Mansfield Park

És curiós com canvien les coses segons passen els anys. Quan vaig descobrir Jane Austen (devia ser estudiant de primer o segon de batxillerat) vaig acabar la meva revisió a totes les seves obres en llegir Mansfield Park. Em va agradar tan poc que vaig deixar-ho estar allà mateix, sense ni tan sols provar-ho amb Persuassió ni Northanger Abbey. Vaig llegir el llibre quan tot just acabava amb Pride and Prejudice, i em va decepcionar moltíssim que la protagonista de Mansfield, Fanny Price, fos tan diferent d’aquella Elizabeth Bennet que jo havia idealitzat.
Doncs bé, gairebé deu anys després he donat una segona oportunitat  a Manfield Park. De fet, ja no recordava gaire cosa més que qui era la protagonista i amb qui es casava al final. Poca cosa més que algun home ric s’enamorava d’ella i ella deia que no el volia. És molt curiós que llavors em desesperés aquella actitud, però ara me n’adono que el que em passava era que no havia acabat de comprendre la protagonista. Durant anys, l’he considerat la més tonta de les "heroïnes" de Jane Austen. Ara, per mi és de les més intel·ligents.
I és que en aquest llibre la intel·ligència no es deixa notar en forma de focs d’artifici, diàlegs xispejants o accions desmesurades. La Fanny és prou intel·ligent per aconseguir el que vol, superar els obstacles, sense fer soroll, sense crear una mala opinió, i amb la imatge que continua sent tan bona nena i obedient com ho semblava al principi. Però no ho és: té un caràcter molt fort i aconsegueix el que vol, però sense fer mal a ningú ni pràcticament contrariar cap dels seus familiars. Té un coneixement de les persones molt més profund que cap altre personatge, i és que com a espectadora ella teixeix com ningú les tendències i relacions d’aquella escena social que té davant d’ella. I és que la Fanny Price és una reivindicació de la discreció, de la senzillesa, però no com a sinònims de submissió i falta de caràcter.

Un dia per Barcelona

De tant en tant, m’agrada baixar jo sola tot un dia a Barcelona i camuflar-me com a turista dins de la ciutat. Ahir va ser una d’aquestes ocasions, en part perquè tenia diverses exposicions amb força ganes de veure, i en segona part perquè també em venia de gust treure el nas per la Fira del Llibre Antic i Modern d’Ocasió, que es fa cada tardor al tram baix de passeig de Gràcia.
La primera sensació en baixar del regional i agafar el metro cap a plaça Espanya és quant de temps feia que no anava sola per la ciutat. I en sortir i començar a enfilar cap a Montjuïc, en quant havia trobat a faltar passejar per la ciutat i quin dia més esplèndid que m’havien regalat per aquest dissabte (divendres aquí a Tarragona va caure un diluvi universal que fins i tot em va tenir cinc minuts tancada al cotxe aparcat enmig de cascades urbanes d’Altafulla).
La primera parada va ser el Caixafòrum. Sempre que vull anar a Barcelona a veure exposicions acostumo a acabar en aquest preciós edifici, i és que té la doble virtut d’organtizar excel·lents mostres i, a més, ser gratuïtes. En aquest cas, volia veure l’exposició sobre Alphonse Mucha, precursor de l’Art Nouveau, i de retruc vaig poder visitar també la dedicada al Renaixement a Prato. Totes dues em van agradar força, especialment la de Mucha, que, a més de tenir unes imatges precioses, està molt ben estructurada i et dóna tocs de cadascuna de les seves facetes com artista.

Després, ja passat el migdia, vaig continuar l’escalada de la muntanya de Montjuïc fins a la Fundació Joan Miró. Allà era el penúltim dia per veure l’exposició d’Olafur Eliasson sobre "la naturalesa de les coses". Hi vaig anar perquè al MOMA de Nova York havíem pogut veure al juny una de les seves instal·lacions (una llum ataronjada que omplia tota una estança i que convidava a quedar-s’hi descansant) i tenia curiositat de veure més coses d’ell. La proposta no em va desagradar gens. Hi havia una vintena d’instal·lacions d’il·lusions òptiques, jocs de llums i colors, miralls que representen el sol, i el més curiós de tot: tota una taula plena de peces de Lego perquè els visitants hi facin la seva ciutat. I pensar que el guàrdia de seguretat va tenir el morro de tirar a terra tota una torre davant meu! A la foto, a la part de baix, podeu veure els cutres trampolins-xemeneies que vaig fer sobre una caseta ja existent. Tot el que hi veieu a banda ja m’ho vaig trobar fet, evidentment...

La sortida de la Fundació Joan Miró la vaig fer, com sempre, baixant per la Font del Gat. Cada cop m’agrada més aquest parc: no sé si perquè ara l’han arreglat o perquè li he agafat carinyo. I per fi vaig poder veure la cascada en ple funcionament...

Després d’un dinar ràpid, vaig anar cap a la Ciutadella, al museu de Ciències Naturals. Bé, quan jo era petita això era el Museu de Zoologia, i me’n recordo que mons pares m’hi van dur després de molts diumenges reclamant fer-hi una visita (no recordo més que animals dissecats, i els ossos d’aquella balena que es va morir a la platja del Prat). Ara, amb el nom canviat, acull una exposició d’allò més divertida: Assassinat al Museu. Resulta que el director del museu ha estat assassinat i tu has d’anar recollint pistes, com a bon detectiu, i decidir qui és el culpable d’entre sis sospitosos. Al mateix temps, i mentre vas d’escenari del crim a laboratoris o sala d’interrogatoris, vas aprenent com treballa la ciència a l’hora de contribuir a esclarir un crim. Molt curiós, per exemple, com es fan servir les larves per tal de determinar el moment de la mort (llàstima que les meves mates m’obliguessin a desquadrar els meus càlculs...). Al final vaig quedar amb dos sospitosos principals, i a l’hora de triar el meu acusat, doncs resulta que em vaig equivocar. Tot i que no estic gaire d’acord amb els arguments que va donar l’investigador en cap, la veritat...
Després de mirar els escenaris i stands encara buits de les Nits del Ramadà (només vaig poder sentir algun assaig sota l’Arc de Triomf) vaig enfilar de nou cap al metro i cap al passeig de Gràcia. Allà vaig recuperar forces a l’Starbucks (us podeu creure que és el primer cop que entro a un Starbucks a Espanya?!), on em vaig menjar un muffin de xocolata blanca i maduixa i un caffè latte de vainilla (visquen els xarops de l’Starbucks!). I després d’una mitja horeta llegint Dracula en un d’aquests sofàs tan meravellosos de la cafeteria, vaig baixar de nou pel passeig per veure els estands de la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió.

La meva intenció era trobar alguna edició antiga, maca i barata d’algun llibre de Jane Austen. Però mala sort: a tot arreu on hi havien llibres antics eren sempre els mateixos (!!) i, si no, venien llibres nous a preus rebaixats, però per aquests ja vaig a la biblioteca, la veritat... Això sí, m’encanta passar hores regirant llibres, tocant els lloms com si fossin màgics, i respirar aquesta oloreta tan bona de paper imprès...
Quan vaig acabar amb totes les paradetes, i com que encara em quedava mitja horeta per agafar el tren, vaig anar cap a la Casa del Llibre a xafardejar i veure si trobava alguna ganga. Hi havia tanta gent que vaig acabar fugint i agafant el tren d’abans. Es veu que ja no estic feta per les grans ciutats!

S'ha acabat

Doncs sí, la imatge d’aquí dalt és tot el que ha quedat en estat material dels onze dies de Santa Tecla a Tarragona, a banda de molta son acumulada que fa pesants els ulls i algun que altre múscul adolorit als braços, el coll i l’esquena. Aquesta que des d’aquest matí s’asseca al solet fresc de principis de tardor és la roba que vaig dur el 22 i el 23 a la cercavila i l’anada i tornada a ofici en el meu debut tecler al Ball de Serrallonga. Tan sols em va faltar poder sortir a la processó (va ploure...) perquè l’experiència fos rodona, però tot i això, els recordaré com uns dels meus millors dies. Malgrat que m’estigui una setmana sense poder fer servir com abans el meu pobre braç dret.
La veritat és que han estat dies intensos i cansats, però d’aquells que hi ha com una energia invisible que t’empeny cap al carrer. Dilluns 15 vam anar a la plaça Friki, el racó teatral i de circ de les festes, i un dels punts més gèlids de Tarragona. Vam veure el magnífic Capitán Maravilla, que ens va fer riure gairebé tant com l’any passat l’argentí Loco Brusca. La veritat, és que cada cop m’agrada més aquest espai, i més si tinc l’oportunitat de veure teatre que tant escasseja per aquestes contrades...
Dimarts, assaig, i dimecres i dijous, feina, tot i que precisament gràcies a la feina vaig poder veure l’estrena de l’Aligueta. I divendres, la Santa Tecla Petita. Tan sols vaig poder apropar-me als últims parlaments del Ball de Serrallonga Petit, que s’estrenava enguany, i al sopar post-cercavila, i m’he quedat amb ganes de l’any que ve poder veure més coses! I a la nit, la revetlla de les colles, de les meves preferides, perquè no toquen grans orquestres sinó grups més petits i amb un repertori més jove. Vam estar en dansa fins a les quatre de la matinada passades.
Dissabte, més assajos i més feina, i diumenge, també amb les eines de treball, pregó i arrencada dels gegants. I una tronada xulíssima. A la nit, versió reduïda de la Baixada del Seguici (la nit més esbojarrada de les festes) perquè tenia molt mal d’esquena i no volia fallar al seguici del dia següent.
Dilluns 22, el primer dia que surt el Seguici, plovia el diluvi universal al matí. Tot i la meva ansietat, a la tarda el temps va aguantar fins als darrers parlaments, que vam fer ja sota la pluja, però sense parar. I el 23, havent-nos ficat al llit a les 6 del matí i aixecant-me a les 7.40, també amb un plugim molt fi, l’anada i la tornada a ofici. I entre l’una i l’altra, un esmorzar al carrer Major i el Ball de Dames i Vells asseguts a les escales de la Catedral. Després, la tarda, es va limitar a seure a la Casa de la Festa i al sopar amb una invasió de pizzes a la nit. I amb la roba bruta de bandolera, cap a casa.
L’últim dia de festes, el dia de la Mercè, va servir per superar un trauma. Després dels pilars caminant (per més inri, sota un sol espaterrant), em vaig atrevir a anar a la nit al Correfoc. Sense ficar-me entre diables, és clar, però ho vaig poder veure tot de prop i sense patir! Una fòbia menys a la cartera!
I amb la carretillada final i la traca per la Rambla es va acabar tot. Ara caldrà esperar a una altra Santa Tecla perquè la ciutat torni a transformar-se. Avui, ja no queden barres de bar, ni cartells ni gots de les revetlles. Tan sols alguns records.

We're tumbling down

Tot aquest boom de la música per internet, de la difusió d’artistes populars de forma gratuïta només per fans, no m’havia afectat gaire. Ara, però, he descobert com d’interessant pot ser l’experiència. Fa unes setmanes vaig descobrir que Keane preparaven un nou àlbum (tinc els seus dos primers entre els meus preferits) i que tenien una cançó, Spiralling, en descàrrega gratuïta a la web. Em va costar actualitzar i actualitzar la maleïda web, introduir un cop i un altre les meves dades perquè tot quedés en blanc un cop donava al botó de "Enviar", però finalment ho vaig aconseguir i al meu correu va arribar l’enllaç autoritzat per descarregar-me la cançó.
Tot i la primera impressió de sorpresa, el tema em va entusiasmar des de la segona escolta, i cada cop que el torno a sentir, no me’l puc treure del cap durant una bona estona. Així que espero amb interès l’estrena del seu nou disc, Perfect Simmetry. La part més divertida és que aquests dies vaig rebent mails de la pàgina web oficial del Keane en què em van explicant les novetats: sortejos, concerts de presentació a Londres i, sobretot, minigira europea en petits locals.
I aquí és on comença el meu trauma. El dia 9 de Novembre Keane actuaran a la Sala Razzmatazz de Barcelona. En diumenge, de forma que fins i tot em seria possible anar-hi. Doncs resulta que aquest dia jo seré a molts quilòmetres de Barcelona, viatjant per Egipte, gràcies a un viatge que hem improvisat per aquesta tardor amb un raconet d’estalvis que anem fent a base de no anar a sopar fora i menjar marques blanques (ja donaré detalls més endavant d’aquesta aventura egípcia que planegem). O sigui que la meva passió per les piràmides i el món àrab em deixa sense sentir Keane en directe per primer cop.
Amb aquest  nou concert frustrat es comença a confirmar la meva maledicció musical. Per exemple, resulta que James Blunt va venir a Barcelona aquest estiu (i jo sense saber-ho) i a tocar també a Razzmatazz un dia que jo estava encara més lluny, viatjant pels Estats Units!! Curiós que l’home que vam escoltar insistentment a través de les interestatals americanes estigués just en aquells moments tan a prop de casa nostra.
O sigui que encara puc donar gràcies que al gran Mika li donés per visitar Barcelona la tardor passada coincidint amb els meus dies de vacances, i una setmana abans no marxés cap a París.
Per consolar-me, i per si algú no ha sentit la cançó, us deixo aquest vídeo que hi ha penjat al youtube fet per un fan i que els propis Keane ens recomanen a l’últim mail als seus fans.

Uh-oh!

Tercera Santa Tecla com a tarragonina, i com sigui de veritat la tercera consecutiva amb pluja m’hauré de plantejar l’exili. Nota mental: portar unes quantes dotzenes d’ous a Santa Clara i altres santes relacionades amb els partes meteorològics.

Objectiu complert

Ahir vaig dir que m’havia de comprar unes sabates noves davant de la defunció d’unes ballarines negres. I just ahir a la tarda vaig trobar aquestes sabates tan maques i que m’han sortit tan bé de preu: tan sols 4 euros més del que m’hagués costat comprar-me la samarreta de les festes. Ara, a disfrutar-les, i esperar que durin!

Pride and Prejudice (1980)

Continuant amb la meva acumulació d’adaptacions d’aquesta novel·la de Jane Austen, fa poc vaig veure a través del youtube l’adaptació de Pride and Prejudice feta el 1980 per la BBC, i protagonitzada per Elizabeth Garvey i David Rintoul. En general em va agradar, i crec que en aspectes d’adaptació literària i fidelitat a l’original fa un millor treball que la darrera pel·lícula protagonitzada per Keira Knightley. Tot i això, té un aire tan acartronat, tan de Estudio 2, que es fa a estones avorrida, pesada, i de fet, em vaig passar algunes escenes tan sols sentint el text i mirant per sobre alguna altra cosa per internet.
Coses que m’han agradat de l’adaptació: En primer lloc, el treball de la protagonista com a Elizabeth Bennet és molt bo. Potser no m’agrada tant com Jennifer Ehle a la versió del 95 (que és exactament com jo m’imaginava la Lizzy del llibre), però m’encanta la vivacitat i la ironia que imprimeix al personatge. M’ha agradat també que aquesta adaptació mantingui una escena que m’encanta del llibre: el sopar a casa dels Bennet després del retorn de Bingley i Darcy, i on la pobra Elizabeth es passa la nit maldant per estar al costat de Darcy, però tothom li impedeix i el dóna per perdut. És una escena molt divertida, i em va encantar que s’inclogués a la sèrie aquella escena en què els caballers tornen a la sala i la pobra Lizzy és absorbida per una dona tonta cansada dels homes en general. També cal destacar de l’adaptació com respecta els ritmes originals del llibre, la sensació que res està passant de veritat, i aquelles paraules dites a mitja veu al camp.
Coses que no m’han agradat: Bé, em vaig horroritzar de l’entrada d’Elizabeth sense estar convidada a Pemberley per parlar amb Mr Darcy de la fugida de la seva germana Lydia. Crec que quan tots els defensors d’aquesta versió es basen en el respecte per l’original, això els hi treu tota la raó, ja que mai de la vida una persona hagués pogut fer això. No entenc tampoc quin problema hi ha en respectar l’original: Mr Darcy visitant-la a l’hostal en el moment que ella llegeix les cartes, que és una de les escenes més tendres del llibre. El final de la sèrie tampoc va anar gaire més enllà: tornen a fer un "copy-peggy" de la conversa de la segona petició i de les xerrades divertides de la parella dies després del compromís. Van caminant tots dos pel jardí i es van parant cada tres passes per dir una frase que, de fet, pertanyen a dies diferents. La veritat, no entenc la mania dels adaptadors de no respectar la conversa del "per què et vas enamorar de mi" en el moment que toca, quan ja han passat diversos dies del compromís. I la falta d’intensitat, perquè malgrat els múltiples temes del llibre, ells es casen enamorats, no?
I el pitjor de tot: el Mr Darcy. La seva actuació rígida i seriosa funciona de forma magistral al principi (en canvi, costa de creure que Colin Firth pugui no caure bé a algú al principi de la sèrie del 1995), però no a la segona meitat. No veig a Elizabeth enamorant-se d’ell, a no ser per aquest somriure del final. Llàstima que no ens l’ensenyin fins a l’última escena.
Tot i això, val la pena l’esforç de buscar els capítols pel youtube. Només cal buscar les paraules "lizzy" "darcy" i "1980".

Santa Tecla ja està aquí!!

Ara que la casa ja torna a estar en ordre ( i què bé que ha quedat tot, després d’hores i hores de pintura i neteja i recol·locació), és el moment de poder disfrutar amb calma de les festes de Santa Tecla. Ahir van començar amb allò que passa sempre a aquesta ciutat i que m’encanta: tothom al carrer a gaudir de qualsevol acte, per xorra que sigui.
Per exemple, la foto és del que seria l’arrencada oficial del que jo anomeno pre-festa (és a dir, tots els dies que passen des d’ahir fins al 21, quan es fa el pregó i comença el gruix de tot plegat). Es tracta de la Crida, una cosa tan senzilla com que surt l’alcalde i el perpetuador de les festes al balcó, criden allò de Visca Tarragona, Visca Santa Tecla, i encenen una traca. Deu minuts de petardos i cap a casa! Doncs per aquesta tonteria, la plaça de la Font s’omple fins a dalt mitja hora abans que comenci!
Ahir, tot i que encara tinc les cames ressentides de tant escalar prestatgeries, vam fer després allò que diem la ruta de les exposicions. És a dir, anar d’inauguració en inauguració a veure què es pilla per picar o beure (generalment, lo segon). Jo, que passo de l’alcohol, em vaig conformar en veure les fotos de les tres mostres: una sobre els quinze anys de la Víbria (no em va agradar gaire...), una altra sobre els 20 de la Mulassa (millor..) i, finalment, la meva favorita, la de Santa Tecla Digital, on hi ha diferents fotos d’aficionats de les festes de l’any passat.
El dia el vam acabar al concert de Ska Cubano  a la plaça del Rei, que, per cert, estava molt més plena de l’habitual. Com que era l’únic acte musical de la nit, i era el primer dia de Santa Tecla, la gent té ganes de començar a entrenar-se per la gresca. No sóc gaire fanàtica de l’ska, però com a mínim vam poder passar una estona divertida.
Per cert, enguany he decidit que trencaré una tradició i no em compraré samarreta de les festes. Necessito invertir els 20 euros en unes sabates noves, que, de ben segur, utilitzaré més que la samarreta. I com que tinc les de les edicions anteriors, tampoc desentonaré gaire...

