dimecres, 22 de febrer del 2017

Victoria (Temporada 1)



Per fi torno a tenir temps d'anar veient algunes sèries de televisió, costum que havia perdut totalment en els darrers anys. En aquest renaixement personal,  Victoria, de la cadena britànica ITV, és una de les que tenia més ganes de seguir. Una història d'època, amb personatges històrics, i un amor emblemàtic són ingredients iressistibles per mi. Ara, vist el resultat, potser no sigui una obra mestra (ni molt menys), però sí que he de reconèixer que és una sèrie addictiva, ben feta i molt agradable de veure. I que, com sol passar amb aquestes temporades tan breus que tenen les sèries britàniques (vuit capítols), et deixa amb ganes d'encara més.

La producció se centra en l'inici del regnat de la reina Victòria, que va governar al Regne Unit durant gran part del segle XIX. La sèrie arrenca amb la mort del seu oncle i la segueix durant els seus primers anys al tro, primer en solitud (aspecte que cobreix la meitat de la temporada) i, després, ja casada amb el seu cosí Albert, en un dels matrimonis més famosos de la història britànica. És una sèrie amable, que cuida l'ambientació però tampoc amb un gran dispendi de mitjans, ben interpretada i que en certa forma resulta addictiva per l'encant dels seus personatges.

El principal problema, però, que se li pot retreure a Victoria, és que és una sèrie que deixa molt de banda tot l'aspecte polític per centrar-se en altres aspectes: la immaduresa de la jove Victòria, la seva relació amb el primer ministre Lord Melboure i, sobretot, els aspectes romàntics, molt especialment a partir que apareix el príncep Albert, a l'equador de la temporada. Ho dic tenint en compte que l'experiència espanyola de Isabel, i molt especialment la primera temporada de la producció de TVE, demostra que els aspectes polítics poden ser tractats i resultar molt interessants per l'espectador sense necessitat de decorar-ho amb històries romàntiques. És una llàstima que toquin de puntetes aquests aspectes, ja que el regnat de Victòria va coincidir amb tota una sèrie de canvis socials i econòmics molt interessants a la Gran Bretanya, i que esperem que la segona temporada (prevista per la propera tardor) sí s'animi a tractar en més profunditat.


Un cop acabada la primera temporada, queda una certa sensació que la producció es podria gairebé dividir en dues sèries diferents, sense que et quedi gaire clar quina és la que volien fer de veritat. I, encara més aquesta estranya divisió encaixa totalment amb una estratègia comercial. Victoria es va emetre la passada tardor coincidint en horari amb la gran sèrie d'època de la BBC, Poldark, però la coincidència tan sols es va produir a partir del quart capítol de Victoria. Per tant, apostaria que jutament per això Victoria endarrereix l'aparició d'Albert fins aquest capítol clau (acabant l'anterior en tot un cliffhanger per assegurar-se que els telespectadors no canvïin a la BBC la setmana següent) i, a partir d'aquest moment, sembla que ens explica la història que de veritat volia explicar: la de la història d'amor de Victoria i Albert.

I què passa fins llavors? La trama en aquesta primera part se centra en la relació de la jove reina amb el seu primer ministre, Lord Melbourne, en què els guionistes afegeixen una mica de sal a l'assumpte i hi inventen una història d'amor platònic entre tots dos. Un escenari que molt probablement no va ser cert, ja que la reina Victòria va escriure uns diaris força francs on no hi ha cap menció a aquest fet, però que, si permetem la llicència als creadors, funciona. Aquesta és la part en què més sentim a parlar de política, però sense mai arribar a aprofundir-hi. I funciona tan bé que el problema amb què s'han topat és que molts telespectadors al final van acabar preferint Lord Melbourne al príncep Albert i, per tant, van estar condemants a sentir-se frustrats quan, com és obvi, qui s'emporta la dama és el segon.


