Ja he comentat vàries vegades que des que vaig fer els 20 anys noto que el temps passa excessivament ràpid. Me’n recordo de quan tenia 10 anys i els dies es feien tan llargs, on l’espera fins el proper Nadal, els propers Reis, el proper aniversari semblaven (i eren!) una eternitat. No sé si perquè llavors érem més petits i la dimensió del temps ens atabalava més o què, però aquests últims anys noto que algú li ha posat el turbo al món i no hi ha manera d’aturar-lo.
A veure, un número relativament rodó com els 25 impressiona, no? Un quart de segle, comença el camí cap als 30... Però el pitjor de tot és que aquests últims cinc anys han passat tan ràpid que sembla com si algú hagués fet petar els dits un dia i de sobte ja tingués cinc anys més. I no és que pugui dir que la meva vida no ha canviat en aquest temps: he acabat la carrera, vaig viure a Suècia, em vaig mudar a Tarragona, vaig començar a treballar, he après àrab (!) (vale, només una mica...), estic emancipada, tinc pis propi (bé, de lloguer...) i resulta que sé cuinar i tot. El cas és que un dia t’aixeques, mires la data o sents algun comentari, i ostres, ja fa un any o dos des que va passar allò altre.
Aquesta sensació la vaig tenir aquesta setmana, quan vaig entrar a la pàgina web de The Leaky Cauldron i em vaig adonar que ja feia un any que havia sortit l’últim Harry Potter!! I llavors em vaig enrecordar com vaig passar tota la nit, tot el matí del cap de setmana del meu aniversari devorant el llibre, com poc després vaig anar a Suècia i vaig comprar-me tota la resta de la sèrie en anglès... Però si d’això feia no res!!! O com me n’adono que falten unes poquetes setmanes perquè la Nemui torni per terres catalanes, perquè tot i que de vegades sembli una eternitat des que no la veig, però si ens vam estar acomiadant fa no res!!!
La cosa bona que els aniversaris semblin ara apropar-se en el temps és que no es fa tan llarg el temps entre festa i festa, i ja no pels regals, sinó per l’oportunitat de reunir amigues i amics i passar una bona estona parlant de tot i de no res. Amigues que, per cert, he descobert que són lectores amagades d’aquest blog.. I jo que em pensava que passàveu de mi tot i tenir l’adreça perquè no em deixeu mai comentaris.. :’(
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada