscar els capítols pel youtube. Només cal buscar les paraules "lizzy" "darcy" i "1980".

dilluns, 15 de setembre del 2008

Santa Tecla ja està aquí!!


Ara que la casa ja torna a estar en ordre ( i què bé que ha quedat tot, després d’hores i hores de pintura i neteja i recol·locació), és el moment de poder disfrutar amb calma de les festes de Santa Tecla. Ahir van començar amb allò que passa sempre a aquesta ciutat i que m’encanta: tothom al carrer a gaudir de qualsevol acte, per xorra que sigui.
Per exemple, la foto és del que seria l’arrencada oficial del que jo anomeno pre-festa (és a dir, tots els dies que passen des d’ahir fins al 21, quan es fa el pregó i comença el gruix de tot plegat). Es tracta de la Crida, una cosa tan senzilla com que surt l’alcalde i el perpetuador de les festes al balcó, criden allò de Visca Tarragona, Visca Santa Tecla, i encenen una traca. Deu minuts de petardos i cap a casa! Doncs per aquesta tonteria, la plaça de la Font s’omple fins a dalt mitja hora abans que comenci!
Ahir, tot i que encara tinc les cames ressentides de tant escalar prestatgeries, vam fer després allò que diem la ruta de les exposicions. És a dir, anar d’inauguració en inauguració a veure què es pilla per picar o beure (generalment, lo segon). Jo, que passo de l’alcohol, em vaig conformar en veure les fotos de les tres mostres: una sobre els quinze anys de la Víbria (no em va agradar gaire...), una altra sobre els 20 de la Mulassa (millor..) i, finalment, la meva favorita, la de Santa Tecla Digital, on hi ha diferents fotos d’aficionats de les festes de l’any passat.
El dia el vam acabar al concert de Ska Cubano  a la plaça del Rei, que, per cert, estava molt més plena de l’habitual. Com que era l’únic acte musical de la nit, i era el primer dia de Santa Tecla, la gent té ganes de començar a entrenar-se per la gresca. No sóc gaire fanàtica de l’ska, però com a mínim vam poder passar una estona divertida.
Per cert, enguany he decidit que trencaré una tradició i no em compraré samarreta de les festes. Necessito invertir els 20 euros en unes sabates noves, que, de ben segur, utilitzaré més que la samarreta. I com que tinc les de les edicions anteriors, tampoc desentonaré gaire...

