Nora Webster (Colm Tóibín)

L'any passat, tot i millorar el meu nombre total de lectures després d'anys d'una certa (i lògica) crisi lectora, no destaca precisament per títols que m'omplissin al cent per cent. Nora Webster, la segona novel·la que llegeixo de l'escriptor irlandès Colm Tóibín (podeu llegir aquí el que em va semblar Brooklyn) seria una de les excepcions i un dels llibres que recordo amb més estima del 2016.

La principal virtut, i potser també defecte, d'aquesta novel·la és que a la història no hi passa aparentment res. La Nora del títol és una dona d'uns quaranta anys, que acaba de perdre el seu marit per malaltia, i que es troba, en l'Irlanda rural dels anys setanta, obligada a tirar endavant sola amb els seus quatre fills. Les dues grans ja estan a la universitat (finançades per un parent) i els dos petits encara viuen amb ella a casa. Sense estudis i sense diners, la Nora ha de passar el dol, acostumar-se a la seva nova vida i redescobrir-se a ella mateixa després d'anys amagada sota l'ombra del seu marit.

Totes les pàgines de la història es podrien resumir en això. Perquè a Nora Webster no trobarem girs argumentals ni un conflicte més enllà del que diem. La història va passant per davant dels nostres ulls amb una prosa que sembla tan freda i desconnectada del món real com ens dóna la impressió que està la mateixa Nora, però que al mateix temps és tan real que resulta addictiva.

En definitiva, la novel·la ens parla de la redescoberta de nosaltres mateixos quan ens hem deixat perdre per diferents motius. En el cas de la Nora, es pel seu matrimoni amb un home de qui tothom explica meravelles, i tornar a sortir a la llum és difícil per ella. I és la música, especialment el cant, el que li dóna l'oportunitat de descobrir qui és, quines possibilitats té i que a la seva nova vida també podrà tenir espai per al gaudi. Hi ha escenes molt boniques i simbòliques que Tóibín les explica com si res: quan la Nora es canvia el pentinat i es pensa que tot el poble la jutjarà, o quan descobreix un nou disc de música clàssica que la fascina. Poc a poc, es va fent capaç d'enfrontar-se a les seves pors i el seu passat i prendre les regnes del seu futur, començant per la decoració de la seva casa.

I mentre per una banda Tóibín ens fa descobrir la bellesa amagada davant de les petites coses que ens poden passar desaparcebudes, també ens mostra amb cruesa un personatge protagonista que no és ni molt menys perfecte. Molts lectors han tingut problemes per connectar amb la Nora, i és innegable que no pren les millors decisions, ni és la més treballadora ni, de lluny, la millor mare. Però la realitat està repleta de personatges així que, com tots nosaltres, també tenim una història que, ben explicada, és digna de ser llegida.

A short story of nearly everything (Bill Bryson)

Bill Bryson és un vell conegut d'aquest blog (ja us he parlat del seu Shakespeare i de At Home, que em va encantar) i aquest A short story of nearly everything és un dels llibres que tenia en la meva llista de desitjos des de feia temps. Tot i això, la història de com vaig arribar a ell és una mica curiosa. L'estiu de 2015, durant les vacances que vam passar a Bèlgica, vam patir un dia de pluja incessant a Ambers i vam acabar refugiant-nos en un centre comercial. Allà, a l'FNAC, vaig trobar un sofà i una edició en anglès d'aquesta obra, i mentre la peque feia una migdiada, em vaig empassar dos capítols de l'obra. Així que quan vaig tornar a casa vaig haver de fer-me amb aquest llibre per continuar la història.

Com ja ens apunta el seu títol, l'obra intenta ser un llibre divulgatiu sobre els principals aspectes de la ciència, des de la creació de l'univers fins a l'evolució de l'home. És un llibre llarg, amè, però que és millor anar-lo consumint en petites píldores, el que explica els mesos que vaig trigar en acabar-me'l. Bryson explica a l'inici de l'obra que la idea del llibre li va sorgir en adonar-se, durant un vol, del poc que sabia de la ciència, qüestionant-se preguntes infantils com "per què el mar és salat?". La seva intenció és donar resposta a tot plegat amb un llenguatge atractiu i lluny dels manuals soporífers escolars. I així, aconseguir encendre també l'espurna de la curiositat en els lectors.

Durant el seu recorregut, Bryson parla de temes com els àtoms, els forats negres, la geologia o, fins i tot, planteja la possibilitat que un meteorit impacti contra la terra i quins serien els seus efectes. Tot plegat ho fa parlant amb expertes, amb investigadors que normalment estan lluny dels focus mediàtics, o aportant detalls de les vides personals dels grans descobridors de la història o de les persones que tenien darrere. Tot impregnat del sentit de l'humor tan peculiar de Bryson que fa addictiu qualsevol aspecte de què vulgui parlar, encara que a primera vista ens sembli que no ens atraurà gens.

De la lectura de l'obra, he après quatre coses. La primera, que és increible la quantitat de coses que encara no sabem i que la ciència té encara grans camps oberts per a l'estudi. El segon, que un patró que es repeteix molt sovint és que els honors se'ls acostuma a emportar l'investigador que menys va fer realment per avançar la investigació. Els que de veritat van fer la feina bruta són oblidats pel món i les llistes dels Nobels, ja sigui per temes polítics, perquè no van saber explotar el que tenien entre mans o perquè, directament, els van robar.

En tercer lloc, que tot i que tinguem la impressió que la nostra espècie és la dominant, som de fet un petit i insignificant espai de temps en la vida de l'univers i de la Terra. I que la nostra pervivència és molt dèbil i podria quedar eradicada molt fàcilment. I en quart lloc, que en el coneixement de la ciència hi ha elements fascinants. Encara recordo com vaig aixecar el cap amb els ulls com taronges en llegir que, en realitat, sempre levitem sobre les superfícies.

En definitiva, un dels llibres més entretinguts i interessants de Bryson, que tot i ser també el més dens, us permetrà aprendre i entretenir-vos al mateix temps.

El llibre està disponible en català editat per La Magrana (Una breu història de gairebé tot) i en castellà per RBA (Una breve historia de casi todo)

Gilmore Girls: A Year in the Life

A Year in the Life és el nom del revival de las Gilmore Girls que feia anys que esperava. Tant com els que fa des que vaig acabar les set temporades originals d'aquesta sèrie, que és, sens dubte, una de les meves favorites. L'anunci d'aquest revival per part de Netflix a principis de l'any passat i tota la informació que ens anava arribant, fotogrfies del rodatge, etc. em van mantenir en un estat d'anticipació constant. Tanta que fins i tot em vaig subscriure a Netflix i, amb una amiga, vam planejar un dia Gilmore de visionat dels quatre capítols, és a dir, sis hores de televisió en un sol dia.

Tot i que vaig veure la sèrie just un dia després de la seva estrena, he esperat fins ara per fer aquest article perquè, de veritat, no volia fer cap spoiler a les persones que van haver d'esperar més temps per veure-la. Així que si encara no l'heu vista, us aviso que a partir de la següent imatge destriparé sense pietat coses que hi passen als quatre capítols, que analitzaré per separat.

Abans, però, un balanç general sense spoilers flagrants. Em va agradar la sèrie? Sí. Va aconseguir complir les expectatives? No. Entenc que això darrer era difícil tenint en compte que portava anys imaginant com seria un revival i més encara durant els mesos previs a la seva estrena, però a banda d'això, hi va haver decisions de guió que em van fer enfadar directament. De fet, vaig haver de passar un procés de duel, en què durant 24-48 hores vaig estar molt enfadada, després  ho vaig acceptar i, finalment, em va ajudar moltíssim tornar-la a veure amb calma, a poc a poc i separada per dies, per acabar de digerir-ho.

Tot això, però, ho dic d'una sèrie que vaig disfrutar moltíssim, i que ha estat un dels moments especials de l'any 2016. Si un és fan de Gilmore Girls, gaudirà sens dubte de tornar a endinsar-se en aquest món entre surrealista i ridícul que és Stars Hollow i tots els personatges que hi pul·lulen, i moltes de les línies argumentals les gaudireu sense fisures. El problema és que, amb una sèrie tan estimada, les línies que se m'han ennuegat una mica, van enterbolir en part el resultat final.

