Últimament em sembla que tinc una estranya connexió amb l’Acadèmia de Hollywood i, tot i que no vaig tant al cinema com voldria i acostumava a fer abans, en dos anys consecutius la pel·lícula de les nominades que he vist ha estat la que ha guanyat. Està bé que el tema de Slumdog Millionaire era bastant fàcil d’endenvinar, però enguany, quan tothom s’esperava que els bitxos aquests blaus d’Avatar guanyessin (jo m’he negat a veure-la; des que el cine costa 7 euros que s’ha de ser selectiu...), nosaltres vam agafar i ens vam plantar a veure En Tierra Hostil. I tot i que molts no s’ho espeaven, va agafar i va guanyar. I a mi com a mínim em va donar la satisfacció de fastidiar una mica al James Cameron King-of-the-world aquest...
Perquè a veure, la pel·lícula està bé però tampoc trobo que sigui una obra mestra. Per exemple, em va agradar molt més Up in the Air (que encara tinc pendent de comentar, mare meva...) que no pas aquesta, però també perquè la primera era una pel·lícula d’aquelles agradables de veure. I amb En Tierra Hostil vaig passar-me mitja pel·lícula amagada sota l’abric, i la totalitat de les dues hores que dura amb un nus a l’estómac que no em deixava respirar. Suposo que el fet que el cinema estigués buit també va contribuir a aquesta sensació (hi ha uns cinemes a Vila-seca que, tot i estar a deu minuts en cotxe de Tarragona i Reus, tenen més ben poc èxit de públic. Només cal dir que de dilluns a dijous fan preu "dia de l’espectador").
La pel·lícula explica les peripècies d’un grup de militars nord-americans a la guerra d’Irak que formen part d’un grup de desactivació d’explosius. La trama comença quan arriba un nou "jefe" del grup, després que l’anterior mori a la primera escena (sincerament, des que diu allò que es menjaria una hamburguesa ja sabíem tots que la palmava al cap de pocs plans). I aquest nou jefe es caracteritza per estar ben boig, i donar unes vacances ben merescudes al robot desactivador d’explosius del grup. Fet que provoca la ira dels seus companys: un jovenet traumatitzat per la guerra i la mort, incapaç gairebé de disparar, i un altre militar que senzillament vol sortir d’allà viu.
Al film se’ns retraten les seves peripècies fins que els arriba el relleu i, per tant, el merescut descans a casa. Amb tot un seguit d’escenes que et dóna poc descans per a la tensió i la por que recorre tota la història (i que de veritat dóna la impressió que la teva sala de cinema també s’ha convertit en un territori hostil), i que més d’una vegada et fa apartar la mirada de la pantalla. Una trama que, per cert, no deixa gaire bé els pobres iraquians, dels quals sembla que la consigna sigui desconfiar-ne... però això és una altra història.
Tot i que el ritme del film funciona força bé, i amb pocs recursos aconsegueix atrapar bé l’espectador, no ens va acabar de convèncer l’epíleg final. El del soldat inadaptat a la vida real, o el del boig que només vol arriscar la seva vida perquè l’adrenalina és l’únic que el manté amb ganes de viure, i no pas els corredors infinits de caixes de cereals... Perquè tot i que es pugui entendre com una forma d’expressar com les ferides de guerra van més enllà de la pell i de l’escenari de la batalla, també crec que acaba amb una conclusió poc "humana" per al personatge.
Tot i això, us la recomano. Com a mínim, els protagonistes tenen color pell i semblen de veritat, no com d’altres...
