dissabte, 31 de desembre de 2016

Cinc coses que he après aquest 2016

2016 ha estat un any estrany. Tanta acumulació de males notícies, i el fet que la nostra generació hagi arribat a aquella edat en què els actors, cantants i escriptors amb què hem crescut comencen a morir, han creat una certa sensació d'any dolent. No sóc gaire de condemnar les xifres; bàsicament, perquè em fa por que la que la segueixi sigui encara pitjor. I perquè molts, malgrat que moltes notícies no ens hagin agradat, continuem gaudint de les coses importants en la vida.

En tot cas, d'allò bo i d'allò dolent, podem aprendre. I per això vull acomiadar-me d'aquest 2016 recopilant cinc coses que crec que he après aquest any, i que puc relacionar amb coses bones i dolentes que m'han passat enguany.

Una foto publicada por Azahara Palomares (@azahara_p) el


1. Si planifico, sóc més productiva i puc arribar a més llocs. Però no a tot arreu. 
Aquest ha estat un any en què a estones m'he sentit sobrepassada per la feina. Nous projectes que em plantejava els havia d'abandonar perquè directament no hi arribava. En qu aficions que molt sovint m'aporten una certa estabilitat emocional les havia de deixar aparcades per arribar a d'altres coses. No us enganyaré, he tingut moment de sentir com els dies se m'escapaven sense poder fer res. I he experimentat aquella sensació d'arribar a vacances i simplement deixar passar les hores lliures sense fer res productiu, de tan esgotada mentalment que estava.

Però també he après que si respiro profundament i dedico uns minuts a planificar, les coses aniran millor. 2016 és l'any que he fet servir intensivament el Bullet Journal, i tot i que hi ha períodes que ha quedat més abandonat, he notat que quan el faig servir trec més profit al temps i sóc capaç de controlar que no tot sigui feina i obligacions. També per primer cop he estat organitzada amb l'agenda, mantenint cites de feina apuntades (era un dels meus propòsits d'enguany) i també dies o esdeveniments importants. I ara vull anar més enllà: seguir amb Bullet Journal, introduir una planificació setmanal, explotar més l'agenda anual.

2. Hi ha persones que de vegades ens decepcionen i que més val deixar enrere.




Ma mare sempre m'ha dit que el meu punt dèbil és que tinc una confiança cega en la justícia, que penso que les coses que ens passen, bones o dolentes, ho fan generalment perquè ens les mereixem. I aquí no parlo de coses fora del nostre control (com la salut, la mort, etc), sinó de les que sí ho estan. Llavors, quan descobreixo que de vegades la gent és flagrantment injusta amb tu, sense que tu hagis fet res per merèixer això, sento molta frustració. Aquest any m'ha passat una cosa similar, podríem dir que m'han fet pagar per una malifeta que no he fet, i tot i que tot el meu orgull estava posat en evitar que m'afectés, no diré mentides: Em va afectar.

Però també he après. He après que de vegades ens equivoquem jutjant les persones, o elles ens enganyen, qui sap. Potser algú també s'ha sentit algun cop així amb mi i jo no me n'he adonat? També he après que tot té un procés, i que tancar una porta quan no et deixen com a mínim parlar per explicar perquè ho fas, costa. Però també que carregar rancúnies i retrets és massa pesat per una vida tan curta. I vés per on, crec que he après a apreciar una mica més els que sí que continuen a aquest cantó de la porta, i que espero saber cuidar una mica millor el 2017.

3. Però hi ha d'altres persones que, en canvi, fan molt millor la teva vida.

Una foto publicada por Azahara Palomares (@azahara_p) el


Si penso en moments d'aquest 2016, penso en persones que són els que de veritat els han fet especials. Evidentment, en la meva petita família que hi ha estat sempre. Però també en un viatge a Madrid amb una unediana tortosina que va convertir un cap de setmana de calor sofocant a Madrid en un alè d'aire fresc, de la mà de Caravaggio. En el casament d'una de les meves amigues de tota la vida (amb aquesta edat, ja podem considerar les amigues de la universitat de tota la vida, oi) i poder passar moments retrobant-me amb aquest grup petit, al que veig molt menys del que voldria, i recordar que hi ha poques coses millors en la vida. Penso en trobades (improvisades o súper planejades) d'aquest món tan maco com és la gent de la UNED. En converses per whatsapp o facebook que m'han ajudat quan em sentia sola.

I, en cert sentit, arribat aquest moment, em sento malament d'haver inclòs el punt número 2, perquè, collons, quina sort que tinc de tenir tota aquesta gent al meu costat.

4. Algunes rutines poden ajudar-te a superar els dies més grisos.
No em faré la víctima i diré que tinc una vida molt dura. Però sóc mare, treballo amb una feina sense horaris i sota força pressió, he passat temporades sense dormir gaire, i tinc una afició a voler abarcar massa coses. De vegades, aixecar-se pel matí quan sona el despertador a dos quarts de set costa un món, i encara més plantar-te en una entrevista o roda de premsa amb tota l'energia del món quan el que voldries és estar al sofà fent zàpping a Movistar Plus.

Aquest 2016 ha estat l'any que he adquirit rutines que m'han donat un plus per arribar-hi. I són absolutament superficials, però m'han ajudat molt. Maquillar-me, cuidar-me la pell de forma estrictament rutinària, tenir cura del meu cabell, intentar posar una mica més de pensament en el que em poso cada dia, i no senzillament el primer que agafo perquè estic massa cansada per pensar... Tot plegat m'ha permès tenir una mica més de confiança en mi mateixa i prendre'm amb més ganes el meu dia.

Una foto publicada por Azahara Palomares (@azahara_p) el


Això i el cafè, òbviament.

5. Les històries, els personatges, formen part de qui som. 
El 2016 ha estat l'any en què m'he retrobat amb Star Wars, amb una saga que poc em pensava que podria tornar a gaudir del cinema. A la febre per Luke Skywalker s'hi va solapar la de les Gilmore Girls: un revival a la tardor a Netflix (preparo un post sobre ella en les properes setmanes) que tot i deixar-me insatisfeta, em va donar també ales durant mesos. I després la febre Harry Potter que sembla que no tingui fi: la publicació de l'obra de teatre Harry Potter and the Cursed Child i l'estrena als cinemes d'Animals Fantàstics.

Tot això ho dic perquè escric aquest post quan encara em dura l'impacte per la mort de Carrie Fisher. Després de llegir gent que titlla de superflus els que reconeixem sentir-nos tristos per la mort d'un actor. Doncs jo vinc a dir que no: que les històries de ficció, les cançons, els personatges que transcendeixen la pantalla i les pàgines d'un llibre, no són superflus. Perquè formen part de qui sóc. I per això, quan algú com Carrie Fisher, Alan Rickman, David Bowie o George Michael mor, també mor una part de mi. Però, al mateix temps, com jo també sóc la Princesa Leia, Severus Snape o algun vers de Space Oddity o Freedom, ells continuaran vivint mentre jo visqui. I, per mi, no hi ha un pensament millor per tancar aquest 2016.

Una foto publicada por Miss Cabdell (@misscabdell) el




Per cert, aquest any he llegit un total de 15 llibres. Em donaria un aplaudiment per millorar la xifra, però com molts són llibres molt breus, tampoc cal cap ovació. El meu objectiu pel 2017 tornaran a ser vint.


I si heu arribat fins al final, una recomanació. Si heu acabat el 2016 sense haver escoltat mai això, correu ara a fer-ho (l'espectacle comença a partir del minut 2.10)

dimecres, 28 de desembre de 2016

Oona y Salinger (Frédéric Beigbeder)



Quan vaig comentar que m'havia fet amb un exemplar d'Oona y Salinger de l'autor francès Frédéric Beigbeder, ja vaig fer patents els meus dubtes sobre com encaixaria el seu estil literari amb els meus gustos. L'experiència amb aquesta novel·la, que retrata en forma de ficció històrica la relacció entre Oona Chaplin (la que va ser la darrera dona de Charles Chaplin) i l'autor J.D. Salinger, m'ha confirmat que Beigbeder i jo no som una bona combinació. De fet, aquesta novel·la porta setmanes encallant la bústia de sortida d'aquest blog.