Anem, doncs, a destripar les quatre estacions d'aquest any en la vida de les Gilmore Girls:

1. WINTER

El que em va agradar: El capítol dedicat a l'hivern és un dels meus preferits de tota la sèrie. Tan sols hi rivalitza el darrer, Fall, que es veu afavorit per la culminació de les línies argumentals, però crec que en una valoració general, aquest primer s'enduraria el primer premi. Cosa que, crec, és potser una de les debilitats de la sèrie: comença posant el llistó massa alt per després desinflar-se durant dos capítols.
La principal força del capítol és que et torna a situar enmig de la màgia de Stars Hollow com si no hagués passat el temps. Nou anys després et retrobes amb els personatges i pràcticament tots tenen una història pròpia destacable: l'Ööööber de Kirk el wi-fi de Luke, la sortida de l'armari de Michel, el trobador, Emily Gilmore fent un decluttering en texans, Rory fent claquè anti-estrès (he de descobrir si existeix!). La fina ironia d'Emily finalment sent capaç de mantenir una criada mentre la seva filla, Lorelai, és incapaç de mantenir un xef al seu hotel. Com s'introdueix la mort del patriarca Richard Gilmore, que és un dels aspectes més ben tractats de tota la història i el que es nota que està fet amb més amor. Que la dinàmica de relació de parella entre Lorelai i Luke sigui exactament la que és en una parella que porta molts anys junts, tal qual.

El que no: Com els passa a molts, el meu principal problema amb A Year in the Life és la línia argumental de Rory Gilmore. En el segon visionat vaig intentar excusar-la intentant interpretar-la en vista a com li va afectar la mort del seu avi (la sèrie adreça com afecta el duel a Lorelai i Emily, però no a la jove del clan, i vaig trobar que pot ser una opció buscada pels creadors), però tot i això no acaba d'encaixar, especialment en els capítols següents. Sóc la primera que va riure amb la història del xicot de qui tothom s'oblida, però demostra molt poca qualitat moral del personatge. L'affaire amb Logan ja directament em va indignar, tot i que aquestes alçades tenia esperances que acabaria amb aquest capítol.
La història de la mare de lloguer que busquen Lorelai i Luke em va semblar forçada i sense sentit, i el punt més dèbil en general d'un capítol que, en d'altres aspectes, és rodó.

El moment TOP: Durant el flashback a la mort de Richard Gilmore, la discussió post funeral entre Lorelai i Emily. Crec que és de les escenes millor interpretades de tota la sèrie, incloses les temporades originals. Se'm van saltar les llàgrimes. I, curiosament, la frase amb què acaba (Full freaking circle) ens acaben remetent al final de tot el revival, com veurem després.

2. SPRING

El que em va agradar: Aquest és un capítol més pla, en què el que em va agradar van ser els detalls, les petites referències a la història original. La subhasta de les cistelles, l'aparició estelar de Mr Kim (existeix!), el somni amb el Paul Anka real i el Paul Anka gos, el segon film de Kirk (el primer era molt millor, però). Petites cites que posen en dubte si Sherlock (en teoria el gos) és gay, la història de la secta de vegetals que atrapa a la germana de Luke i al seu marit, Paris i Doyle incapaços de pujar les escales dels cinc pisos del seu apartament a Nova York (personalment, sempre he pensat que una casa amb escales seria l'últim lloc on voldria viure).

El que no: En aquest segon capítol, com passa al tercer, la història avança molt poc. La trama de la consulta psicològica que atenen Emily i Lorelai està desaprofitada, i la història de Rory no fa més que indignar-me. La veiem adormir-se fent un reportatge de carrer (amb un tema que, com a periodista, trobo que és molt més interessant del que ella creu!), arribant a una entrevista de feina sense cap tipus de preparació, i sí, mantenint un affaire que no aconsegueixo entendre. Per què és un insult que et proposin una feina a una de les millors escoles de l'estat? De veritat, em costa d'entendre aquesta Rory.

El moment TOP: Podria dir tranquil·lament totes les escenes on surt Paris Geller (el personatge salva tot sol el capítol i part de la sèrie), però si he d'escollir, la seva crisi als lavabos de Chilton. Impecable. Tan sols contrarrestat perquè l'actriu que fa de Rory, Alexis Bledel, fa evident que està uns quants graons més avall pel que fa a qualitat en aquesta sèrie (no entrarà al personatge fins al capítol següent) i això resta a una escena que podria haver estat impecable.

3. SUMMER
El que em va agradar: El capítol dedicat a l'estiu és famós pel musical que ocupa uns vint minuts de metratge sense tenir gaire sentit (i que a mi em va semblar divertit, però sí, no tenia gaire sentit). L'acció avança una mica més que a la primavera amb Rory de retorn a Stars Hollow i assumint el diari local, i Lorelai vivint una crisi personal a través de la música. Tot i això, la presència del musical el fa desestructurat i el més pesat de tots de seguir. Tres escenes el redimeixen: l'escena amb April (que em va encantar!), el Bar Secret i la discussió al diner entre Lorelai i Luke. Les seves discussions entre tasses de cafè a la barra de Luke's són part essencial de Gilmore Girs. I hi ha un quart element que em guardo pel moment TOP.