dilluns, 8 de setembre del 2008

Torna la temporada


Porto més de quinze dies sense actualitzar, i tinc un munt de temes en cartera: per exemple, dues grans pel·lícules que he vist aquests últims dies (Wall-E, The Dark Knight), la preparació del retorn de Heroes, el torneig de bàsquet a Reus que vam anar a veure aquest cap de setmana... I no, en aquest post parlaré d’una de les coses més cutres que he vist aquests dies, però que, tonta de mi, em va enganxar.
No és cap misteri que m’agrada molt Jane Austen, que he llegit tots els llibres excepte Persuassió (que porta massa temps segrestat a la biblioteca i no puc agafar mai), que m’he baixat a internet i après de memòria totes les adaptacions en pel·lícules o miniseries BBC, i que puc espantar a més d’un dient de memòria la primera frase de Pride and Prejudice. Doncs bé, regirant l’altre dia pel fòrum de Pemberley vaig descobrir que l’ITV anglesa preparava per aquesta temporada una sèrie que es diu Lost in Austen. De fet, va començar dimecres de la setmana passada, i alguna ànima caritativa s’ha encarregat de penjar el capítol en parts al youtube. L’argument és el següent: una noia obsessionada amb el llibre Pride and Prejudice i desesperada perquè no troba el Mr Darcy de la seva vida (llegeixi’s aquí el seu Colin Firth... que tot i que m’encanta no tinc gaire clar que sigui exactament el mateix), i que un bon dia es troba a Elizabeth Bennet (la protagonista) al seu lavabo. Resulta que hi ha una estranya porta secreta que uneix l’àtic dels Bennet amb la casa d’aquesta noia moderna (per cert, es diu Amanda Price, potser família de la Fanny Price de Mansfield Park).
A partir d’aquí l’Amanda queda tancada al món de Pride and Prejudice, i l’Elizabeth fuig cap al món real, sense estar en disposició de tornar. I la nova protagonista comença a regirar tot l’argument i res surt com hauria de sortir. S’emborratxa al primer ball, li ensenya l’escot a Mr Bingley, i pràcticament l’assalta quan l’enxampa fumant a la porta d’un ball.
Què m’agrada d’aquesta sèrie? Bé, m’agrada reconéixer personatges i situacions que he llegit o vist en diferents adaptacions, i puc assegurar que la sèrie et permet passar una estoneta agradable, i més si la vas veient en trossets de deu minuts durant un dia o dos. El principal problema, almenys per mi, és que aquesta sèrie es carrega l’atractiu principal del llibre: l’Elizabeth Bennet. Sí, després de veure la minisèrie de Colin Firth potser et queda la gran imatge del Mr Darcy, però si llegeixes el llibre, el personatge amb qui connectes és la Lizzy. I aquí directament la deixen a l’altra banda de la paret, sense possibilitat de moment de tornar. I l’Amanda-moderna és una espècia de Bridget Jones perduda en el món de la Regència, que no té ni la meitat d’intel·ligència que la protagonista original.
Sí, hi ha situacions que et fan riure, però no tinc gaire clar que el públic seguidor d’Austen accepti que Mr Darcy vagi a parar a mans d’algú que no sigui Elizabeth Bennet. Ni que sigui una Amanda Price que ens recordi a nosaltres mateixes.

divendres, 15 d’agost del 2008

Per què? Per què?!!


Després d’unes setmanes dures de tornada a la feina les coses em començaven a anar bé. Ahir a la nit estava contenta i tot per diferents motius.
1. Tinc el meu primer pont des de fa no sé quant de temps. I diumenge vaig a veure a Amaral, que toquen a les festes de Sant Magí (bé, avui les contalles de Sant Magí, que tampoc m’entusiasmen tant, però estan bé...).
2. He aconseguit que em donin permís per fer segon d’àrab a l’EOI (tot i que em costarà tornar-me mig boja per combinar-m’ho amb la feina, i hauré de sacrificar segurament la meitat de la lliçó cada dia...)
3. He aconseguit anar a la piscina d’una forma regular. Aquesta setmana he fet campana, sí, però estic guanyant en velocitat, resistència... I d’aquí no res seré la Michael Phelps femenina (jiji).
4. Sí, fan Olimpíades a la tele!!! I em puc passar els matins veient esports que de veritat m’agraden però que mai fan a la tele: natació, gimnàstica, atletisme... Visca Pekín 2008 i avall el canvi horari!! (i gràcies per les reemissions i la web de rtve!).
5. Després de dos mesos en blanc, he aconseguit acabar-me un llibre. Vale, sí, és el Diari de Bridget Jones, però després de tanta sequera més val començar per poc, no?
6. He començat a llegir-me El Senyor dels Anells. De moment només explica un munt de coses dels hobbits que no m’interessen gens, però a veure si millora...
7. M’he organitzat: no mato les meves plantes de set, vaig a comprar quan toca, faig la rentadora quan toca (i no, els llençols ja no surten caminant sols cap a la rentadora del temps que fa que no penso en ells...). I sempre hi ha gelat a la nevera (vainilla amb cookies de la Sirena... yuuuummm)
8. No fa calor! Puc dormir tapada, el cabell se m’asseca quan surto de la dutxa i no cal anar en bikini a treballar! (avui fa un vent de collons, però això és una altra història).
Doncs algú em pot explicar per què a algú se li ha acudit endarrerir l’estrena de la pel·lícula de Harry Potter fins al Juliol quan estava prevista pel Novembre? Quan ja hi havia data d’estrena a Espanya (28 de novembre)? Quin sentit té estrenar-la quan ja s’hauran acabat de gravar les dues últimes??? Jo no entenc res...

