Adeu a Sebastià Sorribas

Vaig trobar aquest llibre, espellifat en una prestatgeria del meu germà quan devia tenir 6 o 7 anys. La portada mig caiguda, les pàgines rossegades, i alguna fulla a punt de desenganxar-se. No em va costar més d'un o dos dies llegir-me'l. Es veu que a la meva època ja no era lectura de classe, però tot i així jo el tornava a obrir i el rellegia i rellegia...
El que més m'agradava del Zoo d'en Pitus era que em feia sentir com una més de la colla. I em feia desitjar que jo també pugués fer una desfilada pel barri, dibuixar els cartells dels animals, fer les gàbies amb filferros de paraigües i anar de caça pel Montseny. I anar a recollir el bebè de tigre al zoo de Barcelona. I estar a la taquilla el gran dia d'obertura.
Aquests records normalment es queden enterrats, perduts, i un dia, de sobte, hi ha alguna cosa que els fa renéixer. Fa gairebé dos anys, vaig tenir la sort de ser a la presentació dels actes de celebració dels 40 anys del llibre. M'en recordo que saltava per la redacció, contenta perquè coneixeria l'autor i tindria una nova edició del llibre. La vaig rellegir al moment, aquella mateixa tarda ja tornava a passejar per les planes, per les il·lustracions de Pilarín Bayés, per la caça de la rata de claveguera...
Potser no li van donar el Nobel ni cap premi important de literatura. Potser no es va fer milionari. Però en Sebastià Sorribas va marcar la meva vida amb una cosa tan senzilla com difícil: ser capaç de guardar la meva infància intacta en les planes d'un llibre.