Torna la temporada

Porto més de quinze dies sense actualitzar, i tinc un munt de temes en cartera: per exemple, dues grans pel·lícules que he vist aquests últims dies (Wall-E, The Dark Knight), la preparació del retorn de Heroes, el torneig de bàsquet a Reus que vam anar a veure aquest cap de setmana... I no, en aquest post parlaré d’una de les coses més cutres que he vist aquests dies, però que, tonta de mi, em va enganxar.
No és cap misteri que m’agrada molt Jane Austen, que he llegit tots els llibres excepte Persuassió (que porta massa temps segrestat a la biblioteca i no puc agafar mai), que m’he baixat a internet i après de memòria totes les adaptacions en pel·lícules o miniseries BBC, i que puc espantar a més d’un dient de memòria la primera frase de Pride and Prejudice. Doncs bé, regirant l’altre dia pel fòrum de Pemberley vaig descobrir que l’ITV anglesa preparava per aquesta temporada una sèrie que es diu Lost in Austen. De fet, va començar dimecres de la setmana passada, i alguna ànima caritativa s’ha encarregat de penjar el capítol en parts al youtube. L’argument és el següent: una noia obsessionada amb el llibre Pride and Prejudice i desesperada perquè no troba el Mr Darcy de la seva vida (llegeixi’s aquí el seu Colin Firth... que tot i que m’encanta no tinc gaire clar que sigui exactament el mateix), i que un bon dia es troba a Elizabeth Bennet (la protagonista) al seu lavabo. Resulta que hi ha una estranya porta secreta que uneix l’àtic dels Bennet amb la casa d’aquesta noia moderna (per cert, es diu Amanda Price, potser família de la Fanny Price de Mansfield Park).
A partir d’aquí l’Amanda queda tancada al món de Pride and Prejudice, i l’Elizabeth fuig cap al món real, sense estar en disposició de tornar. I la nova protagonista comença a regirar tot l’argument i res surt com hauria de sortir. S’emborratxa al primer ball, li ensenya l’escot a Mr Bingley, i pràcticament l’assalta quan l’enxampa fumant a la porta d’un ball.
Què m’agrada d’aquesta sèrie? Bé, m’agrada reconéixer personatges i situacions que he llegit o vist en diferents adaptacions, i puc assegurar que la sèrie et permet passar una estoneta agradable, i més si la vas veient en trossets de deu minuts durant un dia o dos. El principal problema, almenys per mi, és que aquesta sèrie es carrega l’atractiu principal del llibre: l’Elizabeth Bennet. Sí, després de veure la minisèrie de Colin Firth potser et queda la gran imatge del Mr Darcy, però si llegeixes el llibre, el personatge amb qui connectes és la Lizzy. I aquí directament la deixen a l’altra banda de la paret, sense possibilitat de moment de tornar. I l’Amanda-moderna és una espècia de Bridget Jones perduda en el món de la Regència, que no té ni la meitat d’intel·ligència que la protagonista original.
Sí, hi ha situacions que et fan riure, però no tinc gaire clar que el públic seguidor d’Austen accepti que Mr Darcy vagi a parar a mans d’algú que no sigui Elizabeth Bennet. Ni que sigui una Amanda Price que ens recordi a nosaltres mateixes.