Intentaré ser breu ja que, a més, he de reconèixer que aquesta és una d'aquelles novel·les que et deixen poca empremta en la memòria. A Oona y Salinger li reconec dos mèrits que cal destacar. El primer, que parteix d'un plantejament d'allò més interessant: J.D. Salinger és una figura misteriosa, que pràcticament no va donar entrevistes i gairebé no va escriure res públicament després de l'èxit de El Vigilant en el Camp de Sègol. Per això, plantejar una novel·la on, a partir d'una relació esporàdica entre el jove Salinger i Oona, l'autor reconstrueix una història al llarg dels anys, imaginant les cartes que es van enviar i fins i tot una retrobada ja adults en una estació, és una idea difícil de resistir. Ho fa, a més, amb una bona documentació prèvia.

A l'hora de dur-la a la pràctica, un altre mèrit de Beigbeder és que és capaç de construir-la de forma que resulti agradable i fins i tot un punt addictiva de llegir. Malgrat les moltes coses que m'havia trobat que no m'agradaven del seu estil i plantejaments, vaig continuar llegint la història i me la vaig acabar en pocs dies, cosa que per mi és força meritòria darrerament.

Llavors, perquè no m'ha agradat aquesta obra? En primer lloc, perquè és evident que Beigbeder té un plantejament masclista de les figures femenines, i escriu una novel·la on la seva protagonista i moltes de les frases que utilitza és exemple obvi d'això. Barrejant-hi a més la seva experiència personal (sembla que Beigbeder necessita justificar-se a través de la seva novel·la per tenir una nòvia més jove), acaba realitzant un retrat gairebé càndid dels homes de la pel·lícula, i sent especialment dur amb la pobra Oona. I, en tot cas, a mi m'interessava la història que dóna títol a la novel·la, i no pas la seva personal, fet pel qual resulta una certa estafa trobar-se amb això un cop obres la novel·la. I en tercer lloc, perquè per mi espatlla la imatge de Salinger: algunes coses, és millor deixar-les en el misteri i no buscar justificacions darrere de les obres.

Aquesta ha estat, però, una de les lliçons d'aquest 2016: mantenir-me allunyada de qualsevol llibre de Frédéric Beigbeder, per molt temptador que em sembli.

dimecres, 2 de novembre de 2016

The Cuckoo's Calling (Robert Galbraith)



No us enganyaré pas: no m'agrada en general la novel·la negra o de detectius, vaig comprar-me aquest llibre simplement per estar escrit per J.K. Rowling (sota pseudònim) i es va passar uns dos anys esperant a la meva prestatgeria perquè m'animés a agafar-lo. Però tot va canviar un cop vaig acabar el primer capítol d'aquesta història. Què té d'especial aquesta novel·la que m'ha fet superar tantes reticències?

Jo sóc d'aquelles que després de ser incapaç d'acabar The Casual Vacancy havia perdut l'esperança que J.K. Rowling fos capaç d'escriure una novel·la decent per adults després del boom i la conseqüent pressió que li suposa ser l'autora de les set novel·les de la sèrie juvenil de Harry Potter. Sempre he estat una gran defensora de les seves capacitats narratives a la famosa sèrie (no sols és que la història sigui bona, és que està ben escrita i és precisament això darrer el que enganxa), i, per això, em va frustrar molt no trobar el mateix a la seva primera aventura en la literatura per adults. Però tot allò que eren reticiències a The Casual Vacancy ha estat absolutament esborrat de la sèrie que va inaugurar The Cuckoo's Calling. Des de la pàgina u, trobes que Rowling va saber desempallegar-se de la pressió i, de nou, escriure el que vol i disfrutar fent-ho. I de retruc, el lector gaudeix tant com ella.

Primer situem-nos en la història: aquesta novel·la és la primera pedra de la sèrie dedicada al detectiu Cormoran Strike, un exmilitar de l'exèrcit britànic que va perdre una cama en una explosió a Afganistan i que des de llavors intenta reconstruir la seva vida en un despatx privat que a dures penes funciona. La història arrenca en una escena de contrastos: al seu despatx s'apropa Robin, una jove de Yorkshire instal·lada fa pocs mesos a Londres que es dirigeix a la seva propera feina temporal a través d'una agència. La nit anterior s'ha promès amb el seu xicot i arriba a la porta del despatx de Strike en el seu moment més àlgid: just en el moment que va a picar la porta, del despatx surt disparada una dona indignada i el mateix Strike, que acaba xocant amb Robin i gairebé tirant-la escales avall. A ell l'acaba de deixar la seva parella i està en el seu moment més baix, sense casa ni perspectives de futur. I aquí comença tot.

Aquesta escena inicial de contrastos està tan ben construïda que des del minut u vols saber més tant de Robin com de Strike, i tens la plena convicció que aquesta novel·la t'agradarà. Trobo que és un gran mèrit aconseguir això amb tan sols unes pàgines. A partir d'aquí, l'estructura és la típica d'una novel·la de detectius: Strike rep un client inesperat que li encarrega investigar el cas del suïcidi d'una famosa model, que ell sosté que va ser assassinada. En pocs capítols, veiem desplegar-se el ventall de sospitosos i les diferents pesquises de Strike, ajudat sorprenentment per Robin, que es troba fent simplement una petita feina de pas fent de la seva secretària.

Tot i que l'estructura sigui la típica del gènere, i fins i tot per a mi el desenllaç va resultar potser en part previsible, la forma de construir-lo fa que la història et mantingui enganxada. La construcció de Harry Potter, amb la dosificació de la informació en set volums, ja indicava que Rowling tindria un talent especial per la novel·la de detectius, i la sèrie de Cormoran Strike ho confirma.Al mateix temps, l'autora fa gala d'una altra de les seves fortaleses: la construcció de personatges gràcies a la qual els dos personatges principals (Strike i Robin) són capaços de dur gran part del pes de l'èxit de la novel·la. Una fortalesa que, a mesura que avança la sèrie (properament parlaré dels altres dos llibres del gènere editats) es va explotant i aprofundint en la història dels dos personatges, dels quals, en aquesta primera novel·la, de fet coneixem ben poc.

Així que no em queda més que, encara que no sigueu fans del gènere, doneu una oportunitat a Rowling sota la màscara de Robert Galbraith: segur que Strike i Robin us enamoraran. A més que la BBC està preparant ja la seva adaptació per televisió, així que més val conèixer l'obra de primera mà abans.

dimecres, 28 de setembre de 2016

Novel·les Star Wars: Heir to the Jedi / Bloodline



Després de veure El despertar de la Fuerza el mes de gener passat, he viscut una fase d'obsessió amb Star Wars i, sumat a una certa crisi lectora, em vaig animar a llegir algunes de les novel·les publicades dins de l'univers de la franquícia. Per qui no ho sap, l'univers Star Wars és principalment (òbviament) les pel·lícules, però des de Lucasfilms es generen un seguit de productes suplementaris en diversos gèneres (sèries de dibuixos, còmics, novel·les, etc.) que complementen les històries que s'expliquen a les pel·lícules.  Aquest tipus de productes han existit sempre, també amb la trilogia original, però amb la compra de la franquícia per Disney es van en certa manera "anul·lar" la condició "canònica" de tots els productes previs, i la història "real" s'explica a través dels nous productes que s'estan editant actualment.

Friki, oi? Com us podeu imaginar, aquestes novel·les no solen ser obres mestres de la literatura, però de fet, per l'experiència de què us parlaré, hi ha una mica de tot depenent del tema i de l'autor que s'encarrega del producte. En aquest article us agruparé el comentari de les dues novel·les sobre l'univers Star Wars que he llegit enguany: Heir to the Jedi, de Kevin Hearne, i Bloodline, de Claudia Gray.


Comencem per Heir to the Jedi. Es tracta d'una novel·la situada entre les dues primeres pel·lícules Star Wars( l'episodi original o IV, A new Hope, i l'episodi V, The Empire Strikes Back), i que se centra en el personatge de Luke Skywalker durant una de les missions que ha de fer per la Rebel·lió contra l'Imperi. He de reconèixer que vaig escollir aquesta novel·la pel simple fet de ser l'única de les que hi ha en el "nou" univers centrada en Luke, que és el meu personatge preferit. I el primer que he de dir és que no és pas una bona novel·la, sinó que més aviat es llegeix com una novel·la per a joves sense gaire profunditat ni mèrit.