Jo, potser perquè sóc una romàntica empedernida (i crec que amb l'edat me'n torno més), no sóc de les que es va sentir així. Des de la primera escena m'enamora el príncep Albert i és la part de la sèrie que més vaig disfrutar. Ara, reconec que va ser un gaudi purament sensorial i de mer entreteniment, i que potser la sèrie perd substància a partir d'aquest moment. Però crec que la capacitat de l'actor que fa d'Albert (Tom Hughes) per ser l'única persona al món que considero capaç de fer un accent alemany sexy, ho compensa.

Al mateix temps, però, els creadors sembla que no acaben de confiar en ser capaços d'omplir la sèrie sols amb la història dels monarques i el seu cercle pròxim (de nou he de recordar que l'experiència d'Isabel els demostra que sí que es pot fer), i van intercal·lant la història amb les vivències dels criats del palau reial. I no és que estigui mal feta o mal interpretada aquesta part, però és absolutament prescindible. Tant, que gairebé l'havia oblidada completament.

La història de Lord Melbourne no és, tampoc, l'única llicència històrica que es pren la producció. La sèrie posa en la pell de Victòria a Jenna Coleman, actriu molt famosa pel seu paper a Doctor Who i una de les millors parts d'aquella Death Comes to Pemberley que va fer la BBC fa tres anys. Converteix així  la que va ser una reina lletja i força maldestre en una jove ben maca i elegant ( i Jenna Coleman ho fa de meravella). També ens passem tot un capítol subratllant com Victòria i Albert s'odien (potser el millor capítol de tots), quan, de fet, s'havien agradat des del primer cop que s'havien conegut de ben joves. I el príncep Albert, aquí ens apareix convertit en tot l'epítet del romanticisme alemany, demostració davant de la qual tota dona faria el que fa la reina: caure rendida als seus peus. No sé perquè, i per molt que disfruti de cada cop que el príncep es rasga les seves vestimentes per impressionar la seva dama, però em costa d'imaginar que un príncep complís tan clarament el decàleg del romàntic. Però, tot i així, són de les millors escenes de la sèrie.



Però tot sigui per la tensió, per fer més agradable la història. Si el producte funciona i és capaç de crear-me curiositat pels personatges reals que els inspiren, ho puc acceptar. I amb Victoria ho aconsegueixen i m'ho passo bé. Perquè arriba un moment en la vida que no vull seure davant de la TV a enfrontar-me a productes intel·lectuals, sinó simplement davant de productes que tampoc insultin la meva intel·ligència. Això sí, potser seria hora que aquest tipus de sèries incorporessin un advertiment sobre com la trama no està més que inspirada, i a estones amb moltes llibertats, en la història real. I ho dic no pensant tant en aquesta Victoria (que en el global, és bastant fidel als fets històrics), sinó sobretot en sèries com els Médici que són tota una demostració del domini de la imaginació sobre la història. Però això és una història per un altre dia.

dimecres, 15 de febrer del 2017

Pottermore presents (J.K. Rowling)


Quan us vaig fer el resum dels llibres llegits el 2016, us vaig confessar que hi havia un petit truc: entre molts dels títols que m'havien permès arribar fins a la xifra de 15 llibres llegits, s'hi incloïen diversos que eren molt breus. I en aquest apartat es van endur la palma els tres petits llibres editats per la web Pottermore, una mena d'enciclopèdia on-line sobre el món de Harry Potter impulsat per la seva autora, J.K. Rowling.

El format original de Pottermore (que crec que ara ha canviat) consistia en anar avançant per les trames dels llibres, superant diverses proves, i a canvi, anaves descobrint petits detalls amagats sobre els personatges o els fets de la història. En definitiva, era una forma d'anar-te creant a fascicles la teva pròpia enciclopèdia sobre el món de Harry Potter. Tot i que anys enrere sí que ho podia trobar interessant (ja us dic que ara ni tan sols he pogut entendre com és el seu funcionament actual), per mi ara és poc útil haver d'invertir hores en un joc per aconseguir petites peces d'informació que, quan trobo, no tinc temps ni de llegir. A més que és una mica complicat poder rellegir-les.