El que no: Que la sèrie deixi tantes coses en l'aire però dediqui vint minuts a un musical intranscendent. Que Rory necessiti de nou que un home li digui el que ha de fer. Que Jess sembli tenir poders sobrenaturals per descobrir amb una sola mirada com resoldre el problema de Rory. Que Rory ni tan sols s'aixequi a saludar a Jess o abraçar-lo quan fa més de quatre anys que no es veuen.

El moment TOP: Per si algú no se n'havia adonat encara que sóc fan del personatge de Jess: El millor és, sens dubte, Jess. Milo Ventimiglia es posa en personatge i li dóna un pes espectacular amb tan sols tres escenes a tota la sèrie. M'encanten les mirades, els gestos i, sobretot, la petita escena muda de la retrobada amb Luke a través de la finestra.

4. FALL

El que em va agradar: Per fi, la sèrie recupera el ritme i arriba un capítol on passen coses. Potser masses? Molt carregat emocionalment, em va fer plorar molt. Em va agradar moltíssim el moment revelació en plena natura de Lorelai i la trucada per telèfon a Emily recordant l'anècdota més estimada amb el seu pare. També el moment en què Rory va a casa dels seus avis i, recorrent les sales, va veient les escenes que allà va viure, i, especialment, quan obre la porta del despatx i veu al seu avi assegut treballant. L'escena de Jess i Luke al diner és genial. El casament entre Lorelai i Luke em va semblar preciós, però, sobretot, em va encantar el discurs que en Luke fa precedint el nou prometatge. Luke en estat pur. I, molt especialment, la petita escena en què Luke interacciona amb el gos, Paul Anka, cuinant-li el sopar  bufant-li el bistec. Quedeu-vos sempre amb l'home que bufarà el bistec perquè el vostre gos no es cremi.

El que no: Sobretot i per damunt de tot, el final. Em va decepcionar moltíssim que les quatre famoses paraules que havien de tancar la sèrie originalment fossin per desvetllar que Rory estava embarassada. Previsiblement, d'un home del que no està enamorada i que està a punt de casar-se amb una altra. Em va deixar en xoc i em va indignar. Després ho he acceptat com una opció creativa de narració en cercles i paral·lelismes, però no m'agrada el missatge que estem condemnats a viure la vida dels nostres pares. Ni tan sols Star Wars fa una cosa així.
No sóc gaire fan de la Life and Death Brigade i em va molestar que apareixessin. Ni les referències al Mag d'Oz  ni a Across the Universe la van redimir.
Em va enfadar molt com es tanca la història de Jess. Es construeix del no-res una vida impressionant, i encara continua enamorat de Rory? Condemnat a ser el seu Luke? Tot i el positiu d'aquest paral·lelisme per un hipotètic futur, per mi espatlla un personatge meravellós.

El moment TOP: Emily Gilmore deixant la seva vida anterior en una escena en què qualifica repetidament de bullshit els que havien estat els pilars de la seva vida social. Posant-se unes bambes (preciós el paral·lelisme amb la primera temporada, en què pren prestades les de la seva filla en la seva primera visita a Stars Hollow) i anant a treballar. La història millor resolta de tot el revival.

Harry Potter and the Cursed Child (J.K. Rowling, John Tiffany & Jack Thorne)

L'estiu de 2016 hi va haver un rebombori considerable al món literari amb la publicació del que es va publicitar com el vuitè volum de la saga Harry Potter. Harry Potter and the Cursed Child és de fet el guió de l'obra de teatre que es va estrenar el 31 de juliol a Londres amb un grandiós èxit (aconseguir entrades és gairebé un impossible) i que van escriure conjuntament J.K. Rowling (que va traçar la història general) i el duo Jack Tiffany i Jack Thorne, que van ser els noms darrere del guió teatral realment.

Dic tot això d'entrada perquè molta gent va dirigir-se a la llibreria a la recerca d'una nova novel·la i es va sentir decepcionada en veure que es tractava d'un guió. En canvi, si tenies ben clar el que trobaries, trobo que començaves la història amb una altra actitud. Siguin com siguin les coses, The Cursed Child ha estat un dels títols que més opinons enfrontades he vist generar a les xarxes, i més divisió de reaccions entre els aficionats a Harry Potter.