En concret, Heir to the Jedi explica les aventures de Luke per alliberar una alienígena i reunir-la amb la seva família, condició que ella demana a canvi de col·laborar amb la Rebel·lió (l'alienígena en qüestió és una experta en decodificació i tot tipus de matemàtiques). Internament, coincideix amb la crisi personal de Luke que vol ser un Jedi però, de fet, no té ningú que l'ensenyi, i va intentant improvisant la seva formació (movent fideus. Literalment. Seriosament). Anecdòticament, tot això ho fa acompanyat d'una noia peculiar de la que, sí, s'acaba enamorant.

Tot i que ja he dit que es tracta d'una novel·la fluixeta, he de reconèixer que és una lectura entretinguda, si esteu disposats a acceptar com divertits detalls com els dels fideus. Potser els personatges no acaben de ser del tot reconeixibles, però si us agrada l'univers Star Wars i Luke, pot ser un llibre lleuger per algun moment que simplement vulgueu entretenir-vos, que també és lícit.




El segon llibre de què parlaré és diferent. Bloodline de Claudia Gray, es va publicar pocs mesos després de l'estrena de El Despertar de la Fuerza i se situa uns sis anys abans dels fets de la pel·lícula. La novel·la se centra en la figura de Leia, que és senadora de la Nova República, i juntament amb un senador d'una facció oposada al que odia, s'embarca en la investigació d'un misteriós càrtel de contrabandistes.

Bàsicament, però, Bloodline, com el seu nom indica, se centra en com Leia assumeix el seu vincle de sang amb Darth Vader (que és el seu pare real), la mateixa persona que la va torturar de jove i va fer mal també al que és el seu marit i el seu germà. Aquesta és la part més interessant perquè crec que planteja un conflicte intern que a les pel·lícules originals ni es posa sobre la taula, i que trobo que serà interessant que la nova trilogia tracti (entenc que si aquesta novel·la s'ha centrat en això, serà perquè es tractarà d'alguna forma). L'autora aconsegueix captar molt bé la veu de Leia, i el seu conflicte i trauma intern, la seva decisió d'amagar la seva relació amb Darth Vader al seu fill (el futur Kylo Ren), són un gran pilar de l'argument.

Al mateix temps, Bloodline aconsegueix una cosa que és complicada en aquestes novel·les, i és construir un personatge secundari nou dins de l'univers que resulti interessant. Ransolm Casterfo, el senador enemic/amic de Leia al llarg de tota la trama, és un personatge que es va guanyant l'estima del lector escena a escena, i que et fa desitjar amb tot el teu cor que reaparegui a les pel·lícules.

Potser no recomanaria aquesta novel·la a algú que no li agradi l'univers Star Wars, però si us agraden les pel·lícules i voleu saber més el context polític que va conduir al darrer episodi estrenat, Bloodline és un llibre al que us podreu apropar sense por. Pel seu estil, és una digna lectura.

Mentre que Heir to the Jedi està editat en castellà (Heredero de los Jedi), no he trobat cap informació de moment sobre la traducció de Bloodline al castellà, així que de moment sols està disponible en anglès.

dilluns, 12 de setembre de 2016

Quatre Favorits de Viatge

Aquests dies que tanquem mentalment l'estiu, amb el retorn a escola i la fi de les vacances per molts, he pensat que millor que fer-vos un repàs als meus favorits de l'estiu, seria interessant centrar-ho en aquelles coses que han estat per mi imprescindibles durant els viatges d'aquest estiu. I li puc dir en plural, ja que aquest estiu ha inclòs un viatge d'una setmana a Colònia (Alemanya) i diverses ciutats dels voltants, i també un cap de setmana llampec a Madrid carregat d'exposicions.

Així que aquí van els objectes que més m'han enamorat durant aquestes vacances:



  • Maquillatge a prova de foc: En aquesta categoria hi inclouré dos productes de la mateixa marca, Too Faced (a Espanya crec que es ven exclusivament a Sephora). Tot i que les vacances no és per mi el moment per lluir un maquillatge elaborat, sí que m'agrada fer servir petits trucs per treure el millor partit al que em puc aplicar pels matins i aconseguir així un bon aspecte durant tot el dia, malgrat la calor i els quilòmetres recorreguts. En aquest sentit, un ingredient imprescindible per mi ha estat el primer (és a dir, prebase o crema que s'aplica a la cara abans de la base de maquillatge)  Too Faced Hangover Replenishing. Es tracta d'un producte sense silicona (que abunda a moltes prebases similars), amb aigua de coco, molt agradable a la pell i que de veritat et manté un bon aspecte al llarg de tot el dia. El segon ingredient és la màscara de pestanyes Better Than Sex Waterproof. Es tracta d'una de les màscares més celebrades del món cosmètic, i que enguany ha sortit en versió resistent a l'aigua. Us asseguro que resisteix les suades més espectaculars, i pot donar des d'un aspecte natural, a un de més diguem-ne glamourós, si us agrada així. El seu peculiar pinzell ajuda a donar un aspecte preciós a la teva mirada de forma molt ràpida i fàcil.


  • Sandàlies de caminar Merrell. Fa anys que vaig comprar-me aquestes sandàlies a Decathlon, precisament quan estava embarassada de la meva filla i estava a punt de marxar de vacances per Castella. Són, juntament amb les  meves Skechers de què vaig parlar fa un any, el calçat més còmode que he conegut mai, a més de molt fresquet. I a més assoleix un ingredient gairebé impossible per mi: no m'han fet mai cap tipus de mal als peus. I fins i tot són maques! Això sí, tenen un però: deixen una marca del sol poc afavoridora si sou (com jo) de les que us poseu morenes als peus.


  • El Kindle. O, com jo batejo el meu exemplar, el meu Jess. He arribat a un punt que sóc incapaç de dormir bé sense haver pogut llegir ni que sigui deu minuts, i, durant un viatge, un lector electrònic és el més còmode sense cap mena de dubte. Hi podeu dur la vostra lectura actual, amb prou segones opcions per si acabeu abans de la tornada o us en canseu. A més, hi podeu afegir noves compres fàcilment només tenint accés a wifi des del vostre hotel. Lleuger, no ocupa res, i el podeu agafar amb una mà mentre amb l'altre intenteu distreure la vostra filla. Brillant (a la imatge, teniu el llibre que he estat llegint durant les darreres vacances a Alemanya).


  • Llibre infantil de DIY Mix & Match de Tiger. Vaig expressar fa poc també el meu amor per la botiga Tiger, i, entre d'altres coses, m'encanten els productes que venen per nens. Aquest llibre, que crec recordar que val la ridiculesa de tres euros, ens ha servit per sobreviure viatges en avió, en tren i retards ferroviaris infinits (gràcies, sistema ferroviari alemany) sense ni una mala cara ni cap tipus de crit i escenes (i, creieu-me, quan us enfronteu al silenci que hi ha al transport públic alemany, agraireu per damunt de totes les coses que els vostres fills estiguin en silenci). Hi ha un total de 40 cares i gairebé 300 etiquetes amb les diferents parts de la cara per decorar-lo al gust del client. Les etiquetes a sobre són reutilitzables, per si no n'hi havia prou. I les cares són imatges reconeixibles com galetes, fruites, pedres, etc. De veritat, gràcies Tiger. 

dijous, 1 de setembre de 2016

El último adios (Kate Morton)


És inevitable que quan l'autora australiana Kate Morton publica un nou llibre, allà estaré jo preparada per llegir-lo. Des que vaig llegir la seva primera novel·la, La Casa de Riverton, totes les seves novel·les m'han acabat enganxant fins i tot en moments difícils per a la meva vida lectora. Així que en el cas de El Último Adiós, que es va publicar l'any 2015, no podia ser menys.

Crec recordar que vaig optar per llegir la versió en castellà perquè Amazon venia més barat l'ebook en aquest idioma que no pas en anglès, ja que generalment prefereixo llegir els llibres que puc en el seu idioma original. La prosa de Morton, a més, és molt clara i fa molt fàcil seguir-la en anglès. En aquest cas, l'excepció m'ha fet també enfrontar-me a un element que em capfica especialment en aquesta obra, i és l'estranya traducció del títol. En anglès el títol és The Lake House (La casa del llac), nom que és referència a un element clau en la història, però en castellà s'ha optat per aquest El Último Adiós. Odio molt quan es fan aquests canvis injustificats de títol, i no aconsegueixo entendre perquè l'editorial o el traductor van optar per fer-ho.