dimarts, 12 d’agost del 2008

Caos


Quan he entrat aquesta nit a casa m’he pensat per un moment que el famós accelerador de partícules de França-Suïssa havia passat pel nostre mini-pis i, xocant protó contra protó (que algun dia algú ens explicarà què significa) ha deixat tot al revés de com devia d’estar. Ara mateix em sento asseguda al mig del Big Bang, en un món que abans era recullidet i ordenat, i que de sobte és només això: caos.
La raó no és una altra que aquest cap de setmana ve el propietari del nostre cutxitril a pintar aquelles dues parets damnificades per les taques d’humitat. En fi, que em treurà la companyia inestimable de les cares de Vélmez que durant dos anys s’han anat perfilant al meu menjador i a la meva habitació. I per tal de fer la feina possible, hem hagut de regirar tot: l’escriptori a l’armari, l’ordinador sobre el llit (i perquè he demanat pietat per poder-me connectar aquesta nit), el sofà contra la tele, els gots sota la tauleta del menjador, la prestatgeria al mig de l’habitació, el microones i el forn buscant un lloc al món... I el que és pitjor de tot: les piles i piles de llibres formant les torres bessones, l’empire state building i el districte financer de New York en un microcosmos a la meva cuina. Ah, i el millor de tot l’espectacle: les ampolles de vi sota la pica del lavabo, substituint l’espai que abans ocupava la cistella de la roba bruta, ara amagada darrere de l’armariet.
La vida està del revès, tinc maldecap, i per moure’m del llit a la nevera he de fer pràcticament espeleologia. Vull que s’acabi.

diumenge, 3 d’agost del 2008

Mmmmm...


Fa tanta calor aquests dies que em passaria les hores en remull... Sentint el so de l’aigua xocant contra el meu cos a cau d’orella, veient el sol reflexat, tancant els ulls.. Ahir vam fer sessió intensiva de platja a Torredembarra amb ones gegants incloses, i avui he passat el matí a la piscina descoberta del CN Tàrraco. No m’hi puc quedar per sempre?

dijous, 31 de juliol del 2008

Els més malvats


La pàgina web Hollywood.com ha publicat recentment la llista dels malvats més malvats de la història del cinema. A banda que per primer cop hi ha aparegut el Lord Voldemort de Ralph Fiennes (tot i que a mi em fa més riure que por... ), que la lidera el magnífic Darth Vader (recordo que de petita m’aterroritzava veure’l estrangulant un altre sense ni tan sols tocar-lo) i que també hi entra el Joker de Heath Ledger (i quines ganes de veure aquesta pel·lícula, tant que en parlen...), a mi m’ha encantat el fet que hi estigui inclosa la magnífica Wicked Witch of the West, o el que és el mateix, la malvada bruixa de l’oest del Mag d’Oz.
La mítica pel·lícula de la Judy Garland la vaig veure de molt petita. És d’aquelles pelis que et queden records com a flaixos, però ets incapaç d’anar explicant com anava exactament l’argument. I entre el flaix del caminet groc, el mag d’oz entre fumeres i l’espantaocells, a mi se’m va quedar gravada la imatge d’aquesta bruixa. Sincerament, no m’acabava de quadrar on sortia un personatge de bruixa dolent, perquè em semblava que la mataven al principi (sí, no recordava que tenia una germana...) però aquella dona verda, de nas puntegut, vestit negre.. Sempre que he pensat en bruixes m’ha vingut la seva cara i la seva forma especial de retòrcer les mans.
Doncs bé, ara fa un parell de setmanes vaig agafar la pel·lícula a la biblioteca i em va encantar retrobar-me amb ella. No és que faci por quan ja tens 25 anys, però si et fiques en la pell d’un nen és bastant impactant... La meva única pena és no haver pogut anar a veure Wicked, el musical sobre la joventut de les bruixes de l’Oest i del Nord que ara fan a Broadway. Es veu que és tota una redempció pel personatge. I és que els dolents sempre, sempre són els millors personatges.

diumenge, 27 de juliol del 2008

Un anyet més...


