dilluns, 4 de gener de 2010

Emma (BBC, 2009)


Feia ja setmanes que tenia pendent fer el comentari de la darrera adaptació que la BBC ha fet d’una obra de Jane Austen. En aquest cas, l’escollida ha estat Emma, que ja existia en una versió cinematogràfica protagonitzada per Gwyneth Paltrow i també en un telefilm per l’ITV protagonitzat per Kate Beckinsale. El fet que ara s’hagi optat per fer una minisèrie de quatre capítols, donava peu a fer una adaptació una mica més fidel al llibre i no tan precipitada, cosa que la feia una mica més temptadora.
Per tot el tema de la mudança, vaig arribar una mica tard a veure la minisèrie (generalment, vaig descarregant els capítols conforme s’emeten a Anglaterra), pel que ja havia tingut ocasió de llegir crítiques d’horroritzades fans de Jane Austen. Per això, quan vaig apretar el play del DVD em feia bastanta por el que trobaria darrere de la pantalla en negre, però, sorprenentment, m’ho vaig passar molt bé.
Una de les principals crítiques que es fa a aquesta adaptació és la radical modernització de les actituds que s’hi posa de manifest. Els mateixos responsables ja van avançar abans de l’estrena que l’havien volgut aproximar al públic actual amb tots aquests canvis, perquè consideraven que l’obra tal qual no funcionaria bé. Tot i que pugui qüestionar aquesta posició, he de dir que el resultat (si un deixa de banda purismes i el mira de gaudir tal qual és) és una obra molt fresca i molt jove, que es deixa veure amb facilitat, tot i que no sé si per a l’espectador-no-lector de l’obra original la successió d’accions no li provocarà certs canvis anímics una mica inexplicables.
A mi m’ha agradat força. S’ha criticat molt el paper de la protagonista (Romola Garai, que, per cert, va interpretar Briony al film d’Atonement en què parlava a l’anterior post), per la seva desmesurada expressivitat. Trobo que sí que la fa una mica repel·lent, però no és així Emma al llibre? No és l’heroïna més insufrible de l’obra d’Austen, i a la que acabes estimant per simpatia pels seus defectes tan flagrants? Tot i que és cert que el seu moviment de celles pugui ser excessiu, a mi m’agrada més el seu plantejament que el de Paltrow o fins i tot Beckinsale (que, com a mínim, li donava aquell toc frívol a l’adaptació).
A banda de la protagonista, els veritables punts forts són els secundaris. Especialment Michael Gambon, que està superb com a pare d’Emma i que roba totes les escenes on apareix. O l’Augusta Elton de Christina Cole, que ja vam poder veure a Lost in Austen com a la repel·lent Caroline Bingley, i a qui els papers de dona insufrible d’Austen li venen com anell al dit. I sobre Mr Knightley, que és un dels papers més discutits entre les fans de l’autora, he de dir que a mi Johnny Lee Miller m’ha agradat molt. L’únic però que té és que és més jove que al llibre, però suposo que és una de les llicències que es prenen per tal d’apropar l’obra al públic jove actual.
En definitiva, que si sou d’aquells que no s’han atrevit a veure aquesta minisèrie per les crítiques terribles que han llegit a la xarxa, us animo que ho intenteu lliures de perjudicis. Una bona estona no us la traurà ningú.

dissabte, 2 de gener de 2010

Atonement (Ian McEwan)


És curiosa la història amb aquest llibre (l’últim llegit durant l’any 2009): per una recomanació en un bloc ara fa més d’un any em va donar per començar a llegir-me’l, però entre vacances i d’altres històries no vaig acabar d’entrar a la història i el vaig abandonar (literalment, a la bústia de llibres retornats de la biblioteca). Però ja se sap que el destí té les seves jugades. Gràcies  a una recomanació en aquest bloc d’Antonio (a qui llavors no vaig poder retornar la salutació, i a qui envio molts records des d’aquí i l’animo a passar-se sempre que vulgui :D), em vaig animar a tornar a intentar-ho. Així que, predicant allò que si el primer cop no m’havia enganxat potser era culpa de la traducció, em vaig comprar l’edició original  i  la vaig deixar en un racó de la prestatgeria esperant el seu moment. I aquest va arribar aquest mes de desembre.
I quin ha estat el resultat? Doncs la novel·la m’ha agradat, però potser perquè hi havia posat unes expectatives massa altes, no m’ha acabat de convèncer. O potser és que encara no era realment el seu moment cent per cent, i d’aquí uns anys m’entusiasmarà del tot. Tornant amb les curiositats, em fa gràcia que la part que més temps m’ha costat llegir (la primera part, en què es narra una única tarda-nit en la vida dels personatges) sigui la que ara, fent la mirada enrere, més m’agrada. Potser perquè m’agraden les històries en què, en apariència, no està passant res, però en realitat tot s’està transformant. I, en canvi, la tercera part, que és la que més m’ha costat llegir, és la que més insatisfeta m’ha deixat. Perquè se centra en el personatge de Briony que, ho sento en l’ànima (i aquí potser és que això de llegir abans d’anar a dormir no em deixa gaire lucidesa mental), però no la suporto com a personatge, i perquè em va fer molta ràbia que m’enganyés amb el final (i fins aquí puc llegir..).
A banda d’aquesta animadversió irracional, dir que la història està narrada amb una estructura enginyosa: la primera part seguint salts temporals de minuts i hores i de personatge en personatge; la segona, gairebé com un monòleg interior del personatge de Robbie; i la tercera, amb la ja mencionada Briony. I, evidentment, no em puc estar de comentar que l’autor comença una obra amb una cita de Northanger Abbey de Jane Austen que, tercera curiositat, és un dels regals que em va portar Santa Claus. I és que igual que la pobra Catherine, un error d’un dels protagonistes desencadena tot un seguit d’actes bastant terribles. Bé, a Austen ni els actes són tan terribles i l’error no és més que una fixació infantilista, i tot i que a Atonement també es repeteixen aquests trets, us puc assegurar que les conseqüències són bastant més dures.
I entre una cosa i l’altra, ara m’ha entrat força curiositat per veure la pel·lícula (protagonitzada per la Keira Knightley en el paper de la tercera protagonista que encara no havia mencionat, Cecilia), així que no descarto que sigui un dels propers entreteniments per a estrenar com és degut la nova televisió del menjador.