No és cap sorpresa per ningú que conegui una mica l'obra de Morton, que l'autora és fidel a la seva fórmula d'èxit. És a dir, misteris familiars, vinculats a alguna casa històrica en concret (sovint abandonada), i que es van teixint a través de línies narratives situades en temps diferents. Sé que hi ha lectors que això els agrada, perquè així saben sempre el que hi trobaran, però jo he de dir que ja em cansa una mica. El Último Adiós m'ha continuat enganxant com el primer i és un llibre que he disfrutat (i segurament llegiré de nou a Morton quan tregui una nova novel·la), però m'agradaria també descobrir-la en un context diferent. Potser tampoc cal que canvïi de gènere radicalment, però sí variar alguna fórmula o estil narratiu. Sóc una gran defensora de la seva forma d'escriure (clara, que flueix molt bé i sap enganxar al lector, una mica a l'estil J.K. Rowling) i m'agradaria veure com es desenvolupa en un altre context per tal de passar de ser un llibre per passar l'estona a convertir-se en una escriptora favorita.

Aquesta novel·la en concret, com ens indica el seu títol en anglès, gira entorn la història d'una casa al costat d'un llac a Cornualles. La protagonista, una investigadora de Scotland Yard de vacances forçoses després d'haver estat darrere d'un escàndol policial, torna a casa del seu avi a Cornualles i descobreix una antiga casa abandonada que, darrere els seus murs, amaga la història de la desaparició sense resoldre d'un bebè de tan sols onze mesos durant els anys trenta. Ociosa, i amb el seu propi passat també assetjant-la, la protagonista s'obsessiona en resoldre aquest misteri, fet que la lligarà amb una escriptora de novel·les policíaques i amb la història de la seva mare, la propietària original de la casa i mare del bebè desaparegut.

A partir d'aquí, la història es va desenvolupant en dos plans temporals: la dels anys trenta, que ens va arribant desordenada fins que les peces van encaixant; i la de la investigació de la protagonista en el present. És gairebé redundant dir que Morton enfila amb molta traça la dosificació de la informació i els falsos culpables, però, en aquest cas, vaig ser capaç de preveure quin seria el final molt abans d'arribar-hi. I a banda de perdre el factor sorpresa, també he de dir que el final em va resultar massa convenient i, fins a cert punt, poc creïble, una situació que està darrere del fet que aquesta novel·la m'hagi creat certa insatisfacció amb Kate Morton.

Tot i això, hi ha coses que m'han agradat, a més de les ja apuntades. Per exemple, que de nou hagi inclós referències als efectes de la Primera Guerra Mundial i el trauma que va provocar en els soldats que van tornar a casa. Molt sovint la literatura se centra més en la Segona Guerra Mundial, i els efectes de la Gran Guerra són menys proclius a aparèixer a la literatura. Així mateix, un dels personatges femenins de la trama del passat, Eleanor Edevane, també m'ha resultat molt atractiu i m'ha compensat que la resta de dones (especialment la protagonista) m'hagin resultat més planes.

Si voleu llegir la resta de ressenyes que he fet d'obres de Kate Morton, podeu consultar El Cumpleaños Secreto, The Distant Hours, El Jardín Olvidado i La Casa de Riverton.

dilluns, 22 d’agost de 2016

The Wizard of Oz (L. Frank Baum)


The Wizard of Oz (El Màgic d'oz) va ser el darrer llibre que vaig poder afegir a la llista de llibres llegits el 2015, i un pas més endavant en el meu repte de The Classics Club (si no saps de què parlo, pots llegir de què va aquest repte aquí). Tenia moltes ganes de llegir aquest llibre ja que el film del mateix nom, estrenat el 1939, és una pel·lícula que va marcar la meva infància, però, a més, l'univers creat al seu voltant en la cultura popular també m'atreu molt, com demostro a les meves crítiques del musical Wicked i del llibre en què es basa, de Gregory Maguire.

El primer que sorprèn en llegir la novel·la és que la història és molt diferent de la que s'explica a la pel·lícula. I tot i que hi ha elements que potser tenen més sentit en el format novel·la (la història dels tres personatges que acompanyen a Dorothy pel país d'Oz, és a dir, l'home de llautó, l'espantaocells i el lleó, és el principal exemple), en general, he de dir que trobo més rodona la interpretació de la història que fa la pel·lícula. Potser és el costum, o potser és que el llibre crec que és massa infantil per descobrir-ho en etapa adulta (un altre tema és tornar-hi si el vas llegir de petit). O potser senzillament no el vaig llegir en el millor moment mental.

Les aventures de Dorothy per trobar el Màgic d'Oz i aconseguir que aquest l'ajudi a tornar a casa seva a Kansas són molt més variades que a la pel·lícula. El principal és el fet que el principal antagonista a la versió per la pantalla gran (la Bruixa Dolenta de l'Oest) aquí no és més que un personatge secundari que protagonitza una petita part de l'acció. Cosa que trobo trista perquè aquest és el millor personatge del llibre i, com a mínim en aquesta història, no es desenvolupa gens (no sé si en la dotzena de llibres més que va escriure Baum sobre l'univers d'Oz hi té més protagonisme). Així, de fet, la pel·lícula se centra en una de les peripècies que han de viure els protagonistes per aconseguir que el màgic els doni el que volen, mentre que a la novel·la es troben moltes més dificultats, i algunes fins i tot amb resultats més cruents que els que apareixen a la gran pantalla.

Mentre que a la pel·lícula tota l'aventura acaba sent un somni de la petita Dorothy (per tal de deixar-nos ben clar a tots que hem d'obeir als adults que ens cuiden i no fugir de casa, ja que, al cap i a la fi, there's no place like home), a la novel·la totes les aventures a Oz formen part de la "realitat" i, de fet, Dorothy hi torna a les novel·les que Baum va escriure com a seqüeles (com a mínim, a la següent). I igual que el personatge de la Bruixa Dolenta de l'Oest (batejada com Elphaba per Maguire) creix al film, també ho fa la bruixa bona, Glinda, que a la novel·la tan sols apareix al final de la història, i no actua com a protectora perpètua de la protagonista com passa a la pel·lícula. Cosa que evita la situació com a mínim estranya del film, en què Glinda envia a Dorothy a tot un seguit d'aventures que li poden costar la vida per dir-li al final.... que la capacitat de tornar a casa la tenia ella soleta des del principi (Gràcies, Glinda).

I la diferència més important i més icònica de totes: les sabates que Dorothy hereta de la Bruixa Dolenta de l'Est no són vermelles, sinó platejades!!! Reconec que aquesta és la diferència que més em va costar acceptar. I entenc que en plena exhibició del color a pantala, al Màgic d'Oz les canviessin de color. I perquè són més maques, això també.

Malgrat que no deixa de ser un llibre infantil, crec que El Màgic d'Oz és un llibre imprescindible en tota repassada de clàssics, així que us recomano que el poseu a la vostra llista. Jo continuo preferint la pel·lícula, però va ser interessant descobrir l'origen d'un fenomen cultural com el creat per aquesta història.

dilluns, 25 de juliol de 2016

Longbourn (Jo Baker)


Crec que he comentat diverses vegades que no sóc gaire aficionada a tot l'univers de seqüeles, preqüeles i llibres inspirats en les novel·les de Jane Austen. El repertori, però, és tan infinit, que és inevitable que si estàs una mica connectada a l'univers austenià, hi hagi alguna proposta que et cridi l'atenció. Sovint, com em va passar amb Death Comes To Pemberley, el resultat acostuma a ser decebedor o, com a molt, una lectura entretinguda i que oblidaré tot seguit. Aquesta novel·la de Jo Baker és, però, una d'aquelles excepcions que m'encanta trobar-me.

Per començar, Longbourn no és ben bé el típic llibre inspirat en les novel·les d'Austen. En comptes de plantejar un univers alternatiu, una preqüela o una seqüela, el que fa la seva autora és prendre l'univers d'Orgull i Prejudici com a teló de fons i, a partir d'aquí, plantejar una història original. I ho fa amb un recurs que m'encanta: fixar el focus d'atenció en els criats de la casa de la família Bennet, Longbourn.

