Per fi torno a tenir temps d'anar veient algunes sèries de televisió, costum que havia perdut totalment en els darrers anys. En aquest renaixement personal, Victoria, de la cadena britànica ITV, és una de les que tenia més ganes de seguir. Una història d'època, amb personatges històrics, i un amor emblemàtic són ingredients iressistibles per mi. Ara, vist el resultat, potser no sigui una obra mestra (ni molt menys), però sí que he de reconèixer que és una sèrie addictiva, ben feta i molt agradable de veure. I que, com sol passar amb aquestes temporades tan breus que tenen les sèries britàniques (vuit capítols), et deixa amb ganes d'encara més.
La producció se centra en l'inici del regnat de la reina Victòria, que va governar al Regne Unit durant gran part del segle XIX. La sèrie arrenca amb la mort del seu oncle i la segueix durant els seus primers anys al tro, primer en solitud (aspecte que cobreix la meitat de la temporada) i, després, ja casada amb el seu cosí Albert, en un dels matrimonis més famosos de la història britànica. És una sèrie amable, que cuida l'ambientació però tampoc amb un gran dispendi de mitjans, ben interpretada i que en certa forma resulta addictiva per l'encant dels seus personatges.
El principal problema, però, que se li pot retreure a Victoria, és que és una sèrie que deixa molt de banda tot l'aspecte polític per centrar-se en altres aspectes: la immaduresa de la jove Victòria, la seva relació amb el primer ministre Lord Melboure i, sobretot, els aspectes romàntics, molt especialment a partir que apareix el príncep Albert, a l'equador de la temporada. Ho dic tenint en compte que l'experiència espanyola de Isabel, i molt especialment la primera temporada de la producció de TVE, demostra que els aspectes polítics poden ser tractats i resultar molt interessants per l'espectador sense necessitat de decorar-ho amb històries romàntiques. És una llàstima que toquin de puntetes aquests aspectes, ja que el regnat de Victòria va coincidir amb tota una sèrie de canvis socials i econòmics molt interessants a la Gran Bretanya, i que esperem que la segona temporada (prevista per la propera tardor) sí s'animi a tractar en més profunditat.
Un cop acabada la primera temporada, queda una certa sensació que la producció es podria gairebé dividir en dues sèries diferents, sense que et quedi gaire clar quina és la que volien fer de veritat. I, encara més aquesta estranya divisió encaixa totalment amb una estratègia comercial. Victoria es va emetre la passada tardor coincidint en horari amb la gran sèrie d'època de la BBC, Poldark, però la coincidència tan sols es va produir a partir del quart capítol de Victoria. Per tant, apostaria que jutament per això Victoria endarrereix l'aparició d'Albert fins aquest capítol clau (acabant l'anterior en tot un cliffhanger per assegurar-se que els telespectadors no canvïin a la BBC la setmana següent) i, a partir d'aquest moment, sembla que ens explica la història que de veritat volia explicar: la de la història d'amor de Victoria i Albert.
I què passa fins llavors? La trama en aquesta primera part se centra en la relació de la jove reina amb el seu primer ministre, Lord Melbourne, en què els guionistes afegeixen una mica de sal a l'assumpte i hi inventen una història d'amor platònic entre tots dos. Un escenari que molt probablement no va ser cert, ja que la reina Victòria va escriure uns diaris força francs on no hi ha cap menció a aquest fet, però que, si permetem la llicència als creadors, funciona. Aquesta és la part en què més sentim a parlar de política, però sense mai arribar a aprofundir-hi. I funciona tan bé que el problema amb què s'han topat és que molts telespectadors al final van acabar preferint Lord Melbourne al príncep Albert i, per tant, van estar condemants a sentir-se frustrats quan, com és obvi, qui s'emporta la dama és el segon.
Jo, potser perquè sóc una romàntica empedernida (i crec que amb l'edat me'n torno més), no sóc de les que es va sentir així. Des de la primera escena m'enamora el príncep Albert i és la part de la sèrie que més vaig disfrutar. Ara, reconec que va ser un gaudi purament sensorial i de mer entreteniment, i que potser la sèrie perd substància a partir d'aquest moment. Però crec que la capacitat de l'actor que fa d'Albert (Tom Hughes) per ser l'única persona al món que considero capaç de fer un accent alemany sexy, ho compensa.
Al mateix temps, però, els creadors sembla que no acaben de confiar en ser capaços d'omplir la sèrie sols amb la història dels monarques i el seu cercle pròxim (de nou he de recordar que l'experiència d'Isabel els demostra que sí que es pot fer), i van intercal·lant la història amb les vivències dels criats del palau reial. I no és que estigui mal feta o mal interpretada aquesta part, però és absolutament prescindible. Tant, que gairebé l'havia oblidada completament.
La història de Lord Melbourne no és, tampoc, l'única llicència històrica que es pren la producció. La sèrie posa en la pell de Victòria a Jenna Coleman, actriu molt famosa pel seu paper a Doctor Who i una de les millors parts d'aquella Death Comes to Pemberley que va fer la BBC fa tres anys. Converteix així la que va ser una reina lletja i força maldestre en una jove ben maca i elegant ( i Jenna Coleman ho fa de meravella). També ens passem tot un capítol subratllant com Victòria i Albert s'odien (potser el millor capítol de tots), quan, de fet, s'havien agradat des del primer cop que s'havien conegut de ben joves. I el príncep Albert, aquí ens apareix convertit en tot l'epítet del romanticisme alemany, demostració davant de la qual tota dona faria el que fa la reina: caure rendida als seus peus. No sé perquè, i per molt que disfruti de cada cop que el príncep es rasga les seves vestimentes per impressionar la seva dama, però em costa d'imaginar que un príncep complís tan clarament el decàleg del romàntic. Però, tot i així, són de les millors escenes de la sèrie.
Però tot sigui per la tensió, per fer més agradable la història. Si el producte funciona i és capaç de crear-me curiositat pels personatges reals que els inspiren, ho puc acceptar. I amb Victoria ho aconsegueixen i m'ho passo bé. Perquè arriba un moment en la vida que no vull seure davant de la TV a enfrontar-me a productes intel·lectuals, sinó simplement davant de productes que tampoc insultin la meva intel·ligència. Això sí, potser seria hora que aquest tipus de sèries incorporessin un advertiment sobre com la trama no està més que inspirada, i a estones amb moltes llibertats, en la història real. I ho dic no pensant tant en aquesta Victoria (que en el global, és bastant fidel als fets històrics), sinó sobretot en sèries com els Médici que són tota una demostració del domini de la imaginació sobre la història. Però això és una història per un altre dia.