Ja he comentat vàries vegades que des que vaig fer els 20 anys noto que el temps passa excessivament ràpid. Me’n recordo de quan tenia 10 anys i els dies es feien tan llargs, on l’espera fins el proper Nadal, els propers Reis, el proper aniversari semblaven (i eren!) una eternitat. No sé si perquè llavors érem més petits i la dimensió del temps ens atabalava més o què, però aquests últims anys noto que algú li ha posat el turbo al món i no hi ha manera d’aturar-lo.
A veure, un número relativament rodó com els 25 impressiona, no? Un quart de segle, comença el camí cap als 30... Però el pitjor de tot és que aquests últims cinc anys han passat tan ràpid que sembla com si algú hagués fet petar els dits un dia i de sobte ja tingués cinc anys més. I no és que pugui dir que la meva vida no ha canviat en aquest temps: he acabat la carrera, vaig viure a Suècia, em vaig mudar a Tarragona, vaig començar a treballar, he après àrab (!) (vale, només una mica...), estic emancipada, tinc pis propi (bé, de lloguer...) i resulta que sé cuinar i tot. El cas és que un dia t’aixeques, mires la data o sents algun comentari, i ostres, ja fa un any o dos des que va passar allò altre.
Aquesta sensació la vaig tenir aquesta setmana, quan vaig entrar a la pàgina web de The Leaky Cauldron i em vaig adonar que ja feia un any que havia sortit l’últim Harry Potter!! I llavors em vaig enrecordar com vaig passar tota la nit, tot el matí del cap de setmana del meu aniversari devorant el llibre, com poc després vaig anar a Suècia i vaig comprar-me tota la resta de la sèrie en anglès... Però si d’això feia no res!!! O com me n’adono que falten unes poquetes setmanes perquè la Nemui torni per terres catalanes, perquè tot i que de vegades sembli una eternitat des que no la veig, però si ens vam estar acomiadant fa no res!!!
La cosa bona que els aniversaris semblin ara apropar-se en el temps és que no es fa tan llarg el temps entre festa i festa, i ja no pels regals, sinó per l’oportunitat de reunir amigues i amics i passar una bona estona parlant de tot i de no res. Amigues que, per cert, he descobert que són lectores amagades d’aquest blog.. I jo que em pensava que passàveu de mi tot i tenir l’adreça perquè no em deixeu mai  comentaris.. :’(

dimarts, 22 de juliol del 2008

Engegant de nou els motors


Porto bastant de temps d’inactivitat en el blog per culpa de l’època d’exàmens i sobretot de les vacances. Vaig estar tres setmanes fora creuant de costa a costa els Estats Units i entre preparatius i nervis (a més del viatge en si) no he tingut temps de poder actualitzar ni que sigui una mica aquest blog. Llàstima que ja tot s’ha acabat, i que des de dimecres de la setmana passada he tornat a la dura vida del currante.... *sospir*. Tornar a la feina és sempre molt dur, especialment quan les vacances han estat una d’aquelles mítiques que recordes tota la vida i que t’ensenyen tants llocs inoblidables. Sort que hem començat un blog (l’he afegit també a enllaços) on anirem penjant les experiències i fotos d’aquestes tres setmanes de ruta per terres americanes. Suposo que mentre hi estigui treballant tampoc podré dedicar tant de temps a aquest raconet, però s’intentarà.
El millor des que vaig tornar dels Estats Units van ser els dos dies de vacances que encara em quedaven per adaptar-me: vam anar a la platja, de compres, amb les meves nebodes, vam veure dues pel·lícules senceres (El Mago de Oz i La Última Noche de Boris Grushenko) i vam recuperar-nos del jet-lag, què déu n’hi do si t’afecta!! Jo que sóc una dormilega de mena, que a les 10 de la nit ja se’m tanquen els ulls, estava amb uns ulls com taronges passades les tres de la matinada. I a les 11 del matí no em despertava ni la banda de Kusturica tocant a la meva habitació.... Per sort ara ja he tornat a agafar el ritme i ja sóc capaç d’aixecar-me a quarts de vuit, com abans, i com a mínim tenir una estoneta de temps lliure abans d’entrar en la voràgine laboral de cada dia...
El dia abans de tornar a la feina vaig dir-me a mi mateixa que no seria com altres vegades: que li donaria menys importància al treball i molta més al meu temps lliure, a la meva vida en definitiva. Doncs bé, un cop poses els peus a aquella redacció tots els propòsits se’t cauen a terra, perquè ja el segon dia estava treballant de deu del matí a quarts de dotze de la nit pel mateix sou ridícul d’abans. En fi.
Però bé, jo m’havia jurat i perjurat que aquest blog no seria per parlar de feina, i així continuarà. Segur que a partir d’ara hi haurà molts llibres, moltes pel·lícules, moltes experiències per explicar. I encara que sembli mentida, ja hem començat a pensar en el proper viatge! (el que fa el síndrome post-vacacional...). Doncs sí, estem mirant els bonics paisatges de Suïssa, però suposo que ja ho explicaré d’aquí un any....