Per això, per mi va ser tota una alegria l'anunci de l'edició d'aquests petits llibres per part de Pottemore. Es tracta de tres petits reculls, exclusius en format electrònic, i que per un preu testimonial (i dirigit al 100% a fins solidaris) recull moltes de les entrades que Rowling ha anat publicant a en els darrers anys. Es divideixen en tres volums que jo aquí agrupo sota el títol de Pottermore presents (que és com els trobareu a Amazon). El primer, Incomplete and unreliable guide, se centra en l'escola de màgia de Hogwarts i alguns dels seus elements o episodis viscuts a la història: els fantasmes, els retrats parlants o elements com l'espasa de Gryffindor. El segon, Heroism, hardship and dangerous hobbies, se centra en els professors de Hogwarts, com McGonagall o Lupin. Finalment, el tercer, Power, politics and pesky poltergeists, se centra en alguns dolents de les històries (Umbridge) i aquells situats en la gama dels grisos (Slughorn o el poltergeist Peeves).

Què és interessant d'aquests minillibres? Que et permet tenir recopilades moltes de les històries que, fins ara, tan sols estaven disperses dins d'una web. Els llibres, però, aporten poc més del que ja han llegit els usuaris de Pottermore (crec que hi ha algun petit text inèdit, però res revelador), i, tal i com passava a la web, el més interessant no és tan llegir els detalls no inclosos als llibres dels perfils dels personatges o objectes destacats de la història, sinó els "pensaments" de J.K. Rowling sobre la inspiració darrere dels personatges o episodis o com va viure la seva creació i desenvolupament. Tal i com em va passar quan navegava per Pottermore, per mi el millor dels tres llibres continua sent la història de Remus Lupin. La resta, a banda d'algun detall divertit, no són pas tan interessants en la meva opinió.

Tot i que vaig agrair molt l'edició d'aquests petits llibres, espero que la seva publicació no sigui el tancament definitiu a una possible edició d'una enciclopèdia de Harry Potter com a tal. Sé que J.K. Rowling no està gaire interesada en fer-ho, però jo continuo pensant que seria la cirereta ideal a la saga, sobretot si inclogués més detalls sobre els personatges de la generació anterior a Harry (els seus pares, Snape, etc) que, de moment, a Pottermore no han tingut el seu moment per brillar (o com a mínim jo no els he sapigut trobar).

Els tres llibres estan disponibles, en anglès i català, a Amazon , pel preu de 2,99 euros, en format electròic per a Kindle. O a la web de Pottermore

dimecres, 8 de febrer del 2017

Rogue One



Com molts, poc m'esperava que podria veure noves pel·lícules de Star Wars al cinema (podeu recordar aquí el meu entusiasme amb la primera entrega de la nova trilogia), però encara menys podia comptar que en podria veure una cada any. Rogue One és la primera de les pel·lícules anomenades d'Antologia que es fan dins de la marca Star Wars: és a dir, un film que explica una història dins de l'univers, però que no segueix la saga episòdica central (la de la família Skywalker). En aquest cas, el film ens endinsai als fets que van precedir immediatament la que va ser la Star Wars original,l'episodi IV A New Hope (1997) i  ens detalla com es va produir el robatori dels plans de l'Estrella de la Mort, explorant en certa forma el gènere del film bèl·lic.

Reconec que vaig tenir molts dubtes sobre si volia veure Rogue One als cinemes. Ens va coincidir una època complicada pel que feia  a quadrar agendes i cangurs, i realment, la història no m'acabava de resultar atractiva. Per això, vaig demanar a amics que la van anar a veure poc després de l'estrena que em recomanessin si valia la pena tot l'esforç per assolir l'aliniació dels astres necessària per poder anar al cinema. I tots em va respondre en el mateix sentit: Hi has d'anar.

El meu principal dubte sobre Rogue One era quin interès realment tindria una pel·lícula que ja sabia com acabava. Tan sols que hagis vist els primers trenta segons de la primera Star Wars, tots sabem que els plànols de l'Estrella de la Mort es van robar amb èxit, així que no trobava que la trama fos capaç de generar la necessària tensió. Els personatges principals eren tots nous, pel que no hi havia aquest retorn a noms coneguts que sí que et dóna la saga episòdica. Així que no tenia gaires expectatives.

La realitat, però, va ser totalment diferent i va sobrepassar tant les meves expectatives, que pràcticament em van esclafar (emocionalment). Rogue One no és un film perfecte, Star Wars no deixa de ser cinema de crispetes, i, en aquest cas, té el seu principal defecte en què els personatges resulten massa plans. Precisament per les necessitats de la  història, que en ser un film antològic ha de començar i acabar dins del mateix film sense esperar seqüeles, no els ofereixen gaire profunditat. Però tot i això, tot funciona a la perfecció.

De fet, vaig entrar tant en la tensió narrativa i la connexió amb la missió que vaig passar-me la darrera mitja hora de la pel·lícula literalment plorant. Mai no havia plorat amb un film de Star Wars (alguna vegada em fa pena quan es mor Darth Vader, però res més enllà), i en aquest cas vaig passar un darrer acte literalment catàrtic. Fet que va resultar una mica vergonyós perquè, en ser una sessió de tarda, hi havia molts nens al pati de butaques que van sortir somrients i comentant la jugada, mentre jo gastava kleenex davant la mirada incrèdula del meu acompanyant. Però de vegades passa, que hi ha històries que et creen una connexió emocional (i no em jutgeu, vaig buscar a google la frase "cry during rogue one" i vaig trobar més casos similars al meu. No estic sola).



El meu esclat emocional potser estigui relacionat també amb què la segona meitat de Rogue One és de llarg el millor de la història. El principi resulta una mica lent i confús, amb massa canvis d'escenaris i de planetes (sé que hi ha fans de Star Wars que ho adoren, a mi em desorienta molt), mentre anem coneixent als personatges, però a partir de la meitat tot flueix com la seda. Destacables també són altres aspectes com el fet que ens mostrin per primer cop el costat fosc de la Rebel·lió, i com potser no són tan diferents d'un grup terrorista si t'ho mires des del punt de vista de l'Imperi, o que de nou siguin capaços de crear el personatge d'un robot que et roba el cor. Sempre em penso que serà impossible que ho tornin a aconseguir, i a cada nou film em contradiuen.

Però un dels detalls que més vaig disfrutar, com a gran seguidora de Star Wars que sóc, eren les petites referències a personatges o elements de la saga original o fins i tot de les preqüeles. No sols estèticament Rogue One encaixa perfectament amb la imatge d'un film rodat el 1977, sinó que també molts actors que havien participat a la trilogia de les preqüeles van reprendre els seus personatges, amb moltes altres referències gairebé dissimulades només pels fans més atents. Jo en vaig localitzar unes quantes (cosa que em va fer que em diguessin freak quan ho vaig explicar a la sortida), i em va fer especial il·lusió la que ens explica d'on ve el nom en codi que pren Luke Skywalker quan pilota el seu X-Wing. I, evidentment, les escenes de Darth Vader són espectaculars i per elles soles un motiu per veure les pel·lícules.

