Quan fa unes setmanes us vaig parlar del llibre que l'actriu Lauren Graham va escriure durant la gravació del revival de les Chicas Gilmore (i que es va publicar al mateix temps que Netflix estrenava els esperats nous capítols), ja vaig avançar que, després d'aquesta mena d'autobiografia / memòries de rodatge, també li havia donat una oportunitat a la primera novel·la escrita per l'actriu: Someday, Someday, Maybe, que es va publicar el 2013. En aquesta història, que també sembla tenir una forta càrrega autobiogràfica, ens traslladem al Nova York del 1995 amb la història de Franny, una jove aspirant a actriu que s'enfronta als darrers sis mesos del seu ultimàtum per aconseguir triunfar al món del teatre abans de retornar a la vida convencional que, teòricament, l'està esperant al seu poble natal.
El primer que s'ha de dir d'aquesta novel·la és que s'ha d'entendre com una història lleugera sense gaires pretensions. Una mena de chick lit que pretén ser una lectura de confort i divertida. I li he de reconèixer el mèrit on el té: és una història que enganxa i que es llegeix volant, ideal, per exemple, per llegir durant un viatge o similar. A mi em va acompanyar en el nostre cap de setmana a Milà i va ser ideal per a l'avió, ja que va contribuir a què el vol em passés volant!
Aquest probablement sigui el principal punt fort de l'obra. La història està narrada amb gràcia i el personatge protagonista, Franny, a mi em va caure força bé i fins i tot vaig simpatitzar amb les seves neures, però entenc que hi hagi gent que li acabi resultant insufrible. Els personatges secundaris, tot i que una mica plans, resulten divertits (la companya de pis que aspira a ser productora de cinema, el noi que somia amb ser guionista, els companys de classe d'interpretació de la Fanny...) i hi ha situacions que viu la Franny que directament em van fer esclatar amb rialles enmig d'un avió replet de gent.
Els punts febles de la novel·la, però, es troben per una banda en la seva sospitosa càrrega autobiogràfica. Franny viu a Nova York, va ser criada pel seu pare, vol triomfar a Broadway, treballa de cambrera a un restaurant i té un cabell impossible de domar... característiques totes elles que comparteix amb aquelles que Graham ens explica de la seva vida a Talking as Fast as I Can. Segurament les similituds amb la seva vida acaben aquí (o no, qui sap), però sincerament, tinc a Lauren Graham per algú prou intel·ligent per evitar caure en aquest recurs quan és, precisament, el que tot crític buscarà en la primera novel·la d'algú famós per ser actor.
L'altre punt negatiu de l'obra el podeu deduir del dit fins ara, i és la previsibilitat de tota la trama. No estem davant d'un llibre d'acció (bàsicament anem seguint a Franny en la seva desesperació per triomfar i les seves frustracions davant d'audicions que surten malament, feines en què va perduda, caigudes accidentals i agents que desapareixen), però sí que després de dos o tres capítols sabem per on aniran les coses. L'única sorpresa que Graham es permet és deixar un final obert, cosa que a mi em va agradar, però que, pel que he llegit, va desesperar molts aficionats del gènere.
Tot i jugar potser massa sobre segur (crec que l'habilitat per escriure de Graham li donaria per arriscar-se una mica més) i algunes irregularitats, aquest és un llibre que promet unes hores d'evasió, un somriure a la cara i un passeig per les interioritats del món del teatre / cinema / publicitat de la mà d'algú que el coneix de primera mà, que sempre és interessant.
Someday, Someday, Maybe, de Lauren Graham. Ballantine Books Inc, 2013. En el moment d'escriure aquest post, el llibre no estava editat en castellà ni català.