L'obra de teatre segueix l'acció que ja arrencava a l'epíleg del setè i darrer llibre de la saga (Harry Potter and the Deathly Hallows): un Harry Potter adult s'acomiada a King's Cross del seu segon fill, Albus Severus Potter, que comença els seus estudis a l'escola de màgia Hogwarts. El guió, per tant, se centra en la història del més controvertit dels tres fills de Harry i Ginny al llarg dels seus anys a l'escola, traçant dues històries paral·leles: com Albus intenta trobar el seu lloc al món sota l'ombra d'un pare que ell no pot idealitzar com fan la resta, i com Harry intenta aprendre també com fer de pare mentre els fantasmes del seu passat conspiren en contra seva. 

Deixant de banda que, pel que he llegit a la premsa britànica, aquesta obra guanya moltíssim veient-la al teatre (hi ha tot un dispendi d'efectes "màgics" que fan oblidar completament algunes debilitats de l'argument), jo he de dir que vaig gaudir molt de la lectura d'aquest llibre. Sobretot, perquè va ressuscitar aquelles sensacions que tenies quan et feies amb un dels nous llibres de la saga i no podies parar de llegir ansiosa per saber què passava després. Aconseguir-ho amb un format no tan agraciat pel lector de novel·les com és un guió teatral i amb personatges majoritàriament nous, té força mèrit. 

Tot i això, els comentaris negatius sobre The Cursed  Child tenen també motius que comparteixo. Començant pel fet que l'argument és en certs moments dèbil i depèn massa de repetir estructures i enemics de la saga original (cosa que, al mateix temps, és un pecat habitual en les seqüeles). No em va agradar que es recorrés al giratemps (l'element que permet viatjar en el temps a l'univers Harry Potter). La mateixa J.K. Rowling va reconèixer que la introducció d'aquest aparell a les novel·les originals va ser un error i que, per aquest motiu, va destruir-ne tots els existents a la cinquena novel·la de la saga. Per això, treure's de la màniga l'existència d'un giratemps que va sobreviure a aquesta destrucció massiva, em resulta massa forçat i un recurs massa fàcil.

I el mateix passa amb la que és la dolenta de la història, Delphi. L'obra introdueix aquest personatge original que desencadena la missió central dels protagonistes (salvar a Cedric Diggory, personatge que mor a la quarta novel·la de la saga) i que al final es desvetlla com la filla de Voldemort i Bellatrix Lestrange. Un moviment que és molt forçat; en primer lloc, perquè no calia tornar a recórrer a Voldemort com a dolent de la història. En segon lloc, perquè res a la saga original ens indica l'existència d'una relació d'aquest tipus entre Voldemort i Bellatrix (més aviat, la història ens dóna indicatius que fan molt difícil que Voldemort pugués tenir fills). I en tercer lloc, perquè sembla un argument manllevat d'algunes de les seqüeles que els fans de Harry Potter han escrit per internet. L'opció fàcil de nou, vaja.

Però malgrat aquests peròs, per mi els elements bons de Cursed Child pesen més en el global. En primer lloc, perquè vaig adorar els dos personatges principals. Per una banda, Albus, que sempre vaig voler que fos un Slytherin com a forma de redimir aquesta casa i també com a forma que el fill de Harry es tracés un camí propi. Però, sobretot, per Scorpius Malfoy, el fill de Draco Malfoy, que és un personatge adorable, irònic i tan rodó que redimeix qualsevol qualitat negativa de l'argument. 

En segon lloc, perquè el guió entra en elements foscos de la història original que Rowling va tocar de puntetes. El trauma de Ginny en el seu encontre amb Voldemort o l'abús emocional de Dumbledore cap a Harry Potter hi són adreçats de cara. En certa forma, el blanc i negre de la saga original es desdibuixa en favor d'una gama de grisos. Fins i tot Draco Malfoy aconsegueix redimir-se plenament, i s'adrecen els motius de fons darrere de la seva actitud a la història. 

I, finalment, perquè crec que els dos guionistes aliats amb Rowling són uns fans de Severus Snape com ho sóc jo. Entre els múltiples universos alternatius que els viatges en el temps d'Albus i Scorpius generen, el meu favorit és aquell en què apareix Snape. Són sols dues o tres escenes, però són claus tant per la història de Scorpius com un homenatge preciós al personatge de la saga original. 

Evidentment, el que de veritat m'agradaria és poder veure The Cursed Child al teatre algun dia. Però de moment, per mi llegir aquest guió, malgrat les seves parts més dèbils, ha estat una bona alternativa.