A partir d'aquesta premisa, la història de Longbourn és cent per cent original, i els esdeveniments de la novel·la senzillament van traient el nas de tant en tant per l'acció principal, pràcticament com una clucada d'ull al lector que coneix de memòria la trama d'Orgull i Prejudici. Això ens permet, per exemple, conèixer de forma puntual les interioritats de Pemberley o fins i tot veure una altra vessant del final "feliços per sempre" de la història d'amor entre Elizabeth Bennet i Mr Darcy. Però, com ja he dit, són petits detalls que el lector apassionat d'Austen entendrà, però que el lector més casual o que, fins i tot, no coneix l'univers austenià, pot tranquil·lament ignorar.

Un cop aclarit això, la novel·la és bàsicament una història d'amor, però amb un treball de personatges interessants, que trobo que és una de les formes en què una història romàntica em pot satisfer. Ben escrita, i fins i tot ben documentada fins a l'extrem detall per encaixar correctament en la trama de la novel·la d'Austen, us asseguro que ben ràpid els personatges de Longbourn us tindran el cor robat i no us caldrà cap aparició estel·lar dels famosos protagonistes d'Orgull i Prejudici per enganxar-vos. Una història en què també hi juga un paper important el misteri i algun gir narratiu que, sense ser revolucionari, ajuda a fer avançar la trama de forma creible.

Així que una bona novel·la que segurament allunyarà alguns lectors per la seva relació amb l'univers austenià, però per la qual us recomano deixar enrere els vostres perjudicis, especialment si us agraden les històries sobre els habitants més silenciats de les cases senyorials del segle XIX i una bona història de personatges.

dilluns, 23 de maig de 2016

Favorits de primavera

Com que m'he saltat el post de favorits d'uns quants mesos enrere, avui faré un recopilatori d'alguns productes / objectes / espais / xarxes socials que m'han agradat especialment durant aquesta primavera. He intentat frenar-me amb el tema maquillatge i bellesa, que és un tema que m'ha obsessionat en els darrers mesos. Podem dir que després de la "foscor" en què cau la teva cura personal després de tenir un bebé, jo he tingut una espècie de renaixement en què he intentat anar tenint una mica de cura de la meva imatge... I producte a producte, prova a prova, podem dir que he ocupat tot el nostre lavabo de productes, la majoria dels quals tard o d'hora aniran apareixent per aquesta secció.

Els escollits pels Favorits de Primavera, però, són...


  • Un producte de maquillatge: la Paleta d'ombres d'ulls Flawless Matte de Make Up Revolution London. Una de les meves obsessions pel que fa al maquillatge són les ombres d'ulls i, especialment, les paletes. Sempre dic que no em compraré més perquè en tinc masses, però acabo caient en la temptació de nou. I aquesta ha estat la meva darrera adquisició, totalment impulsiva després de topar-me amb ella. Make Up Revolution és una de les marques low cost que més m'agraden en paletes d'ulls (en tinc una altra de la seva marca associada I Heart Make Up i em sembla una meravella pel preu que té). Aquesta paleta inclou 32 ombres d'ulls, totes elles mat, que són el tipus d'ombres que trobo més portables pel dia a dia (i us sorprendríeu del domini de la purpurina en aquest món). Com podeu veure, totes elles són uns colors molt portables i us asseguro que la qualitat és boníssima. Tinc una altra mini paleta d'ombres mats de les considerades "bones", la Naked Basics 2 d'Urban Decay, que val tres cops més que aquesta i sols inclou sis ombres, i us diria que l'acabat és gairebé idèntic en tots dos casos (i m'agraden més els colors de la barata!). 

  • Una botiga: Tiger. Em va resultar força graciós quan fa un temps la cadena danesa Tiger va començar a obrir botigues a Barcelona, ja que em va suposar tot un flashback a l'any 2005. Llavors jo estava d'Erasmus a Suècia i allà les botigues Tiger eren gairebé un element d'adoració entre els estudiants, pels seus preus i productes. Tot i això, he hagut d'esperar, i molt, a que obrissin botiga a Tarragona, esdeveniment que s'ha produït finalment aquesta primavera. I, evidentment, a casa ja tinc alguns productes: portaespelmes, coixí, llums de colors... i productes més consumibles com farcit per amigurumis o líquid per fer bombolles, que la meva filla en gasta com si fos aigua normal de l'aixeta... M'ha resultat especialment divertit que encara venguin alguns dels productes que ja vaig comprar fa onze anys a Suècia!


  • Un producte de cura facial: el contorn d'ulls de Rosa Mosqueta de Weleda. Amb l'edat que tinc ja he hagut de començar a introduir productes de cura facial que incloguin tractaments anti-edat, després de deixar per fi enrere l'acnè. Bé, com a mínim la majoria de dies he aconseguit deixar-lo enrere, però ara em trobo amb el problema de la sequedat en parts de la meva cara (especialment el contorn d'ulls) i l'amenaça de les primeres arrugues. Horror! Vaig tenir una crisi buscant un contorn d'ulls que fos adequat per les primeres arrugues i anés bé a la meva pell, i fins i tot vaig passar per una reacció amb un producte d'Avene (marca que en altres productes em va genial). Així que un dia regirant els prestatges de parafarmàcia em vaig topar amb aquest producte. Weleda és una marca alemanya que vaig conèixer gràcies a la meva filla, ja que són molt populars els seus productes per a bebés (la seva crema per al culet irritat de calèndula és una meravella). Fan servir ingredients naturals i els seus productes són específics per pells delicades. Tenen també, però, una línia de productes adults, i aquest contorn forma part de la seva línia de Rosa Mosqueta, i està orientat per a primeres arrugues. Tot i que és força caret (val uns vint euros aquest mini pot), té una durada de mesos (jo l'he fet servir dos cops al dia durant sis mesos fins que s'ha acabat) i els resultats, per mi, són espectaculars. Hidrata, ha aconseguit esborrar-me en part les ulleres i fins i tot noto les línies menys marcades. Molt recomanable si busqueu alguna cosa d'aquest estil.


  • Un producte de ganxet: les agulles ergonòmiques. Feia temps que em rondava pel cap comprar-me unes agulles ergonòmiques de ganxet, és a dir, agulles de ganxet que tenen un mànec més ample per fer còmode el teixir. No tenia gaire clar si realment valien la pena tenint un bon joc d'agulles normals, però he de dir que després d'haver decidit per unes (les meves són les Drops Pro Circus), estic tan encantada que ja no tornaré mai més a les agulles normals! Molt més còmodes i, el millor de tot, et fan guanyar velocitat a l'hora de teixir. I a més són maques; què més es pot demanar?


  • Un producte de bany: el xampú Volumen d'Yves Rocher. Sé que molta gent té una relació d'amor - odi amb Yves Rocher, i de fet jo reconec que molts dels seus productes no són gaire bons i són massa cars. Tot i això, hi ha alguns productes que sí que m'agraden, i afegit als descomptes que contínuament tens amb la targeta client (més els regals que sempre et donen), sí que val la pena apropar-se. En aquest cas parlaré d'un xampú de la línia que van estrenar crec que l'estiu passat. Es tracta de xampús sense silicones ni parabens ni sulfats. Jo ja fa temps que faig servir xampús sense silicones i, tot i que has de passar un temps de desintoxicació en què el teu cabell no té gaire bon aspecte, després ha estat tota una revelació. El cabell queda net més temps, amb més volum i més suau! Jo tinc el cabell llis i fi i amb tendència a agafar greix i deixar les silicones m'ha canviat la vida, la veritat. En qualsevol cas, en el cas que parlem he provat tres dels xampús d'Yves Rocher (Brillo, Nutrición i Volumen) i l'únic que de veritat m'agrada és el tercer, Volumen, que és actualment el xampú que millor em queda al cabell. Els altres dos, però, no m'agraden gaire, això sí...


  • Una xarxa social: Snapchat. Sóc una veritable viciada a les xarxes socials i de fet, porto uns quants mesos molt abocada a diverses xarxes que tenia abandonades, com Tumblr (gràcies sobretot al revival de l'obsessió per Star Wars) o Instagram. I en les darreres setmanes hi he afegit una nova: Snapchat. Es tracta d'una xarxa en què pots compartir fotos o petits vídeos de forma immediata, però amb la particularitat que sols estan disponibles 24 hores. S'envien sols a les persones que, o bé et segueixen, o bé a aquelles persones concretes que et segueixen que tu esculls, com una mena de xat. De Snapchat m'agrada que pots penjar coses amb immediatesa i sense haver-t'ho de pensar dues vegades, ja que a diferència d'Instagram i Twitter no s'hi queden allà visibles per tota l'eternitat (m'imagino que deu haver alguna base de dades interna on sí queden, però no visible pel públic en general). Si us voleu animar a seguir-me a Snapchat, el meu usuari és misscabdell o podeu fer servir aquest enllaç. Per fer-ho necessiteu un telèfon intel·ligent i baixar-vos l'aplicació, és clar. 

dilluns, 16 de maig de 2016

Cinc raons per llegir Emma de Jane Austen

Aquest any se celebra el 200 aniversari de la publicació d'Emma, de Jane Austen. Jo em vaig avançar a la celebració i el vaig rellegir l'any passat (simplement perquè llavors em venia de gust!). Emma és una de les obres més especials d'Austen per mi, ja que va ser la primera que vaig llegir i la que marcaria com a preferida si m'obliguessiu sota alguna amenaça mort a escollir-ne una.

Avui, però, no he volgut avorrir-vos amb el típic comentari de llibre, sinó seguir l'exemple que ja vaig seguir amb Pride and Prejudice i oferir-vos cinc raons perquè llegiu aquest clàssic de l'escriptora britànica.

1. Perquè és l'obra d'equilibri d'Austen. Què vull dir amb això? Emma va ser la quarta obra d'Austen en publicar-se, quan ja era prou valorada en el seu temps tot i firmar-les anònimanent com A Lady. Bona mostra de la seva popularitat és que la va dedicar al Príncep Regent d'Anglaterra prèvia petició d'ell mateix, reconegut fan de l'escriptora. Trobo que si analitzem amb hipotètica objectivitat l'obra d'Austen, aquesta sigui la que més fàcilment podem qualificar com la seva obra mestra, i ho és perquè sap trobar l'equilibri entre la frescor de les primeres obres i el sentiment de decadència de les finals. Manté aquella espurna que tant ens agrada de Pride and Prejudice, però amb uns personatges més madurs i millor construïts, i trames més elaborades. Una mica de les dues cares d'Austen en la seva mesura ideal.



2.Per Emma. Aquesta novel·la s'explica en un 100% des del punt de vista de la seva protagonista, Emma Woodhouse. Molt sovint, però, a la gent li costa connectar amb la novel·la perquè Emma, a diferència d'Elizabeth Bennet a Pride and Prejudice, ens resulta odiosa. La mateixa autora té una famosa carta en què comenta que la novel·la té una protagonista que no agradarà a ningú. I és que Emma, que té 21 anys i és hereva directa de la riquesa del seu pare, se'ns mostra amb tots els seus defectes des de la primera pàgina. I tot que al principi et pot fer difícil empatitzar, el seu creixement fa que te l'acabis estimant precisament perquè, sent defectuosa, és humana. Emma a més és l'única protagonista d'Austen que és una dona poderosa: és rica, té el futur assegurat, és intel·ligent i és la persona més respectada socialment del seu entorn. Tant és així que pot ser tan valenta de declarar que no vol casar-se mai perquè, senzillament, no li fa falta.



3. Perquè Hartfield és l'univers perfecte. Emma és també l'única novel·la d'Austen que passa en un únic lloc, l'imaginari Hartfield, un petit poble al camp anglès, format per poques famílies i que està clarament dominat socialment pels Woodhouse a què pertany Emma i els Knightley al que pertany el protagonista masculí de l'obra, i als quals els Woodhouse estan també connectat pel casament de la seva filla gran. Tan sols una petita excursió a la perifèria del poble trenca aquesta sensació d'espai tancat en què es desenvolupa la novel·la, i que esdevé al mateix temps perfecte per traçar les relacions de poder i influència, exitoses i fallides, com si l'autora els tingués tancats en una petita bola de vidre. No li fa falta res més a Austen per fer el definitiu retrat de la societat britànica passat per la seva fina ironia.

4. Per l'elenc de secundaris. Tot i que gran part de la narració se centra en Emma, l'elenc de secundaris que van passant per la seva vida és potser dels millors que hi ha a l'obra d'Austen. Sense caure en la caricatura, l'autora crea personatges divertits, ridículs, a la vegada que humans. Com també antagonistes amb vicis i defectes, sense caure en la caricatura de maldat tampoc. Quan pensava en aquest apartat, intentava escollir uns personatges secundaris preferits i m'he adonat que era impossible. Mr Elton i la seva dona (amb qui sempre acabo rient per sota el nas), l'adorable a la vegada que insuportable pare d'Emma, la divertídissima i ridícula Miss Bates, o fins i tot la breu aparició del germà de Mr Knightley, John Knightley, cunyat d'Emma, que sembla una mena de Mr Darcy passat pel filtre dels anys.

5. Per Mr Knightley. O George Knightley, com és el seu nom real. Mr Darcy de Pride and Prejudice sol encapçalar els rànquings de protagonistes masculins d'Austen, però crec que si hi ha un home irresistible (també per la seva humanitat) és Mr Knightley. Irònic, sardònic, es converteix en una mena de veu de la raó i de la consciència al llarg de tota la novel·la per Emma, una imatge externa darrere de la qual s'amaga un home apassionat, que s'enfada i que castiga, però que també és qui fa potser els gestos més romàntics alhora (crec que no hi ha cap altre personatge masculí d'Austen que viatgi a les novel·les tota una nit sota la pluja simplement per consolar a la protagonista d'un desengany). I tot i que Austen m'agrada per molt més que el component romàntic, Emma té potser la millor declaració d'amor.



Convençuts? Emma té un altre punt fort i és que té també un llistat d'adaptacions diverses prou interessant. En teniu tres de clàssiques (la pel·lícula protagonitzada per Gwyneth Paltrow, la TV movie amb Kate Beckinsale i la recent minisèrie de la BBC amb Romola Garai), però també la modernització de culte Clueless i la websèrie Emma Approved (de la qual en vaig parlar aquí).

dilluns, 9 de maig de 2016

IMM IV Sant Jordi 2016



La veritat és que m'ha resultat una mica perturbador descobrir que el meu darrer IMM el vaig fer just pel Sant Jordi de l'any passat. I com a conseqüència, m'estic adonant que m'he quedat sense comentar aquí els llibres que vaig rebre per Nadal i que he anat comprant en el darrer any (tot i que confesso que uns pocs han estat descàrregues directes al meu Jess... vull dir, el meu Kindle). Així que permeteu-me la llicència i us prometo un IMM aviat en una mena de retorn al passat per acabar de posar-nos al dia.

Així que aquí va el repàs a les meves adquisicions per aquest Sant Jordi:


  • Oona y Salinger de Frédéric Beigbeder. Aquest és el llibre que m'han regalat per aquest Sant Jordi, prèvia petició meva. En teoria, Frédéric Beigbeder no s'ajusta gaire al tipus d'autors que m'agraden (i com més conec de la seva forma de ser, crec que menys ganes tindria de llegir-lo), però la premissa d'aquest llibre era massa temptadora. Una reconstrucció fictícia de les cartes entre J.D. Salinger i una antiga xicota i dona de Charles Chaplin, Oona. Espero no penedir-me d'haver-lo escollit...
  • Nora Webster, de Colm Toíbin. Fa uns quants anys (cinc!) vaig comentar aquí el molt que em va agradar Brooklyn de Colm Toíbin, però mai no havia tornat a llegir res d'aquest autor. Els bons records del seu estil, però, fan que em miri aquesta història d'una dona irlandesa que es queda vídua amb força confiança.
  • Antologia de Contes, de David Foster Wallace. Compra impulsiva del dia: no he llegit res de David Foster Wallace però tinc ganes de descobrir-lo. I una antologia de contes és potser una forma introductòria més que bona, així que l'edició en català de les seves històries em va semblar una bona oportunitat per introduir-lo a la nostra biblioteca.
  • Costura Creativa, de Sylvia Santiváñez Pascual. El llibre DIY d'aquest Sant Jordi. La màquina de cosir, que em vaig comprar estant embarassada, continua sent la meva assignatura pendent. Aquest llibre (de l'autora coneguda a la xarxa com Chita Lou) pretén ser una introducció per gent com jo que no acabem d'arrencar amb ella. 


dilluns, 2 de maig de 2016

Nosaltres (David Nicholls)


Vaig tan endarrerida en posar al dia les lectures en aquest blog, que avui, que em tocaria estar explicant quins llibres vaig comprar per Sant Jordi (espero poder explicar-ho properament), acabaré parlant del llibre que tot just em van regalar pel Sant Jordi de l'any passat: Nosaltres, del britànic David Nicholls.