dimarts, 3 de juny del 2008

I jo... amb aquestes sabates!!

Definitivament, el temps s’ha tornat boig. Des que a Montilla li va donar per parlar de transvassament de l’Ebre, que no para de ploure, i el que és pitjor, l’evolució del clima diari depèn ara d’una mena d’esquizofrència meteorològica que pràcticament ens obligaria a dur tot l’armari enganxat a l’esquena.
Aquest matí m’aixeco i està ennuvolat. Sembla que plourà. Opto per posar-me màniga curta però amb uns tirants a sota, a més de la jaqueta. De sobte, surt un sol espaterrant i a casa fa una calor insuportable. Opto per mantenir la roba però agafar la jaqueta fina de tres quarts pel carrer. Fa molta calor tot el dia fins la tarda. De sobte, mentre treballo, miro per la finestra i no és que plogui... està diluviant. I fa un vent fort. Genial, i jo que avui vaig amb espardenyes i sense paraigües. A la mitja hora, torno a mirar per la finestra i fot un sol impressionant, un altre cop. Carai, devia ser un núvol d’aquests primaverals que es passen i ja està.
Marxo de la feina i quan tot just he caminat vint passes començo a veure taques rodones al terra. No, no són taques, són gotes de pluja enormes!!! En tres segons, ja torna a diluviar. Corrent, torno a la feina a demanar empar i socors a una companya que em pot tornar a casa en cotxe. De tant que plou, hem d’agafar prestat un paraigües de la secció "oblidats" de la redacció per arribar fins al pàrquing, que és un minut i mig a l’aire lliure. I quan sortim del soterrani, ja no plou...
I a veure, amb tots aquests antecedents, quines sabates m’he de posar demà?!

