dimarts, 9 de gener del 2018

Villette (Charlotte Brontë)


Se'm fa difícil parlar-vos avui de Villette, novel·la publicada el 1853 per Charlotte Brontë, ja que per mi la seva lectura va ser una experiència atípica. En primer lloc, perquè va ser un llibre que se'm va fer llarg de llegir (i no per això pesat ni avorrit). Vaig passar crec que mesos per poder acabar-lo, i això influeix a què tinguis una visió una mica més dispersa del seu desenvolupament al cap. I en això hi pesa un factor físic: l'obra té més de 500 pàgines i està escrita, a més, en una prosa molt cuidada i elaborada que no es pot llegir pas a un ritme frenètic (o com a mínim, jo no puc).

En segon lloc, perquè Villette (el darrer llibre que va publicar Charlotte Brontë en vida) no és pas un llibre fàcil i simpàtic, d'aquells que t'enamora i en què vols convertir-te tu en la protagonista. En aquest sentit, aquesta novel·la és pràcticament l'antítesis de la tan famosa Jane Eyre, cosa que el fa de més difícil digestió que la famosa història de Jane, que t'entra pràcticament sense ni adonar-te ni esforçar-te. I malgrat tot això, Villette és probablement tant o més bona que la novel·la més popular de Charlotte Brontë, malgrat ser la gran desconeguda pel gran públic.

En aquesta aspresa aparent de Villette hi juga un paper clau la seva protagonista, Lucy Snowe. I és inevitable la seva perspectiva ja que tota la novel·la se'ns narra en primera persona des de la perspectiva de la protagonista, que ens parla des d'un futur indeterminat. Sí, és la mateixa estructura i punt de vista narratiu que trobem a Jane Eyre, però amb una diferència clau. Jane és una narradora oberta i que confia en el lector, i vol compartir amb total franquesa la seva història (cosa que té certa lògica perquè el final de la seva història és feliç). Lucy, en canvi sembla que ens explica la seva història malgrat la seva pròpia consciència i sense confiar en nosaltres, ens amaga secrets al llarg de tota la narració i, fins i tot, reconeix que ens havia mentit en moments de la història. Un joc literari que pot indignar i meravellar a parts iguals. Per mi, va ser una experiència inèdita adonar-me d'aquesta situació (estic acostumada a què un narrador en tercera persona m'intenti enganyar, però no pas una primera persona) i que va ser clau perquè el tram final de la lectura em resultés encara més interessant.

A Villette resseguim, com ja he comentat, la vida de la jove òrfena Lucy Snowe després que perd tots els seus protectors i possibles feines com a cuidadora i decideix marxar d'Anglaterra a la ciutat fictícia de Villette, al continent europeu, per iniciar una nova vida com a professora d'anglès. No amaga gaire Brontë que Villette és el nom sota el qual s'amaga la Brussel·les real, on ella mateixa va fer una estada amb la seva germana (i on molt sovint es diu que es va enamorar del seu professor).

Lucy, però, limita les seves decisions actives pràcticament a la seva decisió de marxar a Villette. A partir d'allà, la protagonista entoma els diversos esdeveniments de la seva vida com a expatriada amb una actitud passiva que pot arribar a desesperar  a més d'un. Però, al mateix temps, amb una força interior emocional que, al final, no és més que una expressió diferent de l'actitud feminista de Jane Eyre però passada per un sedàs diferent. Lucy s'enamora, es desenamora i es torna a enamorar, però sobretot va aprenent com a persona i intenta trobar el seu lloc en un estat emocional molt marcat per les desgràcies que l'han rodejat i les dificultats d'adaptar-se a un nou ambient. Potser Lucy expressa millor que cap personatge què és sentir-se fora de lloc, incompresa i desgraciada, i intentar aprendre a partir de tot aquest patiment.

En aquesta mena de monòleg emocional, la trama romàntica que tan protagonista era a Jane Eyre  aquí sembla voler passar discretament per davant nostre, de vegades amb una intenció clara de la protagonista d'amagar-nos-la, però que com a teló de fons va avançant. Una història en què hi ha gent que ha vist paral·lelismes fins i tot amb Orgull i Prejudici de Jane Austen (l'enamorament de l'home equivocat, l'home odiós que acabes veient com el perfecte), però no espereu pas aquesta bombolla d'entusiasme i joventut que hi ha a l'obra d'Austen. Aquí trobem una narradora madura i molt desencisada del món, i això impregna tota la trama.

Villette, en definitiva, és una obra que val la pena experimentar en primera persona, i que crec que diu molt de l'ampli ventall d'eines narratives que tenia Charlotte Brontë, i que desgraciadament no hem pogut conèixer més enllà de les seves poques obres publicades. Això sí, prepareu-vos per lidiar amb les reserves de Lucy Snowe i la seva crueltat. Aquesta noia no tindrà cap mirament cap a vosaltres.

2 comentaris:

  1. A mi també em va agradar molt! Una obra molt més madura, complexa i completa que Jane Eyre i, per tant, més difícil de llegir (i de ressenyar). Què me dius del final? Degué de ser una bomba per a l'època, no penses?

    ResponElimina
    Respostes
    1. El final a mi com a lectora del segle XXI em va encantar i em va semblar absolutament addient pel perfil de la Lucy (la darrera patada a l'estómac que ens dóna com a lectors). Per a l'època devia ser un shock!! M'encanta aquest atreviment de Charlotte Brontë, com bé dius, molt més complexa i valenta que Jane Eyre.
      Gràcies per llegir i comentar! :)

      Elimina