De David Nicholls ja vaig llegir fa tres anys la seva obra més coneguda, One Day, que explica la història d'una relació de parella a través dels esdevenimentes que passen en un mateix dia cada any, des que es van conèixer. Tot i que la premisa estava bé i hi havia elements del llibre que m'agradaven, l'estructura massa rígida i algunes sorpreses al final que em van fer sentir una mica estafada, van fer que el balanç fos una mica agredolç.

Tot i això, quan vaig llegir l'argument de Nosaltres vaig tenir clar que volia donar-li una segona oportunitat a l'autor. I no sols perquè el seu estil narratiu a One Day ja em va semblar interessant, sinó sobretot perquè l'argument de Nosaltres combina dos elements que m'entusiasmen: una història familiar i, al mateix temps, una història que es va desenvolupant al llarg d'un viatge en tren per Europa. I és que les novel·les amb un viatge com a teló de fons són una de les meves debilitats...

La història parteix d'una premisa descoratjadora des del punt de vista romàntic: un matrimoni britànic s'embarca en un viatge en tren per Europa amb el seu fill adolescent/gairebé adult tot just després d'haver viscut una crisi fulminant de parella: poc abans del viatge, la dona comunica al seu marit (protagonista i narrador de la història en primera persona) que vol divorciar-se. En aquest sentit, el protagonista es pren el viatge com un intent per salvar un matrimoni al qual no vol renunciar i, al mateix temps, reconstruir una relació amb el seu fill que també sent que fa aigües.

Amb les ciutats europees com a teló de fons, el protagonista va intercal·lant els esdeveniments amb la seva història familiar: com va conèixer la seva dona, com es van enamorar, les crisis (algunes ben dures) que van haver de travessar, com els va canviar l'arribada del seu fill i també les renúncies i errors que tots dos van anar traçant durant els seus anys de convivència. Enmig d'una nova crisi familiar que es desencadena entre hotels urbans i transbords ferroviaris, el gran mèrit de Nosaltres és que és capaç de narrar una història familiar i de parella de les més realistes que mai m'he trobat.

Sense idealitzar l'amor però tampoc dramatitzant el romanticisme real, per mi aquesta novel·la és una demostració de com cada cosa que ens passa a la vida és un pas més en formar qui som. I que no importa tant el resultat o guanyar sempre ni ser el millor en tot, sinó adonar-nos que totes les experiències a les que hem estat capaç de sobreviure, en millor o pitjor manera, valen la pena ni que sigui per conformar qui som.

Si, com a mi, One Day us va deixar una mica insatisfets, no puc més que recomanar-vos que li doneu una nova oportunitat a David Nicholls amb una novel·la molt més madura i amb una estructura que, tot i més tradicional, resulta infinitament més atractiva.

dimecres, 13 de gener de 2016

Star Wars VII: El Despertar de la Fuerza


Feia temps que no parlava de cinema per aquí, i és que no us exagero si us dic que feia gairebé tres anys que no trepitjava un cinema. Falta de temps, de cangurs i de pel·lícules que de veritat em fessin moure el cul han provocat aquest buit. El canvi, però, havia d'arribar amb l'esperada estrena del nou capítol de Star Wars, en aquest cas la continuació després dels fets de la trilogia original, que es van concloure el 1983 (l'any que jo vaig néixer, per cert!) amb El Retorno del Jedi.

Per començar i que ningú s'espanti, parlaré primer de la pel·lícula sense spoilers. Tot i que també us dic que, malgrat aquesta obsessió perquè no es difonguin els detalls del que passa al film, tot i ser agraït, no és pas tan important com us poden fer pensar. Vaja, jo vaig anar amb por que seria una d'aquelles pel·lícules que no valen res si saps la revelació final, però no, ni molt menys.

Tot i que no en faci gala, sóc molt fan de Star Wars. Potser influenciada perquè el meu germà n'és molt fan, i d'adolescents ens acompanyàvem molt en les nostres obsessions frikis. Vaig veure tota la trilogia original als cinemes quan es va reestrenar amb les versions remasteritzades (i la vaig disfrutar moltíssim!), també vaig veure la segona trilogia (la preqüela dels episodis I, II i III) al cinema, tot i que amb resultats un pèl més decepcionants. Una de les meves possessions més preuades són dos ninots de goma de C3P0 i R2D2 que em van comprar de petita a canvi de no plorar en successives visites al metge (per cert, el meu C3PO va perdre un braç molt d'acord amb el to de la saga!). I he arribat a l'estrena de El Despertar de la Fuerza en plena febre Star Wars gràcies al canal temàtic que hem tingut fins fa poc a Movistar Plus, i que emetia exclusivament les sis pel·lícules i documentals. Les hem tornat a veure totes, així que arribàvem amb les referències ben fresques.

Recuperar l'esperança
El millor d'aquest episodi VII de Star Wars és que recuperem l'esperança que amb la nova trilogia podrem tornar a disfrutar d'Star Wars. He notat que entre els que l'han vist hi ha dues escoles irreconciliables: o l'adoren o l'odien, i jo em situo en el primer grup, amb algunes reticiències, clar. El film dóna mostres d'una història ben explicada i sap mantenir el ritme: t'enganxa des del principi i no es fa llarga tot i superar les dues hores de metratge. I això ja és un gran mèrit que la trilogia de la preqüela va ser incapaç d'aconseguir, donant mostres de com no s'ha d'explicar una història.

L'odi visceral de part del públic trobo que està relacionada amb les expectatives que genera una seqüela que arriba 32 (!) anys després de tancar-se la trilogia original. Els fans més acèrrims han pogut imaginar-se milers d'escenaris, hi ha molta literatura generada al seu voltant, i és molt díficil assumir que els escenaris que desitges acabin per no complir-se. Tot i aquesta frustració, aquest film és objectivament millor que els Episodis I, II i III, així que, per mi, això com a mínim és una  notícia excel·lent.

El que més em va agradar, i em provocava reticències abans de veure-la, és com encaixarien els nous personatges de la saga, que són bàsicament la misteriosa Rey, el soldat imperial penedit Finn, el pilot Poe, el "dolent" Kylo Ren i el robot BB-8. Per exemple, just abans d'apagar-se les llums m'enrecordo que vaig comentar que tenia els meus dubtes que BB-8 em fes oblidar el meu adorat R2D2 (si mai reviseu la saga original, veureu que R2D2 és el veritable heroi de les pel·lícules i el deus ex-machina de pràcticament totes les escenes clau). La primera escena de BB-8 i tres bips després, ja n'estava enamorada.

I una cosa similar succeeix amb tots aquests nous personatges: amb tan sols unes poques escenes, fan que vulguis saber més d'ells i estiguis encantada d'acompanyar-los al viatge. I potser els  qui ho tenien més difícil, la protagonista Rey i el paper fosc de Kylo Ren, ho superen amb nota intentant omplir els buits de Luke Skywalker i Darth Vader, respectivament. Cosa que, recordem, la preqüela va ser incapaç d'aconseguir per culpa, sobretot, d'un guió dolent.