diumenge, 1 de juny del 2008

Studying


Quan comences a treballar dius que la vida d’estudiant era molt més maca, però ara que torno a estudiar ( i tan sols un idioma!) començo a pensar que això dels exàmens no és tan maco com ho recordes... Dimecres passat vaig tenir la primera prova d’àrab, i demà tinc el plat fort (gramàtica i comprensió oral). Dimecres, per sort, s’acabarà el malson amb l’expressió oral (i que tots els déus dels països àrabs ens agafin confessats, perquè crec que necessitaré bastant il·luminació divina...).
Fa poc més d’una setmana em vaig despertar apurada perquè somiava que era el dia de l’examen i no m’havia estudiat els verbs. I em vaig dedicar al matí a estudiar-los. És com quan tenia els exàmens d’anglès de Cambridge i m’obsessionava el fet d’haver de portar el paper de la inscripció, el DNI i els bolis, i no deixar-me res. I, evidentment, abans de cada examen somiava que m’ho deixava tot. Doncs bé, aquesta sensació d’apuració la vaig tenir dimecres a l’examen d’expressió escrita: per què no havia estudiat més? En fi, el pitjor de tot és que aquest cap de setmana, mentre he repassat el temari, he anat trobant tooots els meus errors d’ortografia (que en són molts en 100 paraules...). Una cosa sí està clara: ja no els tornaré a fer mai més.
Entre conjugacions i vocabulari, aquests dies no tinc gaire temps lliure. Només la setmana passada vaig quedar per veure l’última d’Indiana Jones ( i tant de bo no hi hagués anat... ja en parlaré més endavant) i per veure Eurovision, i diumenge vaig anar a dinar a Barcelona amb les meves amigues. Però al tren m’acompanyava la inestimable llibreteta del vocabulari d’àrab. Aquest cap de setmana l’he passat a casa, tot i que només he dedicat algunes poques hores a estudiar. El vocabulari ja me’l sé, i simplement era acabar de polir algunes coses (espero!). L’objectiu és aprovar i poder passar a segon, si els horaris de feina m’ho permeten, però amb el meu ritme laboral no em puc exigir gaire més.
Com a mínim, fer exàmens mentre treballes té una avantatge: demà gaudiré de tres hores lliures de feina que no hauré de recuperar!!

dilluns, 26 de maig del 2008

Cues


Com molts estudiants de la meva promoció de Batxillerat, a Literatura Castellana vaig llegir els articles de Larra. N’hi va haver un que em va impressionar molt, anomenat "Vuelva usted mañana", en què l’autor critica el funcionament de l’administració i el funcionarat espanyol. Doncs bé, a Tarragona tenim tot un edifici dedicat al "Vuelva usted mañana", i és les oficines de la subdelegació del govern. És a dir, bàsicament el servei de Trànsit.
La setmana passada, com que vaig tenir dos dies de festa entre setmana (ja que em va tocar pringar al diari el cap de setmana...), vaig aprofitar per anar-hi ja que m’he de fer el carnet de conduir internacional per les vacances. Abans, com que una és previsora, va mirar per internet què necessitava: fotos, fotocòpies, originals... i paciència!
El primer pas és trobar el formulari que has d’omplir per iniciar el tràmit. A l’entrada, després de passar un control de seguretat sense escànner (com saben que no portava una pistola al bolso?!), hi ha un munt de paperassa per omplir, d’aquella que seria tan útil que es pengés  a internet per portar-ho ja tot ben signadet... Doncs no n’hi havia cap que digués "Carnet de conduir internacional". Davant del dubte, vaig optar per buscar informació. Però, on és informació? Per fi trobo la finestreta, i, oh sorpresa, resulta que per informar-te has d’agafar número a l’entrada. Torno enrere, agafo número, espero 10 minuts, i tot perquè l’home em doni el mateix imprès "altres operacions" que ja havia vist abans a l’entrada... En fi.
Torn ara de pagar les taxes. Que són més de 9 euros només per un any de vigor del carnet, però què hi farem. I sí, un altre vegada has d’agafar número i esperar. Comença a estranyar-me que no m’hagin fet agafar número també per entrar per la porta principal. Aquí sí que hi havia molta més cua, com a 20 persones per davant, però per sort la gent no s’entreté gaire a la caixa de Trànsit.. Un cop pagat, sí, torna a agafar número, ara per anar a la finestreta a què et facin el tràmit. I aquí ja no vaig tenir gaires queixes, perquè la noia va ser molt amable i em va atendre molt bé, però és impressionant que un tràmit tan tonto com aquest (que simplement és col·locar la teva foto i les dades del carnet de conduir en un  cartró en diferents idiomes...) et costi fer tres cues, agafar tres números i barallar-te amb tres funcionaris.
Això sí, he de reconéixer que no tots els funcionaris de Tarragona són així. I és que estic molt contenta perquè he pogut recollir sense problemes el meu títol de la universitat a la subdelegació del govern, sense haver de demanar hora ni res, i a més em van regalar un tub d’aquests que serveix com a funda. Deu ser l’excepció que confirma la regla.