Caos

Quan he entrat aquesta nit a casa m’he pensat per un moment que el famós accelerador de partícules de França-Suïssa havia passat pel nostre mini-pis i, xocant protó contra protó (que algun dia algú ens explicarà què significa) ha deixat tot al revés de com devia d’estar. Ara mateix em sento asseguda al mig del Big Bang, en un món que abans era recullidet i ordenat, i que de sobte és només això: caos.
La raó no és una altra que aquest cap de setmana ve el propietari del nostre cutxitril a pintar aquelles dues parets damnificades per les taques d’humitat. En fi, que em treurà la companyia inestimable de les cares de Vélmez que durant dos anys s’han anat perfilant al meu menjador i a la meva habitació. I per tal de fer la feina possible, hem hagut de regirar tot: l’escriptori a l’armari, l’ordinador sobre el llit (i perquè he demanat pietat per poder-me connectar aquesta nit), el sofà contra la tele, els gots sota la tauleta del menjador, la prestatgeria al mig de l’habitació, el microones i el forn buscant un lloc al món... I el que és pitjor de tot: les piles i piles de llibres formant les torres bessones, l’empire state building i el districte financer de New York en un microcosmos a la meva cuina. Ah, i el millor de tot l’espectacle: les ampolles de vi sota la pica del lavabo, substituint l’espai que abans ocupava la cistella de la roba bruta, ara amagada darrere de l’armariet.
La vida està del revès, tinc maldecap, i per moure’m del llit a la nevera he de fer pràcticament espeleologia. Vull que s’acabi.