Les referències fan gràcia, però...
Com que venia d'haver vist fa poc les pel·lícules de la trilogia original i de la preqüela, vaig poder caçar moltíssimes de les referències,sobretot a la saga original i, especialment, a la primera pel·lícula (Episodi IV A New Hope). I no són sols petites escenes que ho recorden, sinó que El Despertar de la Fuerza fins i tot copia estructures narratives i seqüències. Cosa que està bé (les dues trilogies anteriors de fet també segueixen un cert paral·lelisme matisat en els esdeveniments que expliquen), que em va fer molta gràcia i que m'anima a seguir veient-la per trobar  més sorpreses, però que també té un perill. És potser tan homenatge que acaba sent un remake? La resposta la tindrem al següent episodi, que s'ha d'estrenar la primavera de 2017, tot i que la força i la connexió creada amb els nous personatges crec que em dóna esperances que se sabrà superar aquest risc. Digueu-me optimista. Si es mantenen els paral·lelismes, però, l'Episodi VIII haurà de ser el millor film dels tres i el més fosc, i aquest sí que és un repte difícil d'acomplir.

Una de les referències més clares és el retorn dels tres personatges protagonistes de la trilogia original: Harrison Ford (Han Solo), Carrie Fisher (Leia) i Mark Hamill (Luke). I tot i que em fa molta il·lusió que hi siguin, he de dir que les interpretacions deixen molt a desitjar (a excepció de Chewbacca. Ell sempre està sublim). De Hamill hauré d'esperar al següent episodi per decidir-me (també estic cegada perquè Luke Skywalker és un dels meus personatges preferits del cinema així en general), però Fisher i, sobretot, Ford, no actuen gens bé. Vaig poder veure-la en versió original i hi ha moments molt al límit. I cap dels dos actua de forma excel·lent a la trilogia original (opinió impopular, però vegeu Han Solo en versió original i us adonareu que Harrison Ford no és gaire bon actor), però aquí estan encara més encarcarats.

En definitiva, un film entretingut, de crispetes, sí, però no és això del que va Star Wars? El pas a les mans de Disney no suposa un to infantil gaire exagerat (el que hi ha també hi era a la trilogia original), i el diàleg és força decent. Continua sense agradar-me aquests comentaris "divertits", els chascarrillos tan de moda al cinema de Hollywood últimament (es veu que les seqüències de tensió estan prohibides sense comentaris humorístics), però encara s'encaixa prou bé.

I ara, si m'ho permeteu, parlaré amb alguns spoilers d'alguns elements del film que trobo destacables. Feu el tomb si no voleu saber res més...







Preparats?

Repeteixo que em sorprèn l'obsessió per mantenir en secret els spoilers del film després de descobrir que, per mi, no són pas claus. El principal fet de la pel·lícula, la mort de Han Solo, no em va sorprendre. Esperava la mort d'un personatge clau de la trilogia original, i crec que era previsible que fos aquesta. I amb el mal paper de Ford, gairebé desitjable.

La relació de Kylo Ren i la família Skywalker (és fill de Leia i Han Solo) també és un altre dels secrets, però es rebela ben aviat al film.  A la primera seqüència ja ens donen pistes, i abans de l'equador ja tenim clara quina és la seva família. Era esperable també.

R2D2! :)

Tanta expectativa per als spoilers em va fer "enfadar-me" relativament perquè el gran misteri del film, de qui és filla la protagonista Rey, no arriba a rebelar-se. Però al mateix temps és l'element que em fa venir més ganes de poder veure l'Episodi VIII. Trobo que el film deixa moltes pistes i paral·lelismes per poder relacionar-la amb Luke Skywalker. Personalment, desitjo que sigui la seva filla, com tot sembla apuntar, ja que encara em permetria simpatitzar més amb ella. Però caldrà veure com es resol, tot i que espero que no esperin massa per fer-ho.

Del següent episodi tinc ganes de veure com es desenvolupa el paper de Luke (que no diu ni una sola paraula en tot el film, apareixent sols a l'escena final i funcionant com una absència inquietant durant tota la resta del metratge) i si Hamill serà l'excepció i actuarà una mica millor que els seus companys de la trilogia original. També com evoluciona el Costat Fosc, amb els dubtes de Kylo Ren (adoro el treball que fa Adam Driver) i el seu líder suprem, Snoke, que no veig gaire clar que s'hagi hagut de generar per ordinador. I també espero veure el costat fosc de Rey, perquè precisament els dubtes i aquest fràgil equilibri entre la llum i la foscor són la gràcia dels Skywalker, i el motiu que els protagonistes siguin ells i no els immaculats Ken Obi. Això si ella és una Skywalker, clar. Que si no ho és, espero que també hagi d'assumir el mateix repte o ens avorrirem massa aviat d'ella!

;-)


dilluns, 4 de gener de 2016

Landline (Rainbow Rowell)


Tenia moltes ganes de llegir alguna novel·la de Rainbow Rowell, una autora nord-americana molt coneguda pels seus treballs per a literatura juvenil (allò que en anglès se li diu Young Adults). Landline, però, és una novel·la dirigida al públic adult, i que se centra en la crisi de parella de la protagonista, una guionista televisiva que ha viscut tota la vida a l'ombra del seu company de feina i millor amic/amor platònic des de la universitat, i el seu marit, un home reservat que va optar per deixar la vida professional de banda per cuidar dels dos fills de la parella.

La història parteix d'una premissa força realista, però que relliga amb un element fantàstic. Per una banda, els protagonistes (Georgie i Neal) es veuen a la vora del divorci després que la feina d'ella l'obligui a quedar-se a Los Angeles per Nadal i no anar a casa dels pares de Neal, a Omaha, com tenien planejat. Ell, en un esclat de crisi matrimonial amb el pas de la vida professional com a catalitzador (situació que crec que moltes parelles, per desgràcia, s'hi poden sentir identificades), decideix marxar sol amb els nens a Omaha. Sola a Los Angeles, Georgie entra en una espiral depressiva, i no sabem si per un element fantàstic o pura alucinació seva, a través d'un telèfon a casa dels seus pares aconsegueix posar-se en contacte amb en Neal. Però no amb el Neal del seu temps present, sinó amb el Neal de quinze anys enrere, també desplaçat a Omaha en una crisi de parella que, llavors, va acabar amb la decisió de demanar-li matrimoni.

A través d'aquest enllaç amb el passat, Georgie reavalua tota la seva relació de parella, com va conèixer en Neal i el paper que ha jugat en la seva vida el seu company de feina, Seth, que sembla el convidat platònic en el triangle amorós que envolta com una ombra la protagonista. De fet, les trucades amb el passat no funcionen tant com a catalitzador de l'acció, sinó que són l'excusa original de l'autora per fer fluir les reflexions de la protagonista que, segurament, sense aquest telèfon màgic també haguessin tingut lloc. Tot fins que Georgie pren una decisió final sobre què vol fer amb el seu matrimoni.

La història de Landline és, deixant de banda l'element fantàstic del "viatge" al passat, poc original. Però si una cosa està clar és que Rainbow Rowell sap explicar històries, fer-les entretingudes i enganxar l'espectador. Armes, totes elles, indispensables si ets una estrella de la literatura juvenil. I tot i que hi ha coses de la història que m'acaben grinyolant (el procés emocional de Georgie no s'acaba d'entendre, igual que costa simpatitzar amb la parella protagonista, i molt menys amb el sediciós Seth), la novel·la es llegeix molt bé i resulta molt entretinguda. En aquests temps en què em costa més acabar els llibres, aquesta em va durar un sospir, cosa que segurament em farà repetir amb l'autora. I m'agrada, també, com plasma alguns dels problemes de la vida de parella que sembla que les novel·les, i més les de consum massiu, no volen tocar. Està clar que en una parella sempre es fan sacrificis, un ha de recordar de tant en tant la necessitat de lluitar per l'altre, i, sobretot, cal saber comunicar, cosa que, telèfons màgics i tot, és un dels grans problemes dels protagonistes.

Quines reserves hi mantinc? No m'agrada, i menys venint d'una dona escriptora, que sigui precisament la vida professional de la dona la que fa saltar l'espurna de la crisi matrimonial. Que passa també en la vida i que en aquest cas hi ha altres coses de fons en la crisi, sí, però amb la situació al revés i protagonitzada per un home, seria difícil imaginar aquest plantejament. I m'agrada menys perquè, al final, l'autora sembla que menyspreï aquella feina per la qual Georgie sacrifica un Nadal amb la seva família. Potser hi hauria hagut altres formes de fer patent el conflicte? Segurament sí, i si el protagonista hagués estat Neal, el més probable és que s'hagués fet.