De nou, però, he de tornar a acabar el comentari sobre una pel·lícula amb una queixa sobre el doblatge. La gent que vivim a províncies tenim possibilitats molt limitades de veure les pel·lícules en versió original (les poques sessions que se'n fan és difícil que et quadrin amb una agenda tan complicada com la nostra), i, en aquest cas, el doblatge va deixar moltes coses a desitjar. Si ja es fa difícil veure actors castellanoparlants com Diego Luna doblats amb una veu diferent a la seva, em resulta a més trist quan la traducció perd elements del guió original que tenien fins i tot valor simbòlic. Això passa a Rogue One amb la paraula Stardust (sobrenom de la protagonista i nom en clau dels plànols). Stardust significa pols d'estrelles (és a la vegada un nom maco i cert literalment, ja que l'Estrella de la Mort destrueix...estrelles). Com es tradueix en castellà? Estrellita. Seriosament, hem de reflexionar molt sobre aquest tema.

Rogue One (2016). Director: Gareth Edwards. Intèrprets: Felicity Jones, Diego Luna, Alan Tudyk, etc.

dimecres, 1 de febrer del 2017

The Silkworm (Robert Galbraith)


Després del que em va entusiasmar la primera entrega de la sèrie de detectius de Cormoran Strike (creada per J.K. Rowling sota el pseudònim de Robert Galbraith), no vaig trigar gaire a fer-me amb la segona entrega, aquest The Silkworm que es va publicar l'any 2014. De forma similar a l'addicció que generava la saga de Harry Potter, la història del detectiu Strike i la seva ajudant Robin em creen una certa necessitat de saber, quan abans millor, com continua la història.

The Silkworm té la curiositat a més de situar l'acció en el món editorial. Un Strike ara famós després dels esdeveniments de la primera novel·la de la sèrie es veu constantment sol·licitat per fer seguiment de dones i marits presumptament infidels, mentre maleeix la seva nova fama. Tot canvia quan una dona li encarrega que busqui el seu marit, un escriptor força excèntric desaparegut després de completar un manuscrit molt delicat, titulat Bombyx mori (el cuc de seda del títol en el seu nom en llatí). A través d'aquest cas, Strike s'endinsa en un món editorial fosc, ple d'enemistats i venjances, del qual no en surten indemnes ni autors, ni editors ni agents literaris.

Resulta si més no curiós que Rowling escollís aquesta trama i un Strike que a dures penes accepta la seva fama  tenint en compte el context en què la va escriure: feia poc que s'havia descobert que ella s'amagava darrere del nom de Robert Galbraith (notícia que la va indignar especialment) i, en certa forma, sembla que l'autora traça un paral·lelisme entre com se sent el detectiu protagonista i ella mateixa, adheretzat amb una visió força càustica del món editorial.

La trama detectivesca comparteix amb el primer llibre de la sèrie els defectes i virtuts. La història enganxa i torna a intentar sorprendre el lector amb múltiples girs argumentals, i, en comparació amb la primera The Cuckoo's Calling, hi afegeix una càrrega encara més negra i sinistra. Però, al mateix temps, la història torna a patir d'una certa previsibilitat que, senzillament, acaba amagant-se darrere dels repetits girs argumentals.

De nou, però, tot es compensa amb el treball de personatges que fa Rowling, especialment amb el duo protagonista de Strike i Robin. Si al primer llibre ja ens van fascinar, aquesta nova entrega ens fa evident com l'autora està dosificant la informació respeccte el seu passat, especialment pel que fa a Robin. En aquesta novel·la ens endinsem més en les seves frustracions i desitjos, en un doble conflicte: el que té amb el seu promès per la seva feina amb el detectiu (i que ens dóna pistes de l'existència d'una certa tensió sexual entre Strike i Robin que es va destapant capa a capa) i el que té amb el mateix Strike, que la continua veient com una secretària mentre ella vol aspirar a ser aprenent de detectiu. A The Silkworm, Robin aconsegueix que se li obri una d'aquestes portes, mentre l'altra continua repleta d'interrogants.

La novel·la és, per tant, una digna continuació de la primera entrega de la sèrie, donant noves pistes pels camins per on Rowling vol portar els personatges principals en el futur, sent capaç de crear-nos la necessitat de conèixer més sobre un passat del qual ens va ensenyant les cartes molt poc a poc.