Un cap de setmana a París

Amb la quantitat de temes que se m'han quedat al tinter per explicar en aquest blog, m'han quedat un parell de viatges fets aquest estiu pendents de comentar per aquí. I tot i que ja faci gairebé dos mesos (¡!) de l'experiència, no vull saltar-me el pas de deixar-ne constància escrita, en part també per jo poder recordar-los en condicions d'aquí uns anys.

Els nostres caps de setmana a París sembla que comencen a ser ja una tradició, i és que la capital francesa sigui probablement el lloc on hem anat més vegades. Aquest era el segon cop que repetíem amb la mateixa excusa: anar al concert de Depeche Mode a l'Stade de France de Saint-Denis, i aprofitar la resta del cap de setmana per fer una mica de turista i fer algunes compres per la ciutat.

Com que de nou vam optar per allotjar-nos al barri de Saint-Denis (en aquest cas en un hotel de la cadena B&B, que ens va semblar força correcte, tot i que és una llàstima que a l'esmorzar no tinguin cafè descafeïnat), aquest cop no estava disposada a perdre'm la principal atracció turística del municipi: la catedral de Saint-Denis. Famosa per ser la construcció en què es considera que es va iniciar l'estil gòtic, tot i que les posteriors reformes hagin deixat desdibuixat el projecte inicial.

La catedral, personalment, em va semblar una meravella. És una llàstima que molta gent que va a París no s'hi arribi (hi ha un metro que et deixa a cinc minuts de l'entrada), però és tota una experiència caminar per entre els vitralls de la seva capçalera. Amb l'afegit que els estudiants d'Història de l'Art tenim entrada lliure!

La resta de la nostra primera jornada a París la vam dedicar al Forum des Halles, un lloc on ens agrada força anar de compres ja que hi tenim localitzades un parell de botigues de roba que ens agraden i que no trobem per aquí. I després d'un passeig per la part de fora del palau del Louvre (que també val molt la pena, si ja heu vist la col·lecció de dins), la vora del Sena, un bon croque monsieur i descobrir els parisencs fent el tradicional pic-nic de vi i formatge a les Tulleries, vam tornar a descansar a l'hotel.

El dia següent era el dia del concert, així que per evitar que jo hi arribés massa cansada de caminar molt (tot i que teníem entrada  a les grades, volia estar més o menys desperta), tan sols vam fer mig dia de turista. Vam començar per la catedral de Notredame de París, que jo tenia moltes ganes de tornar a visitar, tot i que ja hi havíem estat en el nostre primer viatge a la ciutat. Com que té l'afegit de ser gratis, doncs no vaig tenir molta oposició, tot i una manifestació de treballadors de la sanitat que ens vam trobar mentre fèiem cua i que van començar a llençar fums de colors al nostre voltant, forçant-nos a més d'un a haver de refugiar-nos en algun altre lloc.  Però, finalment, tot i els incidents, podíem tornar a entrar a Notredame.

Un cop acabada la visita, ens vam dirigir cap a la llibreria Shakespeare & Company, un dels meus racons preferits a París, on ja us vaig explicar que vam comprar un llibre per la peque en camí, però també algunes compres per nosaltres. La veritat és que un s'hi podria passar hores entre els seus passadissos estrets, sinó fos per la quantitat de turistes que de vegades fan l'ambient una mica agobiant (tot i que una excursió al pis de dalt per seure una estona i escoltar música de piano en viu ho pot solucionar tot).

Tot seguit, nova caminadeta fins a l'illa de Saint-Louis, situada darrere de la illa de la Cité, per complir una de les tradicions gastronòmiques preferides a París: un dinar a una de les petites creperies del barri. Bones i barates! I amb això, ja vam enfilar de nou cap al nostre hotel, per passar unes hores de relax abans d'haver de dirigir-nos cap a l'Stade de France.

Tot i que era el primer cop que anava a un concert amb seient a grada, i malgrat que l'experiència no sigui tan divertida com estar a pista, he de dir que ho vam passar molt bé tot i estar en l'extrem més allunyat de l'escenari i estar rodejat d'alguns francesos una mica freds. Un concert de Depeche Mode és sempre un concert de Depeche Mode, i la panxeta de cinc mesos i mig no impedeix gaudir-ne.

(Per cert, per acabar, un chapeau pel civisme dels francesos que em van cedir seients al metro SEMPRE, fins i tot quan el servei estava col·lapsadíssim a la sortida del concert. Cosa que no passa aquí, ni tan sols en les sales d'espera dels ambulatoris...)

Les recrés du Petit Nicolas (Sempé-Goscinny)

Acabar un llibre pensat per al públic infantil no és que sigui especialment meritori a l'hora de fer gal·la dels progressos lectors de cadascun, però en aquest cas permeteu-me que estigui especialment orgullosa d'haver llegit durant aquest any aquest Les recrés du Petit Nicolas, que escriuen i dibuixen a tàndem Sempé i Goscinny. El motiu del meu orgull és que és el primer llibre que em llegeixo en francès i que, a més, crec haver entès en gairebé la seva totalitat, així que permeteu-me que em pengi una medalla virtual davant d'aquesta gesta personal.

El francès ha estat per a mi sempre una assignatura pendent: se'm va quedar atravessat allà per l'institut, vaig oblidar tot el que vaig aprendre, i quan ho vaig intentar reprendre durant la universitat, l'acadèmia on m'havia apuntat va decidir tancar de cop (amb els diners de la meva matrícula, tot sigui dit), i no ha estat fins fa pocs anys que m'hi vaig poder reenganxar, gràcies a l'Escola de Llengües de la UOC, que és pràcticament l'única fórmula que puc adaptar als meus horaris per aprendre un idioma.

Així que amb el pit ple d'orgull vaig agafar aquest hivern aquest llibre de la biblioteca de Tarragona i els vaig llegir en unes poques nits. Com tots els llibres de la sèrie del Petit Nicolas (per qui no ho conegui, ens explica les desventures d'un nen francès amb els seus companys de classe i la seva peculiar família), la narració s'estructura en històries curtes, cosa que fa encara més fàcil llegir-lo si ets algú que està aprenenent la llengua. El tipus de francès que es fa servir és facilet, tot i algunes paraules que potser siguin més argot de pati d'escola que no pas francès acadèmic, però que el to general de la història ajuda a desxifrar fàcilment.

El Petit Nicolas, de fet, ja em va acompanyar en les seves versions en català / castellà durant la meva infància, i, per això, va ser un punt a favor afegit poder retrobar-me amb ell en la seva versió original. M'agrada especialment el fi sentit de l'humor, vorejant la ironia, que impregna tota la història, que se'ns explica sempre sota la mirada entre innocent i trapella de Nicolas. I com, a través de les seves entremaliadures, hi podem fins i tot detectar una certa mirada àcida al món dels adults.

Amb una senzillesa i honestedat pròpia d'un infant, podem veure el conflicte i la incomprensió entre grans i petits amb una claredat enorme. I, tot i això, combinat amb situacions d'allò més divertides que, tot i que probablement no ens faran riure fins a tenir mal de panxa, sí que ens faran tancar el llibre amb un mig somriure.