divendres, 1 de gener de 2010

2010


Volia fer aquesta entrada ahir a la tarda, per tal de convertir-la en el meu comiat del 2009, però finalment em van enredar per tal d’anar a la caça i captura del nostre auto-regal de Reis: un nou televisor pel menjador (sí, d’aquells de pantalla plana i TDT d’alta definició que, he de dir, és dels millors invents i no sé què esperen els canals per emetre per aquest sistema). El que havia de ser una simple escapada al centre comercial de Les Gavarres (entre Tarragona i Reus, pels que no teniu el plaer de conèixe’l) es va convertir en tota una odissea que ens va dur fins a Reus, però finalment ja vam poder veure les campanades amb la nostra nova tele. Només fer constar que em fa bastanta pena la nostra anterior televisió, tan petita i de tub tan gran, ella, ara marginada a l’habitació verda (aka l’habitació que no fem servir per res).
Normalment, aquests posts serveixen per fer una mica de balanç d’any. A banda del repàs de viatges i llibres, el 2009 sempre serà per a mi l’any en què per fi ens vam comprar un pis. És la primera cosa que tinc en propietat (el cotxe que tinc mig robat no compta), així que suposo que podeu comprendre que sigui l’element que col·loqui al capdamunt de la llista. A més, moments com els d’ahir a la nit, que em van permetre per primer cop en la meva vida guarnir una taula de Nadal i fer un sopar de Cap d’Any en condicions (amb peix i gambes a la planxa, rollitos de salmó, copes per posar-hi la Coca-cola i un preciós camí daurat regalet de Santa Claus) fan que encara ho celebri més.
Deixant de banda l’especulació immobiliària, en l’apartat viatges el 2009 ha estat evidentment més humil que l’anterior. No podem anar cada any a creuar els Estats Units de costa a costa (mare meva, quin escàndol montarien els del banc!), i ens vam conformar amb un viatge creuant Suïssa i el sud d’Alemanya. Vam estar a punt d’arribar-nos fins a Àustria (Salzburg), però al final hi vam renunciar per por a estar abusant massa del nostre pobre Clio. L’apartat viatges també va tenir un petit aperitiu amb l’escapadeta d’un cap de setmana a París, un dels millors caps de setmana de la meva vida, per veure el concert de Depeche Mode. Perquè aquest ha estat sens dubte l’any Depeche Mode, amb aquesta aventura parisina i el posterior concert a Barcelona. I perquè hem decidit frenar, que si no... (sort que Santa Claus ens va portar també el DVD de la gira Devotional per consolar-nos una mica).
Sobre els llibres, primer he de dir que estic molt satisfeta perquè he arribat a la xifra de 20 llibres en un any. Tot i haver tingunt una mudança que em va tenir uns mesos bastant absorbida, he millorat els 15 de l’any anterior (sembla que només funciono per números rodons...). Encara em falta comentar el darrer llibre de la llista (espero poder fer-ho en les properes hores), però fent un resum puc dir que, literàriament, ha estat l’any de descobriment de les Brontë: per fi vaig llegir Wuthering Heights d’Emily Brontë, que s’ha convertit en un dels meus llibres preferits, i vaig enamorar-me de Jane Eyre, de Charlotte Brontë. L’afegit de la biografia d’aquesta darrera escrita per Elizabeth Gaskell va fer que les Brontë es convertissin en una petita obsessió durant uns mesos, i que m’hagin entrat unes ganes terribles d’anar a Yorkshire (i, ja de pas, fer una rutilla per Gran Bretanya). Només puc dir que ja tinc mig convençut a l’acompanyant...
Un altre descobriment de l’any va ser Charles Dickens. Enmig d’unes obres eternes a la biblioteca de Tarragona, vaig obligar una de les bibliotecàries a buscar-me pel magatzem Grandes Esperanzas. I sort que ho vaig fer, perquè és un llibre genial. Va deixar el llistó massa alt i Oliver Twist em va deixar una mica més freda, però ja tinc a Little Dorrit esperant a la prestatgeria.
Finalment, he de mencionar un dels llibres que sempre dibuixaran un somriure a la meva cara quan els recordi. La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey sempre serà recordada en el llistat de lectures del 2009.
I ara només cal esperar a veure què ens portarà l’any 2010. Per a tots els que traieu el nas per aquí, que siguin coses bones o, com a mínim, experiències de les que en poguem treure alguna cosa positiva.